ROMANDRE AL FRONT
Aprofitant el do de consell d’aquell home, vaig prendre coratge per explicar-li la també estranya qüestió sobre un amor que tornava a acaparar la meva ment, cada vegada amb més força, després de molts anys pensant-me haver-lo oblidat.
—Antoine, la meva vida d’exiliada voluntària, que m’ha portat a servir per tot el món durant més de quaranta anys, dels quals més de vint no vaig arribar a tenir mai una residència fixa, no només va comportar que m’ho perdés gairebé tot del meu pare; hi hagué una altra persona a qui també vaig perdre: un altre amor…
—¿Un Amor? ¿Quin amor?
—Sí, Antoine, jo havia estat molt enamorada d’en Henry, un periodista americà que vaig conèixer a l’Àsia, en un projecte sanitari. Però quan vaig haver acabat la meva estada al Nepal, i ell em demanà de quedar-me, li vaig dir que no podia renunciar a la meva vocació per un amor passatger. Fou una decisió dificilíssima. Em pensava, però, que amb el temps podria esborrar aquell noi de la meva vida, però han passat gairebé trenta anys, i no l’he oblidat; ara mateix el seu record és quelcom que m’obsessiona. Moltes vegades, darrerament, he pensat que si reprenia els meus viatges, la vida em posaria altra vegada en Henry al davant. No guardo el seu contacte, i no sabria on anar-lo a trobar. De fet, la nostra relació fou cosa de pocs dies! Ni tan sols recordo el seu cognom, si és que en algun moment vaig arribar a saber-lo.
—Àngela, els missioners i missioneres sabem bé què vol dir deixar amors enrere! I per això nosaltres, romandrem aquí, passi el que passi! No sortirem de la selva per anar a explicar a l’home blanc què passa aquí! Ja ha estat tot escrit, tot denunciat! I malgrat tot, les atrocitats de l’home occidental, a l’Àfrica, segueixen el seu curs, sense aturador!
Poca estona després en Wasse i la Nora havien finalitzat el seu tour pel campament missioner.
En Wasse n’havia quedat molt impressionat.
—Antoine! ¿Què us mou a fer fer-vos servents nostres? En la meva memòria només hi guardo imatges de pigmeus tractats amb menyspreu, rebent ordres de tothom: de blancs, i de bantus! «Vine! Ves! Caça i porta’m…! Calla i treballa!». Moltes dones son abusades, amb l’excusa falsa, d’una indecència execrable, que una relació íntima amb una pigmea pot guarir del SIDA. ¿Us imagineu el que he sentit dir al campament? ¿I com creieu que viu la meva gent aquesta realitat?
Durant uns instants ningú digué res.
—Antoine! —va repetir finalment en Wasse, cercant una explicació plausible—. ¿Qui som els pigmeus per vosaltres?
—Sou germans nostres! —exclamà el missioner, que era un home franc, i que parlava sempre amb el cor a la mà.
Abans d’acomiadar-nos, quan en Wasse ja no hi era, l’Antoine, em digué a cau d’orella.
—¿Vols que li digui jo a la Nora que penses viatjar a Europa?
No hi vaig veure cap inconvenient i li vaig picar l’ullet.
—Nora, l’Àngela ens deixarà durant un temps! —digué, l’Antoine, amb convicció.
—Què? —s’exclama la meva amiga, mirant-me sorpresa—. ¿Ara ens deixes? ¿Precisament ara?
La vaig notar disgustada.
Me la vaig emportar un tros enllà, suficientment lluny de l’Antoine per tal que les nostres paraules guardessin la confidencialitat pròpia de dues grans amigues, d’edats molt diferents, de dues generacions diferents, però a qui la selva havia unit per sempre.
—Nora, aniré a Catalunya uns quants dies. Vull saber tot el que es pugui saber del misteri! Vull saber què va escriure el meu pare!
—Però, Àngela! —féu la Nora, que s’havia esforçat per escoltar-me, a pesar del disgust del qual tot just començava a refer-se—. ¿No creus que hauria de ser jo qui hauria de fer aquest viatge?
—No, Nora! No. Tot just ara, li deia a l’Antoine que tu has de romandre al front! No podem córrer el risc que les màquines ho devorin tot, i tu no siguis al lloc dels fets, denunciant-ho tot, presencialment!
Aquell dia ja no vam parlar gaire més.
Només em faltava explicar els meus plans a en Wasse.
En poca estona el cel s’havia encapotat, i no podia demorar més el meu retorn a casa.
En ple temporal, avançava amb dificultats per camins convertits en torrents enfangats, mentre em preguntava què em depararia el viatge que estava apunt d’emprendre.