ON L’HOME BLANC NO POGUÉS VENIR

La Jane s’ho havia perdut tot. Ella continuava amb els seu cap recolzat a l’espatlla del petit pigmeu. L’espectacle visual a l’exterior, amb el contrast d’aquells globus encesos elevant-se vers un cel negríssim, se’m feu tan irresistible que finalment vaig necessitar sortir a fora i així poder presenciar-ho sense cap vidre al mig.

L’Awi s’aixecà d’una revolada, d’un ensurt, com si sentís apropar-se una tragèdia. Jo i la Jane ens vam esverar sense saber què li passava, però de seguida canvià la seva expressió, que passà a ser de sorpresa, d’entusiasme, d’astorament, d’agraïment.

Immediatament una àguila, no pas massa gran, ens passà volant pel davant, no pas gaire lluny. Vinguda des del bosc, havia sobrevolat la casa, i ara planava en la mateixa direcció que ho feien els globus. De fet, de seguida encalçà els més propers, i després hi maniobrava pel mig amb una elegància i subtilesa plenes d’encant.

Just llavors, l’Awi començà a parlar sol; i ho feia a veu alta, en Baka, fitant l’àguila apunt de desaparèixer entre la llum cada vegada més distant de les torxes.

—La mateixa gent que em van separar de la meva mare a la platja, em tancaren després en una gàbia de rajols. Hi havia també altres nens. Alguns eren com jo, altres eren més petits, altres una mica més grans. Molt pocs eren blancs. Cap d’ells era un pigmeu com jo. Jo i la mare érem els únics pigmeus! No sé perquè la mare va voler marxar de casa! A la selva, la meva mare plorava cada dia! Deia que alguns homes no la respectaven! Deia que volia marxar lluny amb mi! Deia que volia creuar el mar… Pobre mama…

Finalment, entre sanglots d’enyorament, llançà un crit desesperat a la seva mare:

—Mamaaaaaa! Per sort l’àguila gegant se’m va emportar del pati on estava tancat. «On vas? On em portes?», li deia jo, mare… Però, saps, mare?, l’àguila continuava aletejant fort, i m’estrenyia amb les seves urpes clavades als meus pantalons. Sí! Vola! Vola! Torna’m al mar! Li deia jo, mare… Volia que em portés al mar on vas morir tu! I que em deixés al mig del mar en un lloc on l’home blanc no pogués venir a buscar-nos! Ja havia vingut una vegada! Sí, mare… A tu et van deixar ofegar, i a mi em van engabiar!

Uns instants de pausa i llavors acabà.

—I sí! L’àguila em deixà al mig del mar i jo em vaig adormir… Però algú! Algú molt bo, mare, algú molt bo degué arribar nadant fins a mi, em va treure de l’aigua, i em va deixar en un lloc on viu una dona fantàstica que sé que em cuidarà bé, em cuidarà gairebé com tu, mare meva…

La Jane, que s’havia quedat asseguda, es mirava el petit Awi dret al seu davant, com si fos un home que, ara, li passava un pam. Tot havia estat dit i realitzat. Vaig decidir que mai compartiria amb ningú les paraules misterioses pronunciades per l’Awi. Als Baka, si se’ls escola amb el cor, se’ls pot entendre tot el que diuen, sense necessitat de conèixer la seva llengua. Això ho sabia des del primer dia que vaig visitar el campament d’en Wasse.

I la Jane s’havia escoltat a l’Awi amb el cor.

Llavors, l’Awi s’assegué a la falda de la Jane i se li penjà al coll; aleshores la meva amiga em digué:

—¿Saps què penso, Àngela?

—Digues bonica…

—Penso que el meu fill no es llançà al mar per suïcidar-se… No, Àngela, el meu fill es va llançar al mar amb la determinació d’anar a salvar a algú… I, saps, amiga? Penso que ha estat ell qui, aquest matí ha tret aquest marrec de l’aigua… Sí, ¿qui, si no?

Ja feia estona que havíem perdut l’àliga de vista, però el petit Awi continuava amb la vista clavada a les estrelles, saludant amb el seu habitual somriure de dents de pic.

—¿Tornaràs a venir a buscar-me un altre dia si em veus amb problemes? ¿Em tornaràs a agafar amb el teu bec i se’m carregaràs al teu llom?

Jo i la Jane ens vam mirar amb silenci, fixament, reptant-nos a aguantar la mirada. Jo crec que ambdues necessitàvem confirmar en la mirada de l’altra que el que acabàvem d’escoltar era cert.

Finalment la Jane s’expressà amb la gravetat que el moment requeria:

—Àngela, aquest nen ha rebut un do. L’ha rebut gratuïtament, Àngela… Ell pot veure més enllà del que a nosaltres ens ha estat donat de veure.

—I nosaltres, Jane? Hem rebut cap do? —vaig demanar conformada en acceptar qualsevol resposta—. Tu creus que l’Awi ha vist l’Àguila gegant?

—Només has de veure la seva cara de felicitat… Necessitem res més per creure, Àngela?

—No. És força evident que no… Saps, Jane? M’agradaria tenia ara, aquí, a l’Antoine, i demanar-li si la seva fe és quelcom semblant a això que sentim nosaltres ara. Tu què en penses?

—Jo crec, Àngela, que ens diria que, en el fons, l’assumpte de l’Àguila gegant no és de gens importància: una simple anècdota a menystenir; ens diria que ens fixéssim en l’autèntic miracle; l’arribada d’en Wasse, sa i estalvi; i en la bona gent que trobà en el seu camí; i en el petit Awi, i en l’oportunitat que ens ha estat donada per donar-li amor! Sí… El petit Awi… sens dubte que ell també trobà bona gent, oi? ¿Qui sap si aquell guarda de costa aparentment infranquejable, aquell elefant de mar, com el va descriure en Wasse, es va cuidar de fer-lo arribar fins a nosaltres? Ell havia llegit el mapa d’en Wasse, i coneixia la seva destinació, recordes? A part, havia quedat admirat de les seves dents de pic! I sabia —perquè el mateix Wasse li havia dit— que un altre pigmeu amb dents serrades jeia mort a la platja!… Sí, esclar! Segur que fou ell qui volgué assegurar-se de què se’n feia d’aquell malaurat petit i de la seva mare, i s’emportà la sorpresa de que el menut era viu! I després degué arranjar-ho tot! Si ja s’havia saltat la llei amb en Wasse, ¿per què no se la podia tornar a saltar amb l’Awi? Si, esclar que sí, Àngela! Aquell home grossíssim segur que contemplà, d’amagat —!com qui està cometent un delicte!—, però amb la satisfacció que dona una consciència íntegra, l’escena dolcíssima, el moment deliciós en que vaig trobar l’Awi a la platja. Ell mateix li degué haver deixat, confiant en la meva arribada puntual! ¿No és tot meravellosament providencial, Àngela?… Sí, i tant que ho és! Arreu del món s’hi troben persones capaces d’arriscar-ho tot pels altres! I sovint se’ls troba en llocs estratègics, i en moments clau!

En aquest punt vaig haver de frenar a la meva amiga.

—Però Jane! Jo acabo d’escoltar al petit Awi explicant que va escapar del centre de menors ajudat d’una àguila gegant!

Aleshores va somriure.

—Ai, Àngela, Àngela…! A vegades deixar volar tant la imaginació juga males passades! És el que té quan s’escolta només amb el cor… És una gran cosa posar el cor en tot el que fem, però mai hauríem de prescindir de la resta del sentits…

I llavors, després d’aquest advertiment carregat de tendresa, de bon humor i d’una compassió gairebé infinita, prosseguí:

—I jo crec que, a mi, l’Antoine, em diria que em fixés en la bondat del meu fill, ara que per fi m’he adonat que no es llançà al mar per morir-hi ofegat, sinó per anar al rescat de criatures innocents que hi haguessin caigut… Ell no es va dibuixar a sí mateix ofegant-se, no: l’Òscar havia fet l’esbós d’algú altre de qui ell sortí al rescat! No, Àngela, intueixo que la fe de l’Antoine no té res a veure amb l’espectacle d’un animal de proporcions inversemblants; sinó que va al fons de les coses, es fixa en els detalls petits, ho agraeix tot! ¿No és aquesta, també, la fe dels pigmeus? ¿No es fonamenta en un agraïment infinit per a cada fulla, per a cada fruït, cada animal, i la pluja, i per mel, i per l’incomptable nombre d’herbes amb les que viatgen a mons encara per explorar, i amb les que es guareixen dels seus mals?

La Jane parlava amb una dolcesa exquisida, com per aconseguir despertar-me, sense cap ensurt, del meu son profund, que ja havia durat massa anys. I per això, esperà fins al final, quan ja em sabé una mica desvetllada i amb un millor ànim per escoltar paraules dures, per revelar-me el seu darrer secret:

—Àngela, el teu pare perdé el cap; el teu pare emmalaltí… S’obsessionà amb la descripció que el meu fill feu del seu alliberament de l’internat. Recordo que, mentre li explicava, es mirava el petit Òscar amb un colom al cap, amb una admiració tremenda… Potser ja feia massa anys que havia deixat de somiar, i allò li obrí tot un món de possibilitats. I ell no dubtà en aprofitar-lo… La resta dels seus dies se’ls passà somiant…

—Però Jane! ¿Per què m’has enganyat fins ara?

—Si alguna cosa entristí sempre al teu pare, i que no parava de repetir-me, era que veia a la seva filla sense capacitat de somiar, de creure en res… Ell hauria desitjat que, encara que només hagués estat un moment, en algun moment haguessis cregut la seva història. I ara, Àngela, sento que el seu desig s’ha fet realitat. D’alguna manera el teu cor s’ha hagut d’anar estovant molt en els darrers temps, perquè si no, no t’hauria estat possible creure en l’existència de cap àguila gegant… En algun moment et vas obrir al misteri! A partir d’ara, hauràs d’aprendre a discernir, i estic segura, que si continues anhelant la veritat, l’acabaràs trobant…

La Jane em va posar la mà a la galta i m’acaronava, i jo me la mirava amb els meus ulls plens de llàgrimes, i la veia imprecisa, i això m’ajudava a contemplar-ho tot amb més intimitat; com si necessités que la boira s’anés esvaint lentament, mica en mica, perquè tot esdevingués més amable.

—Jane, però, ¿i la seva trucada des de la selva explicant-te com fou arrancat del mar? ¿No vas ser tu qui va escriure aquell darrer capítol, imitant la seva lletra?

—És cert que hi hagué una darrera trucada, Àngela, però no m’explicà cap fet sorprenent. Vaig tenir la sensació que, per primera vegada des de feia moltíssims anys, m’explicava com havia passat les seves darreres hores, sense afegir ni treure-hi res, amb una clarividència i sinceritat admirables… ¡Qui ho havia de dir que, realment, m’estava explicant les seves darreres hores! Quan em vaig assabentar de la mort del teu pare, Àngela, vaig sentir que li hauria agradat poder acabar les seves memòries amb un fet sorprenent, amb un darrer miracle, amb una darrer encontre amb la seva àguila estimada. I jo vaig agafar la ploma, una ploma de colom que ell havia guardat durant molts anys i que em va regalar abans de marxar, i vaig deixar volar la meva imaginació, confiant en que la inspiració vindria, i que seria capaç de donar, a la història, un final digne del teu pare, que no desdigués de la resta…

Em quedava només, una pregunta. Sí, la darrera. Ja només necessitava una resposta; només una. Una, però, que ho sintetitzés tot, que ho expliqués tot; una que pogués ajudar-me a fer camí la resta dels meus dies; una que em dones consol i força per seguir endavant.

—Jane, així doncs, si no hi hagué àguila, com s’ho feu el meu pare per venir-me a buscar?

—La Nora li va donar la teva ubicació.

—I després, què va fer el meu pare?

—Jo el vaig acompanyar a l’aeroport, Àngela. El teu pare tremolava, i suava… Em digué que ja no ens veuríem més, perquè venia a la selva per viure el final de la seva vida amb tu. Tot i que ell dubtava moltíssim que pogués sobreviure el vol: temia moltíssim morir d’un atac d’angoixa… Però ho va superar, Àngela. El teu pare ho va superar! Sí, en la seva trucada un cop va haver aterrat, em va dir que ho havia passat fatal, però era feliç de, per fi, tenir els peus a terra, a tocar de la selva, a tocar de la seva filla!

Llavors, em va agafar una mà, dolçament, com per transmetre’m la força necessària per aguantar dempeus.

—Sí, Àngela, la darrera imatge que tinc del teu pare, és dempeus a l’aeroport, amb una maleta a la mà. És cert que suava, però en la seva mirada i havia un matís claríssim d’una satisfacció gairebé infinita.