PAS A PAS

Els dies següents, durant els quals les tempestes havien fet impensable poder-nos trobar, i ni tan sols establir una connexió remota, els vam passar intentant idear, cadascú per separat, una estratègia d’actuació per fer front al projecte de desforestació.

Finalment la Nora va aconseguir contactar amb mi des de casa seva.

—Àngela, com estàs? ¿Has sentit algun comentari a la infermeria?

—No Nora, de moment aquí es viu normalitat. Veig Nora, que estàs molt ben informada, perquè aquest projecte sembla ser incipient, i no s’han produït filtracions que hagin traspassat l’àmbit polític.

—Certament, tinc informació privilegiada, Àngela. Tinc amics bantus. Sí, conec bé que històricament ha estat un poble hostil als pigmeus: uns i altres provenen de tradicions culturals diferents. Els pigmeus no han tingut mai vocació expansiva, i han restringit la seva presència a diferents punts de la selva de l’Àfrica Central. Tot i la seva vida nòmada, és com si d’alguna manera fossin molt conscients de quina terra és la que els pertany, i els límits a partir dels quals no es senten autoritzats a seguir avançant. Els bantus, en canvi, sempre han portat a la sang una certa necessitat d’expansionar-se. És cert que ells sí que son capaços d’establir-se en llocs fixos i construir-hi assentaments amb vocació de permanència. Però sempre que el bantu deixa la seva terra, allà on va teixeix aliances amb altres cultures, en les quals hi deixa la seva empremta cultural, d’una riquesa certament extraordinària.

—Nora, ¿saps aproximadament el temps que ens queda per intentar aturar el que hi ha en marxa?

—Àngela, encara hi ha temps! No podem precipitar-nos; hem d’avançar pas a pas.

—Jo, Nora, sento que ens hem de moure, i, si cal, anar lluny! Sento que si no ens movem aviat, no hi podrem fer res. No podem romandre quietes. Fa gairebé quaranta anys que vaig marxar del meu país… De tot el que vaig deixar, el que més em dol, és el meu pare; i ho vaig fer poc després de perdre la meva mare. El vaig deixar sol, Nora! Ben sol! No m’ho he perdonat mai!

—Àngela, prou! El teu pare era un poruc que tenia por a volar! El teu pare sempre fou el meu millor amic! I tot el que el vell Hank t’hauria volgut dir a tu, s’enginyava per dir-m’ho a mi. Ara que estem juntes, tindré tot el temps del món per explicar-te moltíssimes coses que no saps d’ell.

Portava molt temps desitjant compartir amb algú un vell neguit. Finalment, amb la Nora vaig trobar l’ocasió de fer-ho:

—Nora, a part dels meu pares, que ja no hi són, trobo a faltar un amor…

—¿Un amor? ¿Quin amor? Jo, a vegades trobo a faltar la família, els pares, els germans! Tu, al nostre poble de la Costa Brava ja no hi tens ningú viu! Com a molt algun vell conegut…

—Deixem-ho, per ara, Nora… Ja hi haurà temps per a parlar-ne… No és res important, Nora! Un enamorament de joventut que ara, de sobte, sento que torna! ¿A qui no li ha passat mai?