«Des de la barqueta, Àngela, vaig poder tornar a veure aquella bèstia amb les àguiles esteses planar fins a tocar terra a la platja. Del seu damunt en baixà un home. Sí, un home amb unes ulleres fosquíssimes i samarreta vermella. Era el mateix nen del colom! Més de trenta anys després, vestia igual! L’home va caminar fins a tocar l’aigua, es tragué la roba i llançà les ulleres a la sorra, quedant absolutament nu. Però la vista de l’àguila, d’aquell animal enorme, sorprenent, misteriós, absorbí tota la meva atenció, i em vaig despreocupar absolutament de la sort de l’Òscar, a qui, quan només era un nen, jo havia alliberat de les urpes d’una àguila que l’havia arrancat a la seva mare. Vaig veure una nena petita, la Nora, contemplant-se l’animal molt de prop. Després la vaig cridar i vaig poder parlar amb ella. Hi havia més gent, a part d’ella, els seus pares l’havien deixat una mica enrere mentre passejaven, però era increïble veure que ningú s’hi fixava; no se’ls veia fascinats com ho estàvem jo i aquella petita. Tothom feia com si res, com si per ells, aquell monument d’animal fos invisible! Era incomprensible la seva ceguesa! Alguns tenien l’atenció centrada en l’Òscar, ara ja fet un home, nu arran de l’aigua. Però quan aquest començà a nadar mar endins, es despreocuparen absolutament d’ell… Sí Àngela, jo també! Tristament, tots ens havíem oblidat d’ell… Jo i la petita, vam continuar distrets amb l’àguila, i la resta havien retornat a les seves coses, una vegada satisfeta la curiositat de veure un home malalt, i nu, apunt de submergir-se al mar… Sí Àngela, estava malalt, tots ho sabíem, es veia d’una hora lluny per com es movia, per com actuava, i vam deixar-lo llançar-se sol al mar sense vetllar pel seu retorn…

Dies després vaig saber que aquell home, amic dels ocells, com l’havia descrit la seva mare, havia aparegut mort a la platja.

El meu disgust fou absolut. La seva mare era la meva millor amiga. De fet, durant molts anys vaig sentir-me culpable. Només molts anys després, després que aconseguís treure viu al seu pare del mar, vaig sentir-me redimit».