Capítol 9

Per primer cop en els seus dotze anys de vida, en Jonàs es va sentir exclòs, diferent. Va recordar el que havia dit la Presidenta dels Ancians: que durant la seva formació estaria sol i apartat dels altres.

Però tot i que la seva formació encara no havia començat, en sortir de l’Auditori ja va sentir la separació. Amb la carpeta que li havia donat la Presidenta, es va obrir pas entre la gentada, buscant la seva Unitat Familiar i el seu amic Asher. Tothom s’apartava per deixar-lo passar. El miraven fixament. Li va semblar sentir que remorejaven i tot.

—Ash! —va cridar en veure el seu amic a prop de les rengleres de bicis—. Tornem junts?

—És clar!

L’Asher va mostrar el seu somriure de sempre, afectuós i familiar. Però en Jonàs va notar una espurna de vacil·lació en el seu amic, una inseguretat.

—Enhorabona! —va dir l’amic.

—Igualment —replicà en Jonàs—. Ha estat molt divertit allò de les sancions. T’han aplaudit més que a ningú.

Els altres nous Dotzes estaven en colla a poca distància, col·locant curosament les seves carpetes a les cistelles que duien darrere les bicis. Aquella nit, a casa seva, cadascú examinaria les instruccions per a l’inici de la seva formació. Feia anys que cada nit els infants memoritzaven les lliçons per a l’escola, sovint badallant d’avorriment. Avui tots memoritzarien ansiosos les normes de les seves Missions d’adults.

—Enhorabona, Asher! —va cridar algú.

I després es va produir la mateixa vacil·lació.

—Igualment, Jonàs!

L’Asher i en Jonàs van contestar felicitant els seus companys de grup. En Jonàs va veure que els seus pares el miraven des d’on ells tenien aparcades les bicis. La Lily ja estava asseguda al seu selló.

En Jonàs els va saludar amb la mà. Ells el van saludar somrients, però es va adonar que la Lily el mirava molt seriosament, mentre es xumava el dit gros.

Va anar de dret a casa i tan sols va bescanviar amb l’Asher alguna petita broma i comentaris sense importància.

—Ens veurem demà, Subdirector de Jocs! —va cridar, baixant de la bicicleta a tocar de la porta mentre l’Asher passava de llarg.

—D’acord! Fins demà! —va respondre l’Asher.

Una vegada més, per un moment la cosa no va anar exactament igual, no pas exactament com sempre havia anat en el decurs de la seva llarga amistat. Potser eren figuracions seves. Amb l’Asher les coses no podien pas canviar.

El sopar va ser més silenciós que normalment. La Lily va xerrar a propòsit dels seus plans de voluntariat; va dir que pensava començar al Centre de Criança, perquè ja era una experta a alimentar en Gabriel.

—Ja ho sé —va afegir ràpidament, en veure que el pare li llançava una mirada d’advertència—, no diré el seu nom. Ja sé que no haig de saber com es diu. Tinc unes ganes que sigui demà! —va exclamar tota feliç.

En Jonàs va sospirar intranquil.

—Jo no —va murmurar.

—Has rebut un honor molt gran —li va dir la mare—. El teu pare i jo n’estem molt orgullosos.

—És el càrrec més important de la Comunitat —va dir el pare.

—Doncs l’altra nit em vau dir que el càrrec més important era assignar les Missions!

La mare va fer que sí.

—Això és diferent. No és un treball, en realitat. Jo no m’ho havia pensat mai, no m’hauria imaginat… —va fer una pausa—. Només hi ha un Receptor.

—Però la Presidenta dels Ancians va dir que abans havien seleccionat algú altre i que va fracassar. Què volia dir?

Els seus pares van vacil·lar. A la fi, el pare va contestar:

—La selecció anterior va ser molt similar a això d’avui, Jonàs: la mateixa estranyesa i expectació, perquè s’havien saltat un Onze a l’hora de donar les Missions. Fins que es va anunciar l’elecció…

En Jonàs el va interrompre.

—Qui va ser l’escollit?

La mare respongué:

—L’escollida. Va ser una noia. Però no hem de pronunciar mai el seu nom, ni tornar-lo a fer servir per a cap més Nat.

En Jonàs es va quedar atònit. Un nom que esdevenia impronunciable significava el màxim grau de deshonor.

—Què se’n va fer, d’ella? —va preguntar nerviós.

Però els seus pares van posar cara com de no saber-ne res.

—No ho sabem —va dir el pare, incòmode—. No la vam tornar a veure.

El silenci es va apoderar de l’habitació. Es van mirar els uns als altres. Fins que la mare, aixecant-se de la taula, va dir:

—Has rebut un gran honor, Jonàs. Un gran honor.

Quan ja es trobava al seu dormitori tot sol, preparat per ficar-se al llit, en Jonàs va obrir finalment la seva carpeta. Havia vist que a alguns dels altres Dotzes els donaven carpetes molt gruixudes, plenes de fulls. S’imaginava en Benjamí, el científic del grup, seient per llegir pàgines i pàgines de normes i instruccions, tot il·lusionat. S’imaginava la Fiona, amb el seu dolç somriure, embrancada en les llistes d’obligacions i de mètodes que hauria d’aprendre en els propers dies.

Però la seva carpeta estava alarmantment buida, o gairebé. Dins només hi havia un sol full imprès. El va llegir dues vegades.

En Jonàs es va quedar perplex. Què passaria amb les seves amistats? I les seves hores ocioses de jugar a pilota o anar en bici a la vora del riu? Aquestes estones havien estat felices i vitals per a ell. Ara les hi prendrien del tot? Les meres instruccions logístiques, on anar i quan, se les esperava. Cada Dotze havia de saber on, com i quan havia de presentar-se per rebre la seva formació. Però això que el seu programa no deixés temps, pel que semblava, a la diversió, el descoratjava una mica.

L’exempció de les normes de cortesia el va espantar. Però quan ho va llegir per segon cop es va adonar que no se li ordenava ser groller, simplement se li donava aquesta opció. Estava segur que no la faria servir mai. Estava tan acostumat, del tot i per a tot, a la cortesia envers els altres membres de la Comunitat que la simple idea d’adreçar una pregunta íntima a un altre ciutadà o de cridar a algú l’atenció sobre un tema incòmode, li resultava desagradable.

La prohibició d’explicar somnis va pensar que no li representaria cap problema. En qualsevol cas, somiava tan poc que explicar-los no li sortia espontàniament; en definitiva, es va alegrar de quedar-ne excusat. Però per un instant es va preguntar què hauria de fer a l’hora d’esmorzar. Què faria, si somiava? Senzillament dir a la Unitat Familiar, com feia ben sovint, que no havia somiat? Això seria mentir. Sí, però l’última norma deia… En fi, encara no estava del tot preparat per a pensar en l’última norma del full.

Allò de la medicació restringida el va esporuguir. La medicació es trobava sempre a l’abast dels ciutadans, fins i tot dels infants per mitjà dels pares. Quan es va enganxar el dit amb la porta, de seguida ho va comunicar a la mare, panteixant per l’altaveu, i ella es va afanyar a sol·licitar medicació analgèsica, que immediatament li van dur a casa. I gairebé a l’acte el dolor insofrible que sentia a la mà es va reduir a una punxada, que era l’únic que recordava d’aquella experiència.

Rellegint la norma número sis es va adonar que un dit enganxat entrava en la categoria d’«aliè a la formació». De manera que si li tornava a passar —i estava ben segur que no tornaria a passar, perquè d’ençà de l’accident tenia molta cura amb les portes—, podria rebre medicació.

També la pastilla que prenia ara cada matí era aliena a la formació. O sigui que seguiria rebent-la.

Però va recordar amb neguit el que havia dit la Presidenta dels Ancians, allò que el dolor havia de formar part de la seva formació, i com l’havia qualificat d’indescriptible.

En Jonàs va empassar-se la saliva, tractant en va d’imaginar com podia ser un dolor així sense prendre cap mena de medicació. Però no se’n podia fer a la idea.

La norma número set no li va causar cap reacció. Mai no se li havia acudit que, per alguna circumstància, pogués sol·licitar ser alliberat.

Finalment es va armar de serenitat per tornar a llegir l’última norma. De molt petit encara, des del seu primer aprenentatge de la llengua, se li havia ensenyat que no havia de mentir mai. Era part essencial d’aprendre a parlar amb propietat. Una vegada, sent Quatre, havia dit a l’escola, just abans del dinar: «Estic famolenc».

Immediatament l’havien apartat per donar-li una breu lliçó particular de precisió en la parla. Se li havia fet veure que no estava famolenc. Tenia gana. Ningú de la Comunitat no ho estava, de famolenc, ni ho havia estat ni ho estaria mai. Dir que estava «famolenc» era dir una mentida. Una mentida no intencionada, és clar. Però la finalitat de la precisió en la parla era precisament assegurar-se de no dir mai mentides sense voler. Li van preguntar si ho entenia i va dir que sí que ho havia entès.

Mai, que recordés, no havia sentit la temptació de mentir. L’Asher no mentia. La Lily no mentia. Els seus pares no mentien. Ningú no mentia.

Si no era que…

Aleshores a en Jonàs li va passar pel cap una idea que no se li havia acudit mai, una idea alarmant. I si els altres —els adults—, en arribar a Dotze, havien rebut a les seves instruccions la mateixa frase esgarrifosa?

I si a tots se’ls havia dit: «Pots dir mentides»?

El cap li va fer voltes. Ara, autoritzat a fer preguntes completament grolleres —i amb la certesa de rebre respostes—, ell podria, teòricament encara que era gairebé inimaginable, preguntar a algú, a algun adult, al pare potser: «Tu dius mentides?».

Però no tindria manera de saber si li dirien la veritat.