Disclaimer

D’entre tots els protagonistes d’El mercader de Venècia, el que ha fet vessar més tinta és Shylock, un personatge que es presta a diferents interpretacions i que, com Hamlet o Falstaff, té la capacitat de sortir de l’obra i agafar vida pròpia. Shylock és un jueu rancorós i venjatiu que haurà d’aprendre una bona lliçó, però que en el fons és un pobre home. Malgrat que hi ha qui ha considerat El mercader de Venècia com una obra antisemita, el cert és que en aquest suposat antisemitisme no hi ha ni una ombra de racisme. L’obra permet un ampli ventall d’interpretacions i, com La tempesta, presenta tot un seguit de contrastos entre els personatges (el príncep del Marroc i el príncep d’Aragó, Antonio i Shylock, Shylock i Porcia…). Quan Shakespeare va compondre El mercader de Venècia encara no havia arribat al cim del seu art, però en aquesta obra el veiem acostar-s’hi amb una facilitat i versatilitat increïbles.<

Aquest comèdia ens explica com en Falstaff arriba al poble de Windsor sense diners i per aquest motiu decideix cortejar dues senyores casades. Els escriu cartes d’amor idèntiques, però com que els criats de les respectives senyores es neguen a entregar-les-hi, en Falstaff els pega. Els criats, per venjança, els hi expliquen als marits de les dues dones les intencions d’en Falstaff; un marit no en fa cas però l’altre vol esbrinar quines són les intencions de Falstaff. Hi ha una llegenda que explica que la reina Elizabeth va quedar tan encantada amb el personatge de Falstaff a les dues parts d’Enric IV que va demanar a Shakespeare que escrivís una comèdia en la qual Falstaff fos el personatge principal. És possible que no sigui veritat, però té molta gràcia la idea d’un Falstaff reencarnat per una sol·licitud reial i transportat des de les tavernes, els bordells i el camp de batalla a la petita ciutat de Windsor on dues senyores casades li juguen una divertida sèrie de males passades.<

Nit de Reis és la comèdia dels errors. És més agra que dolça, perquè els desitjos es projecten en la persona equivocada i, tot i així, els personatges insisteixen a topar una i altra volta contra el mateix mur de l’equivocació, l’aparença i el malentès. Viola es disfressa d’home —vés a saber per què—, passa a dir-se Cesari i entra al servei del Duc d’Orsino, de qui s’enamora perdudament; però el Duc d’Orsino (que no es fixa en Cesari perquè és un home) està enamorat perdudament d’Olívia, però Olívia ha perdut pare i germà tant recentment que no vol saber-ne res, de l’amor. Fins que es troba amb Cesari, i es deixa emportar per la passió d’un amor a primera vista. Però Cesari, en realitat, està enamorat d’Orsino. A casa d’Olívia hi viu l’Oncle Tobies, que enganya el seu amic Andreu fent-li creure que podrà aconseguir l’amor d’Olívia. El majordom d’Olívia, Malvolí, que té un excés d’amor propi, també és enganyat a la vegada per Maria, la serventa, l’Oncle Tobies, i l’idiota Andreu: fan creure a Malvolí que la senyora Olívia l’estima. Per si l’embolic era poc, Sebastià, el bessó d’Olívia, també arriba a Il·líria: un mariner del vaixell, Antoni, l’ha salvat del naufragi i li ha donat tots els seus diners. Evidentment ho ha fet perquè l’estima. Però Sebastià és una còpia exacta de Cesari, i resulta que Olívia els confon, i es casa amb Sebastià, creient que era Cesari, que en realitat no és més que una dona disfressada d’home… Sempre he imaginat que Il·líria és una illa, un correlat del que podria perfectament ser el nostre món, i que ens serveix per observar detalladament els comportaments —caòtics i sense lògica, la majoria de les vegades— dels seus habitants. O el que és el mateix: poder veure’ns a nosaltres mateixos caient en un dels defectes més pronunciats encara avui dia entre els homes i les dones: que ens costa d’acceptar allò què som i el lloc que ens toca ocupar. Que preferim fingir el que no som. Iban Beltran. Músic i director escènic.<

Quan l’amor s’enfila per les branques del destí no té aturador. Ell es diu Romeo, i és un Montagú; ella, Julieta, una Capulet. Fills de dues nobles famílies rivals de la Verona del segle XIV, Julieta i Romeo no ho tenen fàcil, però saben que estan fets l’un per a l’altre. Una veritat que els ha convertit en els amants més cèlebres de la literatura. Encara que la història de Romeo i Julieta té una llarga tradició literària, va ser William Shakespeare qui aconseguí elevar a categoria de mite la relació amorosa intensa i romàntica entre dos joves pertanyents a sengles famílies enfrontades per un odi secular. Aquest antagonisme dramàtic entre amor i odi va proporcionar a Shakespeare la pauta per crear una història de vius contrastos, en la qual les escenes còmiques alternen amb les dramàtiques, la sensatesa cedeix davant la precipitació, el llenguatge líric o retòric conviu amb registres vulgars i fins i tot obscens, i l’amor romàntic s’oposa a una visió que restringeix l’amor a un simple intercanvi sexual. El destí fatal, al capdavall, s’imposa en aquest conflicte i acaba amb els protagonistes però no amb el seu amor, que perdura més enllà de la mort.<

De les tres grans comèdies que va escriure William Shakespeare, Somni d’una nit d’estiu va ser la primera; les altres dues són Al vostre gust i Nit de Reis. L’exuberant imaginació de Shakespeare, que brolla constantment de l’argument i que apareix, de manera explícita, a l’últim acte de l’obra en les memorables paraules del duc Teseu sobre els poetes, els enamorats i els folls, ha inspirat pintors (Fuseli, Dadd, Rackham), músics (Mendelssohn), coreògrafs (Balanchine) i compositors d’obra (Purcell, Britten). Malgrat que Somni d’una nit d’estiu està basada en arguments típics de comèdia llatina, Shakespeare en complica els fils argumentals i temàtics. Així, en lloc de la típica parella d’enamorats, n’hi posa dues, i multiplica les peripècies gràcies als filtres amorosos d’Oberon i als errors de Puck. A part de la història dels enamorats, apareixen en l’obra altres mons: el de Teseu i Hipòlita, el d’Oberon i Titània i el dels artesans, que volen representar una tragèdia sobre els amors de Píram i Tisbe, un efecte del teatre dins el teatre que converteix la tragèdia en una farsa.<

Venus i Adonis és la primera obra de Shakespeare. És un poema eròtic escrit entre 1592 i 1593. La trama està basada en passatges de Les metamorfosis d’Ovidi. Es tracta d’un complex treball calidoscòpic que presenta punts de vista contrastats de la naturalesa de l’amor mitjançant canvis constant de perspectiva i to.<

¿Cómo se derriba una dictadura y se accede a una democracia? ¿Es la revolución armada el único camino? ¿Es un proceso en el que sólo han de intervenir unos pocos elegidos que traigan la liberación a un pueblo condenado a sólo mirar y esperar? El politólogo Gene Sharp —conocido por su extensa obra en defensa de la no violencia como lucha contra el poder— escribió este poderoso ensayo en 1993 para apoyar al movimiento de resistencia en Myanmar, donde el gobierno sentenció a siete años de prisión a quien tuviera este cuadernillo. Desde entonces, los opositores a la opresión —notablemente durante los levantamientos árabes del 2011— han distribuido ampliamente este texto entre activistas políticos y sociales que quieren aplicar los cuarenta años de investigación, experiencia, y escritos de Sharp sobre la lucha no violenta, las dictaduras, y los movimientos de resistencia. De la dictadura a la democracia es casi, por lo práctico y lo asequible a la vez que serio y profundo, un manual de acción no violenta para que los procesos de liberación sean de todos y para todos, siguiendo la estela de las grandes revoluciones pacíficas de la historia.El argumento clave de Sharp es que el poder no es monolítico, no deriva de una cualidad intrínseca de aquellos individuos que están en el poder. Para Sharp, el poder político deriva de los individuos del estado: toda estructura de poder se basa en la obediencia de los sujetos a las órdenes de los dirigentes. De esa forma, si el sujeto no obedece, los líderes no tienen poder. Así, todas las estructuras efectivas de poder tienen sistemas mediante los que animan o extraen la obediencia de los individuos. Los estados tienen sistemas particularmente complejos para mantener a los sujetos obedientes. A través de estos sistemas, los individuos son enfrentados con un conjunto de sanciones y recompensas que influye en la extensión de su obediencia. Y esto está vinculado, en último término, a la resistencia no violenta, porque se supone que provee a los individuos con una ventana de oportunidad para efectuar el cambio dentro del estado.<

La defensa civil noviolenta recull i fa balanç dels conflictes més significatius afrontats amb mitjans noviolents fins al 1990. També exposa les claus que permetrien fonamentar una resposta civil noviolenta a dos tipus de conflictes: els cops d’estat i les invasions. Després de quasi tres dècades, molts fets han corroborat les propostes de Gene Sharp en multitud de conflictes, mostrant que és possible una resposta per fer front a les dues amenaces i que aquesta és a les mans de qualsevol poble sobretot si es prepara.<

Henry Wilt i la seva dona, Eva, han tornat a casa. Ara ell ja és cap d’estudis del Departament d’Humanitats de l’Escola Tècnica d’Arts i Oficis. Tot sembla arreglat, però les coses aviat comencen a torçar-se: Wilt s’ha d’enfrontar als extremistes polítics de l’escola, perd l’autoritat, la seva dona té quatre terribles bessones, els buròcrates se’l volen cruspir. L’au pair és una terrorista disfressada, i Eva, la inefable Eva, abraça apassionadament la causa alternativa. Tot plegat, un embolic genial que l’inspector Flint acaba d’enredar.<

Tom Sharpe s’ha convertit amb les seves obres en l’autor humorístic més llegit dels nostres temps. Els seus personatges, tant els europeus con els africans, són caricatures perfectes d’homes i de conductes que conviuen sota les regles absurdes dels nostres dies. Entre els seus personatges destaca, per sobre de tots i amb llum pròpia, Wilt, un professor d’institut casat amb l’esbojarrada Eva, i ara ja amb quatre bessones, que, sense voler, sempre ho fa anar tot en orris. En aquest Wilt, més que mai el nostre protagonista es veurà una altra vegada en un embolic descomunal. L’escola viu revolucionada per un estrany tràfic de drogues. Wilt és considerat un espia rus i l’inspector Flint —un altre dels habituals en la seva galeria de persones curioses— veu sorprès com el seu fill es converteix en narcotraficant… Wilt, més que mai és un llibre d’un humor incontenible que us farà passar la vergonya de no poder parar de riure si el llegiu en públic.<