A TRAVÉS DE BOSCOS

El dos dies que restaven passaren ràpidament. Finalment em trobava a l’aeroport amb una maleta a la mà. A la consulta ho havia deixat tot lligat. M’havia acomiadat de tots, i des del darrer dinar a la missió ja no havia tingut cap més contacte amb la Nora, ni amb l’Antoine.

L’aeroport s’ubicava a dues hores de vehicle des de la meva casa. A través d’un modern finestral, es podia veure, al final d’aquella planúria gairebé infinita de terra, a l’horitzó, una línia finíssima d’un verd fosquíssim: el punt imprecís a partit del qual la selva passava a apoderar-se de la immensa plana i la canviava absolutament.

Sentint-me, malgrat que encara no hagués aixecat el vol, tan lluny de casa meva, em semblà estar escoltant algun esperit, quan, sense veure en Wasse per enlloc, vaig poder distingir clarament la seu veu.

—Àngela, Àngela!

Continuava sense poder veure’l.

De sobte, vaig veure cares estranyes entre la gent, de sorpresa, d’indignació; com si fos la denúncia silenciosa d’una negligència aeroportuària que hagués permès l’accés d’algun animalot que no trobés el rumb de retorn a la jungla. Era en Wasse, que, vestint només el seu habitual tapall, havia creuat quilòmetres i quilòmetres, un trajecte d’hores corrent a través de camps, sense selva que el protegís.

Efectivament, es va plantar al davant meu, com ho solia fer sempre, amb una despreocupació absoluta, lluint el seu somriure etern, i alçant una part de la seva darrera presa, la més somiada, la que només els caçadors més hàbils i veterans de la tribu tenen l’oportunitat d’exhibir al seu poble: la cua d’un elefant! No m’ho podia creure: en Wasse ho havia arriscat tot amb l’única intenció de comunicar-me la caça del seu primer elefant!

—Wasse! Wasse! —vaig cridar emocionada, mentre l’abraçava felicitant-lo per la proesa.

—¡Toca la cua Àngela, toca la cua! ¡Tu et mereixies tocar aquesta cua!

—Wasse! ¿T’adones de com n’ets de gran? ¡Has caçat l’elefant, Wasse! ¡Has caçat l’elefant! ¿Ho has fet tu sol?

—Sí Àngela. Avui. De matinada…

—¿Ja ho has celebrat amb la tribu?

—Sí! Estan molt orgullosos mi…

Durant un instant semblà emocionar-se, però de seguida recuperà l’ànim per comunicar-me el que de seguida vaig comprendre que havia estat la seva més preuada conquesta.

—¡Tinc l’autorització dels pares i del cap de la tribu per anar a Europa!

—¿Què dius, Wasse?

—Sí, Àngela! ¡Vinc amb tu!

—Però Wasse… fill! Tu no pots venir! Jo ara mateix m’enlairo, i tu no podries…

—Sí que puc —interrompé.

—No. No pots Wasse! Ja et vaig explicar que tu no pots…

—¡He dit que sí que puc!

Vaig intentar asserenar-me una mica, i llavors, desitjant ardidament que el noi s’expliqués, vaig plegar els braços, encoratjant-lo a dir-me tot el que tenia pensat dir-me.

En Wasse se m’emportà cap una zona menys freqüentada de la terminal.

Quedava menys d’una hora pel meu enlairament.

—Àngela, tu vola! Jo vindré per terra! Només portaré aquesta navalla i aquesta bossa!

—¿Què hi portes a dins, Wasse?

—Alguna peça de roba per disfressar-me quan surti de la selva, un mapa, i un petit tambor. Sí, el meu tambor m’acompanyarà en les nits solitàries al bosc! Invocaré l’esperit de la selva perquè em protegeixi!

—¿Per terra? Per terra trigaries mesos, Wasse…

—És igual, Àngela! Trigui el que trigui… Els meus han decidit abandonar! Deixaran el campament. Seguiran el seu camí selva endins! Em van dir que no podia venir amb tu, però jo els vaig dir que em guanyaria el dret caçant un elefant! Van acceptar l’oferta. Aquest matí tenien l’elefant a terra! Ara només els resta anar a esquarterar-lo i carregar els cistells!

Després, intentant que jo moderés la meva posició, s’explicà:

—La missió es trobava de pas! Li he explicat a l’Antoine. Ell sabia que el meu viatge a Europa, o bé la meva desaparició amb la resta de la tribu, depenia del meu èxit o del meu fracàs en la cacera d’aquest matí. En el darrer dia a la missió li vaig explicar tot.

Així s’explicava que en Wasse se’ns hagués anticipat en la nostra darrera visita a la missió, a mi, i a la Nora. L’Antoine estava al cas de tot.

—L’Antoine m’ha ajudat a dissenyar el viatge! Tinc cada etapa de la meva expedició claríssima dins del meu cap!

—¿I me’n pots avançar alguna cosa? ¿Com t’ho faràs per creuar el desert? ¿Com creuràs el mar? ¿Com t’ho faràs per convertir-te en un occidental a qui tothom obra les portes, i deixar de ser el pigmeu a qui tothom les tanca?

—Això, Àngela, deixa-ho per mi. Només et dic que els països on hi hagi vegetació no tindré cap problema per travessar-los! Mil quilòmetres a través de boscos, per un pigmeu, son com cinquanta travessant carreteres asfaltades per un occidental. Així que no cal que et preocupis tant! L’esperit de la selva, al que també invocaran constantment els meus, em protegirà!… Àngela, si tu m’haguessis vist sota l’elefant; si poguessis almenys visualitzar amb la imaginació un pigmeu com jo, a tocar d’aquell pes pesat de la selva, s’alleujarien immediatament totes les teves pors. Sabries que, d’aquí uns dies, arribaré a Europa; i que, un cop travessat aquell petit toll d’aigua que separa dos mons tan contraposats… aleshores, amb un no res, amb un saltiró, em presentaré a casa de la Jane.

Les seves darreres paraules foren concloents, no admetien rèplica, ni debat, i per tant jo ja no vaig dir res més.

Finalment s’allunyà, i ja no mirà més enrere.

Poc després, el meu avió s’enlairà.

Volar per sobre la selva fou una experiència increïble. I vaig pensar que L’Antoine, en arribar cinquanta anys enrere, devia haver contemplat la selva amb un punt d’indignació, potser recordant el saqueig que el món blanc, la noblesa de la qual ell provenia, hi havia perpetrat. Per això era tan lloable, tan admirable la vocació de l’Antoine. I tot just ara, ara que me n’allunyava, m’adonava que l’Àngela, aquella antiga viatgera altruista i insaciable, havia perdut la seva antiga condició de dona nòmada. M’havia assentat a la selva. Des de l’aire es veia molt bé on la selva acabava naturalment, i on acabava bruscament, matusserament, on havia estat mossegada, ferida. Les vergonyes de l’home, restaven totes al descobert. I és que quan l’home s’atreveix a dissenyar paisatge sagrat, només pot sortir-ne una monstruositat, com una creatura perfectament malgirbada que no ha comptat amb la participació ni amb la benedicció de cap déu.