PREPARAT PER A LA CAÇA

El dia que en Wasse va venir al meu campament i li vaig explicar els meus plans, em digué si m’havia tornat boja. Jo vaig callar. Aquell silenci dolgué al noi, que l’interpretà com una confirmació de les meves paraules. Llavors desaparegué dins de la selva.

Com sempre, havia vingut a mitja tarda.

Em vaig quedar tristíssima.

En Wasse s’havia presentat amb una llança que, posada en vertical sobre el terra, feia dues vegades la seva alçada. Em va impressionar veure’l, de sobte, fet un home. Jo mai abans l’havia vist així, preparat per a la caça; i no pas per a la caça d’un esquirol o la d’un hipopòtam recent nascut; no… aquella llança estava pensada per abatre alguna peça enorme!

Em vaig sentir malament: incompresa i culpable alhora. Imaginar-me en Wasse arribar al campament i tirar sobre la foguera la seva llança, fent pública la seva derrota, em mortificà una estona llarga. Vaig sentir que el deixava en un moment delicat: com si l’hagués ajudat a fer-se un home, i ara, quan ell es disposava a realitzar gestes de les quals ell voldria que jo em sentís orgullosa, hagués decidit desentendre’m de la seva vida.

Pensant tot això em fou impossible romandre a la consulta, i vaig posar-me a córrer darrera seu —com ja havia fet el dia que el vaig conèixer—, cridant el seu nom al mig de la selva, confiant desesperadament en que el noi s’hauria enfillat en algun arbre, almenys una estona, i hauria aconseguit assossegar-se.

Coneixia perfectament el corriol a seguir fins arribar al seu campament. L’havia caminat moltíssimes vegades, però ara avançava sense convenciment; el buscava, angoixada, a banda i a banda, o enfilat en les branques més altes dels arbres. De sobte, es feu un silenci estrany, impropi de la selva, i em vaig sentir observada. Vaig aturar-me i els arbres al voltant meu semblaven estrènyer-me.

—Wasse, Wasse! Torna Wasse! —cridava, sense aconseguir cap resposta, malgrat estar immòbil, paralitzada. Cridava, bàsicament, perquè no podia suportar aquell silenci en un lloc on segur que mai abans hi havia estat tan absolut. I així vaig continuar, cridant fins que em va semblar sentir el ressò de la meva pròpia veu, que m’arribava distorsionada, lleument enriolada, i llavors, definitivament em vaig sentir rodejada de l’esperit de la selva: perduda, abandonada al seu caprici, com si, de sobte, s’hagués oblidat que jo era amiga de la selva, i que, intencionadament, mai podria fer mal a cap dels seus fills.

Per sort, però, i sense saber-ho, havia esdevingut una presa absolutament vulnerable d’un caçador d’una sensibilitat extrema, que molt sovint es compadia dels animalons que caçava si no havien estat capaços d’oposar un mínim de resistència.

—Sóc jo! —vaig sentir en el moment exacte en que la llança d’en Wasse quedà clavada al meu costat, a una distància curtíssima: a una passa.

Malgrat l’ensurt, el noi s’havia assegurat de no ferir-me, i llavors vaig abaixar el cap. Mirant al terra, de reüll veia la llança clavada gairebé a tocar dels meus peus, i vaig plegar-me de braços, tremolosa i dolguda.

Encara amb ulls clucs, vaig sentir la llança estripar la terra de la que fou retirada, bruscament, amb ràbia, per en Wasse, que ara no deia res. De sobte, m’agafà per sota el cul, i m’assegué als seus braços. Llavors em premé contra el seu pit i em feu un petó als cabells. Immediatament vaig tornar-me a sentir protegida…

Quan vam tenir el campament a la vista, en Wasse estengué els braços, suggerint-me que en saltés.

—Hem arribat, Àngela! M’agradaria que t’acomiadis dels meus. No els has de donar cap explicació, si vols… Simplement dir-los arreveure. Ja saps que el meu poble t’estima. Moltes nits al voltant d’aquella foguera que encara fumeja, s’ha parlat de tu. Els més petits et veneren. ¿A quants n’has atès a la consulta, Àngela? O encara millor: ¿n’hi ha algun d’ells que no hagi passat per les teves mans?

Com sempre que arribava al campament, de seguida vaig veure’m rodejada de menuts amb només un tapall a les parts.

Ens asseguérem al voltant d’un foc nou, sobre uns jaços espessos fets de fulla i escorça estovada, treballats artesanalment, com ho és tot el que s’utilitza en un campament pigmeu.

El líder, que seia a l’altre banda del foc, de cara a mi, allargà els dos braços amb els palmells de les mans enlaire, com convidant-me a parlar, cedint-me la paraula.

Vaig pensar que parlaria poc, i clar, i que, per respecte, ho faria en la seva llengua Baka, tot i que alguns d’ells fossin capaços d’entendre el francès.

—En Wasse us ha dit que me’n vaig. I és veritat. Però tornaré!

Una de les dones entonà un càntic breu, monosil·làbic, un iòdel frenètic per celebrar les meves primeres paraules.

—No podeu restar de braços plegats, fumant tranquil·lament, mentre les màquines enemigues de la selva avancen en direcció a aquest campament. Jo me’n vaig, però vosaltres us heu de quedar aquí, i plantar cara a les màquines!

—Farem el que l’esperit de la selva ens digui de fer! La selva no ens enganya! Ens avisa, ens nodreix, ens escalfa, ens protegeix! Nosaltres som part de la selva! Tard o d’hora, tots tornarem a la selva. Komba, és qui ens la dona, qui ens sosté, i ell no ens abandona. Hi ha infinites coses, allà fora, que no coneixem, un món per descobrir! És bo que alguns dels nostres hi surtin i després tornin per explicar-nos-el. Sí, esclar que és bo. Àngela! Tu has curat els nostres malalts! Molts dels nostres nens han superat els cinc anys, i això és gràcies al teu campament, a la ciència del teu món! Nosaltres no rebutgem el món que tu representes. La vostra medecina complementa els nostres remeis naturals, que son vastíssims, com tu ja saps! No et demanem que tornis per nosaltres, que hem decidit seguir les velles tradicions. Fes-ho pels teus petits!

Es feia de nit, i després d’acomiadar-me dels principals de la tribu, en Wasse m’acompanyà fins davant mateix del meu bungalow.

—Bé, hem arribat —feu en Wasse—. Suposo que ja no cal que torni. ¿Quan marxes?

—M’he d’afanyar, Wasse, tot avança imparable. Les darreres notícies de la Nora parlen de dues setmanes. Avui mateix s’ha comunicat oficialment al germà Antoine. El fan fora. Els han ofert una residència provisional a la ciutat, i ja els han ordenat d’enviar els petits interns a les seves cases.

—¿I a nosaltres? ¿No ens pensen dir res?

—No ho creuen necessari, Wasse. Saben que els pigmeus reaccionareu de seguida que sentiu les màquines apropar-se. Saben que munteu i desmunteu el vostre campament amb pocs minuts, i això els és suficient, una bona excusa per no haver de dir-vos res amb un mínim d’antelació.

—¿T’adones fins a quin punt ens menyspreen, Àngela?

—Fa temps que ho sé, Wasse. Ja fa molt temps que ho veig i ho sofreixo.

Finalment, vaig fer-li la pregunta. Necessitava fer-li:

—Wasse! ¿Tinc la teva autorització per marxar?

—Sí, esclar que sí, Àngela! ¿De veritat havies dubtat alguna vegada que jo m’oposaria a qualsevol dels teus desitjos?

—No, Wasse. En el fons mai havia dubtat. Gràcies…

Ja havia començat a caminar, allunyant-se de mi, quan de sobte es girà i digué:

—¿I jo, Àngela? ¿Tinc la teva autorització per venir amb tu?

—Jo no t’he d’autoritzar res, Wasse, tu ets lliure! En tot cas serien els teus pares els qui s’hi oposarien, o bé els líders de la teva tribu! Però el teu lloc és aquí, a la selva, protegint els teus! A part, tu mai aconseguiries arribar a Europa! A tu se’t barraria el pas a la primera frontera, i mira que per arribar a Europa cal creuar-ne unes quantes si hi vas per terra!

—¿I volant?

—Necessitaries passaport, explicar què hi vas a fer, i que se’t creguin! Et farien ensenyar-los les dents, i les veurien perfectament afilades. Sabries amb exactitud els que és sentir-se esclau! Es repetiria el sentiment d’impotència que tingué aquella gent que, segles enrere, foren comercialitats, obligats a creuar l’Atlàntic per anar a servir a senyors i senyores dèspotes, a vegades com a premi per haver superat el test d’una dentadura blanca i potent, en perfecte estat de salut.

Foren tantes les barreres que amb poques paraules havia posat a la proposta d’en Wasse, que aquest arrancà a córrer com si tot fos culpa meva.

Davant la urgència d’una situació que es precipitava —les màquines iniciarien la tala en menys de quinze dies—, vaig proposar a la Nora tornar a quedar a la missió per intercanviar idees, estratègies, prendre consciència col·lectivament del punt exacte en el que ens trobàvem…