Capítol 4

En Jonàs pedalejava sense pressa, mirant els aparcaments que hi havia a tocar dels edificis per descobrir la bicicleta de l’Asher. No era freqüent que fes les hores de voluntariat amb el seu amic, perquè normalment l’Asher es posava a fer ximpleries i era una mica difícil de treballar-hi de debò. Però ara que faltava tan poc temps per al Dotze i per al final del voluntariat, ja no tenia importància.

La llibertat d’escollir on un volia passar aquelles hores, a en Jonàs sempre li havia semblat un luxe meravellós, perquè la resta de la jornada estava minuciosament programada.

Recordava quan havia arribat a Vuit, com ara estava a punt de fer-ho la Lily, i s’havia trobat amb aquella llibertat de triar. Els Vuit sempre començaven les seves hores de voluntariat una mica nerviosos, amb rialletes i en colles d’amics. Gairebé sense excepció, al principi feien les hores a Serveis d’Esbarjo, ajudant els més petits que ells, en un ambient on encara se sentien com a casa. Però amb l’orientació adient, segons anaven adquirint maduresa i confiança en ells mateixos, passaven a fer altres feines, aquelles que s’acomodaven millor a les aficions i capacitats de cadascú.

Un Onze anomenat Benjamí havia complert de manera pràcticament íntegra els seus quatre anys de voluntariat en el Centre de Rehabilitació, treballant amb ciutadans lesionats. Corria la brama que ja en sabia tant com els mateixos Directors de Rehabilitació, i que fins i tot havia inventat aparells i mètodes per accelerar el procés de recuperació. No hi havia cap dubte que en Benjamí rebria la seva Missió en aquest camp; probablement, a més, li seria permès de saltar-se la major part de la formació.

A en Jonàs l’impressionava el que havia aconseguit en Benjamí. El coneixia, naturalment, perquè sempre havien estat companys de grup; però, d’aquells èxits, no n’havien parlat mai perquè aquesta mena de conversa hauria esdevingut incòmoda per al seu amic. No hi havia una manera fàcil d’esmentar o de comentar els èxits propis sense contravenir la norma que prohibia presumir, ni que fos sense voler. Encara que era una norma secundària, una mica com les de cortesia, que sols es castigava amb una reprensió moderada, més valia fugir d’una ocasió en què regia una norma tan fàcil de transgredir.

En Jonàs va deixar enrere la zona de cases i va passar davant de les edificacions comunitàries, tot esperant veure la bici de l’Asher aparcada al costat d’una de les fàbriques petites o d’un bloc d’oficines. Va perdre també de vista el Centre Infantil, on anava la Lily quan sortia de l’escola, i les àrees de joc que l’envoltaven. Va travessar la Plaça Central i va deixar enrere el gran Auditori, on tenien lloc les assemblees.

Va frenar per guaitar les bicis aparcades en filera davant del Centre de Criança. Després va examinar les que hi havia a Distribució Alimentària; sempre era divertit donar un cop de mà en els repartiments, i li hauria agradat de trobar-hi el seu amic, perquè així haurien pogut fer junts la ronda diària, i portar els lots de provisions a les cases de la Comunitat. Però on, per fi, va trobar la bici de l’Asher —inclinada com sempre a la plaça d’aparcament, en comptes de dreta, tal com havia de ser— va ser a la Casa dels Vells.

Tan sols hi havia una altra bici infantil, la d’una Onze anomenada Fiona. Li queia bé, la Fiona, a en Jonàs. Era aplicada en els estudis, tranquil·la i amable, i alhora tenia sentit de l’humor. No el va sorprendre que aquell dia estigués treballant amb l’Asher. Va aparcar bé la bici al costat de la d’ells i va entrar a l’edifici.

—Hola, Jonàs —el va saludar la Recepcionista.

Li va donar el full on havia de firmar i va estampar el segell oficial al costat de la signatura. Totes les seves hores de voluntariat quedaven escrupolosament anotades al Registre Públic. Entre els infants es rumorejava que una vegada, feia molt de temps, quan un Onze va arribar a la Cerimònia del Dotze, es va sentir una comunicació pública que deia que no havia fet totes les hores exigides de voluntariat i, per tant, no se li va donar Missió. Se li va concedir un altre mes per completar les hores i després li van encomanar la Missió en privat, sense aplaudiments, sense celebració: una vergonya que va enfosquir tot el seu futur.

—Va bé que avui tinguem voluntaris —va exclamar la Recepcionista—. Aquest matí hem celebrat un Alliberament i això sempre destarota una mica l’horari i fa que la feina s’acumuli —va dir, consultant un full imprès—. A veure: l’Asher i la Fiona estan ajudant a la sala de banys. Per què no vas amb ells? Saps on és, oi?

En Jonàs va assentir, li va donar les gràcies i va començar a caminar mirant cap a les habitacions que s’obrien a banda i banda del llarg passadís. Els vells estaven asseguts tranquil·lament; alguns visitaven els altres i xerraven entre ells, d’altres feien labors i treballs manuals senzills, i alguns dormien. Totes les cambres estaven moblades còmodament i una moqueta gruixuda cobria el terra. Era un lloc assossegat, on tot es feia amb calma, contràriament als bulliciosos centres de manufactura i distribució, on tenia lloc el treball diari de la Comunitat.

En Jonàs s’alegrava d’haver escollit fer les seves hores, al llarg dels anys, en llocs diversos; això li permetia experimentar-ne les diferències. Però s’adonava que, com que no s’havia centrat en una sola cosa, ara no tenia la menor idea, ni tan sols un indici, de quina seria la seva Missió.

Va riure per sota el nas i es va dir: «Un altre cop pensant en la Cerimònia, Jonàs?». Però sospitava que, estant la data tan a prop, tots els seus amics devien fer el mateix.

Va avançar un Cuidador que caminava a poc a poc acompanyant una vella pel passadís. «Hola, Jonàs», va fer a tall de salutació el jove uniformat, esbossant un somriure agradable. La dona que duia de bracet anava encorbada i arrossegava els peus, calçats amb sabatilles toves. Va mirar cap a en Jonàs i també va somriure, però la mirada dels seus ulls foscos era tèrbola i inexpressiva: en Jonàs es va adonar que era cega.

Va entrar a la sala de banys; l’aire era tebi i humit i feia olor de locions netejadores. Es va treure la túnica, la va penjar amb cura en un penjador que hi havia a la paret i es va posar la bata de voluntari que estava plegada en un prestatge.

—Què hi ha, Jonàs? —va saludar l’Asher des del racó on estava agenollat al costat d’una banyera.

En Jonàs va veure la Fiona a prop, a tocar d’una altra banyera. La noia va alçar els ulls i li va somriure, però estava molt enfeinada fregant suaument un home estès en l’aigua tèbia.

En Jonàs va saludar-los i també els Cuidadors que treballaven a la vora. Després va fer cap a la renglera de gandules on esperaven altres vells. No era la primera vegada que treballava en aquell lloc, per tant sabia el que havia de fer.

—El teu torn, Larissa —va dir, llegint l’etiqueta que la dona duia a la bata—. Omplo la banyera i de seguida t’ajudo a aixecar-te.

Va prémer el botó d’una banyera pròxima que estava desocupada i va veure com l’aigua calenta penetrava per la munió de foradets que hi havia als costats. En un minut estaria plena i l’entrada d’aigua s’aturaria automàticament.

Va ajudar la dona a incorporar-se, la va acompanyar a la banyera, li va treure la bata i la va agafar per un braç mentre ella es ficava a l’aigua. La dona es va ajeure i va deixar anar un sospir de plaer mentre repenjava el cap en un suport encoixinat.

—Estàs còmoda? —va preguntar en Jonàs.

Ella va fer que sí amb els ulls closos.

En Jonàs va escampar sabó per l’esponja neta que hi havia en un extrem de la banyera i va començar a rentar el fràgil cos de l’anciana.

La nit abans havia vist el pare rentant el Nat. Això venia a ser el mateix: la pell delicada, l’efecte sedant de l’aigua, el moviment suau de la mà, relliscosa pel sabó. El somriure relaxat i afable de la dona li recordava la cara que feia en Gabriel a l’hora del bany.

I la nuesa també. Era contrari a les normes que els nens o els adults es veiessin els uns als altres despullats, però aquesta regla no s’aplicava ni als Nats ni als Vells. A en Jonàs li semblava bé. Era una murga haver-se de tapar mentre un es canviava de roba per a jugar, i també ho era haver de dir la disculpa obligada si per descuit s’entreveia el cos de l’altre. No entenia per què havia de ser així. Li agradava la sensació de seguretat que regnava en aquell recinte tebi i tranquil; li agradava l’expressió de confiança que hi havia a la cara de la dona allà ajaguda a l’aigua, sense protecció, descoberta, lliure.

De cua d’ull va observar com la seva amiga Fiona ajudava el vell a sortir de la banyera i com li eixugava amorosament el cos prim i despullat amb una tovallola. Després el va ajudar a posar-se la bata.

En Jonàs va pensar que la Larissa s’havia endormiscat, com era costum en els vells, i va procurar no fer moviments bruscos per no despertar-la. Per això es va sorprendre quan, sense obrir els ulls, la dona va començar a parlar-li.

—Aquest matí hem estat celebrant l’Alliberament d’en Robert —va dir—. Ha estat meravellós.

—Jo el coneixia, en Robert! —va fer en Jonàs—. El vaig ajudar a menjar l’última vegada que vaig ser aquí, fa unes setmanes. Era un home molt interessant.

La Larissa va obrir els ulls, que tenien una expressió alegre.

—Primer, abans d’alliberar-lo, ens han explicat tota la seva vida —va dir—. Sempre es fa. Però la veritat és que —va xiuxiuejar amb un gest de picardia— algunes històries són una mica avorrides. Jo he vist i tot com es quedaven adormits alguns dels vells mentre explicaven la història; per exemple, quan van alliberar l’Edna, ara no fa gaire. Tu la coneixies, l’Edna?

En Jonàs va fer que no amb el cap. No recordava ningú amb aquest nom.

—Doncs bé, van pretendre que la seva vida semblés important. I, naturalment que totes les vides ho són, d’importants —va afegir amb delicadesa—, jo no dic que no ho siguin. Però és que l’Edna, en fi!, va ser Paridora i després va treballar a Producció Alimentària molts anys, fins que va venir aquí. Ni tan sols no va tenir mai una Unitat Familiar.

La Larissa va aixecar el cap i va mirar al voltant seu per assegurar-se que no l’escoltava ningú, i aleshores va confessar:

—A mi em sembla que l’Edna no era gaire eixerida.

En Jonàs va esclatar de riure. Va esbandir el braç esquerre de la dona, el va tornar a deixar a l’aigua i va començar a rentar-li els peus. Ella va gemegar de plaer en sentir el massatge de l’esponja als peus.

—Però la vida d’en Robert sí que ha sigut extraordinària —va continuar explicant al cap d’una estona—. Va ser Instructor d’Onzes, ja saps com n’és, d’important, això, i va ser membre del Comitè de Planificació. I bé, jo no sé d’on va poder treure el temps, perquè també va educar dos fills amb molt d’èxit i, a més a més, va ser qui va dissenyar el paisatgisme de la Plaça Central. El treball material no el va fer ell, és clar.

—Ara l’esquena. Tira’t cap endavant i jo t’ajudaré a incorporar-te.

En Jonàs la va envoltar amb un braç i la va sostenir mentre ella es redreçava; li va passar l’esponja per l’esquena i va començar a fregar les espatlles ossudes de la dona.

—Explica’m com ha anat la celebració.

—Doncs han explicat la història de la seva vida. Això és sempre el que es fa primer. Després el brindis. Tots alcem la copa i l’aclamem. Entonem l’himne. Ell ha fet un discurs de comiat preciós. I uns quants més han fet discursets desitjant que li anés tot bé. Però jo no, perquè no he estat mai aficionada a parlar en públic. Ell estava a la glòria. Hauries d’haver vist la cara de content que feia quan ha marxat.

En Jonàs va alentir les passades de la seva mà per l’esquena, mentre rumiava.

—Larissa —va preguntar—, què passa en el moment real de l’Alliberament? Exactament, on ha anat en Robert?

Ella va arronsar lleugerament les espatlles, que tenia molles.

—No ho sé pas. No crec que ho sàpiga ningú, excepte el Comitè d’Ancians. En Robert ens ha saludat a tots amb una inclinació de cap i ha marxat caminant, com se’n van tots, per la porta especial de la Sala de l’Alliberament. Però li hauries d’haver vist la cara. De pura felicitat, diria jo.

En Jonàs va somriure.

—Sí, m’hauria agradat ser-hi per veure’l.

La Larissa va arrufar les celles.

—No sé per què no hi deixen venir els infants. Deu ser per problemes d’espai, m’imagino. Penso que haurien d’ampliar la Sala d’Alliberament.

—Caldrà suggerir-ho al Comitè. Potser ho estudiaran —va dir en Jonàs maliciosament.

La dona va esclafir a riure.

—Això mateix! —va exclamar, i en Jonàs la va ajudar a sortir de la banyera.