Capítol 6

—Lily, fes el favor d’estar-te quieta —va tornar a dir la mare. La Lily, dreta davant la mare, saltava impacient.

—Me les sé lligar jo —va protestar—. Jo me les lligo sempre.

—Ja ho sé —va replicar la mare, estirant-li les cintes que li subjectaven les trenes—. Però també sé que se t’afluixen contínuament i que el més segur és que a mitja tarda les portaràs penjant esquena avall. I avui, almenys, volem que estiguin ben lligades i que continuïn estant ben lligades.

—No m’agraden, les cintes dels cabells. M’alegro que solament em quedi un any de dur-les —va fer la Lily, irritada—. I l’any que ve tindré, a més, la meva bici —va afegir, alegre.

—Tots els anys hi ha coses bones —li va recordar en Jonàs—. Aquest any et toca començar les hores de voluntariat. I ja no te’n recordes, de com et vas posar de contenta l’any passat, en arribar a Set, amb la jaqueta cordada per davant?

La nena va fer que sí i es va mirar la jaqueta, que amb la seva filera de botons grans la identificava com a Set. Els Quatres, els Cincs i els Sisos portaven jaquetes que es cordaven per l’esquena, per tal que haguessin d’ajudar-se els uns als altres a vestir-se i comprenguessin la dependència mútua.

La jaqueta cordada per davant era el primer signe d’independència, el primer símbol ben visible de fer-se gran. La bicicleta, als Nou, seria l’emblema palès que ja s’anava sortint de la Unitat Familiar protectora i s’anava ingressant a la Comunitat.

La Lily es va deixar anar de la mare tot rient.

—I aquest any et toca a tu, la Missió —va dir a en Jonàs amb veu emocionada—. Espero que et toqui ser Pilot. I que em portis amb avió!

—Pots estar-ne segura —va dir en Jonàs—. I et buscaré un paracaigudes especial, petitonet, que t’escaigui molt bé, i aleshores et pujaré fins a, posem…, vuit mil metres, obriré la porta i…

—Jonàs! —el va renyar la mare.

—Només era una broma —es va excusar en Jonàs—. A més, jo no vull ser Pilot. Si em toca Pilot apel·laré.

—Bé, anem —va dir la mare, estrenyent per darrer cop les cintes de la Lily—. Jonàs, estàs preparat? T’has pres la pastilla? Vull agafar un bon lloc a l’Auditori.

Va empènyer la Lily cap a la porta i en Jonàs va seguir-les.

Només hi havia una correguda fins a l’Auditori. Durant el trajecte, la Lily va anar saludant amb la mà els seus amics des del selló posterior de la bicicleta de la mare. En arribar, en Jonàs va aparcar la seva al costat de la de la mare i es va obrir pas entre la gentada, cercant el seu grup.

Tota la Comunitat assistia cada any a la Cerimònia. Per als pares significaven dos dies de no anar a treballar, dos dies en què s’asseien tots junts en aquella sala enorme. Els infants seien cada un amb el seu grup fins al moment de pujar un per un a l’escenari.

El pare no estaria amb la mare des del començament. A la primera Cerimònia de totes, la Imposició de Noms, els Criadors havien de dur els Nats a l’escenari. En Jonàs, des de la butaca que ocupava a l’amfiteatre amb els Onzes, va passejar la mirada per l’Auditori cercant el pare. No costava gaire localitzar el lloc dels Criadors, allà davant: era d’on sortien els brams i els plors dels Nats, que camejaven a la falda de cada Criador. En totes les altres celebracions el públic romania callat i atent, però un cop l’any tots somreien amb indulgència davant el batibull que armaven els menuts mentre esperaven rebre nom i família.

Finalment en Jonàs va veure que el pare el mirava i va saludar-lo amb la mà. El pare va dibuixar un ample somriure i li va tornar la salutació, i després va aixecar la mà del Nat que tenia a la falda i el va fer saludar també.

Aquella criatura no era en Gabriel. En Gabi s’estava un altre cop al Centre de Criança, atès pel torn de nit. El Comitè li havia concedit una pròrroga especial i inusitada, un any més de criança abans de la Imposició de Nom i Col·locació. El pare havia presentat davant el Comitè una petició a favor d’en Gabriel, argumentant que encara no havia arribat al pes que li corresponia per l’edat ni havia començat a dormir a les nits prou tranquil per a ser col·locat en una Unitat Familiar. El normal era que un nen així fos qualificat d’Incapaç i fos alliberat de la Comunitat.

En lloc d’això, i gràcies a la sol·licitud del pare, en Gabriel havia estat qualificat d’Incert i se li havia concedit un any més. Seguiria rebent criança al Centre i passant les nits a la Unitat Familiar d’en Jonàs. Havia calgut, però, que tots els membres de la família, incloent-hi la Lily, firmessin un compromís de no encapritxar-se amb aquell diminut hoste temporal i d’entregar-lo sense protesta ni apel·lació quan fos assignat a la Unitat Familiar que li correspongués durant la Cerimònia de l’any següent.

Si més no, va pensar en Jonàs, després que a l’any següent en Gabriel fos col·locat, el continuarien veient sovint, perquè formaria part de la Comunitat. En canvi, si l’alliberessin no el veurien mai més. Les persones alliberades —incloent-hi els Nats— eren enviades Fora i mai més no tornaven a la Comunitat.

El pare no havia hagut d’alliberar cap Nat aquell any, de manera que fer-ho amb en Gabriel hauria representat un fracàs i una gran tristor. Fins en Jonàs, que no estava tota l’estona embadocat amb la criatura com la Lily i el pare, s’alegrava que no l’haguessin alliberat.

La primera Cerimònia va començar puntualment, i en Jonàs va parar atenció mentre, un rere l’altre, cada Nat rebia nom i era entregat pels Criadors a la seva nova Unitat Familiar. Per a algunes es tractava del seu primer fill, però moltes pujaven a l’escenari amb una altra nena o un altre nen, que estava orgullosíssim de rebre un germanet o germaneta talment com ho havia estat en Jonàs en vigílies de ser Cinc.

L’Asher li va clavar un cop de colze.

—Te’n recordes, quan ens van donar la Felipa? —va preguntar amb veu alta.

En Jonàs va fer que sí; això havia estat l’any anterior. Els pares de l’Asher havien esperat molt de temps abans de sol·licitar el segon fill. Potser, pensava en Jonàs, era que l’esbojarrada vitalitat de l’Asher els tenia tan esgotats que havien hagut de prendre’s un respir.

Dos del seu grup, la Fiona i una altra noia que es deia Thea, en aquell moment no eren amb ells, perquè estaven esperant amb els seus pares per rebre els seus Nats respectius. Però no era corrent que hi hagués tanta diferència d’edat entre els fills d’una Unitat Familiar.

Quan va acabar la Cerimònia per a la seva família, la Fiona es va asseure al lloc que li havien guardat a la fila de davant de l’Asher i en Jonàs. Es va tombar i va fer en veu baixa: «És molt bufó. Però el nom no m’acaba de fer el pes». I fent escarafalls va riure per sota el nas. Al nou germà de la Fiona li havien posat Bru. No era un gran nom, va pensar en Jonàs, com… com ara Gabriel, per exemple. Però estava bé.

L’aplaudiment del públic, que es comportava de manera entusiasta a cada Imposició, es va fer eixordador quan una parella de pares, pletòrics d’orgull, van rebre un Nat i van sentir que es deia Caleb.

Aquest nou Caleb era un fill de reemplaç. La parella havia perdut el seu primer Caleb, que era una criatura alegre, un Quatre. Era estrany, molt estrany, perdre un fill. La Comunitat era extraordinàriament segura i cada ciutadà protegia i tenia cura de tots els infants. Però, estranyament, el primer Caleb s’havia escapat sense que ningú no ho advertís i havia caigut al riu. Tota la Comunitat congregada havia celebrat la Cerimònia de la Pèrdua, murmurant el nom d’en Caleb durant un dia sencer, cada vegada més espaiat i amb menys intensitat, a mesura que transcorria la llarga i trista jornada, talment com si el petit Quatre s’anés esvanint a poc a poc de la consciència de tots.

Ara, en aquesta Imposició especial, la Comunitat va fer la breu Cerimònia del Murmuri de Reemplaç i va repetir el nom per primera vegada des de la pèrdua, primer fluixet i a poc a poc, després més de pressa i amb més força, mentre la parella s’estava a l’escenari amb el Nat adormit en braços de la mare. Era com si retornés el primer Caleb.

A l’altre Nat li havien posat de nom Robert, i en Jonàs va recordar que en Robert el Vell havia estat alliberat la setmana anterior. Però no hi va haver Cerimònia del Murmuri de Reemplaç per al nou Robert petit. L’Alliberament era diferent de la Pèrdua.

En Jonàs va suportar educadament les Cerimònies del Dos, del Tres i del Quatre, cada cop més avorrit, com cada any. Després hi va haver un descans per a dinar, que se servia a l’aire lliure, i després un altre cop a seure per assistir al Cinc, al Sis, al Set i, finalment, l’última Cerimònia del dia: el Vuit.

En Jonàs va aplaudir en el moment en què la Lily va pujar molt ufana a l’escenari, va passar a ser Vuit i va rebre la jaqueta d’identificació que portaria aquell any, la que duia botons més petits i per primer cop butxaques, un senyal que ja tenia prou maduresa per ocupar-se de les seves coses. La Lily va escoltar molt seriosa el discurs de ferma instrucció sobre les responsabilitats del Vuit i l’estrena en les hores de voluntariat. Però en Jonàs es va adonar que, si bé semblava que parés atenció, no deixava de mirar delerosa cap a la renglera de bicicletes lluents que l’endemà al matí serien entregades als Nous.

«L’any que ve, Lilieta», va pensar en Jonàs.

Va ser un dia esgotador; fins i tot en Gabriel, a qui van recollir en el seu cabàs al Centre de Criança, va dormir com un soc aquella nit.

I, finalment, va arribar el matí de la Cerimònia del Dotze.

* * *

Ara el pare estava assegut amb la mare, entre el públic. En Jonàs va veure que aplaudien amablement quan els Nous, un per un, es van anar emportant les seves bicicletes de l’escenari, totes amb una placa d’identificació brillant al darrere. Sabia que els seus pares s’havien posat a tremolar, igual que ell, quan en Fritz, que vivia a la casa del costat, havia rebut la seva bici i gairebé a l’instant l’havia feta xocar contra el podi. En Fritz era un xicot molt despistat, que havia estat castigat un munt de vegades. Les seves infraccions sempre eren petites: calçar-se les sabates canviades, perdre els deures, no estudiar el que tocava per a un qüestionari, etc. Però cada una d’aquelles badades deixava en mal lloc els seus pares i deslluïa la imatge d’ordre i èxit de la Comunitat. A en Jonàs i la seva família no els feia cap gràcia imaginar-se en Fritz amb una bici. Segur que, la majoria de les vegades, la deixava tirada al camí de l’entrada en comptes d’aparcar-la bé a la seva plaça d’aparcament.

Per fi tots els Nous es van tornar a asseure al seu lloc, després d’haver estat rodant les seves bicis noves a fora, on es quedarien esperant-los fins al final del dia. Tothom feia bromes i acudits quan els Nous marxaven en bici cap a casa per primer cop.

«Vols que t’ensenyi a muntar?», els deien els amics més grans. «Ja sé que és la primera vegada que hi puges!». Però sempre, els feliços Nous, que transgredint tècnicament la norma havien estat practicant en secret durant setmanes, muntaven i seguien pedalejant en perfecte equilibri, de manera que les rodes auxiliars mai no tocaven a terra.

Després va arribar el torn dels Deus. A en Jonàs la Cerimònia del Deu no li semblava particularment interessant, sinó més aviat inacabable, perquè consistia a anar tallant els cabells a cada criatura i fer-li a cadascuna un pentinat distintiu: en arribar a Deu, a les noies els treien les cues i als nois els tallaven els cabells curts. Era un pentinat més viril, que deixava al descobert les orelles.

Obrers proveïts d’escombres pujaven ràpidament a l’escenari i escombraven els flocs de cabells que quedaven escampats per terra. En Jonàs veia que els pares dels nous Deus es neguitejaven i murmuraven, i sabia que aquella nit a moltes cases es dedicarien a retocar i rectificar els talls fets a corre-cuita, per tal de deixar-los més igualats.

Onzes. Semblava que era ahir quan en Jonàs havia passat per la Cerimònia de l’Onze, però recordava que tampoc no era de les més interessants. Ser Onze significava només començar a esperar ser Dotze. Era un simple trànsit, sense canvis importants. Els donaven roba nova: roba interior diferent per a les noies, els cossos de les quals començaven a canviar, i pantalons més llargs per als nois, amb una butxaca amb forma especial per a la petita calculadora que farien servir aquell any a l’escola; però tot això es lliurava d’una manera molt senzilla, en paquets tancats, sense cap discurs.

Descans per a dinar. En Jonàs es va adonar que tenia gana. Ell i els seus companys de grup es van aplegar entorn de les taules parades davant de l’Auditori i van agafar els seus menjars empaquetats. El dia abans hi havia hagut gresca a l’hora de dinar, amb molta energia i una broma rere l’altra. Però avui el grup estava tens, apartat dels altres infants. En Jonàs va clavar la mirada en els nous Nous, que s’arremolinaven entorn de les seves bicis aparcades, delerosos per contemplar cada un la seva placa. Va observar els Deus, com es repassaven amb les mans els cabells acabats de tallar i com les noies bellugaven el cap per sentir una lleugeresa inusual, alliberades del pes de les trenes que havien carregat durant tant de temps.

—M’han explicat d’un que estava completament segur que li tocaria Enginyer —va dir l’Asher entre dents mentre menjaven—, i en comptes d’això el van fer Obrer de Sanejament. L’endemà va anar cap al riu, s’hi va tirar, el va travessar nedant i es va quedar a la següent comunitat que va trobar. I ningú no l’ha tornat a veure.

En Jonàs es va posar a riure.

—Això és mentida, Ash —va fer—. El pare diu que ell ja ho havia sentit a dir quan era Dotze.

Però l’Asher no es va quedar tranquil i va adreçar una mirada al riu, que es veia més enllà de l’Auditori.

—Jo gairebé no sé nadar —va dir—. El meu instructor de natació deia que em falta potabilitat o no sé què.

—Flotabilitat —el va corregir en Jonàs.

—El que sigui. No la tinc. M’enfonso.

—En qualsevol cas, Asher —va assenyalar en Jonàs—, has sabut mai d’algú, vull dir de veres, no per una història que t’hagin explicat, que realment hagi marxat a una altra comunitat?

—No —va reconèixer l’Asher de mala gana—. Però es pot fer. Ho diuen les normes. Si no encaixes pots demanar que t’enviïn Fora i t’alliberen. La meva mare explica que una vegada, deu fer uns deu anys, algú ho va demanar i l’endemà ja no hi era —va fer, rient per sota el nas—. M’ho va dir perquè jo l’estava fent tornar boja i em va amenaçar dient que demanaria que l’enviessin Fora.

—Ho devia dir de broma.

—Ja ho sé. Però era cert el que va explicar que algú ho havia fet en una ocasió. Em va assegurar que era la pura veritat. D’un dia per l’altre ja no hi era. Ningú no el va tornar a veure. No hi va haver ni Cerimònia d’Alliberament.

En Jonàs va arronsar les espatlles. No l’amoïnava. Com hi podia haver algú que no hi encaixés? La Comunitat estava meticulosament ordenada, les seleccions es feien amb tota cura.

Fins i tot la Unió de Parelles s’estudiava tan a fons que a vegades un adult que sol·licitava esposa o espòs havia d’esperar mesos, anys i tot, fins que s’anunciava la Unió. Tots els factors —disposició, nivell d’energia, intel·ligència i gustos— s’havien de complementar i harmonitzar a la perfecció. La mare d’en Jonàs, posem per cas, era més intel·ligent que el pare, però ell tenia un caràcter més tranquil: es compensaven. La seva unió, com totes, havia estat sotmesa a un control de seguiment pel Comitè d’Ancians durant tres anys, abans no havien pogut sol·licitar fills, i com sempre, la Unió havia rutllat.

De la mateixa manera que la Unió de Parelles i la Imposició de Nom i Col·locació dels Nats, les Missions eren escrupolosament estudiades pel Comitè d’Ancians.

En Jonàs estava segur que la seva Missió, fos la que fos, com també la de l’Asher, serien les que més els convenien. Tan sols estava desitjant que acabés el descans de l’esmorzar, que els assistents tornessin a entrar a l’Auditori i que acabés tant de misteri.

Com responent al seu desig silenciós, va sonar el senyal i la multitud va començar a dirigir-se cap a les portes.