MISSER PIED

Ben resolt, aquesta vegada, per fer fortuna, a esdevenir el que el món anomena un home que toca de peus a terra, he sentit la necessitat d’un mentor. I, quin en podria escollir, d’un consell a la vegada més substanciós i més subtil que l’ex-notari de la meva família, misser Pied, el jurista que té l’anomenada de ser el més pràctic de Normandia?… Em recordava d’haver-lo trobat en vetllades —ja feia molt temps— en aquella ciutat provinciana on la meva matrícula a la Facultat fou seguida de tan poca regularitat als cursos de Dret; evocava, en el meu pensament, la seva cara freda, les ulleres d’or, el seu esguard sempre amarat d’una assenyada indiferència, el seu mentó prògnat, la tònica sempre igual de la seva paraula precisa, la seva flegma taciturna, el seu front escàpol i esblaimat, i, com més rumiava, més sentia que la seva consulta em seria, en aital avinentesa, d’un ajut sobirà.

Tanmateix, però, una circumstància bastant contrariant temperava una mica, ho reconec, l’impuls que em menava a cercar la seva íntima i familiar freqüentació: les gasetes dels darrers mesos m’havien fet conèixer que s’havia fet condemnar a cadena perpètua. Induint-me el meu natural recelós a les desil·lusions molt ràpidament, la gravetat d’aquesta sobtada mala qualificació, l’índole de l’estropellament que suposava, haurien minvat sensiblement, crec, l’estima —fins aleshores gairebé orba, en la qual tenia la superioritat pràctica de misser Pied—, si no hi hagués hagut dos detalls del procés que em van fer reflexionar:

lr. El caràcter, inexplicable en ell, segons em sembla, del seu «crim».

2n. El fet que, vidu i acabant de cedir el seu despatx al comptat feia menys d’un semestre, hagués succeït que, durant el procés, els nostres més aguts policies judicials acabessin confessant-se incapaços de descobrir-li ni la propietat d’una peça de cinc francs: en tanta manera havia sabut col·locar a l’estranger, d’una forma secreta i segura, el mig milió llarg que hom li coneixia.

* * *

Ah!, aquesta causa cèlebre!… Com, per la lectura dels debats, de la requisitòria i del veredicte, persistir a creure’m deixondit?… S’hi remarcava l’enigmàtic resum següent:

A la Bretanya, l’abril passat, misser Pied, per un atzar de l’estiueig, s’esqueia, feia dos dies, ésser hoste del nostre vell i ben amat baró dels Gauds-d’Argental, un dels seus clients més antics, una persona amiga. Al segon vespre, sorgida a les postres una discussió, Pied, tan reservat de costum, havia, de cop i volta, astorat els convidats revelant-se com a gran assassí de capellans i de reis. La cosa s’havia escalfat i, per instants, havia donat als seus oïdors colpits la impressió d’un Robespierre. En acabar s’havia recollit a la seva cambra, després d’haver notificat, per a l’endemà al matí, la seva partença, altrament esdevinguda necessària. Doncs bé, es aquí on les coses prenen un caient d’inversemblants!… Al bell mig de la nit, aixecant-se sobresaltat, Pied, com si fos presa d’alguna crisi malaltissa de perversitat, de frenesí rancuniós, de demència vindicativa, absolutament inconcebible en l’home que tots havien, fins aleshores, conegut en ell, s’havia dirigit, tot brandant una atxa, vers un graner curull de forratges, annex a l’habitatge.

Gent de les masies l’havien vist CALAR FOC! En un moment la teulada esclatà a causa de les flames. Sortosament, la proximitat d’un pou reduí el sinistre a simples pèrdues materials. Segons referències de testimonis, els gendarmes, fent cap de seguida, havien detingut l’incendiari. Al jutjat, misser Pied ho negà a la primeria, fingint un esgarriament intel·lectual, i després adduí l’eximent d’accessos de somnambulisme als quals era propens. Però el més estrany va ser la seva actitud a l’Audiència, on gosà sostenir, cínicament, «que al capdavall no era pas una gran malvestat d’haver dut l’atxa incendiaria al colomar d’un xaruc i ximple aristòcrata que pretenia imposar al seu segle idees polítiques i religioses ja passades de moda en temps de Lluís el Gran».

Aquesta sortida li valgué l’examen mèdic. Havent-lo declarat els metges plenament responsable i de sang freda, el procés seguí el seu curs. Bah! Hom esperava que la condemna seria cosa de tres o cinc anys. De cop i volta, veu’s aquí que, al moment de la deliberació, l’acusat, sens dubte víctima d’una recaiguda, es posà a cantussejar aquests versos, progressivament contradictoris no sols amb tot el seu passat, sinó amb l’expressió distreta i escèptica de la seva cara:

Alliberat de Déu, de senyoria,

Usant d’un dret legítim, jo voldria

Amb el budell de l’últim capellà

L’últim rei escanyar.

D’aquella feta, els seus íntims de més aplom esbossaren una ganyota. El defensor, sense esma, reclamà, davant l’evident indisposició del seu client, la indulgència de la sala. Vans esforços! El jurat bretó, compost per éssers benpensants, eixí exasperat, per tornar, només un minut després, havent enllestit unes conclusions que comportaven l’aplicació de la cadena perpètua; i aquesta fou la darrera paraula.

Gràcies a influències oficials, els mandataris secrets de les quals tingueren l’aptesa de velar les concussions, va ser-li atorgat, de sofrir fins a nova ordre la seva pena (i això per raons de salut) en una penitenciaria del Centre, on les dolceses remunerades de la infermeria el reberen: feia quatre mesos que hi esperava les amnisties de consuetud.

A desgrat de la sentència glaçadora que sancionava aquella història, jo persistia (fent-me fort en la impressió deixada en el meu esperit pel seu heroi desconcertant) a trobar-la bastant… misteriosa.

Però, què se’n treia, ara, de perdre el temps a escorcollar-la? Pied ja no era més que un home a l’aigua.

L’essencial era de saber si havia recobrat, en la tranquil·litat del captiveri, el seu fons de mèrit i de clarividència. Què m’importava, la resta? Ja que la detenció li creava lleures, no era aquell el moment d’anar-lo a sondar i de copsar-ne, si era possible, l’infal·lible obre’t Sèsam! del reeiximent, en els fets positius, la «paraula suficient» per orientar-me vers la Fortuna? Havent-me, doncs, fet recomanar al ministre per una ballarina amiga meva, vaig obtenir d’aquest, per al director de la presó de C***, una lletra que n’hi havia perquè fessin honors de capità general al meu criat; i, pels volts de l’hora de la sesta, vaig arribar, amb la cartera a la mà, a C***. Un cop traspassat el llindar de la seva enorme presó, vaig fer a mans la meva lletra. El director en persona vingué a cercar-me, amb afabilitat: travessàrem els patis. En un angle de pati, vorejat de murs massissos, una estufa, voltada de bancs, escalfava un recer de llates, una garita de vigilants. El director m’hi conduí i m’hi deixà tot sol, havent-me pregat d’esperar que el detingut m’hi fos dut.

Ben aviat comparegué, entre dos guàrdies, i vestit amb el cendrós burell dels presos, l’ex-notari. Cap trasmudança en la seva rectilínia persona!… Un cop restàrem sols, ens saludàrem. M’indicà un dels bancs, vaig asseure-m’hi, i, havent-me ell imitat, m’oferí un havà, tot dient-me:

—Sou l’únic que heu vingut a visitar-me. En quina cosa puc ser-vos útil?

Davant d’una acollida com aquesta, i recalcant la meva gran jovenesa, vaig significar-li, sense embuts ni giravolts, a cor obert, la meva set de conquerir-me un daurat benestar. Vaig confessar-li la fe que continuava suggerint-me la lucidesa del seu criteri en els negocis, i la gran esperança que, a desgrat de la seva malaventura, havia fundat en la seva direcció. Fins aquell dia, els meus gustos intel·lectuals m’havien menat al culte de les Lletres: escriure un bell llibre, em semblava, encara, un mitjà per crear-me una influència social i arribar, després, a la dignitat de la renda vitalícia, l’única seriosa en aquest segle. M’havia esgarriat? Havia de continuar? I per quina via?

—Això depèn —respongué—. Si el vostre cervell no té més secreció que la de la Bellesa estereotipada, si heu nat bon plagiari, ben dotat per un caràcter de lletra escaient, d’una mediocritat… distingida… De fet, heu publicat alguna cosa?

Vaig treure’m de la butxaca de l’abric el meu únic volum, un aplec de versos sota el títol Lleures d’un contribuent.

Va agafar-lo, i, a la llum horrible del pati, el va recórrer. Fumàvem en silenci. Al cap de cinc minuts, me’l tornà amb una expressió inoblidable de tristor menyspreadora.

—El títol m’havia fet espera cosa millor —digué— i en deploro la ironia. Aquestes pàgines traeixen una preocupació constant per la Bellesa pura, i de mena desinteressada; hom hi sent frisar, sota el vel dels vostres vint anys, el Mens divinior, l’afició al rar, la recerca d’integritat en l’expressió, el llampec creatiu. Ara bé, vós sou pobre. Veu’s aquí, doncs, el vostre inevitable esdevenidor: aigualiment forçat de vós mateix en menudes produccions obligatòries, impossibilitat d’escriure l’obra veritable i potent, menyspreu final de tots i de vós mateix; vellesa prematura i sense recursos; agonia sense els ulls al cel dels vostres «Confrares»; jaç d’hospital, o de cambra llogada, per al darrer sospir; i, llevat que vingui la sepultura per subscripció, la probable fossa comuna de tots els Mozart del món. Després, una estàtua, potser, en una plaça, on la vostra ombra de bronze, sempiternament voltada de mainaderes, semblarà beneir la bajaneria humana, els mig somriures de la qual perseguiran la vostra memòria i de la qual haureu estat el ninot.

Davant aquestes agres paraules, vaig sentir una lluïssor que em penetrava als ulls.

—Diantre! —vaig rondinar—. Però… si l’Art potent, vident i viril condueix a aquesta ombrívola fi, i si la ciència pràctica de la vida condueix… on sou vós, què cal triar?

Aquesta vegada Pied es tirà enrere, i el seu rostre glaçat s’animà com per una sorpresa.

—Com! —exclamà—. No heu endevinat, pel que a mi fa, quelcom més que els altres, i, tanmateix, heu vingut aquí per instint? A fe, això mereix una confidència. Ça com lla ja no hi ha res que pugui perjudicar-me.

I, tot mirant-me al blanc dels ulls, continuà amb veu més baixa:

—Així, doncs, vós, a qui una… fada… dotà amb la facultat cabdal, la sagacitat, heu pogut suposar que un home tan ponderat com jo podia deixar-me portar per… deseiximents? Ah, poeta! En quin any us penseu viure, doncs? Al 1452? Al 1865?… Però si avui dia ens mengem un segle cada any, benvolgut innovador, i vós esteu endarrerit! Enteneu-ho bé, doncs: en els nostres dies, no és pas ésser al penal, àdhuc a perpetuïtat, el que compromet l’esdevenidor; més aviat és haver escrit un llibre duent la marca del vostre gènere de Bellesa ideal. D’això ningú no se’n refà, perquè el món ho perdona tot… llevat de l’ànima. Poeta, sóc aquí perquè sé el que vull i el que faig, i, tenint una finalitat fixa, sé conformar-me al millor mitjà d’assolir-la de pressa i amb passa infal·lible. Estic al penal perquè (tothom té la seva petita flaca) tinc set de consideració veritable, oficial, cotitzada!

Verament, hi ha altres maneres d’assolir-la; però he hagut d’escollir la més ràpida i la més segura. Sí, perquè tinc set de poder, en una paraula! Es dilaten les vostres nines? Vejam, una mica de calma: feu memòria i compareu. Socialment, qui era jo, ahir? Era misser Pied, vell notari, trenta mil francs de renda. Certament, ja estava bé; el meu nom m’obria totes les portes; és un nom curt, planer, revela una raça prudent i no desvetlla malfiança en ningú; és, doncs, evident que avui dia aquest nom, posat de relleu per un acte important, podia conduir-me a tot.

Però quin acte dur a terme? Veu’s aquí el problema. Amb quin títol m’hauria treballat, per exemple, els cinquanta, cent mil sufragis que porten a la Cambra i, en acabat, si un hom sap manegar la gent, al seient ministerial? Repareu bé que necessitava que fos vulgar, aquest acte, aquest mitjà (perquè em repugna l’extraordinari), vulgar, però d’una valor pràctica, apuntalat en precedents indiscutibles.

Doncs bé, un escorcoll molt atent dels cartells electorals d’aquestes quinze darreres anyades em convencé, ben prest, d’aquesta veritat (davant l’evidència de la qual s’inclinaria el senyor de la Palisse) que, entre els candidats degudament elegits i validats, aquells que es limitaren a aprofitar, en la propaganda, els simples títols polítics (que compten per força d’altres) d’EX-FORÇATS, D’INCENDIARIS I ESCAPATS DEL PENAL (tot afegint: «sota el foc dels sentinelles», cosa que, testimoniant la vigilància de l’Estat, no és mai desmentida) foren els qui —en tinc la llista— obtingueren, en major nombre, de l’entusiasme popular, els vots.

Davant d’aquest descobriment, vaig resoldre d’anomenar-me Pied… veieu, tot senzillament, així com hi ha qui es diu Pyat.

En efecte, si hom no topa amb un d’aquests casos d’engrescament en els quals tot un poble vota, a desgrat de tot, per l’home en qui s’encarna la idea del dia, i davant els quals no hi ha res a fer —aquests títols a la legislatura són els més irresistibles als ulls de les masses radicals—, per poc, sobretot, que hom els espaiï amb brins de frase com: «Màrtir de la causa social, que afrontà el jurat, insultà i menyspreà els jutges, demostrant la seva homenia amb el puny», i jo testifico que cap capacitat no val tant com aquests títols i no prevaldria contra ells. Però, com que han esdevingut rars, aquest any, per manca de seriosos titulars, qui, COM JO, pugui renovar-los, té, doncs, indiscutibles probabilitats d’aparèixer com a l’home esperat. En una paraula, baldament la meva evasió hagués de costar-me uns cinquanta mil francs, l’afer resta excel·lent per a mi.

Ah, que en deu ser, de divertit, això de fer lleis que seran aplicades pels mateixos jutges que us condemnaren a treballs forçats! Quan penso en aquest benvolgut baró d’Argental! No m’ha pres poc ni gaire pel fantasma roig, jo, que, si cedís a la ninada de cloure’m en una opinió, seria, sens dubte, jerònim! Un dia li faré saber el que em va costar de dur a terme el que calia sota el seu digne sostre. Però, havent sonat l’instant del meu «Visca Polònia!…», havia de sacrificar-ho tot a l’avinentesa. El meu pla ho exigia; i aquesta tarda em sento tan a prop d’aconseguir-ho, que entre aquestes sabates penitenciàries, que ja són a les acaballes, i la cartera de ministre, no hi poso més diferència que la de la flor al fruit.

Deixem-ho de banda, això. Ja n’hi ha prou de parlar de mi, essent el meu esdevenidor magnífic i d’allò més ben determinat. Conversem del vostre. Manegueu, d’ara endavant, or i no pas paraules. Prou de Bellesa ideal, prou d’Art, prou d’ànima, prou de mistificacions!, o us amenacen el jaç de palla, el canyet i les mainaderes al peu de la vostra figura de bronze.

Demà mateix llogueu a París un despatx, tres cadires, una butaca, dos bancs per a l’avantcambra, un criat amb lliurea neutra i severa, i que hom clavi a la vostra porta una ampla placa de coure amb aquest nom: BANQUER. Aquest títol és d’una tan intrínseca reputació, és màgic en tanta de manera, sabeu, que si qualsevol mendicant, qualsevol famèlic esparracat gosés inscriure’l al brancal del seu tenderol, el vianant que acaba de tirar-li deu cèntims potser li confiaria la seva fortuna. La lliçó rebuda per una fallida de mil cinc-cents milions confiats al primer vingut, no caigué ja en l’oblit? Els dos mil milions que acaben d’evaporar-se entre les dues Amèriques, han ensenyat cap cosa? No res. No res. No res.

Penetreu-vos d’aquesta veritat, tot conformant-hi els vostres actes, però tot cridant: «Paradoxa!» si els vostres clients us la repetien! Que no teniu or? Fingiu de manejar-ne. L’or és com les dones, compareix de pressa a qui se n’ocupa amb assiduïtat. Quant als «artistes», netegeu-vos el cap de llur recordança. Fugiu dels humils i dels tristos i dels pobres: són contraris a la claredat de l’or.

En una paraula, recordeu-vos cada matí de les paraules de Laffite a l’hora de morir, dient als seus fills: «Com ho he fet per guanyar els meus milions?… NO FREQÜENTANT MAI SINÓ GENT FELIÇ!». Així, doncs, adéu-siau, jove!… Un cop sigui al poder executiu, si veig que heu renunciat als somnis i seguit el meu consell, vaja, en retorn de la vostra confiança i de la vostra visita, a la vetlla d’una reconversió del tipus d’interès, us en diré alguna cosa.

Pied, tot dient això i havent-me saludat, eixí. Allà baix dos vigilants el reintegraren a la presó. Jo vaig fugir.

Vaig haver d’allitar-me alguns dies a l’hotel, a causa d’haver-me impressionat molt fortament aquesta conversa.

De retorn a París, aquest 27 de gener de 1889, què hi veig a totes les parets? Els cartells electorals del ciutadà Pied! La seva evasió oficial! Com els fa valer, els seus títols! Quines faltes tan genials de francès! El seu triomf està assegurat. I aquesta imatge en la qual, en una barca, sota el foc de les bateries d’un fort llunyà, hom el veu vogant cap a un sol que s’aixeca ran de les ones, tenint al seu darrere dues dones que porten túniques blanques, l’una coronada d’espigues, l’altra amb un glavi a la mà! Corro ben de pressa a les urnes a votar per ell, encalçat ben a prop (així ho espero) pels meus lectors més il·lustrats. No té misser Pied, per damunt tots els honorables, que ha realment igualat, la superioritat immensa d’haver sabut, almenys, el que feia?

Però… una cosa! Mentre aquest candidat model no topi, inopinadament, amb un d’aquests engrescaments de la multitud per un inconegut que passa!… engrescaments misteriosos, davant dels quals, previsions, càlculs, sentències, esdevenen fum en una ventada, i que semblen il·luminar, de cop i volta, en el front d’aquest vianant, una mena de fulgor providencial! Sortosament, només veig, a les parets, els cartells d’un cert flequer que es diu Jaume, i no presumeixo pas que aquest competidor pugui guanyar un home d’una valor tan reconeguda com el nostre digne i tan clarivident incendiari.