UNA PROVA CONCLOENT
El matí encara era fresc quan vaig arribar al passeig marítim. Allà, a tocar la sorra, hi havia el banc, el meu banc. Era de ferro, rovellat. Aquell banc havia sofert i aguantat estoicament l’embat de mil temporals, i això, d’entrada, m’infongué respecte, i fins diria que admiració. Vaig pensar que aquell banc era una peça il·lustre, una mena de monument oblidat que, per alguna estranya raó, havia esquivat la seva retirada i substitució. Potser aquell banc era irreemplaçable; potser el seu estat d’incúria i deixadesa flagrants, el convertia en una peça absolutament oblidada de tothom; i potser per això, ja feia anys que ningú hi havia apuntalat el cul. Sí! Fou aquest oblit el que l’hi havia salvat la vida durant dècades!
El primer que em commogué en començar a llegir fou la dedicatòria:
«Per a tu Àngela, signat, el teu pare, 2071».
Mai unes llàgrimes m’havien caigut tan sinceres.
Abans de començar a llegir, en Wasse em tornà a venir al pensament amb força. La pregunta es repetia en el meu cap: «¿On deu passar en Wasse? ¿Amb qui deu estar en Wasse? ¿Haurà trobat bona gent que pugui ajudar-lo a fer camí?».
De seguida vaig arribar al punt on el meu pare m’explicava el seu primer contacte amb l’Àguila gegant. El meu pare descrivia, amb profusió de detalls, de quina manera tan sorprenent conegué a la Jane i al seu fill.
«De sobte, Àngela, aquell colom s’havia parat sobre el cap del nen, i aquest, s’havia quedat com fossilitzat, intentant no esverar-lo i que no volés. Em semblà fascinant l’habilitat d’aquell petit per conservar l’ocell al cap. Vaig notar que la seva mare se’l mirava amb llàstima. Jo no havia vist mai abans aquella dona; semblava estrangera, i m’hi vaig apropar amb curiositat.
—D’on ets tu noia? No recordo haver-te vist per aquí…
—No som d’aquí nosaltres, nosaltres hem vingut de Texas. Teníem amics al poble i finalment ens hi hem comprat una casa. Fa pocs dies que ens hi hem traslladat. Després de l’episodi amb aquest meu fill a l’internat d’Austin, ara farà un any, vam pensar que per aconseguir que s’estabilitzés emocionalment seria millor mudar-nos definitivament a aquesta platja de la costa brava.
—Si no et fa res, em pots explicar com va anar? ¿Què li va passar exactament al teu fill a l’internat?
—L’Òscar tenia una lleu deficiència mental lleu, de naixement, agreujada per un trastorn greu de conducta des de feia un temps. No li hauríem d’haver tancat mai allà! Hauríem d’haver comprès que l’Òscar no acceptaria mai viure tancat en una mena de presó allunyat dels seus pares! Quan va aparèixer a casa, trucant la porta, completament sol, jo i el meu marit vam comprendre que el meu fill havia teixit al voltant seu, tota una xarxa de bona gent que l’havia ajudat a fer realitat el seu somni d’escapar; i vam acceptar la seva victòria. Se n’havia sortit! Des de l’internat no ens avisaren de la seva fugida fins al cap d’unes hores. L’Òscar gairebé mai parla, i quan necessita expressar-se sempre ho fa dibuixant en un paper. Viu absolutament tancat en el seu mon. Saps? El meu fill sempre ens insisteix, expressant-ho de totes les maneres possibles, que fou una àguila gegant la que l’arrancà del mig del pati d’interns. És el seu món, i l’hem de respectar!
Mentre la noia parlava, Àngela, vaig veure que el colom, finalment desplegava les ales i s’enlairava. Llavors, de sobte vaig veure aquell colom convertit en una àguila gegant a les potes de la qual el petit havia aconseguit penjar-se. Aquella au, aletejava amb la força necessària per emportar-se el nen. De seguida, els seus peus deixaren de tocar terra, però d’un salt vaig poder agafar-los-hi i aconseguir que es desprengués de l’animal. Les urpes de l’àguila li feren una ferida a la mà, que li sagnava ostensiblement.
De seguida la seva mare corregué cap a nosaltres i em digué:
—Gràcies! No et preocupis, li has fet sense voler, quan has saltat per agafar-lo i evitar que anés per terra. Aquest nen es pensa que fent un petit salt podrà atrapar un petit colom que ha decidit volar! Aquest meu fill, és, certament ingenu: és un cas! Sort que l’has agafat, sinó, de l’estrambòtica manera que ha saltat, segur que hagués anat per terra de cap! Ara marxem, li he d’anar a curar l’esgarrapada! Val més una rascada a la mà, que un cap obert! Saps? Des de l’episodi a l’internat de Texas, l’Òscar s’ha fet amic de tots els ocells. Però ha d’aprendre que no aconseguirà mai tenir un colom indefinidament quiet sobre el seu cap.
Abans que aquella mare em deixés per boig, Àngela, feu una darrera observació que tota la vida m’ha servit de consol.
—¿Què hi tens aquí? —em digué la noia.
—¿Què tinc, on? —vaig preguntar sense veure res, ni tenir idea sobre a què es referia.
I em va donar una ploma d’àliga, tacada de sang, que va desenganxar de la meva camiseta.
Fou la prova que necessitava. Sense aquesta prova, filla estimada, que encara conservo, jo no hauria dubtat ni un moment que, veritablement, m’havia tornat boig».
Repassava aquella pàgina, una vegada i una altra, intentant trobar algun sentit a tot plegat, però no ho aconseguia. Aquell dia vaig haver de deixar la lectura en aquell punt: no podia avançar. La ploma d’àguila a la camiseta del meu pare, havia esdevingut, per a ell, una prova concloent, incontestable: la seva prova definitiva, després de la qual, ja mai més dubtà. Malgrat l’absoluta singularitat dels fets, el meu pare mai relativitzà la descoberta de la ploma d’àguila. Des de llavors el meu pare ja mai més va voler donar cap oportunitat al dubte; no volgué mirar enrere. La seva fe en el misteri s’havia fet irreversible.