Capítol 8

Es notava que el públic estava incòmode. Van aplaudir la darrera Missió, però va ser un aplaudiment aigualit, ni de bon tros com l’onada d’entusiasme del començament. Se sentien murmuris de confusió.

En Jonàs picava de mans, però era un gest automàtic, buit, del qual ni tan sols no era conscient. Del seu cap havien desaparegut totes les emocions anteriors: l’expectació, el nerviosisme, l’orgull, fins i tot la feliç companyonia amb els seus amics. Ara només sentia humiliació i terror.

La Presidenta dels Ancians va esperar que minvés l’aplaudiment, vacil·lant, i aleshores va prendre novament la paraula.

—Ja sé —va dir amb veu vibrant i benèvola— que tots vostès estan preocupats, que els fa l’efecte que he comès un error.

Va somriure. La Comunitat, alleujada molt tímidament de la seva incomoditat pel to amable d’aquella declaració, va semblar que respirava amb més calma. S’havia fet un gran silenci.

En Jonàs va alçar els ulls.

—He provocat desassossec —va dir la Presidenta—. Demano disculpes a la Comunitat.

La seva veu es va escampar sobre la multitud reunida.

—La disculpem —van replicar tots a cor.

—Jonàs —va dir ella, mirant-lo—, et demano disculpes a tu en particular. No et volia amoïnar.

—La disculpo —va respondre en Jonàs amb veu tremolosa.

—Fes-me el favor de pujar a l’escenari.

Aquell dia, mentre es vestia a casa seva, en Jonàs havia practicat el pas segur i decidit amb què esperava poder pujar a l’escenari quan li arribés el torn. Però, d’allò, ja no se’n recordava gens. Tan sols la força de voluntat l’havia empès a aixecar-se i moure els peus, que va sentir feixucs, a avançar i enfilar-se escales amunt fins a creuar l’estrada i arribar on era la Presidenta.

Ella el va tranquil·litzar passant-li un braç per les espatlles, que tenia en tensió.

—En Jonàs no ha estat assignat.

La Presidenta va informar la gent i a ell li va caure l’ànima als peus.

Però la dona va continuar parlant.

—En Jonàs ha estat seleccionat.

Ell parpellejà. Què volia dir això? Va sentir des del públic una remor col·lectiva, interrogant. També estaven perplexos.

Amb veu ferma i imperiosa, la Presidenta va anunciar:

—En Jonàs ha estat seleccionat per a ser el nostre proper Receptor de Memòria.

Aleshores va notar el sospir de sorpresa, la glopada d’aire que cada un dels ciutadans s’empassava tot d’un plegat. Els va veure les cares, els va veure els ulls esbatanats per l’admiració.

I va continuar sense entendre res.

—Aquesta selecció és molt infreqüent —va explicar al públic la Presidenta—. La nostra Comunitat té un únic Receptor. Ell és qui forma el seu successor. El nostre Receptor actual ho és des de fa molt de temps —va continuar dient.

En Jonàs va seguir la direcció dels ulls de la Presidenta i va veure que mirava un dels Ancians.

El Comitè d’Ancians s’asseia en grup, però la dona tenia clavada la mirada en un d’ells, que seia al mig, bé que semblava estranyament apartat de la resta. Era un home en qui en Jonàs no s’havia fixat mai, un home amb barba i ulls clars, que mirava en Jonàs de fit a fit.

—En la nostra darrera selecció vam fallar —va dir solemnement la Presidenta dels Ancians—. Va ser fa deu anys, quan en Jonàs era molt petit. No m’aturaré en aquella experiència perquè a tots ens provoca un terrible malestar.

En Jonàs no sabia a què s’estava referint, però va percebre la incomoditat del públic, que es bellugava neguitós a les butaques.

—Aquesta vegada no ens hem precipitat —va prosseguir la Presidenta—. No podíem arriscar-nos a un altre fracàs.

»A vegades —va continuar dient, ara en un to més lleuger, que va fer minvar la tensió de l’Auditori— no estem del tot segurs de les Missions, ni tan sols després d’haver fet les observacions més curoses. A vegades ens queda el dubte que la persona assignada no arribi a desenvolupar, mitjançant la formació, totes les condicions necessàries. Al capdavall, els Onzes encara són infants. El que veiem com a jovialitat i paciència, les condicions necessàries per ser Criador, en la maduresa podrien revelar-se com a manca de seny i passivitat. De manera que seguim observant durant la formació i modificant el comportament quan cal.

»Però el Receptor en formació no se’l pot observar, no se’l pot modificar. Així està establert ben clarament a les normes. Ha d’estar sol, a part, mentre el Receptor actual el prepara per al lloc de més honor de la nostra Comunitat.

Sol? A part? En Jonàs, com més escoltava, més inquiet se sentia.

—Per això la selecció ha d’estar ben feta. Ha de ser una elecció unànime del Comitè. No hi pot haver dubtes, ni tan sols passatgers. Si durant el procés un dels Ancians comunica un somni d’incertesa, aquest somni té el poder d’eliminar un candidat a l’acte.

»En Jonàs es va perfilar com a possible Receptor fa molts anys. L’hem observat escrupolosament. No hi ha hagut somnis d’incertesa. Ha mostrat totes les qualitats que ha de tenir un Receptor.

Amb la mà encara fermament repenjada damunt la seva espatlla, la Presidenta va enumerar aquestes qualitats.

—Intel·ligència —va dir—. Tots sabem que en Jonàs ha estat un alumne excel·lent al llarg de tots els seus anys escolars.

»Integritat —va dir tot seguit—. En Jonàs, com tots nosaltres, ha comès transgressions lleus —i li va somriure—. Hi comptàvem. Però esperàvem que es presentés ràpidament per assumir el càstig i ho ha fet sempre.

»Valor —va prosseguir—. Solament un dels que som aquí reunits ha passat per la severa formació que requereix un Receptor. És, per descomptat, el membre més important del Comitè: el Receptor actual. Va ser ell qui ens va advertir, una vegada i una altra, del valor que es necessitava.

»Jonàs —va dir tornant-se a girar cap a ell, però fent servir una veu que pogués sentir la Comunitat sencera—, la formació que se t’exigeix implica dolor. Dolor físic.

Ell va sentir com la por li corria per dins.

—Tu això no ho has experimentat mai. És veritat que t’has pelat els genolls en caure de la bicicleta. És veritat que et vas enganxar un dit amb la porta.

En Jonàs va assentir, recordant l’incident i com de malament ho havia passat.

—Però el que ara t’espera —va explicar afectuosament la Presidenta— és un dolor d’una magnitud que cap dels que som aquí no pot imaginar, perquè ultrapassa la nostra experiència. El Receptor mateix no ha estat capaç de descriure’l, sinó només d’assenyalar-nos que l’havies de suportar, que necessitaries un valor immens. És una cosa per a la qual no et podem preparar. Però sabem del cert que ets valent —va afegir.

En Jonàs no se sentia gens valent. En aquell moment, no s’hi sentia ni mica, de valent.

—El quart atribut essencial —va dir la Presidenta— és la Saviesa. En Jonàs no l’ha adquirit encara. L’adquisició de la Saviesa li arribarà per mitjà de la formació. Estem convençuts que en Jonàs té la capacitat per a adquirir saviesa.

»Finalment, el Receptor ha de tenir una qualitat més, i aquesta jo tan sols la puc anomenar però no la puc pas descriure. Jo no la comprenc. Vostès, els membres de la Comunitat, tampoc no la comprendran. En Jonàs potser sí, perquè el Receptor actual ens ha dit que en Jonàs ja té aquesta qualitat. Ell l’anomena la Capacitat de Veure-hi Més.

La Presidenta va mirar en Jonàs amb un interrogant als ulls. També el públic l’observava sense dir res.

Per un instant es va quedar paralitzat, sumit en la desesperació. Ell no tenia allò, allò que ella havia dit. No sabia a què es referia. Ara era el moment de confessar, de dir: «No, no tinc aquesta qualitat. No puc», i abandonar-se a la pietat de tots, demanar-los que el perdonessin, explicar que havia estat mal escollit, que no era ni de lluny la persona adient.

Però quan va mirar la gent, aquell mar de cares, va tornar a passar allò. Allò mateix que havia passat amb la poma.

Van canviar.

Va parpellejar i l’efecte es va esvair. Les seves espatlles es van redreçar una mica. Breument va sentir una espurna de seguretat en si mateix per primera vegada.

Ella continuava mirant-lo. Tots continuaven mirant-lo.

—Crec que sí —va dir aleshores a la Presidenta dels Ancians i a la Comunitat—. No ho comprenc encara. Però a vegades veig alguna cosa. Potser sigui Veure-hi Més.

Ella li va enretirar el braç de les espatlles.

—Jonàs —va dir, adreçant-se no solament a ell sinó a tota la Comunitat de la qual formava part—, seràs format per a ser el nostre següent Receptor de Memòria. Et donem les gràcies per la teva infància.

Dit això, la Presidenta va fer mitja volta i se’n va anar de l’escenari. En Jonàs s’hi va quedar tot sol, palplantat enfront de la multitud, que espontàniament va començar a murmurar el seu nom.

—Jonàs.

Al començament va ser un xiu-xiu somort, amb prou feines perceptible. Després més fort, més de pressa:

—JONÀS. JONÀS. JONÀS.

En Jonàs sabia que, amb el càntic, la Comunitat l’estava acceptant i acceptava també el seu nou paper, donant-li la vida com l’havia donada al nat Caleb. El seu cor es va eixamplar, pletòric de gratitud i d’orgull.

Però alhora la por se li va ficar dintre el cos. No sabia què implicava la seva selecció. No sabia què havia d’arribar a ser.

Ni què se’n faria, d’ell.