DE LES CENDRES DE NOTRE DAME

Aproximadament una setmana després, vaig trucar a la Nora per dir-li que havia quedat amb el germà Antoine, missioner a la zona durant gairebé cinquanta anys. Li vaig dir que passés a buscar en Wasse, al marge de la carretera, i que ell li presentaria L’Antoine, el responsable de la missió. Jo no trigaria a arribar.

La missió s’ubicava a una hora del meu campament. Arribar-hi des de casa meva amb vehicle no era gens fàcil, especialment en èpoques de fortes pluges en les que el camí quedava absolutament impracticable.

Quan finalment vaig arribar, la Nora i en Wasse ja feia estona que m’hi esperaven. Estaven voltats de nens, de petits pigmeus que, en veure’m, es posaren a saltar celebrant la meva arribada. En mig d’ells sobresortia la figura entranyable de l’Antoine. Era un home llarg i fi, d’uns setanta anys, d’un cabell ros, trist, i pobríssim, que tot just si aconseguia dissimular-li la seva closca protegida d’un barret de palla, però, en canvi, que lluïa un bigoti recargolat d’home refinat que se sap amb una missió al món.

—Vaja, Àngela, m’alegro que hagis pogut arribar… —digué el missioner—. Haurem d’exigir que ens arreglin el camí, o bé em quedaré sense cap col·laborador a la missió. Si no cessen aviat, aquestes pluges ens deixaran absolutament incomunicats.

I després, animà a la munió de petits que continuaven, infatigables, celebrant la meva arribada, a tornar a l’aula.

—Tu Wasse, no! —ordenà la Nora, veient al noi delint-se per liderar el replegament de tota la quitxalla dins de l’aula.

—No? ¿Per què, no? Jo també vull aprendre coses! —feu el vailet, dolgut.

—Estudiar, aprendre coses noves… El vailet té raó —digué el missioner amb un punt de recança—. És quelcom que cap de nosaltres hauria de deixar de fer. El teu poble, vailet, s’ha d’aixecar! Quan recorro les carreteres que travessen la selva, veig grans extensions de cultius bantus treballats pels pigmeus, però només veig les cases dels seus propietaris, fetes de totxana vista. ¿On és el teu poble? ¿On s’amaga? ¿Per què no es deixa veure? No, esclar que no: ni l’home occidental, ni el bantu, no permetrien que al costat de casa seva hi hagués un mongulu, i encara menys us el deixaria construir al davant! L’espai pels vostres mongulus sempre és darrera la casa. Encara més: darrera el graner, darrera el seu hort!

En Wasse, ara, no deia res: aprenia en silenci.

—Antoine, ¿què proposes, doncs, que fem, per aturar les màquines? —vaig demanar.

El missioner em mirà, de sobte, amb un rostre desencaixat, sense haver entès la pregunta i per tant, sense saber què respondre. Ningú li’n havia parlat. Necessitava més detalls que esperava que fos jo qui no trigués en donar-los. Però en Wasse se m’avançà:

—Sí, les màquines es menjaran la selva; passaran per sobre el meu poble, i per sobre la gran roca del riu! Ho he explicat a la meva gent. Diuen que no és la primera vegada que passa; invoquen l’esperit de la selva perquè no ho permeti. És cert que vivim el present, i que la subsistència de cada dia és el que ens mana quan quedar-nos o quan marxar, però no oblidem mai la terra que ens ha albergat i alimentat; tenim en el record molts racons de la selva en els que pensem tornar! Sabem on han nascut els nostres germans, i on han mort els nostres caçadors!

Finalment, confiant en que l’Antoine, mestre blanc, i per tant, coneixedor de les debilitats de l’home occidental, podria suggerir alguna solució fàcil, en Wasse es va posar a la seva disposició pel que calgués:

—Digues, doncs, Antoine, ¿què hem de fer?

L’Antoine va tancar els ulls. Estava assegut amb el cap aixecat i l’esquena ben dreta. Amb els braços estirats i tensats, recolzava les seves mans sobre l’empedrat on s’assentava la casa, elevada un pam per sobre del terra fangós.

La Nora, llavors, aprofitant aquell silenci resignat, parlà per sorpresa de tots:

—També passaran per aquí. El projecte és absolutament devastador; de fet, és el de més envergadura que s’haurà fet mai al país.

L’Antoine es va aixecar i es girà cara l’aula, on, en aquells moments, s’hi estava impartint classe a més de cinquanta nens i nenes.

—Déu no ho permetrà! —assegurà.

—¿Quin déu? —preguntà Wasse—. ¿Komba, el déu dels pigmeus, o el déu dels blancs?

—No hi ha déu de blancs! Si els blancs tenen algun déu a qui veneren, és el diner. Nosaltres, els missioners, Wasse, no creiem en cap déu de blancs! Creiem en un déu que estima la selva, però encara més que la selva, estima els seus habitants! Per això vull pensar que el Déu en el que jo crec, no ho permetrà. Poc després que es cremés la catedral de Notre Dame, el Pare Georges imaginà aquesta missió! Les cendres de la seva cúpula foren la seva inspiració, la seva obra, i jo la persona en qui pensà per ajudar-lo a fer-la realitat.

—¿De Notre Dame? ¿Notre Dame, París? —preguntà, admirat, en Wasse, sense aconseguir que l’Antoine afegís res més.

La Nora, abatuda, i sense esma per afegir-se a la mica d’esperança fingida que havia expressat l’Antoine, digué:

—¿Tens esperança, Antoine?… Els pigmeus van ballar pels faraons, fa més de tres mil anys… Foren esclavitzats, i utilitzats com a pallassos. Això, els que tingueren més sort, esclar…

Mentre parlàvem, de sobte, vaig veure que darrera en Wasse hi havia un marrec que, aprofitant la textura i forma delicades d’un bri d’herba, com si fos un pinzell finíssim, amb tinta de sang, dibuixava sanefes a la cara d’en Wasse, el qual, sense cap intercanvi de paraules, s’hi havia prestat gairebé amb devoció i, amb ulls clucs, exposava el seu rostre al caprici del nen que s’havia ofert per decorar-lo gratuïtament, amb un art que era impossible de menystenir. Efectivament, tots tres vam cessar la nostra conversa i férem un silenci escrupolós, només trencat per la rialla amplíssima i divertidíssima del petit pintor cada vegada que finalitzava el traçat precís d’una línia.

Quan va haver acabat, sense esperar a que nosaltres féssim cap valoració de la seva obra d’art, desaparegué corrents, altra vegada dins de l’aula.

—Això és amor a l’art —digué l’Antoine—. Aprenem-ne!

En Wasse, corregué un tros del camí i s’entretingué emmirallant-se amb dificultats en l’aigua estanca d’un bassal. Era evident que en aquella aigua tèrbola no aconseguiria veure-hi reflectit el seu rostre decorat.

Finalment desistí en l’intent.

Després, retornant a la conversa que hagué interromput durant breus moments el petit artista, l’Antoine, fixant els ulls a la Nora, digué:

—Nora, sí, d’acord, van dansar pels faraons… Sí, és cert. Però… ¿què se n’ha fet dels faraons?

Tots vam callar.

—¿Què en queda de les seves festes? Digueu-me! ¿Què en queda? —insistí encara l’Antoine, talment com si estigués renyant-nos, com sentint-se indignat d’un passat remot que, de sobte, se li havia fet present amb una intensitat aclaparadora.

Ningú s’atreví a dir res.

El silenci s’allargava i tots tinguérem temps per meditar, fins que la Nora parlà de nou:

—Jo sóc portadora d’un misteri, Antoine! ¿Què puc fer, jo?

—No sé de què em parles Nora…

En Wasse em va mirar sorprès, com preguntant-se quin sentit tenia, precisament ara, treure el tema de l’àguila gegant…

—La roca sota la qual hi ha enterrat el pare de l’Àngela, també serà arrancada…

—Nora, em pots explicar, ni que sigui mínimament, allò que és essencial del misteri? —pregà l’Antoine.

—Suposo que no hi ha res d’especial, en el fons tots tenim una vocació específica, tots formem mart d’algun misteri…

L’Antoine s’escoltava la Nora com algú que hagués optat per creure’s, sense dubtar, tot el que la noia pogués explicar-li. Ho feia amb interès i sorpresa, amb respecte i admiració.

—Quan era petita, un home que remava amb una barqueta prop de la platja, em va cridar. Estava en estat de xoc, absolutament emocionat! Em va dir què m’havia semblat veure una àguila gegant aterrar sobre la platja del meu poble amb un home a sobre! Després allargant el braç me la va assenyalar amb el dit, però l’àliga ja volava tan lluny que gairebé no es veia. A l’acte em vaig sentir confosa, vaig dubtar… Sí que havia vist un home, absolutament nu, a la sorra, i sí que hi havia aparegut misteriosament! També és cert que una ventada havia aixecat un bon polsim de sorra de mar, i que el sol, durant uns moments s’havia apagat. La il·lusió d’aquell home per poder compartir amb mi la seva experiència, i el seu convenciment, eren tan grans, que li vaig confirmar tot el que em demanava. Si no ho hagués fet, li hauria fet molt mal. Durant molts dies no pensava en altra cosa. Somiava amb aquell home i la seva àguila. Sí, jo era a la platja el dia que l’Òscar, un home que havia nascut malalt, hi aterrà al llom d’una àguila gegant… Sí. Jo hi era… Em vaig fer amiga del vell Hank, i durant molts anys, jo i ell sempre ens hem sentit portadors d’un misteri. Quan jo el vaig deixar, ara fa tres anys, per venir a l’Àfrica, em va dir que jo era la titular del misteri, l’encarregada de custodiar-lo. Per a mi, això sempre ha estat un pes molt feixuc de portar; una responsabilitat enorme.

—¿Una àguila gegant amb en home a sobre, Nora? —exclamà l’Antoine.

—Sí, estic segura que fou la mateixa sobre la qual, ara fa un mes, el vell Hank va arribar a la selva, tres dies abans de morir.

Mentre la Nora explicava el que per a mi no tenia cap sentit, em vaig recordar a mi mateixa, uns dies enrere, preguntant al meu pare, sota el porxo de casa meva, en un capvespre deliciós, com carai s’ho havia fet volar fins a la selva, i trobar-me.

Vaig sentir-me deprimida, i se’m van entelar els ulls.

L’Antoine suggerí a la Nora i a en Wasse que anessin a fer una petita visita a les instal·lacions. L’Antoine volia que jo i ell ens quedéssim sols; hi havia coses que necessitava dir-me amb confidencialitat.

En Wasse, agafà la mà de la Nora i de seguida van desaparèixer dins d’un dels barracons.

—Àngela! Com estàs?

—Estic bé, Antoine, suposo que son massa emocions contingudes… I avui no tinc un bon dia. Voldria creure, però no puc! Hi moltes coses que voldria creure, però que no puc creure! També voldria creure que no enderrocaran la missió, però, en canvi, segur que hi passaran per sobre com si res, oi Antoine?

—Penso que Déu no ho permetrà, Àngela… El futur no està en la fusta que creix sobre aqueta terra, ni en la riquesa minera que s’hi amaga sota; i encara que aconseguissin extreure-la tota, si ho fan prioritzant el negoci fàcil per sobre el talent que, amb paciència i dedicació, es pot extreure dels caparrons de tots aquest pigmeus, s’equivoquen molt, és un error que la humanitat acabarà pagant molt car!

Des de feia alguns dies, havia anat concebent un pla. Vaig pensar que era el moment de llançar-me a explicar-lo:

—Antoine, tinc una cosa per dir-te!

—Digues, Àngela.

—Sento que he de viatjar a Europa! He d’anar a beure de les fonts del meu pare! Hi ha un manuscrit seu que he de llegir! ¿Qui sap si allà podré trobar alguna resposta que podrà ajudar a la causa? Em sento ridícula parlant així, però ho he de fer pel meu pare! Sento que li dec aquest viatge…

—I la Nora? ¿No és ella qui hauria de fer-ho? ¿No és ella la que veié l’àguila gegant?

—No, ella no pot marxar! Precisament convé que ella no es mogui d’aquí! Ella ha de romandre al front. Sóc jo la que he viscut una vida nòmada, i ara ja porto massa anys quieta. Sento que m’he de posar en marxa.

L’Antoine, com obeint a una inspiració nascuda d’un do de consell que posseïa en grau elevat, i del qual, després de vint anys de compartir experiències, n’havia estat afavorida en moltes ocasions, sense necessitar considerar els pros i els contres del que jo li acabava de plantejar, em digué:

—Ves! Llegeix els manuscrit del teu pare! Aprofundeix en el coneixement d’aquest misteri! Si el teu pare va venir aquí sobre una àguila gegant, és evident que estem davant de fets absolutament extraordinaris, que ens depassen, que ens cal respectar. I una bona manera de respectar-los és desplaçar-se al lloc on tot començà, i on es conserva la memòria de tot plegat.

Les paraules de l’Antoine deixaven clar que ell s’havia adherit al misteri: pel que es veia, a ell tampoc no li havia semblat quelcom tan desorbitat com perquè no hi pogués creure…

Durant una estona em vaig sentir confosa. Era l’única que es negava a creure’s un relat estúpid; i en canvi, seria jo la que emprendria el viatge.

Era evident: necessitava creure! I estava disposada a fer el calgués per aconseguir-ho! Però, fou llavors que vaig recordar unes paraules de l’Antoine, anys enrere, explicant-me que la fe no és cap conquesta personal que depengui només del propi esforç, sinó un do, un do que ens ve de fora, i que s’ofereix a aquells que estan oberts al misteri.

Precisament per això jo viatjava: no pas perquè sentís que estava a prop de creure en quelcom que per a mi era una estupidesa, una absoluta ximpleria. No. Jo ho feia per auto convèncer-me que, a pesar de tot, estava oberta al misteri.

Segons l’Antoine, aquest era l’únic requisit per un dia poder arribar a creure.

I jo l’acomplia.