Capítol 21

Ho aconseguirien. Podien aconseguir-ho, s’havia repetit en Jonàs una vegada i una altra al llarg de tot el matí.

Però aquella tarda tot va canviar, absolutament tot. Tot allò que tan curosament tenien planejat se’n va anar en orris.

* * *

Aquella mateixa nit en Jonàs va haver de fugir. Va sortir de casa poc després que es fes fosc, quan la Comunitat ja restava en silenci. Era perillosíssim perquè encara circulaven alguns equips de treball, però en Jonàs es va moure furtivament i sense fer gens de fressa, sempre per les ombres; d’aquesta manera va deixar enrere les cases sense llum i la Plaça Central, buida, i va fer cap al riu. Passada la Plaça va albirar la Casa dels Vells, amb l’Annex al darrere, retallat sobre el cel nocturn. Però no s’hi podia deturar. No hi havia temps. Ara cada minut comptava, ara cada minut l’havia de menester per a allunyar-se més i més de la Comunitat.

Havia arribat al pont, encorbat sobre la bicicleta, pedalant sense treva. A sota corria l’aigua fosca i remoguda.

Sorprenentment no tenia por, ni tampoc sentia gens de pena per haver d’abandonar la Comunitat. Però sí una tristesa molt pregona per deixar el seu millor amic. Sabia que havia de fugir sense fer soroll; però amb el cor, i també amb el cap, es va girar i va acariciar l’esperança que el Donador, amb aquella capacitat que tenia per Sentir-hi Més, sabés que ell li acabava de dir adéu.

* * *

Havia ocorregut a l’hora de sopar. A la Unitat Familiar tot rutllava com sempre que es reunien a taula: la Lily xerrotejava, la mare i el pare feien els comentaris de sempre (i deien les mentides de sempre) a propòsit de la jornada. A tocar de la taula, en Gabriel jugava feliç a terra, balbucejant els seus primers mots, i de tant en tant mirant embadocat en Jonàs, content de tornar-lo a veure després de la inesperada nit fora de casa.

El pare va donar un cop d’ull a la criatura.

—Diverteix-te, noiet —li va dir—, que aquesta és la teva última nit com a visitant.

—Què vols dir? —va preguntar en Jonàs.

El pare va sospirar, disgustat.

—Com has pogut comprovar aquest matí quan has tornat, en Gabriel no era aquí, perquè volíem que passés la nit al Centre de Criança. Semblava un bon moment, com que tu no hi eres, per fer una prova. Últimament dormia tan tranquil!

—I la prova ha anat malament? —va preguntar la mare amb interès.

El pare va esclatar en una riallada sarcàstica.

—Malament és poc! Ha estat un autèntic desastre! S’ha passat tota la nit plorant, segons sembla. Els ha fet tornar bojos, als del torn de nit. Quan hi he entrat aquest matí, estaven completament desfets.

—Gabi, lleig! —va dir la Lily, espetegant amb la llengua com per renyar el menut que, del terra estant, somreia feliç.

—Així que —va prosseguir el pare—, òbviament hem hagut de prendre la decisió. Fins i tot jo he votat a favor de l’Alliberament d’en Gabriel aquesta tarda.

En Jonàs va deixar anar la forquilla i se’l va quedar mirant.

—Alliberar-lo? —va preguntar.

El pare va fer que sí i va afegir.

—Hem fet tot el que hem pogut, oi que sí?

—És clar que sí —va afirmar la mare de manera rotunda.

També la Lily va bellugar el cap manifestant la seva conformitat.

En Jonàs es va esforçar per mantenir la veu absolutament serena.

—Quan? —va preguntar—. Quan serà alliberat?

—Demà al matí, serà la primera cosa que farem. Hem de començar els preparatius de la Cerimònia d’Imposició de Noms, així que hem pensat que valia més que ens ho traguéssim del damunt com més aviat millor.

»Demà de matí, adéu Gabi! —havia dit el pare amb la seva cantarella.

* * *

En Jonàs va arribar a l’altra riba del riu i s’hi va aturar per mirar enrere. La Comunitat on havia transcorregut la seva vida quedava darrere seu, adormida. Quan sortís el sol, la vida ordenada i disciplinada que sempre havia conegut continuaria igual sense ell. Una vida en què no passava res d’inesperat. Ni d’inconvenient. Ni tampoc d’insòlit. Una vida sense color, sense dolor i sense passat.

Va tornar a pedalejar ben fort camí enllà. No era prudent perdre el temps mirant enrere. Va pensar en les normes que havia transgredit fins aleshores; n’hi havia prou perquè si ara l’enxampaven el condemnessin.

Primera, havia sortit de casa de nit. Transgressió greu.

Segona, havia sostret aliments a la Comunitat: delicte molt seriós, encara que sols havia agafat les restes de menjar que hi havia a les portes de les cases perquè el Servei de Recollida se les emportés.

Tercera, havia robat la bicicleta del pare. Per un moment havia dubtat de fer-ho, mentre es trobava a l’aparcament a les fosques, perquè no volia res del pare i perquè, a més, no estava segur de poder muntar còmodament la bici grossa, estant tan acostumat a la seva.

Però la necessitava, perquè aquella tenia al darrere un selló de criatura, i s’havia endut en Gabriel.

* * *

Sentia el seu caparró a l’esquena, ja que feia petits bots contra ell mentre pedalejava. En Gabriel anava molt adormit, lligat al selló. Abans de sortir de casa, en Jonàs li havia premut les mans a l’esquena i li havia transmès el record més sedant que tenia: una hamaca bressolant-se a poc a poc sota les palmeres d’una illa perduda, al capvespre, amb un so rítmic d’aigua malenconiosa que amarava hipnòticament una platja que hi havia al costat. A mesura que el record va anar filtrant-se d’en Jonàs cap a en Gabriel, va sentir que el son de la criatura s’amorosia i es feia més profund. Ni tan sols es va bellugar quan en Jonàs el va treure del bressol i el va col·locar amb suavitat al selló de la bicicleta.

Sabia que tenia temps fins que es fes clar abans que no s’adonessin de la fugida. De manera que es va posar a pedalejar amb força, a un ritme constant, i es va concentrar per no cansar-se a mesura que passaven els minuts i els quilòmetres. No hi havia hagut temps de rebre els records de força i valor amb què havien comptat el Donador i ell. O sigui que havia d’arreglar-se-les amb el que ja tenia, i confiava que fos prou.

Va vorejar les comunitats properes. Les cases eren a les fosques. Lentament les distàncies d’una comunitat a una altra es van fer més grans, amb trams més llargs de carretera deserta. Al principi li feien mal les cames, però després, a mesura que transcorrien les hores, ja no se les sentia.

A trenc d’alba, en Gabriel va començar a bellugar-se. Eren en una zona despoblada; els camps s’estenien a banda i banda de la carretera esquitxats ací i allà per arbredes. Va distingir un rierol i s’hi va encaminar tot travessant una prada plena de sots i còdols. En Gabriel, ja despert, reia amb el sotragueig, amunt i avall, de la bicicleta.

En Jonàs el va deslligar, el va deixar assegut a terra i va veure com de seguida es posava a investigar l’herba i els branquillons amb delit. Mentrestant, va amagar a consciència la bici entre els arbustos.

—A esmorzar, Gabi!

Va desembolicar una mica de menjar i va repartir-lo entre tots dos. Després va omplir la tassa que portava amb aigua del rierol i va donar-la a la criatura. Ell també va beure amb desfici i, tot seguit, es va asseure a la vora del rierol, mirant en Gabriel com jugava.

Estava esgotat. Sabia que li calia dormir perquè els seus músculs poguessin descansar i estar preparats per a més hores de bici. A més, no era prudent viatjar en plena llum del dia.

Aviat començarien a buscar-lo.

Va trobar un indret ben amagat entre els arbres, s’hi va endur el nen i es va estirar, subjectant en Gabriel entre els braços. En Gabi va forcejar, alegre, com si es tractés d’un joc de lluites com els que feien a casa, acompanyats amb pessigolles i rialles.

—Ho sento, Gabi —li va dir en Jonàs—. Sé que encara és molt aviat i que t’acabes de despertar. Però ara hem de dormir.

Va estrènyer el petit cos contra el seu i li va acariciar l’esquena, amanyagant-lo. Tot seguit li va posar les mans amb força i li va transmetre un record de cansament saludable i profund. Poc després, el caparró d’en Gabriel va fer capcinades fins que va caure adormit com un soc damunt el pit d’en Jonàs.

Junts, els dos fugitius es van passar el seu primer dia de perill dormint.

* * *

El més aterridor eren els avions. Ja havien transcorregut alguns dies; en Jonàs no sabia ben bé quants. Viatjaven d’esma: dormir de dia amagats dins el bardissam i els boscos, cercar aigua, dividir escrupolosament les restes de menjar, incrementades amb allò que en Jonàs anava trobant pels camps. I els incomptables i inacabables quilòmetres de bici nit rere nit.

Ara tenia els músculs de les cames durs. Li feien mal quan es posava a dormir. Però se sentia més fort i ja no s’aturaven tan sovint a reposar. A vegades, durant la parada, en Jonàs desmuntava en Gabriel perquè fessin una mica d’exercici i, junts, arrencaven a córrer carretera enllà o per un camp, entre la foscor. Però sempre, quan a la tornada lligava al selló el menut, que no es queixava, i tornava a muntar, les seves cames estaven a punt.

De manera que tenia prou força pròpia i no trobava a faltar la que el Donador li havia d’haver transmès en el cas que hi hagués hagut temps.

Però quan venien els avions trobava a faltar no haver rebut el valor.

Sabia que eren avions de recerca. Volaven tan baix que el brogit dels motors el despertava i, de vegades, mig traient temorós el cap de l’amagatall estant, gairebé podia distingir les cares dels tripulants.

Sabia que ells no percebien els colors i que la carn del nen i la seva, igual que els rínxols d’or clar d’en Gabriel, no eren per a ells sinó tocs de gris entre el fullatge incolor. Però dels seus estudis de ciència i tecnologia a l’escola recordava que els avions de recerca empraven uns sensors tèrmics que detectaven la calor dels cossos, de manera que podien localitzar dos éssers humans arraulits entre els matolls.

Així que sempre que sentia brogit d’avions agafava en Gabriel i li transmetia records de neu, i en guardava alguns per a ell. Tots dos es quedaven freds i, quan els avions s’allunyaven, aleshores tremolaven abraçats fins a recuperar el son.

A vegades, quan passava records a en Gabriel, en Jonàs sentia que eren més superficials, una mica més febles que abans. Era tal com esperava i com havien planejat amb el Donador: a mesura que s’anés allunyant de la Comunitat, s’aniria desprenent dels records, que anirien a parar a la població. Però ara, quan els necessitava, quan venien els avions, s’esforçava per retenir el record que encara li quedava del fred i l’utilitzava per a la supervivència de tots dos.

Els avions solien venir de dia, quan ells estaven amagats. Però en Jonàs també es mantenia a l’aguait de nit, en plena carretera, sempre amb l’orella atenta al brogit dels motors. Fins i tot en Gabriel es posava a escoltar, i a vegades cridava: «Vió! Vió!» abans que en Jonàs sentís aquell soroll esgarrifós. Quan, com passava de tant en tant, els buscadors venien de nit, mentre pedalaven, en Jonàs s’apressava a arribar a l’arbre o l’arbust més proper, es tirava a terra i refredava en Gabriel. Més d’una vegada s’havien salvat pels pèls.

Mentre pedalejava de nit, ara enmig d’un paisatge desert, molt lluny ja de les comunitats i sense cap signe que fos habitat, marxava vigilant a tothora, localitzant sempre l’amagatall més proper per si arribava el brogit dels motors.

Però la freqüència dels avions va disminuir. Cada vegada en venien menys i quan ho feien volaven més de pressa, talment com si la recerca ja fos a l’atzar i sense esperances d’èxit. Fins que va transcórrer tot un dia i tota una nit sense que apareguessin.