AQUELLA NÒMADA INSACIABLE
Després de parlar amb la Nora, la pregunta de la Jane, es produí indefectiblement:
—I ara què, Àngela, imagino que ja no podré retenir-te aquí, amb mi, gaire més, oi? Ara que m’havia acostumat a la teva companyia, serà tan trist…
—Saps, Jane? Si tu no tens pressa perquè marxi, jo, ara mateix tampoc em plantejo un vol d’urgència… Ja no sóc aquella nòmada insaciable…
Tenia motius per a respirar profundament, raons per experimentar felicitat autèntica, després de molt de temps. I em preguntava sobre la felicitat, aquest concepte tan complicat de definir amb encert. ¿És la felicitat saber-se estimat? I en cas que sigui així, saber-se estimat, de qui? ¿D’un exèrcit de drons?
Filosofant sobre l’amor, vaig recordar el meu vell amor de joventut: un amor al que havia renunciat pel meu afany de recórrer món! No pas sempre amb l’objectiu nobilíssim de repartir amor; no; massa sovint el que hi buscava era el propi sentit, la pròpia realització, donar curs al meu ego…
Feia estona que jo i la Jane no ens dèiem res, com si no tinguéssim res a comentar dels fets ocorreguts de matinada a la selva. I vaig sentir que era un bon moment per trencar el silenci i compartir els meus sentiments amb la Jane, una dona d’una bellesa d’esperit difícilment igualable:
—Jane! El meu viatge també amagava una segona intenció, saps?
—¿Quina, Àngela? ¿Què més et mogué a venir, a part de venir prop del mar del teu pare a buscar-hi una solució d’urgència al conflicte de la selva?
—Un vell amor, Jane… Una amor fugaç, de pocs dies, de joventut… De quan tenia poc més de trenta anys! Un reporter de guerra a qui vaig abandonar… il·lusions vagues, sense fonament, somnis d’una dona madura que, de sobte, s’ho pregunta tot, ho dubte tot, res del que ha fet la complau…
La Jane, amb feu una mirada comprensiva i tendra, però no digué res. Llavors, jo, discretament, em vaig aixecar, i vaig començar a caminar pel jardí fins quedar aturada en l’extrem des d’on, la vista del poble, que quedava als meus peus, era meravellosa.