LA RECEPTA DE LA IMPUNITAT

Al Nord de Tongking, terra endins, la província de Guang Si, la dels arrossars daurats, exhibeix fins als principats interiors de l’Imperi Central, les seves viles de taulades arromangades, algunes de les quals són encara de costums mig tàrtares.

En aquesta regió, la serena doctrina de Lao Tse no ha apagat encara les vívides credulitats pels Poussahs, una mena de genis populars de la Xina: gràcies al fanatisme dels bonzes de l’encontrada, la superstició xinesa, fins i tot entre la gent gran, hi fermenta d’una manera més exagerada que en els estats menys allunyats de Pequín. Difereix de les creences manxueses que admeten la intervenció directa dels «déus» en els afers del país.

El penúltim virrei d’aquesta immensa possessió imperial fou el governador Txe Tang, el qual ha deixat el record d’un dèspota sagaç, avar, ferotge. Heus aquí l’enginyós secret al qual aquest príncep, escapant a mil venjances, degué de finar en pau enmig de l’odi del seu poble, del qual menyspreà, fins a la fi, sense inquietuds ni perills, les bullents furors, assedegades de la seva sang.

Una vegada (uns deu anys abans de la seva mort), cert migdia d’estiu, l’ardor del qual feia mirotejar les aigües dels estanys, cruixir les fulles dels arbres, rutilar la pols —i vessava una pluja de flames sobre aquelles miríades d’alts i amples quioscos de pisos triples, que, aveïnant-se segons les giragonses dels carrers, constitueixen la capital Nao Txang, així com qualsevulla gran ciutat del Celestial Imperi—, Txe Tang, assegut a la més fresca sala d’honor del seu palau, en una butaca negra incrustada de flors de nacre de campànules d’or nou, recolzava, la mà al mentó, el ceptre sobre els genolls.

Darrere seu, la colossal estàtua de Fo, l’inexpressable déu, dominava el seu tron. A la graonada vetllaven els guardes vestits d’armadures escatades de cuir negre, la llança, l’arc o la llarga destral al puny. A la dreta s’estava, dret, ventant-lo, el seu botxí favorit.

Els esguards de Txe Tang vagaven sobre la multitud de mandarins, de prínceps de la seva família, i sobre els oficials de la seva cort. Tots els rostres eren impenetrables. El rei, sentint-se odiat, rodejat d’imminents homicides, contemplava, pres de sospites indecises, cadascun dels grups on es parlava en veu baixa. No sabent qui exterminar, sorprès, a cada instant, de viure encara, somiava, taciturn i amenaçador.

Una cortina fou apartada, donant pas a un oficial. Aquest duia, agafat per la trena, un jovencell desconegut, de grans ulls clars i de bella fesomia. L’adolescent anava vestit amb una roba de seda, amb un cinturó d’argent. Davant Txe Tang es prosternà.

A un esguard del rei:

—Fill del Cel —respongué l’oficial— aquest jovencell ha declarat ésser només un obscur ciutadà de la vila i anomenar-se Tsei La. Nogensmenys, menyspreant la Mort lenta, vol demostrar que ve en missió cap a tu de part dels Poussahs immortals.

—Parla —digué Txa Teng.

Tsei La es posà dret.

—Senyors —digué amb veu calmosa— sé el que m’espera si no domino les meves paraules. Aquesta nit, en un somni terrible, els Poussahs, afavorint-me amb llur visita, m’han fet present d’un secret que meravella l’enteniment mortal. Si tu et dignes escoltar-lo, reconeixeràs que no és d’origen humà, car d’oir-lo, solament, despertarà en el teu ésser un sentit novell. La seva virtut et comunicarà instantàniament el do misteriós de llegir —ulls clucs, en l’espai que separa les pupil·les de les parpelles— els noms, en lletres de sang!, de tots aquells que podrien conspirar contra el teu tron o contra la teva vida, i en el moment precís en què llurs esperits concebrien el projecte. Estaràs, doncs, protegit, per sempre, de qualsevol sorpresa funesta, i envelliràs tranquil, en la teva autoritat. Jo, Tsei La, juro aquí per Fo, la imatge del qual projecta la seva ombra sobre nosaltres, que el màgic atribut d’aquest secret és talment així com l’enuncio.

Davant d’aquest estupefaent discurs, hi hagué en l’assemblea un estremiment i un gran silenci. Una vaga angoixa commovia la impassibilitat ordinària de les cares. Tots examinaven el jove desconegut, el qual, sense tremolar, es palesava, així, posseïdor i missatger d’un sortilegi diví. Un cert nombre s’esforçava vanament a somriure, però no gosaven entremirar-se, empal·lidint a desgrat de si mateixos, davant de l’aplom de Tsei La. Txe Tang observava al seu entorn aquell malestar denunciador.

A la fi, un dels prínceps, per dissimular, sens dubte, la seva inquietud, digué:

—No n’hem de fer res de les paraules d’un insensat embriac d’opi.

Els mandarins, llavors, tranquil·litzant-se:

—Els Poussahs només inspiren els vells bonzes dels deserts.

I un dels ministres:

—És el nostre examen, per de prompte, el que ha de decidir si el pretès secret del qual aquest jovencell es creu dipositari és digne d’ésser sotmès a l’alta saviesa del rei.

Escoltant això, els oficials irritats:

—I ell mateix… potser no és més que un d’aquells el punyal dels quals només espera, per colpir el Senyor, l’instant en què els ulls distrets…

—Que l’agafin!

Txe Tang estengué sobre Tsei La el seu ceptre de jade on brillaven lletres sagrades.

—Continua —digué impassible.

Tsei La reprengué llavors, agitant amb la punta dels dits, i al voltant de les seves galtes, un petit ventall de brins de banús:

—Si alguna tortura podia persuadir Tsei La de trair el seu gran secret revelant-lo a d’altres que no fossin el rei, invoco el testimoni dels Poussahs que ens escolten, invisibles: no m’haurien pas escollit per a intèrpret! Oh prínceps! No, no he fumat opi; no tinc la faç d’un insensat; no porto cap mena d’arma. Únicament, vet aquí el que afegeixo: si afronto la Mort lenta, és que un tal secret val igualment, si és real, una recompensa digna d’ell. Tu sol, o rei!, judicaràs amb la teva equitat, si mereixo el premi que et demano. Si, de cop, al so mateix dels mots que l’enuncien, sents en tu, ulls clucs, el do de la seva virtut vivent —i el seu prodigi!—, havent-me ennoblit els déus inspirant-me’l amb llur hàlit de foc, tu em concediràs, Li Ten Se, la teva filla radiant, la insígnia principesca dels mandarins i cinquanta mil liangs d’or.

Pronunciant els mots «liangs d’or», una imperceptible color rosa pujà a les galtes de Tsei La, la qual velà amb el moviment del ventall.

L’exorbitant recompensa exigida provocà el somriure dels cortesans i enutjà el cor ombrívol del rei, del qual revoltava l’orgull i l’avarícia. Un cruel somriure lliscà, també, sobre els seus llavis, esguardant el jovencell, que, intrèpid, afegí:

—Espero de tu, Senyor, el jurament reial, per Fo, l’inexpressable déu que es venja dels perjuris, que acceptis, segons el meu secret et sembli positiu o quimèric, de concedir-me aquesta recompensa o la mort que et plaurà.

Txe Tang s’aixecà:

—T’ho juro —digué—. Segueix-me.

Uns moments després —sota les voltes que una llàntia suspesa damunt de la seva encisadora testa, il·luminava—, Tsei La, lligat amb cordes fines a un pal, esguardava silenciós el rei Txe Tang, l’alta talla del qual apareixia, a l’ombra, a tres passes d’ell. El rei estava dret, recolzat a la porta de ferro de la tàvega; la seva mà dreta descansava sobre el front d’un drac de metall que eixia del mur i l’únic ull del qual semblava contemplar Tsei La.

El vestit verd de Txe Tang resplendia; el collar de pedreries brillava, el seu cap únicament, ultrapassant el disc d’ombra de la llàntia, romania a les fosques.

Protegits per l’espessor de la terra, ningú no podia oir-los.

—T’escolto —digué Txe Tang.

—Majestat —digué Tsei La—, jo sóc un deixeble del meravellós poeta Li Tai Pe. Els déus m’han donat en geni allò que a tu t’han dat en poder: han afegit, demés, la pobresa, per engrandir els meus pensaments. Els regraciava, doncs, cada dia de tants favors, i vivia tranquil, sense desigs; quan un vespre, a l’elevada terrassa del teu palau, per damunt dels jardins, entre els aires argentats per la lluna, he vist la teva filla Li Ten Se —que encensaven, als seus peus, les flors matisades dels grans arbres, al vent de la nit—. Des d’aquell vespre, la meva ploma ja no escriu cap traç, i sento dintre meu que ella també pensa en el fulgor del qual m’ha penetrat!… Las de llanguir, preferint mal fos la més horrorosa mort al suplici d’estar sense ella, he volgut, per un acte heroic, d’una subtilitat gairebé divina, elevar-me, jo, arribant, o rei!, fins a ella, la teva filla.

Txe Tang, sens dubte per un moviment d’impaciència, recolzà el polze sobre l’ull del drac. Els dos batents d’una porta rodaren sense soroll davant Tsei La, deixant-li veure l’interior d’un calabós veí.

Tres homes vestits de cuir s’hi estaven prop d’un braser on escalfaven ferros de tortura. De la volta queia una corda de seda, sòlida, desfilant-se en fines trenes i sota la qual brillava una gabieta d’acer, rodona, foradada per una obertura circular.

El que veia Tsei La era l’aparell de la Mort terrible. Després de cruels cremades, la víctima era penjada en l’aire, pel canell, a aquella corda de seda; el polze de l’altra mà era lligat, per darrere, al polze del peu oposat. Li ajustaven llavors aquella gàbia al voltant del cap, i, havent-la fixada a les espatlles, la tancaven després d’haver-hi introduït dues grans rates afamades. El botxí gronxava, seguidament, el condemnat. I, finalment, es retirava, deixant-lo en les tenebres, i no tornava a visitar-lo fins l’endemà passat.

Davant tal espectacle, l’horror del qual impressionava ordinàriament els més ferms:

—Oblides que ningú no ha d’oir-me, tret de tu! —digué fredament Tsei La.

Els batents es tancaren de nou.

—El teu secret? —grunyí Txe Tang.

—El meu secret, tirà! És que la meva mort arrossegaria la teva aquest vespre! —digué Tsei La amb un esclat de geni en la mirada—. La meva mort? Però si és la meva mort (no ho comprens?) la que desitgen allà dalt els que esperen el teu retorn estremint-se!… No significaria aquesta mort la confessió de la nul·litat de les meves promeses?… Quina joia per a ells, en llurs cors homicides, de riure baix, baixet, per la teva credulitat decebuda? Com no seria el senyal de la teva perdició?… Segurs de la impunitat, furiosos per llur angoixa, com, davant teu, desvalorat per l’esperança avortada, vacil·laria llur odi encara?… Crida els teus botxins! Seré venjat. Però ja ho veig: ja sents perfectament que, si em fas desaparèixer, la teva mort no és més que qüestió d’hores; i que els teus fills, degollats, segons el costum, et seguiran i que Li Ten Se, la teva filla, flor de satisfaccions, esdevindrà la presa dels assassins.

Ah, si fossis un príncep profund!… Suposem que, ara mateix, al contrari, tornes a entrar amb el front com agreujat per la misteriosa vidència predita, envoltat pels teus guardes, la mà damunt la meva espatlla, a la sala del tron, i un cop allà, havent-me tu mateix revestit amb la roba dels prínceps, envies a cercar la dolça Li Ten Se (la teva filla i la meva ànima!) i que, després d’haver-nos promès, ordenes als tresorers comptar-me oficialment els cinquanta mil liangs d’or, et juro que, davant d’això, tots els cortesans que tenen contra tu els punyals mig desembeinats, a l’ombra, cauran defallents, prosternats i esmaperduts —i que, en l’esdevenidor, ningú no gosarà admetre, en el seu esperit, un pensament que et fos hostil—. Pensa, doncs! Se’t sap raonable i fred, clarivident en els Consells de l’Estat; no fóra, doncs, possible que una vana quimera hagués bastat per transfigurar, en pocs instants, la inquieta expressió de la teva cara en la d’una estupor sagrada, victoriosa, tranquil·la!… Què! Se’t sap cruel, i em deixes viure? Se’t sap pèrfid, i mantens la teva paraula? Se’t sap cobdiciós, i em dónes tant d’or? Se’t sap altiu en el teu amor paternal, i em dónes la filla per una paraula, a mi, passant inconegut? Quin dubte subsistiria davant d’això?… En què volies tu que consistís la valor d’un secret, inspirat pels vells Genis del nostre Cel, sinó en la circumdant convicció que el posseeixes?… És només aquesta convicció la que es tractava de CREAR! Ho he fet. La resta depèn de tu. He estat home de paraula! Ves, he precisat els liangs d’or i la dignitat, que desdenyo, només perquè els altres mesurin, amb la munificència del preu arrencat a la teva cèlebre duplicitat, l’espantosa importància del meu imaginari secret.

Rei Txe Tang, jo, Tsei La, que, lligat per les teves ordres a aquest pal, exalto, davant la Mort terrible, la glòria de l’august Li Tai Pe, el meu mestre, el dels pensaments de llum, et declaro, en veritat, el que dicta la saviesa. Retornem, amb el front alt i radiant! Perdona, amb el cor encara sota la impressió del Cel! Amenaça de ser, en l’esdevenidor, sense misericòrdia. Ordena festes esplendoroses, per la joia dels pobles, en honor de Fo (que m’inspirà aquesta astúcia divina!). Jo, demà, desapareixeré. Aniré a viure, amb l’elegida del meu amor, en qualque província feliç i llunyana, gràcies als saludables liangs d’or. El botó de diamant dels mandarins (que suara rebré de la teva liberalitat, amb tanta aparença d’orgull), presumeixo que no el duré mai; tinc altres ambicions: crec només en els pensaments harmoniosos i profunds, que sobreviuen als prínceps i als reialmes; essent rei en llur immortal imperi, no n’he de fer res, d’ésser príncep en els vostres. Tu has experimentat que els déus m’han donat la solidesa del cor i la intel·ligència igual, no és veritat?, a les dels teus voltants. Puc, doncs, millor que un dels teus grans, cercar la joia en els ulls d’una dona jove. Interroga Li Ten Se, el meu somni! Estic segur que, en veure els meus ulls, ella t’ho dirà. Tu, en tant, cobert d’una superstició protectora, regnaràs, i, si obres els teus pensaments a la justícia, podràs canviar la por en amor al voltant del teu tron reafirmat. És aquest el secret dels reis dignes de viure! No en tinc d’altres a fer-te saber. Sospesa, tria i pronuncia! He parlat.

Tsei La callà.

Txe Tang, immòbil, semblà meditar qualques instants. La seva gran ombra silenciosa s’allargava sobre la porta de ferro. Aviat baixà vers el jovencell i, posant-li les mans sobre les espatlles, l’esguardà fixament, al fons dels ulls, com pres de mil pensaments indefinibles.

Finalment, desembeinant el seu sabre, tallà els lligams de Tsei La. Després, posant-li al coll el seu collar reial:

—Vine —digué.

Remuntà els graons del calabós i recolzà la mà a la porta de la llum i de la llibertat.

Tsei La, que el triomf del seu amor i de la sobtada fortuna enlluernava un xic, contemplava el nou present del rei.

—Com! Aquestes pedreries, també! —murmurà—: Qui et calumniava, doncs? Això és més que les riqueses promeses! Què vol pagar, el rei, amb aquest collar?

—Les teves injúries! —respongué desdenyosament Txe Tang, reobrint la porta cap al sol.