Capítol 7

El grup d’en Jonàs va ocupar un lloc diferent a l’Auditori: van fer un canvi amb els Onzes i van seure molt endavant, a tocar de l’escenari.

Estaven col·locats pels seus números originals, els que els havien donat en néixer. Aquests números es feien servir molt poc passada la Imposició de Noms, però cada nen sabia el seu, naturalment. A vegades, els pares l’utilitzaven quan el fill els feia empipar, com donant a entendre que la mala conducta feia la persona indigna de nom. En Jonàs sempre reia per sota el nas quan sentia un pare o una mare, exasperats, bramar a un nen ploraner: «Ja n’hi ha prou, Vint-i-tres!».

En Jonàs era Dinou. Era el número dinou dels nascuts el seu any. Per això, a la Imposició ja s’aguantava dret i era molt espavilat, i li faltava poc per caminar i parlar. Per la mateixa raó, va tenir un lleuger avantatge durant els dos primers anys, una mica més de maduresa que molts dels seus companys, que havien nascut els darrers mesos de l’any. Però la diferència va desaparèixer, com passa sempre, en arribar a Tres.

Després del Tres els infants progressaven més o menys al mateix ritme, encara que pel seu primer número sempre es podia descobrir qui era uns mesos més gran que la resta del grup. Tècnicament, el número sencer d’en Jonàs era Onze-dinou, ja que hi havia altres Dinous, és clar, en cada grup d’edat. I avui, d’ençà que al matí havien ascendit els nous Onzes, hi havia dos Onzes-dinous. Durant el descans del migdia, en Jonàs havia intercanviat somriures amb la nova Onze-dinou, una noia tímida que es deia Harriet.

Però la duplicació només durava aquelles poques hores. De seguida ell no seria Onze sinó Dotze, i l’edat ja no importaria. Seria un adult, com els seus pares, si bé un adult nou i encara sense formar.

L’Asher era el Quatre, i estava assegut a la fila de davant d’en Jonàs. Seria el quart a rebre la seva Missió.

La Fiona, la número Divuit, era a la seva esquerra; a l’altre costat tenia el Vint, un xicot que es deia Pierre que no li queia gens bé. En Pierre era molt seriós, no gens divertit, i a sobre un poruc i un espieta. «Has mirat les normes, Jonàs?», es passava el dia xiuxiuejant solemnement. «Jo no estic segur que les normes ho deixin fer, Jonàs». Gairebé sempre era per alguna ximpleria que no importava ningú: obrir-se la túnica si era un dia que feia airina o provar una estoneta la bici d’un amic, sols per experimentar la diferència.

El discurs inaugural de la Cerimònia del Dotze el pronunciava el President o la Presidenta dels Ancians, el Cap de la Comunitat, que era elegit cada deu anys. El discurs venia a ser igual cada any: el record de l’època d’infantesa i el període de preparació, les responsabilitats imminents de la vida d’adult, la importància profunda de la Missió, i la importància de la formació que cada noi o noia estava a punt d’iniciar.

Dit tot això, la Presidenta dels Ancians va prosseguir.

—Aquest és el moment —va dir mirant-los directament— en què reconeixerem les diferències. Vosaltres, Onzes, fins ara heu passat tots aquests anys aprenent a adaptar-vos, a igualar el vostre comportament, a dominar aquells impulsos que us poguessin apartar del grup. Però avui fem honor a les vostres diferències perquè són les que han determinat el vostre futur.

Aleshores va començar a descriure el grup de l’any i les seves variades personalitats, bé que sense assenyalar ningú pel nom. Va esmentar que hi havia algú dotat de singulars aptituds de Cuidador, un altre a qui agradaven molt els Nats, un altre amb dots inusitats per a la ciència, i un quart per a qui el treball físic era òbviament un plaer. En Jonàs no parava de bellugar-se al seient, tractant de reconèixer a cada al·lusió algun dels seus companys de grup. Les aptituds de Cuidador requeien, sens dubte, en la Fiona, a la seva esquerra; va recordar la tendresa amb què banyava els Vells. Allò dels dons científics es referia segurament a en Benjamí, el noi que havia dissenyat importants aparells nous per al Centre de Rehabilitació.

Però de tot el que en Jonàs va sentir, no va reconèixer res que pogués ser la seva Missió.

Finalment, la Presidenta va retre homenatge al Comitè per haver treballat de valent, observant a consciència cada Onze al llarg de tot l’any. El Comitè d’Ancians es va posar dret per rebre els aplaudiments. En Jonàs va veure com l’Asher badallava lleugerament, i com es tapava la boca per educació.

I, per fi, la Presidenta dels Ancians va cridar a l’escenari el número U. L’assignació de Missions acabava de començar.

Cada anunci era llarg perquè anava acompanyat d’un discurs adreçat al nou Dotze. En Jonàs va procurar de prestar atenció mentre la U, que somreia feliç, rebia la seva Missió d’Auxiliar de la Piscifactoria, juntament amb paraules de lloança per les moltes hores de voluntariat que hi havia esmerçat i el seu evident interès en l’important procés de proveir d’aliment la Comunitat.

La número U —es deia Madeline— va tornar finalment a la seva butaca enmig d’aplaudiments, lluint la nova insígnia que la declarava Auxiliar de la Piscifactoria. En Jonàs s’alegrava sincerament que aquella Missió estigués donada; ell no l’hauria volguda pas. Però va adreçar a la Madeline un somrís d’enhorabona.

Quan la Dos, l’Ínger, va rebre la seva Missió de Paridora, a en Jonàs li va venir al cap que la mare havia dit que es tractava d’una feina molt poc honrosa. Però va pensar que el Comitè havia escollit bé. L’Ínger era una noia agradable, encara que un pèl mandrosa, i el seu cos era fort. S’ho passaria bé durant els tres anys de vida regalada que seguirien a la seva breu formació; pariria bé i fàcilment, i la tasca d’Obrera que, en acabat, li correspondria, donaria una sortida a les seves forces, la mantindria sana i li serviria d’autodisciplina. El treball de Paridora era important, per bé que no gaudís de prestigi.

En Jonàs es va adonar que l’Asher estava nerviós. No feia més que girar-se per mirar en Jonàs, fins que el Cap del Grup li va llançar una reprensió silenciosa, un senyal que parés quiet i fixés la mirada endavant.

Al Tres, l’Isaac, se li va donar la Missió d’Instructor de Sisos, una feina que el va complaure clarament i que es mereixia. Amb aquesta eren tres les Missions donades, cap de les quals no agradava a en Jonàs, i Paridora no ho hauria pogut ser mai dels mais, va pensar rient per dins. Va mirar de repassar mentalment la llista de les Missions possibles que quedaven, però eren tantes que ho va deixar córrer; a més, era el torn de l’Asher. En Jonàs va atendre sense parpellejar mentre el seu amic pujava a l’escenari i es col·locava, atabalat, al costat de la Presidenta dels Ancians.

—Tots a la Comunitat coneixem l’Asher i ens ho passem bé amb ell —va començar dient la Presidenta.

L’Asher va fer un somriure de pam i es va fregar una cama amb l’altre peu.

El públic va riure dissimuladament.

—Quan el Comitè va començar a estudiar la Missió de l’Asher —va prosseguir la dona—, hi va haver algunes possibilitats que es van descartar de seguida. Semblava evident que no eren per a ell. Per exemple —va dir, i va somriure—, ni per un instant no vam considerar nomenar-lo Instructor de Tresos.

El públic va esclatar a riure. També va riure l’Asher, amb aspecte apocat però content de ser el centre d’atenció. Els Instructors de Tresos tenien com a funció ensenyar a parlar amb propietat.

—És més —va fer la Presidenta dels Ancians, esbossant novament un lleu somriure—, fins i tot es va plantejar la possibilitat d’aplicar algun càstig retroactiu per a la persona que fa ja tants anys va ser Instructor de Tresos de l’Asher. A la reunió on vam parlar d’ell es van tornar a explicar moltes de les històries que tots recordem dels seus temps d’aprenentatge de la llengua. Sobretot —va dir, contenint el riure—, la diferència entre ració i sanció. Te’n recordes, Asher?

El noi va fer que sí, compungit, i el públic va tornar a riure. I en Jonàs també. Se’n recordava, d’allò, encara que aleshores ell sols era Tres.

La sanció amb què es castigava els nens petits era un sistema graduat de cops amb la palmeta, una arma fina i flexible que produïa un dolor agut. Els especialistes en Cures Infantils estaven molt ben ensinistrats en el mètode de disciplina: un cop ràpid a les mans per una falta lleu de comportament, tres cops més forts a les cames descobertes per una falta repetida.

Pobre Asher, que sempre parlava massa de pressa i confonia les paraules, ja de menut. Quan era Tres, estava fent cua un dia a l’hora del refrigeri de mig matí, esperant amb avidesa que li donessin la seva ració de suc i galetes, quan va dir «sanció» en lloc de «ració».

En Jonàs ho recordava perfectament. Li semblava estar veient el tap de l’Asher, botant d’impaciència a la cua, i sentir l’alegre veu amb què havia cridat: «Vull la meva sanció!».

Els altres Tresos, incloent-hi en Jonàs, havien rigut nerviosos. «Ració», l’havien esmenat. «Deus voler dir ració, Asher!». Però la falta ja estava feta. I la precisió en la parla era una de les tasques més importants per als nens petits. L’Asher havia demanat una sanció!

La palmeta, a la mà de l’Obrer de Cures Infantils, va xiular en caure damunt els palmells de les mans de l’amic. Aquest va gemegar, es va arronsar i va rectificar de seguida. «Ració», va murmurar.

Però l’endemà al matí hi va tornar. I a la setmana següent una vegada més. I així successivament, com si no hi pogués fer res, encara que per cada error l’Obrer tornava a fer anar la palmeta, fins que el càstig es va convertir en una tanda de cops dolorosos que li van deixar senyals a les cames. I finalment, durant un temps, l’Asher va deixar de parlar, sent Tres.

—Hi va haver una temporada —va dir la Presidenta, relatant la història—, que vam tenir un Asher silenciós! Però va aprendre.

I es va tombar cap a ell, somrient.

—Quan va començar a enraonar de nou ho va fer amb més precisió. I ara comet molt pocs errors. Quan ho fa, es disculpa ràpidament. I manté un bon humor impertorbable.

El públic va deixar anar murmuris d’assentiment. El caràcter jovial de l’Asher era famós a tota la Comunitat.

—Asher. —La Presidenta dels Ancians va alçar la veu per fer l’anunci oficial—. T’hem assignat la Missió de Subdirector de Jocs.

I li va imposar la nova insígnia mentre ell somreia radiant. Després va fer mitja volta i va baixar de l’escenari entre aclamacions del públic. Quan va estar novament assegut, la Presidenta va abaixar la mirada cap a ell i li va dir les paraules que ja havia repetit abans altres vegades, les mateixes que adreçaria a cada nou Dotze. Però en cada cas sabia donar-los un sentit particular.

—Asher —féu—, gràcies per la teva infància.

* * *

Van continuar les Missions. En Jonàs va estar tothora atent i escoltant, ja alleujat de saber que al seu millor amic li havien encomanat una Missió meravellosa. Però a mesura que s’acostava la seva s’anava posant més i més neguitós. Tots els nous Dotzes de la fila del davant ja tenien les seves insígnies i les palpaven, i en Jonàs sabia que cada un d’ells estava pensant en la formació que li esperava. Per a uns —un xicot estudiós que havia estat seleccionat per a Metge, una noia que seria Enginyera i un tercer que es formaria en Dret i Justícia— serien molts anys d’estudiar i treballar de valent. Per a altres, com els Obrers i les Paridores, el període de formació seria molt més curt.

Van cridar el Divuit, la Fiona, que era a la seva esquerra. En Jonàs sabia que per dintre devia estar com un flam, però, per fora, la Fiona es captenia amb molta serenitat. L’havia vist asseguda quieta i tranquil·la al llarg de tota la Cerimònia.

Fins l’aplaudiment, que va ser entusiasta, va semblar serè quan la Fiona va rebre la important Missió de Cuidadora de Vells. Era una tasca perfecta per a una noia tan dolça i sensible. Duia un somrís d’alegria i satisfacció a la cara quan va tornar a seure al costat d’en Jonàs.

En Jonàs va fer per aixecar-se per anar a l’escenari tan bon punt van acabar els aplaudiments. La Presidenta dels Ancians va agafar la carpeta següent i va abaixar els ulls al grup per anomenar el següent nou Dotze. Ara que li arribava el torn, estava tranquil. Va respirar fondo i es va allisar els cabells.

—Vint —va sentir que deia la Presidenta clarament—. Pierre.

«M’ha saltat!», va pensar en Jonàs, bocabadat. Ho havia sentit malament? No. Tot d’un plegat es va fer silenci al públic i en Jonàs va notar que la Comunitat sencera s’havia adonat que la Presidenta havia passat del Divuit al Vint, deixant un buit. A la seva dreta, en Pierre, amb cara de sorpresa, es va alçar i va pujar a l’escenari.

Un error. Havia comès un error. Però en Jonàs sabia, alhora, que no podia ser. La Presidenta dels Ancians no cometia errors. No pas a la Cerimònia del Dotze.

Va sentir que es marejava i que li era impossible parar atenció. No va escoltar la Missió que s’encomanava a en Pierre i només va tenir la vaga consciència de l’aplaudiment quan va tornar amb la seva nova insígnia. I després el Vint-i-u. I el Vint-i-dos.

Els números van seguir pel seu ordre. En Jonàs, desconcertat, va veure que es passava als Trentes i després als Quarantes, ja a prop d’acabar. Cada vegada, amb cada anunci, per un moment li feia un salt el cor i li passaven pel cap les idees més inversemblants. Potser ara diria el seu nom. Potser era que a ell se li havia oblidat el seu número? No. Ell sempre havia estat el Dinou. Seia a la butaca marcada amb el Dinou.

Però la Presidenta l’havia saltat. Va veure que tots els del seu grup el miraven de reüll. Va distingir una expressió de preocupació a la cara del Cap de Grup.

Es va encongir d’espatlles i va tractar d’empetitir-se en el seient. Es volia fondre, esfumar-se, no existir. Li feia por tombar-se i trobar les cares dels seus pares entre la gent. No suportaria veure’ls avergonyits.

Va ajupir el cap i es va esprémer el cervell. Què havia fet malament?