AGAFAR-S’HO TOT AMB MOLTA CALMA
Altra vegada dins del menjador, vaig veure que el dron de la Nora continuava emetent en un directe rigorós. La cerimònia s’havia donat per clausurada. Ja només restaven alguns individus dispersos, arreplegant-ho tot, apunt de desaparèixer. Un fotògraf recollia el seu trípode. Un home de cabell blanquinós, d’edat avançada, s’havia desplaçat a la zona per a fotografiar el moment. Em semblà estrany.
—Nora! —vaig cridar.
—¿Finalment hi ha hagut mitjans de comunicació? ¿Es farà un reportatge?
La Nora, per fi, tornà a donar senyals de vida.
—Només s’ha convidat a la premsa local d’Austin. ¿No fou d’allà d’on ens arribà la salvació?
El dron ara enfocava el vell reporter de prop. Lluïa el somriure propi de satisfacció que apareix sempre que s’acaba una feina que ha estat realitzada amb passió. La seva parsimònia l’havia portat a ser el darrer en abandonar un lloc que ell havia eternitzat amb la seva càmera. Però, el dron no semblava infondre-li respecte, ni neguit. Al revés: aquell home es mirava l’aparell amb afecte; com si aquell afecte fos per a mi. De fet, jo era l’única persona darrera la càmera: si no era per a mi, per a qui era? I jo em preguntava si la seva vida hauria estat dura, si hauria estat reporter de guerra, i en aquest cas quants horrors hauria captat la seva lent… El pas del temps, havia deixat empremta en el rostre d’aquell home, a qui el dron semblava no voler perdre de vista, en una emissió en directe que, a hores d’ara, aparentment ja no tenia cap sentit. I malgrat tot, el vell reporter es prestava al meu escrutini. ¿Com hauria estat la seva vida? ¿Tindria fills? ¿Quants? ¿I la seva dona? ¿Continuaria viva? ¿Li hauria costat molt suportar una vida tan nòmada com la que havia triat el seu home? ¿Hauria après a viure despresa d’ell, o bé després de molts anys el continuaria esperant a casa plena de neguit, amb espurnes de la passió d’altres temps?
Podria ser ell… vaig dir-me, sense reconèixer en la seva expressió la d’aquell home tendre i enamoradís a qui jo havia fet impossible el seu somni de compartir amb mi la vida. No, no sabia veure en Henry en aquell reporter, però la seva fesomia, el seu tarannà, tampoc ho feia automàticament descartable; perquè recordava que en Henry també havia estat un jove tranquil, que semblava agafar-s’ho tot amb moltíssima calma.
Havia vingut d’Austin, expressament, a la selva! m’hauria agradat ser allà i demanar-li si, a part d’haver anat a la selva a cobrir aquell acte, hi havia anat també amb l’esperança de trobar-hi algú que l’havia abandonat sense misericòrdia feia trenta anys! M’hauria agradat poder fer-li preguntes sobre la seva vida recent, i sobre els seus anys joves: ¿Has tingut cap amor? ¿Et recordes d’alguna de les teves primeres xicotes? ¿Com et dius? ¿Coneixes cap Àngela? ¿Per casualitat, no et deus pas dir Henry?… Sí? ¿Henry? ¿Has dit que et dius Henry? ¿Segur? ¿Em deixes veure la cicatriu a la galta? Jo sóc l’Àngela Henry! ¿Em reconeixes? Sí, sóc jo, la mateixa, ¿no te n’adones?
La Nora parlà per acomiadar-se:
—Noies, ara us he de deixar. Àngela, el monument del teu pare il·luminat per totes les torxes dels pigmeus ha estat una visió entranyable, colpidora. Ell em passà el relleu del misteri a mi, i jo, finalment no sé a qui l’hauré passat. No sé vers qui haurà volat l’àguila. Confio que sabrà trobar-me un relleu que sigui digne.
No era el moment per explicar que, a casa de la Jane, hi havia un petit pigmeu, de nom Awi, que l’havia rellevada. Sovint allò que és bo es fa esperar, i a vegades es fa esperar una vida sencera.
—Nora, maca, em podries fer un favor? —vaig demanar amb un deix de veu tremolosa.
—Si està a les meves mans amiga, el que vulguis…
—Nora, acosta’t al reporter i mira si té una cicatriu a travessant-li horitzontalment tota la galta dreta. No hauria de ser molt profunda! Si és qui em penso, només li podràs veure si t’acostes molt a ell. Aprofita per fer-li un petó de comiat, i després t’hi fixes, val?
—Ara mateix m’hi acosto, Àngela…
La pantalla continuava només oferint imatges d’aquell fotògraf tranquil.
—Ja el tinc al davant, Àngela!
—Nora! Nora! —vaig exclamar—. En cas que sí que hi tingui la cicatriu, fes-li també un petó de part meva. Xiuxiueja-li el meu nom, i digues-li que romangui encara unes setmanes a la selva. ¡Que no tingui pressa per tornar a Austin!
El cor em bategava amb força. Mentrestant, a fora, la Jane continuava amanyagant l’Awi.
—És ell, Àngela! És ell! Sí, Àngela! És el teu amor! Té una cicatriu finíssima però alhora perfectament definida a la galta! És ell! I li he transmès el teu missatge!
—I què t’ha dit, Nora?
—M’ha dit que t’esperarà el temps que calgui! Que no el facis esperar més del compte, però que no deixis de fer el que hagis de fer…
¿Per què la vida té cops tan amagats? ¿Per què és tan imprevisible i alhora tan fantàstica? ¿Per què, després de vint anys a la selva, em vaig sentir cridada a marxar-ne just quan l’home de la meva vida havia decidit venir a buscar-m’hi?