L’ÀGUILA DE GRANIT

Aquella tarda jo i la Nora vam caminar gairebé una hora, seguint al meu amic pigmeu, a qui la nostra poca destresa obligava a avançar amb pas feixuc.

Finalment vam arribar plegats al lloc on havia demanat a en Wasse d’acompanyar-nos; el lloc on hi havia enterrat el meu pare, sota una roca gegant amb forma d’àguila, ubicada just al costat des d’on l’aigua del rierol es precipitava majestuosament cascada avall. La Nora havia desitjat moltíssim visitar-lo. Les pluges dels darrers dies havien fet que l’aigua del riu fos abundant, i baixava fangosa. Era un espectacle impressionant. Sota la cascada, a banda i banda de la bassa que s’hi formava, hi havia algunes roques que permetien seure-hi i contemplar-ho tot. Alçant la vista es veia perfectament la cortina d’aigua davant nostre, i més amunt, l’àguila de granit semblava estar aletejant, apunt d’aconseguir enlairar-se i desaparèixer d’allà per sempre. En aquell lloc, la selva era impressionant: opaca, fosca, verda, humida, fangosa i càlida, però era impossible per algú que no fos un pigmeu, experimentar-hi la pau absoluta, perquè a la selva, darrera cada silenci estrany, hom hi imagina un perill, una amenaça…

De sobte, en Wasse digué:

—Nora, aquest lloc és nostre. Aquí no hi ha res a témer.

—¿Segur, Wasse? ¿Com saps que una serp no s’està apropant ara mateix, silenciosa, esperant queixalar-nos si, en un descuit, algú de nosaltres li posa un peu o la mà a sobre?

—Si això fos així, tranquil·la, jo us avisaria, i us diria què fer. A mi no se m’acosta cap escurçó banyut si jo prèviament no li he perdonat la vida!

Amb en Wasse a prop sempre m’havia sentit segura al mig de la selva.

La Nora tenia un posat seriós, d’antropòloga en ple anàlisi de l’entorn. Vaig pensar que el seu cap devia estar processant les darreres hores viscudes.

—No pot ser… —feu la Nora, mentre contemplava la roca amb un deix de tristesa impregnada de desesperació—. No. No pot ser… passaran per aquí!

—¿Qui passarà per aquí, Nora? —vaig preguntar-li, intuint quina podria ser la resposta.

En Wasse es va posar dret, i va córrer amunt per la riba fins plantar-se al davant de la roca gegant, alçant els seus braços oberts, amb gest de barrar el pas a algú que s’estigués apropant, en aquell mateix moment, a la roca: el mateix que hauria fet per protegir-nos a mi i a la Nora, si, de sobte, algun goril·la enfurismat se’ns hagués acostat per agredir-nos.

—Ho destrossaran tot! —afegí—. Tenen prevista la tala massiva de tota aquesta zona. Tot anirà a terra si no ho evitem. Mai vaig calcular que el projecte es menjava tanta selva, però ara, amb el GEO localitzador es veu ben clarament que estem enmig d’arbres que ben aviat seran tallats d’arrel; sí, aquest riu serà desviat molts quilòmetres abans que arribi aquí, quedarà eixut i mort, ho aplanaran tot.

—Jo no els deixaré passar! —assegurà en Wasse, amb la serenitat pròpia de qui sap el que es diu.

—Aquest és el meu lloc preferit a la zona; l’indret privilegiat on et vaig suggerir d’enterrar-hi el teu pare quan m’ho vas demanar, Àngela! Tu em vas dir que volies que fos un lloc especial, un lloc on hi poguessis venir sovint amb perfecta intimitat, sempre que en tinguessis necessitat. I molt, pacientment, seguint al peu de la lletra les teves instruccions, i recorrent a les meves habilitats en el tall de la pedra, vaig aconseguir esculpir aquesta àguila a la roca, al costat d’aquesta increïble cascada d’aigua. Ni els vents, ni les pluges amenaçaran mai aquest monument i el misteri que simbolitza. I, en canvi, la grapa aterradora de l’home blanc, si no ho evitem, no trigarà en deixar aquesta terra assolada!

—Wasse! Baixa, vine, vine… —vaig suplicar-li.

En Wasse no s’ho pensà i s’afegí al salt de l’aigua, d’uns quatre metres d’alçada, coneixedor com era que la profunditat de l’aigua era suficient per amortir la seva caiguda. Romangué uns segons desaparegut, i finalment emergí de l’aigua amb els braços altre vegada alçats, com pregant a l’esperit de la selva que cooperés en la lluita que en aquell mateix moment s’havia iniciat.

Llavors, enjogassat, ens reptà a imitar-lo llançant-nos-hi, i, suposo que en un gest reflex i espontani pensat per moderar el nostre neguit, vam contagiar-nos de les seves ganes de gresca, i amb perfecta sincronia, jo i la Nora ens llançarem a l’aigua on ens posarem tots tres a xipollejar, esquitxant-nos, com si estiguéssim enmig d’un ritual primitiu destinat a conjurar totes les forces de la natura a favor d’una causa justa. En Wasse, però, tot i la confiança amb la que s’havia llançat cascada avall, no era cap expert nadador, i ben aviat començà a donar mostres de cansament, i amb unes braçades mancades de qualsevol tècnica ni ortodòxia, finalment aconseguí agafar-se en un sortint de roca a la vora de l’aigua.

—Wasse! ¿Que no saps nadar? —preguntà la Nora.

En Wasse, que continuava esbufegant, no pogué evitar que un somriure gegant l’il·luminés completament, i sense dir res va abaixar una mica el cap, com per amagar un punt de vergonya.

Tornàvem a seure tots tres a la riba, amb els nostres peus dins de l’aigua. En Wasse tancà els ulls, i recolzà el seu cap a la meva espatlla. En aquell moment, vaig tornar a sentir que me l’estimava com un fill, i que mai l’abandonaria…

—En Wasse està fet per la selva, i no pas pel mar, Nora… —vaig xiuxiuejar-li a l’orella, sense poder evitar que m’envaís, sobtadament, una gran tristesa.

El noi obrí els ulls amb parsimònia, i s’afegí a la conversa.

—¿Per què els blancs continuen fent-li mal al bosc, Àngela? Per què?

—No ho sé Wasse, no ho sé…