EL SOPAR MÉS BO DEL MÓN
Xant, el senyor d’Isop, declarà, per suggestió del fabulista, que, si havia fet la juguesca de beure la mar, no l’havia feta de beure els rius que hi «entren a dins», per servir-me de l’amable parla dels nostres traductors universitaris.
Certament, una escapatòria com aquesta era molt assenyada; però, ajudant-hi l’Esperit del progrés, no sabríem trobar-ne, avui en dia, d’equivalents, d’igualment enginyoses? Per exemple:
—Retirem, abans que res, els peixos, que no estan compresos en la juguesca: filtreu bé! Feta abstracció d’aquests darrers, la cosa anirà ben llatina.
O, millor encara!:
—He fet la juguesca que em beuria la mar, però no d’una glopada! L’home de seny mai no s’ha de precipitar en les seves accions: jo bec a pleret. Es tractarà, doncs, simplement, d’una gota, veritat?, cada any.
En una paraula, hi ha pocs compromisos que no puguin sostenir-se d’una certa manera… i aquesta manera podria ésser qualificada de filosòfica.
—El sopar més bo del món! Aquestes foren les expressions de les quals va servir-se formalment, misser Percenoix, l’àngel de l’Emfiteusi, per definir, d’una manera positiva, l’àpat que es proposava d’oferir a les notabilitats de la petita ciutat de D***, on el seu estudi de notari floria des de feia trenta anys, i més i tot.
Sí. Va ésser al cercle —d’esquena al foc, amb els faldons del seu vestit sota els braços, les mans a les butxaques, les menudes espatlles estirades, els ulls al cel, les celles alçades, les ulleres d’or als plecs del seu front, el bonet enrere, la cama dreta doblegada sobre l’esquerra i amb la punta de la sabata enllustrada tocant amb prou feines a terra—, que pronuncià aquestes paraules.
Foren curosament anotades a la memòria del seu vell rival, misser Lecastelier, l’àngel del Parafernal, qui, assegut, davant misser Percenoix, el considerava amb ulls verinuts, al recer d’un enorme pàmpol verd.
Entre aquests dos col·legues hi havia una guerra sorda des del llunyedar dels anys! L’àpat esdevenia el camp de batalla llargament estudiat per misser Percenoix, i proposat per ell per acabar d’una vegada. Així és que misser Lecastelier, obligant a somriure l’acer entelat de la seva cara de coltell-punyal, no responia res, de moment. Se sentia atacat. Era el més vell: deixava a Percenoix, més jove, parlar i comprometre’s com una beneitona. Segur d’ell mateix (però prudent!) volia, abans d’acceptar la lluita, fer-se una idea meticulosa de les posicions i de les forces de l’enemic.
L’endemà mateix, tota la petita ciutat de D*** estava arremorada: hom es demanava quin seria el menú del sopar.
Evocant salses oblidades, el recaptador d’impostos es perdia en conjectures. El sots-prefecte calculava i profetitzava supremes de fènix, servides en llurs cendres; fenicòpters inconeguts voleiaven en els seus somnis. Citava Apici.
La corporació municipal rellegia Petroni, el criticava. Els notables deien: «Cal esperar», i calmaven una mica l’efervescència general. Tots els convidats, per consell del sots-prefecte, prengueren aperitius purgatius amb vuit dies d’anticipació.
Finalment, arribà la gran diada.
La casa de misser Percenoix es trobava vora del Passeig, a un tret de fusell de la del seu rival.
Des de les quatre de la tarda s’havien format dues fileres, davant de la porta, per veure arribar els convidats. En tocar les sis els veieren aparèixer.
S’havien trobat al Passeig, com per atzar, i arribaven plegats.
Hi havia, primerament, el sots-prefecte, donant el braç a la senyora Lecastelier; després el recaptador d’impostos i el director de correus; després tres persones d’una alta influència; després el metge, donant el braç al banquer; després una celebritat, l’Introductor de la fil·loxera a França; després el director de l’institut, i alguns hisendats. Misser Lecastelier tancava la marxa, ensumant rapè, de tant en tant, amb un aire pensívol.
Aquests senyors duien vestit negre, corbata blanca, i exhibien una flor al trau de la solapa; la senyora Lecastelier, magra, duia un vestit de seda color pèl de rata, tancat fins al coll.
Arribats davant del portal, i en veure el rètol que feia resplendir el foc de la posta, els invitats es giraren cap al màgic horitzó: els arbres llunyans s’il·luminaven; els ocells s’apaivagaven als vergers veïns.
—Quin sublim espectacle! —exclamà l’Introductor de la fil·loxera, tot abraçant, amb l’esguard, l’Occident.
D’aquesta opinió participaren els convidats, que flairaven, per un instant, les belleses de la Natura, com per daurar-ne el dinar.
Entraren. Tots retingueren el pas al vestíbul, per urbanitat.
Finalment, els batents del menjador s’entreobriren. Percenoix, que era vidu, s’hi trobava sol, dret, afable.
Amb un posat a la vegada modest i vencedor, féu el gest circular de prendre lloc. Uns paperets que duien el nom dels convidats figuraven, com a plomalls, sobre els tovallons plegats en forma de mitra. La senyora Lecastelier comptà amb l’esguard els convidats, esperant que serien tretze a taula: eren disset.
Acabats aquests preliminars, l’àpat començà, silenciós a l’inici; es coneixia que els convidats reflexionaven i prenien, com se sol dir, embranzida.
La sala era alta, agradable, ben il·luminada. Tot era ben servit. El dinar era senzill: dos potatges, tres entrants, tres rostits, tres plats de dolços, vins irreprotxables, mitja dotzena de plats diversos, i, en acabat, les postres.
Però tot era exquisit!
De manera que, ben mirat, el sopar, vistos els convidats i llur natural, era precisament, per a ells, «el sopar més bo del món!». Qualsevol altra cosa hauria estat fantasia, ostentació, hauria xocat. Un sopar diferent hauria estat qualificat, potser, d’atel·lana, hauria desvetllat idees d’inconveniència, d’orgia… i la senyora Lecastelier s’hauria aixecat. El més bon sopar del món, no és el donat a plena satisfacció del gust dels convidats?
Percenoix triomfava. Tothom el felicitava calorosament.
De cop i volta, després d’haver pres el cafè, misser Lecastelier, que tothom mirava i planyia sincerament, s’aixecà, fred, auster, i, amb lentitud, pronuncià aquestes paraules, enmig d’un silenci de mort:
—En donaré un de més bo l’any vinent.
Després, tot saludant, sortí amb la seva muller.
Misser Percenoix s’havia aixecat. Calmà, amb el seu aire digne, l’inexpressable agitació dels convidats i l’aldarull que s’havia produït després de l’eixida dels Lecastelier.
De tot arreu les preguntes es creuaven:
—Com ho faria per donar-ne un de més bo l’any vinent, si AQUELL de misser Percenoix era el sopar més bo del món?
—Projecte absurd!
—Equívoc, potser?
—Inqualificable!
—Nul…
—Risible!!!
—Pueril…
—Indigne d’un home de seny!
—La passió l’havia fet eixir de test; o potser els anys!
Rigueren molt. L’Introductor de la fil·loxera, que durant el festí havia adreçat galanies a la senyora Lecastelier, no podia estroncar el seu doll epigramàtic:
—Ah, ah! Ara veureu! Un de més bo!… I de quina manera? Sí, de quina manera?… Quina cosa més divertida!
No parava.
Misser Percenoix s’agafava els costats, de tant riure.
Aquest pas clogué el banquet joiosament. Posat l’amfitrió als núvols, els convidats, de bracet, se’n tornaren a casa, precedits per les llanternes de llurs criats. No podien més de tant riure davant de la idea estrafolària, i àdhuc presumptuosa, i que no hi havia manera de discutir, de voler dar «un sopar més bo que el sopar més bo del món».
Així passaven, fantàstics i riallers, per entre les dues fileres que els havien esperat a la porta per saber-ne noves.
Després, cadascú tornà a casa seva.
Misser Lecastelier tingué una indigestió esparveradora. Van témer per la seva vida. I Percenoix, que «no volia la mort del pecador», i que, altrament, esperava encara gaudir, l’any següent, del fiasco que faria, per força, el seu col·lega, feia anar quotidianament a buscar el comunicat mèdic del digne tabel·lió. Aquest comunicat fou inserit al periòdic provincial, perquè tothom s’hi interessava, per la juguesca imprudent: no es parlava sinó del sopar. Els convidats no s’abordaven sinó bescanviant paraules en veu baixa. Era greu, molt greu: l’honor de l’indret estava en joc.
Durant tot l’any, misser Lecastelier esquivà les preguntes. Vuit dies abans de l’aniversari eixiren les seves invitacions. Dues hores després del tomb matutí del carter hi hagué un terrabastall extraordinari a la ciutat. El sots-prefecte cregué, immediatament, que era el seu deure de renovellar la tongada dels aperitius purgatius, per esperit d’equitat.
Quan s’acostà el vespre del gran dia, els cors bategaven. Com l’any abans, els convidats es trobaren al Passeig, com per atzar. L’avantguarda fou reparada a l’horitzó pels crits de les dues fileres entusiastes.
I el mateix cel empurpurava, a Occident, la renglera dels bells arbres, que eren magnífics peus de faig, pertanyents, per millora i extrapart, a misser Percenoix.
Els convidats admiraren tot allò de bell nou. Després entraren a casa dels senyors Lecastelier i penetraren al menjador. Un cop asseguts, després de les cerimònies, els convidats, tot recorrent el menú amb esguard sever, repararen, amb una estupor amenaçadora, que era el MATEIX sopar!
Tal vegada els mistificaven? Davant d’aquesta idea, el sots-prefecte arrufà les celles i formulà, en el seu interior, les seves reserves.
Tots abaixaren els ulls, no volent (per aquest sentiment de cortesia, de tacte perfecte que distingeix les persones provincianes), deixar experimentar a l’amfitrió i a la seva muller la impressió del pregon menyspreu que hom sentia envers ells.
Percenoix ni tan sols no cercava de dissimular la joia d’un triomf que creia ja assegurat. I desplegaren els tovallons.
Oh sorpresa! Cadascú trobà al seu plat… què diríeu?… el que s’anomena una prima d’assistència: una peça de vint francs.
Instantàniament, com si una bona fada hagués donat un cop de vareta, hi hagué una mena de cop de prestidigitació general, i totes les monedes d’or desaparegueren amb l’encís d’una rapidesa inconeguda.
Només l’Introductor de la fil·loxera, preocupat per un madrigal, no reparà en el napoleó del seu plat fins una estoneta després que els altres. Va haver-hi un retard, per la seva banda. Així és que amb un aire inhàbil, empantanegat, i amb un somriure pueril, murmurà, a la seva veïna, algunes vagues paraules que sonaren com una petita serenata:
—Que’n sóc, d’atordit! Quina inadvertència! Per poc deixo caure… maleïda butxaca!… I tanmateix és la que ha introduït a França… Un hom, tot sovint, per manca de precaucions, perd… Un hom posa els diners a la butxaca, distret; i després, al més petit moviment fals —tot desplegant el seu tovalló, per exemple—, pam! crac! ning! bona nit i bona hora!
La senyora Lecastelier somrigué, com una gata moixa.
—Distracció dels grans esperits!… —digué.
—No són els ulls formosos, els que la causen? —respongué galantment el cèlebre savi, tornant a posar a la butxaca del seu rellotge, amb una negligència joguinosa, la bella moneda d’or que havia estat a punt de perdre.
Les dones comprenen tot el que és delicadesa, i, fent-se càrrec de la intenció que havia tingut l’Introductor de la fil·loxera, la senyora Lecastelier li féu la gentilesa d’enrogir-se dues o tres vegades durant el sopar, quan el savi, decantant-se envers ella, li parlava en veu baixa.
—Calma, senyor Redouté! —murmurava.
Percenoix, com a veritable capsigrany, no s’havia adonat de res i no havia trobat res; xerrotejava, en aquell moment, pels colzes, i s’escoltava a si mateix, amb els ulls aixecats al sostre.
El sopar fou brillant, molt brillant. La política dels gabinets d’Europa hi fou analitzada. El sots-prefecte hagué, fins i tot, de mirar silenciosament, diverses vegades, les tres persones d’una alta influència, i aquestes, per a les quals la diplomàcia feia temps que ja no tenia arcans, van destarotar la conversa amb un munt de jocs de paraules que feren l’efecte de petards. I l’alegria dels convidats arribà al cim quan fou servit el nogat que representava, com l’any abans, la mateixa petita ciutat de D***.
Cap a les nou del vespre, els convidats, tot removent amb discreció el sucre de llur tassa de cafè, van girar-se cap al veí. Totes les celles eren enlairades i els ulls tenien aquella expressió àtona pròpia de les persones que, després d’un banquet, estan a punt d’emetre una opinió.
—És el mateix dinar?
—Sí, el mateix.
Després, havent fet un sospir, una pausa i una ganyota meditativa:
—El mateix, absolutament.
—Això no obstant, no hi havia alguna cosa?…
—Sí, sí, alguna cosa!
—Vaja, fet i fet, aquest és més bo.
—Sí, és curiós. És igual… i, tanmateix, és més bo!
—Ah! Veu’s aquí quina cosa més particular!
Però, per què era més bo? Tothom s’espremia el cervell, endebades.
Un hom creia, de cop i volta, haver posat el dit en el punt precís que legitimava aquesta impressió indefinible de diferència que tots experimentaven, i la idea, rebel, fugia com una Galatea que no volia ser vista.
Després van separar-se per madurar el problema més lliurement.
I, d’aleshores ençà, tota la petita ciutat de D*** és presa de la incertesa més lamentable. És com una fatalitat!… Ningú no pot esclarir el misteri que pesa encara avui sobre el festí victoriós de misser Lecastelier.
Misser Percenoix, alguns dies després, capbussat en aquesta preocupació, relliscà a la seva escala i féu una caiguda, de la qual va morir. Lecastelier va plorar-lo ben amargament.
Avui dia, durant les llargues vetlles de l’hivern, sia a la sots-prefectura, sia al despatx del recaptador, la gent parla, conversa, es fa preguntes, somieja: el tema etern és de bell nou posat damunt la taula. Han de deixar-ho córrer!… És ben bé per un pèl que no hi arriben, com amb l’ajut d’una 168a decimal, i després la x de la relació recula indefinidament, entre aquestes dues afirmacions que són per confondre l’Esperit humà —però que constitueixen el Símbol de les preferències indiscutibles de la Consciència pública, sota la volta dels cels:
IGUAL… I, TANMATEIX, MÉS BO!