EL SO DE LA SELVA

A mesura que anaven passant els dies s’anava constatant el que, des del començament, jo havia entès com a única possibilitat. I era que, a en Wasse, no li seria gens fàcil aconseguir el seu objectiu de reunir-se amb mi. I això, cada minut que passava sense que aparegués, em feia més culpable.

Havia acabat la lectura del manuscrit plena d’interrogants, i, en canvi, sense cap resposta clara. El pas de les hores, a partir de llavors, es feu especialment feixuc. A vegades, només el fiddle de la Jane, que ella s’esforçava en tocar expressament per a mi, m’ajudava a suavitzar una mica el meu cor afligit. Aquella música tenia el poder de fer-me sentir viva, arrelada a la terra: em feia passar d’un estat de trista supervivència a sentir-me plena de força. I fou en un moment en que la Jane detectà aquesta reacció del meu esperit provocada per la seva música, que em digué:

—Si mai sents que perds el contacte amb la terra; si mai sents que n’has estat desarrelada de manera forçosa o a causa de decisions errònies que hagis pogut prendre al llarg de la vida; aleshores regala’t amb una mica de música country, i sentiràs que ben aviat tornarà la calma…

Fou quan tot just m’acabava de dir aquestes paraules, mentre el seu fiddle encara sonava, que ambdues sentirem un crit vingut de l’oest, del bosc de darrera la casa. Fou un crit sec, un soroll singular, inaudit, monosil·làbic, un gemec curt, que provocà el mateix ensurt que el que em causà, un dia, una llança que es clavà a la terra molt a prop d’on jo la trepitjava, al bell mig de la selva…

La Jane deixà ràpidament el seu fiddle sobre la taula, i corregué cap a darrera la casa.

Vaig córrer darrera seu intentant controlar, sense èxit malgrat saber que era impossible, el meu desig que fos en Wasse qui ens hagués cridat.

—No hi ha ningú Àngela… —digué, la Jane, acompanyant la seva afirmació d’un rostre desencantat.

—Esclar Jane, ¿qui podia haver-hi? ¿En Wasse?

—Em pensava que era el meu fill que tornava…

—El teu fill és mort, Jane!

—Sí Àngela… perdona… Em passa sovint… Moriré desitjant veure’l tornar a casa…

De sobte, el so del tambor d’en Wasse, es pogué sentir prop nostre, en algun lloc amagat! Era ell!… era el seu tambor, el so del qual s’apropava més i més… I aquell gemec d’animal de la selva que jo i la Jane havíem pogut sentir, ara s’escoltava absolutament genuí. Era, sens dubte, el mateix so de la selva.

—Wasse, fill! On ets? Wasse! Wasse! No pots ser tu, Wasse! Ets viu, Wasse! Surt de pressa i abraça’m! Deixa’m veure’t!

Fosc com la nit, en Wasse emergí del bosc, protegit del seu tapall. ¿De quina altra manera hauria pogut aparèixer d’entre els arbres? El seu petit tambor lluïa una mica en la foscor, com ho feien les seves dents serrades.

La música havia cessat, i ara els meus sanglots, abruptes, eren l’única percussió audible.

La Jane m’abraçà! I de seguida vaig sentir en Wasse arrancar a córrer els darrers metres fins que arribà fins a mi, i amb el permís de la Jane, m’arreplegà amb el seu braç sota el meu cul i m’hi assegué.

—Àngela, Àngela! ¿De veritat havies dubtat del teu petit pigmeu? —exclamà afectuosament en Wasse!

—Aquest vailet, Jane, parla un francès perfecte! —vaig dir amb llengua gala, que la meva amiga coneixia perfectament bé.

—Si tots dos parleu francès, doncs, fantàstic! Així ens entenem tots… —digué la Jane, que s’havia passat ràpidament a parlar-hi.

La meva amiga continuava mirant en Wasse, amb extrema delicadesa, admirant-lo, preguntant-se com carai s’ho havia fet per arribar. Però els seus interrogants necessitaven propagar-se per l’aire d’aquella muntanya que s’alçava darrera la casa, no gaire lluny de la costa:

—¡Wasse, ho has fet! la teva amiga Àngela comptava els dies. Jo diria que comptava cada minut. Nosaltres encara et fèiem a l’Àfrica! Explica’ns com t’ho has fet!

—Vaig ser obedient a les instruccions del germà Antoine. Tot plegat es fa llarg d’explicar… He descobert que fora de la selva està ple de bona gent. Eyengui m’ha envoltat de grans persones que m’han ajudat en les meves debilitats! Ara m’adono que el meu pla era senzillament irrealitzable; que si l’esperit de la selva no m’hagués acompanyat també al desert i al mig del mar, jo, ara, seria mort. He deixat enrere companys de viatge que no han tingut la meva sort! Aquests ulls meus han vist gent del meu poble morir a la mar, ofegats! Una mare i el seu fill petit d’entre cinc o sis anys! Pobret! El seu somriure de dents de pic m’acompanyarà sempre! La vida és un instant. No tenim vells a la tribu! Se’ns en van les persones a l’edat madura, plens de saviesa! I per això venerem tant els ancians, perquè sense ells els que els venim al darrera no sabríem res! Jo mateix… ¿Què seria jo sense els contes apresos al voltant del foc? Res. Sense aquella saviesa antiga jo no hauria sobreviscut.

En Wasse parlava trist. Vaig suposar que la remor del mar, el mateix mar al que havia sobreviscut en Wasse, li estava fent reviure el dramatisme viscut en l’estreta franja de mar que separa Àfrica d’Europa.

—Wasse, com fou la travessa al mar? —Vaig preguntar.

—Dins del mar sóc un inútil! I sobretot quan s’esvera. Vaig caure, sabeu? De fet, tots els que érem a la pastera vam caure al mar, i la majoria de nosaltres no sabíem nadar! Mai la mirada despectiva de cap home m’ha fet sentir petit, o insignificant, però sentir-se llançat en aquell mar, el qual des d’aquí encara ara puc sentir respirar, fou infinitament pitjor que res que et pugui ocórrer a la selva. Perquè la selva no és traïdora com ho és el mar. Eyengui no deixa d’oferir-te recursos constantment, recursos que pots usar en qualsevol moment! Per això els pigmeus estimem tant la selva! Perquè ens dona tot el que necessitem! Mentre tinguem selva mai ens faltarà res. La selva premia l’astúcia, la llestesa! Al mar, en canvi, això li és indiferent. El mar es fa respectar sempre, no es presta al joc ni a les frivolitats com sí que ho fa, sovint, la selva! He sentit dir que l’home ha contaminat el mar i els seus habitants! Em pregunto si sap el que fa, i si és conscient de com de devastadora acabarà sent la venjança!

—Però Wasse!, si ara ets viu deu voler dir que algú et va rescatar… —murmurà la Jane, intrigada.

—Sí, quan ja em sentia perdut, vaig poder agafar-me a un tros de fusta que flotava, i vaig poder aguantar fins que arribà un bot de salvament! Al voltant meu, hi suraven cossos sense vida. Vaig perdre de vista el petit pigmeu i a la seva mare, amb els qui havíem fet una part del trajecte junts. Recordo a la dona escopint aigua amb els braços alçats cridant auxili, però de seguida s’apagà la seva veu. I després vaig veure que un dels pocs que sabia nadar va agafar el cos sense vida d’un nen i el va deixar sobre una altra peça flotant, no sabria dir què era… si un tros de l’embarcació, si fusta o plàstic… Aquell home, que anava nu, no anava gens sobrat de forces, de fet, des de la meva fusta me’l mirava convençut que, ben aviat, la seva veu que cridava a la calma i a la confiança, també s’apagaria, com havia passat amb la dona pigmea i al seu fill. La seva persistència en no deixar cap cos —ja fos viu o mort— flotant, a l’aigua, fou admirable… Finalment, quan, per fi, el silenci fou absolut, i ja només era capaç de sentir el meu propi respirar aterrit, el qual onades inclements intentaven extingir, vaig perdre el coneixement. I, algunes hores després vaig despertar estirat sobre la platja. Prop meu, hi havia homes de seguretat fronterera. Conversaven sobre l’home que s’havia dedicat a buidar el mar de cossos sense vida. Vaig sentir que també havia mort. Ho feien amb una llàstima matisada pel costum, per la quotidianitat; eren agents habituats a tractar amb la protesta silenciosa dels morts; a no prestar-hi atenció. Els que, com jo, arribarem vius, érem el seu únic mal de cap.

Després, l’únic que recordo és un agent cridant-me en francès:

—¿Què collons us pensàveu trobar en aquest costat del mar? ¿El paradís?

«Aquella benvinguda no m’augurava res de bo. Així que vaig aprofitar un moment de confusió, una batalla campal que s’havia originat un tros lluny entre policia i supervivents, que havia provocat un relaxament providencial en el control que aquell imbecil exercia sobre meu, per arrancar a córrer sorra enllà. Com comprendreu, a un pigmeu com jo, capaç de trepitjar la selva, coberta de fullaraca, sense que el meu pas desperti a cap bestiola, ho tenia ben fàcil per esvair-me com la boira! I així fou!

»De lluny, vaig veure un filat altíssim coronat de ganivetes tallants. Estic massa cansat de córrer darrera antílops, esquirols, cérvols, i tota classe d’animals de la selva, i empènyer-los contra la xarxa que els he parat abans! No! Amb mi haurien d’haver sabut que era inútil posar-me al davant una xarxa de filferro, gairebé transparent. Em conec com ningú tot tipus de gàbies! I si he de triar entre ser engabiat o córrer, sempre triaré córrer, encara que sigui un córrer inútil, sense rumb!

—Així doncs, vas córrer, ¿però cap on?

—Vaig tornar a la platja, i conscient que no tenia escapatòria, perquè tant la ciutat com la línia de la costa estaven vigilades, vaig posar-me a córrer com si estigués creuant la mateixa selva! Havia decidit no tenir por de res ni de ningú, i que no deixaria de córrer, ni de cantar, ni de fer vibrar el meu tambor fins que algú no em capturés. Per fi vaig ensopegar amb un guarda de costa infranquejable. Aquell home era gegant! Un tros de blanc uniformat! No recordo com succeí, ni com és que no vaig poder esquivar-lo. Només sé que vaig estavellar-me contra el seu ventre tou. Aquell home m’havia caçat, val a dir, preservant certa dignitat. Vaig caure rebotit i vaig anar per terra. Suposo que mentre m’ajudà a aixecar-me em demanà on anava, tot i que no el vaig entendre de res.

—I després, Wasse? ¿Desprès què?

—Poca estona després em trobava dalt d’un tren destinació Barcelona!

—Com dius? —vaig preguntar incrèdula.

Era evident que en Wasse havia escurçat deliberadament el seu relat.

—Era un home de llei; sotmès a la mateixa llei que es veia obligat a fer complir. Però amb mi, la vulnerà. Sobretot era un bon home…

—¿Què vols dir amb això? —feu la Jane, avançant-se a l’aclariment que jo mateixa anava a fer-li. Jo tampoc havia entès res.

—D’alguna manera —no em demaneu com!— vaig aconseguir fer-me entendre. Li vaig mostrar el meu mapa! Suposo que va optar per no fer el que se li suposava, de fet va fer tot el contrari! Jo crec que em va veure massa petit com per no fer res per ajudar-me. Devia fer-me nou, potser deu anys, i es va enlluernar amb les meves dents de pic… Jo crec que de seguida va saber que allò era una senyal d’identitat, i em vaig sentir mimat. Amb una llàgrima li vaig explicar que, al mar, s’hi havia ofegat un altre nen, com jo, amb dents de pic, i la seva mare… Aquell home valorava la diversitat, l’estimava! Si mai torna a veure un pigmeu, el reconeixerà de seguida. No sé, va ser estrany, li vaig causar una bona impressió, i em va alliberar… Moltes vegades, jo també he tingut clemència d’animalons embolicats a les meves xarxes! Sí. Aquell home em tractà bé. Ell ho feu tot! Era molt gros: una mena d’elefant que s’havia perdut arran de mar. Aquesta vegada jo havia estat la presa: i ell s’havia compadit de mi! Se m’havia mirat amb afecte! De Barcelona fins aquí, només ha estat qüestió de resseguir el verd en el mapa.

Aquella nit en Wasse declinà l’oferiment de la Jane d’hostatjar-se a una habitació de la casa.

Digué de passar la nit al ras.

L’endemà, a primera hora, en Wasse no hi era. Al jardí no hi havia ningú. Però ni jo ni la Jane vam témer en cap moment per ell. Sabíem que el bosc l’hauria cridat tot just llevar-se el dia.

Poca estona després, va arribar.

—He anat a conèixer la zona, el bosca darrera la casa… tot i que avui me’n vaig París! És un consell de l’Antoine. He d’anar a Notre Dame.

—¿Notre Dame? ¿Què has d’anar-hi a fer a Notre Dame? —vaig demanar, encara sense entendre res.

—Des de Notre Dame es coordina la missió, Àngela. Antoine m’ha demanat d’anar a saludar el seu amic Georges, i ho faré. Aprofitaré per demanar que faci alguna cosa per a convèncer el seu deixeble que s’aparti del camí de les màquines!

La visita llampec d’en Wasse em recordà les meves visites breus al meu pare.

Les primeres hores sense en Wasse foren tristes.

Em vaig sentir molt prescindible, poc important. Aquell vailet tenia una missió que implicava passar-me de llarg.

Els dos dies següents costaren de passar.

Em serviren per a comprendre millor com devien haver estat, pel meu pare, els primers dies després de cadascuna de les meves tristes visites.

Vaig plorar molt.

La incomunicació, a Europa, es feia molt més difícil des suportar que no pas a la selva. Els habitants de la selva estaven acostumats al retorn dels seus caçadors després de molts dies, en hores intempestives. No eren gaire donats a fer càlculs, ni a garantir res. Saben que hi ha massa coses que no controlen, com per aventurar-se a prometre o a jurar…

Els Baka viuen al dia, simplement… I en Wasse era un Baka, de cap a peus.