L’ABAST DE LA BARBÀRIE

Aquella nit em vaig ficar el llit desitjant no despertar.

Sens dubte, les paraules de la Nora m’havien donat tema per meditar llargament, però la constatació que tot havia estat en va, s’imposava. En el fons, i malgrat les enormes discrepàncies, jo també estava feta una somniadora recalcitrant com el meu pare. A partir de llavors, ja mai més tindria res a recriminar-li!

Sorprenentment, però, finalment la son degué vèncer-me, perquè poques hores després em despertava la Jane, que ja havia tornat de la seva visita al mar, amb un marcat neguit a la cara!

—Jane, Jane! ¿Què passa! Què passa! Digues! Què passa? Per què em despertes així? ¿Què ha passat Jane? ¿Què ha passat? ¿És l’Antoine, Jane? ¿S’han avançat a l’hora prevista i, durant la nit, mentre dormíem, ja ho han destrossat tot? ¿Digues Jane? ¿És això?

—Té Àngela, agafa el mòbil, és la Nora. La devastació ha començat…

—Nora, Nora! ¿On ets? ¿Estàs bé? Espero que estiguis lluny de la zona! ¿Saps res de l’Antoine? —vaig preguntar desesperada.

—Noies… calma! —ordenà la Nora, amb un to de resignació absoluta—. Ho han perpetrat tot aquesta nit, sense avisar!

Mentrestant el dron de la Nora, que volava excepcionalment alt, enregistrava la selva, i les màquines taladores, grogues, es veien perfectament bé en tot el perímetre. N’hi havia moltíssimes. Mai abans havia pogut veure amb ulls de dron la selva atrapada amb tots els seus habitants a dins! I vaig sentir una pena profundíssima, que es va desbordar en llàgrimes d’indefensió.

—Nora, si us plau, apaga la transmissió! ¡No cal que seguim torturant-nos més! Només volem saber si els ha passat res a l’Antoine i en Wasse. ¿Has pogut parlar amb ells, Nora?

La Nora no deia res, no contestava, com si s’hagués perdut la comunicació.

—Nora, digues alguna cosa! Nora! ¿Son morts? ¿Com ho has sabut, Nora? ¿Qui t’ha informat? ¿El teu amic bantu?

Ara el silenci de la Nora era absolut. Potser havia caigut inconscient, incapaç de poder continuar contemplant-se impassiblement l’abast de la barbàrie. I vaig pensar que el seu dron, en saber-se desgovernat, retornaria de seguida, amb docilitat extrema, a la seva posició de sortida.

Efectivament, el dron anà perdent altura, i l’amplíssima perspectiva de la selva queixalada que ens havia ofert fins ara, s’anà concentrant a gran velocitat.

El dron volava un parell de metres sobre el terra.

De sobte, com ressuscitada, la Nora parlà:

—Si ja heu vist la destrossa a vista d’àguila, vegeu ara, a vista d’home, quin ha estat l’impacte sobre el terreny. Fixeu-vos-hi bé perquè, només així, podem ser capaços entre totes de fer-nos una idea de fins on pot arribar l’enginy humà. Sí, mireu! No us perdeu detall! ¿Què us sembla aquest pes pesat, recargolat com un filferro? Mireu què n’ha quedat de la seva antiga luxosa cabina… ¿No us recorda una llauna rovellada de sardines? Oh! Oh! Sí, aquest dron és capaç d’oferir grans espectacles en directe, ¿no creieu? Perquè jo tota la vida havia relacionat la selva amb cementeris d’elefants, on només es conservaven els seus ossos! Però mai m’havia imaginat veure-hi un cementiri de taladores grogues! I m’ha sorprès amb la facilitat amb que s’han corromput aquestes carcasses que, en vida, havien semblat tant nobles! ¿No és corprenedor?

Jo i la Jane no ens podíem creure el que estàvem veient, i ens abraçàrem instintivament.

L’ús del sarcasme i de la befa, estava facilitant a la Nora maniobrar el seu dron amb una expertesa increïble. Era fantàstic sentir-la tan segura d’ella mateixa, tant alliberada de pressió, tan poc intrigada, tan indiferent respecte de com carai s’havia produït aquell atac nocturn a les màquines…