ÉS L’ÉSSER HUMÀ QUI HA ENCOGIT LA SELVA!
Mentrestant, un dron estava gravant a la Nora per a mi. Això em feia molt fàcil ubicar-la: veure com es movia, quin entorn l’envoltava… Encara no havia tingut ocasió de visitar la seva nova residència.
La Nora, s’havia acostat a la barana d’aquella terrassa feta de rajols de fang, amb un embigat de troncs recobert de fulles verdes. Dempeus, hi recolzava els colzes, i doblant una mica l’esquena endavant acomodà la seva carona sobre les seves mans mentre mirava la plana que tenia al davant: una extensió gairebé infinita de camps de cultius.
—Nora, tu que el coneixies bé, ¿com diries que s’ho feu el meu pare per venir de l’aeroport Barcelona fins al meu campament de mèdica al Camerun? ¿Diries que va decidir venir aquí, amb mi, per sempre, o tenia pensada només una visita d’uns quants dies? Totes aquestes preguntes, van quedar sense resposta amb la seva mort sobtada tres dies després de la seva arribada, Nora. Mai podrem saber-ho…
—No ho sé Àngela. Abans que deixés el país, la Jane em digué que a casa seva es custodia un manuscrit escrit pel teu pare on s’explica com s’originà el misteri. Però d’aquell volum, la seva vella confident, m’assegurà que no se n’han fet mai còpies, ni se’n faran. Estic convidada a anar a casa seva, això sí. De fet, ella sempre ha dit que tothom qui ho vulgui està convidat a anar a casa seva i consultar-lo.
La Nora mantenia viva la comunicació. Tenia la seva pantalla en mode «vista panoràmica» i el seu dron, amb mirada d’àguila, continuava oferint-me imatges de l’entorn de casa seva. De sobte, vaig veure una serp grossíssima apropant-se-li, resseguint amb una parsimònia que només podia acabar amb un atac brusc i implacable tot l’exterior del passamà on estava recolzada.
—¡Nora, apartat de la Barana! ¡Nora, aparta’t ara mateix!
Fent un crit sec, la Nora va retirar el colze de la barana just a temps per frustrar l’atac letal de la serp. Immediatament, però, es va obrir la porta de la galeria que donava accés a la casa, i es va sentir un tret que va acabar amb el rèptil. Un home negre, armat, que hauria estat visionant la gravació del dron des de l’interior de la casa, es va acostar a la serp, es va treure una navalla del cinturó, i la rematà sense pietat, clavant-li al mig del cap. El dron, finalment va tornar al seu punt de càrrega, i ara la pantalla m’oferia un primer pla de la cara esblanqueïda de la meva amiga.
—¿Estàs bé, Nora? —vaig preguntar tot just refent-me de l’ensurt.
—Gràcies a tu, estic bé, Àngela. M’ha anat molt just.
—Sí, hem estat de sort. Ja veus, Nora, la selva sempre troba la manera de fer-se sentir, i els seus habitants més il·lustres, com ho és l’escurçó banyut, no fan distincions entre culpables i innocents: sembla que tenen clar que, al capdavall, és l’ésser humà qui ha encongit la seva selva.
—¿Qui era l’home que ha disparat, Nora?
—És un bantu. Col·labora amb la nostra organització. Sempre està pendent de mi. Sap que sóc amiga de pigmeus i desaprova l’hostilitat que els seus líders mostren en contra d’ells.