D’UNA AMABILITAT SUAU

Jo no havia conegut mai a la Jane, tot i que el meu pare, en les curtes i programades visites que havia pogut fer-li, sempre me n’havia parlat com de la seva gran amiga. Sempre me l’havia figurada una dona d’una austeritat gens artificiosa; d’una amabilitat suau, gens excessiva ni afalagadora, i aquesta idea que m’havia fet d’ella es confirmà de seguida que la vaig veure, per fi, al meu davant.

Eren les set del matí quan vaig arribar.

Les vegades que havia tornat al poble en els darrers quaranta anys es podien comptar amb els dits d’una mà. Ho feia com una passavolant que només tenia la intenció —molt insuficient— d’acomplir amb el meu deure de filla, i donar al meu pare una nova oportunitat per almenys tornar-me a veure’m el pèl, que ara portava ben arranat!

—Àngela! —em cridà la Jane, que m’havia estat esperant asseguda al seu porxo, des del qual, a aquella hora de matí, es podia veure el mar, tot just mandrejant.

—Jane! ¡Que contenta estic de veure’t! —vaig cridar mentre aquella senyora, que ara desprenia una humilitat que superava qualsevol expectativa, se m’acostava per obrir-me la porta que donava accés a la finca.

—Tens un jardí preciós, Jane! Sabia que casa teva quedava en un indret elevat, i que des d’aquí podies veure el mar, però no m’imaginava aquesta vista tan increïblement fantàstica! Tens tot el poble als peus!… I darrera seu l’immens mar! ¡Quines ganes que tenia de tornar a veure el mar!

—Ja ho crec Àngela! En aquest mar el teu pare s’hi passà els darrers anys de la seva vida, sobre la seva barqueta…

—El meu pare, pobret… —vaig sospirar, amb un nus al coll.

—Sí, Àngela, el teu pare, el vell Hank! com li deia sempre la Nora, fou un gran home… Un home de mar… El teu pare rescatà al meu marit amb la seva barqueta, quan ja s’ofegava. Quan el deixà a la sorra, encara respirava…

—Sí, Jane… La Nora m’ho digué… Fou una llàstima que finalment no aconseguissin reanimar-lo… Però quedem-nos en que en Joe sentí l’abraçada salvadora del meu pare… Jo crec que això fou el darrer que el teu home s’emportà d’aquest món, oi?

—I tant que sí, Àngela, i tant que sí… —digué, conformada—. Em fa immensament feliç, Àngela, saber que has vingut per omplir-te de la vida del vell Hank!

Havia vingut a investigar, a llegir, a interpretar… Davant la negativa de la Jane de passar-nos una còpia digital d’aquell manuscrit preciós, no havia tingut altre remei que presentar-me a consultar l’original.

De sobte, vaig sentir que la Jane havia obrat bé. Vaig saber que ser allà no era el mateix que no ser-hi; que tenir el volum original escrit pel meu pare a les mans no seria el mateix que llegir-ne una còpia; de fet, no tindria res a veure! Vaig pensar que quan, per fi, obrís el llibre del meu pare, sentiria la seva presència al meu davant, d’una manera molt viva, molt concreta, molt misteriosa.

La Jane em manà de seguir-la per dins de casa seva fins al seu dormitori.

—Mira Àngela! Sempre que vulguis pots venir i agafar-lo. És aquí! —em digué mentre obria, amb una delicadesa inusitada, el calaix de la tauleta de nit.

Ho feu amb recança, com si tingués por que una exposició massa sobtada a l’aire, pogués danyar-lo.

—¿Què et sembla, Àngela? Té, toca’l! —digué mentre em m’acostava la seva coberta de vellut a les mans.

—Jane! Sí… És una autèntica meravella! —vaig exclamar en sentir aquella delicada textura a la meva pell.

—Sí que ho és, Àngela, i tant que ho és… És el meu tresor! —digué amb el sentiment a flor de pell.

Abans de retornar al jardí, passant pel menjador, vaig veure el violí acústic de la Jane desenfundat sobre un bufet. A la paret, imponent, una marina a l’oli d’una barqueta que semblava perduda mar endins, en un capvespre ataronjat; a dins, un home d’edat avançada i una nena, tots dos amb un rem a la mà.

—Aquí començà tot, Àngela… Fou a alta mar que tot anà prenent forma… Son el teu pare i la Nora…

Per sort, veient que m’entristia, la Jane de seguida vingué al meu rescat posant l’atenció sobre el seu vell instrument.

—Han passat anys, Àngela… més de setanta anys! Aquest fiddle, però, mai ha deixat de sonar…

Altra vegada fora al porxo, malgrat trobar-nos al bell mig del mes de juliol, quan, per tant, s’acostaven les festes del poble, la brisa que pujava de mar era d’una frescor considerable, o almenys jo, acabada d’arribar d’una terra força més càlida, així ho vaig fer notar a la Jane.

—Sí que puja fresquet, noia, avui aquest airet… Té, cobreix-te una mica —em digué mentre m’oferia una brusa oberta, de fil, beix, amb un estampat de sanefes blanques i negres.

Des del porxo es veia el campanar del poble il·luminat, i els fanals encesos resseguien tots els carrers, com si fos una mena de laberint que tenia el mar per única sortida.

—Àngela! Si escoltes bé, es pot arribar a escoltar el bramul del mar; però no és fàcil. Jo, a diferència del vell Hank i el meu Joe, pel que fa al mar, en sóc una aficionada de darrera hora!