Capítol 13

Van passar els dies i les setmanes. A través dels records, en Jonàs va aprendre els noms dels colors, i aleshores va començar a veure’ls tots a la vida corrent (encara que sabia que ja no ho era, de corrent, ni tornaria a ser-ho mai). Però els colors no duraven. Hi havia, per exemple, un indici de verd a la gespa plantada al voltant de la Plaça Central o en un matoll a la riba del riu. El taronja intens de les carabasses que arribaven en camions des dels conreus que hi havia més enllà de la Comunitat, el veia durant un segon, una llampada de color brillant, però després s’apagava i les carabasses tornaven a tenir el seu to pla, sense matisos.

El Donador li va dir que hauria de passar molt de temps abans que no percebés els colors permanentment.

—Doncs jo vull veure’ls! —va exclamar en Jonàs, enfadat—. No és just que res no tingui color!

—Què vol dir que no és just? —el Donador va mirar encuriosit en Jonàs—. Explica’t.

—Doncs… —En Jonàs va haver d’aturar-se a pensar-ho bé—. Si tot és igual, no es pot escollir! Jo vull despertar-me al matí i decidir coses! Una túnica blava o vermella?

I es va mirar el teixit incolor de la seva roba.

—Però tot és igual sempre.

Aleshores es va posar a riure tímidament.

—Ja sé que no és important el que un duu posat. No importa. Però…

—L’important és escollir, oi? —va preguntar el Donador.

En Jonàs va fer que sí.

—El meu germà petit… —va començar a dir, però va rectificar—. No, això és inexacte. No és germà meu, de fet. Però aquest Nat que la meva família cuida…, que es diu Gabriel…

—Sí, ja sé això d’en Gabriel.

—Bé, doncs es troba justament en una edat en què aprèn moltíssim. Agafa les joguines tan bon punt les hi posem al davant; el pare diu que està aprenent el control dels músculs menors. I és molt simpàtic.

El Donador va assentir.

—Però ara que jo veig els colors, almenys a vegades, estava pensant: i què passaria si li poguéssim posar coses que fossin molt vermelles o molt grogues i ell pogués escollir? En lloc de la Igualtat.

—Que podria escollir malament.

—Ah! —En Jonàs es va quedar un moment callat—. És clar, ja entenc el que vol dir. Suposo que en el moment d’escollir una joguina no importaria, però després sí. No és això? No ens atrevim a deixar que la gent esculli.

—Potser no seria prudent… —va suggerir el Donador.

—Evidentment que no —va afirmar en Jonàs amb convicció—. I si, posem per cas, se’ls deixés escollir parella i escollissin malament? O si —va prosseguir, gairebé rient-se d’un absurd tan gran— escollissin la seva feina?

—Espanta, oi? —va preguntar el Donador.

En Jonàs va riure entre dents.

—Molt, espanta. No m’ho puc ni imaginar. És veritat que s’ha de protegir la gent de la possibilitat d’escollir malament.

—És més segur.

—Sí —va reconèixer en Jonàs—. Molt més segur.

Però quan la conversa va derivar cap a altres camins, en Jonàs es va quedar, encara, amb un sentiment de frustració que no va saber interpretar.

Ara sovint se sorprenia a si mateix enfadat, irracionalment enfadat amb els seus companys de grup, perquè estaven satisfets amb unes vides que no tenien cap de les vibracions que la seva estava adquirint, i enfadat amb ell mateix per no poder canviar aquesta situació.

Ho va intentar. Sense demanar permís al Donador, perquè temia —o sabia— que no l’hi concediria, va intentar aportar la seva nova consciència als seus amics.

—Asher —va dir un matí—, observa aquestes flors ben atentament.

Estaven al costat d’un test de geranis plantat a prop del Registre Públic. Va posar les mans a les espatlles de l’amic i es concentrà en el vermell dels pètals, tractant de retenir-lo tot el temps que va poder, i alhora esforçant-se per transmetre la consciència del vermell al noi.

—Què passa? —va preguntar l’Asher, neguitós—. Que passa res dolent?

I va apartar de les mans d’en Jonàs. Era molt groller que un ciutadà toqués un altre fora de les Unitats Familiars.

—No res. Se m’ha acudit que s’estaven pansint i que hauríem de comunicar a l’Equip de Jardineria que necessiten que les reguin més.

I en Jonàs va exhalar un sospir i se’n va anar.

Una tarda va tornar a casa seva després de la formació, aclaparat pel seu nou coneixement. Aquell dia el Donador havia escollit un record sorprenent i torbador. Sota el tacte de les seves mans, en Jonàs s’havia trobat de sobte en un indret que li era completament estrany: calorós i escombrat pel vent, sota un cel blau immens. Hi havia matolls d’una herba rara, algun arbust i alguna roca; a prop s’apreciava una clapa de vegetació més espessa: arbres baixos amb el tronc gruixudíssim que es retallaven contra el cel. Va sentir rifles: trets secs d’armes —va copsar el mot «rifles»— i després crits, i un estrèpit immens i brusc d’alguna cosa que queia, arrencant branques dels arbres.

Va sentir veus que es cridaven les unes a les altres. Albirant darrere els arbustos, des del lloc on estava amagat, es va recordar del que li havia dit el Donador, que antigament la pell tenia altres colors. Dos d’aquells homes tenien la pell de color marró fosc; la dels altres era clara. En acostar-s’hi més, va veure com tallaven a destralades els ullals d’un elefant immòbil al terra i se’ls enduien arrossegant-los, esquitxats de sang. I es va sentir aclaparat per aquella nova percepció del color que coneixia com a vermell.

Després els homes van marxar veloçment horitzó enllà, en un vehicle les rodes del qual escopien pedretes en girar. Una pedra li va encertar el cap i li va fer mal. Però el record va continuar, si bé en Jonàs desitjava que acabés.

Aleshores va veure que un altre elefant sortia del lloc on s’havia amagat entre els arbres. Molt lentament va caminar cap al cos mutilat i el va mirar. Amb la seva trompa sinuosa va acariciar l’enorme cadàver, després la va aixecar, va arrencar de soca-rel unes branques frondoses i les va col·locar al damunt de la mola de carn esguerrada.

Finalment, va alçar el cap, poderós, va enlairar la trompa i va bramar al paisatge buit. Mai en Jonàs no havia sentit res semblant. Era un so de ràbia i de dolor, i feia la impressió que no s’havia d’acabar mai.

Encara el sentia quan va obrir els ulls, angoixat, estès al llit on rebia els records. I seguia bramant dins la seva consciència mentre pedalejava lentament tornant cap a casa.

—Lily —va preguntar aquella nit quan la seva germana va agafar de la prestatgeria el seu objecte sedant, l’elefant de vellut—, tu sabies que en una altra època hi va haver elefants de debò, vius?

Ella va abaixar la mirada per mirar l’esfilagarsat objecte sedant i va fer un gran somriure.

—Sí, sí —va dir escèpticament—. I tant, Jonàs.

En Jonàs va anar a seure amb ella i el pare mentre aquest deslligava les cintes dels cabells de la germana i la pentinava. En Jonàs va posar una mà a l’espatlla de cada un d’ells. Amb totes les seves forces va intentar transmetre’ls un fragment del record: no del crit torturat de l’elefant, sinó de l’ésser de l’elefant, d’aquell ésser imponent, immens, i de la delicadesa amb què havia atès el seu amic al final.

Però el pare va seguir pentinant la llarga cabellera de la Lily i ella, incòmoda, es va alliberar finalment de la pressió del seu germà.

—Jonàs —va dir—, m’estàs fent mal amb la mà.

—Et demano disculpes per fer-te mal, Lily —va balbucejar en Jonàs, i la va enretirar.

—Et disculpo —va respondre la Lily, indiferent, acaronant el seu elefant sense vida.

* * *

—Donador —va preguntar un cop en Jonàs mentre es preparaven per a la feina del dia—. Vostè no té parella? No li és permès de sol·licitar-ne?

Encara que estava exempt de les normes de cortesia, s’adonava que la pregunta era grollera. Però el Donador havia aguantat totes les seves preguntes sense que aparentment el molestessin o l’ofenguessin, ni tan sols les més personals.

El Donador va riure per sota el nas.

—No, no hi ha cap norma que ho prohibeixi. I sí que he tingut parella. T’oblides que sóc molt vell, Jonàs. La meva parella viu ara amb els Adults Sense Fills.

—Ah, és clar.

Sí que s’havia oblidat de l’evident vellesa del Donador. Quan els adults de la Comunitat envellien, la seva vida canviava. Ja no eren necessaris per a crear les Unitats Familiars. També els pares d’en Jonàs, quan ell i la Lily fossin grans, anirien a viure amb els Adults Sense Fills.

—Tu podràs demanar parella, Jonàs, si vols. Ara, t’adverteixo que les coses et seran difícils. A casa teva us haureu d’organitzar de manera diferent de com ho fa la majoria de les Unitats Familiars, perquè als ciutadans els estan prohibits els llibres. Tu i jo som els únics que hi tenim accés.

Els ulls d’en Jonàs es va passejar per les inacabables fileres de volums. Ara, de tant en tant, en veia els colors. Com que les hores que passaven junts ell i el seu Donador se les passaven enraonant i fent la transmissió de records, en Jonàs no havia obert encara cap dels llibres. Però en llegia els títols, un aquí, un allà, i sabia que contenien tot el coneixement de segles i que un dia li pertanyerien.

—Així que si tinc parella, i potser fills, hauré d’amagar els llibres?

El Donador va fer que sí.

—Exactament, a mi no se’m va permetre compartir els llibres amb la meva parella. I hi ha més entrebancs. Recordes la norma que diu que el nou Receptor no pot parlar de la seva formació?

En Jonàs va assentir. I tant que la recordava! Havia resultat ser, de lluny, la més empipadora de totes les normes que havia d’obeir.

—Quan passis a ser el Receptor oficial, quan acabem això, se’t donarà un conjunt de normes completament nou. Seran les normes que jo obeeixo ara. I no et sorprendrà que a mi m’estigui prohibit parlar de la meva feina a ningú que no sigui el nou Receptor, que ets tu, és clar. De manera que hi haurà una part de la teva vida que no podràs compartir amb la família. És dur, això, Jonàs. Per a mi, era dur.

»Tu ho entens, oi, que els records són la meva vida?

En Jonàs va tornar a assentir, però ho va trobar estrany. La vida no consistia en les coses que un feia cada dia? Realment, no hi havia res més que allò.

—Doncs jo l’he vist passejar —va dir.

El Donador sospirà.

—Passejo, i també menjo a les hores dels àpats. I quan m’ho demana el Comitè d’Ancians, compareixo davant seu per donar-los consell i orientació.

—Els aconsella gaire sovint?

A en Jonàs l’espantava una mica pensar que un dia hauria de ser ell qui aconsellés l’òrgan de govern.

Però el Donador va fer que no.

—Rares vegades. Només quan es troben amb alguna cosa que no han experimentat abans. Llavors em criden perquè faci servir els records i els aconselli. Però no passa gaire sovint. A voltes m’agradaria que sol·licitessin més la meva saviesa: són tantes les coses que els podria explicar, tantes les coses que m’agradaria que canviessin. Però no volen canvis. La vida aquí és tan ordenada, tan previsible, tan indolora. Ho han volgut així.

—Doncs aleshores no sé per a què necessiten un Receptor, si no el demanen mai! —va exclamar en Jonàs.

—A mi em necessiten. I a tu —va dir el Donador, però sense raonar-ho—. Això se’ls va recordar fa deu anys.

—Què va passar fa deu anys? —va preguntar en Jonàs—. Ah, ja ho sé. Vostè va voler formar un successor i va anar malament. Per què? Per què se’ls va recordar això?

El Donador va somriure fent una expressió de tristor.

—Quan va fallar el nou Receptor, els records que havia rebut es van alliberar. No van tornar cap a mi, sinó que van fugir…

Va fer una pausa i va semblar com si forcegés amb la idea.

—No sé on exactament. Van marxar al lloc on antigament hi havia els records abans que s’instituïssin els Receptors. Per aquests mons… —i va fer un gest vague amb el braç—. I llavors la gent hi va poder accedir. Segons sembla, és el que passava en el temps antic. Tothom tenia accés als records.

—Va ser el caos. Van patir de debò durant una temporada. Fins que al final el malestar va passar, una vegada aquells records van ser assimilats. Però evidentment això els va fer adonar-se de com era de necessari un Receptor que contingués tot aquest dolor. I el coneixement.

—Però amb aquest sistema vostè ha de patir tota l’estona —va assenyalar en Jonàs.

El Donador va assentir.

—I tu també patiràs. És la meva vida i també serà la teva.

En Jonàs va pensar en això, en el que suposaria per a ell.

—Juntament amb passejar i menjar i… —va recórrer amb la mirada les parets de llibres—. I llegir? És això?

El Donador va afirmar amb el cap.

—No faig sinó això. La meva vida és aquí.

—Dins aquesta habitació?

El Donador va fer que no amb el cap. Es va dur les mans a la cara, al pit.

—No, aquí, dintre meu. On hi ha els records.

—Els meus Instructors de Ciència i Tecnologia ens han ensenyat com funciona el cervell —va explicar en Jonàs amb entusiasme—. És ple d’impulsos elèctrics. És com un ordinador. Si estimules una part del cervell amb un elèctrode…

Però va emmudir en veure una expressió estranya a la cara del Donador.

—No saben res —va dir el Donador amargament.

En Jonàs es va escandalitzar. Des del primer dia a l’habitació de l’Annex, s’havien saltat junts les normes de cortesia i això a en Jonàs ja li estava bé. Però ara era una altra cosa, això era molt més groller. Es tractava d’una acusació terrible. I si algú l’havia sentit?

Va clavar una ullada ràpida a l’altaveu de la paret, aterrit que el Comitè estigués escoltant, com podia fer-ho en qualsevol moment. Però, com sempre durant les sessions comunes, l’interruptor era TANCAT.

—Res de res? —va xiuxiuejar, nerviós. Però els meus instructors…

El Donador va moure la mà com si apartés alguna cosa.

—Sí, els teus Instructors estan ben formats. Coneixen les dades científiques. Tothom està ben format per a fer la seva feina.

»Passa que… sense els records no hi ha res que tingui cap significat. Aquesta càrrega me la van donar a mi. I al Receptor anterior. I al que va precedir aquest.

—I així des de fa moltíssim, moltíssim temps —va dir en Jonàs, acabant aquella frase que el Vell pronunciava sempre.

El Donador va somriure, si bé amb un somrís estranyament sever.

—Justament. I el següent seràs tu. Un gran honor.

—Sí, senyor. M’ho van dir a la Cerimònia. L’honor més gran de tots.

* * *

Algunes tardes el Donador l’acomiadava sense formació. Quan en arribar el trobava arrupit, balancejant-se lleugerament endavant i endarrere amb la cara pàl·lida, en Jonàs sabia que aquell dia el Donador el despatxaria.

—Vés-te’n —li deia, tot tens—. Avui estic adolorit. Torna demà.

Aquells dies, preocupat i decebut, en Jonàs passejava sol per la riba del riu. No hi havia ningú pels camins, fora d’uns quants Equips de Distribució i d’algun Obrer de Paisatgisme. Els més menuts eren tots al Centre Infantil i els nens grans estaven enfeinats fent hores de voluntariat o en la seva formació.

Tot sol provava la memòria que anava adquirint. Contemplava el paisatge en cerca d’indicis del verd que sabia que hi havia als arbustos; quan li n’arribaven llampades a la consciència, enfocava el color subjectant-lo, enfosquint-lo, retenint-lo en la seva visió tant temps com podia, fins que li feia mal el cap i el deixava esvair-se.

Mirava fixament el cel pla, incolor, xuclant-li blau, i recordava l’escalfor del sol fins que al final, per un instant, s’escalfava.

S’aturava al peu del pont que travessava el riu, el pont que els ciutadans tan sols podien creuar en missió oficial. En Jonàs l’havia creuat en excursions de l’escola per visitar les comunitats exteriors, i sabia que el país que hi havia a l’altra banda del pont era, si fa no fa, igual, pla i ben ordenat, amb camps per a l’agricultura. Les altres comunitats que havien conegut de visita eren essencialment com la seva, sense més diferències que un estil lleugerament modificat de les cases o un horari escolar una mica diferent.

Es preguntava què hi hauria a la llunyania, on no havia anat mai. La terra no acabava més enllà d’aquelles comunitats properes. Hi devia haver muntanyes, Fora? Hi devia haver vastes terres batudes pel vent com aquell indret que havia albirat en el record, aquell lloc on l’elefant havia mort?

* * *

—Donador —va preguntar l’endemà a la tarda d’un dia que l’havia despatxat sense haver fet res—, què és el que fa mal?

En veure que el Donador callava, va prosseguir.

—La Presidenta dels Ancians em va dir, al principi, que la recepció de la memòria causa un dolor terrible. I vostè m’ha descrit que el fracàs de l’últim nou Receptor va transmetre records dolorosos a la Comunitat. Però jo no he patit, Donador. La veritat és que no. —En Jonàs va somriure—. Bé, recordo la cremada que em va donar el primer dia. Però allò no va ser pas tan terrible. Què el fa patir tant, a vostè? Si me’n donés una part, potser el seu dolor seria menor.

El Donador va assentir.

—Estira’t —va dir—. En realitat, ja és hora. No puc continuar tota la vida protegint-te. Tard o d’hora ho hauràs de rebre tot. Deixa’m que pensi —va afegir quan en Jonàs ja era al llit, esperant, un xic espantat.

—Molt bé —va dir al cap d’un moment—, ja ho tinc. Començarem per una cosa coneguda. Anirem un altre cop a una muntanya, amb un trineu.

I va repenjar les mans a l’esquena d’en Jonàs.