Disclaimer

Li agrada la música clàssica, el whisky de malt i dormir abraçat al seu estimat Nèstor. I, per damunt de tot, resoldre misteris… Nil Barral es dedica avui a les assegurances, però no pot deixar enrere el seu passat de perdiguer. Per què l’Elisenda Moura, una modesta professora de costura, va continuar pagant durant quatre anys l’assegurança de vida del seu exmarit, que des que es van separar vivia en un Volkswagen Passat TDI? Per què van assassinar-lo dins el seu cotxe? I, el més important: la companyia d’assegurances pot estalviar-se d’alguna manera haver de pagar la prima a la senyora Moura? Una oportunitat d’or perquè Nil Barral exerciti els seus dots d’investigador… amb l’ajut de la càustica i eficient secretària Rita.<

Un quadre de Ramon Casas que no és el que sembla, empleats fidels que amaguen secrets, una estafa milionària en què fins i tot hi ha implicats alts càrrecs… El nou cas de l’investigador Nil Barral té tots els elements per mantenir-nos en alerta fins que el detectiu resolgui el misteri. Nil Barral comptarà, com sempre, amb l’ajut de la seva secretària Rita i el suport i comprensió del seu estimat Nèstor, que aquesta vegada li farà un bon ensurt sense voler.<

El món de les lletres està podrit: enveges i plagis a tort i a dret, agents literaris corruptes, escriptors amb vanitats injustificades i editors sense escrúpols. Nil Barral, el primer investigador gai de Catalunya, haurà de resoldre un cas en aquest ambient tan tèrbol. I s’hi sentirà com a casa. Nil Barral és un investigador atípic. El que més li agrada de la seva feina és plegar, tornar a casa amb el Néstor i gaudir d’un bon tiberi i un vi d’anyada assenyalada. Els plaers de la carn, que en diu ell. Ara, però, haurà d’investigar un escriptor d’èxit d’inclinacions perverses a qui s’ha acusat de plagi i s’hi deixarà la pell, perquè, sempre ho recorda, en aquest món hi ha tants fills de puta que podrien tapar el sol. Paraula de Barral. «En aquell moment jo tenia la més clara i nítida percepció que era davant d’un impostor, vull dir un d’aquests que fan trampes a la vida: tenir negres o copiar desvergonyidament escriptors desconeguts; ara tenia por de debò perquè ell era l’estafador i no l’estafat. Em puc equivocar, però aleshores no m’agrado gens».<

La immobilitat forçada per un accident és el petit penjador literari d’aquest conjunt de reflexions de Joan Barril. No és una narració, sinó moltes narracions de vides que s’acosten al protagonista per explicar-se. Aquesta obra, a cavall entre el lirisme més íntim i la vocació coral, reflexiona sobre el pas del temps i la consciència de la maduresa, un territori on els valors canvien, la pressa s’alenteix i les coses menudes guanyen importància. Parada obligatòria no és un tractat sobre la condició masculina a les frontisses de la vida. Tampoc no és un llibre d’autoajuda ni un manual de bones maneres. Es tracta d’una concatenació de notes on l’observació interior i la bellesa del text duen el lector a l’excitant territori que s’obre entre el pensament i l’emoció. En aquestes petites reflexions es demostra una vegada més que la paraula ben escrita ens fa millors quan la llegim. I que sempre estem a temps de trencar l’incomprensible silenci que els homes, com a gènere, han anat mantenint els uns amb els altres sense poder sortir del desconcert d’una hegemonia social que és a les acaballes.<

Un submarí a les estovalles, novel·la guanyadora del Premi Pere Quart d’humor i sàtira 1988, és la singular aventura barcelonina de Rachid, un emigrant marroquí que, cansat de viure a París, vol tornar al seu país per convertir-se en atleta. Però quan passa per Barcelona l’atraquen, i només li queda un vestit de mudar que havia heretat del seu pare. Quan passeja, desolat, per la plaça de Sant Jaume, el confonen amb un dels participants estrangers en un congrés internacional i així coneix el primer còctel i la primera recepció. En un divertit joc d’atzars i malentesos, Rachid es converteix en un personatge al costat de les autoritats polítiques del país, i sense proposar-s’ho arriba a aconseguir la màxima influència. Barril ha creat un tipus extraordinari: el grimpador que triomfa sense fer res. L’equilibri entre l’humor i la qualitat literària fa de Un submarí a les estovalles una narració, fora del corrent.<

Escriptors frustrats, petons que no arriben, bevedors empedreïts, obscurs encantaments, els monstres i dimonis i pors que poblen la ment, un sàtir malèvol, joves turmentats i famílies perfectament disfuncionals són només una mostra de tot allò que Kevin Barry ens presenta en aquesta obra. Una col·lecció d’imprevisibles relats d’amor, crueltat, crim, desesperació i llum. Kevin Barry ha estat descrit com «l’escriptor més sorprenent que ha sortit d’Irlanda en els darrers anys». Cada pàgina desborda de l’empatia, l’humor vandàlic i el llenguatge abrasador que marquen Kevin Barry com un gran artista i un contacontes singular.<

En els judicis importants —crims sonats i terribles que han omplert titulars— m’he trobat observant l’esposa de l’home que seu al banc dels acusats i preguntant-me què en sabia ella realment, o què en volia saber. Tu també la deus haver vist, a les notícies. Potser t’hi has de fixar bé, però hi és, dreta i en silenci darrere del seu home a les escales dels jutjats. Assenteix i li estreny el braç mentre ell proclama la seva innocència perquè creu en ell. Però què passa quan les càmeres pleguen veles i el món deixa d’observar?<

Durant la demolició d’una antiga casa a Londres, un obrer descobreix un esquelet infantil. Per a la periodista Kate Waters és una d’aquelles històries que mereixen tota l’atenció. Mentre improvisa una peça per al seu diari, continua furgant per saber qui era aquell nadó. La investigació la porta a un crim comès dècades abans, quan un nounat robat de la maternitat infantil mai no va aparèixer. Mentre la Kate va indagant en el passat dels habitants del barri, un misteri va emergint i aviat es trobarà com la guardiana dels secrets de tres dones. Però, fins on pot ser còmplice d’uns silencis del passat?<

En el volum Dins la muralla, Ferrara no és, als ulls del narrador, sinó un teatre d’ombres, a les quals ell procura de donar un rostre i una veu. Per això, seria més just de parlar d’una geografia sentimental, els elements de la qual intervenen en els relats: els carrers, els palaus, les muralles acaben tenint una funció de «viver», d’on emergeixen i on desapareixen els personatges de les seves històries.<

A Darrere la porta, el narrador evoca, per interrogar-lo, el temps de la seva adolescència, que l’ha portat a la descoberta d’ell mateix i dels altres. Apareix la visió d’una classe del liceu que conté, ja, els conflictes i els drames de la vida de l’home: els elegits i els pàries, l’enfrontament dels quals domina tota l’obra literària de Bassani. Llibre dens, lúcid, d’una gran categoria literària, on els problemes de l’adolescència —sexe, convivència, integració social— són afrontats sense contemplacions, en una anàlisi tancada, cruel i fins i tot brutal, impregnada d’una gran amarguesa.<

Per fi, Antoni Bassas ha deixat escrita la narració d’un programa que va fer història, «El matí de Catalunya Ràdio» (1995-2008). Bon dia, són les vuit! és un llibre que traspua periodisme i ràdio, on veiem els professionals que van gestar el programa cada dia i els col·laboradors que el van elevar a la categoria d’inoblidable, amb episodis que van fer vibrar l’antena cada matí durant més d’una dècada i que els oients encara recorden amb nostàlgia. Però, més enllà del relat en primera persona de la veu que despertava el país, Bon dia, són les vuit! és, també, el llibre de la memòria col·lectiva d’un país que, progressivament, va anar trobant la seva veu.<

Crònica i al mateix temps anàlisi de la confessió del suposat frau fiscal practicat per Jordi Pujol. El 25 de juliol del 2014, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va confessar l’existència d’una fortuna familiar, oculta a l’estranger durant trenta-quatre anys i originada en l’herència del seu pare, mai declarada pels beneficiaris —la seva esposa Marta i els seus fills— «perquè no havien trobat el moment». Aquest llibre parteix d’aquest fet, que ha estès un sentiment de decepció i, fins i tot, de vergonya col·lectiva en un període clau per al futur de Catalunya i Espanya. La confessió de Pujol aporta una nova visió al balanç dels seus vint-i-tres anys de govern i al paper fonamental que va tenir durant la Transició. Però, a més a més, situa de bell nou en primera línia el cas de Banca Catalana i posa també de manifest defectes i disfuncions de la democràcia espanyola i de la societat catalana, que ha pogut suportar aquesta llarga història gràcies a les nombroses complicitats, silencis i inhibicions de polítics, empresaris i mitjans de comunicació, en un context de crisi institucional i constitucional com el que ha obert les portes al procés independentista.<

Després de dotze anys sense saber res l’una de l’altra, la Sara, que ha emigrat a Dublín i viu allunyada dels fantasmes del passat, rep una trucada de la Lejla, que li demana que torni a Bòsnia i l’acompanyi a buscar el seu germà, desaparegut durant la guerra. Juntes aniran amb cotxe de Mostar a Viena en un viatge que, més que un retrobament inofensiu entre dues velles amigues, serà un camí a un cor de les tenebres profundament balcanitzat. Aquesta road trip literària és una novel·la brillant i devastadora que, amb un llenguatge subtil i autèntic, retrata la relació complicada entre dos personatges inoblidables i ens mostra, sense por dels tabús, com els traumes dels conflictes ressonen al llarg dels anys.<

La Mimi Banús i en Mateu Serra celebren la revetlla de Sant Joan del 1935 al Club de Tennis Barcelona. Tot plegat, un miratge de lamé daurat, mantons de Manila, xampany, còctels, focs d’artifici i cambrers del Ritz. La Mimi i en Mateu volen passar-s’ho bé i aprofitar l’estiu: estan a punt de contraure matrimoni i endinsar-se en el laberint de les rígides convencions socials del seu entorn. Com tots els seus amics, deixaran enrere una adolescència de llarga durada —despreocupada i plena de comoditats enlluernadores— per formar part del món dels adults. Aquest és el retrat d’una societat que va esvair-se, amb els seus costums i les seves inflexibles tradicions, el juliol del 36. La crònica d’un grup de joves que, completament condicionats per l’educació que van rebre, van haver d’aprendre a callar, fingir i aparentar per pura supervivència.<

La novel·la narra la història de Georges i Simone, una jove parella fascinada pel sexe que és guiada per un llibertí noble anglès en un viatge iniciàtic per Espanya, un viatge que és un descens als inferns del sexe dur, l’escatologia i la blasfèmia. Partint d’un procés creatiu molt estimat dels surrealistes, relaciona les imatges que d’una manera inconscient i automàtica evoquen l’ull, l’ou, el sol, els genitals del toro, amb tota la seva càrrega de connotacions atàviques, i ens les «revela» en el seu contingut eròtic més revulsiu. El personatge de la jove Simone, que transgredeix en tots els seus actes qualsevol norma de comportament sexual admès, moralment i conscient, és l’encarnació, d’una banda, del Desig inconscient i, per altra, del Pecat, del Prohibit i per tant del plaer, que al seu torn, per ser fruit del mal, no és més que portador del màxim càstig: la mort. Així doncs, el gaudi en la seva plenitud sap sempre a mort.<

Després de l’aclamat debut de Iolanda Batallé amb La memòria de les formigues, arriba el seu esperat nou llibre: històries breus i intenses, com un orgasme, o com la vida. «Avui he vist la terra de les flors. No és aquí ni allà, és per tot arreu. Només cal mirar». Uns relats deliciosos poblats de personatges inusuals, que ens diuen molt de nosaltres mateixos, de la vida que vivim i, sobretot, de la que ens agradaria viure.<

La Nora, una dona casada de quaranta anys que amaga un secret, coneix a Nacho, un jove biòleg en un avió, on serà infidel, per primera vegada, al seu marit. A partir d’aquesta trobada es crearà un joc de dependència i passió que Nora convertirà en quadres per a la seva propera exposició. «No hi ha res més enganyós que l’enamorament. I el d’algú que s’enamora per primera vegada als quaranta encara més». El viatge del despertar a l’amor, la sensualitat i la sexualitat d’una dona atrapada emocionalment per un matrimoni convencional.<

La memòria de les formigues és una novel·la profundament optimista, viva, palpable i que s’amolla i es va enroscant a poc a poc entorn del lector, fins que finalment aconsegueix ficar-se sota la pell completament. «Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran… Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l’infinit». Qui diu aquestes paraules és la Joana, una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor, però no sempre ha fet això, abans feia una feina de prestigi i responsabilitat. Mentre neteja la platja pensa en el sentit de l’existència, en la seva història i en el passat de totes les persones que ha conegut. I tot això ho escriu en el quadern de les catorze papallones que ha trobat a la platja. El quadern de les catorze papallones és el quadern que escriu la Joana per explicar-li el món a la seva filla Maria, una nena de set anys: «Jo he començat a escriure per explicar-li el món a la meva filla, perquè quan sigui gran no senti que tothom li va explicar una gran mentida». En aquesta llibreta hi trobem, a més a més dels pensaments de la Joana, les trucades de la Neus, una senyora de vuitanta anys que va a enterraments i els explica a la Joana per telèfon; les converses surrealistes que la Joana té amb el Jofre, el seu home; els diaris de la iaia, l’àvia morta de la Joana; unes entrevistes perdudes a porters; els contes que la Joana escriu per quan la Maria sigui gran; la correspondència per MAIL de la Joana amb la seva amiga Lenka, una amiga txeca que va conèixer vint anys enrere quan totes dues eren Erasmus a Anglaterra…, i moltes altres històries. Totes elles busquen entendre una mica més el sentit de tot plegat. El lector va avançant enroscat dins d’una novel·la-riu que se l’endurà des de la sorra de la platja fins mar endins.<

En una ciutat de l’Europa central banyada per un riu cabalós tenen lloc uns fets estranys, relacionats amb un suposat estat hipnòtic provocat per la contemplació del Riu, que condueixen a un seguit de comportaments irracionals en les persones, que fins i tot poden concloure en el suïcidi. Alguns membres de la comunitat, alertats pel fenomen i per la tragèdia dels ofegaments, comencen a investigar quina pot ser la causa d’aquesta anomalia psicològica que afecta unes determinades famílies de la població. Martina, una noia que pateix un fort isolament, Vera, una jove nedadora obsessionada pel triomf, i Konrád Weszler, un professor universitari afectat pel fenomen dels ofegats a partir d’una desgràcia familiar, són els eixos narratius de No et miris el Riu, una gran novel·la de misteri que ens embolcalla amb una literatura exquisida i ens atrau amb unes incerteses que ens poden resultar tan torbadores com pròximes.<

El PSUC va ser més que un partit: va transcendir els esquemes de l’organització comunista clàssica i ha acabat nodrint de quadres tots els partits de l’espectre català fins als nostres dies. Tanta va ser la influència del PSUC, que va ser considerat un perill geoestratègic pels guardians del neoliberalisme. La CIA va contribuir a liquidar-lo. Als anys 60, l’afiliació a CCOO i al Sindicat Democràtic d’Estudiants li va donar molta força. I des del 1968, amb la condemna de la invasió soviètica de Txecoslovàquia i amb la participació en l’Assemblea de Catalunya, va esdevenir un partit transversal. L’any 1990, Antoni Batista va viatjar als EUA darrere la història del xèrif Wyatt Earp, però s’hi va trobar el complot de la CIA contra el PSUC. Anys després, l’assassinat d’un agent de la CIA a Barcelona li’n va donar les claus. Tot el que es diu en aquest llibre és veritat, però una veritat no sempre coneguda. A mig camí de la crònica personal i el periodisme literari, el llibre d’Antoni Batista es llegeix com una novel·la.<