¿PER ON DEU PASSAR EN WASSE?

Havia dormit fantàsticament bé.

La Jane em rebé a la cuina, amb la noticia que l’esmorzar ja estava a punt, al porxo. Ella ja havia fet la seva excursió diària a la platja. Des de la mort d’en Joe no ho havia deixat de fer mai. Durant cinc anys, dia rere dia, havia visitat el mar a punta de dia.

—Tinc ganes de baixar al mar, Jane… Havent esmorzat serà el meu torn d’anar-hi. Sé que serà un moment complicat, però no puc començar la meva labor d’estudi del manuscrit sense abans haver-me enfrontat al mar, en un cara a cara que no sé com serà… —vaig dir, espantada.

—No has de témer res, Àngela. Aquest mar t’espera…

—¿On deu ser en Wasse? ¿Per on deu passar? —vaig preguntar-me expressament a veu alta.

—El teu estimat Wasse… —sospirà la Jane—. Qui ho pogués saber, filla…

—Me l’imagino avançant amb fermesa, direcció nord, sobre el mapa d’Àfrica! Espero que Eyengui el protegeixi…

—¿Eyengui? —preguntà la Jane.

—Sí, l’esperit de la selva. Espero que li posi bones persones al davant que l’ajudin en el seu propòsit.

—Bona observació, Àngela. Jo penso que tot depèn d’això. Creu-me Àngela! Ell sol no podrà fer res! Necessitarà la participació d’un nombre ingent de col·laboradors que li aplanin el camí, i li facin transitable! Haurà de saber construir-se aliances, semblantment a com ho feu el meu fill per aconseguir escapar de la presó. Necessitarà la participació de persones que, encara que sigui inconscientment, s’adhereixin a la seva causa, si no és així, pots creure’m, Àngela, que li serà impossible arribar…

—El teu fill va escapar d’una presó?

Es cobrí delicadament els ulls amb un mà, i no digué res.

Poca estona després, just quan obria la tanca del jardí per sortir de la casa, vaig sentir que la Jane em cridava. S’acostà fins a mi. M’estava oblidant alguna cosa.

—Té, Àngela! Emporta’t el volum, i llegeix-te’l tranquil·lament davant del mar. Et tinc plena confiança i sé que, quan pugis per dinar, el llibre romandrà intacte.

—Esclar que sí, Jane…

—Quan siguis a la platja, busca un banc de color blanc, antiquíssim, a tocar de la sorra. Sembla que ningú gosi retirar-lo, ni renovar-lo. És sorprenent. Aquell banc, ofereix una vista privilegiada del misteri. No em demanis perquè, Àngela, no em demanis perquè…

—D’acord, Jane. Pots estar segura que localitzaré el lloc exacte, i que des d’aquest banc que expliques resseguiré tot el curs de la història.