COM SI FOS UN PETIT LLAC

Cada dia que passava, només podia avançar unes pàgines, poques. De seguida topava amb algun missatge que em colpejava l’ànima, i que feia impossible seguir.

Finalment, amb la perseverança necessària, més de cinc-centes pàgines després d’haver llegit amb emoció la dedicatòria que el meu pare m’havia fet, vaig arribar al punt àlgid del misteri. El meu pare finalitzà les seves memòries, esforçant-se per cloure el misteri amb una lletra lleugerament més refinada, que, amb tota seguretat, tingués la intenció de transmetre la màxima credibilitat, fiabilitat, rigor, i confiança al lector, abans que tanqués definitivament el llibre:

«De sobte, aquella bèstia d’animal sobrevolà la meva barqueta. I em feu caure a l’aigua. I, com molt bé saps, Àngela, jo mai he sabut nadar! Però fou aquella mateixa àguila, la que, amb les seves urpes, em tragué de l’aigua, i amb el bec se’m posà al seu llom. Immediatament va guanyar alçada, més i més alçada, fins que, aquell mar immens al que jo sempre havia desafiat, encerclat per Europa i l’Àfrica, prengué una magnitud irrisòria, com si fos un petit llac. I jo no tenia por!».

Aquella mateixa nit, mentre jo i la Jane sopàvem al porxo, vaig sentir que necessitava la seva opinió respecte de l’episodi extraordinari que havia llegit. ¿Com s’havien recollit uns fets ocorreguts només tres dies abans de la seva mort? Si en aquell paràgraf s’hi narrava la seva partença cap a la selva, on només havia sobreviscut tres dies, ¿com s’hi havia fet constar?

—Àngela, des de la mort del meu marit, el teu pare no deixà mai de preocupar-se per mi. Em venia a veure gairebé cada dia. Intentava animar-me; m’explicava la seva vida, les seves tribulacions, m’ho explicava tot… Sovint venia al capvespre, i només una vegada acceptà entrar a casa meva. Jo crec que només venia perquè li confirmés que l’endemà, a primera hora, jo seria a la platja, contemplant-me el mar, mentre ell navegaria mar endins, com havia fet sempre des de la mort de la teva mare, ja fa tants, quan tu encara vivies aquí al poble, amb ell… El vell Hank sempre em tingué un respecte infinit, i és per això que em confià guardar, per ell, les seves memòries. De fet, ell ja les havia donat per acabades, però hi hagué una darrera trucada seva des de la selva on m’ho explicà tot, com si intuís que ja no li quedava temps per escriure res més, i em demanà que afegís una darrera pàgina, imitant la seva lletra…

—Jane, tu creus en la paraula del meu pare? ¿Creus que tot el que conta és verídic, o bé tot és interpretable?… I en aquest cas, Jane, ¿per què ho feu? ¿Per què deixà volar tant la seva imaginació en comptes de limitar-se a narrar els fets tal i com ocorregueren de veritat?

—Si et refereixes al misteri de l’Àguila gegant, Àngela, t’he de dir que mai he sabut què pensar-ne… Sí que és cert, però, que sempre m’he sentit torbada per la connexió estranya entre el relat d’aquell home a qui jo mai havia vist abans, i el relat fantasiós amb el que el meu fill Òscar sempre havia descrit la seva sortida de l’internat d’Austin.

—La Nora, la meva amiga, sempre ha assegurat haver vist un home aterrar a la platja al seu llom! Exactament el que descriu el meu pare. Llavors ella només tenia quatre anys, però en manté un record entranyable! De fet, fou aquell dia, que el vell Hank, la va cridar des de la barqueta, va remar fins a tocar la sorra, i es van fer amics! Tot el que el meu pare escriu, Jane, coincideix amb el que la Nora sempre m’ha explicat.

—Àngela, jo penso que el teu pare ens volia lliures davant del misteri. És cert que jo també vaig quedar-me astorada quan vaig saber que el vell Hank havia desaparegut sobtadament, que havia marxat de la meva vida sense ni tan sols dir a déu… Sempre m’he preguntat perquè obrà així. ¿Per què ho feu Àngela? ¿Per què no ens digué res a cap de les dues de quins eren els seus plans? ¿Podria haver-hi cap altra raó que no sigui que realment fou endut del mar sense el seu consentiment?