Capítol 12

—Has dormit bé, Jonàs? —va preguntar la mare a l’hora d’esmorzar—. No has somiat res?

En Jonàs es va limitar a somriure i a bellugar el cap, no estava preparat per dir una mentida ni tampoc no tenia ganes de dir la veritat.

—He dormit molt bé —va dir.

—Prou que m’agradaria que aquest dormís igual! —va exclamar el pare, decantant-se de la cadira estant per tocar el punyet que alçava en Gabriel.

Tenia el cabàs a terra, al seu costat. Des d’un angle, a frec del caparró d’en Gabriel, l’hipopòtam de peluix mirava amb ulls inexpressius.

—I a mi —va afegir la mare, aixecant els ulls al cel—. Mira que està neguitós, en Gabriel, de nit.

En Jonàs no havia sentit el Nat durant la nit perquè, com sempre, ell havia dormit bé. Però era mentida que no hagués somiat.

Una vegada i una altra, dormint, havia lliscat per aquella muntanya nevada. Al somni sempre li feia l’efecte com si hi hagués un punt de destinació: quelcom, no podia precisar què, que es trobava enllà de l’indret on l’espessor de la neu parava el trineu.

En despertar-se, es va quedar amb la impressió que volia, que fins necessitava, arribar a aquest quelcom que l’esperava al lluny. Tenia la impressió que era bo, que era acollidor, que era important.

Però no sabia pas com arribar-hi.

Va procurar desfer-se d’aquells fragments de somni mentre arreplegava els deures i es preparava les coses del dia.

Aquell dia l’escola semblava una mica diferent. Les classes eren les mateixes: llengua i comunicacions; comerç i indústria; ciència i tecnologia; procediments civils i govern. Però en el decurs dels descansos per a l’esbarjo i per a esmorzar, els altres nous Dotzes no paraven d’explicar coses del seu primer dia de formació. Tots xerraven alhora, tallant-se i disculpant-se precipitadament per haver-se tallat, oblidant-se’n i tornant-ho a fer al cap d’un moment, arrossegats per l’emoció de descriure les noves experiències.

En Jonàs escoltava. Tenia molt present l’ordre de no comentar la seva formació. Però en qualsevol cas li hauria estat impossible de fer-ho. No hi havia manera de descriure als seus amics el que havia experimentat a l’habitació de l’Annex. Com referir-se a un trineu sense descriure una muntanya i la neu? I com descriure una muntanya i la neu a algú que no ha sentit mai dels mais l’alçada ni el vent ni aquell fred màgic de plomes?

Fins i tot amb aquell entrenament d’anys en la precisió de la parla, quins mots podia emprar que fossin capaços de transmetre a un altre l’experiència de l’escalfor del sol?

Així doncs, per a en Jonàs no va suposar cap esforç callar i escoltar.

En sortir de l’escola va tornar a anar amb la Fiona fins a la Casa dels Vells.

—Ahir et vaig buscar per tornar a casa junts —va començar dient ella—. Vaig veure que hi havia la teva bici i vaig esperar-te una estona. Però com que es feia tard me’n vaig anar.

—Et demano disculpes per fer-te esperar —va dir en Jonàs.

—Et disculpo —va replicar la Fiona d’esma.

—Em vaig quedar una mica més que no em pensava —va explicar el noi.

Ella va seguir pedalant en silenci i ell va notar que estava esperant que li digués el perquè. Esperava que li descrivís el primer dia de formació. Però preguntar-ho hauria estat groller.

—Tu has fet tantes hores de voluntariat amb els Vells —va dir en Jonàs canviant de tema— que hi deu haver poquetes coses que encara no sàpigues.

—Uf!, em queda molt per aprendre —va replicar la Fiona—. Hi ha la feina administrativa i les normes dietètiques, i el càstig per desobediència. Sabies que es fa servir una palmeta de disciplina amb els Vells, igual que amb els nens petits? I la teràpia ocupacional, i les activitats d’esbarjo, i les medicacions, i…

En acostar-se a l’edifici van prémer els frens de les bicis.

—La veritat és que penso que m’agradarà més que l’escola —va confessar la Fiona.

—A mi també —va coincidir en Jonàs mentre empenyia la bici fins al seu lloc.

Ella va fer una mica de temps com esperant novament que ell continués. Però davant el seu mutisme, va donar un cop d’ull al rellotge, es va acomiadar amb la mà i va començar a córrer fins a l’entrada.

En Jonàs es va estar un moment aturat al costat de la bici, desconcertat. Havia tornat a passar allò que ara classificava com a «Veure-hi Més». Aquest cop havia estat la Fiona, la que havia sofert aquell canvi fugaç i indescriptible. En alçar els ulls per mirar-la quan entrava per la porta, havia passat: la Fiona havia canviat. De fet, va pensar en Jonàs procurant de reconstruir mentalment aquell instant, no havia estat la Fiona tota sencera. Semblava que només els cabells. I solament durant una fracció de segon.

Va fer un repàs, reflexionant. Era clar que començava a passar-li més sovint. Primer la poma, setmanes enrere. Després les cares del públic a l’Auditori, feia només un parell de dies. Ara, els cabells de la Fiona.

Arrufant el nas, va fer cap a l’Annex. «Ho preguntaré al Donador», va decidir.

El Vell va alçar els ulls, somrient, quan en Jonàs va entrar a l’habitació. Ja estava assegut al costat del llit i avui se’l veia més ple d’energia, com si se sentís lleugerament renovat i content de veure en Jonàs.

—Benvingut —va dir—. Hem de començar. Fas tard un minut.

—Demano disc… —va començar en Jonàs i tot seguit va callar, posant-se vermell, en recordar que no havia de demanar disculpes.

Es va treure la túnica i va anar cap al llit.

—He fet tard perquè m’ha passat una cosa —va explicar—. I m’agradaria fer-li una pregunta sobre això que m’ha passat, si no li sap greu.

—Pots preguntar-me el que vulguis.

En Jonàs va intentar posar mentalment en ordre «allò», per tal d’explicar-ho d’una manera ben clara.

—Crec que potser és el que vostè anomena «Veure-hi Més» —va dir.

El Donador va assentir.

—Descriu-ho —va afegir.

En Jonàs es va referir a l’experiència que havia tingut amb la poma i, tot seguit, al moment de l’escenari, quan va repassar amb la mirada la Comunitat i va veure el mateix fenomen a les cares de la gent.

—I avui, ara mateix, aquí fora, ha passat amb la meva amiga Fiona. Ella, en si, no és que hagi canviat exactament. Però hi ha hagut alguna cosa d’ella que sí que ha canviat per un instant. Els seus cabells eren diferents, però no en la forma ni en la llargada. No acabo de…

Va fer una pausa, frustrat per la seva incapacitat de copsar i descriure amb precisió el que havia passat.

Per fi es va limitar a afegir:

—Ha canviat. No sé com ni per què. Per això he arribat un minut tard —va concloure, i va mirar interrogatiu el Donador.

Però el Vell el va sorprendre fent-li una pregunta que semblava que no tingués cap relació amb el Veure-hi Més.

—Quan ahir et vaig donar el record, el primer, aquell de la baixada en trineu, vas mirar al voltant?

En Jonàs va fer que sí.

—Sí —va dir—, però la substància, vull dir la neu que hi havia en l’aire gairebé no deixava veure res.

—Vas mirar el trineu?

En Jonàs va fer memòria.

—No. Tan sols el vaig sentir a sota meu. Aquesta nit hi he somiat, també. Però no recordo haver vist el trineu al somni, tampoc. Només sentir-lo.

El Donador semblava que estigués rumiant.

—Quan jo t’observava abans de la selecció, em va fer l’efecte que probablement tenies la capacitat, i el que descrius ho confirma. A mi em va passar d’una manera una mica diferent —va dir el Donador—. Quan jo tenia justament la teva edat, en vigílies de ser el nou Receptor, vaig començar a experimentar-ho, encara que d’una altra manera. En el meu cas va ser… Bé, ara no t’ho descriuré; encara no ho entendries.

»Però crec endevinar què et passa. Permet-me que faci una petita prova de comprovació. Ajeu-te.

En Jonàs es va tornar a estirar amb les mans als costats. Ara s’hi sentia còmode, al llit. Va aclucar els ulls i va esperar la sensació familiar de les mans del Donador a l’esquena.

Però no va arribar. En comptes d’això, el Donador li va manar:

—Evoca el record del viatge en trineu. Tan sols el començament, quan ets al capdamunt de la muntanya, abans d’iniciar la baixada. I aquest cop observa el trineu.

En Jonàs no ho entenia. Va obrir els ulls.

—Perdó —va dir cortesament—, però no me l’ha de donar vostè, el record?

—Ara és un record teu. Ja no és meu, jo ja no l’experimento. Te l’he donat.

—I com puc evocar-lo?

—Tu no recordes l’any passat o l’any que eres Set o Cinc?

—Sí, és clar.

—Doncs, si fa no fa, és el mateix. A la Comunitat tothom té records de la seva vida. Però ara tu podràs remuntar-te una mica més enrere. Intenta-ho. N’hi ha prou que et concentris.

En Jonàs va tornar a tancar els ulls. Va respirar fondo i va buscar dins la seva consciència el trineu, la muntanya i la neu.

I es va adonar que hi eren, sense cap esforç. Es va trobar novament assegut en aquell món que era un remolí de flocs de neu, al capdamunt de la muntanya.

Va somriure amplament de satisfacció i va deixar anar l’alè per veure com esdevenia vapor. Després, tal com li havien manat, va abaixar els ulls. Va veure les seves mans, novament cobertes de neu, subjectant la corda. Va veure les seves cames i les va moure a un costat per poder distingir el trineu.

I es va quedar mirant-lo embadalit. Aquesta vegada no va ser cap impressió fugissera. Aquesta vegada el trineu tenia —i va conservar, mentre ell parpellejava i seguia mirant-lo— aquella mateixa qualitat misteriosa que la poma havia adquirit tan fugaçment, igual que els cabells de la Fiona. El trineu no va canviar. Simplement va ser… el que fos allò.

Va obrir els ulls. Seguia estant damunt el llit i el Donador l’observava, encuriosit.

—Sí —va dir en Jonàs a poc a poc—. He vist «allò», ara, al trineu.

—Deixa’m provar una cosa més. Mira enllà, a la prestatgeria. Veus la filera de llibres més alta, aquella de darrere la taula, a dalt de tot?

En Jonàs els va buscar amb la mirada. Els va mirar fixament i també van canviar. Però l’efecte va ser efímer. Un instant després «allò» s’havia esfumat.

—Els ha passat als llibres, també —va dir—, però ha tornat a desaparèixer.

—Aleshores tinc raó —va dir el Donador—. Estàs començant a veure el color vermell.

—El què?

El Donador sospirà.

—Com t’ho podria explicar? Hi va haver una època, en el temps dels records, en què tot tenia forma i mida, com segueixen tenint les coses, però hi havia, a més, una qualitat anomenada color.

»Hi havia molts colors, i un d’ells es deia vermell. Aquest és el que tu estàs començant a veure. La teva amiga Fiona té els cabells vermells, cosa molt notable; ja m’hi havia fixat abans. Quan tu m’has parlat dels cabells de la Fiona, m’has donat la pista per suposar que probablement començaves a veure el color vermell.

—I les cares de la gent? Les que vaig veure a la Cerimònia?

El Donador va fer que no amb el cap.

—No, la carn no és pas vermella. Però té tons vermells. Hi va haver una època, això ho veuràs en els records més endavant, que la pell era de molts colors diferents. Això va ser abans que entréssim a la Igualtat. Ara la pell és tota igual, i el que tu vas veure van ser els tons vermellosos. Segurament quan vas apreciar que les cares agafaven color no va ser tan fort o tan vibrant com la poma o els cabells d’aquesta amiga teva.

Tot d’un plegat, el Donador es va enriolar.

—Mai no hem arribat a aconseguir del tot la Igualtat. M’imagino que els científics de la genètica encara es deuen estar escalfant el cap per esmenar els errors. Uns cabells com els de la Fiona els deuen fer sortir de polleguera.

En Jonàs escoltava, esforçant-se per comprendre-ho.

—I el trineu? —va preguntar—. Tenia aquesta mateixa cosa: el color vermell. Però no va canviar, Donador. Simplement era així.

—Perquè és un record de l’època en què el color existia.

—Era tan… Ah, quina pena que el llenguatge no sigui més precís! El vermell és tan bonic!

El Donador va assentir.

—Ho és.

—Vostè el veu tota l’estona, aquest color vermell?

—Els veig tots. Tots els colors.

—I jo els veuré?

—Naturalment, quan rebis els records. Tu tens la capacitat de Veure-hi Més. Adquiriràs Saviesa, llavors, a més dels colors. I moltes coses més.

A en Jonàs, en aquell moment, tant li feia la Saviesa. Eren els colors, allò que el fascinava.

—I com és que no els veu tothom? Per què van desaparèixer, els colors?

El Donador va arronsar les espatlles.

—La nostra gent va prendre una decisió, la decisió de passar a la Igualtat. Això va ser abans de la meva època, abans de l’època anterior, fa moltíssim, moltíssim temps. Vam renunciar al color quan vam renunciar a l’escalfor del sol i vam suprimir les diferències. —Va rumiar un instant—. Aleshores vam aconseguir controlar moltes coses. Però va caldre renunciar a d’altres.

—Doncs mal fet! —va exclamar en Jonàs amb fermesa.

El Donador es va quedar sorprès de la rotunditat d’aquella reacció. De seguida va somriure fent un gest irònic.

—Molt de pressa, has arribat a aquesta conclusió. Jo vaig trigar una mà d’anys —va dir—. Potser la teva Saviesa arriba molt més ràpid que la meva.

Va donar un cop d’ull al rellotge de la paret.

—Ara estira’t. Tenim molta feina.

—Donador —va preguntar en Jonàs mentre es posava un altre cop al llit—, com li va venir la Saviesa, a vostè, quan feia de Receptor? Ha dit que també li va passar el Veure-hi Més, però no de la mateixa manera.

Novament va sentir les mans del Vell a l’esquena.

—Un altre dia —va dir el Donador dolçament—. Ja t’ho explicaré un altre dia.

»Ara hem d’anar per feina. I se m’ha acudit una manera d’ajudar-te amb el concepte del color. Ara tanca els ulls i no et moguis. Et cediré el record d’un arc iris.