SYLVABEL

«Belle comme la nuit et,

comme elle, peu sûre».

ALFRED DE VIGNY

Al castell de Fonteval, una festa de noces acabava d’arribar a la fi, a mitjanit. Al parc, entre altes avingudes de fullatges il·luminats encara amb garlandes venecianes, havent cessat els violins la sonada de les contradanses a l’estrada camperola, els nobles tronats de la rodalia es trobaven, a la reixa d’honor, amb llurs carruatges, i els vilatans convidats tornaven per les dreceres a les masies amb les cançons de costum, tant més havent trincat força vegades de la bóta encintada amb les colors de la jove esposada.

El nou castellà, M. Gabriel du Plessis les Houx, havia, doncs, bescanviat l’aliança el matí mateix d’aquella bella jornada esvaïda ja —a la capella d’aquell brillant casal—, amb Mlle Sylvabel de Fonteval, una dama caçadora, bruna i blanca, una esvelta noia amb aires d’amazona.

Vint anys i vint-i-tres anys!… Bells, elegants i rics, l’esdevenidor s’anunciava, per a ells, de color d’alba i d’atzur.

Sylvabel havia deixat el ball cap a dos quarts d’onze i es trobava, sens dubte, en aquell moment, a la seva cambra nupcial. La gent del castell, tancat i barrat, devia estar adormida.

A baix, això no obstant, a les sales de joc, davant l’hivernacle que precedia els jardins, dos homes, il·luminats per un canelobre posat sobre un rústic vetllador, conversaven a mitja veu, asseguts l’un vora l’altre en verdes cadires acanalades. L’un era el mateix M. du Plessis; l’altre, el baró Gerard de Linville, el seu oncle, antic encarregat de negocis i diplomàtic bastant apreciat. Davant de l’insistent prec del seu nebot, M. de Linville, a la vetlla d’una partença cap a Suècia, on el cridava una missió discreta, havia acceptat de passar la nit al castell.

—Estimat baró —digué de sobte Gabriel—, mercès d’haver-vos quedat. Vós sol podeu donar-me un consell útil en aquest moment, un dels més greus, que estic travessant. Us he fet saber l’ardor, l’amor punyent i insensat que sento per la meva dona: una passió que, sovint, em fa empal·lidir, barbotejar quan ella em parla. Per tant, escolteu bé això: sento que Sylvabel no experimenta pel vostre nebot sinó la més frèvola de les simpaties; en una paraula, que no m’estima. És una criatura educada en el maneig de cavalls, de fusells; una noia trescadora, indomtable, avorrida de tot, molt viril sota aparences encisadores, i que, sabent-me afable, i havent endevinat que sofreixo per la seva estimada persona, em desdenya un bon xic. Sylvabel m’ha simplement acceptat, tant per la meva fortuna (ah, és així!) com per adjuntar-se una mena d’esclau: i, conseqüentment, em trairia tard o d’hora, potser, si no de segur. Ella em troba massa plàcid, massa artista, massa exaltat vers els núvols; sense CARÀCTER, en fi!…

Uniu a això que jo la crec, malgrat tot, d’una penetració d’esperit gairebé misteriosa! És una endevinadora…! Però, què hi voleu fer! Sembla com si s’hagués resolt a aquesta idea tan absurda com enutjosa: m’ha notificat, aquest vespre, que ha resolt per a demà, de bon matí, una partida de caça a cavall!… sens dubte per indicar al personal d’aquesta casa què poc cansada que haurà estat la nostra nit nupcial (que, entre parèntesis, he de passar sol). Si aquest estat de coses dura vuit dies, n’agafarà el costum, estaré perdut, faci el que faci en l’esdevenidor: això suposa, en termini breu, un desenllaç tràgic, essent el meu temperament dels més violents explosius quan se l’obliga a fugir dels «núvols». Vinc, doncs, a demanar-vos, a vós, home subtil (que no solament heu viscut, sinó que heu sabut viure), si veieu la manera de dissipar, en la meva dona, la impressió desoladora que ella ha concebut de mi! Veieu un mitjà per ésser estimat? Per suscitar, en el seu judici, la certitud del meu CARÀCTER? Tot rau en això. Executaré el vostre consell tal com sigui, a ulls clucs, sense reflexionar i com un soldat, de la manera que es pren un remei que ens ofereix un gran metge: em confio a vós com un confia en els seus padrins en un duel; car són, a la vegada, el meu honor i la meva felicitat que estan en joc.

El baró Gerard, havent llançat una mirada clara i somrient sobre el seu jove deixeble, reflexionà un instant, inclinant-se seguidament molt a prop de l’orella de Gabriel i, durant cinc minuts, xiuxiuejà unes paraules, en el curs de les quals el seu nebot s’estremí dos o tres cops en un silenci sorprenent.

—Demà al matí me’n vaig cap a Estocolm —afegí M. de Linville, aixecant-se. I en una veu més alta—: Ja m’escriureu el resultat. Sobretot sigueu tan senzill… com el meu consell, seguint-lo.

—Mercès del fons del meu cor. Bon viatge, i a reveure!… —respongué Gabriel, aixecant-se també i estrenyent-li la mà.

Els dos retardats pujaren cadascun a la seva cambra, on l’encarregat de negocis degué dormir millor que el seu jove amic.

* * *

—Tayaut! tayaut! El sol brilla! Dormiu, Gabriel?

Així, sota les finestres del seu espòs, cridava (ben asseguda sobre un cavall roig fosc que piafava a l’herba mentre al seu voltant bordaven, en alegres gambades, gossos que corrien i s’estiraven) Mme Sylvabel du Plessis les Houx. I, dient això, frunzia el plec entre les seves celles negres sobre uns ulls blau clar, fent xiular un fuet fi.

El galop d’un cavaller, desembocant d’una avinguda darrere d’ella, li féu girar la testa: era Gabriel.

—Estimada Sylvabel, em veieu avançat de deu minuts, segons és costum —digué, saludant-la.

—Té!… Ah! sí! Devíeu estar, sens dubte, en els vostres somnis, sota els arbres? Teniu un aire radiant. Componíeu, potser?

—Sí… aquest ram, per a vós, de tres poncelles de rosa i d’aquests brins de berbena…

—Sou galant! —respongué, amb un aire lleuger, Sylvabel, fent lliscar les flors entre dos botons del seu gipó.

—És el meu deure; i, demés, la berbena preserva d’accidents —digué fredament M. du Plessis.

Vagament sorpresa, potser, per l’entonació gairebé seriosa del seu marit, l’elegant amazona l’esguardà. Després, impacient:

—Partim —afegí al cap d’un silenci de dos segons—. Esmorzarem allà baix, en una clariana, sobre la molsa.

Durant les primeres hores de la cacera, Gabriel no pronuncià ni vint paraules; però totes respiraven bon humor i l’interès per la caça. Matà dues llebres, un gall de garriga i vuit perdius, que posà en canana i en xarxa l’únic picador que galopava darrere seu.

Cap al migdia, descavalcaren en una magnífica esclarissada d’arbres. Després de menjar un tall de paté, dos vasos de xampany, algunes maduixes de bosc i cafè, Gabriel —que havia observat, tot el temps del dinar, les efusions dels esquirols entre les branques, i suggerit el projecte d’una batuda de llops per al proper hivern—, encengué una cigarreta i, havent-la fumada:

—A la sella! —digué— si és que us trobeu descansada, Sylvabel.

—Anem! —digué ella.

I se separaren, de nou, pels camps.

De sobte, al bell mig d’un camí, a trenta passos d’una bardissa, una llebre passà com un llampec. Els gossos corregueren: Gabriel, havent disparat, la fallà.

—És aquest imbècil de Murmuro! —digué en dolç somriure, però recarregant molt de pressa l’arma—. S’ha llançat entre la llebre i jo quan l’apuntava.

I, fent foc de nou, abaté, a cent passos d’on ell era, d’una bala sens dubte, el superb coniller que acabava d’acusar.

Davant aquest espectacle, Sylvabel s’estremí.

—Com! Mateu aquest gos, fent-lo culpable de la vostra poca manya? —exclamà ella, un xic sobtada.

—I ho lamento, car l’estimava molt! —respongué tranquil·lament Gabriel—. Però jo sóc fet d’aital guisa que no puc suportar, sense un moviment a vegades violent, una contrarietat: soldat, sento que seria afusellat a les vint-i-quatre hores. És un defecte que féu la meva infantesa batalladora, i del qual m’he volgut fins avui corregir en va. Provaré de nou, això no obstant, per plaure-us.

Sylvabel, estrenyent el seu fuet, callà un xic somiosa.

I partiren novament. Entretemps Gabriel parlà de tota altra cosa que de l’incident… oblidat. Les seves paraules foren lleugeres i escasses.

Una hora després, aproximadament, com que una bandada de perdius s’envolava davant d’ells, amb llur especial soroll, Gabriel recolzà l’arma a l’espatlla i tirà: cap dels ocells no perdé ni una ploma.

—Veritablement, és una cosa insuportable! —murmurà molt baix, però amb veu tranquil·la—. Figureu-vos que aquesta egua miserable s’ha apartat al moment que encarava.

Dient això, prengué una pistola de sella d’una de les pistoleres, introduí fredament la punta a l’orella de la bèstia, i li féu saltar el cervell. D’un salt de costat, cap a terra, evità, no sense gràcia, la caiguda de l’animal que, ajagut sobre el flanc, romangué sense moviment després d’una breu agonia.

Aquesta vegada Sylvabel obrí amplament els seus ulls blaus.

—Però què és això! És una bogeria! Què us agafa, en fi, Gabriel, per matar una bèstia tan bella (i de raça!) i tot per una perdiu fallada?

—Ho deploro, senyora. Amb tot, creia haver-vos, fa pocs instants, revelat, en confidència, una feblesa nadiua de la qual sofreixo. No puc més que rendir-vos-la: està pel damunt de les meves forces suportar, sense protesta, la més lleu contrarietat. Picador! el vostre cavall! Vindreu a peu: tornem a casa.

Un cop a la sella, després sol a sola, al lluny, cap al castell:

—En veritat, amic meu —murmurà Sylvabel—, no puc arribar a tranquil·litzar-me pensant en les propietats màgiques del vostre ram de berbena!… És així com compliu la promesa de dominar el vostre irascible CARÀCTER, a fi de fer-me’l agradívol?

—Aquesta vegada, en efecte, la força del costum ha desfet els meus bons propòsits —respongué el donzell—; però sabré, estimada Sylvabel, vetllar millor sobre mi mateix en l’esdevenidor. Sí, per complaure-us i merèixer les vostres bones gràcies, vull enginyar-me a esdevenir… si no pacient i dolç fins a l’atonia… almenys no tan prompte a la ira.

Això fou declamat amb una galanteria glacial. Mme du Plessis les Houx en romangué sense paraula fins a Fonteval, on s’arribà amb les primeres ombres del vespre.

* * *

El sopar, tanmateix, fou deliciós. A la nit, la castellana oblidà (sens dubte per inadvertència) de passar la balda de la seva cambra. De manera que cap allà a les cinc de la matinada, quan a força d’alegries, de fatiga i d’amor, tots dos, embriagats de llur conjugal tendresa, es murmuraven deliciosament el que tenien de més inefable al fons de llur ànima, Sylvabel, de cop, esguardà el seu marit amb un aire singular. Després, molt baix, al resplendor de la llàntia blava que empal·lidia l’alba del bell estiu:

—Gabriel, una jornada t’ha bastat per conquerir-me… ben bé del tot per a tu!… no pas a causa d’aquella bella trencadissa de vidres, de la qual somreia dintre meu, a propòsit dels dos innocents animals… sinó perquè l’home que, entre tots, és prou dotat de fermesa per complir —durant un dia i una nit semblants, sense trair-se un sol moment, i en presència d’aquella per la qual sofreix— el bon consell d’un amic segur i de clarividència provada, se certifica per això sol d’ésser superior al consell mateix, i dóna prova, conseqüentment, de prou «caràcter» per ésser digne d’amor.

Pots afegir això a la lletra d’acció de gràcies que, sens dubte, has promès d’escriure al nostre oncle i amic, el baró de Linville, a Suècia.