LA CALMA AMB QUE S’ADORM LA SELVA

Alguns dies després, al capvespre, passejava descalça per la sorra fina del meu campament mèdic, format per deu bungalous de fusta. S’havia aixecat un aire molt càlid, del sud, que m’acaronava… Feia molts dies que no sentia tanta pau interior. Em vaig asseure al porxo del bungalow on hi tenia la consulta, sobre una entarimat de fusta. Amb els meus peus nus encara sobre la sorra, hi arrossegava la punta dels dits, fent-hi solcs que hi traçaven dibuixos abstractes, com els que sovint decoren la cara dels pigmeus. I llavors, intentant imitar les dones de la tribu, quan amb un simple moviment dels dits dels peus s’ajuden per collir qualsevol objecte del terra i se’l porten a les mans, vaig provar d’arreplegar una ploma d’au que tenia a l’abast. I, malgrat que no em fou gens fàcil aconseguir-ho, al final la meva tossuderia i persistència em feu possible assolir l’objectiu de subjectar el seu estret canó entre els meus dits i emportar-me-la fins a la meva mà; com si fos una mena de regal que m’estigués fent a mi mateixa. I fou veritablement un regal, perquè contemplant aquella ploma, de sobte, em vaig sentir acompanyada d’una presència espiritual que només podia ser la del meu pare, que em feia companyia, en aquell vespre plàcid, d’una quietud que ho envaïa tot, que ho penetrava tot, i que permetia sentir la calma deliciosa amb la que s’adorm la selva. I fou envaïda d’aquesta pau, mentre analitzava la ploma, que em preguntava en silenci: «Pare estimat, com carai t’ho vas fer per arribar fins aquí, just a temps per veure’m abans de morir? ¿Quin instint estrany et va portar a agafar l’avió, enfrontant-te així a la teva fins aleshores insuperable fòbia a volar, com si haguessis tingut la revelació que els teus dies per fer-ho s’estaven acabant? ¿Per què, durant quaranta anys, en els quals només et vaig visitar comptades vegades, en el que foren visites llampec, vam deixar que les nostres pors ens mantinguessin separats?».

Durant una bona estona, encara vaig romandre asseguda al porxo, amb una ploma d’ocell a les mans…