L’ELEGIT PELS SOMNIS

Al novembre de 1887, el jove poeta Aleix Dufrêne vivia, de feia pocs dies, en una cambra moblada del carrer de La Harpe, al cinquè pis d’una casa molt vella esdevinguda estatge d’estudiants.

Aquell vespre, per celebrar els seus vint-i-un anys, havia reunit, al voltant d’una gran gerra de ponx, dos ex-companys de classes, gairebé de la seva edat: el pintor J. Bréart i el músic Eusebi Nédonchel.

Les cigarretes havien fet tornar nuvolós l’aire de la cambra, sanejat, ça com lla, per una bona llar. La conversa, bastant joiosa a la primeria, s’havia agreujat pels volts de la mitjanit. Hom remenava, aleshores, qüestions abstractes d’art, d’«estètica». Aleix les escoltava distretament, deixant dir, persuadit que els artistes que prenen el séc de les teories només es destinen a envellir, evitats de la gent, i bo i barbotejant, per tot cabal, crítiques almenys negligibles. (Menyspreava com a cosa inútil, fins i tot de dir-ho, ja que als camins cal que hi hagi pols, és a dir, que, al fons, cadascú no fa sinó allò que cal que faci i no troba sinó allò que REALMENT ha cercat).

Bugies, sobre l’escalfapanxes, il’luminaven la cambra. Hom entreveia, al capçal del llit, una porteta, sens dubte inutilitzada feia molt de temps. (Gairebé totes les cambres llogades en tenen, d’aquestes comunicacions). Aquella acabava de mig badar-se tota sola feia alguns instants: el pestell, rovellat, havia caigut per si mateix, i penjava encara per un cargol. Hom destriava una feble lluïssor a la juntura dels taulons, i, durant els apaivagaments de la discussió, sospirs engorgats, anhelants i ofegats (gemegats darrere d’aquella porta), arribaven als joves conversadors.

—Ah! tanmateix! —digué, al capdavall, el pintor Bréart, tot abaixant la veu—, què hi ha a l’altra banda?

—I si ho anéssim a veure? —murmurà Nédonchel.

Tots dos s’havien aixecat, però Aleix, més prompte, anà a plantar-se contra el batent de la porta, s’hi encastà amb els braços creuats, i, amb un aire de tranquil lirisme que entabanà sobtadament els seus dos amics:

Ah! Bé ho pressento i endevino, jo, el que hi ha, darrere aquesta porta! —exclamà—. Deu ser, ben segur, algun antic monarca d’algun estat perdut de l’Orient; un desposseït que els atzars de l’exili i la riota dels mundans deuen haver conduït a aquest cau. Jo em penso que rau aquí, tot imperant sobre un llit de dolor, amb els ulls plens de melangia i de furor. Vora d’ell hi ha una saca plena de diamants i d’or; i, pensívol, estrenyent un ceptre que s’ha emportat de nit, s’abandona indiferent a l’agonia. D’aquí vénen aquests sospirs pregons!… Doncs bé, per què hem de contorbar el seu suprem somieig? Penso que cal que respectem la seva solitud augusta i visionària. Deixeu que m’adormi enorgullit d’un aital veí! N’hi ha per somiar bells somnis!

Bréart i Nédonchel havien escoltat bocabadats aquest parlament. Refets de llur colpiment, es miraren, i, tranquil·litzats pel plàcid somriure d’Aleix:

—Vaja! —exclamà Nédonchel—. A fe que havia cregut… que parlava seriosament!

—Jo encara n’estic astorat —afegí J. Bréart—. Però, ara, siguem positius. Cal que ho anem a veure. Veus? No has sentit?… Algú de molt malalt, ben segur! Algun pobre diable!

—Homes de poca fe! —respongué Aleix Dufrêne deixant pas, després d’un arronsament d’espatlles—. Ah! Voleu comprovar? Voleu veure? Voleu realitat?… Doncs bé, aneu-hi!… Però recordeu-vos del que us dic: si passeu aquest llindar, mai no tindreu talent.

Tot dient això davallà altra vegada vers l’escalfapanxes, s’assegué a la butaca i es posà a burxar els tions.

Eusebi Nédonchel i J. Bréart, després d’un moviment de cap, obriren la porta de bat a bat. Donava a l’últim racó de replà d’una escala estreta i miserable, dita de servei. Davant d’ells, tres graons conduïen a la porta mig oberta d’una golfa d’on procedien la lluïssor i els sospirs.

Havent trucat sense rebre resposta, van entrar.

En aquella cambreta sota teulada, d’una especial fetidesa, amb teules balderes en llur morter, un llumet a punt d’extingir-se brillava, pobre estel, al palmar d’una mena d’atri, sense foc ni cendres.

Una cadira desempallada, una ombra de taula, una escudella, sota una finestra interior, dita de tarja, oberta a la teulada; i, en un enfonsament, en el lloc més ombrívol de la cofurna, un jaç, damunt del qual, un home molt vell, amb parracs de captaire, amb la cara atordida i blanca (en la qual ja es transparentava el crani), semblava tenir ranera, amb l’esguard fix, tot estrenyent amb la mà dreta penjant un ganxo de drapaire. Era la misèria paorosa, la vetlla de la fossa comuna. No hi havia res a fer. L’hora de l’alliberament era a punt de sonar.

Horroritzats davant d’aquest espectacle, els dos joves recularen, i, havent tancat la porta, sense dir paraula, tornaren a entrar a la cambra d’Aleix, amb els ulls engrandits i tapant-se el nas.

—Una mica desdaurat, el teu monarca! —murmurà J. Bréart.

—Emmusteït una cosa de no res, el teu príncep! —recalcà Nédonchel.

Li feren avinent el que havien vist.

Havent-los escoltat en silenci, Aleix sacsejà, amb l’ungla del dit xic, la cendra de la seva cigarreta.

—Sí —digué amb un sospir—: veu’s-ho aquí. És el que jo deia, mai no tindreu talent.

—Ah! Però, ja ets ben absurd! —exclamà Bréart—. On s’és vist! A dues passes d’un mort, com qui diu, fas de profeta d’anar per casa! Com si això tingués res a veure amb el talent!

—Vaja una relació! —rondinà Nédonchel.

—Separem-nos, és tard! —digué Aleix—. Jo m’encarrego d’avisar, a baix, demà al matí.

Begueren un darrer vas. En acabar, després d’una banal estreta de mà, els dos jovenívols artistes davallaren, tot dient-se, a cau d’orella, mant acudit faceciós, d’estil fúnebre, adreçat al poeta i al seu rei destronat.

Aleix sentí el batre de la porta de baix. Havent-se acostat a la finestra, va sentir pujar del carrer fins a ell les rialles, una mica aombrades, però, de J. Bréart i de Nédonchel. Quan llurs passes i llurs veus s’hagueren perdut en el llunyedar, tornà dins i tancà amb un tomb de clau.

—Els trencaoracions!, els toixos! —murmurà el poeta—. De quin servei han estat, per a aquest moribund, aquests dos plagues?… De cap. Valia la pena, ves, de burlar-se del meu somieig per anar a esparverar-se d’una ombra i tornar al que és real tot tapant-se el nas!… Veu’s aquí què és no tenir gens de talent… Menyspreant el que és Imaginari, única cosa real per a tot artista que sàpiga comandar a la vida que s’hi conformi, han preferit d’apel·lar llurs sentits tot figurant-se que hom pot veure el que hi ha! En fi, ja que m’han creat un deure, anem-hi.

Tot dient això, tornà a omplir un vas de ponx, a guisa de cordial, per oferir-lo, si encara en fos hora, al seu misteriós veí. Després, obrint de bell nou la porteta, entrà al cau.

Sense vacil·lar, s’acostà al dissortat, i, tot decantant-se, amb accent d’interès i de bondat:

—I bé, majestat —digué—, vejam, vejam. Sembla que la cosa no marxa.

En oir aquestes paraules, el vell Pobre s’estremí com d’una esgarrifança mortal; però, deixant bocabadat Aleix, trobà forces per aixecar-se, per recolzar-se, per mirar el seu visitant en silenci, amb una freda solemnitat. El poeta va allargar-li el vas, que ell rebutjà amb el dit.

—Ah! Sou vós, jove! —articulà amb veu molt baixa el vell, mig expirant i amb paraules trencades—. Us he sentit. Sí… reconec… la vostra veu. Heu parlat… d’un rei, d’un desterrat… Jo també… sóc un somiejador. He despès la vida en els somnis! M’heu confortat, suara… m’heu proporcionat el darrer!… Els somnis!… Són tan bella cosa!… Però… tot vagant pels carrers, cada nit, en una capital… hom troba de vegades… mitjans gairebé per realitzar-los!… Només el costum fa que un home ho menyspreï… això! Però… si un hom és sobri, i té compte, i inverteix bé les troballes… hom esdevé rei… amb els anys!… Mireu.

I fent un esforç penós, amb el cap del seu ganxo punyent, que semblà lluir com un espectre entre les seves falanges descarnades, partí la tela del seu jaç. Bitllets en manyocs atapeïts, pedreries i cartutxs d’or aparegueren.

A llur esguard, el vell tingué, en la fondària dels ulls, com la brusca flama d’un llum que està a punt d’apagar-se.

—Ah! Quantes vegades… a trenc d’alba… tornant aquí… quantes vegades, tocant, palpant aquest tresor en aquesta màrfega lamentable, he viscut minuts meravellosos!… Podent unir-me als meus somnis, els posseïa com a reals…

La mort oprimia l’horrible pobre: semblà acuitar-se.

—Ja que en sou digne, us faig el meu hereu… Però… una cosa: no torneu a veure els vostres amics; es diuen temps perdut. I ara… a reveure!… Hi ha prop de mig milió, aquí… Quan m’haureu tancat els ulls, preneu-ho, fill meu!… i continueu els meus somnis!… Jo… jo… em desperto!

Un surt el sacsejà; el seu cos esdevingué rígid, i, rígid, tornà a caure.

* * *

Avui en dia el poeta Aleix Dufrêne, havent vist quintuplicar-se en alguns mesos el seu heretament, a base de sòlides operacions financeres, viu a l’Índia, en ple Nepal, en un castell-palau que és al bell mig d’una hisenda de les Mil i una nit. Oblidós, tanmateix, dels seus dos amics, hi mena una vida de rajà.

J. Bréart i Eusebi Nédonchel romanen a París. Tots dos, com a nobles «estètics», s’atarden cada vespre, al fons de les tavernes concorregudes pels nostres joves escriptors futurs, als quals s’esforcen, a cop de teories, a demostrar que «cal sempre veure les cosesAIXÍ COM SÓN».