Capítol 11

Al principi en Jonàs no va sentir res estrany, simplement la pressió lleugera de les mans del Vell a l’esquena.

Va intentar relaxar-se i respirar compassadament. Dins la cambra regnava un silenci absolut; per un instant en Jonàs va tenir por de fer el ridícul en el seu primer dia de formació, si es quedava adormit.

Aleshores li va venir una esgarrifança. Es va adonar que el tacte de les mans, tot d’un plegat, era fred. Alhora, en respirar, va sentir que l’aire canviava i que fins i tot l’alè es refredava. Es va llepar els llavis i la seva llengua va tocar un aire sobtadament glaçat.

Allò era molt sorprenent, però en Jonàs no tenia por. Es trobava ple d’energia, i va tornar a respirar per sentir novament el tall de l’aire glaçat. Llavors va notar també un aire fred que se li arremolinava al voltant del cos. El sentia bufar contra les mans, que jeien als seus costats i per damunt l’esquena.

El tacte de les mans de l’home sembla haver-se esvaït.

I va percebre una sensació totalment nova: punxades? No, perquè eren suaus i no feien mal. Unes sensacions menudes, fredes, talment plomes, que li esquitxaven el cos i la cara. Va tornar a treure la llengua i un dels puntets de fred se li va posar al damunt. De seguida va desaparèixer de la seva consciència però en va atrapar un altre i la sensació el va fer somriure.

Una part del seu ésser sabia que continuava estant allà ajagut, al llit de l’habitació de l’Annex. Però una altra part diferent ara estava asseguda, i notava que no tenia a sota seu aquell cobrellit decorat tan tou, sinó una superfície plana i dura. Les seves mans subjectaven (bé que romanien immòbils als seus costats) una corda aspra i humida.

I hi veia, malgrat que tenia els ulls clucs. Veia un torrent, un remolí lluminós de cristalls en l’aire al voltant seu, els veia acumular-se damunt el dors de les mans, com una pell freda.

El seu alè era visible.

Més enllà, a través del remolí d’allò que, sense saber com, ara percebia que era el que el Vell havia anomenat abans —la neu—, la seva vista dominava una gran distància. Es trobava en un lloc alt. El sòl era una gruixuda capa de neu flonja, però ell estava assegut una mica més amunt, sobre un objecte dur i pla.

Un trineu, va saber tot d’un plegat. Estava assegut sobre una cosa anomenada trineu. I el trineu semblava que estigués col·locat al capdamunt d’una llarga elevació que sobresortia del mateix terreny. I tan bon punt va pensar la paraula «elevació», la seva nova consciència li va dir: muntanya.

Llavors el trineu, amb en Jonàs al damunt, va començar a lliscar per damunt la neu i, tot d’una, va comprendre que estava baixant la muntanya. Cap veu no li ho havia explicat; era la pròpia experiència la que s’explicava.

La seva cara tallava l’aire glaçat quan va començar la davallada, per aquella substància anomenada neu, en un vehicle dit trineu, que avançava sobre un objecte que després va saber, sense cap mena de dubte, que eren els patins.

Assimilar totes aquelles coses mentre baixava veloçment no li va impedir de fruir de l’intens goig que l’envaïa: la velocitat, l’aire subtil i fred, el silenci total, la sensació d’equilibri, d’emoció i de pau.

Però a mesura que el pendent s’anava reduint, a mesura que l’elevació —la muntanya— s’aplanava en arribar avall, el trineu s’alentia. Ara la neu se li acumulava al voltant i en Jonàs va fer força amb el cos per impulsar-lo, perquè no volia que s’acabés aquella cursa emocionant.

Fins que l’obstacle de la neu acumulada va ser excessiu per als patins estrets i el trineu es va aturar. En Jonàs es va quedar quiet un moment, panteixant, agafant la corda amb les mans fredes. Va obrir els ulls amb cautela; no els ulls de la neu, la muntanya i el trineu, que aquests havien estat oberts durant tot el viatge, sinó els seus ulls, i aleshores va veure que seguia estirat el llit, va veure que no se n’havia mogut.

El Vell, encara al seu costat, el mirava fixament.

—Com et sents? —va preguntar.

En Jonàs es va incorporar i va tractar de respondre sincerament.

—Sorprès —va fer al cap d’un instant.

El Vell es va eixugar el front amb la màniga.

—Uf! —va dir—. Ha estat esgotador. Però fixa’t, només per transmetre’t aquest minúscul record ja em trobo una mica menys carregat.

—Vol dir…, em va dir que podia fer preguntes?

L’home va fer que sí i el va animar a preguntar.

—Vol dir que ara vostè ja no té el record d’això, d’aquest viatge en trineu?

—Això mateix! Una miqueta menys de pes per a aquest vell cos.

—Però era molt divertit! I ara vostè no el té! Jo l’hi he pres!

El Vell va esclatar de riure.

—Jo no t’he donat sinó una cursa en trineu, per una muntanya nevada. A la memòria hi tinc innombrables records. Te’ls podria anar donant un per un, mil vegades, i encara me’n quedarien més.

—Vol dir que podria, o sigui, que podríem, fer-ho un altre cop? —va preguntar en Jonàs—. M’agradaria de debò. Crec que el podria conduir, tirant la corda. Aquesta vegada no ho he intentat perquè tot era molt nou.

El Vell, rient, va fer que no amb el cap.

—Potser un altre dia, de regal. Però realment no hi ha temps, per dedicar-nos a jugar. Només he volgut començar ensenyant-te com es fa.

»Ara —va afegir, passant a un to més pràctic—, estira’t. Vull…

En Jonàs es va estirar. Esperava ansiós l’experiència següent. Però de sobte se li van acudir un munt de preguntes.

—Per què no tenim neu, ni trineus, ni muntanyes? —va preguntar—. I quan els vam tenir, en el passat? Els meus pares van tenir trineus quan eren molt joves? I vostè?

El Vell va arronsar les espatlles i va deixar anar una breu rialleta.

—No —va respondre—. És un record molt llunyà. Per això ha estat tan esgotador: he hagut d’estirar-lo des d’una distància de moltes generacions. Em va ser donat al principi de ser Receptor, i també el Receptor anterior havia d’estirar aquest record des de molt enrere.

—Però, què va passar amb aquelles coses, amb la neu i tota la resta?

—El Control del Clima. La neu entorpia el conreu d’aliments, limitava els períodes agrícoles. I la imprevisibilitat del temps, a vegades, feia el transport gairebé impossible. No era pràctica i, per tant, es va abandonar quan vam passar a la Igualtat.

»I les muntanyes també —va afegir—. Alentien el transport de mercaderies. Els camions, els autobusos, perdien velocitat. Així que… —va bellugar la mà, com si amb un gest hagués fet desaparèixer les muntanyes—. La Igualtat —va concloure.

En Jonàs va arrufar el nas.

—Doncs a mi m’agradaria que continuéssim tenint aquestes coses. Només de tant en tant.

El Vell va somriure.

—A mi també —va fer—. Però no ens deixen escollir.

—Però, senyor —va suggerir en Jonàs—, si vostè té tant de poder…

L’home el va corregir.

—Honor —va puntualitzar taxativament—. Tinc un gran honor. Com el tindràs tu. Però prou t’adonaràs que no és el mateix que poder.

»Ara ajeu-te i estigues quiet. Ara que ens hem ficat en qüestions del clima, deixa’m que et passi una altra cosa. I aquesta vegada no et diré com es diu, perquè vull comprovar la recepció. Hauries de ser capaç de percebre el nom sense que te’l digui. “Neu”, “trineu”, “baixar per una muntanya” i “patins” són mots que t’he descobert jo dient-te’ls abans.

Sense necessitat que li ho manés, en Jonàs va tornar a tancar els ulls. Un altre cop va sentir les mans a l’esquena. Va esperar.

Ara les impressions arribaven més de pressa. Aquesta vegada les mans no es van refredar, ans al contrari: les va començar a notar tèbies damunt el seu cos. Una mica humides. Una mena d’escalfor se li va escampar per les espatlles i va anar pujant coll amunt fins a arribar a la galta. La sentia igualment per sota la roba, una sensació general agradable, i quan aquesta vegada es va llepar els llavis, l’aire era calent i xafogós.

No es movia. No hi havia cap trineu. La seva postura no canviava. Es trobava senzillament sol, no sabia on, a l’aire lliure, estirat de bocaterrosa, i l’escalfor venia de molt amunt. No era tan emocionant com la cursa a través de l’aire glaçat, però era grat i reconfortant.

Tot d’un plegat va percebre el nom d’allò: escalfor del sol. Va percebre que venia del cel.

Aleshores es va acabar.

—Escalfor del sol —va dir en veu alta, obrint els ulls.

—Bé. T’ha arribat el nom. Això em facilita la feina. No caldrà explicar-te tantes coses.

—I venia del cel.

—Això mateix —va assentir el Vell—. Com passava abans.

—Abans de la Igualtat. Abans del Control del Clima —va afegir en Jonàs.

L’home es va posar a riure.

—Reps bé i aprens de pressa. Estic molt content de tu. Crec que per avui ja n’hi ha prou. Hem tingut un bon començament.

Hi havia una pregunta que neguitejava en Jonàs.

—Senyor —va dir—, la Presidenta dels Ancians em va dir, va dir a tothom, i vostè també m’ho ha dit, que seria dolorós. De manera que jo tenia una mica de por. Però no m’ha fet gens de mal. M’ho he passat la mar de bé.

I va mirar el Vell amb gest interrogatiu.

L’home va fer un sospir.

—T’he fet començar amb records plaents. El meu fracàs anterior em va donar la saviesa de fer-ho així —va respirar fondo uns quants cops—. Jonàs —va afegir—, serà dolorós. Però no cal que ho sigui encara.

—Jo sóc valent. De veritat.

En Jonàs es va dreçar una mica més.

El Vell va mirar-lo per uns instants i va somriure.

—Prou que ho veig —va respondre—. Bé, ja que has fet la pregunta…, crec que em queda energia per a una transmissió més. Estira’t una altra vegada. Serà l’última per avui.

En Jonàs va obeir, content. Va tancar els ulls, esperant, i va tornar a sentir aquelles mans; després va notar una altra vegada la tebior, una altra vegada l’escalfor del sol, que venia del cel, d’aquesta altra consciència tan nova per a ell. Aquest cop, mentre jeia gaudint d’aquella sensació meravellosa, va sentir el pas del temps. El seu jo real es va adonar que a penes transcorria un minut o dos, però l’altre jo, el receptor de memòria, va sentir que passava hores estirat al sol. La pell li va començar a coure. Incòmode, va bellugar un braç doblegant-lo i va sentir un dolor agut al plec interior del colze.

—Aaah! —va exclamar en veu alta i va canviar de postura al llit—. Uuuf! —va cridar, perquè en bellugar-se tot li va fer mal, fins la cara quan va moure la boca per parlar.

Sabia que hi havia un nom, però el dolor no li deixava copsar-lo.

Llavors es va acabar. Va obrir els ulls, amb la cara com arronsada per la molèstia.

—M’ha fet mal —va dir—, i no he pogut copsar el nom.

—Cremada —va dir el Vell.

—M’ha fet molt de mal —va prosseguir en Jonàs—, però m’alegro que me l’hagi donat. Ha estat interessant. I ara comprenc millor el que volia dir amb això que hi hauria dolor.

L’home no va respondre. Va restar uns segons en silenci i tot seguit va dir:

—Alça’t, vinga. És hora que tornis a casa.

Van caminar junts cap al mig de l’habitació. En Jonàs es va posar de nou la túnica.

—Adéu, senyor —va dir—. Gràcies pel meu primer dia.

El Vell va contestar assentint amb el cap. Se’l veia esgotat i una mica trist.

—Senyor! —va fer en Jonàs, tímidament.

—Què? Tens cap pregunta?

—És que no sé com es diu, vostè. Jo pensava que era vostè, el Receptor, però vostè diu que ara el Receptor sóc jo. Així que no sé com dir-li.

L’home s’havia tornat a asseure a la butaca còmodament. Va fer girar les espatlles com per deslliurar-se d’una sensació dolorosa. L’home dels records semblava tremendament cansat.

—Digue’m Donador —va dir.