/ / Language: Español / Genre:prose_contemporary

1Q84

Haruki Murakami

En japonés, la letra q y el número 9 son homófonos, los dos se pronuncian kyu, de manera que 1Q84 es, sin serlo, 1984, una fecha de ecos orwellianos. Esa variación en la grafía refleja la sutil alteración del mundo en que habitan los personajes de esta novela, que es, también sin serlo, el Japón de 1984. En ese mundo en apariencia normal y reconocible se mueven Aomame, una mujer independiente, instructora en un gimnasio, y Tengo, un profesor de matemáticas. Ambos rondan los treinta años, ambos llevan vidas solitarias y ambos perciben a su modo leves desajustes en su entorno, que los conducirán de manera inexorable a un destino común. Y ambos son más de lo que parecen: la bella Aomame es una asesina; el anodino Tengo, un aspirante a novelista al que su editor ha encargado un trabajo relacionado con La crisálida del aire, una enigmática obra dictada por una esquiva adolescente. Y, como telón de fondo de la historia, el universo de las sectas religiosas, el maltrato y la corrupción, un universo enrarecido que el narrador escarba con precisión orwelliana.

Haruki Murakami

1Q84

Primera edició: febrer del 2011

Títol original: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon)

© Haruki Murakami, 2009

© de la traducció: Jordi Mas López, 2011

Aquest és un món d’espectacle,
tot hi és fals de cap a peus,
però no seria una enganyifa,
si tu creguessis en mi.

It’s a Barnum and Bailey world,
Just as phony as it can be,
But it wouldn’t be make-believe
If you believed in me.
«It’s Only a Paper Moon»

(E. Y. Harburg i Harold Arlen)

1Q84

llibre 1

(abril-juny)

1

AOMAME

Que no l’enganyin les aparences

A la ràdio del taxi sonava un programa de música clàssica d’una emissora d’FM. Posaven la Sinfonietta de Janacek. No es pot dir que sigui la música ideal per escoltar a dins d’un taxi aturat enmig d’un embús de trànsit. Tampoc no semblava pas que el taxista hi parés especialment l’orella; l’home, de mitjana edat, es limitava a contemplar la filera ininterrompuda de cotxes que tenia al davant sense badar boca, com un vell pescador que, plantat a la proa de la barca, intentés interpretar els sinistres senyals de la marea. L’Aomame escoltava la música ben recolzada al seient del darrere, amb els ulls mig aclucats.

¿Quantes persones hi deu haver, al món, que així que senten el començament de la Sinfonietta de Janacek siguin capaces d’endevinar de quina peça es tracta? Segurament, en total deuen ser entre «molt poques» i «gairebé cap». Resulta, però, que l’Aomame sí, que n’era capaç.

Janacek va escriure aquesta petita simfonia l’any 1926. El moviment inicial va ser creat originalment com a fanfara per a una trobada esportiva. L’Aomame va imaginar-se com devia ser Txecoslovàquia l’any 1926: acabada la Primera Guerra Mundial, per fi s’havia alliberat del llarg domini de la dinastia dels Habsburg, i la gent bevia cervesa Pielsen als cafès, fabricava metralladores realment impressionants i efectives i assaboria el breu període de pau que visitava el centre d’Europa. Malauradament, Franz Kafka havia deixat el món feia dos anys. No faltava gaire temps perquè Hitler sorgís del no-res i devorés aquell país tan bell i acollidor en un obrir i tancar d’ulls, però en aquell moment ningú no sospitava, encara, que pogués arribar a passar una cosa tan terrible; potser el més important que ens ensenya la història és allò de «llavors ningú no sabia què passaria, després». Tot escoltant la música, l’Aomame va imaginar-se el vent solcant lliurement les planures de Bohèmia i va rumiar sobre la naturalesa de la història.

L’any 1926 va morir l’emperador Taishô i es va iniciar l’era Shôwa. També al Japó estava a punt de començar una època fosca i execrable: s’acabava el breu interludi de la modernitat i la democràcia, i el feixisme desplegava les veles.

La història era, juntament amb l’esport, una de les passions de l’Aomame. No llegia gaires novel·les, però en canvi podia llegir tot el que tingués a veure amb la història. El que li agradava de la història era que, per principi, tots els fets estaven lligats a un any i a un lloc. No li costava gaire recordar les dates més significatives: encara que no se les aprengués de memòria, si veia la relació entre els diversos esdeveniments que integraven un moment històric, li quedaven gravades automàticament. Tant a la secundària obligatòria com a la superior, sempre treia la nota més alta als exàmens d’història, i cada vegada que es trobava amb algú que tenia problemes per memoritzar dates històriques, quedava parada que no fos capaç de fer una cosa tan senzilla.

Aomame era el seu nom real. El seu avi patern era originari de Fukushima, i en algun petit poble o ciutat de les muntanyes d’aquella prefectura hi havia unes quantes persones que tenien aquest cognom. Ella, però, encara no hi havia anat mai. El seu pare ja no es feia amb la seva família quan va néixer l’Aomame, cosa que també passava amb la seva mare, i ella no havia vist els seus avis ni una sola vegada. Gairebé no viatjava mai, però, tot i així, tenia per costum, les poques vegades que se li presentava l’ocasió, d’obrir la guia telefònica de les habitacions dels hotels i comprovar si hi havia algú que tingués aquest cognom. En cap de les ciutats ni dels pobles que havia visitat fins al moment, però, no havia trobat ningú que es digués Aomame, i cada vegada se sentia com un navegant desemparat, perdut tot sol enmig de l’oceà.

Sempre era una murga, haver de dir el seu nom. Així que el pronunciava, l’altre se la mirava amb ulls de sorpresa, o bé de confusió. ¿Aomame? Això mateix: s’escriu amb els caràcters de verd i de mongeta, i es pronuncia Aomame. A l’empresa on havia treballat havia de portar targetes de presentació, i això feia que tot plegat encara fos més enutjós. Quan donava la targeta, l’altre se la quedava mirant fixament, com si li hagués lliurat una carta que anunciés una mala notícia totalment inesperada. De vegades, en dir el seu nom per telèfon, sentia que reien a l’altra banda. Quan la cridaven pel nom a la sala d’espera d’una oficina pública o d’un hospital, la gent alçava el cap per mirar-se-la, com si es preguntessin quina cara devia fer, una persona que tingués un cognom com el d’Aomame.

De vegades hi havia qui s’equivocava i li deia Edamame. També se li adreçaven com a Soramame. [1] En aquestes ocasions, ella els corregia: «No, no em dic Edamame (Soramame), sinó Aomame, encara que no hi hagi gaire diferència». Aleshores l’altre es disculpava amb un somriure sardònic: «Quin nom més poc freqüent, però, ¿no?». ¿Quantes vegades havia hagut de sentir aquesta frase, en els seus trenta anys de vida? ¿Quantes vegades li havien fet les mateixes bromes dolentes, per la qüestió del nom? Potser la seva vida hauria seguit un curs diferent, si no hagués tingut aquest cognom. Si s’hagués dit Satô, o Tanaka, o Suzuki, o un altre d’aquests cognoms tan corrents, potser hauria pogut tenir una actitud més relaxada davant la vida, i mirar-se el món amb més indulgència. Potser.

L’Aomame va aclucar els ulls i va escoltar la música. La bella ressonància de l’uníson dels metalls li omplia el cap. Aleshores, de sobte, es va adonar d’una cosa: la qualitat del so era massa bona, per a la ràdio d’un taxi. O, més exactament, tot i que el volum era baix, el so era profund i els harmònics se sentien amb gran nitidesa. Va obrir els ulls, va inclinar el cos cap endavant i va mirar el radiocasset encastat al quadre de comandaments. Era un aparell negre que resplendia amb una mena d’orgull. No en va poder llegir el nom del fabricant, però per l’aspecte era evident que es tractava d’un producte de gamma alta. Tenia un munt de comandaments, i els nombres de color verd destacaven amb elegància al panell. Segurament era un dels millors models del mercat, un aparell de música magnífic que no t’esperaries trobar instal·lat al vehicle d’una empresa de taxis normal i corrent.

L’Aomame es va tornar a mirar l’interior del cotxe. Des que havia pujat al taxi no havia parat de pensar en les seves coses i no se n’havia adonat, però, es mirés com es mirés, aquell no era un taxi corrent. Els acabats interiors eren de molta qualitat, i la comoditat dels seients també era excepcional. I, sobretot, era molt silenciós. L’aïllament acústic devia estar molt cuidat, perquè gairebé no se sentien els sorolls de fora: era com estar en un estudi insonoritzat. Potser el taxista era autònom: n’hi ha alguns que no s’estalvien cap despesa per equipar l’interior dels vehicles que condueixen. L’Aomame va buscar la fitxa del conductor movent només els ulls, però no la va saber veure. No semblava, però, que es tractés d’un taxi il·legal. Hi havia instal·lat el taxímetre reglamentari, que anava comptant amb tota precisió l’import de la cursa: ara indicava la quantitat de 2.150 iens. Però, en canvi, la fitxa del conductor amb el seu nom no era enlloc.

– És molt bo, aquest cotxe. I molt silenciós -va dir adreçant-se a l’esquena del conductor-. ¿Com es diu, aquest model?

– És el Toyota Crown Royal Saloon -va respondre concisament el conductor.

– Se sent molt bé, la música.

– És un cotxe molt silenciós. Aquesta és una de les raons per les quals el vaig escollir. En insonorització de vehicles, la tecnologia de la casa Toyota és líder a tot el món.

L’Aomame va assentir i es va tornar a reclinar al seu seient. Hi havia alguna cosa que li cridava l’atenció, en la manera de parlar del conductor. Parlava com si sempre deixés de dir alguna cosa important. Com si, per exemple -i només per exemple-, volgués dir que en el cas dels Toyota fos impossible queixar-se de la insonorització, però que en canvi tinguessin problemes d’una altra mena. I quan acabava de parlar, feia un breu silenci molt evident que semblava implicar alguna cosa, que surava com un diminut núvol imaginari al reduït habitacle del cotxe.

– És veritat, que és silenciós -va fer ella, com per dissoldre el petit núvol-. I, a més a més, també sembla força bo, l’equip de música.

– El vaig haver d’escollir quan vaig comprar el cotxe -va dir el conductor amb el to de veu que faria servir un empleat jubilat en parlar d’una operació del seu passat professional-. Ja que m’hi passo tantes hores, m’estimo més escoltar un so de bona qualitat, i a més a més…

L’Aomame va esperar la continuació, però no n’hi va haver cap. Va tornar a tancar els ulls i va parar l’orella a la música. No sabia com havia estat, Janacek, com a persona, però el que era segur, com a mínim, era que no es va imaginar mai que algú sentiria la seva composició l’any 1984, a Tòquio, al silenciós interior d’un Toyota Crown Royal Saloon, al mig d’un terrible embús de trànsit a l’autopista.

L’Aomame es va preguntar com era possible que hagués sabut immediatament que la música que sonava era la Sinfonietta de Janacek i que havia estat escrita l’any 1926. No és que tingués cap record personal sobre Janacek, però, igualment, així que va sentir el motiu d’entrada del primer moviment, li van aparèixer sense voler tot de dades al cap, com si un estol d’ocells entrés en una habitació per una finestra oberta. A més a més, la música li va produir una sensació una mica estranya, com de distorsió. No es tractava de dolor o malestar, sinó tan sols de la sensació que li espremien físicament i de manera gradual tots els elements del cos. No entenia res de res: ¿com podia ser, que la Sinfonietta li provoqués una sensació tan incomprensible?

– Janacek -va pronunciar l’Aomame mig sense adonar-se’n. Així d’haver-ho dit, se’n va lamentar.

– ¿Perdó?

– Janacek. La persona que va escriure aquesta peça.

– Ah, doncs no el conec.

– Un compositor txec -va dir l’Aomame.

– Ah -va fer el conductor, com si estigués impressionat.

– ¿Que és seu, aquest taxi? -va preguntar l’Aomame, per canviar de tema.

– Sí -va dir el conductor, i va fer una pausa-. Sóc autònom. Aquest és el segon cotxe que tinc.

– És molt còmode, el seient.

– Moltes gràcies. Ah, per cert -va dir el conductor, girant el cap una mica cap enrere-, ¿no deu tenir pressa, per casualitat?

– He quedat amb una persona a Shibuya. És per això, que li he demanat que passéssim per l’autopista.

– ¿A quina hora ha quedat?

– A dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.

– Ara són tres quarts de quatre. No crec pas que hi arribi.

– ¿Tan greu és, l’embús?

– Hi deu haver hagut un accident força important. Aquest embús no és normal: gairebé no hem avançat gens, des de fa una estona.

A l’autopista hi havia un embús monumental, i estaven totalment aturats. Normalment, un taxista hauria sintonitzat una emissora de ràdio especialitzada en el trànsit per obtenir informació.

– ¿No li cal sentir la informació sobre el trànsit, per saber-ho? -li va preguntar l’Aomame.

– No te’n pots fiar, de la informació del trànsit -va dir el conductor, amb una veu una mica inexpressiva-. La meitat del que diuen és mentida. L’únic que fa la Corporació de Trànsit és donar les notícies que li convenen. Per saber què ha passat, ara, aquí, l’únic que pots fet és mirar-ho amb els teus propis ulls i jutjar-ho tu mateix.

– ¿O sigui que, a parer seu, aquest embús no es desfarà fàcilment?

– De moment, no -va respondre el conductor, tot negant amb el cap-. Això l’hi puc assegurar. Quan es posa així, l’autopista metropolitana es converteix en un infern. ¿És important, la cita que tenia?

L’Aomame va reflexionar un moment.

– Sí, molt. He quedat per parlar amb un client.

– O sigui que no hi pot faltar. Em sap greu, doncs, però potser no hi arribarà a temps.

Després de dir això, el conductor va moure lleugerament el coll uns quants cops a banda i banda com si se’n volgués alleujar la rigidesa. Els plecs del clatell se li movien com els d’una criatura primitiva. Sense mirar ni deixar de mirar aquests moviments, l’Aomame va pensar de sobte en un objecte punxegut que portava al fons de la bandolera. Tenia els palmells de la mà una mica suats.

– Així, doncs, ¿què podem fer?

– No hi podem fer res. Com que som a l’autopista, ens hem de quedar de braços plegats fins que arribem a la pròxima sortida. Si fóssim en una altra mena de via, podria baixar aquí mateix i anar a agafar el tren a l’estació més propera, però no és el cas.

– ¿Quina és, la pròxima sortida?

– La d’Ikejiri, però potser ja serà de nit, quan hi arribem.

¿De nit? L’Aomame va imaginar-se a si mateixa tancada a dins del taxi fins a la nit. Encara sonava la música de Janacek: les cordes amb sordina havien passat a primer pla, com si volguessin rebaixar la intensitat emocional. La sensació de distorsió que havia experimentat uns moments abans ja s’havia apaivagat força. ¿Què devia haver estat, allò?

L’Aomame havia agafat el taxi a Kinuta, i havien entrat a l’Autopista Metropolitana 3 a Yôga. Al començament, el trànsit era fluid, però abans de Sangen-jaya s’havien trobat de sobte que començava l’embús, i al final havien quedat pràcticament aturats. En el sentit de sortida el trànsit era fluid; tan sols en el d’entrada hi havia un embús de proporcions dramàtiques. Normalment, passades les tres no hi havia embussos a l’Autopista Metropolitana 3 en el sentit d’entrada, i era precisament per això que l’Aomame havia indicat al conductor que l’agafés.

– El comptador no corre, a l’autopista -va dir el conductor, mirant al retrovisor-. O sigui que no cal que s’amoïni pel preu de la cursa. Però no pot fer tard a la reunió, ¿oi?

– És clar, que no hi puc fer tard, però tampoc no hi puc fer res, ¿no?

El conductor va fer un cop d’ull a l’Aomame pel retrovisor. Portava unes ulleres de sol clares, i, des d’on era, els reflexos impedien a l’Aomame copsar-ne l’expressió.

– Bé, de fet, no és que no hi hagi cap manera d’arribar-hi. Potser es tracta d’una solució una mica dràstica, però des d’aquí es pot anar a Shibuya en tren.

– ¿Una solució una mica dràstica?

– Una manera d’arribar-hi que no es pot anar explicant a tothom.

Sense dir res, l’Aomame va esperar-se amb els ulls entretancats que el conductor continués.

– Miri, ¿veu aquell espai que hi ha allà al davant, per poder-hi aturar els cotxes? -va dir el conductor, assenyalant cap endavant-. A prop d’on hi ha aquell rètol tan gros d’Esso.

En concentrar la mirada, l’Aomame va veure un espai habilitat perquè s’hi poguessin aturar els cotxes avariats, a l’esquerra del segon carril de l’autopista. Com que les autopistes de Tòquio no tenen vorals, de tant en tant hi ha unes zones per a casos d’emergència, amb unes cabines grogues amb telèfons que permeten posar-se en contacte amb el Centre d’Autopistes. En aquell moment no hi havia ni un sol cotxe aturat en aquell espai. Al terrat de l’edifici del davant del carril contrari hi havia un gran rètol publicitari d’Esso: el tigre que hi somreia alegrement tenia a la mà una mànega de gasolina.

– Doncs, resulta que allà hi ha una escala per baixar fins a terra. Aquestes escales estan pensades perquè quan hi hagi un incendi, o un terratrèmol, els conductors puguin abandonar els cotxes i baixar de l’autopista. Normalment les fan servir els treballadors que s’encarreguen del manteniment de l’autopista. Si baixa per aquesta escala, pot anar fins a una estació que hi ha aquí a prop, on passa la línia Tôkyû, i ser a Shibuya en un tres i no res.

– No sabia que hi hagués escales d’emergència, a les autopistes de Tòquio -va dir l’Aomame.

– Gairebé no ho sap ningú, entre la gent que no es dedica a conduir.

– Però, ¿no podria tenir problemes, si fes servir aquesta escala sense permís, en un cas que no és d’emergència?

El conductor va fer una petita pausa.

– No sé què dir-li. Jo tampoc no els conec, els detalls de la normativa de la Corporació de Trànsit. Però, si no molesta a ningú, ¿vol dir que no farien els ulls grossos? De fet, ningú no s’entreté a vigilar-los, aquesta mena de llocs. La Corporació de Trànsit és famosa perquè té un munt de treballadors, però n’hi ha molt pocs que treballin de debò.

– ¿Com és, l’escala?

– Bé, doncs, s’assembla a una escala d’incendis, com aquelles que hi ha a la part del darrere dels edificis vells. No és especialment perillosa. Deu tenir l’alçada d’un tercer pis, i es pot baixar caminant normalment. A l’entrada hi ha una tanca, però no és gaire alta i es pot saltar sense problema, si es vol.

– ¿Vostè n’ha fet servir mai cap, d’escala d’aquestes?

El conductor no li va tornar resposta; es va limitar a somriure lleugerament a dins del retrovisor, amb una expressió que es podia interpretar de diverses maneres.

– Al capdavall, és decisió seva -va dir el conductor, picant lleugerament el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música-. Si vol quedar-se aquí, escoltant bona música i descansant, a mi no em fa res. Per molt que fem no podem anar enlloc, o sigui que ens hem de resignar a quedar-nos aquí. Però si hi ha un assumpte que li corre realment molta pressa, jo li explico que no és que no pugui prendre cap mesura dràstica.

L’Aomame va arrufar una mica les celles, va mirar-se el rellotge de polsera i va alçar el cap per mirar els cotxes del voltant. A la banda dreta hi havia un Mitsubishi Pajero negre cobert amb una capa fina de pols blanca; al seient de l’acompanyant hi havia un home jove que havia abaixat la finestra i fumava amb aire avorrit. Tenia els cabells llargs, estava moreno i portava posat un paravent granat. Al portaequipatge s’amuntegaven diverses taules de surf brutes i atrotinades. Aturat davant seu hi havia un Saab 900 de color gris; els vidres fumats de les finestres estaven completament apujats, i des de fora no es podia veure qui hi havia a dins. Estava molt ben encerat: qualsevol que hi fos al costat es podria veure el rostre reflectit a la superfície del vehicle.

Al davant del taxi de l’Aomame hi havia un Suzuki Alto vermell amb un distintiu de conductor aprenent amb relleu. Agafada al volant hi havia una mare jove, i al darrere, un nen que s’havia posat dret perquè s’avorria i no parava de moure’s. La mare el renyava amb cara de fastiguejada. A través dels vidres se li podien llegir els moviments dels llavis. Era exactament la mateixa vista dels darrers deu minuts, durant els quals el cotxe no devia haver avançat ni deu metres.

L’Aomame va rumiar un moment. Mentalment, va anar ordenant per prioritat els diversos factors que havia de tenir compte. No va trigar gaire a arribar a una conclusió. Com si volgués sincronitzar-se amb la seva decisió, la música de Janacek estava a punt d’entrar al darrer moviment.

Després de treure de la bandolera unes petites ulleres de sol Ray-ban i posar-se-les, l’Aomame va agafar tres bitllets de mil iens de la cartera i els va allargar al conductor.

– Baixaré aquí. No puc arribar tard de cap manera -va dir.

El conductor va assentir i va agafar els diners.

– ¿Vol el rebut?

– No, no cal. I es pot quedar el canvi.

– Moltes gràcies -va dir el conductor-. Vagi amb compte, que em sembla que fa bastant vent. I vigili de no relliscar.

– Sí, aniré amb compte -va dir l’Aomame.

– A més a més -va afegir el conductor parlant cap al retrovisor- voldria que tingués present una cosa: les coses no són el que semblen.

L’Aomame es va repetir aquestes paraules mentalment: les coses no són el que semblen. Va arrugar una mica les celles.

– ¿Què vol dir, amb això?

El conductor li va dir, escollint les paraules amb cura:

– Bé, el que vull dir és que ara farà una cosa que no és «normal». Tinc raó, ¿oi? Per començar, això de baixar per una escala d’emergència de l’autopista metropolitana de Tòquio és una cosa que no fa la gent, normalment. Sobretot, una dona.

– Sí, té raó -va dir l’Aomame.

– Per tant, si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Jo l’he tinguda, aquesta experiència. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

L’Aomame va pensar en el que havia dit el conductor. Mentre ho feia es va acabar la música de Janacek i l’audiència va començar a aplaudir sense esperar ni un sol instant. ¿O sigui que la gravació que havien emès havia estat feta en un concert? L’aplaudiment va ser llarg i encès; de tant en tant fins i tot se sentia algun bravo. Feia venir a la ment la imatge del director somrient, girat envers el públic, que s’ha posat dempeus, i fent una reverència rere l’altra. Aixeca el cap, alça les mans, estreny la mà del cap de l’orquestra, es gira d’esquena i felicita tots els membres de l’orquestra aixecant totes dues mans, es gira un altre cop cap al públic i torna a fer una profunda reverència. Si s’escolten els aplaudiments durant una llarga estona, arriba un moment que es deixen de sentir. És una sensació semblant a la d’escoltar una interminable tempesta de sorra al planeta Mart.

– En qualsevol moment, de realitat, n’hi ha només una -va repetir el conductor a poc a poc, com si subratllés un passatge important d’un llibre.

– És clar -va respondre l’Aomame. Un objecte només pot existir en un sol moment en un sol lloc; ho va demostrar Einstein. La realitat sempre és, al capdavall, dura i solitària.

L’Aomame va assenyalar l’equip de música:

– És molt bo, el so.

El conductor va assentir:

– ¿Com ha dit que es deia, el compositor?

– Janacek.

– Janacek -va repetir el conductor, com si memoritzés una contrasenya important. Tot seguit, va estirar la palanca per obrir la porta automàtica del darrere.-Vagi amb compte. Tant de bo pugui arribar a l’hora que havia quedat.

L’Aomame va baixar del cotxe amb la gran bandolera de pell a la mà. Mentre sortia, encara se sentien els aplaudiments a la ràdio del cotxe. Va caminar parant molta atenció al costat de l’autopista metropolitana en direcció a l’espai d’emergència que hi havia deu metres més endavant. Cada vegada que passava un camió de gran tonatge pel carril del sentit contrari, sentia tremolar el ferm sota els seus talons alts. Més que no pas una tremolor, feia l’efecte que es tractava d’onades: era com caminar per la coberta d’un portaavions que ha de fer front a la maregassa.

La nena petita del Suzuki Alto vermell va enganxar la cara a la finestra de l’acompanyant i es va mirar l’Aomame amb la boca oberta. Després, es va girar cap a la mare i li va preguntar:

– Ei, ¿què fa, aquella dona? ¿On va? Jo també vull sortir i caminar per fora. Ei, mare, jo també vull sortir! Va, mare! -insistia, tossuda, en veu alta. La mare va callar i va fer que no amb el cap, i tot seguit va dirigir una mirada de censura a l’Aomame. Però aquesta va ser l’única veu que va fer alçar i l’única reacció que va provocar l’Aomame: la resta de conductors es van limitar a fumar, a arrufar les celles i a seguir amb la mirada la dona que caminava amb pas decidit entre els cotxes i el mur com si es tractés d’un ésser d’un altre món. Per molt que els cotxes estiguessin aturats, no era un fet habitual, veure algú caminant pel ferm de l’autopista metropolitana: calia un cert temps per assimilar que una visió com aquella era real, sobretot si la persona en qüestió era una dona jove amb minifaldilla i talons alts.

L’Aomame va serrar les dents, va clavar la vista al davant, va posar l’esquena recta i va començar a caminar amb pas ferm mentre sentia les mirades de la gent a la pell. Els talons de les sabates marrons Charles Jourdan produïen un soroll sec sobre l’asfalt, i el vent li movia els baixos de l’abric. Tot i que ja havia començat l’abril, el vent encara era fred i tenia un deix punyent. Damunt del vestit de dues peces de Junko Shimada, de llana verda no gaire gruixuda, portava un abric d’entretemps de color beix i una bandolera de pell negra. Duia els cabells, que li arribaven fins a l’espatlla, ben tallats i molt cuidats. No portava ni un sol accessori. Feia un metre i seixanta-vuit centímetres d’alçada, i gairebé en cap part del cos li sobrava gens de carn: tots els músculs estaven treballats a consciència, per bé que això no se li notava, amb l’abric posat.

Examinant-li els detalls de la cara des del davant es veia que la forma i la mida de les dues orelles era diferent. L’orella esquerra era força més grossa que la dreta, i estava torçada. Tanmateix, ningú no se n’adonava, d’entrada, perquè gairebé sempre la duia amagada sota els cabells. Els llavis tancats formaven una línia recta que suggeria que no li era fàcil agafar confiança amb les altres persones. El nas prim i petit, els pòmuls una mica prominents, el front ample i les celles llargues i rectes confirmaven, cadascun a la seva manera, la mateixa impressió. El conjunt de la cara, però, tenia una forma ovalada que la feia agradable i fins i tot es podria dir que bonica. El problema era l’extrema pobresa d’expressió: els llavis, fermament tancats, no somreien mai si no era en cas de gran necessitat; els ulls eren freds i vigilants com els del capatàs de la coberta d’un vaixell. Per sort, el seu rostre no produïa una impressió gaire vívida a la gent; la majoria de vegades, el que desperta l’atenció o l’interès de la gent no és la bellesa o la lletjor dels trets en repòs, sinó la naturalitat i la gràcia dels moviments d’expressió.

La major part de la gent no aconseguia retenir gaire bé la cara de l’Aomame: així que n’apartaven els ulls, eren incapaços de descriure-la. Tot i que en principi tenia un rostre força singular, per alguna raó els seus detalls no quedaven a la memòria. En aquest sentit, s’assemblava als insectes que empren el mimetisme de manera tan efectiva. Canviar de forma i de color per confondre’s amb el paisatge de fons, cridar l’atenció tan poc com fos possible i no ser recordada amb facilitat: aquests eren els objectius de l’Aomame. Era així, com s’havia protegit des de petita.

Tanmateix, quan per alguna raó feia una ganyota, en l’expressió distant de l’Aomame es produïa un canvi impressionant: cadascun dels músculs de la cara s’estirava amb força en una direcció diferent, la asimetria de les dues bandes es feia extremament palesa, sorgien arrugues profundes pertot arreu, els ulls s’enfonsaven de sobte, el nas i la boca es torçaven amb violència, les barres es desencaixaven i els llavis es replegaven i deixaven a la vista unes dents blanques i grosses. Era com si, en trencar-se’n el cordill, hagués caigut la màscara: en un instant, l’Aomame es convertia en una persona completament diferent. Qui ho veia quedava mort de por davant d’una transformació tan ferotge: era com trobar-se a una banda o a l’altra d’un abisme al fons del qual havien caigut una infinitat de saltadors anònims. Per això, ella s’esforçava a no fer mai cap ganyota davant de desconeguts. Només en feia quan estava sola o bé quan volia intimidar un home que no li agradava.

En arribar a l’espai per als estacionaments d’emergència, l’Aomame es va aturar i va mirar al voltant, buscant l’escala. Aviat la va trobar: tal com li havia dit el conductor, a l’entrada hi havia una tanca amb un cadenat que li quedava una mica per sobre de la cintura. Seria una mica molest, haver-la de saltar amb aquella minifaldilla estreta, però, si no feia cas de les mirades de la gent, no li costaria gaire. Sense dubtar, es va treure les sabates de taló alt i se les va ficar a la bandolera. Anant descalça, segurament es trencaria les mitges, però en podia comprar unes altres en alguna botiga.

La gent va observar com es treia les sabates i l’abric sense dir res. De fons, se sentia la veu aguda de Michael Jackson cantant Billie Jean que sortia de la finestra oberta d’un Toyota Celica negre que hi havia una mica més endavant. Sembla que sigui a l’escenari d’un club d’striptease, va pensar. Però era igual: que miressin tant com volguessin. Segur que s’avorrien, allí, aturats en aquell embús. Però que no es pensessin que es trauria més roba: avui, només les sabates i l’abric. Llàstima…

Es va penjar la bandolera al davant perquè no li caigués. Veia el Toyota Crown Royal Sallon negre, totalment nou, on havia estat fins feia un moment, lluny, a l’altra banda. El vidre del davant reflectia la llum del sol de la tarda com si fos un mirall i li impedia veure la cara del conductor. Segurament ell se l’estava mirant, però.

Que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

L’Aomame va inspirar profundament i va deixar anar tot l’aire. Va saltar la tanca metàl·lica escoltant la melodia de Billie Jean. La minifaldilla se li va arregussar fins a la cintura. És igual, va pensar: que la miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Tampoc no descobririen res sobre ella, a partir del que li poguessin veure a sota la faldilla. A més a més, aquelles cames belles i esveltes eren la part del seu cos de què estava més orgullosa.

En ser a l’altra banda de la tanca, es va posar bé la minifaldilla, va espolsar-se les mans, va tornar-se a posar l’abric i es va penjar la bandolera a l’espatlla. Es va tirar el pont de les ulleres endarrere. Tenia l’escala d’emergència al davant. Era una escala metàl·lica pintada de color gris en la qual s’havia buscat la simplicitat, l’eficiència i la funcionalitat, sense pensar que hi pogués baixar una dona amb els peus descalços, a excepció de les mitges i una minifaldilla ajustada. La Junko Shimada tampoc no havia dissenyat el seu vestit per baixar per una escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio. Quan passava un camió de gran tonatge pel carril contrari, tota l’escala tremolava. El vent xiulava en escolar-se pels forats de l’estructura metàl·lica. Fos com fos, però, l’escala era allí: ja només quedava baixar fins a peu pla.

Finalment, l’Aomame es va girar amb el posat de qui es troba a la tarima després de fer una conferència i espera les preguntes dels assistents i va mirar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra els cotxes que se succeïen sense solució de continuïtat. Les fileres de vehicles no havien avançat gens ni mica en tota aquella estona. Sense res més a fer, la gent que hi havia aturada observava tots els seus moviments: ¿què deu voler fer, aquesta dona?, semblaven preguntar-se divertits. Des de l’altra banda de la tanca queien damunt l’Aomame mirades que barrejaven interès i desinterès, enveja i menyspreu, i els sentiments no acabaven d’inclinar-se a cap banda, com si fossin en una balança poc segura que vacil·lés. Ho omplia tot un silenci pesant que ningú no gosava trencar aixecant la mà per fer una pregunta -una pregunta a la qual, és clar, l’Aomame no tenia cap intenció de respondre, encara que li fos formulada-: tots esperaven sense dir res una oportunitat que no arribaria a presentar-se mai. L’Aomame va abaixar una mica la barbeta, va mossegar-se el llavi de sota i els va observar des de darrere les ulleres de sol de color verd fosc.

Va dir-se, mentalment, que segur que aquella gent no s’imaginava pas qui era, ella, ni on anava, ni què estava a punt de fer. Ells eren allí, atrapats, i no podien anar enlloc. Gairebé no avançaven gens, però tampoc no podien recular. Aquest, però, no era el seu cas: ella tenia una feina per fer, una missió per acomplir. Per això havia d’anar passant.

Tenia ganes de plantar-se davant de tota aquella gent i fer una ganyota, però va aconseguir contenir-se. No tenia temps per perdre amb una cosa tan innecessària; un cop feta la ganyota, li costava molt recuperar l’expressió d’abans.

Es va girar d’esquena a aquella audiència silenciosa i va començar a baixar per l’escala d’emergència amb molta precaució, sentint la superfície rugosa del metall a la planta dels peus. El vent fred de principi d’abril li movia els cabells i de tant en tant li descobria l’orella torta de l’esquerra.

2

TENGO

Una idea una mica diferent

El primer record d’en Tengo era de quan tenia un any i mig: la seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants dels sostenidors i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. Al llitet hi havia un nen, que devia ser en Tengo, que els observava fent de tercera part. ¿O potser es tractava del seu germà bessó? No: el nen que hi havia allí devia ser en Tengo mateix, d’un any i mig. Això l’hi deia la intuïció. El nen tancava els ulls i dormia respirant profundament. Aquest era el primer record de la vida d’en Tengo. Aquesta visió, que havia durat uns deu segons, li havia quedat gravada vívidament a la memòria. Ni abans ni després no hi havia res. Aquest era l’únic record isolat que s’alçava a la seva ment sobre les aigües tèrboles de l’oblit, com la torre d’una ciutat coberta per les onades d’una inundació.

Cada vegada que en tenia l’ocasió, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o els cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora: no hi havia ni un sol cas de record més antic. Això passa perquè no és com a mínim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el món és una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sinó que passa volant per davant de la finestra.

Òbviament, un infant d’un any i mig no pot ser conscient de què implica que un home que no és el seu pare li xucli els mugrons a la seva mare: això és indubtable. Per tant, suposant que el record d’en Tengo fos real, ¿caldria pensar que potser aquesta escena que va veure li va quedar gravada a la retina sense que en fes cap judici, com si es tractés d’una càmera que es limita a captar la combinació de llums i ombres d’un objecte i l’enregistra mecànicament a la pel·lícula? ¿I que després, a mesura que la seva capacitat de raonament augmentava, anés analitzant aquella imatge fixa emmagatzemada i conferint-hi sentit? Però, ¿pot passar, realment, una cosa així? ¿És possible, que el cervell d’un lactant pugui guardar una imatge com aquesta?

¿O potser es tractava, senzillament, d’un record fals? ¿Potser se l’havia inventat més tard la seva pròpia consciència, per alguna raó? Un record fictici: en Tengo havia reflexionat a bastament sobre aquesta possibilitat. Finalment, però, va arribar a la conclusió que no devia ser el cas: era un record massa viu i massa convincent perquè es tractés d’una invenció. La llum, l’olor, els batecs del cor: tot tenia un realisme tan aclaparador que no podia ser mentida. A més a més, la hipòtesi que realment aquesta escena havia tingut lloc permetia explicar un seguit d’altres coses, tant des del punt de vista lògic com emocional.

Aquesta pel·lícula tan real, que no durava més de deu segons, arribava sense solució de continuïtat: sense cap avís previ, ni ajornament possible. No trucava a la porta: visitava en Tengo de sobte quan anava en tren, quan escrivia una fórmula a la pissarra, quan menjava, quan parlava amb algú -com, per exemple, ara-. Irrompia amb la força aclaparadora d’un tsunami silenciós, i quan se n’adonava ja la tenia plantada davant dels ulls i perdia la força de braços i cames. El temps quedava aturat, l’aire perdia densitat i li costava respirar. Totes les persones i coses del seu voltant deixaven de tenir cap relació amb ell, i aquella pantalla líquida li engolia tot el cos. Tanmateix, la sensació que el món quedava sumit en la penombra no li feia perdre gens de consciència: senzillament avançava per un altre carril, i en alguns aspectes els seus sentits encara estaven més esmolats que abans. No tenia por, però no podia mantenir els ulls oberts perquè les parpelles se li tancaven amb força, i sentia els sons del voltant com si li arribessin de lluny. Veia aquella pel·lícula tan familiar projectada una vegada i una altra sobre la pantalla de la consciència. Totes les parts del cos li començaven a suar, i notava que la camisa se li humitejava sota les aixelles. Es posava a tremolar de cap a peus, i els batecs del cor se li acceleraven i es feien més forts.

Quan estava acompanyat, en Tengo feia veure que es marejava. Realment, allò s’assemblava a un rodament de cap: només calia deixar passar un moment perquè tot tornés a ser com sempre. Es treia el mocador de la butxaca, es tapava la boca i es quedava quiet, aixecant només la mà per indicar a l’altra persona que no era res, que no es preocupés. De vegades li passava al cap de trenta segons i altres s’allargava més d’un minut. Mentrestant, es repetia la mateixa pel·lícula mecànicament, com si algú hagués posat un reproductor de vídeo en mode de repetició. La mare es treia els tirants dels sostenidors i un home que no se sabia d’on havia sortit li xuclava els mugrons durs. Havia tancat els ulls i deixava anar un sospir profund. A l’aire surava, lleu, l’olor nostàlgica de la llet materna. En un infant, l’olfacte és el sentit més desenvolupat. L’olfacte ensenya moltes coses: en alguns moments, ho ensenya tot. L’aire es convertia en un líquid espès i no sentia res, llevat del so amortit del seu propi cor.

Mira això, li deien ells dos. Mirà només això, li deien. Tu ets aquí i no pots anar a cap altre lloc, li deien. I li repetien aquest missatge un cop, i un altre, i un altre.

Aquesta vegada, l’«atac» va durar força. En Tengo va tancar els ulls, es va posar com sempre el mocador a la boca i va serrar les dents. No sabia quant de temps podia durar: l’únic que podia fer era mirar de calcular-ho, un cop acabat, a partir del grau de cansament del seu cos. I ara estava completament esgotat: mai no s’havia cansat d’aquesta manera. Va trigar força estona a poder obrir els ulls. Intentava recuperar la consciència al més aviat possible, però els músculs i els òrgans interns s’hi resistien, com si fos un animal que hagués errat el moment de l’any i es despertés de la hibernació abans d’hora.

– Ei, Tengo! -el cridava algú des de feia una estona. La veu li arribava molt apagada, com si l’estigués sentint des de les profunditats d’una cova. Va encertar a recordar que Tengo era el seu nom.- ¿Què passa? ¿T’ha tornat a passar allò? ¿Estàs bé? -li demanava la veu. Aquesta vegada la sentia una mica més a prop.

Finalment va tornar a obrir els ulls, va enfocar la vista i es va observar la mà dreta, que aferrava l’extrem de la taula. Va comprovar que el món existia, que no s’havia desintegrat, i que ell era allí i continuava sent ell mateix. Se sentia olor de suat, una olor una mica punyent, com la que es percep davant de les gàbies d’alguns animals del zoo. No hi havia cap dubte, però, que era ell qui l’emanava.

Tenia set: va allargar la mà per agafar el got d’aigua que hi havia damunt la taula i se’n va beure la meitat, amb compte de no vessar-la. Un cop va haver descansat i va tornar a respirar amb un ritme regular, en va beure la meitat que quedava. A poc a poc la consciència anava recuperant el lloc que li pertocava, i els sentits físics tornaven a la normalitat. Va deixar el got buit sobre la taula i es va eixugar els llavis amb el mocador.

– Perdó. Ja estic bé -va dir. Va confirmar que la persona que tenia asseguda al davant era en Komatsu; havien quedat en una cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku per parlar de feina. Ara ja sentia les veus de la gent del voltant a un volum normal. La parella que tenien asseguda a la taula del costat els mirava amb cara de curiositat. La cambrera estava dreta a prop seu, amb una expressió d’inquietud: potser tenia por que aquell client li vomités damunt el seient. En Tengo va alçar el cap i va assentir somrient, com si volgués dir-li que no hi havia cap problema, que no es preocupés.

– ¿Vols dir que no és un atac d’alguna cosa, això? -li va preguntar en Komatsu.

– No, no és res important. Només és una mena de mareig, encara que bastant fort -va respondre en Tengo. Encara se sentia la veu com si no fos la seva, però ja s’hi assemblava una mica més.

– Pots tenir un bon disgust, si et ve un atac d’aquests mentre condueixes -va remarcar en Komatsu mirant en Tengo als ulls.

– No condueixo.

– Val més així. Tinc un conegut que és al·lèrgic al pol·len que un dia, conduint, va començar a esternudar i es va encastar a un pal d’electricitat. Però això que tens tu no són només esternuts, Tengo. La primera vegada vaig quedar glaçat, encara que a partir de la segona ja t’hi comences a acostumar una mica.

– Em sap greu.

En Tengo va agafar la tassa de cafè i en va fer un glop. No tenia cap gust: tan sols era un líquid calent que li baixava gola avall.

– ¿Vols que demanem un altre got d’aigua? -li va demanar en Komatsu.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No, no cal. Ja estic més tranquil.

En Komatsu es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca de l’americana, es va posar un cigarret a la boca i el va encendre amb un dels llumins de la cafeteria. Tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge.

– ¿I de què era, doncs, que parlàvem? -va preguntar en Tengo, que volia tornar a la normalitat tan aviat com fos possible.

– Sí, ¿de què parlàvem, nosaltres dos? -va dir en Komatsu, aixecant una mica la vista i pensant un moment, o bé fent veure que pensava; ni en Tengo no ho hauria sabut dir. En la manera de moure’s i de parlar d’en Komatsu hi havia una part que era, com a mínim, teatral.- Ah, sí, parlàvem d’aquella noia, la Fukaeri. I també de Crisàlide d’aire.

En Tengo va assentir: sobre la Fukaeri i Crisàlide d’aire. En Komatsu n’havia començat a parlar, però la conversa havia quedat interrompuda quan s’havia produït l’«atac». En Tengo va treure de la cartera un plec de fotocòpies del text i el va deixar damunt la taula; va posar-hi la mà al damunt per tornar-ne a sentir el tacte.

– Ja t’ho vaig explicar per sobre quan vam parlar per telèfon: bàsicament, el més interessant de Crisàlide d’aire és que no imita ningú. Tractant-se de l’obra d’una principiant, és insòlit que no hi hagi cap part que vulgui assemblar-se a cap altra cosa -va dir en Tengo, triant les paraules amb cura-. És veritat, que la redacció és molt descuidada i l’elecció de paraules, molt pobra. Per començar, el títol ja confon «crisàlide» amb «capoll», i, si ens hi poséssim, trobaríem tots els exemples que volguéssim, com aquest. Però, com a mínim, hi ha alguna cosa, en la història, que t’enganxa. Tot i que l’argument general té un caràcter fantàstic, els detalls de les descripcions són increïblement realistes, i aquest equilibri és molt interessant. No sé si s’hauria de dir que aquesta combinació és fruit de l’originalitat o bé de la fatalitat, i és possible que el text no arribi a tenir el mínim de qualitat exigible. Però al final, quan te l’acabes de llegir, et provoca una mena de reacció silenciosa, encara que només sigui una mena d’incomoditat, una sensació estranya impossible d’explicar.

En Komatsu va mirar en Tengo sense dir res, mentre ell tornava a buscar les paraules adequades.

– No volia deixar aquesta obra fora del procés de selecció només perquè la redacció no sigui gaire bona -va continuar en Tengo-. Durant els anys que fa que treballo he llegit un fotimer d’originals que ens han enviat. Bé, potser seria més exacte dir que me’ls he mirat en diagonal, més que no pas que me’ls he llegit. Algunes obres estaven relativament ben escrites, mentre que altres, no cal dir que la immensa majoria, no hi havia per on agafar-les. Però, sigui com sigui, de tot aquest munt d’obres que m’he mirat, Crisàlide d’aire és la primera que m’ha provocat una reacció, ni que sigui momentània. Aquesta és la primera vegada que quan acabo de llegir un text em vénen ganes de tornar-lo a llegir des del començament.

– Vaja -va fer en Komatsu. Va treure el fum del cigarret amb expressió d’indiferència i va cloure els llavis. En Tengo feia força temps que tractava en Komatsu, però, i no es va deixar enganyar per aquest posat. Sabia que molt sovint aquest home mostrava uns sentiments que no tenien cap relació, o que eren totalment contraris, amb els que sentia realment, i per aquest motiu va esperar pacientment que continués parlant.

– Jo també me l’he llegida -va dir en Komatsu, després de fer una pausa-. Quan em vas trucar, me la vaig llegir immediatament. Però, realment, és un desastre. Hi ha frases que no tenen ni cap ni peus, que no s’acaba d’entendre ni què volen dir. Abans d’escriure una novel·la, potser s’hauria de començar pel començament i aprendre a escriure frases.

– Però te la vas llegir fins al final. ¿Oi que sí?

En Komatsu va somriure, amb un somrís que semblava arrencat del fons d’un calaix que no se sol obrir.

– Sí, tens tota la raó. Me la vaig llegir fins al final. Jo mateix vaig quedar de pedra: en principi, les obres que presenten els autors nous no me les llegeixo mai del tot, fins al final. I en vaig rellegir algunes parts i tot. És un fet tan insòlit com una alineació de planetes: això t’ho reconec.

– Per tant, aquesta obra té alguna cosa, ¿no?

En Komatsu va deixar el cigarret al cendrer i es va fregar l’aleta del nas amb el dit del mig de la mà dreta, però no va respondre a la pregunta que li havia fet en Tengo.

– Aquesta noia només té disset anys i encara va a l’institut -va dir en Tengo-. L’únic que passa és que no té la pràctica de llegir i escriure històries. És veritat, que amb aquesta obra és impossible que guanyi el premi per a nous autors, però valdria la pena que la incloguéssim entre els finalistes. Tu tens prou poder de decisió per poder-ho fer, ¿no? Així, segur que n’escriuria una altra.

– Vaja -va tornar a fer en Komatsu, badallant amb posat avorrit. Va fer un glop d’aigua del seu got.- Escolta, Tengo, pensa-hi bé, què passaria si incloguéssim una obra tan barroera entre els finalistes. Quedarien esparverats, els membres del jurat; potser s’enfadarien i tot. Per començar, no se la llegirien fins al final. Tots quatre són escriptors en actiu, i tots estan molt ocupats. Es mirarien per sobre les dues primeres pàgines i la llançarien a la paperera sense contemplacions, pensant que això ho podria haver escrit un alumne de primària. ¿Et penses que em farien cap cas, si els expliqués, mentre em fregava les mans, que això és un diamant en brut que només cal polir? Potser sí, que tinc prou poder de decisió per influir-hi, però aquesta influència m’estimo més reservar-me-la per quan tinguem una obra amb més suc.

– ¿O sigui que prefereixes que la descartem, i ja està?

– Això no ho he dit -va fer en Komatsu, fregant-se l’aleta del nas-. Tinc una idea una mica diferent, per a aquesta obra.

– Una idea una mica diferent… -va repetir en Tengo, que percebia un matís un pèl sinistre en aquests mots.

– Dius que el que hem de fer és confiar que la seva pròxima obra serà millor -va continuar en Komatsu-. És clar que a mi també m’agradaria confiar-hi: una de les coses que ens fa més feliços als editors és dedicar el nostre temps a formar autors joves. És molt emocionant observar el cel nocturn quan s’ha aclarit i descobrir una estrella nova abans que ningú. Però, si et dic la veritat, em costa molt pensar que aquesta noia escriurà res més. Ja fa vint anys que m’hi guanyo la vida, en aquest negoci, i durant aquest temps he vist començar i acabar les carreres d’uns quants autors. He après a distingir entre els autors que tenen futur i els autors dels quals no es pot esperar res. I, si em permets que t’ho digui, crec que, malauradament, d’aquesta noia no se’n pot esperar res. Ni una obra, ni dues, ni tres. Per començar, en aquesta novel·la res no fa pensar que amb temps i esforç pogués arribar enlloc. Per molt que esperéssim, no en trauríem res: ens quedaríem amb un pam de nas. I ho penso perquè l’autora no sembla tenir, ni remotament, cap desig d’escriure un bon text, o d’aprendre a redactar bé. Els qui saben escriure, o bé tenen un talent innat, o bé s’esforcen com bèsties fins que n’aprenen, i jo diria que aquesta Fukaeri no és ni dels uns ni dels altres. Pel que he llegit, ni té un talent natural ni sembla tenir cap desig d’esforçar-se. Per què, no ho sé, però no sembla tenir, d’entrada, cap interès per l’escriptura. El que sí que té és ganes d’explicar una història, unes ganes molt grans. Això t’ho reconec: amb un text sense polir ha aconseguit atreure la teva atenció i que jo em llegís la història fins al final, i, s’hi t’hi pares a pensar, això no és pas poca cosa. Però, igualment, com a novel·lista no té futur: menys futur que una cigala a l’hivern. Em sembla que t’estic decebent, però si t’he de ser franc, això és el que penso.

En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit: en Komatsu tenia una part de raó, i el que no es podia negar era el seu instint com a editor.

– Però, ¿no estaria malament, oi, donar-li una oportunitat? -va preguntar.

– ¿Vols dir llançar-la a l’aigua i comprovar si és capaç de nedar o si s’enfonsa?

– Sí, simplificant una mica.

– Jo ja he provocat unes quantes morts literàries sense necessitat, i no tinc ganes de veure ofegar-se a ningú més.

– ¿I què me’n dius, del meu cas, doncs?

– Tu, com a mínim, treballes -va dir en Komatsu mesurant les paraules-. Pel que jo veig, no hi estalvies esforços, i tens una actitud molt humil, envers l’ofici d’escriure. ¿I per què? Doncs perquè escriure t’agrada. Això també ho valoro molt, de tu. El do més important que ha de tenir algú que aspiri a ser novel·lista és l’amor per l’escriptura.

– Però amb això no n’hi ha prou.

– No, és clar, amb això no n’hi ha prou: hi ha d’haver «alguna cosa especial». A mi, com a mínim, m’ha d’oferir alguna cosa que jo no sigui capaç d’esgotar en la lectura. En les novel·les, el que valoro més és que tinguin alguna cosa que se m’escapa. Quan ho entenc tot, no m’interessen gens ni mica. De fet, no cal ni dir-ho: és un fet elemental.

En Tengo va callar un moment, abans de tornar a parlar:

– I en això que ha escrit la Fukaeri, ¿hi ha alguna cosa que se t’escapi?

– Sí que hi és, és clar. Aquesta noia té alguna cosa important a dir: quina cosa, no ho sé, però la té. Ella ho sap, tu ho saps, i jo també ho sé. Això és evident per a tothom, tan evident com el fum que s’alça d’una foguera encesa una tarda sense vent. Però escolta, Tengo: potser això que aquesta noia té entre les mans és massa gros, per a ella.

– No podem esperar que nedi, si la llancem a l’aigua.

– Això mateix -va dir en Komatsu.

– ¿O sigui que no la deixarem entre els finalistes?

– Exactament -va respondre en Komatsu. Va torçar els llavis i va posar totes dues mans damunt la taula.- Ara hauré de triar molt bé les paraules, per dir-te el que et vull dir.

En Tengo va agafar la tassa de cafè, va mirar el que hi quedava i la va tornar a deixar. En Komatsu encara no deia res. Va ser en Tengo qui va parlar:

– Ara m’explicaràs quina era aquesta «idea una mica diferent» que deies, ¿oi?

En Komatsu va entretancar els ulls com un professor que tingués un alumne brillant davant seu. Va fer que sí amb el cap, a poc a poc.

– Això mateix.

En Komatsu era un home força impenetrable. No era fàcil endevinar què pensava o què sentia, a partir de la seva expressió o el seu to de veu. D’altra banda, ell mateix no semblava divertir-se pas poc creant cortines de fum per amagar-se de l’interlocutor. Tenia una ment molt àgil, i era de la mena de persones que prenen decisions amb independència de les expectatives dels altres i després els n’informen. Tampoc no feia ostentacions innecessàries, però havia llegit una gran quantitat de llibres i tenia coneixements profunds en disciplines molt diverses. I no solament tenia molts coneixements, sinó també molta intuïció a l’hora de valorar autors i obres. Potser també tenia algun prejudici, però considerava que els prejudicis constituïen un element important de la veritat.

No era, en principi, home de gaires paraules i no li agradava donar explicacions, però quan calia era capaç d’exposar la seva opinió amb lògica i intel·ligència. Quan volia, podia arribar a ser molt mordaç: apuntava al punt feble del rival i l’atacava amb un comentari breu i ben dirigit. Tenia uns gustos personals molt marcats sobre les persones i les obres, i les que no suportava eren molt més nombroses que les que li agradaven. Naturalment, també hi havia molta més gent que no li tenia gens de simpatia que gent que n’hi tenia. Fins a cert punt, però, ell mateix ho buscava: en Tengo pensava que, de fet, li agradava la soledat, i que fins i tot es divertia fent que els altres s’allunyessin d’ell o, directament, caient-los malament. Una de les seves màximes era que els esperits penetrants no sorgeixen en ambients favorables.

En Komatsu tenia quaranta-cinc anys, setze més que en Tengo. Es dedicava en cos i ànima a la seva feina d’editor d’una revista literària i era força conegut en el món editorial, però ningú no sabia res de la seva vida personal, perquè a la feina no parlava amb ningú de qüestions privades. En Tengo no sabia absolutament res sobre on havia nascut, on s’havia criat o on vivia actualment. Per estona que parlessin, aquests temes no sortien mai a la conversa. La gent s’estranyava que algú tan poc afable, que defugia el tracte amb els altres i que tenia una actitud de menyspreu envers el món literari, rebés tants originals, però això, a ell, no semblava molestar-lo gaire, i quan en necessitava aconseguia textos d’autors famosos. Ja havia passat diverses vegades que un número de la revista havia pogut sortir gràcies a ell. Per això, encara que no caigués bé, tothom el tenia en compte.

Corria el rumor que durant les protestes contra la renovació del Tractat de Seguretat entre el Japó i els Estats Units de l’any 1960, quan en Komatsu era alumne de la Facultat de Literatura de la Universitat de Tòquio, formava part del grup que va dirigir la revolta dels estudiants, i que era molt a prop de la Michiko Kanba a la manifestació en què ella va morir a causa de la violència de les forces policials, i que ell mateix va acabar amb una ferida força greu. En Tengo no sabia si això era veritat o no, però en sentir aquest rumor va pensar, senzillament, que era plausible. Era alt i molt prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els braços molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: recordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del segle xix. No somreia gaire, però quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se’l veiés especialment divertit: semblava només un bruixot molt experimentat que somreia sardònicament mentre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, però sempre portava roba semblant, potser per mostrar al món que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de cotó d’Oxford o bé un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d’uniforme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l’armari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d’americanes de pota de gall de tres botons, només lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un número a cada jaqueta, per no confondre-les.

Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li començaven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d’una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d’haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s’ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava penetrant com la llum dels estels d’una nit d’hivern. Quan, per alguna raó, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la lluna: perdia tota l’expressió, i fins i tot semblava que li baixés la temperatura del cos.

En Tengo coneixia en Komatsu des de feia uns cinc anys. Havia presentat una obra al concurs de nous autors de la revista que editava en Komatsu, i havia quedat entre els finalistes. En Komatsu li va trucar i li va dir que volia quedar amb ell per parlar-hi. Es van trobar en una cafeteria de Shinjuku -la mateixa on eren ara-, i en Komatsu li va anunciar que era probable que amb l’obra que havia presentat no guanyés aquella edició del concurs -efectivament, no la va guanyar-, però que a ell, personalment, li havia agradat molt. «No és que et vulgui fer sentir en deute amb mi, però és molt estrany, que jo li digui això a algú», li va comentar. (En Tengo encara no ho sabia, llavors, però realment era així.) I li va demanar que li deixés llegir la pròxima obra que escrivís abans que a ningú altre. En Tengo li va dir que ho faria.

En Komatsu també volia saber quina mena de persona era, en Tengo: com l’havien educat i què feia, actualment. En Tengo li va explicar, amb la màxima sinceritat possible, tot el que hi havia per explicar. Va créixer a Ichikawa, a la prefectura de Chiba. La seva mare havia mort pocs anys després que ell nasqués, a causa d’una malaltia, o com a mínim això era el que li havia explicat el seu pare. No tenia germans. El pare no es va tornar a casar, i va pujar en Tengo tot sol. El seu pare treballava de recaptador de l’impost de l’NHK, però ara tenia Alzheimer i vivia en una residència geriàtrica que hi havia a l’extrem sud de la península de Bôsô. En Tengo s’havia graduat en una institució de la Universitat de Tsukuba que duia el curiós nom d’Institut de Matemàtiques de la Facultat de Ciències de la Vida del Primer Clúster de Facultats, i compaginava l’escriptura de narrativa amb la feina com a professor en una acadèmia de Yoyogi. Després de graduar-se hauria pogut intentar ser professor de matemàtiques als instituts de la seva prefectura d’origen, però es va estimar més fer classes en acadèmies, perquè això li permetia, fins a cert punt, tenir més llibertat d’horaris. Vivia sol en un petit apartament del barri de Kôenji.

Ni ell mateix hauria sabut dir si volia convertir-se en novel·lista professional. Tampoc no sabia si tenia talent per a la narrativa: l’únic que sabia amb tota certesa és que no podia passar sense escriure històries. Per a ell, escriure era una cosa molt semblant a respirar. En Komatsu no li va fer cap comentari especial: va limitar-se a escoltar atentament el que li explicava en Tengo.

No hauria sabut dir per què, però semblava que en Komatsu tenia un interès personal per en Tengo. En Tengo tenia un cos força robust -des de la secundària obligatòria fins a la universitat va ser un dels lluitadors més importants del club de judo-, i uns ulls que recordaven els d’un pagès matiner. Duia els cabells tallats molt curts, sempre se’l veia moreno a causa del seu to de pell, tenia les orelles rodones i arrugades com coliflors i no tenia l’aspecte ni de jove escriptor ni de professor de matemàtiques; això, aparentment, també li agradava a en Komatsu. Així que acabava una història nova, en Tengo la portava a en Komatsu i ell se la llegia i li deia què en pensava. Llavors, en Tengo la revisava tenint en compte els seus consells. Quan li donava la versió revisada, en Komatsu li tornava a donar indicacions noves, com si fos un entrenador que a poc a poc va apujant el llistó.

– Potser, en el teu cas, necessitaràs força temps -li deia en Komatsu-, però no has de tenir pressa: tingues paciència i escriu cada dia, sense descans. I guarda tot el que puguis, del que hagis escrit, perquè algun dia et podria ser útil. -I en Tengo li deia que sí.

En Komatsu també passava a en Tengo petits treballs d’escriptura, textos que apareixien sense signar en una revista femenina que publicava la seva editorial. Duia a terme qualsevol encàrrec que li donava, des d’articles que s’havien de reescriure i petites ressenyes sobre pel·lícules estrenades o llibres acabats de publicar, fins a prediccions astrològiques. Aquestes prediccions, que escrivia a l’atzar, tenien molt bona acollida, perquè sovint les encertava. Un cop va escriure: «Compte amb un terratrèmol que hi pot haver a primera hora del matí», i, efectivament, hi va haver un gran terratrèmol a primera hora. Aquests encàrrecs li proporcionaven entrades puntuals de diners que li anaven molt bé, i també li servien com a exercicis de redacció. Sempre s’alegrava quan veia els textos que havia escrit, fossin de la mena que fossin, impresos en les publicacions exposades a les llibreries.

Al cap d’un temps va encomanar-li la tasca de fer una primera lectura de les obres presentades al concurs de nous autors de la revista. Era una mica estrany que algú que es podria haver presentat al concurs de nous autors llegís les obres d’altres candidats, però a en Tengo no li amoïnava especialment la situació en què es trobava, i feia una valoració justa de les obres. Llegir muntanyes de novel·les avorrides i mal escrites li va permetre tenir un íntim coneixement de què era una novel·la avorrida i mal escrita. A cada edició, d’entre el centenar d’obres presentades, n’escollia un màxim de deu que semblaven tenir un cert sentit i les duia a en Komatsu, acompanyades, cadascuna, d’un informe que descrivia la impressió que li havien fet. Finalment, s’escollien cinc finalistes entre els quals els quatre membres del jurat seleccionaven el nou autor guanyador.

A més d’en Tengo, hi havia altres persones que cobraven per fer les primeres lectures de les obres, i diversos editors, a més d’en Komatsu, que en feien la primera selecció. Es volia que el procés fos just, però tampoc no hi havia necessitat que els editors llegissin personalment totes les obres. Per alt que fos el nombre d’obres presentades, com a màxim n’hi havia dues o tres que tenien algun interès, i no havia manera que passessin inadvertides, les llegís qui les llegís. Les obres que en Tengo havia presentat havien quedat entre les finalistes en tres ocasions. Evidentment, no va ser mai en Tengo mateix qui va fer passar la seva obra, sinó els dos altres encarregats de fer les primeres lectures, i en Komatsu, com a cap de la redacció. Cap d’aquestes obres no va aconseguir el premi, però en Tengo no es va desanimar, en part perquè tenia gravades a la ment les paraules d’en Komatsu, que li havia dit que era qüestió de dedicar-hi temps, i en part perquè ell mateix no tenia una pressa especial per convertir-se en novel·lista.

Si organitzava bé els continguts de les classes, podia quedar-se a casa fent el que volgués quatre dies a la setmana. Feia set anys que treballava de professor a la mateixa acadèmia, però tenia força bona reputació entre els alumnes, perquè ensenyant anava al gra, no es perdia en disquisicions i era capaç de respondre a l’instant a qualsevol pregunta. Per a sorpresa seva, tenia talent per parlar davant dels alumnes: explicava bé, tenia bona veu i sabia fer acudits per animar la classe quan calia. Fins que va començar a treballar de professor pensava que no servia per parlar davant de la gent. Fins i tot ara, quan havia de parlar cara a cara amb algú, de vegades es posava nerviós i no li sortien les paraules. Quan es trobava en una reunió de poques persones, acabava fent totalment el paper d’oïdor. Tanmateix, quan pujava a la tarima i es trobava davant d’un nombre indeterminat d’estudiants, el cap se li aclaria de sobte i podia parlar tranquil·lament tota l’estona que calgués. Realment, els éssers humans som una cosa ben incomprensible, pensava sempre.

No tenia queixa del sou. No es pot dir que fos gaire alt, però l’acadèmia pagava d’acord amb el grau de competència de cada professor. Cada cert temps es feien enquestes als alumnes per saber-ne el grau de satisfacció respecte dels professors, i com més alt era, més ben retribuït estava el professor. Això era per evitar que altres acadèmies s’enduguessin els millors. (De fet, en Tengo havia rebut unes quantes propostes de caçadors de talents.) Això no passava en les acadèmies normals: el sou depenia de l’antiguitat, i eren els caps els qui prenien decisions sobre la vida de la gent, sense tenir gens en compte la seva capacitat o popularitat. Ell fins i tot s’ho passava bé, amb la feina de l’acadèmia: la majoria dels alumnes assistien a les classes tenint molt clar l’objectiu d’aprovar els exàmens d’ingrés a la universitat, i les seguien amb moltíssim interès. No calia que el professor fes res, a banda de la classe estricta. Això era molt d’agrair, per a en Tengo: no tenia cap necessitat de molestar-se amb problemes com ara la mala conducta dels alumnes o les infraccions de les regles de l’escola: n’hi havia prou de plantar-se a la tarima i ensenyar a resoldre els problemes de matemàtiques. I en Tengo tenia un talent innat, per resoldre exercicis purament conceptuals que exigien fer servir els nombres com a eina.

Quan era a casa, solia llevar-se d’hora i escriure fins ben entrada la tarda. Una ploma Montblanc, tinta de color blau i paper pautat per escriure: això era tot el que necessitava per sentir-se completament satisfet. Un cop a la setmana venia una amiga seva, una dona casada, a l’apartament i passaven la tarda junts. Era evident que aquella relació amb una dona deu anys més gran que ell no anava enlloc, la qual cosa li donava una informalitat que no feia que perdés, però, gens de substància. Als vespres feia llargues passejades, i quan queia la nit llegia un llibre tot sol mentre escoltava música. No mirava la televisió: quan venia el cobrador de l’NHK es negava educadament a pagar-li argumentant que no tenia televisor: «No en tinc, de debò. Si vol, pot entrar i comprovar-ho vostè mateix». Però mai no entraven al seu apartament: als cobradors de l’NHK no els està permès, entrar a les cases.

– Jo estic pensant en una cosa una mica més gran -va dir en Komatsu.

– ¿En una cosa més gran?

– Sí. No dic que un premi per a nous autors sigui poc, però vull aspirar a alguna cosa més.

En Tengo va callar. No sabia què es proposava, en Komatsu, però es va adonar que allò era una mica tèrbol.

– El premi Akutagawa -va dir en Komatsu, després d’una pausa força llarga.

– El premi Akutagawa -va repetir en Tengo, com si escrivís les paraules del seu interlocutor amb caràcters molt grossos, fent servir un bastó, a la sorra molla de la platja.

– El premi Akutagawa. Fins i tot tu, que saps tan poc del món, el deus conèixer, ¿no? Llavors sortiria als titulars dels diaris i a les notícies de la televisió.

– Perdona, Komatsu, és que no sé si et segueixo. ¿Que encara parlem de la Fukaeri?

– Sí: parlem de la Fukaeri i de Crisàlide d’aire. No ha sortit cap altre tema de conversa, a part d’aquest, ¿no?

En Tengo es va mossegar el llavi i va intentar deduir el fil lògic que hi devia haver darrere d’aquestes paraules.

– Però, ¿que no m’has estat dient que aquesta obra no era prou bona per guanyar el concurs de nous autors? ¿Que tal com està no va enlloc?

– Això mateix: tal com està, no va enlloc. Això és una veritat com un temple.

En Tengo va necessitar temps per pensar.

– És a dir, m’estàs dient que s’ha de refer el text que s’ha presentat.

– No s’hi pot fer cap altra cosa. N’hi ha molts, de casos d’obres prometedores que s’han presentat a un concurs i que s’han refet seguint els consells de l’editor. No és pas res d’insòlit. Però aquesta vegada no serà la mateixa autora qui la reescrigui, sinó una altra persona.

– ¿Una altra persona? -es va sorprendre en Tengo, però ja sabia la resposta a aquesta pregunta abans de fer-la. Només l’havia plantejada per si de cas.

– La reescriuràs tu -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar. Va fer un sospir i va dir:

– Però escolta, Komatsu: no hi ha prou temps, per refer l’obra per al concurs. S’ha de tornar a escriure pràcticament des de zero, de cap a peus, perquè tingui una mica de sentit.

– És clar, s’ha de refer de cap a peus. S’ha de deixar l’estructura de la història tal com està, i també s’ha de mantenir el to estilístic tant com es pugui, però pràcticament s’han de canviar totes les frases. És a dir, se n’ha de fer una adaptació. Tu t’encarregaràs de reescriure-la. I jo faré de productor de tot el procés.

– ¿Vols dir, que serà tot tan fàcil? -va dir en Tengo, com si parlés per a ell mateix.

– Escolta’m -va dir en Komatsu, agafant la cullereta de cafè com si fos la batuta amb què un director d’orquestra dirigeix un solo i apuntant-la cap a en Tengo-: aquesta noia, la Fukaeri, té alguna cosa molt especial: n’hi ha prou de llegir Crisàlide d’aire per adonar-se’n. Té una imaginació impressionant. Però, malauradament, la seva redacció no va enlloc, t’ho miris com t’ho miris. En canvi, tu sí que saps escriure: saps organitzar els continguts i tens bon gust; els teus textos són llargs, però escrius frases intel·ligents i delicades. També tens força. Però la Fukaeri, per contra, encara no sap ni com s’hi hauria de posar, a escriure, i de vegades no s’entén ni de què va, la seva història. En principi, se suposa que quan comences a escriure has de tenir molt clar què és, el que vols explicar, però aquesta noia és com una bestioleta poruga que s’ha amagat en un cau molt profund i que no s’atreveix a sortir-ne. Sabem que està amagada al fons del cau, però no tenim manera de fer que en surti. És això a què em refereixo, quan dic que es tracta de dedicar-hi temps.

En Tengo, incòmode, va canviar de posició a la cadira de plàstic sense dir res.

– És molt senzill -va continuar en Komatsu agitant lleument la cullereta de cafè-: el que hem de fer és combinar-vos a tots dos per crear un sol nou novel·lista. Vestirem la història en brut de la Fukaeri amb frases ben escrites teves. La combinació és ideal. Tu n’ets capaç, de fer-ho. ¿Que no és per això, que t’he donat suport personalment fins ara? ¿Oi que sí? De tota la resta, ja me n’encarrego jo. Si uniu els vostres talents, el premi per a nous autors us queda curt: podeu aspirar perfectament a l’Akutagawa. No és en va, que fa anys que visc d’aquesta feina: me’n conec tots els trucs, del primer a l’últim.

En Tengo es va quedar un moment mirant la cara d’en Komatsu amb la boca entreoberta. En Komatsu va deixar la cullereta de cafè damunt del platet; el soroll que va fer va ser estranyament fort.

– ¿I què farem, després, si aconseguim el premi Akutagawa? -va demanar en Tengo quan es va haver recuperat de la sorpresa.

– Si guanyeu l’Akutagawa, us fareu famosos. La majoria de la gent és incapaç de valorar si una novel·la és bona o no, però ningú no es vol quedar al marge del que passa, i per això, si una novel·la guanya un premi i es converteix en notícia, la gent la compra i se la llegeix, i més encara si l’autora és una noia que tot just va a l’institut. Si el llibre es ven bé, en podem treure força diners, i els beneficis ens els podem repartir com vulguem, entre tots tres. Ja ho arreglaria jo, això.

– Tant és, ara, com ens repartiríem els diners -va dir en Tengo amb la gola seca-. ¿Vols dir que una cosa com aquesta no viola l’ètica de la teva professió? Si el que hem fet s’arriba a descobrir, ens ficarem en un bon embolic. Tu no podries continuar treballant a l’editorial, ¿oi?

– No és tan fàcil, que es descobreixi. Puc ser molt discret, jo, quan vull. I, a més a més, si s’arriba a fer públic, deixaré l’editorial amb molt de gust. No els caic gaire bé, als caps, i sempre m’han tractat força malament. La puc trobar molt de pressa, una altra feina. El que vull, jo, és riure’m del món literari. Vull burlar-me d’aquesta colla d’inútils que es reuneixen en cellers foscos per alabar-se els uns als altres, llepar-se les ferides i fer-se mútuament la traveta sense parar de donar-se importància dient bajanades sobre la missió de la literatura. Vull fer servir els mecanismes ocults del sistema per fer-los quedar com uns idiotes. ¿No ho trobes divertit?

En Tengo no ho trobava especialment divertit. Pràcticament no en tenia cap experiència, encara, del món literari. A més a més, veure un home competent com en Komatsu a punt d’embarcar-se en una empresa tan perillosa per uns motius tan infantils li havia fet perdre momentàniament la parla.

– A mi, això que dius, em sona com una mena de frau.

– No són pas infreqüents, les obres a quatre mans -va dir en Komatsu arrufant les celles-. La meitat de les sèries de còmics que es publiquen en revistes es fan així. Els membres de la plantilla busquen una idea i desenvolupen la història, el dibuixant en fa uns esborranys senzills i els ajudants hi afegeixen els detalls i el color: el procés no és tan diferent del de fabricar despertadors. I en l’àmbit de la novel·la hi ha exemples semblants. Les romàntiques, per exemple: l’editorial, que és qui sap com es fan, contracta un escriptor, que l’únic que ha de fer és crear una història que segueixi les directrius que li donen. O sigui, que és com treballar en cadena, perquè si no es fa així no es pot produir en massa. El que passa és que el món de l’alta literatura és més estricte i aquest sistema no es pot fer servir obertament. Per això, l’estratègia que nosaltres haurem de fer servir, en realitat, és la de presentar la Fukaeri com a única autora del llibre. Si se sabés, potser es produiria un cert escàndol, però no infringiríem cap llei. És cap aquí, cap on va la nostra època. No estem parlant de Balzac o de Murasaki Shikibu, sinó solament de retocar l’obra d’una noia d’institut que fa aigües pertot arreu i convertir-la en una obra molt millor. ¿Què hi ha de dolent, en això? ¿No estaria bé que, un cop millorada l’obra, en poguessin gaudir molts més lectors?

En Tengo va reflexionar en el que havia dit en Komatsu i va escollir les paraules amb molta cura:

– Hi ha dos problemes. Un és si la Fukaeri, que és l’autora, estarà d’acord o no que una altra persona reescrigui la seva obra. Si ella diu que no, és evident que s’ha acabat el bròquil. L’altre, si ella diu que sí, és la qüestió de si jo sóc realment capaç de reescriure la seva història. És una feina molt delicada, la d’escriure una obra a quatre mans, i pot ser que no tot vagi tan rodat com et penses.

– Tu ho pots fer -va deixar anar en Komatsu sense fer cap pausa, com si ja hagués anticipat l’objecció d’en Tengo-. N’estic completament segur. Això és el primer que em va venir al cap quan vaig començar a llegir Crisàlide d’aire: aquesta història l’ha de reescriure en Tengo. Dit d’una altra manera: aquesta història és perfecta, perquè la reescriguis tu; està esperant que tu la refacis. ¿No t’ho sembla?

En Tengo va fer que no amb el cap. No li venien les paraules.

– No hi ha cap pressa -va dir en Komatsu en veu baixa-. És una decisió important. Pensa-hi amb calma dos o tres dies. Torna’t a llegir Crisàlide d’aire i pensa bé en la proposta que t’acabo de fer. Ah, sí: queda-t’ho tu, això.

En Komatsu es va treure un sobre marró de la butxaca de l’americana i el va donar a en Tengo. A dins hi havia dues fotografies en color de mida estàndard. Totes dues eren d’una noia: la primera, un retrat de pit cap amunt, i l’altra, una instantània de cos sencer. Semblaven fetes al mateix moment: la noia estava dreta davant de la mateixa escala, molt àmplia. Els seus trets tenien una bellesa clàssica, i els cabells eren llargs i llisos. Era prima i menuda, i portava una brusa blanca. Els llavis s’esforçaven a somriure, però els ulls, uns ulls molt seriosos que semblaven buscar alguna cosa, s’hi resistien. En Tengo va observar una estona les dues fotografies alternativament. Sense saber per què, mentre les mirava va recordar l’època que ell tenia la mateixa edat i va sentir un lleu dolor al pit, un dolor especial que feia molt temps que no sentia. La imatge d’aquella noia tenia alguna cosa que el desvetllava.

– Aquesta és la Fukaeri -va explicar en Komatsu-. És força bonica, ¿oi? I té una bellesa molt natural. Té disset anys. És perfecta. El seu nom real és Eriko Fukada, però no el farem servir: la presentarem com a Fukaeri. ¿No et sembla, que se’n parlarà molt, si guanya el premi Akutagawa? Els mitjans de comunicació se li tiraran a sobre com un estol de ratpenats quan cau la nit. Ens prendran el llibre de les mans.

En Tengo es va preguntar, estranyat, d’on devia haver tret aquelles fotografies, en Komatsu; per presentar-se al concurs no calia donar-ne cap. Però va decidir que valia més no fer cap pregunta: en part s’estimava més no saber-ne la resposta, la qual, d’altra banda, no aconseguia imaginar-se.

– Queda-te-les tu, les fotos. Potser et serviran d’alguna cosa -va dir en Komatsu. En Tengo va tornar a guardar les fotografies dins del sobre i les va deixar damunt de la còpia de Crisàlide d’aire.

– Komatsu, jo no en sé pràcticament res, de com funciona el món editorial, però, fent servir el sentit comú normal i corrent, diria que aquest pla és molt arriscat. Un cop has dit una mentida en públic, has de continuar mantenint aquesta mentida per sempre, has de ser coherent amb el que has dit, i això no em sembla gens fàcil, ni des del punt de vista psicològic ni des del pràctic. Només cal que algú cometi un sol error per arruïnar les vides de tots. ¿No t’ho sembla?

En Komatsu va agafar un altre cigarret i el va encendre.

– Tens raó. L’objecció que em fas té sentit i és encertada: és veritat, que aquest pla és arriscat. Ara mateix, encara hi ha massa punts que no són prou clars, i no podem saber què passarà. Pot ser que fracassem i ens trobem tots en una situació no gens agradable; això ho sé prou bé. Però mira, Tengo: després d’haver pensat en tot, el meu instint em diu que tiri endavant. Perquè una oportunitat com aquesta no te la trobes mai. Jo, fins ara, no me l’he trobada mai, i a partir d’ara segurament no me la tornaré a trobar. Potser no és gaire oportú comparar-ho amb una aposta, però tenim tants bitllets, i tantes monedes per donar propines, com vulguem. Tot lliga. Si ara deixem escapar aquesta oportunitat, ens en penedirem, més endavant.

En Tengo observava sense dir res el somriure profundament sinistre dibuixat al rostre d’en Komatsu.

– I el més important de tot és que el que nosaltres volem és convertir Crisàlide d’aire en una obra millor del que és ara. Ha de ser bo per força, que aquesta història estigui més ben escrita. Hi ha alguna cosa molt important, en aquesta obra, alguna cosa que ha d’extreure algú que sigui prou hàbil per fer-ho. Estic segur que tu, en el fons, també penses el mateix. ¿M’equivoco? Per això hem d’unir les nostres forces. Hem de fer un pla i aportar-hi cadascun les nostres habilitats. No ens hem d’avergonyir davant de ningú, tenint una motivació com aquesta.

– Però escolta, Komatsu: per moltes raons que em donis i molts principis morals que enarboris, t’ho miris com t’ho miris, això és fraudulent. Potser no ens hem d’avergonyir davant de ningú, de la motivació que ens hi empeny, però la veritat és que no podem deixar que ningú se n’assabenti. Hem d’actuar d’amagat, entre bastidors. I si et sembla que el terme «frau» no és prou adequat, pots parlar de mala fe. Potser sí, que no va en contra de la llei, però planteja un problema moral. Que un editor refaci una obra presentada al concurs de nous autors que convoca la seva revista és com si, en el camp de les finances, algú fes servir informació privilegiada per fer tractes. ¿O no?

– No es poden comparar, la literatura i les finances: són dues coses completament diferents.

– ¿I en què són diferents, per exemple?

– Bé, doncs, per exemple, deixes de banda una cosa molt important -va respondre en Komatsu. La seva boca s’havia fet insòlitament grossa i s’obria amb un aire divertit.- O, més que deixar-la de banda, t’estàs esforçant per no veure-la. I és que tu mateix ja tens ganes de fer-ho. En el fons, ja has decidit que reescriuràs Crisàlide d’aire; ho sé perfectament. Tot això del risc i de la moral només són excuses. Tengo: tu, ara, et mors de ganes de ser tu qui reescrigui Crisàlide d’aire. Et mors de ganes de ser tu qui extregui això que hi ha a l’obra de la Fukaeri. És aquesta la diferència entre la literatura i les finances. Tant si està bé com si està malament, et mou una motivació més important que la dels diners. Torna a casa i examina amb calma què sents. Planta’t davant del mirall i estudia’t la cara atentament: hi portes escrit que ho vols fer.

Li va semblar que de sobte l’aire s’havia fet menys dens. Va mirar un moment al voltant. ¿Tornaria a veure la pel·lícula de feia un moment? No hi havia cap indici que ho fes pensar, però. Aquell aire enrarit havia vingut d’algun altre lloc. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor del front. ¿Per què sempre tenia raó, en Komatsu?

3

AOMAME

Diversos fets alterats

L’Aomame va baixar per aquella escala estreta amb els peus protegits tan sols per les mitges. L’escala estava exposada per totes bandes i el vent xiulava en passar-hi a través. Tot i que duia la minifaldilla ajustada, de tant en tant el fort vent que bufava l’hi inflava per baix com si fos la vela d’un iot i havia d’esforçar-se a mantenir l’equilibri contra la força que l’alçava. Es va subjectar bé al tub de ferro que feia de barana amb les mans blanques i boniques i va començar a baixar els graons d’esquena, d’un en un. De tant en tant s’aturava, es treia alguns cabells del serrell que li havien anat a la cara i es posava bé la bandolera a l’espatlla.

A sota hi passava la Nacional 246. L’envoltaven tots els sorolls característics d’una gran ciutat: els motors, els clàxons i les alarmes antirobatori dels cotxes, les antigues marxes militars de la megafonia dels camions dels grups d’ultradreta, un martell pneumàtic que destrossava ciment en alguna banda… Els sons li arribaven des dels 360 graus al seu voltant, de dalt i de baix, l’assetjaven per totes bandes a cavall del vent que els feia dansar. Sentint-los -no és que tingués cap interès a sentir-los, però no podia perdre temps tapant-se les orelles-, va començar a tenir un cert malestar, una sensació semblant a la del mareig que provoca un vaixell.

Al cap d’una estona de baixar, va trobar una passarel·la que tornava cap a la zona del centre de l’autopista i unes altres escales que baixaven directament cap avall.

A l’altra banda de la carretera que hi havia al costat de l’escala d’emergència s’alçava un petit edifici residencial de cinc plantes, un edifici de rajoles marrons força nou. Tots els pisos tenien terrasses que miraven cap a aquella banda, però totes les finestres estaven tancades i tenien les cortines o els estors passats. ¿A quina mena d’arquitecte se li devia acudir, molestar-se a fer terrasses en una façana que era a tocar de l’autopista metropolitana? Ningú no devia pas estendre-hi els llençols, en un lloc com aquell, ni hi devia haver ningú que sortís al vespre a contemplar l’embús de trànsit tot gaudint d’un gintònic. Però, tot i així, en algunes terrasses hi havia cordills de niló per estendre-hi roba, com si fos obligatori. En una, fins i tot hi havien col·locat unes cadires de terrassa i un test amb un ficus del cautxú. El ficus tenia les fulles gastades i descolorides, en molt mal estat i plenes de taques marrons. L’Aomame no va poder evitar compadir-se’n: si mai es reencarnava, almenys esperava no fer-ho en una cosa com aquella.

Semblava que aquella escala d’emergència no es fes servir gairebé mai, perquè hi havia teranyines a tot arreu, amb petites aranyes negres que esperaven, pacients i alerta, les seves petites preses. Les aranyes, però, no devien ser gaire conscients de la seva pròpia paciència. Una aranya no té cap habilitat especial, a banda de fer teranyines, ni la possibilitat d’escollir cap estil de vida que no sigui quedar-se allà, quieta: s’instal·la en un lloc i es dedica a caçar preses fins que es fa vella, es mor i s’asseca. Tot està prefixat en els seus gens. No vacil·la, no té desitjos, ni recances; segurament, tampoc no té dubtes metafísics ni conflictes morals. Però aquest no era el cas de l’Aomame: ella s’havia de moure perseguint un objectiu, i per això baixava tota sola aquella escala d’emergència absurda de l’Autopista Metropolitana Número 3, en un barri qualsevol, com ara el de Sangen-jaya, es feia malbé les mitges, s’espolsava les teranyines i guaitava aquella terrassa ridícula amb el ficus del cautxú brut.

Es movia; per tant, existia.

Mentre baixava per l’escala, l’Aomame va pensar en la Tamaki Ootsuka. No tenia pas intenció de pensar-hi, però un cop li va venir al cap, no va poder parar. La Tamaki era la seva millor amiga quan anaven a l’institut, i formaven part de l’equip de softbol. Com a companyes d’equip van anar plegades a molts llocs i van fer moltes coses juntes. Un cop, també havien mantingut una mena de relació lèsbica. Unes vacances d’estiu, mentre viatjaven totes dues soles, van haver de dormir al mateix llit, perquè només van poder aconseguir una habitació amb llit de matrimoni. En aquell llit es van tocar, l’una a l’altra, diverses parts del cos. No és que fossin lesbianes: només eren dues noies que, empeses per la seva pròpia curiositat, van atrevir-se a provar una cosa com aquesta. En aquella època, cap de les dues no tenia xicot ni la més mínima experiència sexual. Vist des d’ara, el que va passar aquella nit li havia quedat a la memòria tan sols com un d’aquells episodis «estranys però molt interessants» de la vida. Tanmateix, mentre baixava aquella escala de ferro exposada als quatre vents pensant en les carícies que s’havien fet amb la Tamaki aquella vegada, l’Aomame va començar a sentir una mena de lleu escalfor per tot el cos. Encara en recordava amb una claredat sorprenent els mugrons ovalats, el pèl públic esclarissat, la bella rodonesa de les natges, la forma del clítoris.

Mentre seguia el fil d’aquests records tan vius, al cap de l’Aomame encara ressonava el festiu uníson dels metalls de la Sinfonietta de Janacek, com si en fos la música de fons. Els palmells de les seves mans havien acariciat suaument les concavitats del cos de la Tamaki Ootsuka. Al començament, ella semblava que tenia pessigolles, però al cap de poc havia deixat de riure i li havia canviat el ritme de la respiració. Aquella música, originalment, havia estat escrita com a fanfara per a una trobada atlètica. Al ritme de la música, el vent solcava dolçament les planures verdes de Bohèmia. Es va adonar que de sobte els mugrons de la Tamaki s’havien endurit i que ella també els tenia durs, i llavors va irrompre el complex ritme de la timbala.

L’Aomame es va aturar i va fer uns quants cops que no amb el cap. No podia pensar en això, en un moment com aquell. Havia de concentrar-se a baixar l’escala. Però no podia deixar de pensar-hi: aquella escena li apareixia una vegada i una altra al fons del cervell, amb molta intensitat. La nit d’estiu, el llit estret, l’olor lleu de la suor; les coses que es van dir; les sensacions que no van expressar amb paraules; les promeses que van oblidar; els desitjos que no es van fer realitat; els anhels irremissibles. Un cop de vent li va aixecar els cabells i els hi va tornar a llançar contra les galtes. El dolor li va humitejar els ulls; el cop de vent següent els hi va eixugar.

¿Quan havia passat, allò?, es va preguntar l’Aomame. Però el temps se li desdibuixava, a la memòria, i s’enredava com un manyoc de fils. Perdia l’eix que el mantenia ordenat linealment i tot hi quedava confús. Els compartiments canviaven de posició i, per alguna raó, no aconseguia recordar allò que hauria hagut de poder recordar. Ara eren a l’abril del 1984. L’Aomame havia nascut el 1954. Fins aquí, se’n recordava. Però aquest moment que tenia tan clarament gravat anava perdent entitat molt de pressa en la seva ment. Davant els ulls li va aparèixer la imatge d’una pila de targetes amb números d’anys escrits que un vent molt fort escampava en totes direccions. Corria per intentar agafar-ne tantes com pogués, ni que fos una de sola, però el vent era massa fort i les targetes que perdia, massa nombroses: 1954, 1984, 1645, 1881, 2006, 771, 2041… Totes les dates, una rere l’altra, anaven desapareixent. L’ordre es perdia, les experiències desapareixien i l’escala del raonament se li enfonsava sota els peus.

L’Aomame i la Tamaki eren al mateix llit. Tenien disset anys i gaudien de la llibertat de què disposaven. Per a totes dues, aquell era el primer viatge que feien amb una amiga, i això les omplia d’emoció. Es van banyar a les aigües termals, van compartir les llaunes de cervesa que hi havia a la nevera i es van ficar al llit després de tancar el llum. Al començament només feien comèdia, i ajuntaven els cossos mig en broma, però en cert moment la Tamaki va estirar els braços i va pessigar lleugerament els mugrons de l’Aomame per damunt de la samarreta prima que s’havia posat com a pijama. Pel cos de l’Aomame va passar una mena de corrent elèctric, i al final totes dues es van treure les samarretes i la roba interior i van quedar despullades. Era una nit d’estiu. ¿On era, que havien anat? No se’n recordava. Bé, tant era. Sense que cap de les dues digués res van començar a examinar-se mútuament els cossos. Es miraven, es tocaven, s’acariciaven, es feien petons, es llepaven, mig en broma i mig seriosament. La Tamaki tenia un cos petit i més aviat ple, i els pits grossos; l’Aomame era més aviat alta i prima, fibrada, i no tenia els pits gaire grossos. La Tamaki sempre deia que havia de fer règim, però l’Aomame trobava que ja era preciosa, tal com era.

La Tamaki tenia la pell suau i tendra, i uns mugrons molt bonics, ovalats i sortints com una oliva. Tenia el pèl púbic llarg i esclarissat, com el brancatge delicat d’un salze. L’Aomame, en canvi, el tenia tosc i dur, i totes dues van riure del contrast. Van tocar-se meticulosament cadascuna de les parts del cos, i van intercanviar-se informació sobre quines eren les més sensibles: en algunes van coincidir; en altres, no. Després, van acariciar-se el clítoris l’una a l’altra. Totes dues hi tenien experiència, i molta, en la masturbació, i totes dues van pensar que el plaer que sentien llavors era força diferent de quan ho feien elles mateixes. El vent solcava les planures verdes de Bohèmia.

L’Aomame es va tornar a aturar i a fer que no amb el cap. Va sospirar profundament i es va agafar un altre cop ben fort al tub de l’escala. Havia de deixar de pensar en allò i concentrar-se a baixar-la. Ja en devia haver baixat més de la meitat. Però no entenia com era que els sorolls fossin tan forts, que el vent fos tan fort. Feia la sensació que l’estiguessin recriminant, que la castiguessin.

Però ara tant era. ¿Què se suposava que havia de dir, si es trobava amb algú quan arribés a baix i se li dirigia per preguntar-li què hi feia, allí, i quin motiu tenia per baixar per aquella escala? ¿N’hi hauria prou d’explicar que a l’Autopista Metropolitana 3 hi havia un embús i que, com que havia de resoldre un assumpte urgent, havia baixat per l’escala d’emergència? Potser es trobaria en un embolic. I l’Aomame no es volia ficar en cap mena d’embolic; com a mínim, aquell dia, no.

Per sort, no va trobar ningú que li preguntés res, quan va arribar a peu pla. El primer que va fer en ser a terra va ser treure les sabates de la bandolera i posar-se-les. Al capdavall de l’escala, a sota del pas elevat i entre els carrils de tots dos sentits de la Nacional 246, hi havia una parcel·la buida que es feia servir com a dipòsit de materials. Estava envoltada per una tanca metàl·lica i hi havia tot de posts de ferro ajagudes damunt el sòl sense asfaltar; potser havien sobrat en algun treball de construcció i les havien deixat rovellant-se allí. En un dels angles hi havien fet un sostre de plàstic, i a sota s’hi guardaven tres sacs de roba apilats. No es veia què contenien els sacs, però els havien cobert amb plàstic perquè no es mullessin amb la pluja. També hi havia materials que semblaven haver sobrat de l’últim treball de construcció; els devien haver deixat escampats allà per estalviar-se la molèstia d’haver-los de treure. Sota el sostre també hi havia unes quantes capses de cartró trencades, i unes revistes de manga llençades per terra. No s’hi veia res més, a part d’això: només una bossa de plàstic que dansava al vent, sense cap objectiu.

Hi havia una porta de malla metàl·lica, però estava tancada amb una cadena que hi feia unes quantes voltes i un gran cadenat. Era força alta, i, a més a més, a la part de dalt hi havien posat filferro espinós. No semblava pas que la pogués saltar, i encara que pogués, la roba li quedaria destrossada. Va empènyer i estirar la porta per si de cas, però no es va moure gens ni mica. No hi havia ni una escletxa prou grossa perquè hi pogués passar un gat. Però, ¿per què havien de ser tan escrupolosos, per tancar aquella parcel·la? No hi havia pas res important que els poguessin robar. Va arrugar el front, va deixar anar uns renecs i fins i tot va escopir a terra. Quin desastre! Matar-se a baixar de l’autopista per trobar-se tancada en un dipòsit de material de construcció! Va mirar-se el rellotge: encara hi era a temps. Però no podia quedar-se perdent el temps en un lloc com aquell. Ni podia tornar a l’autopista, és clar, a hores d’ara.

Les mitges se li havien esquinçat als talons de tots dos peus. Després de comprovar que no la veia ningú es va treure les sabates, es va aixecar la faldilla, es va abaixar les mitges, se les va treure i es va tornar a posar les sabates. Va ficar les mitges foradades a la bandolera. Això la va calmar una mica. Va començar a caminar pel dipòsit de material, examinant-ho tot amb molta atenció. Ocupava la mateixa superfície, més o menys, que una aula de primària. No es trigava gens a fer-hi la volta. Tal com havia pensat, només hi havia una entrada: la de la porta de malla tancada amb el cadenat. La tanca metàl·lica del voltant era d’un material força prim, però estava collada a terra molt sòlidament. No en podria treure els cargols, sense cap eina. S’havia de rendir.

Va anar a mirar els cartrons que hi havia sota el sostre de plàstic i es va adonar que estaven posats com per fer de llit. També hi havia unes mantes enrotllades, totes esparracades. No semblava que fes gaire temps, que tot allò fos allí; potser alguns vagabunds hi anaven a passar la nit. Per això hi havia revistes i ampolles de plàstic escampades pertot arreu; no n’hi havia cap dubte. L’Aomame va fer treballar el cap: si venien a dormir aquí, volia dir que en alguna banda hi havia d’haver un forat per on es pogués entrar i sortir. Aquesta gent hi tenia la mà trencada, a trobar llocs on protegir-se del vent i de la pluja sense cridar l’atenció, i s’asseguraven que ningú fora d’ells conegués la seva entrada secreta, tal com fan els animals salvatges amb els seus camins de pas.

L’Aomame va examinar amb molta atenció totes les parts de la tanca metàl·lica. Empenyia la malla amb la mà i comprovava que no es mogués. Tal com esperava, va trobar un punt on la tanca oscil·lava força perquè algú n’havia tret un cargol. Va intentar moure-la en totes les direccions, i en canviar una mica l’angle de la força i estirar-la cap endins va aconseguir crear una escletxa per on es podia esmunyir una persona. Segurament, els vagabunds entraven per allí quan ja era fosc i podien dormir tranquil·lament sota el sostre. Com que podrien tenir problemes si els trobaven allí, segur que mentre era clar s’estaven a fora buscant menjar i recollint ampolles buides per guanyar unes quantes monedes. L’Aomame va sentir-se agraïda envers aquells hostes nocturns sense nom: ella era companya seva, en el sentit que també s’havia de moure de manera anònima i secreta per la cara oculta de la gran ciutat.

Va passar per l’escletxa recargolant tot el cos i parant molta atenció que aquell vestit tan car que duia no se li enganxés en alguna punxa i se li esquincés; no pas perquè fos el seu vestit preferit, sinó perquè era l’únic que tenia. Normalment, no portava vestits, ni tampoc sabates de taló alt. Tanmateix, per fer aquella feina, de vegades havia de dur roba formal. Aquell vestit era important i no el podia fer malbé.

Per sort, tampoc no s’hi veia ningú, a fora. Després de revisar-se la roba i recompondre l’expressió de la cara, l’Aomame va caminar fins al lloc on hi havia un semàfor per travessar la Nacional 246. Va veure un drugstore i hi va entrar a comprar-se unes mitges noves, que es va posar en una habitació que hi havia al fons després de demanar permís a la dependenta. Llavors es va trobar més bé: la lleu sensació de malestar, semblant a un mareig, que tenia a la zona de l’estómac també havia desaparegut completament. Va donar les gràcies a la dependenta i va sortir.

El trànsit a la Nacional 246 era més dens del normal, potser perquè s’havia escampat la notícia que a causa d’un accident hi havia un gran embús a l’autopista i totes dues anaven paral·leles. Per això, l’Aomame va renunciar a agafar un taxi i va decidir agafar el tren de la línia Shin-Tamagawa de la companyia Tôkyû a l’estació que hi havia a prop. No es volia arriscar a tornar-se a quedar tancada en un taxi al mig d’un embús.

A mig camí de l’estació de Sangen-jaya es va creuar amb un policia alt i jove que es dirigia amb passos ràpids cap a alguna banda. Per un instant es va posar nerviosa, però el policia semblava que tenia pressa, perquè caminava recte, mirant cap endavant, i ni tan sols va desviar la mirada cap a ella. Just abans que es creuessin, l’Aomame es va adonar que la roba del policia no era la de sempre. No era l’uniforme que estava acostumada a veure. La jaqueta era del mateix color blau marí, però tenia una forma una mica diferent, amb un disseny més informal. No era tan ajustada com les d’abans. La roba també havia canviat, i era més suau. El coll era més petit, i d’un blau marí una mica més clar. I la pistola també era diferent: la que ell portava penjada al cinturó era un model semiautomàtic força gros. Normalment, la policia japonesa portava revòlvers. Com que al Japó es cometien poquíssims delictes amb armes de foc i hi havia molt poques ocasions en què els policies es veiessin involucrats en tirotejos, en tenien prou amb els antics revòlvers amb tambor de sis bales. Els revòlvers tenien un mecanisme més senzill, eren més barats, s’espatllaven poc i necessitaven poc manteniment. ¿Com era, doncs, que aquest policia portava una pistola semiautomàtica d’últim model, amb un carregador de setze bales de nou mil·límetres, potser de la marca Glock o Beretta? ¿Què devia haver passat? ¿Havia canviat la reglamentació sobre l’uniforme i l’armament sense que ella se n’assabentés? No, això no podia ser: l’Aomame comprovava puntualment els articles de la premsa, i si s’hagués produït un canvi com aquest, se n’hauria informat bé. A més a més, ella sempre parava molta atenció, quan veia un policia. Fins a aquest matí, unes quantes hores abans, els policies anaven vestits amb el mateix material bast de sempre, i duien al costat els mateixos revòlvers toscos: se’n recordava perfectament. Era estrany…

L’Aomame, però, no tenia temps per pensar-hi a fons: tenia una feina per fer.

Va deixar l’abric als armariets de l’estació de Shibuya i, només amb el vestit, va enfilar amb passos ràpids la pujada que portava a l’hotel. No era un establiment especialment luxós, però tenia totes les comoditats, era net i no hi anaven hostes de reputació dubtosa. A la planta baixa hi havia un restaurant i un petit quiosc. Estava molt ben situat, a prop de l’estació.

Així que va entrar a l’hotel va anar directament al lavabo. Per sort, no hi havia ningú. Primer, es va asseure a la tassa del vàter i va orinar. S’hi va estar molta estona. Va tancar els ulls i, sense pensar en res, va escoltar el so de l’orina com si fos la remor llunyana de les onades. Tot seguit, va anar cap a la pica i es va rentar les mans amb cura, es va raspallar els cabells i es va mocar. Va treure un raspall de dents i es va rentar les dents de pressa, sense fer servir dentífric. Com que no tenia gaire temps, no es va passar el fil dental. Tampoc no feia falta que fos tan escrupolosa: no tenia cap cita. Va mirar-se al mirall i es va posar una mica de pintallavis. També es va arreglar les celles. Es va posar bé les barnilles del sostenidor, va allisar-se les arrugues de la brusa blanca i es va olorar les aixelles: no feien olor de suat. Després va tancar els ulls i, com sempre, va dir una oració. L’oració mateixa no significava res; tant li feia, què volgués dir. L’important era el fet de dir-la.

En acabar l’oració, va obrir els ulls i va observar la seva imatge reflectida al mirall. Perfecta. Es mirés per on es mirés, res no desentonava: semblava ben bé una dona de negocis eficient. Tenia l’esquena recta i els llavis tesos. L’únic que no acabava de lligar-hi era la bandolera plena. Potser hauria estat millor portar un maletí petit, però llavors potser hauria ofert una imatge massa professional. Per si de cas, va tornar a comprovar el que duia a la bandolera. Tot estava en ordre: hi havia tot el que hi havia d’haver, i tot estava posat de manera que ho pogués treure sense haver-ho de mirar.

Ara ja només quedava posar en pràctica el que estava planejat. Havia de dirigir-se cap al seu objectiu amb una fe i una falta de compassió inamovibles. Va descordar-se el botó de dalt de la brusa de manera que quan s’inclinés cap endavant se li veiés la regatera. Es va lamentar de no tenir una mica més de pit. Tan útil que li hauria estat!

Sense que la veiés ningú, va pujar amb l’ascensor fins a la quarta planta i després de caminar una mica pel passadís va trobar l’habitació 426. Va treure un classificador de paper que tenia preparat a dins de la bandolera, se’l va posar davant del pit i va trucar a la porta, amb un cop suau i concís. Va esperar un moment i va tornar a trucar, només una mica més fort, amb més contundència. Es va sentir una veu que remugava a dins i la porta es va obrir una mica. Va aparèixer la cara d’un home d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, vestit amb una camisa blau marí i uns pantalons de franel·la grisa, amb aire d’home de negocis que s’ha tret l’americana i la corbata. Semblava de mal humor i tenia els ulls vermells, com si no hagués dormit prou. En veure l’Aomame amb aquell vestit formal va fer una cara una mica sorpresa; potser es va imaginar que era una cambrera que venia a omplir la nevera de l’habitació.

– Perdoni que el molesti. Em dic Itô, i formo part de l’administració de l’hotel. Hem tingut un problema amb el sistema d’aire condicionat, i venia a revisar-lo, si em permet. Només seran cinc minuts -va dir l’Aomame, amb un gran somriure i un to de veu professional.

L’home va cloure una mica els ulls amb aire d’incomoditat.

– Estic fent una feina important, que corre pressa. ¿Li faria res esperar-se fins d’aquí a una hora, més o menys, que és quan deixaré l’habitació? De moment, diria que no hi ha cap problema, amb aquest aire.

– Em sap greu, però sembla que el problema té a veure amb la instal·lació elèctrica. Estem fent una revisió de seguretat d’urgència i la voldríem acabar tan aviat com fos possible. Estem passant per totes les habitacions. Si em deixa entrar, només trigaré cinc minuts.

– Què hi farem, doncs -va dir l’home, fent petar la llengua-. Però si he llogat aquesta habitació, ha estat precisament per poder treballar sense que em molestin.

Va assenyalar els documents que hi havia damunt de l’escriptori. Eren papers impresos amb ordinador amb tot de taules detallades. Devia estar preparant les dades que necessitava per a la reunió d’aquella nit. Tenia una calculadora i fulls plens de xifres.

L’Aomame sabia que aquell home treballava en una empresa relacionada amb el petroli: era especialista en inversions en infraestructures de l’Orient Mitjà, i, segons la seva informació, era molt competent en aquest àmbit. Això s’evidenciava en les seves maneres: havia tingut una bona educació, guanyava un bon sou i conduïa un Jaguar nou. De petit havia estat un nen consentit, havia estudiat a l’estranger, parlava bé l’anglès i el francès i tenia una autoconfiança que no trontollava davant de res. Era la mena de persona que no suporta, en cap circumstància, que els altres li demanin res, ni tampoc que el critiquin, especialment quan això ve d’una dona. En canvi, no li costava gens exigir coses als altres, i no es va sentir malament quan va pegar a la seva dona amb un pal de golf i li va trencar unes quantes costelles. Anava pel món com si ell en fos el centre, i es devia pensar que la Terra deixaria de girar, si ell no existís. S’enfadava si algú li feia nosa o el contradeia; s’enfadava terriblement, fins al punt de perdre els estreps.

– Amb permís -va dir l’Aomame amb un alegre somriure professional als llavis. I com si es tractés d’un fet consumat va avançar enèrgicament per entrar a mitges a l’habitació i, tot aguantant la porta amb l’esquena, va obrir el classificador i hi va escriure alguna cosa amb el bolígraf.- Vostè és… el senyor Miyama, ¿oi? -li va preguntar. Recordava la seva cara d’haver-la vist un munt de vegades en fotografies, però no es perdia res per comprovar que no es confonia de persona. Si s’equivocava, no hi havia marxa enrere.

– Sí, sóc en Miyama -va respondre ell en un to aspre, i va fer un sospir com si ho deixés córrer, com si digués que d’acord, que fes el que volgués. Després es va girar cap a l’escriptori amb el bolígraf a la mà i va tornar a agafar els documents que estava llegint. Damunt del llit doble sense desfer hi havia, llançades de qualsevol manera, l’americana i una corbata de ratlles; totes dues peces semblaven molt cares. L’Aomame va anar directament cap a l’armari encastat amb la bandolera a l’esquena: ja li havien explicat amb antelació que els controls de l’aire condicionat eren allí. A dins hi havia penjades una trinxera confeccionada amb un material molt suau i una bufanda de caixmir de color gris clar. L’equipatge es reduïa a un maletí de pell per portar-hi documents; no hi havia muda de roba ni necesser; potser no tenia la intenció de quedar-se a passar la nit. Damunt de l’escriptori hi havia una cafetera que havia fet portar al servei d’habitacions. L’Aomame va fer veure que comprovava els controls durant trenta segons i es va tornar a dirigir a en Miyama.

– Li agraeixo molt la seva col·laboració, senyor Miyama. No hi ha cap problema, a la instal·lació d’aquesta habitació.

– Però, ¿que no l’hi he dit d’entrada, que no hi havia cap problema a l’aire condicionat? -va dir en Miyama amb veu arrogant, sense ni tal sols girar-se.

– Perdoni… -va dir l’Aomame tímidament-. Si em permet, em sembla que té una cosa al clatell.

– ¿Al clatell? -va preguntar en Miyama, tot posant-se la mà a la part posterior del coll. Se la va fregar una mica i es va mirar el palmell amb desconfiança.- Jo diria que no hi tinc res.

– Si no li fa res -va dir l’Aomame acostant-se a l’escriptori-, ¿em deixa que l’hi miri de prop?

– Sí, miri -va respondre en Miyama, amb cara de no entendre res-. ¿Què és, això que hi tinc?

– Sembla com pintura, d’un color verd clar.

– ¿Pintura?

– No ho sé. Pel color, jo diria que és pintura. ¿Li fa res, si l’hi toco? Potser l’hi podré treure.

– Sí -va dir en Miyama; es va abocar cap endavant i va girar el clatell cap a l’Aomame. S’acabava de tallar els cabells i tenia el clatell rasurat. L’Aomame va inspirar i va retenir l’aire, es va concentrar i amb els dits va localitzar aquell punt en un moment. El va prémer lleument amb la punta del dit, com si volgués fer-hi una marca. Va tancar els ulls i va comprovar, fent servir el tacte, que no s’equivocava. No, era allí. Li hauria agradat poder-ho fer amb més calma, per assegurar-se’n, però no tenia temps. Ho havia de fer tan bé com pogués, en les condicions en què es trobava.

– Perdoni, ¿es pot quedar un moment en aquesta posició, sense moure’s? Trauré un bolígraf amb llanterna de la bossa. És que no ho veig bé, amb la llum de l’habitació.

– Però, ¿com pot ser, que tingui pintura aquí? -va dir en Miyama.

– No ho sé. Ara l’hi miro.

Sense deixar de tocar lleument aquell punt del clatell de l’home, l’Aomame va treure una funda de plàstic dur de la bandolera, en va obrir la tapa i en va extreure una cosa embolicada amb una tela fina. La va desembolicar molt hàbilment amb una sola mà i va aparèixer un objecte que semblava un punxó de gel petit. Feia uns deu centímetres de llarg, i la part del mànec, de fusta, era petita i compacta. Però no era cap punxó de gel: només s’hi assemblava per la forma. No servia pas per trencar gel. L’havia fet i dissenyat ella mateixa. La part davantera era fina i punxeguda com una agulla de cosir, i, perquè no es trenqués, a la punta hi havia clavat una petita peça d’un suro fet especialment perquè fos suau com el cotó. En va enretirar el suro amb molta cura fent servir les puntes dels dits, se’l va ficar a la butxaca i va posar l’extrem de l’agulla descoberta en aquell punt del clatell d’en Miyama. Va, calma’t, que ara ve la part més important, es va dir a si mateixa. No et pots desviar ni una dècima de mil·límetre. Si et desvies ni que sigui una mica, tot l’esforç se n’anirà en orris. Ara, el més important és concentrar-se.

– ¿Que encara no acaba? ¿Fins quan m’hi he d’estar, així? -va dir l’home amb veu irritada.

– Perdoni, ja acabo -va respondre l’Aomame.

Tranquil, acabo en un tres i no res, va dir-li a l’home mentalment. Només serà un moment. Després, ja no hauràs de pensar en res. Ni en els sistemes de refinament del petroli, ni en els moviments del mercat del cru, ni en els informes trimestrals per als grups inversors, ni en les reserves de vols a Bahrain, ni en els suborns per als funcionaris, ni en què li regalaràs a la teva amant: no hauràs de pensar en res de res. Deu haver estat molt dur, haver hagut de pensar en tantes coses, ¿oi? Doncs ho sento, però t’hauràs d’esperar una miqueta més. Ara m’estic concentrant per fer bé la meva feina, o sigui que no em molestis; ara no, sisplau.

Un cop va tenir la posició ben agafada i es va haver decidit, va alçar la mà dreta amb el palmell ben obert, va contenir la respiració i, després de fer una petita pausa, la va deixar caure en picat en direcció al mànec de fusta. No ho va fer gaire fort, perquè si ho feia amb massa força l’agulla es trencaria sota la pell, i no en podia deixar la punta allí. Va deixar caure la mà sense fer força, com si ho fes amb afecte, en l’angle precís, amb la força justa; en picat, sense contrarestar la força de la gravetat, de manera que la fina punta de l’agulla penetrés en aquell punt amb la màxima naturalitat, com si la xuclessin. Profundament, com si llisqués; i fatalment. L’important era trobar l’angle i la força adequats. O no: més aviat, l’absència de força. Si paraves prou atenció en això, la resta era tan senzill com clavar una agulla en un tros de tofu. La punta de l’agulla travessava la carn, es clavava en un punt precís de la part posterior del cervell i els batecs del cor s’aturaven com quan es bufa una espelma. Tot s’acabava en un sol instant, massa de pressa i tot. Això només ho podia fer l’Aomame: ningú més no era capaç de trobar amb els dits aquell punt tan precís. Ella, però, podia: els seus dits estaven dotats d’aquest tacte extraordinari.

Va sentir que l’home feia una inspiració sobtada, i se li van contreure tots els músculs del cos. Després de confirmar-ho, va treure de pressa l’agulla i immediatament, per evitar l’hemorràgia, va prémer la ferida amb una petita gasa que tenia preparada a la butxaca. L’agulla era molt prima i només havia estat clavada uns segons; encara que hi hagués hemorràgia, seria molt petita. Però, tot i així, calia prendre totes les precaucions possibles. No podia deixar cap rastre de sang: una sola gota podria ser fatal. L’escrupolositat era la màxima credencial de l’Aomame.

Al cap d’una mica que el cos d’en Miyama es tensés completament, la força se’n va anar escolant a poc a poc, com quan una pilota de bàsquet perd aire. Mantenint el dit pressionant aquell punt del seu clatell, l’Aomame el va recolzar damunt l’escriptori. Va quedar mirant a un costat, amb els documents per coixí. Tenia els ulls oberts, amb una expressió de sorpresa, com si al darrer moment hagués presenciat una cosa estranya, inimaginable. No era de por, ni de dolor, sinó tan sols de pura sorpresa, com si s’hagués adonat que al seu cos hi passava alguna cosa anormal però no fos capaç d’entendre què: dolor, picor, plaer o fins i tot alguna mena de revelació. Hi ha moltes maneres de morir, en aquesta vida, però poques deuen ser tan poc doloroses com aquesta.

Potser aquella havia estat massa fàcil per a ell, va pensar l’Aomame arrufant les celles; massa fàcil. Potser hauria hagut de fer servir un ferro 5 per trencar-li dues o tres costelles, fer-lo patir de valent i, després, matar-lo per pietat, perquè una rata com aquella es mereixia una mort miserable; allò, en realitat, era el que ell li havia fet a la seva dona. Però, malauradament, l’Aomame no tenia prou llibertat per poder prendre una decisió com aquesta. La missió que li havien encomanat era enviar aquell home a l’altre món de manera ràpida i discreta però totalment efectiva, i ara l’acabava d’acomplir. Fins feia un moment, aquell home era viu; ara era mort. Havia traspassat el llindar que separa tots dos estats sense ni tan sols adonar-se’n.

L’Aomame va mantenir la gasa damunt la ferida durant cinc minuts exactes, pacientment, amb el grau just de força perquè no hi quedés la marca del dit. Durant aquest temps no va apartar els ulls de l’agulla dels segons del seu rellotge de polsera. Van ser cinc minuts molt llargs; semblava que no s’havien d’acabar mai. Si ara algú entrava a l’habitació i la veia amb aquella arma tan fina en una mà i prement el coll de l’home amb un dit de l’altra, s’hauria acabat tot, no podria justificar-ho de cap manera. Però aquests cinc minuts eren molt importants, i no se’ls podia saltar. Respirava profundament, en silenci, per tal de calmar-se. No podia precipitar-se, no podia perdre els nervis; havia de ser l’Aomame de sempre, tan segura de si mateixa.

Se sentia els batecs del cor i, seguint el ritme dels batecs, la fanfara inicial de la Sinfonietta de Janacek li ressonava a dins del cap. El vent suau solcava les planures verdes de Bohèmia sense cap soroll. Sabia que estava dividida en dues meitats: una continuava pressionant el clatell d’un home mort sense perdre el control; l’altra, però, sentia una por terrible, i ho volia deixar estar tot, sortir immediatament d’aquella habitació i fugir corrents. Era allí però alhora no era allí; es trobava en dos llocs al mateix temps. ¿Què hi podia fer, si allò contradeia la teoria d’Einstein? Allò era el zen de l’assassí.

Per fi van passar els cinc minuts, però l’Aomame en va afegir un altre per precaució. Un altre minut: com més urgent és una feina, amb més calma s’ha de fer. Va aguantar sense moure’s gens ni mica aquell minut que semblava no acabar-se mai, que pesava tant. Després va enretirar el dit lentament i va examinar la ferida amb el bolígraf amb llanterna: només hi havia una marca com la picada d’un mosquit.

La raó per la qual emprava una agulla tan fina per arribar fins a aquell punt especial de la part posterior del cervell era que la mort semblava natural. A ulls d’un metge corrent, allò, per molt que s’ho mirés, no seria sinó un atac de cor. Pensaria que de sobte, mentre estava assegut a l’escriptori treballant, havia tingut un atac de cor i havia deixat de respirar. Esgotament i estrès: no hi hauria res que no semblés normal, ni cap raó per fer una autòpsia.

Aquest home era molt competent, però treballava massa. Guanyava un bon sou, però no el podria gastar, ara que era mort. Portava un vestit d’Armani i conduïa un Jaguar, però la seva vida, al capdavall, havia estat com la d’una formiga: treballar, treballar i una mort sense sentit. Arribaria un moment que ningú no recordaria que havia viscut. Potser la gent diria que quina llàstima, que encara era tan jove. O potser no.

L’Aomame es va treure el suro de la butxaca i el va clavar a l’agulla. Va tornar a embolicar aquella eina tan delicada amb la tela, la va guardar a la funda i la va desar al fons de la bandolera. Va agafar una tovallola de mans del lavabo i va netejar totes les empremtes digitals que havia deixat a l’habitació. Només havia tocat els controls de l’aire condicionat i el pom de la porta. Va tornar a deixar la tovallola al seu lloc. També va posar la cafetera i la tassa a la safata del servei d’habitacions i la va deixar al passadís: així, quan el grum vingués a recollir-les no hauria de trucar a la porta i descobririen el cadàver més tard. Amb sort, no el trobarien fins l’endemà, després de l’hora fixada per deixar l’habitació, quan la cambrera vingués a fer-la.

Quan ell no aparegués a la reunió del vespre, potser els altres li trucarien a l’habitació, però ningú no agafaria el telèfon. I potser se sorprendrien i demanarien al cap de la recepció que els obrís la porta. O potser no l’hi farien obrir. Això dependria de com anessin les coses.

L’Aomame es va posar davant del mirall del lavabo i va comprovar que tingués la roba en ordre. Es va cordar el botó de dalt de la brusa; al final no li havia calgut deixar entreveure la regatera, perquè aquella rata miserable no s’havia molestat ni a mirar-se-la. Quina manera de tractar la gent! Va arrufar una mica les celles. Després es va arreglar els cabells, es va fer un massatge lleu amb els dits per relaxar els músculs de la cara i va dibuixar un gran somriure afectuós en direcció al mirall. Va ensenyar les dents blanques, que el dentista li acabava de netejar. Au, ja era hora de sortir de l’habitació on hi havia el mort i tornar al món real. Havia de treure’s una mica de pressió de sobre. Ja no era una assassina que ho tenia tot sota control, sinó una dona de negocis riallera, eficient, que duia un vestit fantàstic.

L’Aomame va obrir una mica la porta de l’habitació, va mirar enfora i, quan va veure que no hi havia ningú al passadís, va sortir discretament. No va fer servir l’ascensor, sinó que va baixar caminant per l’escala. Tampoc no hi va haver ningú que es fixés en ella, quan travessava el vestíbul. Caminava a pas viu, amb l’esquena dreta i mirant cap endavant, però no tan de pressa com per cridar l’atenció: era una professional, una professional que fregava la perfecció. Si hagués tingut els pits una mica més grossos, podria haver arribat a ser una professional absolutament perfecta, es va lamentar, i va arrufar una mica les celles. Però no hi podia fer res: se n’hauria de sortir amb el que tenia.

4

TENGO

Si això és el que vols

En Tengo es va despertar amb el so del telèfon. Les agulles fosforescents del rellotge marcaven la una passada. No cal dir que tot estava a les fosques. De bon principi va saber que la trucada era d’en Komatsu: no coneixia ningú més que pogués trucar més tard de la una de la matinada, ni que fos capaç de fer sonar el telèfon amb tanta insistència, sense deixar-ho córrer, fins que l’altre l’hi agafés. A en Komatsu, el concepte d’horari li era aliè; així que tenia alguna idea, agafava el telèfon i trucava, sense pensar en quina hora era. En aquell cap en forma d’ou no hi havia lloc per a pensaments prosaics, com que la trucada podria ser inoportuna perquè era de nit, perquè era massa d’hora, perquè era la nit de noces d’algú o perquè hi havia un cadàver de cos present.

No, però no era de suposar que ho fes amb tothom: en Komatsu no deixava de guanyar-se el sou treballant en una empresa, i no podia ser que fes una cosa amb tant poc sentit comú indiscriminadament. Si ho feia, era precisament perquè era a en Tengo. Per a en Komatsu, en Tengo era una mena d’extensió de la seva pròpia persona, igual que els braços o les cames, i no feia distinció entre ell i l’altre. Per tant, si ell estava despert, assumia que en Tengo també ho estava. Si no hi havia cap novetat, en Tengo se n’anava a dormir a les deu i es llevava a les sis. En general, feia una vida molt ordenada i dormia profundament, però, si per alguna raó el despertaven, després es posava nerviós i li costava molt tornar-se a adormir. Li havia demanat moltes vegades a en Komatsu que, sisplau, fes el favor de no trucar-li a mitjanit, com el pagès que prega a Déu que no enviï una plaga de llagostes abans de la collita. «Molt bé, ja no et trucaré més, de nit», deia en Komatsu, però aquesta promesa no arrelava gens profundament en la seva consciència, i el primer ram de pluja l’arrencava d’arrel i se l’enduia.

En Tengo va sortir del llit i va anar ensopegant fins al telèfon de la cuina. Durant el temps que va trigar, el telèfon va sonar sense treva.

– He parlat amb la Fukaeri -li va dir en Komatsu. Com sempre, res que s’assemblés a una salutació o a un preàmbul: ni un «¿que dormies?» ni un «perdona que et truqui tan tard». Déu n’hi do: mai no deixava d’admirar-se’n.

En Tengo va quedar callat, arrufant les celles en la foscor. Quan el despertaven bruscament durant la nit, el cap li trigava una estona a funcionar.

– Ei, ¿que em sents?

– Sí que et sento.

– Ha estat per telèfon, però ja hem parlat. Bé, de fet gairebé només he parlat jo i ella s’ha dedicat a escoltar el que jo deia, o sigui que no es pot dir que hagi estat una conversa gaire normal, en el sentit corrent de la paraula. És una noia molt callada, i té una manera de parlar una mica especial; ja ho veuràs quan hi parlis tu. Bé, en tot cas, li he explicat una mica per sobre el meu pla a veure què li semblava, això de refer Crisàlide d’aire a tres bandes per convertir-la en una obra més bona i que pugui aspirar a guanyar el premi de nous autors. Com que parlàvem per telèfon, per precaució només l’hi he explicat a grans trets. I li he preguntat si estava interessada a quedar per parlar dels detalls i acabar de decidir-ho. Una mica indirectament, això sí: jo podria tenir problemes, si parlés massa obertament d’una cosa com aquesta.

– ¿I què ha dit?

– Cap resposta.

– ¿No t’ha donat cap resposta?

En Komatsu va fer una pausa tàctica, durant la qual va agafar un cigarret i el va encendre amb un llumí. N’hi havia prou de sentir els sorolls a través del telèfon per imaginar-se’l. Ell no feia servir encenedor.

– La Fukaeri diu que primer vol parlar amb tu -va dir en Komatsu exhalant el fum-. No ha dit ni si li interessava ni si no, ni si volia que ho féssim o no. Sembla que el més important, per a ella, és veure’t i parlar amb tu cara a cara. Ens dirà què vol fer quan hagueu parlat. ¿No trobes que és una gran responsabilitat?

– ¿I què, doncs?

– ¿Estàs lliure, demà al vespre?

Les classes de l’acadèmia començaven a primera hora del matí i s’acabaven a les quatre. Per bona o mala sort, després no tenia cap compromís.

– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo.

– Doncs vés al Nakamuraya, a Shinjuku, a les sis del vespre. He reservat una taula força tranquil·la del fons a nom meu. Ho paga l’empresa, o sigui que podeu menjar i beure tot el que vulgueu. I parleu tots dos tranquil·lament.

– ¿És a dir que tu no vindràs?

– La Fukaeri ha posat la condició que parléssiu vosaltres dos sols. Es veu que no cal que parli amb mi, de moment.

En Tengo va callar.

– En resum -va dir en Komatsu amb veu alegre-: a veure si t’hi llueixes, Tengo. Potser és perquè ets grossot, però caus força bé a la gent. A més a més, com que fas de professor en una acadèmia, estàs acostumat a parlar amb noies d’institut crescudetes. Tu ho faràs més bé que jo. Convenç-la amb bones paraules i fes que confiï en tu. Espero bones notícies!

– Un moment. ¿Que no vas ser tu, de bon començament, qui va fer aquesta proposta? Jo encara no t’havia dit ni que sí ni que no. Ja et vaig dir l’altre dia que a mi, aquest projecte, em sembla força arriscat, i que dubto que sigui tan fàcil dur-lo a terme. Fins i tot podríem tenir problemes des del punt de vista social. ¿Com vols que convenci aquesta noia, tot d’un plegat, si encara no m’he decidit jo mateix?

En Komatsu va quedar una estona callat a l’auricular. Després va tornar a parlar:

– Escolta, Tengo, això ja està en marxa: ara ja no podem aturar el tren, per baixar-ne. Jo ja ho tinc decidit, i estic segur que tu ja ho tens mig decidit, també. Ja hi estem tots dos embarcats.

– Però, ¿que no em vas dir que m’ho pensés amb calma, l’altre dia?

– D’això fa cinc dies. ¿Què has decidit, després de pensar-hi amb calma?

En Tengo no va saber què dir.

– Encara no he pres cap decisió -va admetre amb franquesa.

– Doncs, de moment, ¿per què no et trobes amb la Fukaeri i en parleu? Ja ho decidiràs després, què vols fer.

En Tengo es va prémer fort el pols amb les puntes dels dits. El cap encara no li rutllava bé.

– D’acord, de moment parlaré amb la Fukaeri. Demà a les sis al Nakamuraya, a Shinjuku. Li explicaré la situació general jo mateix. Però no et puc prometre res més: jo l’hi puc explicar, però el que no puc fer és convèncer-la.

– És clar, ho entenc perfectament.

– ¿I què en sap, ella, de mi?

– Li he explicat una mica qui ets. Que tens vint-i-nou o trenta anys, que ets solter i que fas de professor en una acadèmia de Yoyogi. Que ets molt robust i que no ets mala persona, que no vas pel món devorant noietes. Que vius modestament i que tens uns ulls molt bondadosos. I que t’agrada molt la seva obra. Això, més o menys.

En Tengo va sospirar. Quan intentava pensar, els fets semblaven acostar-se i allunyar-se alternativament.

– Escolta, Komatsu: ¿que me’n puc tornar al llit, ja? Són gairebé dos quarts de dues, i a mi, almenys, m’agradaria dormir una mica, abans que es fes de dia. Demà tinc tres classes, al matí.

– Molt bé. Bona nit. Somia coses maques -va dir, i va penjar el telèfon sense cap cerimònia.

En Tengo va mirar un moment l’auricular que tenia a la mà, i després va penjar. Si pogués dormir, voldria adormir-se tan aviat com fos possible, i si pogués somiar coses maques, li agradaria somiar-les, però sabia que li costaria agafar el son, després d’haver-se hagut de despertar tant sí com no a aquella hora i haver hagut d’escoltar tota aquella història. Podia fer servir el recurs de beure alcohol per adormir-se, però no en tenia ganes. Al final, va beure un got d’aigua, va tornar al llit, va encendre el llum i va començar a llegir un llibre. Pensava llegir fins que li vingués son, però no es va adormir fins abans de l’alba.

Després de fer les tres classes a l’acadèmia es va dirigir a Shinjuku en tren. Es va comprar uns llibres a la llibreria Kinokuniya i va anar cap al Nakamuraya. Quan va donar el nom de Komatsu a l’entrada el van portar a una taula força tranquil·la que hi havia al fons. La Fukaeri encara no havia arribat, i va dir al cambrer que s’esperaria fins que arribés l’altra persona. El cambrer li va preguntar si volia prendre res mentre s’esperava, i en Tengo li va respondre que estava bé, per tant el cambrer se’n va anar després de deixar l’aigua i la carta damunt la taula. En Tengo va obrir un dels llibres que acabava de comprar i el va començar a llegir. Era un llibre sobre embruixos que considerava quina funció havien tingut els encanteris en la societat japonesa. A l’antiguitat, havien tingut un paper molt important dins la comunitat: servien per dissimular i compensar les mancances i incoherències del sistema social. Devia ser una època força entretinguda.

A un quart de set la Fukaeri encara no havia aparegut. En Tengo no hi va donar importància i va continuar llegint. No es va sorprendre especialment que fes tard. Aquella història no tenia cap mena de sentit, i per tant no podia pas queixar-se si els esdeveniments tampoc no en tenien. No seria estrany que ella hagués canviat d’opinió i no es presentés. O, fins i tot, potser s’estimava més que no es presentés. Seria millor així, més fàcil. Informaria en Komatsu que havia esperat la tal Fukaeri durant una hora i que ella no havia vingut. Després, passés el que passés, no seria assumpte seu. Menjaria tot sol i se’n tornaria a casa. Així hauria complert el seu deure amb en Komatsu.

La Fukaeri es va presentar a les sis i vint-i-dos minuts. Va arribar a la taula guiada pel cambrer i es va asseure davant seu. Va posar dues petites mans damunt la taula i, sense treure’s l’abric, va mirar fixament en Tengo. No va dir ni «perdó per haver fet tard» ni «em sap greu haver-te fet esperar»; ni tan sols un «encantada» o un «bona tarda». Es va limitar a mirar en Tengo directament a la cara, com si observés de lluny un paisatge que no havia vist mai. Déu n’hi do, va pensar en Tengo.

La Fukaeri era menuda. Totes les parts del seu cos eren delicades, i els trets del rostre eren més bells que a la fotografia. El que més cridava l’atenció, de la seva cara, eren els ulls, uns ulls profunds i memorables. En Tengo es va sentir intranquil, sota la mirada d’aquell parell de ninetes llustroses com laca negra. Ella gairebé no parpellejava. Semblava que ni tan sols respirés. Tenia els cabells llisos, com si algú els hi hagués ordenat amb un regle d’un en un, i la forma de les celles s’hi adeia molt bé. I, com passa amb la majoria de noies adolescents boniques, la seva expressió no estava maculada per la quotidianitat. Alhora, s’hi percebia alguna mena de desequilibri, potser perquè les dues ninetes tenien una profunditat força diferent, la qual cosa feia sentir incòmoda la persona que les observava. Era impossible endevinar què pensava. En aquest sentit, la seva bellesa no era la de les models de les revistes o les cantants famoses. Per això mateix, però, hi havia en ella alguna cosa provocadora i atractiva.

En Tengo va tancar el llibre i el va deixar en un extrem de la taula, va posar-se bé, amb l’esquena recta, i va fer un glop d’aigua. Tenia raó, en Komatsu: si aquella noia guanyava el premi literari, no es podria treure de sobre els mitjans de comunicació. Sens dubte, crearia força rebombori. No els seria pas senzill, dur a terme el seu pla.

Va venir el cambrer i va deixar la carta i un got d’aigua davant de la Fukaeri, però ni així no es va moure: va continuar mirant la cara d’en Tengo sense ni tan sols tocar la carta. Va ser ell, resignat, qui va saludar-la. Davant d’ella, se sentia el cos cada vegada més gros.

La Fukaeri no li va tornar la salutació, i va continuar mirant en Tengo.

– A tu, et conec -va dir, finalment, amb veu fluixa.

– ¿Em coneixes? -va preguntar en Tengo.

– Ets professor de matemàtiques.

– És veritat -va reconèixer en Tengo.

– He vingut dues vegades.

– ¿A les meves classes?

– Sí.

Hi havia diverses peculiaritats, en la seva manera de parlar: la concisió de les frases, la manca crònica d’entonació, la limitació -o, com a mínim, la impressió que tenia l’interlocutor de la limitació- del vocabulari. Tal com li havia dit en Komatsu, aquella noia era realment una mica estranya.

– ¿O sigui que ets alumna de la meva acadèmia? -va preguntar en Komatsu.

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Només vaig venir a escoltar.

– Se suposa que sense carnet d’alumne no pots entrar a la classe.

La Fukaeri solament va arronsar les espatlles, com si se sorprengués que un adult fes una pregunta tan estúpida.

– ¿I què et van semblar, les classes? -va demanar en Tengo. Una altra pregunta sense solta ni volta.

La Fukaeri va beure un glop d’aigua sense desviar la mirada. No va respondre. Bé, si va venir dues vegades, la primera no devia tenir una impressió gaire dolenta, va suposar en Tengo; si no li hagués interessat, ho hauria deixat després de la primera classe.

– ¿Fas l’últim any d’institut, oi? -va preguntar en Tengo.

– De moment.

– ¿Prepares els exàmens per a la universitat?

Ella va fer que no amb el cap.

En Tengo no va saber si volia dir que no volia parlar dels exàmens d’ingrés a la universitat o si no els pensava fer. Va recordar que en Komatsu li havia dit que era una noia molt callada.

El cambrer va venir a agafar-los la comanda. La Fukaeri encara no s’havia tret l’abric. Va demanar amanida i pa.

– Només això -va dir, i va tornar la carta al cambrer. I com si hi hagués pensat de sobte, va afegir:- I un got de vi blanc.

El cambrer, força jove, va estar a punt de dir alguna cosa sobre la seva edat, però sota la mirada fixa de la Fukaeri es va posar vermell i es va empassar les seves paraules. Déu n’hi do, va tornar a pensar en Tengo. Ell va demanar linguine de marisc i, d’acord amb la seva acompanyant, una copa de vi blanc.

– Ets professor i escrius novel·les -va dir la Fukaeri. Allò devia ser una pregunta dirigida a en Tengo: semblava que un dels trets característics de la seva parla consistia a no posar signe d’interrogació a les preguntes.

– De moment, sí -va respondre en Tengo.

– No sembles ni una cosa ni l’altra.

– Potser no -va dir en Tengo. Va intentar fer un somriure, però no li va sortir.- Tinc el títol per fer de professor i faig classes en una acadèmia, però no es pot dir que sigui professor oficialment. I escric novel·les però encara no me n’han publicada cap, o sigui que encara no sóc novel·lista, tampoc.

– No ets res.

En Tengo va assentir.

– Tens raó: de moment, no sóc res, jo.

– T’agraden les matemàtiques.

En Tengo va afegir el signe d’interrogació a les paraules de la Fukaeri i li va tornar a respondre:

– Sí que m’agraden. M’han agradat des de sempre, i encara m’agraden.

– Què t’agrada.

En Tengo va completar la frase: «¿Què t’agrada, de les matemàtiques?».

– Bé, doncs, quan dónes prioritat a les xifres, pots arribar a assolir una sensació de gran tranquil·litat. Pots simplificar les coses en la mesura que es poden simplificar.

– Va ser divertit, el que vas dir sobre les integrals.

– ¿A la classe de l’acadèmia, vols dir?

La Fukaeri va fer que sí.

– ¿A tu t’agraden, les matemàtiques?

La Fukaeri va fer una mica que no amb el cap: les matemàtiques no li agradaven.

– Però, ¿et va agradar el que vaig dir sobre les integrals? -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Parlaves com si les integrals fossin importants.

– ¿Ah, sí? -va dir en Tengo. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.

– Era com si parlessis d’una persona important -va dir ella.

– Potser encara puc ser més apassionat parlant de les progressions -va dir en Tengo-. Personalment, les progressions són la part que m’agrada més del temari de matemàtiques de la secundària superior.

– T’agraden les progressions -va tornar a preguntar la Fukaeri sense fer servir el signe d’interrogació.

– Per a mi, són com El clavecí ben temperat de Bach: mai no te’n canses, sempre hi pots descobrir alguna cosa nova.

– Conec El clavecí ben temperat.

– ¿T’agrada Bach?

La Fukaeri va assentir.

– El Professor sempre l’escolta.

– ¿El professor? -va preguntar en Tengo-. ¿Vols dir un professor del teu institut?

La Fukaeri no va respondre. Va mirar en Tengo amb una expressió que semblava voler dir que encara era massa aviat per parlar d’aquell tema.

Tot seguit es va treure l’abric, com si hi acabés de pensar: va moure el cos per fer-lo lliscar, com un insecte que fa la muda, fins a sortir-ne i deixar-lo, sense molestar-se a plegar-lo, al respatller de la cadira. Sota l’abric duia un jersei prim de coll alt, d’un color verd pàl·lid, i texans de color blanc. No duia accessoris, ni anava maquillada, però tot i així cridava l’atenció. Era prima, però en proporció tenia uns pits grossos que atreien irresistiblement la mirada. També tenien una forma molt bonica. En Tengo s’havia d’esforçar a no dirigir-hi la vista, però igualment els ulls se li n’anaven cap allà, com se’n van cap al centre d’un gran remolí quan l’observem.

Van portar-los les copes de vi blanc. La Fukaeri en va fer un glop i va deixar la seva copa damunt la taula guaitant-la com si rumiés alguna cosa. En Tengo només hi va posar els llavis, a manera de senyal: ara havien de parlar de coses importants.

La Fukaeri es va posar les mans als cabells negres i llisos i se’ls va pentinar una mica amb els dits. Els seus moviments eren meravellosos, els seus dits eren meravellosos. Cadascun d’aquells dits prims semblava que es movia seguint un propòsit i unes directrius pròpies, i feien sentir la presència d’alguna mena d’encanteri.

– ¿Què m’agrada, de les matemàtiques? -va tornar-se a preguntar en Tengo en veu alta, parant atenció a no dirigir la mirada als dits i als pits de la Fukaeri-. Les matemàtiques són com un corrent d’aigua -es va respondre-. Evidentment, hi ha un munt de teories força complicades, però l’explicació bàsica sempre és molt simple. Igual que l’aigua, que va d’un punt més alt a un de més baix recorrent la distància més curta possible, també hi ha un sol curs possible, per als nombres. Si te’ls quedes observant, aquest curs es fa evident tot sol. Només cal que te’ls miris fixament. No cal que facis res. Si et concentres i afines la vista, tot es torna clar per si sol. No hi ha res, en aquest món tan gran, que sigui tan amable amb nosaltres com els nombres.

La Fukaeri es va quedar un moment pensant en això.

– Per què escrius novel·les -va preguntar ser fer cap entonació.

En Tengo va desenvolupar aquella pregunta en una frase molt més llarga:

– Si t’ho passes tan bé amb les matemàtiques, no tens cap necessitat d’esforçar-te tant a escriure novel·les, ¿no? Continua amb les matemàtiques per sempre, i ja està. ¿És això, el que vols dir?

La Fukaeri va fer que sí amb el cap.

– Bé, doncs… La vida real és diferent, de les matemàtiques. Les coses no sempre recorren per força la distància més curta. Per a mi, les matemàtiques… ¿Com ho podria explicar? Són massa naturals. Per a mi, són com mirar un paisatge molt bonic. Són només el que tens allà davant. No cal canviar-hi res. Per això, quan sóc al món de les matemàtiques, hi ha cops que tinc la sensació d’anar-me tornant transparent. I de vegades això em fa por.

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, sense desviar gens la vista, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d’una casa deshabitada i n’observa l’interior.

– Quan escric una novel·la -va continuar en Tengo-, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui més natural, per a mi. És a dir, el reestructuro. D’aquesta manera, confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest món sense cap mena de dubte. Aquesta operació és molt diferent de les que faig en el món de les matemàtiques.

– Confirmes que existeixes -va dir la Fukaeri.

– Tot i que no puc dir que ho hagi aconseguit, encara -va dir en Tengo.

No semblava que la Fukaeri hagués entès l’explicació d’en Tengo, però no va dir res més: es va limitar a posar-se la copa als llavis i a xuclar-ne el vi, com si begués amb una palla, sense fer gens ni mica de soroll.

– Si em permets que t’ho digui, jo crec que tu, a la pràctica, fas el mateix que jo: reestructures el paisatge que veus amb els ulls fent servir les teves pròpies paraules, i d’aquesta manera comproves quina és, la teva existència com a persona -va dir en Tengo.

La Fukaeri va aturar la mà que sostenia la copa de vi i va pensar un moment en aquesta afirmació. Com era d’esperar, però, no va dir què en pensava.

– I dónes forma a aquest procés i així el conserves: com a obra -va dir en Tengo-. I si aconsegueixes que hi hagi molta gent que estigui d’acord amb aquesta obra, o que li inspiri simpatia, això voldrà dir que aquesta obra literària té un valor objectiu.

La Fukaeri va negar enèrgicament amb el cap.

– No m’interessa, la forma.

– No t’interessa, la forma -va repetir en Tengo.

– La forma no vol dir res.

– Així, doncs, ¿per què vas escriure aquesta obra i la vas presentar al concurs de nous autors?

La Fukaeri va deixar la copa de vi damunt la taula.

– Jo, no.

En Tengo, per tal de calmar-se, va agafar el got i va fer un glop d’aigua.

– ¿O sigui, que tu no vas presentar l’obra al concurs de nous autors?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Jo no la vaig enviar.

– Així, doncs, ¿qui va enviar l’original de la teva obra per participar al concurs?

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles i va callar durant uns quinze segons. Després va dir:

– Qui fos.

– Qui fos -va repetir en Tengo, i va deixar anar lentament un sospir amb els llavis tancats. No hi havia manera d’avançar, en aquesta conversa. Tal com s’esperava.

En Tengo ja havia mantingut unes quantes relacions personals amb noies que havien estat alumnes seves a l’acadèmia. Tanmateix, sempre havia estat quan elles havien deixat d’anar a l’acadèmia i eren a la universitat. Havien estat elles qui li havien trucat i li havien dit de quedar. Havien parlat i havien sortit junts. El mateix Tengo no sabia què hi havia, en ell, que les pogués atreure, però, de tota manera, ell era solter i elles ja no eren alumnes seves: no hi havia cap motiu per rebutjar-les, si li proposaven una cita.

Només havia arribat dues vegades a estar-hi embolicat, després de la cita, però la relació no havia durat gaire temps i s’havia anat dissolent a poc a poc, sense que ni se n’adonés. En Tengo no s’acabava de relaxar, amb aquelles noies joves, tan plenes d’energia, que tot just acabaven d’entrar a la universitat; no s’hi sentia còmode. Era com tenir un gatet juganer: al principi, tot era molt espontani i divertit, però després, a poc a poc, acabava esgotat. I les noies amb qui havia sortit també semblaven una mica decebudes, en descobrir que en realitat el seu caràcter era completament diferent quan era el professor de matemàtiques que parlava apassionadament a dalt de la tarima de quan no l’era. Ell mateix entenia que se sentissin així.

Era quan estava amb dones més grans que ell, que en Tengo es relaxava. Quan pensava que no tenia per què ser ell qui prengués la iniciativa, sentia que li treien un pes de sobre. A més, solia agradar a la majoria de dones més grans. Per això, des que feia un any havia començat una relació amb una dona casada deu anys més gran que ell, havia deixat completament de banda les cites amb noies joves. Es veia amb la seva amiga una vegada a la setmana, al seu apartament, i amb això n’hi havia prou per eliminar gairebé tot el desig -o necessitat- físic pel sexe femení que sentia. Després es quedava tancat a casa per escriure novel·les, llegir o escoltar música, o de vegades anava a nedar a una piscina coberta que hi havia al seu barri. A banda de les poques converses que mantenia amb els companys de l’acadèmia, gairebé no parlava amb ningú. I no sentia cap insatisfacció especial envers aquest estil de vida. O, més exactament, aquest estil de vida s’acostava molt al seu ideal.

Tanmateix, davant de la Fukaeri, que era una noia de disset anys, en Tengo sentia una agitació violenta, molt especial, al cor. Era la mateixa sensació que havia experimentat en veure-la per primera vegada en fotografia, però en tenir-la al davant de carn i ossos l’agitació s’havia fet molt més intensa. No era amor, ni desig sexual, ni res per l’estil. Era, potser, com si alguna cosa hagués penetrat per una petita escletxa i volgués omplir el buit que tenia a dins: aquest era l’efecte que li feia. Aquest buit no el creava pas la Fukaeri: ja era a dins seu abans. Ella tan sols hi projectava una llum especial i en feia més evident l’existència.

– A tu no t’interessa escriure novel·les i no vas enviar l’obra al concurs -va dir en Tengo, per comprovar el que havia sentit.

La Fukaeri va assentir sense desviar gens la mirada de la cara d’en Tengo i va arronsar una mica les espatlles, com si volgués protegir-se del vent fred de l’hivern.

– No vols ser novel·lista -va preguntar en Tengo, que es va adonar, astorat, que ell també havia eliminat el signe d’interrogació: segur que era contagiosa, aquella manera de parlar.

– No -va respondre la Fukaeri.

Llavors van arribar els plats. Per a la Fukaeri, un gran bol ple d’amanida i panets de Viena; per a en Tengo, els linguine de marisc. La Fukaeri va remoure diverses vegades les fulles d’enciam amb la forquilla, amb els ulls de qui comprova els titulars d’un diari.

– Però, sigui com sigui, algú va enviar una còpia de Crisàlide d’aire, que havies escrit tu, perquè participés al concurs de la revista. I jo vaig fer una primera lectura de l’obra i m’hi vaig fixar.

– Crisàlide d’aire -va dir la Fukaeri, i va entretancar els ulls.

– Crisàlide d’aire: és el títol de l’obra que vas escriure tu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va respondre: va mantenir els ulls migs aclucats, i prou.

– ¿Que no li vas posar tu, aquest títol?

La Fukaeri va negar lleugerament amb el cap.

En Tengo tornava a estar una mica confós, però va decidir no continuar indagant sobre la qüestió del títol, de moment. Abans que res, havia de fer-li la proposta.

– Bé, això tant és. No em sembla un mal títol, per ara. És evocador, i crida l’atenció. Fa que et preguntis: «¿què deu ser, això?». Independentment de qui l’hi hagi posat, no em sembla malament. Jo no acabo d’entendre quina és la diferència entre «crisàlide» i «capoll», però bé, no és un problema gaire greu. El que et vull dir és que aquesta obra em va agradar moltíssim, quan la vaig llegir, i que l’hi vaig comentar a en Komatsu. I a ell també li va agradar, Crisàlide d’aire. El que passa, però, és que ell és de l’opinió que, si realment volem que aspiri a guanyar el premi de nous autors, caldria revisar-ne el text. En comparació amb la força de la història, la redacció és una mica fluixa. I ell vol que sigui jo, i no pas tu, qui reescrigui el text. Jo encara no he pres cap decisió, sobre aquest tema; no li he dit si ho faré o no perquè no tinc clar si està bé o no.

En Tengo va deixar de parlar i va esperar la reacció de la Fukaeri. No n’hi va haver cap.

– El que m’agradaria saber, ara, és què et semblaria, a tu, si fos jo, en lloc teu, qui reescrivís Crisàlide d’aire. Perquè per molt decidit que hi estigui, jo no ho puc fer, això, sense la teva aprovació i la teva col·laboració.

La Fukaeri va agafar un petit tomàquet amb els dits i se’l va menjar. En Tengo també va agafar un musclo amb la forquilla i se’l va cruspir.

– Fes-ho -va respondre, senzillament, la Fukaeri. Va agafar un altre tomàquet.- Refés-ho com vulguis.

– ¿Vols dir que no seria millor que t’ho acabessis de rumiar, amb tot el temps del món? És una qüestió força important -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: no calia.

– Així, doncs, jo reescriuré la teva obra. En milloraré la redacció, parant molt de compte a no canviar-ne la història. Potser l’hauré de modificar molt. Però, de tota manera, tu en seràs l’autora. Aquesta novel·la l’haurà escrita una noia de disset anys que es diu Fukaeri: això no canviarà, passi el que passi. I si aquesta obra guanya el premi de nous autors, hauràs guanyat tu: tu en seràs l’única guanyadora. I si es publica, tu apareixeràs com a única autora. Serem un equip: tu, jo i aquest Komatsu, que és l’editor. Tots tres. Però el nom que apareixerà públicament serà només el teu. Nosaltres dos ens quedarem a l’ombra, sense dir res, com si fóssim els attrezzistes d’una obra de teatre. ¿Ho entens, el que t’estic dient?

La Fukaeri es va posar un tros d’api a la boca amb la forquilla. Va assentir una mica amb el cap.

– Sí.

– La història de Crisàlide d’aire continuarà sent només teva. Jo no me l’apropiaré. Jo, al capdavall, l’únic que faré serà ajudar-te des del punt de vista tècnic. I, passi el que passi, hauràs de mantenir en secret que jo t’he ajudat. És a dir, que estem conspirant per dir una mentida a tot el món. I això d’haver de guardar sempre un secret no serà gens fàcil, t’ho miris com t’ho miris.

– Si ha de ser així -va dir la Fukaeri.

En Tengo va enretirar la closca del musclo cap a una banda del plat i quan ja havia agafat els linguine amb la forquilla s’hi va repensar. La Fukaeri va agafar un tros de cogombre i el va mossegar amb molta cura, com si assaborís una cosa que no havia vist mai.

En Tengo va parlar amb la forquilla encara la mà:

– T’ho torno a preguntar: ¿no t’importa, que jo reescrigui la història que has escrit tu?

– Fes el que vulguis -va dir la Fukaeri quan es va haver acabat el cogombre.

– ¿No t’importa, com la reescrigui?

– No.

– Però, ¿com pots pensar així? No en saps res, de mi.

La Fukaeri va arronsar les espatlles sense dir res.

Durant una estona, tots dos van menjar sense parlar. La Fukaeri estava concentrada en l’amanida. De tant en tant, menjava una mica de pa que havia untat amb mantega i estirava la mà per agafar la copa de vi. En Tengo es posava mecànicament els linguine a la boca i pensava sobre les diverses possibilitats que hi havia.

– Al principi -va dir en Tengo, deixant la forquilla damunt la taula-, quan en Komatsu em va venir amb aquesta idea, em vaig pensar que feia broma, que no ho podia dir de debò. Estava més o menys decidit a dir que no, perquè em semblava que no es podia fer. Però quan vaig tornar a casa i vaig començar a pensar en la seva proposta, cada vegada tenia més ganes d’intentar-ho. Deixant de banda si era ètic o no, tenia moltes ganes d’intentar donar, dins les meves possibilitats, una forma nova a aquesta història, Crisàlide d’aire, que havies escrit tu. No sé com explicar-ho: era una mena d’impuls molt natural, molt espontani.

No, seria més exacte dir que era una necessitat, més que no pas un impuls, va afegir-hi en Tengo mentalment. Era tal com l’hi havia dit en Komatsu. I cada vegada li era més difícil reprimir aquesta necessitat.

La Fukaeri, sense dir res, observava en Tengo des del fons d’aquells ulls bells i neutres. Semblava esforçar-se a comprendre mínimament les paraules que havia pronunciat ell.

– Tu la vols reescriure -va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va mirar-la directament als ulls.

– Sí que ho vull.

Els ulls completament negres de la Fukaeri van brillar lleugerament, com si reflectissin alguna cosa. O, com a mínim, això és el que li va semblar a ell.

En Tengo va posar les dues mans com si sostingués una capsa imaginària que estigués suspesa a l’aire. El gest no tenia cap significat especial, però, per alguna raó, necessitava aquell objecte imaginari per transmetre el que sentia.

– No sé com explicar-ho, però a força de rellegir Crisàlide d’aire vaig tenir la sensació d’arribar a veure alguna cosa que havies vist tu. Sobretot, quan surt la gent petita. Sens dubte, la teva imaginació té una força molt especial. ¿Com ho diria? Una qualitat mítica, arquetípica.

La Fukaeri va deixar la cullera al plat sense fer soroll i es va netejar els llavis amb el tovalló.

– La gent petita existeix de debò -va dir en veu baixa.

– ¿Existeix de debò?

Després de fer una pausa, la Fukaeri va dir:

– Igual que tu i que jo.

– Igual que tu i que jo -va repetir en Tengo.

– Si vols, tu també els pots veure.

L’estil concís de la Fukaeri tenia un poder de convicció sorprenent: feia l’efecte que davant de cadascuna de les paraules que pronunciava hi hagués un sagnat d’una mida exactament proporcional. Tanmateix, en Tengo encara no hauria sabut dir fins a quin punt la Fukaeri era honesta. Hi havia alguna cosa, en ella, que no acabava de funcionar, que no era normal. Potser el que en Tengo observava en aquell precís moment era un do diví, un talent autèntic en estat pur. O bé, potser, no passava de ser una mera aparença. De vegades, les adolescents intel·ligents fan comèdia d’una manera instintiva: fan veure que són excèntriques, fan servir paraules suggerents per confondre la persona que tenen al davant. En Tengo n’havia conegudes unes quantes, de noies com aquestes, i de vegades era difícil distingir què era autèntic i què era fingit. Va decidir fer tornar la conversa cap a la realitat. O, com a mínim, cap a un punt més acostat a la realitat.

– Si tu hi estàs d’acord, m’agradaria començar a reescriure Crisàlide d’aire demà mateix.

– Si això és el que vols.

– És el que vull -va respondre en Tengo concisament.

– Hi ha una persona que vull que coneguis -va dir la Fukaeri.

– He de conèixer aquesta persona -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– ¿Quina persona? -li va demanar ell.

– Has de parlar amb aquesta persona -va dir la Fukaeri, obviant la seva pregunta.

– Si et sembla que això és necessari, no em fa res, anar-la a veure -va dir en Tengo.

– Diumenge al matí estàs lliure -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogació.

– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo. Sembla que parlem fent senyals amb banderes, va pensar.

En Tengo i la Fukaeri es van separar en acabar de sopar. En Tengo va posar unes quantes monedes de deu iens al telèfon de color rosa del restaurant i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. En Komatsu encara hi era, però va passar força estona fins que s’hi va posar. En Tengo l’havia estat esperant, amb l’auricular a l’orella.

– ¿Com ha anat? ¿Ha anat bé? -va preguntar d’entrada la veu d’en Komatsu.

– Bàsicament, la Fukaeri ha estat d’acord que jo reescrigui Crisàlide d’aire. Crec que vindria a ser això.

– Que bé, ¿no? -va exclamar en Komatsu. La seva veu es va animar.- És fantàstic. Si et dic la veritat, no ho veia gaire clar. ¿Com t’ho diria? Em feia por que el teu caràcter no fos l’adequat, per a una negociació com aquesta.

– No és que hagi negociat res, de fet -va dir en Tengo-. Ni l’he haguda de convèncer. Jo li he explicat el nostre projecte i després ella ha decidit tota sola el que ha volgut.

– Tant me fa, com hagi anat. Si te n’has sortit, no en tinc cap queixa. Ara ja podem continuar amb el nostre pla.

– Abans, però, m’he de trobar amb algú.

– ¿Amb qui?

– No sé qui és, però la Fukaeri vol que m’hi trobi i que hi parli.

En Komatsu va quedar uns segons callat.

– ¿I quan hi has quedat?

– Diumenge. M’hi portarà la Fukaeri.

– Una cosa molt important, sobre el nostre secret -va dir en Komatsu amb veu seriosa-: com menys persones el coneguin, millor. Ara, només hi ha tres persones, al món, que coneguem el nostre pla: tu, jo i la Fukaeri. Vull mantenir aquesta xifra tan baixa com sigui possible. ¿Ho has entès?

– En principi, sí -va dir en Tengo.

Després, la veu d’en Komatsu es va tornar a suavitzar.

– Però, sigui com sigui, la Fukaeri ha dit que està d’acord que tu refacis el seu original. Això és el més important de tot. La resta, ja ho anirem solucionant.

En Tengo es va canviar l’auricular a la mà esquerra i es va passar lentament l’índex de la dreta pel pols.

– Escolta, Komatsu, no acabo d’estar tranquil. No és que en tingui cap prova clara, però no puc evitar tenir la sensació que ens estem embolicant amb una cosa que no és normal. Quan he estat amb la Fukaeri no l’he notada, però des que ens hem separat cada vegada és més forta. No sé si dir-ne pressentiment o si dir-ne intuïció, però, sigui el que sigui, aquí hi ha alguna cosa estranya, alguna cosa que no és normal. No m’ho diu el cap, sinó el cos.

– ¿Tens aquesta sensació perquè has parlat amb la Fukaeri?

– Potser sí. Diria que la Fukaeri és autèntica, tot i que és clar, això no és res més que una intuïció meva.

– ¿Vols dir que el seu talent és autèntic?

– No sé si és qüestió de talent: l’acabo de conèixer -va dir en Tengo-. El que vull dir és que potser ella veu realment coses que nosaltres no veiem. Potser té algun sentit especial. És això, el que em fa ballar el cap.

– ¿Vols dir que no hi acaba de tocar?

– És veritat, que és una mica excèntrica, però jo no diria que no hi toca. De moment, ens hem anat entenent -va dir en Tengo, i va fer una petita pausa-. Però hi ha alguna cosa que em preocupa.

– Sigui com sigui, tu li has interessat, com a persona -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar.

– No ho sabria dir, això -va respondre.

– Ha parlat amb tu i, com a mínim, ha pensat que eres capaç de reescriure Crisàlide d’aire. És a dir: que li has caigut bé. És tot un èxit, Tengo. Jo tampoc no ho sé, què passarà més endavant. És clar, que ens arrisquem, però el risc és el que fa que la vida tingui gràcia. Ja pots començar a revisar Crisàlide d’aire ara mateix. No tenim temps. Hem de tornar el text revisat a la pila de les obres que s’han presentat tan aviat com sigui possible, i canviar-lo per l’original. ¿En tindràs prou, amb deu dies?

En Tengo va deixar anar un sospir.

– És molt just.

– No cal que sigui la versió final. Abans de la fase següent el pots tornar a revisar una mica. De moment, l’has de deixar en condicions perquè passi.

En Tengo va fer una estimació mental aproximada de la feina.

– Així, potser me’n puc sortir, més o menys, en deu dies. Però continua sent una feinada.

– Tu fes-ho -va dir en Komatsu amb veu alegre-. Mira el món amb els seus ulls. Tu seràs l’intermediari que unirà el món de la Fukaeri amb el món real. Tu ho pots fer, això, Tengo. Tu…

Les monedes de deu iens es van acabar en aquest punt de la conversa.

5

AOMAME

Una professió que exigeix destresa i preparació

Un cop enllestida la feina, l’Aomame va caminar una estona i després va agafar un taxi i es va dirigir a un hotel d’Akasaka. Abans de tornar a casa i posar-se a dormir li calia prendre una mica d’alcohol per calmar els nervis. Perquè no s’havia d’oblidar que feia tot just un moment havia enviat un home a l’altre món. Per molt que fos una rata que no tenia dret ni a queixar-se, al capdavall una persona era una persona. Encara sentia a les mans la sensació de quan havia acabat amb la seva vida: l’últim sospir, l’ànima que se separava del cos. L’Aomame hi havia anat unes quantes vegades, al bar d’aquell hotel. Era al pis més alt de l’edifici, tenia molt bona vista i a la barra s’estava molt bé.

Quan va entrar al bar passaven una mica de les set. Un duo de piano i guitarra de nois joves tocava Sweet Lorraine. Imitaven la versió que n’havia fet Nat King Cole en una de les seves gravacions més antigues, però no estava malament. Com sempre, es va asseure a la barra i va demanar un gintònic i uns pistatxos. Encara no hi havia gaire gent: una parella jove que mirava la vista nocturna mentre prenia un còctel, un grup de quatre homes amb vestits formals que semblava parlar de negocis i un matrimoni d’estrangers de mitjana edat amb vasos de Martini a la mà. Ella va fer durar el seu gintònic. No es volia emborratxar gaire de pressa: la nit encara era llarga.

Va treure un llibre de la bandolera i es va posar a llegir. Tractava sobre els Ferrocarrils de Manxúria a la dècada de 1930. Els Ferrocarrils de Manxúria (Ferrocarrils del Sud de Manxúria, SL) van néixer l’any després que acabés la guerra russojaponesa, quan les vies de ferrocarril i els seus drets d’explotació van ser transferits de mans russes a japoneses i van experimentar un creixement a gran escala. L’avantguarda de l’Imperi japonès els va emprar durant l’ocupació de la Xina, i el 1945 van ser desmantellats per l’exèrcit soviètic. Fins a l’any 1941, quan va esclatar la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica, la connexió d’aquestes vies amb les de Sibèria permetia anar de Shimonoseki a París en tretze dies.

A l’Aomame se li va acudir que a una dona jove, vestida amb roba de negocis, bevent sola a la barra d’un bar amb una gran bandolera al seient del costat i llegint un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria amb enquadernació en rústica, la podien prendre per una prostituta de luxe que buscava clients. De fet, però, ni tan sols sabia quina pinta solien tenir, les prostitutes de luxe de debò. Suposant que ella fos una prostituta que busqués algun home de negocis ric, potser intentaria no semblar una prostituta, tant per no posar nerviós el client com perquè no la fessin fora del bar. Per exemple, es posaria un vestit formal de la Junko Shimada i una brusa blanca, es maquillaria poc, portaria una gran bandolera d’aspecte professional i tindria un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria obert al davant. Pensant-hi bé, a la pràctica no hi havia cap diferència entre el que ella feia ara i el que faria una prostituta que esperés algun client.

A mesura que passava el temps, el bar s’omplia a poc a poc. Quan se’n va adonar, tot el seu voltant era ple de converses animades, però no apareixia cap client com el que buscava ella. Va demanar un altre gintònic i bastonets de verdura, perquè encara no havia sopat, i va continuar llegint. Al cap de poc va entrar un home i es va asseure a la barra. Anava sol. Estava força moreno i portava un vestit blau grisós ben confeccionat, i una corbata no gens mal triada, ni massa ostentosa ni massa discreta. Devia tenir uns cinquanta anys, els cabells se li havien aclarit força i no duia ulleres. Devia haver vingut a Tòquio per feina, havia enllestit els assumptes del dia i li havien vingut ganes de fer una copa abans de ficar-se al llit. Igual que l’Aomame: volia calmar l’excitació dels nervis introduint en el seu cos la quantitat justa d’alcohol.

La majoria dels treballadors que venien a Tòquio per motius de feina no passaven la nit en establiments de tanta categoria, sinó en hotels de negocis on l’estada sortia més barata, d’aquells que eren a prop de l’estació, el llit ocupava gairebé tot l’espai de l’habitació, per la finestra només es veia la paret de l’edifici del costat, no et podies dutxar sense picar com a mínim dues vegades la paret amb el colze i al passadís de cada pis hi havia màquines expenedores de begudes i productes d’higiene personal. Això era o bé perquè les dietes que els donaven només els permetien pagar-se aquest tipus d’hotel, o bé perquè quedar-se en hotels barats els permetia embutxacar-se part de les dietes. Anaven a fer una cervesa en alguna taverna de la zona abans de dormir i l’endemà per esmorzar menjaven un bol d’arròs amb vedella al restaurant del costat.

Els qui es quedaven en aquell hotel, però, eren una altra mena de persones. Quan havien d’anar a Tòquio per motius de feina, només viatjaven als vagons verds del Shinkensen, i passaven la nit en determinats hotels d’alta categoria. Quan acabaven una feina, es relaxaven a l’hotel prenent licors de bona qualitat. La majoria eren executius de les empreses més importants, o bé tenien la seva pròpia empresa, o eren professionals especialitzats, com ara metges o advocats. Havien arribat a la meitat de la vida i tenien llibertat econòmica. I, més o menys, sabien passar-s’ho bé. Aquest era el tipus d’home que l’Aomame tenia al cap.

Des que tenia una mica més de vint anys, l’Aomame, sense saber per què, s’havia sentit atreta per homes d’edat mitjana que començaven a tenir els cabells esclarissats. Li agradaven els que encara tenien uns quants cabells, més que no pas els que ja estaven força calbs. Però no n’hi havia prou que tinguessin pocs cabells: el cap també havia de tenir una forma bonica. El seu ideal era una calvície com la de Sean Connery: un cap sexi amb una forma ben bonica, que li disparava el cor només de mirar-la. La forma del cap de l’home que seia a la barra a dos seients d’ella tampoc no estava gens malament. Evidentment, no era tan guapo com Sean Connery, però tenia el seu encant. La línia on li naixien els cabells s’havia enretirat molt més enrere del front, i els pocs que quedaven en aquella zona recordaven un prat gebrat de final de tardor. L’Aomame va aixecar una mica els ulls de la pàgina del llibre i va apreciar durant un moment la forma del cap de l’home. Els trets de la cara no eren especialment impressionants. No era gras, però la pell de sota la barra li començava a penjar una mica, i tenia bosses a sota dels ulls. Un home de mitjana edat, es mirés com es mirés. Però, igualment, la forma del cap li agradava.

Quan el bàrman li va portar la carta i la tovallola humida, l’home, sense ni tan sols mirar la carta, va demanar un whisky amb soda.

– ¿Vol alguna marca de whisky en especial? -li va preguntar el bàrman.

– No, tant me fa. Posi’m el que vulgui -va dir l’home. Tenia una veu calma i reposada, amb un deix d’accent de Kansai. Després, com si li acabés de venir al cap, li va preguntar si tenien Cutty Sark, i el bàrman va respondre que sí. No està malament, va pensar l’Aomame: li havia agradat que no demanés un Chivas Regal o un whisky de malta poc conegut. Personalment, i sense saber ben bé per què, era de l’opinió que els homes que es mostraven massa primfilats amb les marques de begudes quan eren al bar solien ser poc apassionats al llit.

L’accent de Kansai li agradava. Sobretot, la manera incongruent de parlar, poc afavoridora, dels homes que, havent nascut i crescut a Kansai, quan eren a Tòquio intentaven inútilment adoptar-ne la parla. El desajust entre el vocabulari i l’entonació li agradava una cosa de no dir: curiosament, aquell so tan particular la feia sentir tranquil·la. Va decidir intentar-ho amb aquell home. Volia passar-li els dits pels cabells que li quedaven a la closca fins a tenir-ne prou. Quan el bàrman li va portar el whisky amb soda, l’Aomame el va retenir:

– Un Cutty Sark amb gel -li va demanar amb un to de veu deliberadament fort perquè l’home la pogués sentir.

– Ara mateix -va respondre el bàrman, sense immutar-se.

L’home es va descordar el botó de dalt de tot de la camisa i es va afluixar una mica la corbata de color blau marí estampada amb motius petits. El vestit també era blau marí; la camisa, d’un blau llis més clar. L’Aomame va continuar llegint, tot esperant que li portessin el Cutty Sark. Mentrestant, com qui no fa res, es va descordar un botó de la brusa. El duo interpretava It’s Only a Paper Moon. El pianista només cantava la tornada. Quan li van portar el whisky amb gel, l’Aomame se’l va dur a la boca i en va fer un glop. Es va adonar que l’home se la mirava de tant en tant. Va aixecar els ulls de la pàgina i els va dirigir cap a ell amb tota naturalitat, com si ho fes expressament. Quan les seves mirades es van trobar, ella va somriure d’una manera gairebé imperceptible i tot seguit va dirigir la vista cap endavant, con si mirés el paisatge de la finestra.

Era el moment perfecte perquè ell li digués alguna cosa: ella havia creat expressament les condicions que ho feien possible. L’home, però, no li va dir res. Va, home, però què esperes, va pensar l’Aomame: ja no ets un marrec inexpert, i aquests petits senyals els hauries d’entendre. Va preguntar-se si és que no era prou valent, si li devia fer por que, tenint ell cinquanta anys i ella menys de trenta, ella no li fes cas si li deia res, o es rigués d’un vell calb com ell. Quin pal; no havia entès res de res.

Va tancar el llibre, el va ficar a la bandolera i es va dirigir a l’home.

– ¿T’agrada, el Cutty Sark? -li va preguntar.

L’home se la va mirar com si estigués sorprès, fent cara de no entendre de què anava, allò. Després va canviar d’expressió.

– Ah, sí, el Cutty Sark -va dir, com si se n’acabés de recordar-. Sempre me n’ha agradat l’etiqueta, i en prenc tot sovint. Per la imatge del veler.

– ¿O sigui que t’agraden els vaixells?

– Sí, m’agraden els velers.

L’Aomame va alçar el got, i l’home també va aixecar, tan sols una mica, el seu whisky amb soda, com si fessin un brindis.

Tot seguit, l’Aomame es va penjar a l’espatlla la bandolera que havia deixat al costat, va agafar el seu whisky amb gel i es va córrer dos llocs, fins a quedar asseguda al seu costat. L’home semblava una mica sorprès, però s’esforçava perquè no se li notés a la cara.

– Havia quedat aquí amb una companya de l’època de l’institut, però diria que m’ha deixat plantada -va dir l’Aomame, mirant-se el rellotge-. No s’ha presentat ni m’ha dit res.

– ¿Vols dir que no s’ha equivocat de dia, la teva companya?

– Podria ser; sempre ha estat una noia molt despistada -va dir l’Aomame-. L’esperaré una estoneta més. ¿Et fa res, si parlem una mica, mentrestant? ¿O t’estimes més quedar-te sol?

– No, és clar que no. En absolut -va respondre l’home, d’una manera una mica confusa. Es mirava l’Aomame amb les celles arrufades, com si estigués fent una inspecció de seguretat, no fos cas que es tractés d’una prostituta que buscava clients. Però l’Aomame no ho semblava pas: es mirés com es mirés, no era cap prostituta. El seu nivell de tensió es va relaxar una mica.

– ¿Que t’estàs en aquest hotel? -va preguntar a l’Aomame.

– No -va respondre ella, fent que no amb el cap-. Visc a Tòquio, jo. Només havia quedat aquí amb la meva amiga. ¿I tu?

– Sóc aquí per feina -va respondre ell-. He vingut d’Osaka, per assistir a una reunió. Ha sigut una reunió avorridíssima, però com que la central és a Osaka, els d’aquí van demanar si hi podia assistir algú d’allà.

L’Aomame va somriure educadament. «Però, ¿que no ho veus, que la teva feina m’interessa una merda?», va pensar; «a mi, l’únic que m’interessa, de tu, és la forma del teu cap». Però, evidentment, això no l’hi va dir.

– He acabat una feina i m’han vingut ganes de fer una copa. Demà al matí n’he d’enllestir una altra i després me’n torno a Osaka.

– Jo també he acabat una feina important, fa un moment -va dir l’Aomame.

– ¿Ah, sí? ¿Quina és, la teva professió?

– No tinc gaires ganes de parlar de la meva professió, però bé, és una professió especialitzada.

– Una professió especialitzada -va repetir l’home-. Una professió que exigeix destresa i preparació, que no pot fer qualsevol.

«¿Que ets un diccionari amb potes, tu?», va pensar l’Aomame. Però s’ho va callar i es va limitar a esbossar un somriure.

– Sí, una cosa així.

L’home va fer un altre glop de whisky amb soda i va picar un pistatxo.

– Estic una mica intrigat, però no tens gaires ganes de parlar de la teva professió.

– De moment -va assentir l’Aomame.

– ¿No deu ser pas una professió en què calgui fer servir les paraules? Com, per exemple, editora o professora d’universitat.

– ¿Per què t’ho sembla?

L’home es va posar la mà al nus de la corbata i se’l va tornar a estrènyer. També es va cordar el botó de la camisa.

– Perquè sí, perquè m’ha semblat que estaves molt concentrada, llegint aquell llibre tan gruixut.

L’Aomame va picar lleugerament la vora del got amb les ungles.

– El llibre, el llegeixo perquè m’agrada. No té a veure amb la feina.

– Em rendeixo, doncs. No m’ho imagino.

– No ho crec, que t’ho imaginis -va dir l’Aomame. Ni que t’ho poguessis imaginar mai, va afegir-hi mentalment.

L’home examinava el cos de l’Aomame dissimuladament. Ella va fer veure que li havia caigut alguna cosa per inclinar-se cap endavant i deixar-li veure la regatera tant com volgués. També devia haver vist una mica la forma dels mugrons, i els sostenidors blancs de puntes. Després va tornar a alçar el cap i va beure whisky amb gel; els glaçons del got, grossos i de forma rodona, van fer un so sec.

– ¿En vols un altre? Jo sí que en demanaré un altre -va dir l’home.

– Sí, sisplau -va respondre ella.

– L’aguantes bé, l’alcohol.

L’Aomame va fer un somriure ambigu, i de sobte es va posar seriosa.

– Ai, ara me n’he recordat: volia preguntar una cosa.

– ¿Quina cosa?

– ¿Que els han canviat, últimament, els uniformes de la policia? ¿I el tipus de pistola que porten?

– ¿Quan vols dir, últimament?

– Aquesta última setmana, més o menys.

L’home va fer una cara una mica estranyada.

– Sí que els van canviar, els uniformes i les pistoles de la policia, però ja en fa uns quants anys, d’això. Els uniformes eren més ajustats i els van fer més informals, més com jerseis, i les pistoles d’ara són un model nou, automàtic. Em sembla que no hi ha hagut cap més canvi important, a part d’aquests.

– Però, ¿els policies japonesos portaven tots revòlvers amb tambor dels antics, no, fins la setmana passada?

L’home va negar amb el cap.

– No. Ja fa força temps que tots porten pistoles automàtiques.

– ¿N’estàs segur, del que dius?

L’home va quedar una mica parat en sentir el seu to de veu. Li va aparèixer una arruga entre les celles mentre procurava recordar-ho exactament.

– Bé, tampoc no ho recordo exactament, però diria que va sortir als diaris, que s’havien canviat les pistoles de tota la policia. Hi va haver una mica de polèmica, en aquell moment. Algunes organitzacions no governamentals van protestar perquè deien que les pistoles noves eren massa sofisticades.

– ¿I en fa uns quants anys, d’això? -va preguntar l’Aomame.

L’home va cridar un bàrman d’una certa edat i li va demanar quan va ser, que havien renovat els uniformes i les pistoles dels policies.

– Va ser la primavera de fa dos anys -va respondre el bàrman sense pensar-s’ho gens.

– ¿Ho veus? Els bàrmans dels hotels de primera categoria ho saben tot -va comentar l’home, rient. El bàrman també va riure.

– No, no és pas veritat. Però resulta que el meu germà és policia, i me’n recordo molt bé. Al meu germà no li agradava, la forma que tenia l’uniforme nou, i no parava de queixar-se’n. I també deia que la pistola nova pesava massa. Encara se’n queixa ara. És una Beretta automàtica de nou mil·límetres, i té un pestell que permet que funcioni com a semiautomàtica. Ara, Mitsubishi té la llicència de fabricació per a tot el país. Aquí, al Japó, gairebé no hi ha mai enfrontaments armats, i no hi ha necessitat de fer servir unes pistoles tan eficients. De fet, la preocupació més gran que tenen és que no els les robin. Però les directius del govern deien que s’havia de millorar l’eficiència de la policia.

– ¿I què va passar, amb els revòlvers vells? -va preguntar l’Aomame intentant controlar el to de veu.

– Se suposa que els van recollir tots i els van desmuntar i destruir -va respondre el bàrman-. Ho vaig veure a les notícies de la televisió, com els desmuntaven. És una feina impressionant, destruir tants revòlvers i retirar-ne la munició.

– ¿I per què no els venen a l’estranger? -va dir l’home dels cabells esclarissats.

– La constitució prohibeix l’exportació d’armes -li va fer notar el bàrman amb humilitat.

– ¿Ho veus, com els bàrmans dels hotels de primera categoria…?

– És a dir, que des de fa dos anys, la policia japonesa no fa servir mai revòlvers, ¿oi? -va preguntar l’Aomame al bàrman, interrompent l’home.

– Pel que jo sé, no.

L’Aomame va arrugar una mica el front. Aquell mateix matí havia vist policies que anaven vestits amb els uniformes de sempre i que portaven els mateixos revòlvers que abans. No n’havia sentit res, que tots els revòlvers antics, fins a l’últim, haguessin estat eliminats. Però era impensable que tant l’home de mitjana edat com el bàrman s’equivoquessin alhora, o que mentissin. La qual cosa volia dir que era ella qui estava equivocada.

– Moltes gràcies. Ja n’hi ha prou, de parlar d’això -va dir al bàrman, que va fer un somriure professional, com un signe de puntuació ben posat, i va tornar a la feina.

– ¿Que t’interessa, la policia? -li va preguntar l’home de mitjana edat.

– No és que m’interessi -va dir l’Aomame, amb una certa ambigüitat-; només és que tinc els records una mica confusos.

Els van portar els Cutty Sark amb soda i amb gel i tots dos van beure. L’home va parlar de iots. Tenia un petit iot de propietat amarrat al port esportiu de Nishimiya. Així que tenia un dia de festa, sortia al mar amb aquest iot. Va descriure amb passió quin sentiment tan meravellós experimentaves quan eres damunt l’aigua, tot sol, i senties el vent sobre el cos. L’Aomame no tenia gens de ganes de sentir tota aquella xerrameca sobre iots. S’hauria estimat més, fins i tot, parlar de la història dels coixinets de boles o de la distribució dels recursos minerals d’Ucraïna que no pas d’allò. Va fer un cop d’ull al rellotge de polsera.

– Ja és força tard. ¿Et fa res, que et faci una pregunta directa?

– No, és clar que no.

– Bé, és que, de fet, és una pregunta relativament personal.

– Si la puc contestar…

– ¿Tens la tita més aviat grossa?

L’home va obrir lleugerament la boca, va tancar una mica els ulls i es va quedar mirant la cara de l’Aomame; feia l’efecte que no s’acabava de creure el que havia sentit. Però l’Aomame estava completament seriosa, i no semblava que fes broma: n’hi havia prou de veure-li els ulls.

– Bé, doncs… -va respondre ell seriosament-, no ho sé, però suposo que és normal, més o menys. No sé gaire què dir, així, de sobte…

– ¿Quants anys tens? -va preguntar l’Aomame.

– El mes passat en vaig fer cinquanta-un -va dir l’home amb veu insegura.

– ¿M’estàs dient que malgrat que tens un cervell normal, has viscut durant més de cinquanta anys, fas una feina normal, tens un iot i tot, no saps dir si la teva tita és més grossa o més petita que l’estàndard general?

– Bé, potser és una mica més grossa del normal -va dir, com si li costés, després de pensar-hi una mica.

– ¿Segur?

– ¿Per què t’interessa, això?

– ¿Que m’interessa? ¿Qui t’ho ha dit, a tu, que m’interessa?

– No, no ho ha dit ningú… -va dir l’home, arrupint-se una mica damunt del tamboret-. Però com que ara sembla que s’ha convertit en un problema…

– No s’hi ha convertit gens ni mica, en un problema -va saltar l’Aomame-. L’únic que passa és que a mi, personalment, m’agraden les tites grosses. Per una qüestió visual. No perquè si no són grosses no sento res. Però tampoc en tinc prou, que siguin grosses. Només dic que em solen fer més contenta si són més aviat grosses. ¿Que passa res? Tothom té els seus gustos, ¿no? Però si són exageradament grosses, no m’agraden: fan mal i prou. ¿Ho entens?

– Doncs, amb sort, potser sí que t’agradaria. Em sembla que la tinc una mica més grossa del normal, però tampoc no és una exageració. O sigui, és moderadament…

– No m’estàs mentint, ¿oi?

– ¿De què em serviria, mentir en una cosa com aquesta?

– Mm… Molt bé, doncs, potser que me l’ensenyis.

– ¿Aquí?

L’Aomame va fer una ganyota, intentant controlar-se.

– ¿Aquí? ¿Vols dir que hi toques, tu? Ja tens edat, per tenir una mica d’enteniment! T’estàs aquí, amb aquest vestit tan car, i la corbata, i no tens gens ni mica de seny! ¿Per què me la vols ensenyar, la tita, en un lloc com aquest? Rumia una mica què pensaria, tota aquesta gent. Anem a la teva habitació, t’abaixes els calçotets i me l’ensenyes. Tots dos sols. Això és de sentit comú!

– ¿I què faràs, quan te l’ensenyi? -va preguntar l’home, amb aire preocupat.

– ¿Que què faré quan me l’ensenyis? -va repetir l’Aomame, contenint la respiració i fent una ganyota força atrevida-. Follar amb tu. ¿Què vols que faci, si no? ¿Vols que vingui fins a la teva habitació, et miri la tita, et digui «Moltes gràcies, molt agraïda. Quina cosa més maca que he vist! Au, bona nit», i que me’n torni a casa? ¿Vols dir que no et falta un bull, a tu?

L’home es va quedar sense respiració en veure el canvi dramàtic que havia sofert el rostre de l’Aomame davant els seus nassos. La majoria d’homes s’arronsaven, quan ella feia una ganyota, i un nen petit potser es faria pipí a sobre: fins a tal punt era xocant, la seva cara contreta. «Potser m’he passat una mica», va pensar l’Aomame. «No l’he d’espantar tant; abans he de fer una altra cosa». Va afanyar-se a recompondre la seva expressió, va forçar un somriure i l’hi va repetir:

– És a dir: anem a la teva habitació, ens fiquem al llit i follem. No deus ser gai, o impotent, o una cosa d’aquestes, ¿no?

– No, crec que no. Tinc dos fills…

– Perdona, però ningú no t’ho ha preguntat, quants fills tens. No estem fent el cens, o sigui que no cal que m’expliquis la teva vida fil per randa. El que jo t’he preguntat és si ja se t’aixeca, la tita, quan te’n vas al llit amb una dona. Això i prou.

– Em sembla que no m’ha passat ni una sola vegada, en moments importants, que no em funcionés -va dir l’home-. Però, tu, ¿ets una professional? El que vull dir és… ¿Tu ho fas per feina, això?

– No. Però, ¿què dius? Jo no sóc cap professional. Ni cap pervertida. Només sóc una ciutadana qualsevol, una ciutadana qualsevol que té ganes de mantenir una relació heterosexual senzilla i directa. No cap relació especial, sinó una de molt normal. ¿Què hi ha de dolent, en això? He acabat una feina difícil, s’ha fet de nit, he begut una mica i tinc ganes de follar amb un desconegut per esbravar-me. Vull calmar-me els nervis. Ho necessito. Si ets un home, la deus entendre, aquesta sensació.

– Sí, és clar, que l’entenc…

– No els vull per res, els teus diners. Si em deixes ben satisfeta, ni tan sols m’importaria pagar-te jo. I porto condons, o sigui que no t’has de preocupar per les malalties venèries. ¿Ho has entès?

– Sí que t’he entès, però…

– Em sembla que això no acaba de rutllar. ¿Que potser no t’agrado?

– Sí que m’agrades. L’únic que no entenc és com pot ser, que si tu ets jove i bonica i jo podria tenir l’edat del teu pare…

– ¿Vols parar de dir bestieses d’una vegada? Sisplau! Per molt diferents que siguin les nostres edats, ni jo sóc el teu cony de filla ni tu ets el meu cony de pare. Això sí que ho deus tenir clar! O sigui que deixa de fer generalitzacions sense solta, perquè si no tindré un atac de nervis. A mi, senzillament, m’agrada la teva calba, i la forma del teu cap. ¿Ho entens?

– Sí, però no es pot dir que sigui calb, encara. És veritat, que ara els cabells em comencen una mica…

– ¿Vols callar d’una vegada? -el va interrompre l’Aomame intentant contenir les ganes de fer una ganyota. Després va suavitzar una mica la veu: no l’havia d’espantar més del que era necessari.- Tant me fa, això. Va, sisplau, para de dir absurditats.

«Ja pot dir el que vulgui, que això és una senyora calba», va pensar l’Aomame. «Si al cens hi hagués un apartat per als calbs, tu t’hi hauries d’inscriure. Si vas al cel, aniràs al cel dels calbs, i si vas a l’infern, a l’infern dels calbs. ¿Ho entens? Doncs si ho entens, para de negar la realitat. Va, anem. Penso enviar-te directament al cel dels calbs, ara mateix».

L’home va pagar el compte del bar i van anar tots dos a la seva habitació.

El seu penis va resultar ser, certament, força més gros que l’estàndard, però tampoc massa gros: el que havia declarat era exacte. L’Aomame el va grapejar oportunament fins que se li va posar gros i dur. Es va treure la brusa i la faldilla.

– Penses que tinc els pits petits, ¿oi? -li va dir fredament, mirant-lo des de dalt-. Te’n rius perquè tu tens la tita força grossa i en canvi jo tinc els pits petits. Tens la sensació que has fet un mal negoci, ¿oi?

– No, no ho penso pas, això. No tens els pits especialment petits. I tenen una forma molt bonica.

– Vés a saber -va dir l’Aomame-. Però, mira, t’ho dic només perquè ho sàpigues: no sempre porto aquests sostenidors amb puntes tan aparatosos. Només els porto perquè m’hi obliga la feina. Per ensenyar la regatera un moment, quan calgui.

– Però, ¿quina mena de feina és, aquesta que fas?

– ¿Que no ho he deixat ben clar, abans, que no tenia gens de ganes de parlar de la meva feina? Però, sigui quina sigui la meva feina, ser una dona és força dur, per diverses raons.

– Tampoc no és gens fàcil, la vida dels homes.

– Però no teniu cap necessitat de portar sostenidors amb puntes sense tenir-ne ganes, ¿no?

– No, això no, però…

– Doncs no cal remenar més el tema, si ja ens hem entès. Les dones ho tenim molt més difícil. ¿Tu has hagut de baixar mai una escala molt dreta amb sabates de taló alt? ¿Has hagut de saltar mai una tanca amb una minifaldilla ajustada?

– Perdona -es va disculpar l’home de cor.

L’Aomame es va posar la mà a l’esquena per treure’s els sostenidors i els va llençar a terra. Es va enrotllar les mitges i també les va llençar a terra. Després es va estirar al llit i va tornar a grapejar el penis de l’home.

– Ei, déu n’hi do, això que tens. Estic impressionada: té una forma bonica, la mida és ideal i se t’ha posat dura com l’arrel d’un arbre.

– M’agrada molt, que em diguis això -va dir l’home, com si estigués alleujat.

– Ja ho veuràs, quins bons tractes que li faré. Saltarà de contenta!

– ¿No ens hauríem de dutxar, abans? És que estic suat…

– ¿Vols callar? -va dir l’Aomame, i li va pessigar una mica la banda dreta del gland com per avisar-ho-. Mira: jo he vingut a follar, aquí, no a dutxar-me. ¿D’acord? Primer ho fem. Ho fem a sac. Tant me fa, la suor. No sóc cap alumna tímida, jo.

– D’acord -va dir l’home.

Un cop acabat el sexe, mentre passava els dits pel clatell nu de l’home, que jeia de bocaterrosa com si estigués esgotat, l’Aomame va sentir un desig molt fort de clavar l’agulla punxeguda en aquell punt especial, fins al punt de preguntar-se si ho havia de fer. El punxó de gel era a la bossa, embolicat amb la tela. Aquella agulla tan fina, en la qual havia invertit tant de temps, estava clavada en aquell suro tan suau fabricat expressament. Li seria molt fàcil, si volgués fer-ho. Deixaria caure en picat el palmell de la mà dreta damunt del mànec de fusta. L’home seria mort abans d’entendre què passava, i no sentiria cap dolor. Es consideraria una mort natural. Però, evidentment, no ho va posar en pràctica. No hi havia cap motiu per eliminar aquell home de la societat, a banda que la seva existència no tenia cap raó de ser, per a ella. Va fer que no amb el cap i es va treure aquesta idea perillosa de la ment.

Es va dir que aquell home no era especialment dolent. S’havia esperat que ella s’escorregués per ejacular; la forma del seu cap i la seva calba li agradaven força; la grandària del penis també era la justa. Era educat, es vestia amb gust i no era massa persistent. Tampoc no devia haver tingut una mala educació. Era veritat, que la seva conversa era increïblement avorrida i et crispava els nervis, però això no era un delicte prou greu com per matar-lo, segurament.

– ¿Et fa res, que encengui el televisor? -va preguntar l’Aomame.

– No -va dir l’home, de bocaterrosa.

Tal com estava, despullada al llit, va mirar fins al final les notícies de les onze. Com sempre, a l’Orient Mitjà, l’Iran i l’Iraq continuaven la seva guerra sagnant, que s’havia convertit en un fangar del qual res no feia sospitar que hi hagués cap sortida. A l’Iraq, per donar exemple, penjaven dels pals d’electricitat els joves que intentaven escapar-se perquè no els reclutessin, i el govern de l’Iran denunciava que Saddam Hussein feia servir armes químiques i biològiques. Als Estats Units, Walter Mondale i Gary Hart es disputaven la candidatura demòcrata per a la presidència del país. Cap dels dos no semblava la persona més desperta del món, però potser era a posta, que s’intentava evitar al màxim que les persones amb una ment brillant es convertissin en presidents, perquè els presidents més espavilats solien ser víctimes d’intents d’assassinat.

Continuava la construcció de la base científica permanent a la Lluna; tal com havien fet en la construcció de la base científica permanent al continent antàrtic, els Estats Units i la Unió Soviètica hi treballaven plegats, cosa no gens freqüent. ¿Una base a la Lluna?, es va estranyar l’Aomame. No n’havia sentit a dir res. Però, ¿què estava passant? De tota manera, va decidir no trencar-s’hi el cap, perquè hi havia problemes més importants i immediats. Per exemple, l’accident de les mines de carbó de Kyûshû, que havia provocat un gran nombre de morts i que el govern investigava per descobrir-ne les causes. El que més sorprenia l’Aomame era que en una època en què l’home podia construir bases a la superfície de la Lluna encara continués extraient carbó. Els Estats Units exigien al Japó que liberalitzés el seu mercat monetari. Companyies com Morgan Stanley i Merrill Lynch intentaven acostar-se al govern per trobar noves fonts d’ingressos. Van ensenyar un gat de la prefectura de Shimane que obria la finestra per sortir a fora de casa, però que, a més a més, la tancava, després de sortir; l’hi havia ensenyat a fer el seu amo. L’Aomame va quedar impressionada en veure les imatges d’aquell gat negre i prim que es girava, estirava la pota i tancava la finestra a poc a poc mirant amb uns ulls que semblaven voler dir alguna cosa.

Hi havia tota mena de notícies, però cap sobre un cadàver descobert en un hotel de Shibuya. Quan va haver acabat l’informatiu, l’Aomame va apagar el televisor amb el comandament a distància. L’habitació va quedar en silenci; només se sentien els roncs apagats de l’home de mitjana edat que jeia al seu costat.

L’home encara devia estar en la mateixa posició, de bocaterrosa damunt l’escriptori, i devia semblar profundament adormit, com l’home que hi havia al costat de l’Aomame. Però no se’n sentia la respiració: no hi havia ni la més mínima possibilitat que aquella rata es despertés i s’aixequés. Mirant al sostre, l’Aomame se’n va imaginar el cadàver i va fer una ganyota tota sola, negant lleugerament amb el cap. Després va sortir del llit i va recollir d’una en una les peces de roba escampades per terra.

6

TENGO

¿Anirem gaire lluny?

Eren les cinc passades de la matinada de divendres quan va rebre la trucada d’en Komatsu. En aquell moment somiava que travessava a peu un pont de pedra molt llarg. Anava a buscar no sabia quins documents importants que s’havia deixat a l’altra riba. Era l’única persona que caminava pel pont. El riu era gran i bonic, amb bancs de sorra de tant en tant. El corrent baixava a poc a poc, i als bancs creixien alguns salzes; a l’aigua es distingien les elegants siluetes dels misgurns del Japó. Les fulles, d’un verd brillant, penjaven calmosament damunt la superfície. Era com els paisatges pintats als plats xinesos. Llavors es va despertar i en la densa foscor de l’habitació va fer un cop d’ull al rellotge de la tauleta de nit. Evidentment, abans de despenjar el telèfon ja havia endevinat qui podia trucar, a aquella hora.

– Tengo, ¿que tens processador de textos? -va preguntar en Komatsu; ni un «bon dia» o un «¿ja estaves llevat?». Si a aquella hora estava despert, segur que no era perquè s’havia llevat d’hora per veure sortir el sol, sinó perquè no havia dormit en tota la nit i abans d’anar-se’n al llit s’havia recordat que li havia de dir una cosa a en Tengo.

– És clar, que no -va respondre en Tengo. Tot era a les fosques, encara, i ell continuava caminant per aquell pont tan llarg. Era poc freqüent que en Tengo tingués somnis tan vívids.- No ho dic per presumir, però jo no tinc tants diners com per comprar-me una cosa així.

– ¿En saps fer servir?

– Sí que en sé. Sé fer anar un ordinador o un processador de textos, quan en tinc. A l’acadèmia n’hi ha, i sempre el faig servir.

– Doncs avui vés a algun lloc a mirar processadors de textos i te’n compres un. Jo no en tinc ni idea, d’ordinadors i tot això, o sigui que tria la marca i el model que vulguis, i després em passes la factura. El fas servir per començar a reescriure Crisàlide d’aire tan aviat com sigui possible.

– Molt bé, però segur que em sortirà per uns dos-cents cinquanta mil iens, com a mínim.

– Tant me fa, que costi això.

En Tengo va fer un gest d’estranyesa amb l’auricular a la mà.

– O sigui que em compres un processador de textos.

– Sí, rascant-me els pocs diners que tinc a la butxaca. Per a aquesta feina hem de fer aquesta inversió; no anirem enlloc, si som del puny estret. Ja ho saps, que l’original de Crisàlide d’aire ens va arribar escrit amb processador de textos, i si nosaltres no el reescrivim amb processador de textos, no s’ho empassaran. Fes que s’assembli tant com puguis a l’original. ¿Hi podràs començar a treballar avui?

En Tengo hi va pensar un moment.

– Sí, m’hi puc posar quan vulgui, així que ho decideixi. Però per donar-nos permís per refer l’obra la Fukaeri ens va posar la condició que diumenge parlés amb no sé quina persona, i encara no hi he parlat. I si quan la veig no ens entenem, haurà estat una pèrdua de temps i de diners.

– No hi fa res; segur que ens posem d’acord. No et preocupis pels detalls, ara, i comença a treballar immediatament. Anem contra rellotge.

– Estàs molt segur, que l’entrevista anirà bé.

– Tinc una intuïció -va dir en Komatsu-. En tinc molta, jo, d’intuïció. De res que s’assembli al talent sembla que no en tinc gaire, però d’intuïció en tinc per donar i per vendre. Modèstia a part, és gràcies a la intuïció que he arribat fins on sóc ara. ¿Tu saps quina és la diferència més gran entre el talent i la intuïció, Tengo?

– Ni idea.

– Tenir molt talent no t’assegura que menjaràs cada dia, però si tens intuïció, pots estar tranquil, que no et moriràs de gana.

– M’ho apuntaré -va dir en Tengo.

– O sigui que no et preocupis gens ni mica. Comença a treballar-hi avui mateix.

– A mi no em fa res, si això és el que vols. Només t’ho deia perquè no voldria haver-me de lamentar d’haver treballat per no res, si pugem a un tren que encara no sabem si va enlloc.

– Jo n’assumeixo la responsabilitat, d’això.

– Molt bé. A la tarda he quedat amb una persona, però després estic lliure. Al matí aniré a mirar botigues, per comprar el processador de textos.

– Sí, sisplau. Confio en tu. Capgirarem el món, nosaltres dos junts.

Passades les nou li va trucar l’amiga casada amb qui es veia. Acabava d’acompanyar el marit i els nens a l’estació. Havien quedat que ella aniria a l’apartament d’en Tengo aquella tarda. Els divendres era el dia que sempre es veien.

– No acabo d’estar fina -li va dir ella-. Em sap greu, però avui no podré venir. ¿Ens veiem la setmana que ve?

«No acabo d’estar fina» era un eufemisme per dir que tenia la regla. L’havien educada per fer servir aquests eufemismes tan elegants. Al llit, ella no era especialment elegant, ni feia servir eufemismes, però això era una altra qüestió.

– A mi també em sap greu que no ens puguem veure- va dir en Tengo-, però bé, no s’hi pot fer res.

De fet, però, aquella setmana, precisament, no li sabia tan greu, no poder-la veure. En Tengo s’ho passava bé, al llit amb ella, però ja estava pensant en com refer Crisàlide d’aire. Tenia diverses idees per reescriure-la, que li apareixien i li desapareixien a la ment com les primeres molècules vives al brou primitiu en ebullició. Va pensar que feia igual que en Komatsu: abans que tot estigués lligat formalment, el cap anava a la seva i ja s’havia posat a treballar.

A les deu va anar a Shinjuku i es va comprar un processador de textos Fujitsu amb la targeta de crèdit. Era un dels models més nous, força més lleuger que els anteriors de la mateixa sèrie. També va comprar fulls i una cinta de recanvi. Va carregar-lo fins al seu apartament, el va deixar damunt de l’escriptori i el va endollar. A la feina també feia servir un processador Fujitsu dels grossos, i les funcions bàsiques d’aquest, tot i que era petit, no eren gaire diferents. En Tengo va començar a treballar en Crisàlide d’aire mentre anava descobrint com es feia servir.

No tenia res que es pogués considerar un pla definit per reescriure la novel·la; tan sols unes quantes idees sobre detalls concrets. No havia pensat en cap mètode o principi de treball coherent. Ni tan sols estava segur que fos possible reescriure d’una manera lògica una novel·la tan fantàstica i sensorial com Crisàlide d’aire. Tal com deia en Komatsu, era evident que en caldria modificar dràsticament la redacció, però, ¿com ho havia de fer, llavors, per evitar perdre l’atmosfera i les qualitats del text original? ¿No era el mateix que introduir un esquelet en una papallona, el que estava a punt de fer? Pensant-hi, en Tengo es va sentir perdut, i cada cop més nerviós. Però tot estava en marxa, ja, i tenia un temps limitat: no es podia permetre quedar-se amb els braços plegats, pensant. L’únic que podia fer, de moment, era començar arreglant d’un en un tots els elements que anés trobant. Podia ser que mentre feia aquest treball artesanal i minuciós sorgís per si sola una imatge de conjunt.

«Tu ho pots fer, n’estic completament segur», havia afirmat en Komatsu, ple de confiança. I, sense saber com, en Tengo havia estat capaç d’empassar-se el que li havia dit. En Komatsu era una persona conflictiva, tant pel que feia com pel que deia, i bàsicament només pensava en ell mateix. Sens dubte, si s’hi veiés obligat, deixaria en Tengo a l’estacada, sense ni pensar-hi. No obstant això, com deia ell mateix, tenia una intuïció molt especial, com a editor. Mai no dubtava: passés el que passés, prenia immediatament una decisió i passava a l’acció, sense preocupar-se pel que pogués pensar la gent. Era una qualitat imprescindible per ser un bon comandant al front de guerra; una qualitat que de ben segur no posseïa en Tengo.

Eren dos quarts d’una quan en Tengo es va posar de debò a reescriure el text. Va introduir al processador les primeres pàgines de Crisàlide d’aire, sense modificar-les, fins a un punt on anava bé de tallar. Va decidir començar treballant amb aquest bloc de text fins que en quedés satisfet, arreglant completament la redacció però sense tocar gens el contingut, com si redecorés un pis. Mantindria l’estructura exactament tal com estava, perquè no hi havia cap problema; tampoc no canviaria la instal·lació de l’aigua. Tota la resta d’elements que es poguessin reemplaçar -el paviment, el sostre, les parets, els envans…-, els arrencaria i els faria nous. «Sóc un bon mestre constructor que es farà càrrec de tot», es va dir a si mateix. No disposava de cap plànol que li servís d’orientació: hauria d’aplicar la seva intuïció i experiència per resoldre els problemes a mesura que se’ls anés trobant.

Va afegir explicacions als passatges que costaven d’entendre en una primera lectura i va fer que les frases fossin més fàcils de seguir. Va eliminar les parts sobreres i les expressions repetides i va afegir les que hi faltaven. De tant en tant canviava l’ordre d’algunes frases o fragments. El nombre d’adjectius i adverbis de l’original era extremament baix i va respectar aquesta peculiaritat, però quan sentia que faltava alguna expressió adjectiva, triava les paraules oportunes i les hi afegia. Tot i que, en conjunt, l’expressió de la Fukaeri era força infantil, tenia les seves virtuts i les seves mancances, i la feina de destriar entre unes i altres li va ocupar més temps del que havia previst. Hi havia parts difícils d’entendre o de llegir perquè l’estil resultava infantil, però, d’altra banda, hi havia expressions que et deixaven bocabadat de tan vives que eren, precisament pel seu infantilisme. Les primeres les arrencava sense contemplacions i les substituïa per unes altres, i les segones les deixava tal com estaven.

Mentre hi treballava, en Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri no havia escrit aquest text amb intenció de deixar una obra literària per a la posteritat. S’havia limitat a emprar paraules per deixar constància, provisionalment, d’una història que tenia al cap -o, segons ella, que era real-. No tenia l’obligació d’haver fet servir paraules, necessàriament, però no havia trobat cap altre mitjà d’expressió adequat. Senzillament això. O sigui, que, des de bon començament, no havia tingut cap mena d’ambició literària. I com que tampoc no tenia la intenció de fer-hi negoci, tampoc no li havia calgut parar gaire atenció a l’expressió. Dient-ho en termes de construcció, havia pensat que n’hi havia prou de tenir parets i un sostre per protegir-se del vent i la pluja. Per tant, a la Fukaeri no li importava, fins a quin punt en Tengo modifiqués les seves frases, perquè ella ja havia aconseguit el seu objectiu. Segurament, quan va dir «fes el que vulguis», deia exactament el que pensava.

I, això no obstant, les frases que integraven Crisàlide d’aire no estaven pas escrites amb l’únic objectiu que les entengués la pròpia autora. Si l’objectiu de la Fukaeri hagués estat solament enregistrar informació sobre coses que havia vist o imaginat, n’hauria tingut prou escrivint notes com les que algú s’escriu per a ell mateix; no li hauria calgut prendre’s la molèstia de donar-hi la forma de relat. Era evident, però, que aquell text estava escrit a partir de la premissa que «algú altre» l’agafaria i el llegiria. Era per això que, tot i que no aspirés a ser una obra literària, i que la redacció fos tan infantil, Crisàlide d’aire arribava amb tanta força al lector. Tanmateix, aquest «algú altre» no semblava pas ser el «nombre indefinit de lectors» a què va dirigida, en principi, la literatura contemporània. En Tengo no podia evitar tenir aquesta sensació, mentre la llegia.

Així, doncs, ¿quina mena de lector pressuposava?

Evidentment, en Tengo no ho sabia.

L’únic que sabia era que Crisàlide d’aire era una obra de ficció excepcional que combinava grans virtuts amb grans defectes, i que en la seva raó de ser hi havia un altre objectiu especial, que desconeixia.

Després de reescriure’l, l’extensió del text era d’unes dues vegades i mitja la de l’original. Atès que les parts en què faltava text eren, de llarg, molt més nombroses que aquelles en què sobrava, era inevitable que l’extensió total fos més gran, si havia de ser comprensible; la primera versió era molt esquemàtica. En Tengo va fer que el discurs tingués un desenvolupament lògic i que el punt de vista fos coherent, i amb això va aconseguir que el text fos més llegidor. Tanmateix, el ritme del conjunt quedava una mica enfarfegat. La lògica havia passat massa al primer pla, i s’havia afeblit una mica la punyent intensitat del text original.

El pas següent va consistir a eliminar d’aquell text hipertrofiat tot allò que «no calia que hi fos», a treure’n tot el greix inútil. La feina d’eliminar era molt més senzilla que la d’afegir, i, un cop acabada aquesta tasca, el text s’havia reduït fins a un setanta per cent, aproximadament. Era una mena de joc mental: en Tengo tenia un temps determinat per introduir-hi tot el que hi calia introduir i un temps determinat per eliminar-ne tot el que en calia eliminar. A mesura que duia a terme, de manera alternativa i pacient, tots dos processos, el grau d’oscil·lació s’anava reduint, fins que de manera natural l’extensió del text acabava sent l’oportuna: en Tengo arribava al punt que no hi podia treure ni afegir res més. N’eliminava l’ego, en treia les floritures sobreres i tancava els raonaments massa evidents a l’habitació del fons. Ell tenia un talent natural, per a aquesta tasca, n’era un especialista innat: tenia un poder de concentració tan gran com el de l’ocell que plana pel cel buscant aliment, tanta paciència com la de l’ase que tragina aigua i un respecte indestructible envers les regles del joc.

Va continuar treballant sense parar, completament concentrat en la feina, i quan es va aturar per descansar un moment i va mirar el rellotge ja eren gairebé les tres. Va pensar que encara no havia dinat. Va anar a la cuina, va posar aigua a bullir i, mentrestant, va moldre cafè. Va menjar galetes salades amb formatge, va fer unes quantes mossegades a una poma i, quan l’aigua va haver bullit, va fer cafè. Mentre se’l bevia en una tassa grossa es va esbargir una mica pensant en el sexe amb la seva amiga. En principi, ara ho hauria d’haver estat fent amb ella: ¿què faria, ell?; ¿què faria, ella? Va tancar els ulls i, de cara al sostre, va deixar escapar un sospir profund carregat de possibilitats i suggeriments.

Tot seguit, va tornar a posar-se davant de l’escriptori, va canviar el xip i va rellegir a la pantalla del processador el bloc de Crisàlide d’aire que havia reescrit, amb la mateixa actitud amb què el general es passeja comprovant les trinxeres a la primera escena de Camins de glòria, de Stanley Kubrick. Va assentir davant el que veia. No estava malament. El text era millor; la cosa anava progressant. Però encara no estava prou bé, encara s’hi havien de fer moltes coses: allà hi havia un sac de sorra esquinçat; no hi havia prou munició per a les metralladores; en alguns punts faltava filat.

Va imprimir el fragment en paper. Després, el va gravar, va apagar el processador i el va deixar en una banda de l’escriptori. Aleshores es va posar el text imprès al davant i el va tornar a llegir amb un llapis a la mà, per si de cas. Va eliminar uns quants fragments més que semblaven innecessaris, va expandir uns passatges que sentia que no quedaven prou clars i va reescriure les parts que no acabaven d’encaixar fins a quedar-ne satisfet. Com qui escull les rajoles adequades per a un racó del lavabo, seleccionava amb cura les paraules necessàries per a cada lloc i comprovava des de tots els angles que encaixessin amb el conjunt. Si no hi encaixaven prou bé, les retocava. Un sol lleu matís dissonant feia que una frase fos basta i perjudiqués el text.

L’efecte que produïa la mateixa frase exacta a la pantalla del processador o al full imprès era lleugerament diferent. La sensació també canviava quan l’escollia per escriure-la amb llapis damunt del paper o per picar-la amb el teclat del processador. Calia comprovar-la des de tots dos punts de vista. Va tornar a encendre el processador de textos i va introduir d’una en una les correccions que havia escrit amb llapis als fulls impresos. Després, va tornar a corregir el nou text llegint-lo a la pantalla. Va pensar que no estava malament: cadascuna de les frases tenia el pes adequat i totes, en conjunt, generaven un ritme natural.

Sense aixecar-se de la cadira, en Tengo va estirar l’esquena, va mirar cap al sostre i va deixar anar un gran sospir. Evidentment, encara no havia acabat del tot. Quan ho tornés a llegir al cap d’uns dies trobaria més coses per corregir. Però de moment ja estava bé; ja se li havia esgotat la capacitat de concentració. Necessitava deixar descansar el cap. L’agulla de les hores s’acostava a les cinc, i s’havia començat a fer fosc. L’endemà reescriuria el bloc següent. Havia trigat gairebé tot el dia, només per refer les pàgines del primer bloc de text; no havia previst que seria tan entretingut. Però ara que ja s’havia posat en marxa, quan agafés el ritme avançaria més de pressa. A més a més, el començament sempre era la part més difícil, la que exigia més esforç. Quan aconseguís deixar-la enrere…

Tot seguit, a en Tengo li va venir al cap la cara de la Fukaeri i va pensar en com se sentiria, ella, si llegís el text revisat. Però no s’ho podia ni imaginar, què, o com, devia sentir la Fukaeri. Era ben bé com si no en sabés res, d’ella: res a part que tenia disset anys, anava a tercer de secundària superior però no tenia cap interès a fer els exàmens d’ingrés a la universitat, parlava d’una manera una mica estranya, li agradava el vi blanc i els seus trets tenien un tipus de bellesa que torbava la gent.

Tanmateix, en Tengo tenia la sensació que a poc a poc anava assolint una comprensió correcta, o alguna cosa semblant a la comprensió, del món que la Fukaeri havia imaginat, o potser descrit, a Crisàlide d’aire. El fet de reescriure amb molta cura i atenció les escenes que ella havia intentat descriure amb el seu vocabulari tan restringit, les hi feia veure amb molta més vivesa i claredat que abans. D’allà n’estava sorgint un corrent, i en Tengo ho sabia. Tot i que al capdavall ell només col·laborava en el text en l’aspecte tècnic, les frases li fluïen amb naturalitat i senzillesa, com si el text hagués estat seu des del principi, i la història de Crisàlide d’aire intentava sorgir-ne amb un gran ímpetu.

Això és el que feia més content en Tengo. La feina de refer el text l’obligava a estar concentrat durant molt de temps, i això el deixava físicament exhaust però, d’altra banda, amb una sensació d’eufòria. Després d’apagar el processador de textos i d’apartar-se de davant de l’escriptori, va trigar una estona a reprimir les ganes de continuar amb la feina. Gaudia de tot cor reescrivint la novel·la. Si continuava així, potser no decebria la Fukaeri. Encara que no aconseguia imaginar-se la Fukaeri alegrant-se o decebent-se; de fet, ni tan sols la podia visualitzar esbossant un somriure o amb una lleu ombra de neguit al rostre. La seva cara no tenia expressió, no sabia si perquè no experimentava cap emoció o si perquè les seves emocions no anaven lligades amb la seva expressió. Va pensar que, fos el que fos, es tractava d’una noia ben curiosa.

Potser la protagonista de Crisàlide d’aire era la Fukaeri del passat.

Tractava d’una nena de deu anys que vivia en una comuna, o una mena de comuna, molt particular i cuidava una cabra cega. Aquesta era la feina que li havien assignat, perquè tots els nens tenien una tasca assignada. La cabra era vella, però tenia un simbolisme especial per a la comunitat, i l’havien de vigilar perquè no li passés res. No se la podia perdre de vista ni un moment: això era el que li havien dit. La nena, però, se’n descuidava, la perdia de vista un instant i la cabra es moria. Per això, la protagonista rebia un càstig: la tancaven amb la cabra morta en un magatzem, i durant deu dies hi havia de viure totalment isolada, sense poder-ne sortir. També tenia prohibit parlar amb ningú.

La cabra feia de via d’entrada al món per a la gent petita. La nena no sabia si la gent petita era bona o dolenta -evidentment, en Tengo tampoc-. Durant la nit, la gent petita venia al nostre món a través del cadàver de la cabra, i quan es feia de dia se’n tornava al seu. La nena hi podia parlar, i ells li ensenyaven a fer la crisàlide d’aire.

El que deixava en Tengo admirat era la precisió i la concreció amb què es descrivien els hàbits i el comportament de la cabra cega. ¿Devia haver cuidat realment alguna cabra cega, la Fukaeri? ¿I devia haver viscut realment en alguna comuna al mig de les muntanyes com la que descrivia? Sí, suposava en Tengo: si no n’hagués tingut una mínima experiència, hauria volgut dir que posseïa un talent natural realment insòlit, com a narradora.

Va pensar que la pròxima vegada que la veiés -diumenge, en principi- li preguntaria sobre la cabra i la comuna. És clar que no sabia si la Fukaeri respondria a les seves preguntes. Quan havien parlat només li havia respost les que havia volgut; les que no volia contestar, o no en tenia intenció, les havia ignorat directament, com si no les hagués sentit. Igual que en Komatsu. En aquest aspecte, s’assemblaven, aquell parell. En Tengo era diferent: quan li preguntaven alguna cosa, fos la que fos, ell donava una resposta com cal. Segur que era una qüestió de caràcter.

A dos quarts de sis va trucar la seva amiga.

– ¿Què has fet, avui? -li va preguntar.

– M’he passat tot el dia treballant en una novel·la -va respondre en Tengo. Era mig veritat i mig mentida, perquè la novel·la no era seva, però no li podia pas explicar tots els detalls.

– ¿I has avançat gaire?

– Déu n’hi do.

– Em sap greu no haver pogut venir, a darrera hora. La setmana que ve ens podrem veure, em sembla.

– En tinc moltes ganes -va dir en Tengo.

– Jo també -va fer ella.

Després es va posar a parlar sobre les seves filles. En parlava sovint, amb en Tengo, de les seves dues filles petites. Ell no tenia germans ni, evidentment, fills, i no tenia gaire idea de com eren els nens petits. Ella, però, ho passava per alt i li parlava de les seves. En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deia la gent, i per això se l’escoltava amb interès. L’amiga li va explicar que a la filla gran, que feia segon de primària, li feien assetjament a l’escola. La nena no li havia dit res, però la mare d’una companya de classe li havia comentat el que estava passant. Òbviament, en Tengo no coneixia la nena; només l’havia vista una vegada, en una fotografia, i no s’assemblava gaire a la seva mare.

– ¿I per què li fan assetjament? -li va preguntar en Tengo.

– Com que de vegades té atacs d’asma, no pot fer el mateix que fan totes les altres, i potser és per això. Però té bon caràcter, i no va malament, al col·legi.

– No ho acabo d’entendre -va dir en Tengo-. Si una nena té atacs d’asma, haurien d’estar per ella, no assetjar-la.

– No és tan senzill, el món dels nens -va dir l’amiga, amb un sospir-. N’hi ha prou que un nen sigui diferent perquè els altres l’excloguin. Entre els adults també passen coses semblants, però els nens ho fan d’una manera més directa.

– ¿De quina manera, concretament?

Ella li va donar uns quants exemples concrets: li amagaven coses, no li parlaven, en feien imitacions amb mala bava… Per separat, no tenien gaire importància, però si un nen s’hi havia d’enfrontar cada dia, a la llarga li acabaven pesant.

– ¿A tu t’havien fet mai assetjament, de petit?

En Tengo va pensar en quan era nen.

– Em sembla que no. Podria ser que me n’haguessin fet, però no me’n vaig adonar.

– Si no te’n vas adonar, vol dir que no t’hi vas trobar mai. ¿Que no ho veus, que l’objectiu dels assetjadors és que la víctima se n’adoni, que l’estan assetjant? No hi pot haver un assetjament en què el nen a qui assetgen no se n’adoni.

Des de petit en Tengo havia estat alt i fort, i tots anaven amb compte amb ell: potser era per això, que no havia sofert assetjament. Però, en aquella època, tenia un problema més greu que aquest.

– ¿A tu t’havien assetjat mai? -va preguntar.

– No -va respondre ella enèrgicament. Després va semblar que dubtés.- Però sí que vaig participar en un assetjament.

– ¿Amb altres nens?

– Sí. Quan feia cinquè de primària. Ens vam posar d’acord per deixar de parlar amb un alumne. Però no recordo per què ho vam fer. Devia passar alguna cosa que ho provoqués, però, si no me’n recordo, no podia ser gaire important. Sigui com sigui, ara penso que vam fer una cosa dolenta, vergonyosa. Em pregunto per què ho devíem fer; ni jo mateixa ho entenc.

Parlant d’això, en Tengo es va recordar de sobte d’un incident. Havia passat feia molt de temps, però encara ara li tornava a la memòria de tant en tant. No se’n podia oblidar. Això no obstant, no ho va treure a la conversa: hauria estat massa llarg, de parlar-ne. A més a més, era un d’aquells fets que, posats en paraules, perden els matisos més importants. Encara no n’havia parlat mai, fins aleshores, i segurament tampoc no en parlaria, més endavant.

– És a dir -va dir l’amiga-, que tots estan més tranquils si formen part de la majoria que fa l’assetjament que no pas de la minoria que el pateix. Pensen: «Ah, quina sort que tinc, de no ser un d’ells». És bàsicament igual en totes les èpoques i societats: si estàs amb la majoria, no tens tants problemes per trencar-t’hi el cap.

– Per tant, si estàs amb la minoria, t’has de trencar el cap amb tot de problemes.

– Això mateix -va dir ella amb una veu que semblava trista-. Però, com a mínim, si et trobes en aquesta situació, potser aprens a fer servir el cap per tu mateix.

– Potser aprens a fer servir el cap per trencar-te’l amb tot de problemes.

– Sí, aquest és l’inconvenient.

– Val més que no hi pensis gaire -va dir en Tengo-. Al final no serà tan greu. Segur que hi ha uns quants nens que saben fer servir el cap com cal, a la seva classe.

– Sí -va dir ella, i va quedar-se una estona rumiant tota sola. En Tengo va esperar pacientment que acabés d’ordenar els seus pensaments amb l’auricular a l’orella. Al cap d’una mica va tornar a parlar.- Moltes gràcies. Estic més tranquil·la, ara que he parlat amb tu. -Semblava haver arribat a alguna conclusió.

– Jo també m’he quedat més tranquil.

– ¿Per què?

– Perquè he pogut parlar amb tu.

– Ens veiem divendres que ve -va dir ella.

Després de penjar l’auricular, en Tengo va anar a un supermercat del barri a comprar menjar. Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper, va embolicar les verdures i el peix per separat, amb film transparent, i els va guardar a la nevera. Després, mentre preparava el sopar escoltant un programa de música de la ràdio, va sonar el timbre del telèfon. Era força insòlit que el telèfon sonés quatre vegades en un sol dia: els dies a l’any que li passava es podien comptar amb els dits. Aquest cop era la Fukaeri, qui trucava.

– És sobre el pròxim diumenge -va dir ella, sense cap preàmbul.

Se sentia el clàxon d’un cotxe que no parava de sonar a l’altre extrem del telèfon. El conductor semblava molt enfadat. La Fukaeri li devia estar trucant des d’un telèfon públic que es trobava en un carrer força gran.

– Vam quedar que diumenge que ve, o sigui demà passat, ens veuríem i que tu em portaries a conèixer una persona -va dir en Tengo, expandint l’afirmació d’ella.

– A les nou del matí, a l’estació de Shinjuku, al primer vagó del tren que va a Tachikawa -va dir ella: tres dades en filera.

– O sigui, que quedem al vagó del davant de tot del tren de la línia Chûo que surt de Tòquio.

– Sí.

– ¿Fins on l’he de comprar, el bitllet?

– Fins on vulguis.

– Compro el bitllet que em sembli i quan arribem pago la diferència -va afegir en Tengo, temptativament. Era com reescriure Crisàlide d’aire.- ¿Que anirem gaire lluny, doncs?

– ¿Què feies? -va demanar la Fukaeri, passant per alt la seva pregunta.

– Feia el sopar.

– ¿I què fas?

– Com que estic sol, no gran cosa. Couré lluç sec i hi posaré rave japonès ratllat; faré sopa de miso amb cibulet i petxines i me la menjaré amb tofu, i també cogombre i algues wakame amb vinagre. I després una mica d’arròs i verdures adobades. I ja està.

– Sona bé.

– No ho sé pas. No hi ha res com el menjar acabat de fer. Sempre menjo coses així -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va dir res; semblava que no li importava, quedar-se callada durant molta estona. Però aquest no era el cas d’en Tengo.

– Ah, és veritat: avui he començat a reescriure Crisàlide d’aire -va dir en Tengo-. Encara no me n’has donat el permís definitiu, però com que no tenim gaires dies, si no començo ara, no l’acabaria a temps.

– T’ho va dir en Komatsu.

– Sí, en Komatsu em va dir que la comencés a reescriure.

– Sou amics, amb en Komatsu.

– Sí, potser sí que som amics. -Potser no hi havia ningú, a tot el món, que pogués arribar a ser amic d’en Komatsu, però la conversa s’hauria allargat massa, si l’hi hagués dit.

– Va bé, la reescriptura.

– Més o menys, de moment.

– Que bé -va dir la Fukaeri. A en Tengo li va fer l’efecte que no ho deia només per dir: semblava que se n’alegrava força, que la feina anés bé, tot i que la seva expressió limitada dels sentiments no ho arribava a demostrar del tot.

– Espero que t’agradi, com quedarà -va dir en Tengo.

– Segur que sí -va dir la Fukaeri, sense fer cap pausa.

– ¿Per què ho penses? -li va demanar en Tengo.

La Fukaeri no li va respondre; es va limitar a quedar-se callada a l’auricular. Era un silenci deliberat, potser per fer que en Tengo pensés alguna cosa. Però, per molt que s’espremés el cervell, ell no tenia ni la més mínima idea de per què la Fukaeri confiava tant en ell.

– Escolta, et volia preguntar una cosa -va dir en Tengo, per trencar el silenci-. ¿Tu hi has viscut de debò, en una comuna, i has cuidat una cabra? És molt realista, com descrius totes dues coses. Per això volia saber si havien passat de veritat.

La Fukaeri va tossir una mica.

– No vull parlar de la cabra.

– D’acord -va dir en Tengo-. No em fa res, no parlar-ne, si no vols. Només t’ho volia preguntar. No et preocupis. Per a un escriptor, l’obra ho és tot: no cal afegir-hi explicacions sobreres. Ja ens veurem diumenge. ¿Hi ha alguna cosa que hauria de saber, per quan em presentis aquesta persona?

– No t’entenc.

– Doncs, si és millor que vagi vestit més o menys formalment, si li hauria de portar algun detall, i tot això. És que no tinc cap pista per imaginar-me quina mena de persona deu ser.

La Fukaeri va tornar a quedar callada. Aquesta vegada, però, el silenci no era deliberat: la noia només mirava d’entendre per què en Tengo li demanava allò. I la pregunta no va trobar lloc per aterrar a la seva consciència i es va perdre per sempre més enllà dels límits del sentit, a dins del no-res, com un coet solitari enviat a l’espai per estudiar els planetes que continués avançant més enllà de l’òrbita de Plutó.

– No passa res, tampoc no és gaire important -ho va deixar córrer en Tengo. El fet mateix de preguntar-li això a la Fukaeri havia estat un error de càlcul. Tant era, però: compraria fruita en alguna banda i llestos.- Diumenge a les nou, doncs.

La Fukaeri es va esperar uns segons i va penjar sense dir res: ni «adéu», ni «fins diumenge». Va penjar l’auricular i prou.

O potser havia fet que sí amb el cap i després havia penjat. Per desgràcia, però, el llenguatge corporal sol perdre efectivitat per telèfon. En Tengo va penjar l’auricular, va fer dues respiracions profundes, i va deixar de pensar-hi per tornar a un món més real, en el qual va continuar preparant el seu modest sopar.

7

AOMAME

Sense fer gens de soroll per no despertar la papallona

Dissabte, passada la una de la tarda, l’Aomame va fer una visita a la «vil·la dels salzes». A la mansió hi havia plantat un grup de salzes força antics, de grans dimensions, que treien el cap per sobre el mur de pedra i quan bufava el vent tremolaven sense fer soroll, com un estol d’ànimes que no tingués on anar. Per això, els veïns de la zona sempre havien anomenat aquella antiga mansió d’estil occidental la «vil·la dels salzes», com si fos evident que es deia així. Es trobava al final d’una costa molt pronunciada d’Azabu. Es veien ocells lleugers aturats al capdamunt de les branques dels salzes, i, ajagut a la teulada assolellada, hi havia un gat molt gros, amb els ulls mig tancats, prenent el sol. Els carrers del voltant eren estrets i plens de revolts, i gairebé no hi passaven cotxes. Com que hi havia molts arbres alts, fins i tot al migdia la mansió feia la impressió de ser un xic fosca. Així que es posava el peu en aquell racó, fins i tot es tenia la sensació que el temps avançava una mica més a poc a poc. Al veïnat hi havia unes quantes ambaixades, però no hi havia gaire tràfec de gent. Normalment era molt silenciós, però quan arribava l’estiu la situació canviava completament i el cant de les cigales era eixordador.

L’Aomame va prémer el timbre de la porta d’entrada i va dir el seu nom mirant cap a l’intèrfon; després va mostrar la cara, esbossant un somriure molt lleu, a la càmera que tenia damunt del cap. Quan es va obrir lentament la porta de ferro automàtica va entrar i la porta es va tancar darrere seu. Com sempre, va travessar el jardí caminant, en direcció cap a l’entrada de la mansió. Com que sabia que les càmeres de seguretat estaven enfocades cap a ella, va caminar com si fos una model, amb l’esquena dreta, la barbeta abaixada i avançant cap endavant amb passos petits. Aquell dia anava vestida de manera informal, amb un paravent blau marí fosc, una parca grisa i texans. Portava unes vambes de bàsquet blanques i la bandolera penjada a l’espatlla. A dins no hi tenia el picador de gel: quan no el necessitava, el deixava reposant tranquil·lament dins d’un calaix del moble on desava la roba.

Davant de l’entrada hi havia unes quantes cadires de jardí de teca, i en una, assegut amb cara d’avorriment, un home força imponent. No era excessivament alt, però se li notava que tenia la part superior del cos extraordinàriament desenvolupada. Devia tenir uns quaranta i pocs anys, duia el cap rapat i lluïa un bigoti molt cuidat sota el nas. Portava un vestit gris d’espatlles molt amples, una camisa blanca i una corbata de seda de color gris fosc; les sabates, d’un negre immaculat, eren de cordovà. Duia una arracada de plata a cada orella. No tenia pinta de funcionari de la tresoreria del districte, ni de venedor d’assegurances; a primer cop d’ull, semblava un guarda de seguretat professional, i, realment, aquesta era la seva professió. De vegades també feia la funció de conductor. Tenia un dan molt alt de karate i, quan calia, també era capaç de fer servir armes amb eficiència, així com d’ensenyar les dents i tornar-se més violent que ningú. Normalment, però, era tranquil i pacífic, i fins i tot intel·ligent. Si el miraves fixament als ulls -suposant, és clar, que ell hi consentís-, també s’hi percebia una llum càlida.

En l’àmbit personal, les seves aficions eren manipular diversos tipus de màquines i col·leccionar discos de rock progressiu de les dècades dels seixanta i setanta, i vivia, com era d’esperar, en alguna banda d’Azabu amb la seva parella, un noi jove i guapo que feia de perruquer. Es deia Tamaru. No se sabia si això era el seu nom o el seu cognom, així com tampoc amb quins caràcters l’escrivia, però la gent li deia així.

Sense aixecar-se de la cadira, en Tamaru va mirar l’Aomame i va assentir.

– Bon dia -va dir l’Aomame, i es va asseure a la cadira que hi havia al davant de la d’ell.

– Es veu que en un hotel de Shibuya es va morir un home -va dir en Tamaru, mentre comprovava la brillantor de les seves sabates de cordovà.

– No ho sabia -va dir l’Aomame.

– Perquè no és un fet prou important per sortir a les notícies. Sembla que va tenir un atac de cor. Tenia poc més de quaranta anys; una llàstima.

– S’ha de vigilar, el cor.

En Tamaru va assentir.

– És molt important, el ritme de vida que portem. Una vida desordenada, amb estrès i falta de son, mata la gent.

– Però més tard o més d’hora, sempre ens acaba matant alguna cosa.

– En teoria, sí que és així.

– ¿Que li van fer l’autòpsia? -va preguntar l’Aomame.

En Tamaru es va inclinar cap endavant i es va espolsar una brosseta pràcticament invisible de la sabata.

– Està molt ocupada, la policia, i té un pressupost limitat: no té temps per dedicar-se a fer l’autòpsia a tots els cadàvers que troben sense cap ferida visible. I, encara que es tracti d’un peix gros, quan algú s’ha mort sense fer soroll, no tenen ganes d’anar-lo esbocinant perquè sí.

– Sobretot, si penses en la vídua que ha deixat.

En Tamaru es va quedar un moment callat i després va allargar la mà dreta, gruixuda com un guant, cap a l’Aomame. Ella la va agafar i van fer una encaixada ferma.

– Deu haver estat dur. Ara et toca descansar una mica -va dir ell.

L’Aomame va estirar una mica la boca cap a totes dues bandes, com sol fer la gent quan somriu, però en realitat no somreia: només transmetia el senyal d’estar-ho fent.

– ¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.

– Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.

– ¿Encara menja espinacs? -va preguntar l’Aomame.

– Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.

– No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.

– No es pensa que és un gos, ella.

– Doncs, ¿què es pensa que és?

– Un ésser especial, que està per sobre d’aquestes classificacions.

– ¿Un supergos?

– Potser sí.

– ¿És per això que li agraden els espinacs?

– No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.

– Però potser és per culpa d’això, que ara té aquestes idees tan perilloses.

– Podria ser -va dir en Tamaru, i tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge-. Per cert: la cita d’avui era a dos quarts de dues, ¿oi?

L’Aomame va assentir.

– Sí, encara falta una mica.

En Tamaru es va aixecar a poc a poc.

– Espera’t un moment aquí. Potser la podríem avançar una mica -i va desaparèixer a l’entrada.

L’Aomame es va quedar esperant allà mentre contemplava els magnífics salzes. No hi havia vent, i les branques penjaven calmosament cap a terra, com lliurats a una meditació sense fi.

Al cap d’una mica va tornar en Tamaru.

– Anem pel darrere. Avui et rebrà a l’hivernacle.

Van passar pel jardí, deixant enrere les branques dels arbres en direcció a l’hivernacle, que era al darrere de l’edifici principal. Al voltant no hi havia arbres, per tal que pogués rebre molt sol. En Tamaru va obrir una mica la porta de vidre, amb molt de compte que no s’escapessin les papallones que hi havia a dins i va fer que l’Aomame hi entrés primer. Després s’hi va escolar ell i va tancar la porta immediatament. No era la mena d’acció que sol fer bé una persona grossa, però els seus moviments van ser directes i concisos. Senzillament, aquella no era una destresa que ell presentés com a tal.

Al gran hivernacle de vidre hi regnava una primavera perfecta, sense reserves. Era ple a vessar de tota mena de flors boniques. La majoria de plantes que hi havia eren força corrents: als prestatges hi havia testos posats en filera amb plantes i flors que es troben a tot arreu: gladiols, anemones, margarides… Entre elles també hi havia plantes que a ulls de l’Aomame només eren males herbes. No se’n veia ni una de sola que es pogués considerar ostentosa, com ara orquídies valuoses, roses insòlites o flors de la Polinèsia de colors primaris. No és que a l’Aomame li interessessin especialment, les plantes, però tot i així li agradava força, aquell hivernacle tan poc pretensiós.

Per contra, l’hivernacle acollia un gran nombre de papallones. Semblava que, en aquella gran sala de vidre, a la mestressa li interessava més criar papallones exòtiques que no pas cultivar plantes exòtiques. La majoria de flors havien estat escollides perquè eren riques en el nèctar que agradava a les papallones. Per criar papallones en un hivernacle cal una atenció, uns coneixements i un esforç fora de l’habitual, però l’Aomame no tenia ni la més mínima idea d’on anava dirigida, aquesta atenció.

De vegades, excepte quan era estiu, la mestressa feia passar l’Aomame a l’hivernacle i hi parlaven totes dues soles. A dins de la construcció de vidre no hi havia perill que ningú sentís què deien: les coses de què parlaven no eren de la mena que es poden dir en veu alta a qualsevol banda. A més a més, el fet d’estar envoltat de flors i papallones també tenia un efecte relaxant: n’hi havia prou de veure l’expressió de la mestressa. A dins de l’hivernacle hi feia una mica massa de calor, per a l’Aomame, però es podia aguantar.

La mestressa era una dona menuda d’entre setanta i setanta-cinc anys. Tenia els cabells blancs, molt bonics, tallats curts. Portava una camisa de treball de màniga llarga, uns pantalons de cotó de color crema i unes vambes de tenis brutes. Tenia posats uns guants de treball blancs i regava els testos d’un en un amb una regadora de ferro molt grossa. Feia l’efecte que totes les peces de roba que duia li anaven una talla massa gran, però, tot i així, se li havien adaptat al cos i se la veia còmoda. Cada vegada que s’hi trobava, l’Aomame no podia evitar sentir una mena de respecte per aquesta elegància natural, tan poc pretensiosa.

La mestressa era filla d’una família d’origen noble que abans de la guerra havia posseït un gran grup empresarial molt conegut, però no produïa en absolut una impressió de feblesa o floritura. Va perdre el marit poc després de la guerra i va començar a treballar en la direcció d’una petita empresa d’inversions d’uns parents propers, en la qual va demostrar un talent extraordinari per a la compravenda d’accions: hi tenia una capacitat natural, evident per a qualsevol persona. Gràcies al seu esforç, l’empresa d’inversions va créixer molt ràpidament, i també ho va fer el capital propi que li havia quedat a ella. A partir d’aquesta base, va comprar diverses propietats urbanes de gran valor que pertanyien a antics membres de la noblesa i de la família imperial. S’havia retirat feia uns deu anys, després d’estudiar el mercat i vendre a molt bon preu les accions que posseïa, amb la qual cosa la seva fortuna encara va augmentar més. La seva extrema reticència a deixar-se veure en públic la feia molt poc coneguda, en general, però en l’àmbit econòmic no hi havia ningú que no sabés qui era. També es deia que tenia molts contactes en el món de la política. Però, com a persona, era una dona franca i intel·ligent, i no sabia què era, la por. Confiava en el seu instint, i un cop havia pres una decisió, la duia fins a les últimes conseqüències.

Quan va veure l’Aomame va deixar la regadora i li va fer un senyal perquè s’assegués en una de les petites cadires de jardí de ferro que hi havia a prop de la porta. Quan l’Aomame s’hi va asseure, tal com li havia indicat, ella es va asseure a la del davant. Fes el que fes, pràcticament no produïa cap soroll, com una guineu femella, molt astuta, que travessés un bosc.

– ¿Voldran beure alguna cosa? -va preguntar en Tamaru.

– Una infusió -va dir ella. Després va mirar l’Aomame:- ¿I tu?

– El mateix -va respondre l’Aomame.

En Tamaru va assentir lleument i va sortir de l’hivernacle: després de mirar al voltant per comprovar que no hi hagués papallones, va obrir una mica la porta, va sortir corrents i la va tornar a tancar. Semblava que fes balls de saló.

La mestressa es va treure els guants de cotó i els va deixar delicadament, un damunt de l’altre, a la taula, com si assistís a una soirée i els guants fossin de seda. Després va dirigir els ulls negres i lluents cap a l’Aomame, uns ulls que en el passat havien estat testimonis de nombrosos fets. L’Aomame li va aguantar la mirada en la mesura que l’educació ho permetia.

– És una llàstima, aquesta pèrdua -va dir la mestressa-. Es veu que era força famós, aquest home, en el món del petroli. Encara era força jove, però diuen que era molt capaç.

La mestressa sempre parlava en veu baixa, en un to que faria que un cop de vent una mica fort s’endugués les seves paraules. Això provocava que l’interlocutor sempre hagués de parar molta atenció al que deia. De vegades l’Aomame tenia ganes d’allargar la mà i fer girar cap a la dreta el control del volum; però, evidentment, no n’hi havia cap, de control, i l’únic que podia fer era esforçar-se a sentir què deia.

– Però encara que aquest home hagi mort de sobte -va dir l’Aomame-, no sembla que hi hagi hagut cap daltabaix. El món continua funcionant.

La mestressa va somriure.

– Per començar, no hi ha ningú que sigui insubstituïble, en aquest món. Per molts coneixements i molta capacitat que tingui una persona, sempre, en alguna banda, n’hi ha alguna altra que la pot substituir. Tindríem un bon problema, si el món estigués ple de persones que no poguessin ser reemplaçades. És clar que… -va continuar, tot aixecant l’índex de la mà dreta cap enlaire, ben dret-, em costaria molt, trobar algú que et pogués substituir a tu.

– Encara que li costés molt de trobar qui em pogués substituir a mi, no li seria gaire difícil, trobar una altra manera de fer el que faig jo.

La mestressa va observar l’Aomame en silenci. Tenia un somriure de satisfacció als llavis.

– Potser no -va dir-. Però, suposant que fos així, segurament, en aquesta altra manera no hi trobaria això que totes dues estem compartint, ara i aquí. Tu ets tu, i no hi ha ningú més com tu. T’estic molt agraïda; tant, que no ho podria expressar amb paraules.

La mestressa es va inclinar cap endavant, va allargar la mà i la va posar damunt la de l’Aomame. L’hi va deixar durant uns deu segons. Després la va enretirar i va recolzar l’esquena al respatller, mantenint la mateixa expressió a la cara. Va venir una papallona voleiant per l’aire i se li va aturar a l’espatlla, damunt la camisa de treball blava. Era blanca i petita, amb uns motius vermells. Es va quedar adormida allà, com si no sabés què era, la por.

– Segurament no l’havies vista mai, una papallona com aquesta -va dir la mestressa, fent-se un cop d’ull a l’espatlla. Es percebia un lleuger sentiment d’orgull, en la seva veu.- Ni tan sols a Okinawa, se les troba fàcilment. Només s’alimenten d’un sol tipus de flor, d’una flor especial que solament floreix a les muntanes d’Okinawa. Per tenir aquestes papallones, primer he hagut de portar fins aquí aquestes flors i cultivar-les. Ha estat un esforç força gran. I també una despesa força gran, és clar.

– Sembla que li té molt d’afecte, aquesta papallona.

La mestressa va somriure.

– Aquesta personeta em considera una amiga.

– ¿Et pots fer amic, de les papallones?

– Per fer-se amic de les papallones, primer t’has de convertir en una part de la naturalesa. Has d’eliminar els indicis que revelen que ets una persona i t’has de quedar quieta aquí, pensant que ets com un arbre, o un bri d’herba, o una flor. Trigues temps, però un cop t’han acceptat, te’n fas amiga d’una manera natural.

– ¿Els posa nom, a les papallones? -va preguntar l’Aomame per curiositat-. Vull dir, a cadascuna, com si fossin gats o gossos.

La mestressa va negar lleugerament amb el cap.

– No els poso nom, a les papallones. Encara que no en tinguin, es poden distingir totes, per la forma i les taques. A més a més, encara que els posessis nom, es moren al cap de poc. Tan sols són amics ocasionals, persones que no arriben a tenir un nom. Jo vinc aquí cada dia, les saludo i hi parlo una estona, però quan arriba el moment les papallones desapareixen sense dir res. Encara que pensi que segur que s’han mort, no en trobo mai els cadàvers. S’esvaneixen sense deixar cap rastre, com si les xuclés l’aire. No hi ha cap ésser que tingui una gràcia tan efímera com la de les papallones. No se sap d’on sorgeixen, busquen sense fer soroll alguna cosa molt petita i limitada i se’n van discretament cap a alguna altra banda. Potser a un món diferent del nostre.

L’aire de l’hivernacle era calent i humit, ple de l’olor de les plantes, i aquí i allà apareixien i desapareixien tot de papallones com signes fortuïts que puntuessin el flux sense principi ni fi de la consciència. Cada vegada que hi entrava, l’Aomame tenia la sensació de perdre la noció del temps.

En Tamaru va arribar amb una safata de metall amb una tetera de ceràmica celadont molt bonica i dues tasses que hi feien joc. També hi havia dos tovallons de roba i un platet petit amb galetes. L’aroma de la infusió es va barrejar amb la de les flors del voltant.

– Gràcies, Tamaru. Ja ens n’encarreguem nosaltres, ara -va dir la mestressa.

En Tamaru va deixar la safata damunt la taula de jardí, va fer una petita reverència i se’n va anar sense fer soroll. En sortir de l’hivernacle, va fer els mateixos passos de ball per obrir i tancar la porta. La mestressa va aixecar la tapa de la tetera, va olorar la infusió i, un cop va comprovar que ja estava a punt, la va abocar lentament a les tasses, parant molta atenció que quedés igual d’intensa a totes dues.

– Potser no ho hauria de preguntar, però, ¿com és, que no posa una pantalla a l’entrada? -va demanar l’Aomame.

La mestressa va aixecar el cap i va mirar l’Aomame.

– ¿Una pantalla?

– Sí. Si posés una pantalla a la part de dins i hi hagués dues portes, no caldria anar amb tant de compte que no s’escapin les papallones, en entrar o sortir.

La mestressa es va posar el platet damunt la mà esquerra, va agafar la tassa amb la dreta, se la va acostar als llavis i en va prendre un glop sense fer soroll. El va assaborir i va assentir una mica. Va tornar a posar la tassa al platet i el platet damunt de la safata. Després de fregar-se una mica els llavis amb el tovalló, el va deixar damunt els genolls. Per dur a terme aquestes accions va trigar, sense exagerar gens ni mica, unes tres vegades més que el que hauria trigat qualsevol altra persona. Semblava una fada que xuclés el rou del matí al mig del bosc per alimentar-se.

Després la mestressa va tossir una mica.

– No m’agraden les xarxes -va dir.

L’Aomame va esperar en silenci que continués, però no hi va haver cap continuació. El seu comentari es va acabar sense deixar clar si les xarxes no li agradaven perquè estava en contra, en general, de tot allò que limitava la llibertat, si es tractava d’una preferència estètica o si, senzillament, era una qüestió de gust i no hi havia cap raó especial. Però tampoc no es tractava d’una qüestió important; l’Aomame només l’hi havia preguntat perquè li havia passat pel cap.

Tal com havia fet la mestressa, l’Aomame va agafar la tassa d’infusió amb el platet i en va prendre una mica sense fer soroll. No li agradaven gaire, les infusions; el que li agradava era el cafè fort i calent com un dimoni, però potser no era una beguda gaire adequada per prendre en un hivernacle a primera hora de la tarda. Per això, quan era allí, sempre prenia, per principi, el mateix que la mestressa. També es va menjar, a poc a poc, una de les galetes que li havia recomanat. Eren de gingebre, acabades de coure, i se’n notava molt el gust. L’Aomame va recordar que la mestressa havia viscut una temporada a Anglaterra, abans de la guerra. La seva interlocutora també va agafar una galeta i va començar a menjar-se-la molt a poc a poc, sense fer gens de soroll per no despertar la papallona tan rara que dormia a la seva espatlla.

– Quan te’n vagis, en Tamaru et donarà la clau, com sempre -va dir la mestressa-. Quan acabis ens la tornes per correu. Com sempre.

– D’acord.

Va seguir un silenci tranquil. Els sorolls del món exterior no arribaven a l’interior tancat de l’hivernacle. La papallona continuava dormint, com si se sentís segura.

– No fem res dolent, nosaltres -va dir la mestressa, mirant directament l’Aomame.

Ella es va mossegar una mica el llavi, i després va assentir.

– Ja ho sé.

– Mira el que hi ha dins d’aquest sobre -li va dir la mestressa.

L’Aomame va agafar un sobre que hi havia damunt la taula i va arrenglerar les set fotografies de dins, fetes amb una Polaroid, al costat de l’elegant tetera de ceràmica celadont, com si disposés les cartes d’una tirada dolenta de tarot. Eren de parts del cos d’una dona jove que estava despullada, i les havien fet de prop: l’esquena, els mugrons, les natges, les cuixes, fins i tot les plantes dels peus. L’única que faltava era la de la cara. A totes les parts la violència havia deixat un rastre de nafres i blaus. Semblava que havien fet servir un cinturó. El pèl púbic estava afaitat, i a prop d’aquella zona hi havia una marca que semblava feta amb un cigarret encès. L’Aomame va fer una ganyota involuntària. Havia vist altres fotografies com aquesta, abans, però mai de tan terribles.

– ¿És la primera vegada que les veus, oi? -va preguntar la mestressa.

L’Aomame va assentir amb el cap, sense dir res.

– M’ho havia explicat, però és la primera vegada que veig les fotografies.

– Ho va fer aquell home -va dir l’anciana-. Li han arreglat les tres costelles trencades, però sembla que té dificultats per sentir-hi d’una orella, i no saben si l’hi podran curar. -El volum era el mateix que abans, però ara la veu era més freda i més dura. Com si el canvi en la veu l’hagués espantada, la papallona que dormia a la seva espatlla es va despertar, va obrir les ales i se’n va anar voleiant. La mestressa va continuar:- No els podem deixar estar, els qui fan unes coses tan terribles. Sigui el que sigui, el que haguem de fer.

L’Aomame va recollir les fotografies i les va tornar a guardar al sobre.

– ¿No t’ho sembla?

– Sí que m’ho sembla -va coincidir l’Aomame.

– Hem fet el que era correcte -va dir la mestressa.

Va aixecar-se de la cadira i, potser per calmar-se una mica, va agafar la regadora que tenia al costat com qui agafa una arma sofisticada. Estava força pàl·lida, i tenia la vista clavada en un racó de l’hivernacle. L’Aomame va mirar en la mateixa direcció, però no hi va veure res estrany: només uns testos amb cards.

– T’agraeixo molt que hagis vingut -li va dir la mestressa, amb la regadora buida encara a la mà. Semblava que s’havia acabat l’entrevista.

L’Aomame es va alçar i va agafar la bossa.

– Moltes gràcies pel te.

– T’ho torno a dir: gràcies.

L’Aomame va somriure només una mica.

– No t’has de preocupar de res -va dir la mestressa. En algun moment la seva veu havia recuperat la calma de sempre, i als ulls hi brillava una llum càlida. Va posar una mà damunt del braç de l’Aomame.- Hem fet el que havíem de fer.

L’Aomame va assentir. La conversa sempre acabava amb la mateixa frase. Potser era perquè la dona s’ho repetia a si mateixa, pensava l’Aomame, com si fos un mantra o una pregària: «No t’has de preocupar de res. Hem fet el que havíem de fer».

Després de comprovar que no hi hagués papallones al voltant, l’Aomame va obrir una mica la porta de l’hivernacle, va sortir i la va tancar. Va deixar la mestressa amb la regadora a la mà. A fora de l’hivernacle, l’aire era fresc i punyent. Se sentia l’olor dels arbres i de la gespa. Aquest era el món real; el temps hi transcorria com sempre. L’Aomame es va omplir els pulmons d’aquell aire real.

En Tamaru l’esperava a l’entrada de l’edifici, assegut a la mateixa cadira de teca, per donar-li la clau de la caixa.

– ¿Ja heu acabat? -li va preguntar ell.

– Em sembla que sí -va respondre l’Aomame. Se li va asseure al costat, va agafar la clau que li donava i la va ficar en un compartiment de la bandolera.

Es van quedar tots dos sense dir res, observant els ocells que venien al jardí. Continuava sense haver-hi gens de vent, i les branques dels salzes penjaven silencioses cap a terra; n’hi havia unes quantes que estaven a punt de tocar-lo.

– ¿Està bé, la dona? -va preguntar l’Aomame.

– ¿Quina dona?

– La dona d’aquell que va tenir l’atac de cor a l’hotel de Shibuya.

– De moment no es pot dir que estigui gaire bé -va dir en Tamaru, arrugant el front-. Encara està en estat de xoc i no parla gaire. Li caldrà temps.

– ¿Com és, aquesta dona?

– Passa dels trenta anys. No té fills. És guapa, i agradable, i també té molt d’estil. Però, per desgràcia, em sembla que aquest estiu no es podrà posar banyador. Ni el de l’any que ve, potser. ¿Has vist les fotografies?

– Sí, fa un moment.

– És espantós, ¿no?

– Déu n’hi do -va respondre l’Aomame.

– És un patró força freqüent -va dir en Tamaru-. L’home, públicament, és una persona competent. Té bona reputació entre qui el coneix, una bona educació i un bon expedient acadèmic. I també una bona posició social.

– Però quan torna a casa, canvia completament -va continuar l’Aomame-. Es torna violent, sobretot quan beu. Però, igualment, és de la mena que només fa servir la violència contra les dones: només pega a la seva. Amb els de fora és molt amable: els qui el coneixen, el tenen per un bon marit, tranquil i agradable. Encara que ho jurés, la seva dona no trobaria ningú que es cregués la terrible situació en què es troba. I, com que ho sap, l’home, a l’hora de maltractar-la, tria els llocs que fan de mal ensenyar a la gent. O bé ho fa de manera que no li quedin marques. És això, més o menys, ¿oi?

En Tamaru va fer que sí amb el cap.

– Més o menys. Però no bevia ni una gota d’alcohol, aquest: tirava pel dret, sobri i a ple dia. Tenia un caràcter terrible. Ella li va demanar el divorci, però ell s’hi va negar fermament, potser perquè ella li agradava, o perquè no volia deixar escapar una víctima que tenia tan a mà. O potser perquè li agradava fer servir la força contra ella, per violar-la.

En Tamaru va aixecar una mica el peu per tornar a comprovar el llustre de la sabata. Després va continuar parlant.

– Evidentment, si presentes proves que hi ha hagut violència domèstica, pots obtenir el divorci, però per a això cal temps i diners. I si l’altre té un bon advocat, et pots trobar en una situació força incòmoda. Els tribunals familiars tenen molta feina, i els falten jutges. A més a més, encara que aconsegueixis el divorci, obtinguis una pensió de manteniment i se’n determini l’import, la majoria d’homes no la paguen quan toca, donant qualsevol excusa. Al Japó no passa gairebé mai, que un exmarit vagi a la presó per no haver passat la pensió: si fa veure que té la intenció de pagar i li dóna uns quants diners a l’exdona, el tribunal fa els ulls grossos.

– Però fa uns dies -va dir l’Aomame-, aquest marit tan violent va tenir un atac de cor molt ben trobat, en aquella habitació de l’hotel de Shibuya.

– «Molt ben trobat» em sembla una expressió una mica massa directa -va dir en Tamaru, fent petar la llengua-. Jo prefereixo dir que va ser «justícia divina». No hi havia res d’estrany, en la causa de la mort, i la quantitat a cobrar per l’assegurança de vida no és tan alta que faci sospitar res a l’asseguradora. Suposo que pagarà sense dir ni una paraula. Però igualment és una quantitat considerable: amb l’import de l’assegurança ella podrà fer els primers passos d’una nova vida. I, per sort, s’estalviarà el temps i els diners que li hauria costat la demanda de divorci. Ha evitat aquells procediments legals tan complicats i absurds, i tots els problemes que li hauria provocat el dolor psicològic.

– I, a més a més, ja no ens hem de preocupar perquè aquell desgraciat vagi pel món buscant alguna nova víctima.

– Justícia divina -va dir en Tamaru-. Gràcies a l’atac de cor, s’ha arreglat tot. Tot va bé si acaba bé.

– Si es pot dir que hi hagi res que s’acabi -va dir l’Aomame.

En Tamaru va convertir els seus llavis en una curta arruga que recordava un somriure.

– Sempre s’acaben, les coses, en algun moment. El que passa és que no vas trobant rètols que et diuen: «Això s’acaba aquí». ¿Que trobes un rètol que digui: «L’escala s’acaba aquí. No continueu pujant», quan ets al capdamunt d’una escala de mà?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Doncs és el mateix -va dir en Tamaru.

– Si fas servir el sentit comú -va dir l’Aomame- i tens els ulls ben oberts, te n’adones tu mateixa, de quan s’acaba una cosa.

En Tamaru va assentir.

– I encara que no te n’adonis… -va fer un gest cap avall amb els dits-, la cosa s’acaba igualment.

Es van quedar un moment callats, escoltant el cant dels ocells. Era una tarda tranquil·la d’abril, sense rastre de maldat o violència.

– ¿Quantes dones s’estan aquí, ara? -va preguntar l’Aomame.

– Quatre -va respondre en Tamaru immediatament.

– ¿Totes es troben en la mateixa situació?

– Semblant -va dir en Tamaru, i va arrugar els llavis-. Però no és tan greu, en els altres tres casos. Com sempre, els seus homes són tots uns desgraciats que no serveixen per a res, però no són tan males peces com aquest de qui parlàvem. Són uns fatxendes i prou. No t’haurem de molestar a tu, per ells; ens en podem encarregar nosaltres.

– ¿Respectant la llei?

– Respectant la llei, més o menys, encara que potser els haurem d’intimidar una mica. És clar que un atac de cor és totalment legal, però.

– És clar -va reblar l’Aomame.

En Tamaru es va quedar un moment callat, amb totes dues mans damunt dels genolls, observant les branques del salzes que penjaven en silenci.

L’Aomame va trencar el silenci després de dubtar una mica:

– Escolta, Tamaru: et voldria fer una pregunta.

– ¿Quina?

– ¿Quants anys fa, que van canviar els uniformes i les armes que porta la policia?

En Tamaru va arrufar una mica les celles: en el to de veu de l’Aomame hi havia alguna cosa que l’havia fet posar en guàrdia.

– ¿Per què em preguntes això, de sobte?

– Per no res. M’acaba de passar pel cap.

En Tamaru va mirar els ulls de l’Aomame. Els seus eren totalment neutres, sense cap expressió: un recipient buit que es podria decantar en qualsevol sentit.

– A mitjan octubre de 1981, a prop del llac Motosu, hi va haver un gran enfrontament armat entre la policia de la prefectura de Yamanashi i un grup extremista, i l’any següent es van fer reformes importants a la policia. Va ser fa dos anys.

L’Aomame ho va escoltar sense canviar d’expressió. No se’n recordava gens ni mica, d’aquest incident, i l’únic que podia fer era seguir el corrent a en Tamaru.

– Va ser un incident amb molta sang. Cinc kalàixnikovs AK-47 contra vells revòlvers de sis bales: no es pot dir ni que hi hagués un enfrontament. Hi van morir tres policies, que van quedar destrossats, pobres, com si els haguessin trinxat. Se’ls va endur immediatament una unitat d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa. La policia va quedar en evidència, i poc després el primer ministre Nakasone va començar a treballar per reforçar les forces policials. Se’n va reformar en profunditat l’organització, es va crear una força armada especial i es va decidir que tots els policies portessin una pistola semiautomàtica més eficaç, la Beretta 92. ¿N’has disparada mai cap?

L’Aomame va fer que no amb el cap. És clar, que no! No havia disparat ni una pistola d’aire comprimit!

– Jo sí -va continuar en Tamaru-. Pot disparar quinze trets automàticament, i fa servir munició Parabellum de 9 mil·límetres. És una arma molt ben considerada, i la fan servir les forces armades dels Estats Units. No és barata, però surt menys cara que la Sig o la Glock. El problema és que no és una pistola fàcil de fer servir, per a un aficionat. Els revòlvers d’abans només pesaven 490 grams, i aquesta en pesa 850. Per a una policia tan poc entrenada com la japonesa, no serveix de res, una pistola com aquesta. I en un país amb tanta gent, hi ha el perill que la població en surti escaldada, si en comencen a córrer.

– ¿On la vas disparar, aquesta pistola?

– Ah, m’ho pregunten molt, això. Una vegada estava tocant l’arpa al costat d’una font quan va aparèixer una fada del no-res, em va donar una Beretta 92 i em va dir que per què no disparava a un conill blanc que corria per allí, per provar-la.

– ¿Ho dius de debò?

L’arruga dels llavis d’en Tamaru es va fer una mica més profunda.

– Jo, tot el que dic, ho dic sempre de debò -va afirmar-. Sigui com sigui, va ser a la primavera de fa dos anys, que van canviar els uniformes i l’arma reglamentària. Just en aquesta època. ¿Respon a la teva pregunta, això?

– Fa dos anys -va dir l’Aomame.

En Tamaru va dirigir una altra mirada penetrant a l’Aomame.

– Escolta, si hi ha alguna cosa que et preocupa, val més que me l’expliquis. ¿Tens cap problema amb la policia?

– No, no en tinc cap -va respondre l’Aomame, mentre agitava a l’aire els dits de totes dues mans, com si voleiessin-. Estava donant voltes a això de l’uniforme. No aconseguia recordar-me’n, de quan l’havien canviat.

Va seguir un moment de silenci, i la conversa es va acabar allí, de manera natural. En Tamaru va tornar a allargar la mà dreta.

– És una sort, que tot hagi sortit bé -va dir.

L’Aomame li va donar la mà. Aquell home ho sabia, que després d’acabar una feina dura que implica vides de persones necessites el contacte d’un cos humà perquè t’animi en silenci, càlidament.

– Fes uns quants dies de festa -va continuar en Tamaru-. De vegades ens cal aturar-nos un moment, respirar fondo i deixar la ment en blanc. ¿Per què no vas a Guam amb el teu xicot?

L’Aomame es va alçar, va penjar-se la bandolera a l’espatlla i es va posar bé la caputxa del paravent. En Tamaru també es va posar dempeus. No era tan alt com això, però quan es posava dret semblava que fos un mur de pedra. L’Aomame sempre se sorprenia, que li produís aquest efecte.

En Tamaru la va seguir fixament amb la mirada mentre se n’anava. L’Aomame la notava a l’esquena mentre avançava, i per això va caminar amb pas ferm, amb la barbeta abaixada i l’esquena ben dreta, com si seguís una línia recta. No parava de trobar coses que no li sonaven de res. Fins feia ben poc, el món era a les seves mans, sense fissures ni contradiccions. Però ara tot començava a desgavellar-se.

¿Un enfrontament armat al llac Motosu? ¿La Beretta 92?

¿Què devia estar passant? No podia ser, que l’Aomame no s’hagués assabentat d’unes notícies tan importants. El món començava a tornar-se boig. Mentre avançava, hi anava donant tombs sense parar. Tant era, el que hagués passat: havia de tornar a relligar el món com fos perquè n’hi hagués un de sol, sense donar-se excuses ni perdre temps. Si no, podia passar alguna cosa terrible.

Segurament, en Tamaru devia notar l’agitació que envaïa l’Aomame. Era un home pacient, amb un instint excepcional; i també un home perillós. Sentia un profund respecte per la mestressa, i li seria fidel fins a les darreres conseqüències. Faria qualsevol cosa, per protegir-la. L’Aomame i en Tamaru es respectaven mútuament, i es tenien un cert afecte, o, com a mínim, una cosa semblant a l’afecte. Però si en Tamaru pensés que, per alguna raó, l’Aomame podria perjudicar la seva mestressa, no dubtaria a tallar qualsevol vincle amb ella i a desfer-se’n amb la màxima eficiència. Tanmateix, no se’l podia criticar, per això: al capdavall, aquella era la seva feina.

La porta d’entrada es va obrir quan l’Aomame va haver travessat el jardí. Va mirar cap a la càmera de seguretat i va fer un somriure tan agradable com va poder, movent una mica la mà, com si no hagués passat res. Quan va ser a fora, la porta es va tancar a poc a poc darrere seu. Mentre baixava la pronunciada costa d’Azabu va organitzar mentalment totes les coses que tenia pendents i en va fer una llista amb molt detall, i molta astúcia.

8

TENGO

Anar a un lloc desconegut a conèixer un desconegut

Per a la majoria de la gent, els diumenges al matí són el símbol per excel·lència del descans, però des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. Els diumenges sempre el deprimien. Quan arribava el cap de setmana se sentia el cos pesant, perdia la gana i tot li feia mal. Per a ell, els diumenges tenien una qualitat perversa, com la cara de la lluna que sempre roman a les fosques. Quan era petit, pensava sovint que tant de bo no arribés, el diumenge, que divertit que seria que sempre hi hagués classe i no tanquessin mai l’escola. Fins i tot havia resat perquè el diumenge no arribés -evidentment, les seves pregàries mai no van ser escoltades-. Fins i tot ara, que era adult i els diumenges ja no eren una amenaça real, quan es despertava un diumenge al matí, de vegades se sentia trist sense motiu, i fins i tot se sentia grinyolar algunes parts del cos i tenia basques. El seu cos havia assimilat aquestes reaccions, potser a un nivell inconscient.

Quan encara era petit, el pare d’en Tengo, que era cobrador de l’impost de l’NHK, se l’enduia els diumenges a fer els cobraments. Va començar a fer-ho quan ell encara anava a pàrvuls, i ho va continuar fent, sense ni una sola excepció, llevat de quan hi havia algun esdeveniment especial a l’escola, fins a cinquè de primària. Quan es llevaven, a les set, li feia rentar la cara amb sabó, comprovava que tingués les orelles i les ungles ben netes, li feia posar una roba tan polida com podia -però no gaire vistosa- i li prometia que després anirien a menjar alguna cosa ben bona.

En Tengo no sabia si els altres cobradors de l’NHK també treballaven, els dies de festa, però pel que recordava el seu pare mai no havia deixat de treballar els diumenges, sinó que, ben al contrari, treballava encara amb més energia que els altres dies, perquè aquell dia potser podia pescar la gent que els dies de diari no era a casa.

Hi havia diverses raons per les quals el seu pare s’enduia el petit Tengo a fer els cobraments. Una raó era que no podia deixar-lo sol a casa perquè encara era petit. Els dies de cada dia i els dissabtes podia deixar-lo a la llar d’infants, o al parvulari, o a l’escola, però els diumenges aquests llocs estaven tancats. Una altra raó és que creia necessari que el seu fill sabés quina feina feia el seu pare, perquè des de petit fos conscient de què vivien, tots dos, i sabés en què consistia treballar. Ell mateix, des que en tenia record, havia anat al camp a treballar els diumenges sense ni plantejar-s’ho, i quan hi havia molta feina als camps deixava d’anar a escola. Per al seu pare, aquest era l’estil de vida normal.

La tercera i última raó era calculada, i per això va ser la que va causar la ferida més profunda en l’esperit d’en Tengo. El seu pare sabia perfectament que li seria més fàcil fer els cobraments si anava per les cases amb un nen. Era més difícil dir-li a un cobrador que arrossegava un nen petit agafat de la mà: «No penso pagar, o sigui que vagi-se’n». Encara que no tinguessin la intenció de pagar, la majoria de la gent ho acabaven fent quan veien un nen que se’ls mirava fixament des de baix. Per això, els diumenges el seu pare feia les rutes on hi havia més llars que no volien pagar. Des del principi en Tengo va sentir que aquesta era la tasca que s’esperava d’ell, i se li va fer insuportable. Al mateix temps, però, per fer content el seu pare, feia servir tot el seu enginy per representar el paper que li tocava, com si fos un mico de fira. Si aconseguia fer-lo content, aquell dia ell el tractava més bé.

L’únic que salvava en Tengo era que la zona que corresponia al seu pare quedava a una certa distància d’on vivien. Casa seva era en una zona d’habitatges dels afores d’Ichikawa, mentre que el seu pare havia de fer els cobraments al centre mateix de la ciutat. El districte escolar també era diferent. Així, almenys, no havien d’anar a cobrar a les cases dels seus companys de guarderia o de primària. Igualment, de vegades s’havien creuat amb algun company mentre caminaven per la zona comercial del centre. En aquestes ocasions ell corria a amagar-se darrere del seu pare i procurava que no el veiessin.

Gairebé tots els pares dels companys d’en Tengo eren assalariats que anaven cada dia a treballar al centre de Tòquio, i per a algunes coses veien la ciutat d’Ichikawa, i la prefectura de Chiba a la qual pertanyia, com una part de Tòquio. Els dilluns al matí els companys parlaven apassionadament d’on havien anat el diumenge i què havien fet: al parc d’atraccions, al zoològic, a l’estadi de beisbol… A l’estiu anaven a la platja a Minamibôsô, i a l’hivern, a esquiar. Havien fet sortides amb el cotxe del seu pare, o fins i tot havien anat a escalar muntanyes. Parlaven amb passió sobre aquestes experiències i s’intercanviaven informació sobre llocs diversos. Però en Tengo no tenia res de què parlar: no havia anat a cap lloc turístic, ni a cap parc d’atraccions. Ell i el seu pare s’havien passat el diumenge, del matí al vespre, tocant el timbre de cases de desconeguts, s’havien inclinat davant la persona que havia sortit i n’havien agafat els diners. Si hi havia algú que no volia pagar, l’amenaçaven. Si algú els donava excuses, hi discutien. De vegades els insultaven com si fossin gossos vagabunds. No podia pas explicar aquestes experiències als seus companys.

Quan feia tercer de primària, a la classe es va saber que el seu pare feia de cobrador de l’NHK. Potser algú l’havia vist pel carrer anant a cobrar a les cases, perquè es passava tots els diumenges, del matí al vespre, caminant per tot el centre de la ciutat, darrere del seu pare; era normal que algú els veiés (ja era massa gran per poder-s’hi amagar al darrere). El que era sorprenent, més aviat, era que no s’hagués sabut fins llavors.

Per això van començar-lo a anomenar amb el sobrenom d’NHK. Era inevitable que en un ambient social format per nens de classe mitjana, fills d’administratius, ell es convertís, d’alguna manera, en «el diferent». Moltes de les coses que per als altres nens eren òbvies, per a ell no ho eren. Vivia en un món diferent del seu i tenia una vida diferent. En Tengo treia molt més bones notes que els altres, i també tenia facilitat per als esports. Era gran i fort, i els professors es fixaven en ell. Per això, encara que fos «el diferent», la classe no el bandejava, sinó que més aviat era el centre d’atenció. Tanmateix, quan algú el convidava a fer alguna sortida el diumenge, o a anar a casa seva, mai no podia acceptar la invitació. Sabia d’entrada que així que digués al seu pare: «Diumenge que ve fan una festa a casa d’un amic», el seu pare no se l’escoltaria. L’únic que podia fer era excusar-se, dient que el diumenge no podia. A força de dir que no va anar deixant de rebre invitacions. Quan se’n va adonar, no formava part de cap colla i sempre estava sol.

Passés el que passés, els diumenges, del matí al vespre, havia de fer la ruta per cobrar l’impost amb el seu pare. Era una regla absoluta, que no admetia canvis ni excepcions. Encara que estigués refredat i no pogués parar de tossir, encara que tingués més o menys febre, encara que tingués l’estómac malament, el seu pare no l’hi perdonava. En aquestes ocasions anava fent tentines darrere seu, sovint pensant que tant de bo es desmaiés i es morís allà mateix, perquè així, com a mínim, el seu pare hauria de reflexionar sobre el que havia fet i potser s’adonaria que havia estat massa dur amb el seu fill. Però, per bona sort o mala sort, en Tengo era fort de naixement, i encara que tingués febre, o mal d’estómac, o ganes de vomitar, mai no va caure ni es va desmaiar, i va fer a peu tota la llarga ruta dels cobraments, sense queixar-se ni una sola vegada.

L’any que va acabar la guerra, el pare d’en Tengo va tornar de Manxúria sense ni un cèntim a la butxaca. Era el tercer fill mascle d’un pagès de Tôhoku, i havia anat a Manxúria amb altres nois del seu poble com a part dels grups de colonització de Manxúria i Mongòlia. No perquè s’hagués empassat la propaganda del govern, que deia que Manxúria era un paradís, amb grans extensions de terra molt fèrtil on es podia menar una vida d’abundància: ja sabia, de bon principi, que els paradisos no existeixen enlloc. Només hi va anar perquè era pobre i es moria de gana. A la seva terra només podia aspirar a viure mig mort de gana, i a tot arreu la situació econòmica era terrible i hi havia molts aturats. Si hagués anat a la ciutat, no hauria sabut on començar a buscar feina. Per tant, l’única manera de sobreviure era emigrar a Manxúria. Va fer la formació bàsica sobre l’ús d’armes de foc que rebien els colonitzadors, va aprendre les quatre coses que els ensenyaven sobre les condicions agrícoles a Manxúria, va deixar enrere el seu poble i les festes de comiat que li van fer i va anar amb tren des de Dalian fins a prop de la frontera amb Manchukuo. Allà li van donar terrenys, eines per cultivar-los i fusells i va començar a fer de pagès amb els seus companys. La terra era pobra i plena de pedres, i a l’hivern s’hi glaçava tot. Van arribar a menjar-se gossos salvatges, a falta de cap altra cosa. Tanmateix, els primers anys el govern els donava ajudes, i gràcies a això van poder sobreviure.

L’agost de 1945, quan per fi la seva vida començava a donar senyals d’anar-se assentant, la Unió Soviètica va trencar l’acord de pau i va ocupar tot Manchukuo. Un cop estabilitzats els fronts d’Europa, la Unió Soviètica havia traslladat amb els ferrocarrils de Sibèria la major part del seu exèrcit a l’Extrem Orient i començava els preparatius per atacar la frontera. El pare d’en Tengo, que sabia quina era la situació imminent gràcies a l’avís que discretament li havia fet un funcionari amb qui s’havia tractat, esperava l’ocupació. El funcionari li havia aconsellat que estigués preparat per marxar amb el que portés a sobre i que fugís tan de pressa com pogués, perquè les forces japoneses de Manxúria estaven molt afeblides i no podrien respondre a l’atac. Per això, així que va sentir la notícia que l’exèrcit soviètic estava a punt d’atacar la frontera va sortir corrents cap a l’estació de ferrocarril amb un cavall que tenia preparat i va pujar a l’antepenúltim tren que va sortir cap a Dalian. Va ser l’únic de tots els seus companys que va arribar al Japó sa i estalvi aquell mateix any.

Després de la guerra va anar a Tòquio i va fer algunes feines, com ara treballar al mercat negre i fer d’aprenent de fuster, però no en va trobar cap d’estable. A penes va aconseguir mantenir-se ell mateix. El 1949, quan feia de repartidor d’una taverna d’Asakusa, va trobar-se al carrer, per casualitat, el conegut de Manxúria, aquell funcionari que l’havia avisat que estava a punt d’esclatar la guerra entre el Japó i la Unió Soviètica. En aquella època l’havien enviat a treballar al Ministeri de Correus i Telecomunicacions de Manchukuo, però ara havia tornat a la seva feina de sempre, al Ministeri de Telecomunicacions. Potser perquè eren de la mateixa zona del Japó, o perquè sabia que era un bon treballador, li tenia força afecte al pare d’en Tengo i el va convidar a menjar.

Quan va saber que el pare d’en Tengo no trobava cap feina amb cara i ulls i ho estava passant força malament, el funcionari li va preguntar si no tindria ganes de treballar de cobrador de l’impost de l’NHK. Com que tenia coneguts que treballaven en aquest departament del Ministeri, el podia recomanar. El pare d’en Tengo li va respondre que li n’estaria molt agraït. No tenia gaire idea de quina mena de lloc devia ser, l’NHK, però qualsevol feina amb un salari fix li anava bé. El funcionari li va escriure una carta de recomanació i fins i tot li va fer de garant. Gràcies a això, el pare d’en Tengo va poder aconseguir la feina de cobrador de l’NHK amb facilitat. Va fer el curs de formació i li van donar un uniforme i una ruta a seguir. La gent per fi es començava a recuperar del xoc que havia suposat la derrota i, dins de la duresa de les condicions de vida, tenia ganes de divertir-se. La música, l’humor i els esports de la ràdio eren la forma de diversió més propera i barata, i els aparells de ràdio s’havien estès fins a un punt que no es podia comparar amb el d’abans de la guerra. Hi havia una gran necessitat de treballadors que anessin per les cases a cobrar l’impost de les emissores de l’NHK.

El pare d’en Tengo va dur a terme la feina amb una diligència extrema. La seva màxima virtut era que tenia molt bona salut i molta paciència. En tota la seva vida, eren comptades les vegades que havia menjat fins a tenir-ne prou, i per a una persona així la feina de cobrador de l’NHK no era especialment dura. Per molt que l’insultessin no se sentia afectat, i, a més, el fet de pertànyer a una gran organització, per bé que fos a l’escalafó més baix, li produïa una satisfacció enorme. Va treballar de cobrador a comissió i sense assegurança durant un any, però la seva actitud i els seus resultats eren excel·lents, i l’NHK el va contractar oficialment com a cobrador. Aquest no era el procediment de contractació habitual a l’NHK, però, evidentment, hi va ajudar la influència del funcionari del Ministeri de Telecomunicacions que li feia de garant. Va començar a cobrar un sou base fix i dietes, li van donar un pis de l’empresa i una assegurança de salut. Hi havia una gran diferència, amb les condicions que tenien els cobradors que anaven a comissió, que eren tractats gairebé com si fossin d’un sol ús. Era la sort més gran que havia tingut en tota la seva vida. Per fi havia aconseguit trobar el seu lloc sota el tòtem que el protegiria.

En Tengo va sentir aquesta història del seu pare fins a estar-ne tip. El pare no li cantava cançons de bressol, ni li llegia contes assegut al costat del llit: li repetia una vegada i una altra les experiències reals que havia viscut fins al moment. Que era d’una família molt pobra de petits pagesos de Tôhoku, que va créixer treballant i rebent pallisses com si fos un gos, que havia emigrat a Manxúria amb els grups de colonització, que havia conreat uns terrenys on feia tan fred que el pixum es glaçava abans d’arribar a terra i d’on n’havien de fer fora els grups de bandits i de guineus amb rifles, que va salvar la vida en aconseguir fugir pels pèls de les tropes soviètiques, que va poder evitar que l’enviessin als camps de treball de Sibèria i va tornar al Japó, que encara que passés molta gana va sobreviure durant els confusos anys de la postguerra, que va passar fins que va tenir la gran sort de convertir-se, per casualitat, en cobrador oficial de l’NHK. En la seva història, convertir-se en cobrador de l’NHK era un final feliç immillorable. I d’aquesta manera tan alegre s’acabava tot.

El seu pare l’explicava molt bé, aquesta història. Era impossible dir fins a quin punt s’ajustava a la realitat, però com a mínim era coherent. Potser no es podia considerar que contingués cap lliçó moral, però els detalls eren molt vius, i la manera com els explicava, molt expressiva. Hi havia moments divertits, moments emotius i moments de violència. Hi havia també moments excessius, que et deixaven glaçat, i moments que no s’acabaven d’entendre, per vegades que els expliqués. Si la vida d’una persona s’hagués de valorar per la varietat dels episodis que conté, segurament la seva s’hauria d’haver considerat força rica.

Tanmateix, quan arribava el moment que l’havien contractat oficialment com a cobrador de l’NHK, la història del pare perdia de sobte tota la vivesa i el realisme. Al relat hi faltaven detalls i coherència, com si fos una mena d’epíleg que no pagués la pena explicar: va conèixer una noia, s’hi va casar i va tenir un fill -en Tengo-. Al cap d’uns mesos que el fill hagués nascut, la mare es va posar malalta i es va morir. Després el pare no es va tornar a casar i va pujar en Tengo tot sol mentre treballava de cobrador de l’NHK. I fins llavors. Fi.

Quan hi arribaven, el pare d’en Tengo pràcticament no deia res sobre com va conèixer la seva mare i van decidir casar-se, quina mena de persona era ella, quina va ser la causa de la seva mort -¿potser havia tingut a veure amb el naixement d’en Tengo?-, o si la seva mort va ser relativament fàcil o bé va estar plena de dolor. Si en Tengo li feia preguntes, fugia d’estudi per no respondre. La majoria de les vegades es posava de mal humor i es quedava callat. No tenia ni una sola fotografia de la mare, ni tampoc del casament. Li explicava que no s’havien pogut permetre organitzar un casament, i que no tenien càmera de fotos.

Tanmateix, en Tengo, bàsicament, no es creia aquesta història: el pare li amagava la veritat i la canviava. No era possible que la seva mare s’hagués mort uns mesos després de tenir-lo: en el record que en conservava, havia viscut amb ells fins que en Tengo tenia un any i mig i s’abraçava amb un home que no era el seu pare al seu costat, mentre ell dormia.

La seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants del sostenidor i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. En Tengo dormia al seu costat, respirant profundament. Al mateix temps, però, en Tengo no dormia. Mirava la seva mare.

Aquesta era la fotografia que en Tengo conservava com a record de la seva mare. L’escena, de deu segons de durada, li havia quedat gravada clarament al fons del cervell. Era l’única informació concreta que en posseïa. La consciència d’en Tengo arribava fins a la seva mare a través d’aquesta imatge, com si hi estigués unit per un hipotètic cordó umbilical. La seva consciència surava pel líquid amniòtic i sentia els ecos del passat. Però el pare d’en Tengo no sabia que ell tenia gravada aquesta escena tan vivament al cervell; no sabia que rumiava aquest fragment de l’escena com si fos una vaca en un prat, i que en treia un aliment molt important. Tant el pare com el fill guardaven molt endins foscos secrets.

Era un matí de diumenge molt clar i agradable, però el vent que bufava contenia un fred punyent que demostrava que a mitjan abril és ben fàcil que l’estació es faci enrere. Damunt d’un jersei prim negre de coll rodó, en Tengo portava una jaqueta de punt que tenia des que era estudiant, uns pantalons xinesos de color beix i unes sabates Hush Puppies de color marró relativament noves. Aquesta era la imatge més polida que podia donar.

Quan en Tengo va arribar a la part del davant de l’andana dels trens de la línia Chûo que anaven cap a Tachikawa, a l’estació de Shinjuku, la Fukaeri ja hi era. Estava asseguda sola en un banc, sense moure’s gens ni mica, mirant a l’espai amb els ulls mig tancats. Damunt d’un vestit d’una sola peça estampat que no es podia considerar sinó d’estiu s’havia posat un càrdigan verd clar d’hivern, molt gruixut, i portava unes vambes grises sense mitges: una combinació una mica estranya, per a l’època de l’any en què es trobaven. El vestit era massa prim, i el càrdigan, massa gruixut. Tanmateix, no es feia especialment estranya, vestida així. Amb aquest arranjament tan «fora de lloc» potser volia expressar la seva pròpia visió del món; almenys ho podia semblar. També podia ser, però, que hagués escollit la roba tal com li havia vingut, sense pensar-hi.

La Fukaeri no llegia el diari, no llegia cap llibre, no escoltava música amb cap walkman: senzillament, s’estava asseguda allà, en silenci, mirant fixament cap endavant amb aquells grans ulls negres. Tant podia ser que mirés alguna cosa com que no mirés res en absolut, que pensés alguna cosa com que no pensés absolutament res. Vista de lluny, semblava una estàtua realista feta amb algun material especial.

– ¿T’has esperat gaire? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri el va mirar i va negar amb el cap, movent-lo tan sols uns quants centímetres a banda i banda. Els seus ulls negres tenien una lluïssor molt viva, com la de la seda, però, igual que l’altra vegada que s’havien vist, eren totalment inexpressius. Ara semblava que no tingués gaires ganes de parlar amb ningú. Per això, en Tengo va renunciar a fer l’esforç d’intentar mantenir-hi una conversa i es va asseure al banc, al seu costat, sense dir res.

Quan va arribar el tren la Fukaeri es va aixecar en silenci i tots dos van pujar al vagó. Aquell dia era festiu, i al tren exprés que anava en direcció a Takao no hi havia gaires passatgers. En Tengo i la Fukaeri es van asseure l’un al costat de l’altra i van mirar sense dir res el paisatge de la ciutat que anaven deixant enrere per la finestra que tenien al davant. La Fukaeri continuava sense badar boca, i en Tengo va respectar el seu silenci. Ella, mirant endavant, es va posar bé el coll del càrdigan i va mantenir els llavis tancats formant una línia recta, com si es preparés per suportar un fred intens que estigués a punt d’arribar.

En Tengo va treure un llibre de butxaca que havia portat i el va començar a llegir, però va perdre el fil i ho va deixar. Es va tornar a ficar el llibre a la butxaca i, per fer com la Fukaeri, es va posar les mans damunt dels genolls i es va dedicar a mirar cap endavant, sense fixar-se en res d’especial. Va decidir pensar en alguna cosa, però no se li va acudir res per pensar. Com que s’havia concentrat a reescriure Crisàlide d’aire, semblava que el seu cap es negava a pensar en res concret: li feia l’efecte que a dins hi tenia una mena de cabdell de fils enredat.

En Tengo mirava el paisatge que s’escolava per la finestra i escoltava el so constant de les rodes del tren a la via. La línia Chûo continuava directament cap endavant, ben bé com si fos una línia recta infinita traçada amb un regle sobre el mapa. No, de fet, no calia dir «ben bé» o «com si»: sens dubte, la gent de l’època la va construir realment d’aquesta manera. En aquella zona de la plana de Kantô no hi havia cap element topogràfic que es pogués considerar un obstacle, i per això va ser possible traçar una línia de ferrocarril en la qual no hi havia ni revolts ni desnivells que notessin els passatgers, ni tampoc ponts o túnels. N’hi va haver prou amb un regle: el tren només havia d’avançar en línia recta cap a la seva destinació.

Sense adonar-se’n, en algun moment del recorregut en Tengo es va quedar adormit. Quan les vibracions el van despertar, el tren reduïa la velocitat i començava a aturar-se a l’estació d’Ogikubo. Havia estat un son curt. La Fukaeri continuava mirant fixament cap endavant en la mateixa posició que abans. En Tengo no sabia què era el que mirava, en realitat, però per l’aire de concentració que tenia suposava que encara trigarien una mica a baixar del tren.

– ¿Quina mena de llibres llegeixes, normalment? -li va preguntar en Tengo, incapaç de suportar l’avorriment, quan el tren va haver deixat enrere Mitaka. Era una pregunta que havia pensat que li faria quan en tingués l’ocasió.

La Fukaeri va fer un cop d’ull cap a en Tengo i després va tornar a mirar cap endavant.

– No llegeixo llibres -va respondre concisament.

– ¿Mai?

La Fukaeri va negar breument amb el cap.

– ¿Que no t’interessen, els llibres? -va preguntar en Tengo.

– Trigo molt de temps a llegir-los -va dir la Fukaeri.

– ¿No llegeixes llibres perquè trigues molt temps? -va tornar a preguntar en Tengo, sense acabar-ho d’entendre.

La Fukaeri va continuar mirant cap endavant, sense donar-li cap resposta concreta. Aquesta actitud semblava voler dir que no calia prendre’s la molèstia de dir que no.

Evidentment, en general cal un cert temps per llegir un llibre, a diferència del que passa amb la televisió i amb els còmics. La lectura és una activitat que implica un esforç sostingut durant un període de temps relativament llarg. Tanmateix, aquell «trigo molt de temps» que havia fet servir la Fukaeri semblava contenir un matís diferent del de l’afirmació general.

– Això que trigues molt temps…, ¿vols dir que trigues moltíssim temps? -va preguntar en Tengo.

– Moltíssim -va afirmar la Fukaeri.

– ¿Molt més que el que normalment triga la gent?

La Fukaeri va fer que sí taxativament.

– ¿I no tens problemes, a l’escola? Deveu haver de llegir molts llibres, a les classes, ¿no? I si trigues tant de temps…

– Faig veure que llegeixo -va dir ella com si fos la cosa més natural del món.

En Tengo va sentir el so sinistre d’un truc en alguna porta del cervell. Li hauria agradat fer veure que no havia sentit res i passar de llarg, però no s’ho podia permetre. Havia de saber la veritat.

Li va fer una altra pregunta.

– O sigui: el que dius no deu ser pas que tens dislèxia, ¿oi?

– Dislèxia -va repetir la Fukaeri.

– Dificultat per llegir.

– Alguna vegada m’ho han dit. Dis…

– ¿Qui, t’ho ha dit?

Va arronsar una mica les espatlles.

– O sigui… -va dir en Tengo, buscant les paraules per expressar-se-, ¿això et passa des que eres petita?

La Fukaeri va fer que sí.

– Per tant, fins ara gairebé no has llegit mai cap novel·la, ni res que s’hi assembli.

– Jo sola -va dir la Fukaeri.

Això explicava que a Crisàlide d’aire no hi hagués influència d’altres autors. Era una explicació coherent, formidable.

– No n’has llegit tu sola -va dir en Tengo.

– Me les han llegides -va dir la Fukaeri.

– ¿El teu pare i la teva mare t’han llegit llibres en veu alta?

La Fukeari no va respondre a aquesta pregunta.

– Però encara que no puguis llegir, per escriure no tens problema, ¿oi? -va preguntar en Tengo, mort de por.

La Fukaeri va fer que no.

– Per escriure també trigo molt temps.

– ¿Trigues moltíssim temps?

La Fukaeri va tornar a arronsar una mica les espatlles: sí.

En Tengo es va asseure bé i va corregir la posició del cos.

– O sigui que, potser, el text de Crisàlide d’aire no el vas escriure tu mateixa.

– No el vaig escriure jo.

En Tengo va fer una pausa d’uns quants segons; uns quants segons que van pesar com una llosa.

– Doncs, ¿qui el va escriure?

– L’Azami -va dir la Fukaeri.

– ¿Qui és, l’Azami?

– Té dos anys menys.

Hi va haver un altre breu espai en blanc.

– Aquesta noia va escriure Crisàlide d’aire en lloc teu.

La Fukaeri va fer que sí com si fos evident.

En Tengo feia treballar el cap tan de pressa com podia.

– O sigui, que tu li vas explicar la història, i l’Azami la va escriure. ¿És això?

– La va escriure amb el processador i la va imprimir -va dir la Fukaeri.

En Tengo es va mossegar el llavi, va comptar mentalment tots els fets que acabava de descobrir i va mirar d’organitzar-los. Després va dir:

– O sigui que va ser l’Azami qui va enviar el text imprès al concurs de nous autors de la revista, ¿oi? Potser posant-hi el títol de Crisàlide d’aire, sense dir-te’n res a tu.

La Fukaeri va inclinar el cap en un angle que no era ni que sí ni que no, però no va dir res. Segurament, en Tengo ho havia encertat, més o menys.

– Aquesta Azami, ¿és una amiga teva?

– Vivim juntes.

– ¿És la teva germana petita?

La Fukaeri va fer que no.

– És la filla del Professor.

– El Professor -va dir en Tengo-. ¿Això vol dir que aquest «Professor» viu amb tu?

La Fukaeri va fer que sí, com si se sorprengués que li preguntés allò, a hores d’ara.

– Segur que aquest Professor és la persona que ara coneixeré, ¿oi?

La Fukaeri es va girar cap a en Tengo i el va mirar un moment com qui observa la cursa llunyana dels núvols o mira un gos difícil d’ensinistrar pensant per a què el pot fer servir. Després va fer que sí.

– Ara anem a veure el Professor -va dir amb veu inexpressiva.

La conversa es va acabar allí, de moment. En Tengo i la Fukaeri van quedar una estona callats mirant el paisatge de la finestra, asseguts l’un al costat de l’altra. En aquell terreny tan pla s’arrengleraven, fins on arribava la vista, edificis sense trets característics que els distingissin. En sobresortien un nombre incomptable d’antenes de televisió que recordaven les dels insectes. ¿Devia pagar puntualment l’impost de l’NHK, la gent que vivia aquí? Els diumenges, qualsevol cosa podia fer recordar l’impost de l’NHK, a en Tengo. No tenia gens de ganes de pensar-hi, però tampoc no ho podia evitar.

Aquell dia, un diumenge al matí de mitjan abril de cel clar, havien sortit a la llum uns quants fets que no es podia dir que fossin gaire còmodes. En primer lloc, que no havia estat la mateixa Fukaeri qui havia escrit Crisàlide d’aire. Si el que ella deia era cert -i a en Tengo no se li acudia, en aquell moment, cap raó per no creure-se-la-, la Fukaeri només havia explicat la història, i havia estat una altra noia qui l’havia posada per escrit. El sistema de composició havia estat el mateix que en obres de literatura oral com ara el Kojiki o El conte dels Heike. Això feia que fins a cert punt en Tengo se sentís menys culpable de retocar Crisàlide d’aire, però, vista en conjunt, la situació encara es feia més complicada. Dient-ho clarament, deixava de tenir cap mena de sortida.

A més a més, la Fukaeri tenia un problema de lectura i era incapaç de llegir un llibre amb profit. En Tengo va intentar organitzar els coneixements que tenia sobre la dislèxia. A l’assignatura de pedagogia que havia cursat a la universitat els havien fet una conferència sobre aquest tema. Teòricament, els dislèctics no tenien cap problema intel·lectual i eren capaços de llegir i escriure. Però trigaven molt temps. Llegien frases curtes sense problema, però quan n’havien de llegir una rere l’altra, formant un text llarg, no tenien temps de processar tota la informació: al seu cap, els signes i el seu significat no acabaven d’unir-se. Aquest era el símptoma general de la dislèxia. La causa encara no quedava del tot clara, però no era en absolut d’estranyar que en una classe hi hagués un o dos alumnes dislèctics. Einstein n’era, i Edison, i també Charlie Mingus.

En Tengo no sabia si, en general, les persones amb dislèxia tenien les mateixes dificultats quan havien d’escriure que quan havien de llegir. Però, pel que semblava, aquest era el cas de la Fukaeri: a ella, escriure li costava tant com llegir.

¿Què diria, en Komatsu, quan ho sabés? En Tengo va sospirar sense voler. Si aquesta noia de disset anys tenia un problema de dislèxia, era molt difícil de creure que llegís llibres o que hagués escrit un text llarg. Fins i tot quan parlava -si no era que ho fes expressament- només solia dir una frase cada cop. Encara que tot fos només un muntatge, era totalment impossible fer-la passar per novel·lista professional. Potser en Tengo podria refer Crisàlide d’aire de manera que aconseguís el premi per a nous autors i es publiqués l’obra i fos un èxit, però no podrien enganyar tothom durant gaire temps. Potser primer aniria bé, però al cap de poc la gent començaria a pensar que allà passava alguna cosa estranya. I quan l’assumpte es fes públic tots els implicats se n’anirien de cap a l’aigua. I la carrera d’en Tengo com a novel·lista -una carrera que ni tan sols havia començat de debò- s’hauria acabat per sempre.

Era impossible posar en pràctica un projecte amb tants punts febles. Ja de bon començament en Tengo havia pensat que era com caminar sobre una capa fina de gel, però a hores d’ara aquesta expressió quedava curta. Abans de posar-hi el peu, ja sentia els espetecs del gel que s’esquerdava. L’únic que podia fer era trucar a en Komatsu, quan tornés a ser a casa, i dir-li: «Perdona, Komatsu, però jo me’n rento les mans, de tot això. És massa perillós». Això seria el que faria una persona que tingués una mica d’enteniment.

Però així que pensava en Crisàlide d’aire, en Tengo se sentia terriblement confós, partit en dos. Per perillós que fos el pla d’en Komatsu, en Tengo, ara, no es veia capaç de deixar de treballar en el text. Si encara no hagués començat a reescriure’l, potser ho podria haver fet, però ara ja era impossible. Ja s’havia submergit totalment en l’obra: respirava l’aire del seu món, l’atreia la seva gravetat, l’essència de la història l’havia penetrat fins a les entranyes. La història li exigia urgentment que la modifiqués, i ell se sentia intensament seduït per aquesta exigència. Només ho podia fer ell, pagava la pena de fer-ho, ho havia de fer.

Assegut al seient del tren, en Tengo va tancar els ulls i va intentar decidir què havia de fer davant d’aquella situació. Però no va decidir res. Una persona confosa, partida en dos, no pot prendre cap decisió coherent.

– ¿L’Azami escriu el que tu dius tal com ho dius? -va preguntar en Tengo.

– Tal com ho dic -va respondre la Fukaeri.

– ¿Tu parles i ella escriu el que dius? -va preguntar en Tengo.

– Hem de parlar en veu baixa.

– ¿Per què hem de parlar en veu baixa?

La Fukaeri va passejar la mirada pel vagó. Gairebé no hi havia passatgers: només una mare amb dos nens, asseguda en un seient una mica apartat, a l’altra banda. Feien pinta d’anar tots tres a algun lloc divertit. També hi havia persones felices com aquelles, al món.

– Perquè ells no ens puguin sentir -va dir la Fukaeri en veu baixa.

– ¿Ells? -va dir en Tengo. Era evident que no es referia a la mare amb els dos nens que hi havia al vagó, perquè dirigia la mirada al buit. La Fukaeri parlava d’unes persones concretes que no eren allà, que ella coneixia bé i que en Tengo no coneixia.

– ¿Qui vols dir, «ells»? -li va preguntar en Tengo. El seu to de veu s’havia fet més baix.

La Fukaeri no va dir res, però li va aparèixer una petita arruga entre les celles. Tenia els llavis fermament tancats.

– ¿Vols dir la gent petita? -va demanar en Tengo.

Com era d’esperar, no hi va haver resposta.

– ¿Et sembla que s’enfadaran, ells, si la teva història es publica i tothom els coneix i en parla?

La Fukaeri no li va respondre. La seva mirada no es dirigia a cap lloc determinat. En Tengo va esperar un moment i, un cop confirmat que no li responia, li va fer una altra pregunta.

– ¿No em podries parlar una mica d’aquest professor de qui parles? ¿Quina mena de persona és?

La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara d’estranyesa, com si se sorprengués de què preguntava, ara, aquell home. Després va dir:

– Ara el veuràs.

– Tens raó -va dir en Tengo-. Tens tota la raó. Ara el veuré, i quan el vegi en persona ja ho decidiré.

A l’estació de Kokubunji va pujar un grup de gent gran que anava d’excursió. Eren deu en total, cinc homes i cinc dones, i per l’aspecte devien estar entre els seixanta-cinc i els setanta-cinc anys, més o menys. Tots portaven motxilla i barret i estaven tan contents i animats com un grup d’escolars fent una sortida. Portaven cantimplores al cinturó o a les butxaques de les motxilles. En Tengo va pensar si quan fos gran seria capaç d’estar tan alegre com ells. Després va fer una mica que no amb el cap. Segurament no. Es va imaginar el grup de gent gran al capdamunt d’algun cim, bevent l’aigua de les cantimplores amb aire expert.

Tot i que eren molt menuts, la gent petita bevia molta aigua. I l’aigua que els agradava no era la de l’aixeta, sinó l’aigua de pluja, o la que corria en un rierol que hi havia allà a prop. Per això, durant el dia, la nena anava a buscar aigua al rierol amb una galleda i la donava a la gent petita. Quan plovia posava la galleda sota el canaló per guardar-ne l’aigua, perquè, tot i ser també aigua natural, a la gent petita l’aigua de la pluja els agradava més que no pas la del rierol. Estaven molt agraïts a la nena perquè era tan amable amb ells.

En Tengo es va adonar que li costava concentrar-se en una sola línia de pensament. No era un bon senyal. Potser li passava perquè era diumenge. A dins seu havia sorgit una mena de confusió: en algun lloc de la plana de les seves emocions s’alçava una tempesta de sorra. De vegades li passava, els diumenges.

– Què passa -li va demanar la Fukaeri sense signe d’interrogació. Semblava que havia notat el nerviosisme d’en Tengo.

– No sé si podré -va dir en Tengo.

– Què.

– ¿Vols dir que em sabré explicar?

– Et sabràs explicar -va respondre la Fukaeri. Feia l’efecte que no acabava d’entendre què volia dir, en Tengo.

– Amb el Professor -va dir en Tengo.

– Si et sabràs explicar amb el Professor -va repetir la Fukaeri.

En Tengo va dubtar un moment, i després va confessar el que sentia.

– Vull dir que em fa l’efecte que no ho sabré explicar tot, i que ho espatllaré.

La Fukaeri va canviar de posició per girar-se cap a en Tengo i el va mirar directament a la cara.

– Què et fa por -va preguntar.

– ¿Que què em fa por, em preguntes? -va dir en Tengo, reformulant la pregunta de la Fukaeri.

La Fukaeri va assentir sense dir res.

– Potser tinc por de conèixer una persona nova. Sobretot, un diumenge al matí.

– Per què, un diumenge -va preguntar la Fukaeri.

A en Tengo li van començar a suar les aixelles. Sentia una opressió al pit. Conèixer una persona nova i trobar-se davant d’alguna cosa que no coneixia suposava una amenaça per a la seva existència actual.

– Per què, un diumenge -va tornar a preguntar la Fukaeri.

En Tengo va recordar els diumenges de la seva infantesa. Després de passar-se tot el dia resseguint la ruta de cobrament prevista, el pare el portava a un restaurant que hi havia al davant de l’estació i li deia que demanés el que volgués. Era com una mena de premi. En la vida modesta que feien, aquestes eren pràcticament les úniques ocasions que menjaven a fora de casa. El pare, excepcionalment, demanava una cervesa -gairebé mai no bevia alcohol-. Però, tot i així, en Tengo no tenia gens de gana. Ell, que sempre en tenia, els diumenges era l’únic dia que, mengés el que mengés, mai no ho trobava bo. Havia de fer un gran esforç per acabar-se el que havia demanat -el pare no li hauria permès de cap manera que no s’ho acabés-. De vegades, li venien moltes ganes de vomitar. Això eren els diumenges, per a en Tengo, quan era petit.

La Fukaeri va mirar la cara d’en Tengo, buscant alguna cosa dins dels seus ulls. Després va allargar la mà i va agafar la d’ell. En Tengo es va sorprendre, però va intentar que no se li notés.

La Fukaeri li va continuar agafant la mà amb suavitat fins que van arribar a l’estació de Kunitachi. La mà d’ella era més dura i més llisa del que s’havia imaginat. No era ni freda ni calenta. Només devia fer la meitat de la d’en Tengo, més o menys.

– No has de tenir por. No sempre és diumenge -va dir la noia, com si fos una veritat que tothom sabés.

En Tengo va pensar que potser aquesta era la primera vegada que li havia sentit dir dues frases seguides.

9

AOMAME

Ha canviat el paisatge i han de canviar les regles

L’Aomame va anar a la biblioteca de districte que li quedava més a prop de casa. Va donar al taulell la referència de les microformes dels diaris que buscava: els tres mesos que anaven del setembre de 1981 fins al novembre del mateix any. La bibliotecària li va dir que tenien l’Asahi, el Yomiuri, el Mainichi i el Nikkei, i que quin volia. Era una dona de mitjana edat amb ulleres, que semblava més una mestressa de casa que treballés a mitja jornada que no pas una treballadora en plantilla de la biblioteca. No és que estigués gaire grassa, però tenia els canells inflats com pernils.

L’Aomame li va dir que tant li feia; tots eren més o menys iguals.

– Potser sí, però n’ha de triar un -li va dir la dona amb un to taxatiu que no admetia discussió. L’Aomame tampoc no tenia cap intenció de discutir-hi, i va triar el Mainichi sense cap motiu especial. Després va seure en una taula amb pantalles, va obrir la llibreta i va començar a mirar els articles publicats al diari amb el bolígraf a la mà.

Al principi de la tardor de 1981 no hi havia hagut incidents gaire greus. El juliol d’aquell any s’havia celebrat el casament entre el príncep Carles i Diana, i aquesta notícia encara en generava altres: on havien anat tots dos, què havien fet, què s’havia posat Diana i quins accessoris duia. Òbviament, l’Aomame sabia que Carles i Diana s’havien casat, però això no li interessava especialment: era absolutament incapaç d’entendre per què la gent de tot el món s’havia d’interessar tant per la vida del príncep Carles i la princesa Diana d’Anglaterra. Per l’aspecte, Carles, més que no pas un príncep, semblava un professor de física amb problemes d’estómac.

A Polònia s’agreujava el conflicte entre el govern i el sindicat Solidaritat, que presidia Lech Walesa, i el govern soviètic declarava que això era «motiu de preocupació». El que volien dir, en realitat, era que si el govern polonès no era capaç de controlar la situació, hi entrarien amb els tancs, tal com havien fet a la primavera de Praga de l’any 1968. D’això, l’Aomame també se’n recordava, en línies generals, i sabia que al final la Unió Soviètica va renunciar a intervenir-hi. No hi havia, doncs, cap necessitat de llegir l’article en profunditat. Només una part: que el president Reagan, dels Estats Units, havia declarat, segurament a fi d’influir en les qüestions internes del bloc soviètic, que «esperava que la tensió a Polònia no es convertís en un obstacle per a la cooperació russoamericana en la construcció de bases permanents a la superfície de la Lluna». ¿Construcció de bases permanents a la Lluna? D’això no n’havia sentit a parlar. Però, ara que hi pensava, li semblava que feia poc n’havia sentit alguna cosa a les notícies de la televisió. Va ser la nit que se’n va anar al llit amb l’home de mitjana edat una mica calb de Kansai, a l’hotel d’Akasaka.

El dia 20 de setembre, a Jakarta s’havia celebrat l’exhibició d’estels més gran del món: s’hi van reunir més de deu mil persones que en feien voleiar. L’Aomame no la coneixia, aquesta notícia, però no tenia res d’estrany. ¿Qui es recordava d’una notícia de feia tres anys sobre una exhibició d’estels celebrada a Jakarta?

El dia 6 d’octubre el president d’Egipte, Anwar al-Sadat, havia estat assassinat per un grup islamista radical en una acció terrorista. L’Aomame recordava aquest incident, i es va tornar a posar trista pel president Al-Sadat: li agradava força, la calvície d’Al-Sadat, i sentia un odi sense fissures pels fonamentalistes religiosos. Només de pensar en la visió del món tan intolerant d’aquella colla, el seu sentiment de superioritat i la insensibilitat amb què imposaven els seus principis als altres, sentia que s’encenia de ràbia, d’una ràbia que no aconseguia controlar. Tanmateix, aquest no era un problema amb el qual s’hagués d’enfrontar, ara mateix. L’Aomame va fer unes quantes respiracions profundes per calmar-se una mica i va passar a la pàgina següent.

El dia 12 d’octubre, en una zona d’habitatges del districte d’Itabashi, a Tòquio, un cobrador de l’impost de l’NHK, de cinquanta-sis anys, havia començat a discutir amb un estudiant universitari que es negava a pagar i li havia provocat una ferida de gravetat en clavar-li a l’estómac un ganivet de cuina que portava a la cartera. La policia, que havia trigat molt poc a arribar-hi, havia detingut el cobrador allà mateix. El cobrador continuava dret al mateix lloc, amb el ganivet ple de sang encara a la mà i la ment completament en blanc, i no havia oposat cap resistència quan la policia el va detenir. Un company de residència del cobrador havia explicat que feia sis anys que treballava formalment en aquella feina, que era molt diligent en la seva tasca i que els seus resultats eren excel·lents.

L’Aomame no sabia que hi hagués hagut aquell incident. Estava subscrita al Yomiuri i cada dia se’l mirava de principi a final, i es llegia els articles de la secció de notícies nacionals -especialment les relacionades amb delictes- fins a l’últim detall. I aquesta notícia ocupava gairebé la meitat de la secció nacional de l’edició del vespre. Per començar, era impensable que li hagués passat per alt un article tan llarg, per bé que, evidentment, no era impossible que no l’hagués pogut llegir per alguna raó. Semblava extremament improbable, però no es podia concloure que fos impossible.

Va arrugar el front i va estar una estona pensant en aquesta possibilitat. Després en va apuntar la data i el contingut més rellevant al quadern.

El cobrador es deia Shinnosuke Akutagawa: un nom magnífic, com d’escriptor il·lustre. No hi havia cap fotografia seva: només la d’Akira Tagawa, de vint-i-un anys, l’estudiant apunyalat. En Tagawa feia tercer de dret a la Universitat del Japó, i era segon dan de kendo. Si hagués tingut una espasa de bambú no l’hauria apunyalat tan fàcilment, però normalment la gent no surt a parlar amb el cobrador de l’NHK amb una espasa de bambú a la mà, ni els cobradors de l’NHK van per les cases amb un ganivet de cuina a la bossa. L’Aomame va buscar atentament els articles que feien el seguiment de la notícia els dies següents, però cap no deia que l’estudiant apunyalat hagués mort; segurament, n’havia sortit amb vida.

El dia 16 d’octubre havia tingut lloc un gran accident en una mina de carbó a la ciutat de Yûbari, a Hokkaidô. S’havia produït un incendi en una galeria que s’estava excavant a mil metres de profunditat i hi havien mort asfixiats més de cinquanta homes que hi treballaven. L’incendi s’havia propagat fins a arribar gairebé a la superfície, i hi havien mort deu persones més. Per evitar que es continués escampant el foc, la companyia havia fet inundar les galeries amb unes canonades, sense comprovar si els operaris que quedaven eren vius o morts. La xifra de morts havia arribat a noranta-tres. Havia estat un incident molt dolorós. El carbó és una font d’energia bruta, i la feina d’extreure’l, perillosa. Les empreses mineres hi inverteixen poc, i les condicions de treball són molt dolentes. Hi ha molts accidents i la salut dels pulmons queda arruïnada. Tanmateix, el carbó és barat, i per això hi ha persones i empreses que en necessiten. L’Aomame se’n recordava bé, d’aquest accident.

El fet que l’Aomame buscava havia tingut lloc el dia 29 d’octubre, quan encara no s’havia deixat de parlar de l’accident de la mina de Yûbari, i no en sabia absolutament res -o no en sabia res fins que en Tamaru li n’havia parlat, feia unes quantes hores, cosa que resultava completament inexplicable, perquè ocupava el titular de la primera pàgina de l’edició del matí. Estava escrit en uns caràcters tan grossos que era impossible no veure’ls:

enfrontament armat entre radicals i policia a les muntanyes de Yamanashi

tres policies morts

També hi havia una gran fotografia aèria de la zona on s’havia produït l’incident, a prop del llac Motosu, així com un mapa esquemàtic. Era una zona que es trobava al mig de les muntanyes, més enllà d’uns terrenys on havia crescut una urbanització residencial. Hi havia fotografies dels rostres dels tres policies de la prefectura de Yamanashi que hi havien mort. S’hi havia emprat una unitat especial d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa, uniformes de camuflatge, franctiradors i rifles automàtics de canó curt.

Durant un moment, l’Aomame va fer una gran ganyota; per descriure-la amb exactitud, caldria dir que va estirar tots els músculs de la cara tant com es podien estirar. Tanmateix, ningú no va veure la violenta transformació que havia sofert el seu rostre, perquè l’Aomame tenia pantalles a totes dues bandes. Després va respirar profundament: va inspirar amb energia l’aire que l’envoltava i el va expulsar de manera igualment enèrgica, exactament igual com fan les carpes quan renoven l’aire dels seus grans pulmons en emergir a la superfície. L’estudiant d’institut que estava assegut esquena amb esquena amb l’Aomame es va sorprendre en sentir aquests sorolls i es va girar lleument cap a ella, però evidentment no va dir res; només es va espantar una mica.

Després de mantenir la ganyota durant un moment, l’Aomame va mirar de relaxar tots els músculs de la cara i va recuperar l’expressió habitual. En acabat es va estar picant les dents durant força estona amb l’extrem del bolígraf. Després va intentar organitzar els pensaments. Hi devia haver alguna raó, per a tot això. O, més aviat, hi havia d’haver una raó. ¿Com podia ser que li hagués passat per alt un incident tan important, que havia sacsejat tot el Japó?

No, no era només aquell incident: tampoc no sabia que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari. Era molt estrany: no podia ser, que se li haguessin escapat dos incidents tan importants seguits. Ella era una persona metòdica i curosa: notava fins i tot un error d’un sol mil·límetre. També confiava en la seva memòria. Era precisament per això que havia estat capaç d’enviar uns quants homes a l’«altre món» sense cometre ni un sol error ni deixar-hi la pell. Cada dia llegia el diari amb molta atenció, i quan deia que el «llegia amb molta atenció» volia dir que no se li escapava cap notícia que tingués una mínima importància.

Òbviament, l’incident del llac Motosu havia ocupat un espai considerable de les pàgines del diari durant força dies. Les Forces d’Autodefensa i la policia de la prefectura havien dut a terme una persecució a gran escala per les muntanyes per capturar els deu membres del grup extremista que havien fugit, n’havien matat tres, n’havien ferit dos més de gravetat i n’havien detingut quatre més, un dels quals, una dona. Un altre estava en parador desconegut. Tot el diari estava ple de notícies sobre aquest incident i, a causa d’això, n’havia desaparegut el que feia referència a l’estudiant universitari d’Itabashi apunyalat pel cobrador de l’NHK.

Sens dubte, tot i que no es pogués demostrar, l’NHK s’havia sentit molt alleujada: si no s’hagués produït l’incident del llac Motosu, de ben segur que els mitjans de comunicació haurien qüestionat vivament el sistema de cobrament de l’impost de l’NHK o fins i tot la seva institució. A principi d’aquell any, membres del Partit Democràtic Liberal s’havien queixat d’un programa de l’NHK centrat en l’escàndol dels suborns de Lockheed amb la intenció de fer-ne canviar el contingut. L’NHK havia explicat detalladament el contingut del programa a uns quants polítics del partit governant abans d’emetre’l i els havia demanat educadament si els semblava bé que s’emetés. I, per increïble que pogués semblar, aquest procediment era habitual. L’NHK necessitava que el parlament aprovés els seus pressupostos, i els seus directius tenien por de perdre el favor del govern i del partit dirigent si donaven segons quines notícies. Quan aquest estat de coses va sortir a la llum, molts ciutadans van començar a dubtar de la independència dels programes de l’NHK i de l’honestedat dels polítics, i el moviment a favor de no pagar l’impost de recepció va guanyar força.

A part de l’incident del llac Motosu i el del cobrador de l’impost de l’NHK, l’Aomame recordava perfectament tots els fets, els esdeveniments i els desastres que s’havien produït en la mateixa època. La llacuna de la seva memòria només afectava aquests dos. Recordava clarament haver llegit els altres articles en el seu moment; tan sols el del llac Motosu i el del cobrador havien desaparegut per complet del seu record. ¿Per què devia ser? Encara que al seu cervell hi hagués alguna cosa que no acabés de funcionar, ¿era possible que s’hagués saltat només els articles relacionats amb aquests dos incidents, o bé que hagués esborrat de manera avinent tan sols els records que hi tenien a veure?

L’Aomame va tancar els ulls i es va pressionar fort els polsos amb els dits. Sí, potser també podia ser: que en el seu cervell hagués aparegut una mena de funció que canviés la realitat, tot posant una mena de vel negre damunt de determinades notícies perquè no les percebés i no li’n quedés cap rastre a la memòria. Notícies com ara que la policia havia canviat les armes i els uniformes reglamentaris, que els Estats Units i la Unió Soviètica col·laboraven per construir bases permanents a la superfície de la Lluna, que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari amb un ganivet de cuina, o que hi havia hagut un greu enfrontament armat entre un grup d’extremistes i les Forces d’Autodefensa al llac Motosu.

Però, ¿què hi havia, en comú, entre tots aquests fets?

Per molt que hi pensés, no trobava que hi tinguessin res, en comú.

L’Aomame va continuar picant-se les dents amb l’extrem del bolígraf i fent treballar el cervell.

Potser podia pensar, per exemple, una altra cosa: que el problema no era d’ella, sinó del món que l’envoltava. Que no s’hagués produït alguna alteració en la seva consciència, o en els seus nervis, sinó que una força desconeguda s’hagués posat en funcionament i el món que l’envoltava hagués sofert algun canvi.

Com més hi pensava, més tenia la sensació que aquesta hipòtesi era la més natural, per a ella. No li feia en absolut l’efecte que hi hagués cap error o cap distorsió en la seva consciència.

Per aquest motiu, va continuar desenvolupant aquella hipòtesi.

«No sóc jo, qui s’ha tornat boja, sinó el món».

Sí, li semblava bé.

En algun moment, el món que ella coneixia havia desaparegut, o bé s’havia retirat, i havia estat reemplaçat per un altre món, com si algú hagués canviat les agulles d’una via de tren. És a dir: la seva consciència, que ara es trobava aquí, pertanyia al món d’abans, però el món en si ja era un altre. Els fets que havia alterat aquest fenomen encara eren limitats: la major part d’aquest món nou estava integrada per la realitat transvasada intacta del món original que ella coneixia. Per això encara no trobava -o gairebé no trobava, de moment- cap obstacle important en la nova realitat i podia viure normalment. Tanmateix, potser a mesura que passés el temps s’anirien produint canvis cada cop més grans en la part que havia resultat alterada. Els errors anirien creixent a poc a poc i es podria donar la situació que el desfasament fes que les seves accions deixessin de tenir lògica i ella acabés cometent un error fatal, en el sentit literal de la paraula.

Un món paral·lel.

L’Aomame va fer una ganyota com si s’hagués posat una cosa terriblement àcida a la boca. Tanmateix, no era una ganyota tan extrema con la d’abans. Després va tornar-se a picar fort les dents amb l’extrem del bolígraf i va fer un gemec greu des del fons de la gola. L’estudiant que tenia al darrere la va sentir, però aquesta vegada va fer veure que no s’adonava de res.

«Això sembla una història de ciència-ficció», va pensar l’Aomame.

¿O potser s’havia inventat una hipòtesi egoista per protegir-se a si mateixa? Potser és que s’havia tornat boja, senzillament. Estava assumint que el seu cervell funcionava perfectament, que no hi havia cap alteració en la seva consciència. Però, tanmateix, ¿que no era això, el primer que deien la majoria de malalts mentals? ¿Que ells estaven perfectament bé i que era el món, el que s’havia tornat boig? ¿Què feia, sinó reforçar encara més la seva bogeria, la hipòtesi de trobar-se en un món paral·lel que s’havia tret de la màniga?

Necessitava una segona opinió distanciada.

Però tampoc no podia anar a un psicoanalista a fer-s’ho mirar. La situació era massa complicada, i hi havia massa coses que no podia explicar. Per exemple, la feina a què es dedicava actualment era contrària a la llei, sense cap mena de dubte: havia mort uns quants homes amb un picador de gel que havia fabricat ella mateixa. Això no ho podia pas explicar, al metge, per molt que les víctimes fossin una colla de degenerats miserables sense cap dret a queixar-se.

Suposant que pogués evitar parlar d’aquesta part il·legal de la seva vida, però, tampoc no es podia dir que la que complia la llei fos per enorgullir-se’n. Era com una mena de maleta plena de roba bruta amb què calia fer mans i mànigues per poder-la tancar: a dins hi havia prou ingredients per provocar problemes mentals a qualsevol persona. O a dues o tres, fins i tot. La seva vida sexual, per exemple, no era un tema per parlar-ne gaire alegrement davant la gent.

No podia anar al metge, va pensar l’Aomame: això ho havia de resoldre tota sola.

Va decidir continuar desenvolupant aquella hipòtesi fins on pogués.

Si realment havia passat això, és a dir, si era veritat que el món en què es trobava ara no era el mateix que el d’abans, ¿en quin punt concret, on, quan i com, es devia haver produït el canvi?

L’Aomame es va tornar a concentrar i va examinar els seus records.

La primera vegada que es va adonar que hi havia hagut una alteració va ser feia uns quants dies, quan s’havia encarregat de l’especialista en desenvolupament de plantes petrolíferes a l’hotel de Shibuya. Havia sortit del taxi a l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio, havia baixat per l’escala d’emergència fins a la carretera 246, s’havia canviat les mitges i es dirigia cap a l’estació de la línia Tokyû de Sangen-jaya. A mig camí es va creuar amb un policia jove i per primera vegada es va adonar que el seu aspecte era diferent. Això va ser el principi. Per tant, el punt en què els dos mons es van canviar es devia produir una mica abans, perquè el policia que havia vist aquell matí a prop de casa seva portava l’uniforme de costum i el revòlver de sempre.

L’Aomame es va recordar de l’estranya sensació que havia tingut en sentir el primer moviment de la Sinfonietta de Janacek quan era a dins del taxi, enmig de l’embús de trànsit. Havia estat com una mena de «distorsió», la sensació que li espremien tots els components del cos, com si fos una baieta. Després, el conductor li havia explicat que a l’Autopista Metropolitana hi havia escales d’emergència i ella s’havia tret les sabates de taló i havia baixat per aquella escala tan perillosa. Mentre baixava descalça per l’escala i resistia els embats del vent no havia deixat de sentir de manera intermitent la fanfara, el primer moviment de la Sinfonietta. Potser allò havia estat el començament, va pensar l’Aomame.

El conductor del taxi també li havia produït una impressió estranya; encara ho tenia ben present. Va intentar recordar les paraules que li havia dit el conductor amb la màxima precisió possible.

Si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés una mica diferent de com l’ha vist sempre. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

«Quines coses més estranyes que diu, aquest taxista», havia pensat l’Aomame en aquell moment, però no havia acabat d’entendre què li havia volgut dir, ni hi havia donat gaire importància. Tenia pressa i no podia parar-se a pensar en totes les coses molestes amb què es trobava. Però, pensant-ho ara, s’adonava que aquelles paraules havien estat estranyes i del tot inesperades. Es podien prendre com un consell o bé com una mena de missatge secret. ¿Què li devia haver volgut dir, el taxista?

I la música de Janacek.

¿Com era que havia sabut a l’instant que aquella música era la Sinfonietta de Janacek? ¿Per què sabia que havia estat composta l’any 1926? La Sinfonietta de Janacek no era una composició tan popular perquè la reconegués qualsevol que sentís el principi del primer moviment. I, a més a més, no és que ella hagués escoltat mai música clàssica amb gaire passió: ni tan sols seria capaç de distingir Händel de Beethoven. ¿Com podia ser, doncs, que quan va començar a sonar a la ràdio del taxi la Sinfonietta de Janacek ella havia sabut immediatament quina peça era? ¿I per què aquesta música l’havia commoguda d’una manera tan íntima i intensa?

Sí, perquè l’emoció que havia sentit era d’una naturalesa molt íntima. Havia estat com si un record inconscient que feia temps que dormia dins seu s’hagués despertat de sobte per efecte d’una crida que no tenia res a veure amb el pensament, com si l’agafessin per les espatlles i la sacsegessin. Això voldria dir que en algun moment de la seva vida aquesta música havia tingut una relació molt estreta amb ella. Potser quan havia sentit la música s’havia activat automàticament un mecanisme que havia fet sorgir de sobte, de dintre seu, el record d’alguna cosa. La Sinfonietta de Janacek. Però, per molt que escorcollés tots els racons de la memòria, no se li acudia res.

L’Aomame va mirar al seu voltant, es va mirar els palmells de les mans, va comprovar la forma de les ungles i es va examinar, per si de cas, la forma dels mugrons pessigant-los amb els dits de totes dues mans per damunt de la camisa. No havien canviat, ni en grandària ni en forma. Ella era la mateixa de sempre, i el món era el mateix de sempre. Però hi havia alguna cosa que estava començant a canviar: ho notava. Era com buscar els errors en un dibuix. Hi havia dos dibuixos, i encara que els enganxessis costat per costat en una paret per comparar-los, semblaven completament idèntics. Però si en comparaves tots els detalls amb molta atenció, anaves constatant que hi havia diferències mínimes.

Per asserenar-se una mica, l’Aomame va començar a passar les pàgines de les microformes i a apuntar els detalls de l’enfrontament armat del llac Motosu a la llibreta. Se suposava que els cinc kalàixnikovs AK-47 automàtics de canó curt fabricats a la Xina havien estat introduïts de contraban des de la península de Corea. Segurament eren armes que l’exèrcit havia venut de segona mà, i estaven en bon estat. Els radicals també tenien molta munició. La costa del mar interior del Japó era molt extensa, i no era gaire difícil portar armes i municions per mitjà de vaixells aparellats perquè semblessin de pescadors, aprofitant la foscor de la nit. Els contrabandistes portaven armes i drogues al Japó i se’n tornaven amb un bon feix de iens japonesos.

La policia de Yamanashi, que no sabia que el grup extremista disposava d’un arsenal tan ben proveït, havia obtingut un permís d’inspecció per investigar un delicte -presumpte, això és- d’agressió, i s’havia dirigit en dos minibusos, amb l’equipament habitual, a la «granja» anomenada Akebono on el grup tenia la base. Oficialment, es tractava d’una explotació d’agricultura orgànica, i els radicals no havien permès que els policies hi entressin per fer-hi una inspecció. Havia començat un estira-i-arronsa entre totes dues parts i finalment, per alguna raó, havia esclatat l’enfrontament armat.

Tot i que no les havien arribat a fer servir, els extremistes fins i tot tenien preparades granades molt sofisticades de fabricació xinesa. Si no les havien emprat en cap atac havia estat perquè feia poc que les tenien i encara no havien tingut temps d’entrenar-s’hi. Això havia estat una gran sort, perquè si les haguessin fet servir, els danys que havien rebut la policia i les Forces d’Autodefensa haurien estat molt més importants. Al començament, els policies ni tan sols havien tingut a punt les armilles antibales, la qual cosa va fer evident que la policia de Yamanashi havia estat molt ingènua en analitzar les dades de què disposava, i que els seus equips estaven molt antiquats. Tanmateix, el que més havia esgarrifat el públic general havia estat el fet que els moviments extremistes encara continuessin tenint unitats preparades per a la lluita i que, sota la superfície, estaven molt actives. Tothom pensava que la «revolució» que tan soroll havia fet a la segona meitat de la dècada dels seixanta ja era cosa del passat, i que els grups extremistes que quedaven havien desaparegut per complet amb l’incident de la vil·la del mont Asama.

Quan va haver acabat d’apuntar-ne totes les dades, l’Aomame va tornar les microformes del diari al taulell, de la secció de música va escollir un llibre gruixut titulat Compositors de tot el món, i va tornar al seu seient. El va obrir a la pàgina de Janacek.

Leos Janacek va néixer l’any 1854 en un poble de Moràvia i va morir l’any 1928. Al llibre hi havia una fotografia de quan era gran. No era calb, sinó que tenia el cap cobert de cabells blancs espessos com l’herba d’un prat; la forma del cap no se li veia. Va compondre la Sinfonietta l’any 1926. Janacek havia tingut un matrimoni poc feliç, sense amor, però l’any 1916, quan tenia seixanta-tres anys, va conèixer una dona casada que es deia Camila i se’n va enamorar. Va ser un amor tardorenc entre dues persones que ja havien estat casades. Janacek, que havia passat una mala època, va recuperar la forma gràcies a la coneixença amb Camila i va tornar a tenir ganes de compondre, i en els seus últims anys va crear un seguit d’obres mestres.

Un dia, mentre passejaven tots dos per un parc, van veure que se celebrava un concert en un quiosc a l’aire lliure i es van aturar a escoltar-lo. En aquell moment, Janacek va sentir que li envaïa tot el cos una felicitat sobtada i va tenir la idea de compondre la Sinfonietta. Segons va explicar, en aquell instant li va semblar que alguna cosa li esclatava dins el cap i va experimentar un èxtasi molt intens. Casualment, en aquella època li van encarregar que escrivís una fanfara per a una gran trobada atlètica. La Sinfonietta va sorgir en combinar el motiu de la fanfara amb la idea compositiva que havia tingut al parc. El llibre explicava que, tot i el títol, l’obra no té la forma de la simfonia tradicional, i que la seva atmosfera tan particular sorgeix de la combinació del so brillant i festiu dels metalls de les fanfares amb el refinat dels conjunts de corda de l’Europa central.

Per si de cas, l’Aomame va prendre nota de les dades biogràfiques i de l’explicació musical. Tanmateix, l’explicació del llibre no li donava cap pista sobre quina relació hi havia entre la Sinfonietta i ella mateixa, o bé sobre quina relació hi podria haver. En sortir de la biblioteca va caminar sense objectiu pels carrers on ja queia el vespre, de vegades parlant sola, de vegades fent que no amb el cap.

Evidentment, tot plegat no era més que una hipòtesi, pensava l’Aomame. Tanmateix, de moment aquella hipòtesi era l’explicació que li resultava més convincent, i li semblava que calia continuar actuant d’acord amb el que n’havia deduït fins que no en sorgís una altra de més convincent. Si no era correcta, sempre se’n podria desfer, arribat el cas. Per la mateixa raó era millor que posés un nom adequat a la nova situació en què es trobava. També necessitava donar-hi una denominació pròpia per distingir-la del món d’abans, aquell en el qual els policies portaven els revòlvers de sempre. Fins i tot els gats i els gossos necessitaven un nom: no podia ser que aquest món nou transformat no en necessités cap.

«1Q84: així és com em referiré a aquest món nou», va decidir l’Aomame.

La lletra q feia referència al signe d’interrogació, a la qüestió que es plantejava.

Va fer que sí amb el cap, tot caminant.

Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. Ara era al 1Q84. L’aire havia canviat, i també havia canviat el paisatge. Havia d’adaptar-se tan aviat com fos possible a les regles d’aquell món ple d’interrogants, igual que un animal quan l’alliberen en un bosc que no coneix. Havia d’entendre les regles d’aquell lloc sense perdre ni un moment per tal de poder-s’hi emmotllar i ser capaç de protegir-se i sobreviure.

L’Aomame va anar a una botiga de discos que hi havia a prop de l’estació de Jiyugaoka i va buscar la Sinfonietta de Janacek. Janacek no és un compositor gaire popular, i al seu apartat hi havia pocs discos, entre els quals només en va trobar un que contingués la Sinfonietta, amb l’Orquestra de Cleveland dirigida per George Szell. A la cara A hi havia el Concert per a orquestra de Bartók. No en coneixia els intèrprets, però com que no n’hi havia cap més per escollir, va comprar aquell elapé. En arribar a casa, va treure una ampolla de Chablis de la nevera, en va llevar el tap, va col·locar el disc al tocadiscos i hi va posar l’agulla. Va parar atenció a la música mentre bevia el vi, que era a la temperatura justa. Va començar a sonar la brillant fanfara que ja coneixia, sens dubte la mateixa música que havia sonat a l’interior del taxi. Va tancar els ulls i es va concentrar en la música. La versió no estava malament, però no va passar res: sentia la música i prou. No va notar cap distorsió al cos, ni cap transfiguració.

Després d’escoltar la peça fins al final va tornar a posar el disc a la solapa, va seure a terra i es va beure el vi recolzada a la paret. Gairebé no hi va trobar cap gust, bevent-se’l tota sola, pensant. Va anar al lavabo, es va rentar la cara amb sabó, es va arreglar les celles amb una tisoreta i es va netejar les orelles amb un bastonet amb els caps de cotó fluix.

O bé ella estava estranya o bé era el món, el que estava estrany: no sabia qui dels dos era. El pot i la tapa tenien mides diferents. No sabia si la culpa era del pot o de la tapa. El que era segur era que no encaixaven.

Va obrir la nevera i va comprovar què hi havia. Com que feia dies que no havia anat a comprar no hi havia gran cosa. En va treure una papaia madura, la va partir en dues amb un ganivet de cuina i se la va menjar amb cullera. Després en va treure tres cogombres, els va rentar amb aigua i se’ls va menjar amb maionesa. Els va mastegar amb calma, prenent-se tot el temps. Va beure un got de llet de soia. Això va ser tot el que va menjar per sopar. Un àpat molt simple, però ideal per evitar el restrenyiment. Estar restreta era una de les coses que l’Aomame odiava més del món: tant com els miserables que maltracten les seves dones o els fonamentalistes religiosos estrets de mires.

En acabar el sopar, es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta. En sortir de la dutxa es va eixugar tot el cos amb una tovallola i se’l va mirar, completament despullada, al mirall de la porta. Tenia el ventre llis i els músculs fibrats, uns mugrons que no acabaven de ser iguals i un pèl públic que feia pensar en un camp de futbol no gaire ben cuidat. Mentre es mirava el cos despullat va recordar de sobte que al cap d’una setmana faria trenta anys. Un altre aniversari no gaire benvingut. Déu n’hi do, haver de celebrar el seu trentè aniversari en aquell món sense solta ni volta, va pensar. I va arrufar les celles.

L’any 1Q84.

Era allà, on es trobava.

10

TENGO

Una revolució autèntica, que vessés sang de debò

– Canviem de tren -va dir la Fukaeri, i va tornar a agafar la mà d’en Tengo. Estaven a punt d’arribar a l’estació de Tachikawa.

Mentre baixaven del tren i pujaven i baixaven l’escala per canviar d’andana, la Fukaeri no va deixar anar ni un moment la mà d’en Tengo. Als ulls de la gent que els envoltava semblaven, sens dubte, una parella ben avinguda. Es portaven força anys, però en Tengo més aviat semblava més jove del que era. La diferència de mides també devia fer gràcia als qui se’ls miraven de cua d’ull. Una alegre cita un diumenge de primavera al matí.

Tanmateix, en Tengo no va notar cap sentiment d’afecte envers l’altre sexe en la mà amb què la Fukaeri agafava la seva. En aquells dits hi havia una precisió eficient, com la d’un metge que comprovés el pols d’un malalt. Potser a través del contacte dels dits i els palmells de les mans la noia intentava intercanviar una informació que no es podia transmetre amb paraules, se li va acudir a en Tengo. Suposant, però, que realment s’estigués produint un procés com aquest, era més un flux en un sol sentit que no pas un intercanvi. Potser la Fukaeri intentava llegir a través del palmell de la mà alguna cosa de la ment d’en Tengo, però en Tengo no sabia pas què pensava, la Fukaeri. No li feia res, però: igualment, no amagava cap informació ni sentiment que pogués molestar la noia.

De tota manera, encara que no el veiés com un home, en Tengo va suposar que fins a cert punt li agradava a la Fukaeri o que, com a mínim, no li causava una mala impressió. Si no, fos quina fos la seva intenció, no li tindria la mà agafada tanta estona.

Van arribar a l’andana de la línia Ôme i van pujar al tren que hi havia aturat esperant. Al tren hi havia més famílies i grups de gent gran que anaven a caminar per la muntanya del que s’havia esperat, sent diumenge. En lloc de seure, es van quedar tots dos drets, l’un al costat de l’altra, a prop de la porta.

– Deuen anar d’excursió -va dir en Tengo passejant la vista per l’interior del vagó.

– Et fa res que t’agafi la mà -li va preguntar la Fukaeri. Quan havien pujat al tren tampoc no l’hi havia deixat anar.

– No, és clar -li va dir en Tengo.

La Fukaeri, com si s’hagués quedat més tranquil·la, l’hi va mantenir agafada. La seva mà continuava sent molt suau, i no gens suada. Encara devia estar buscant o comprovant alguna cosa que hi havia a l’interior d’en Tengo.

– Ja no tens por -li va preguntar, sense signe d’interrogació.

– No, em sembla que no -va respondre en Tengo. I no era mentida: realment, el pànic de diumenge al matí que l’havia envaït havia perdut intensitat, potser gràcies que ella li agafava la mà. Ja no suava, ni sentia que el cor li bategués amb força. Tampoc no veia visions, i la seva respiració tenia el ritme reposat de sempre.

– Que bé -va fer la Fukaeri, sense entonació.

Que bé, va pensar també en Tengo.

Es va sentir una locució molt senzilla i dita a corre-cuita que avisava que el tren estava a punt d’arrencar, i al cap de poc les portes del vagó es van tancar amb un soroll exagerat, com si un enorme animal d’altres èpoques s’estremís en despertar-se. Com si per fi s’hi hagués decidit, el tren es va començar a allunyar de l’andana.

Agafat de la mà de la Fukaeri, en Tengo va observar el paisatge de la finestra. Al començament hi havia els barris d’habitatges, com era d’esperar, però així que avançaven el paisatge pla de Musashi s’anava transformant i hi apareixien muntanyes. A partir de l’estació de Higashi-Ôme només hi havia una via. Allà van pujar a un tren de quatre vagons i a poc a poc les muntanyes van anar guanyant més presència. A partir d’allí ja no hi havia treballadors que anessin cada dia al centre de Tòquio. Les carenes encara tenien el color mústic de l’hivern, però tot i així el verd dels arbres de fulla perenne era molt viu. Quan van arribar a l’estació de destí i es van obrir les portes, es va adonar que l’olor de l’aire havia canviat, i també li va fer l’efecte que els sons tenien una qualitat diferent. Al costat de la via cridaven l’atenció els camps de conreu, i hi havia més edificis rústics. El nombre de camions petits superava el de turismes. En Tengo es va sorprendre d’haver arribat tan lluny. ¿Fins on haurien d’anar?

– No t’has de preocupar -li va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament.

En Tengo va fer que no sense dir res. Va pensar que semblava que anés a casa dels pares de la xicota per demanar-los que el deixessin casar amb ella.

L’estació on van baixar es deia Futamatao. No recordava haver sentit mai aquest nom tan estrany. Era una petita estació de fusta, força vella. Hi van baixar del tren cinc persones, a part d’ells, i no hi va pujar ningú. La gent venia a Futamatao per caminar per la muntanya i respirar-ne l’aire pur. Ningú no hi venia per veure el musical L’home de la Manxa, ballar en una discoteca coneguda per les seves nits boges, veure una exhibició de cotxes Aston Martin o sopar en un restaurant francès famós per les gambes i els llamàntols gratinats; n’hi havia prou de mirar la pinta de la gent per adonar-se’n.

Davant de l’estació no hi havia res que es pogués considerar un comerç ni cap rastre de persones, però tot i així hi havia un taxi aturat. Devia venir-hi a les hores que arribaven els trens. La Fukaeri hi va fer un petit truc a la finestra. Quan es va obrir la porta hi va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè també hi entrés. Quan la porta va estar tancada la Fukaeri va indicar breument al taxista on anaven, i ell va fer que sí amb el cap.

No feia tant temps que en Tengo no pujava a un taxi, però la ruta era increïblement complicada. Hi havia pujades molt costerudes i baixades molt pronunciades, la carretera era tan estreta com els camins de pagès on es pateix tant quan et trobes algú que ve de cara, i hi havia un munt de revolts i giragonses. Tot i així, el conductor gairebé no reduïa gens la velocitat, i en Tengo, amb els nervis de punta, va haver de fer tot el viatge aferrat a la maneta de la porta. Després va venir una pujada increïblement pronunciada que semblava una pista d’esquí i per fi el taxi es va aturar en una mena de cim d’una petita muntanya. Allò era com pujar en una atracció, més que no pas en un taxi. En Tengo va donar al taxista els dos bitllets que s’havia tret de la cartera i va agafar el rebut i el canvi que li va tornar.

Davant de la casa vella d’estil japonès hi havia un Mitsubishi Pajero compacte de color negre i un gran Jaguar de color verd. El Pajero estava relluent, però el Jaguar era un model antic i estava tot cobert d’una capa de pols blanca que feia que gairebé no se’n distingís el color original. El parabrisa també era molt brut i semblava que feia temps que no l’havien conduït. L’aire tenia una puresa astoradora, i al voltant el silenci era absolut, tan profund que semblava que l’oïda s’hi hagués d’adaptar per sentir-lo. Feia l’efecte que el cel s’enretirés cap amunt, i en sortir a fora es notava a la pell l’agradable calidesa de la llum del sol. De tant en tant se sentia el cant agut d’un ocell que en Tengo no coneixia, però era impossible trobar-lo amb la mirada.

La casa era un gran edifici d’aire distingit. Devia fer molt temps que l’havien construït, però estava molt ben cuidat. Els arbres del jardí també estaven molt ben cuidats, fins al punt que, de tan ben podats, n’hi havia alguns que semblaven de plàstic. Hi havia un pi molt gros que projectava una gran ombra a terra. La vista era molt àmplia, però fins on abastava l’ull no es veia ni una sola casa al voltant. En Tengo va pensar que s’havia de sentir un gran odi pel contacte amb la gent per anar a viure expressament en un lloc tan poc avinent.

La Fukaeri va fer córrer la porta de l’entrada, que estava tancada amb clau, va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè l’acompanyés. No els va sortir a rebre ningú. Es van treure les sabates en un vestíbul terriblement ampli i silenciós, van passar per un corredor glaçat acabat d’encerar i van entrar a la sala de visites. Per la finestra de la sala es veia una vista panoràmica de la serralada. També es distingia un riu que serpentejava reflectint la llum del sol. La vista era meravellosa, però en Tengo no estava amb ànims per posar-se a contemplar-la. La Fukaeri va fer seure en Tengo en un gran sofà i va sortir sense dir res. El sofà feia olor d’una altra època; en Tengo no hauria sabut endevinar de quina.

L’absència de decoració arribava a fer por. Damunt de la tauleta baixa, feta amb una sola peça de fusta gruixuda, no hi havia absolutament res: ni un cendrer, ni un tapet. A les parets tampoc no hi havia cap quadre, ni cap rellotge, ni calendari. No hi havia ni un sol gerro. No hi havia cap bufet, ni cap moble que s’hi assemblés. No hi havia ni revistes ni llibres. Només hi havia una catifa antiga a terra, de la qual ja no es distingia el disseny, i un conjunt de sofàs igual de vells: el sofà on en Tengo estava assegut, gros com una balsa, i tres butaques. Hi havia una gran llar de foc al mig de la sala, però res no feia pensar que s’hi hagués fet foc últimament. Tot i ser a mitjan abril, l’habitació estava glaçada: encara conservava la gelor que hi havia calat durant l’hivern. Semblava que fes força temps que algú hagués pres la ferma decisió que allí no s’hi rebrien visites. La Fukaeri va tornar i, com era d’esperar, es va asseure al costat d’en Tengo sense dir res.

Cap dels dos no va dir res durant una bona estona. La Fukaeri estava reclosa en el seu laberint interior, i en Tengo es calmava respirant profundament, en silenci. A banda dels cants dels ocells que de tant en tant se sentien al lluny, a l’interior de la sala regnava un silenci absolut. En Tengo tenia la sensació que si afinava l’oïda podria percebre totes les implicacions que contenia aquella calma. No era tan sols que no se sentís ni un sol soroll: semblava que el silenci mateix volgués donar compte d’alguna cosa. En Tengo, sense pensar-hi, va fer un cop d’ull al seu rellotge. Va aixecar el cap per observar el paisatge de la finestra i després va tornar a mirar el rellotge. Havien passat molt pocs segons: el temps passa molt a poc a poc, els matins de diumenge.

Al cap de deu minuts, sense cap avís, la porta es va obrir de sobte i amb passos apressats va entrar un home prim a la sala de visita. Devia tenir uns seixanta-cinc anys. Duia l’esquena recta com si a dins hi portés una post de ferro, i la barbeta tirada cap enrere. Tenia les celles molt poblades i portava unes ulleres negres molt gruixudes, com si volgués fer por a la gent. Els moviments de totes les parts del seu cos feien pensar en els d’una màquina compacta i sofisticada. Cap no era sobrer: tots duien a terme una funció determinada. En Tengo va fer l’intent de posar-se dret per saludar-lo, però ell li va fer un gest ràpid amb la mà per indicar-li que es quedés assegut. D’acord amb el senyal, en Tengo va tornar a instal·lar-se al sofà, i l’home, com si es tractés d’una competició, va afanyar-se a seure a la butaca del davant. Llavors, durant un moment, l’home es va limitar a observar la cara d’en Tengo sense dir res. No tenia una mirada penetrant, però els seus ulls ho observaven tot de cap a cap, sense descans. De vegades es tancaven una mica, de vegades s’obrien, com si fossin la lent de la càmera que estigués ajustant un fotògraf.

L’home portava un jersei verd fosc damunt d’una camisa blanca i pantalons de llana de color gris fosc. Totes les peces feien l’efecte d’haver estat molt utilitzades durant deu anys: s’adaptaven molt bé al cos, però estaven una mica gastades. No devia ser una persona que es preocupés gaire pel que es posava, o bé al seu entorn no hi havia ningú que es preocupés per com anava vestit. Tenia els cabells esclarissats, la qual cosa accentuava notòriament la llargada que tenia el seu cap del front al clatell. Anava afaitat i tenia la barra quadrada. Els llavis petits i prominents, com de nen, eren l’únic tret que no s’adeia amb la impressió general que produïa. En alguns llocs li havien quedat pèls de la barba sense afaitar, però potser només ho semblava a causa de la llum: la claror del sol de la muntanya que entrava per la finestra semblava tenir una qualitat diferent d’aquella a què en Tengo estava acostumat.

– Perdona que t’hagi fet venir tan lluny. -Hi havia una vivesa molt característica, en la seva manera de parlar: era la pròpia d’una persona acostumada de fa temps a parlar davant del públic, potser defensant els seus punts de vista.- Hi ha circumstàncies que em fan molt complicat sortir d’aquí, i per això t’he hagut de demanar que vinguessis tu.

En Tengo li va dir que no li feia absolutament res. Després es va presentar i es va disculpar per no tenir targetes de visita.

– Jo em dic Ebisuno -va respondre l’home-, i tampoc tinc targetes de visita.

– Ebisuno -va repetir en Tengo.

– Tots em diuen Professor. Fins i tot, no sé per què, la meva filla real em diu professor.

– ¿Com s’escriu, el seu nom?

– És un nom força insòlit, que només es veu rarament. Eri, escriu-li el meu nom.

La Fukaeri va fer que sí, va treure una mena d’agenda i amb un bolígraf va escriure lentament el caràcters de «salvatge» i de «camp» a la pàgina en blanc, esmerçant-hi força temps. Semblava que els caràcters haguessin estat escrits en un totxo fent servir un clau; no es podia dir que no tinguessin personalitat pròpia.

– En anglès seria «field of savages». Abans em dedicava a l’antropologia cultural, i aquest nom és molt adequat, per a aquest camp d’estudis -va dir el Professor, mentre els seus llavis dibuixaven un gest que recordava un somriure. Tot i així, els ulls no van deixar d’estar alerta ni un moment.- Però vaig deixar la investigació fa força temps. El que faig ara no hi té res a veure. He passat a una altra mena de field of savages, per viure.

Realment era un nom força insòlit, però en Tengo recordava haver-lo sentit en alguna banda. Estava segur que a la segona meitat dels anys seixanta hi havia un professor famós que es deia Ebisuno. Havia publicat uns quants llibres, i en aquella època tenia una reputació considerable. No sabia exactament de què tractaven els llibres, però el nom li havia quedat gravat. Tanmateix, en algun moment s’havia deixat de sentir.

– Em sembla que l’he sentit alguna vegada, aquest nom -va dir en Tengo temptativament.

– Podria ser -va dir el Professor, mirant al lluny, com si parlés amb algú que no era allí-. Però deu fer fa molt temps, en tot cas.

En Tengo era capaç de sentir la respiració silenciosa de la Fukaeri asseguda al seu costat. Una respiració lenta i profunda.

– Tengo Kawana -va dir el Professor, com si llegís el seu nom en una placa.

– Això mateix -va dir en Tengo.

– Vas estudiar matemàtiques a la universitat i ara n’ensenyes en una acadèmia de Yoyogi -va dir el Professor-. Però, per una altra banda, també escrius novel·les. Això és el que m’ha explicat la Fukaeri, fins ara. ¿És correcte?

– Sí -va dir en Tengo.

– Doncs no sembles ni professor de matemàtiques ni novel·lista.

En Tengo va somriure amb amarguesa.

– Algú em va dir el mateix, fa no res. Segur que és per culpa del meu físic.

– No ho he dit en el mal sentit -va dir el Professor. Es va posar un dit al pont de les ulleres negres:- No és pas dolent en absolut, no semblar alguna cosa. És només que encara no t’has acabat de definir.

– Moltes gràcies per dir-ho, però, de fet, encara no sóc novel·lista. Només estic provant d’escriure novel·les.

– Provant.

– És a dir, que intento aprendre’n a força d’equivocar-me.

– Ja ho entenc -va dir el Professor, i es va fregar les mans lleument, com si s’adonés per primera vegada que l’habitació estava glaçada-. I, pel que he sentit, vols refer la novel·la que ha escrit l’Eri perquè sigui més bona i intentar que guanyi el premi per a nous autors d’una revista literària. I voleu presentar-la a ella com a novel·lista. ¿Ho dic bé?

En Tengo va escollir les paraules amb molt de compte.

– Bàsicament, sí. Aquest pla el va pensar un editor que es diu Komatsu. Jo no sé si realment el podem dur a terme, però, ni tampoc si és correcte des d’un punt de vista ètic. La part que em correspon a mi en aquesta història és només la de reescriure el text de Crisàlide d’aire. O sigui, que hi faig una aportació tècnica. De l’altra part se’n fa responsable aquest editor, en Komatsu.

El Professor va estar-se un moment concentrat, pensant alguna cosa. La sala havia tornat a quedar en silenci, i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant. Després va tornar a parlar.

– Ha estat aquest tal Komatsu qui ha tingut aquesta idea i tu hi col·labores en l’aspecte tècnic.

– Exactament.

– Jo vinc del món acadèmic i la veritat és que no m’apassionen gaire, les novel·les, de manera que no conec les pràctiques habituals en aquest àmbit, però em fa tota la impressió que això que vosaltres voleu fer és una mena d’estafa. ¿O m’equivoco?

– No, no s’equivoca. A mi em fa la mateixa impressió -va dir en Tengo.

El Professor va esbossar una ganyota.

– Però, tot i que dius que tens dubtes sobre si aquest pla és ètic, estàs disposat a continuar-hi participant.

– Potser no és exacte dir això de continuar, però és veritat que hi vull participar.

– ¿I com és, això?

– Aquesta és la pregunta que m’he estat fent a mi mateix durant aquesta última setmana -va dir en Tengo amb tota sinceritat.

El Professor i la Fukaeri van esperar callats que en Tengo continués parlant.

– Tant la raó, com el sentit comú, com l’instint em diuen que m’aparti d’aquesta història sense perdre ni un moment. Normalment sóc una persona seriosa i amb sentit comú, i no m’agraden els jocs ni les aventures. Potser hauria de dir que sóc tímid, més aviat. Però, just aquesta vegada, sóc totalment incapaç de dir que no a aquesta idea tan perillosa que ha tingut en Komatsu. I per una sola raó: Crisàlide d’aire m’agrada moltíssim. Si es tractés d’una altra obra, hauria dit que no a l’instant.

El Professor va mirar la cara d’en Tengo amb expressió de sorpresa.

– És a dir, que a tu no t’interessa la part del pla que implica fer una estafa però tens un gran interès a reescriure l’obra. ¿Vols dir això?

– Això mateix. Hi tinc més que un «gran interès». Si Crisàlide d’aire s’ha de reescriure, no penso deixar que sigui ningú altre, que ho faci.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va fer una cara com si s’hagués posat una cosa àcida a la boca sense adonar-se’n-. Ja ho veig. Em sembla que ja ho entenc, més o menys, com et sents. ¿I l’objectiu d’aquest Komatsu, quin és? ¿Els diners? ¿O bé la fama?

– Si li dic la veritat, jo tampoc no ho acabo d’entendre, què vol en Komatsu -va dir en Tengo-. Però diria que el que l’empeny a fer això és alguna cosa més important, que els diners o la fama.

– ¿Per exemple?

– Potser ell no ho admetria, però en Komatsu també té una obsessió per la literatura. Aquesta mena de gent sempre busca el mateix: trobar alguna cosa que, sense cap mena de dubte, sigui autèntica, encara que només sigui una vegada a la vida, i oferir-la al món en safata.

El Professor va observar la cara d’en Tengo durant un moment.

– És a dir, que tots dos teniu una raó diferent per fer-ho; una raó que no són els diners ni la fama.

– Sí, crec que seria això.

– Però sigui quina sigui la raó que tingueu, tal com dius, es tracta d’un pla força perillós. Si en algun moment del procés la veritat sortís a la llum, és segur que hi hauria un escàndol, i les crítiques que rebríeu no anirien dirigides només a vosaltres dos. Podria ser que la vida de l’Eri, que només té disset anys, en sortís afectada d’una manera fatal. Això és el que em preocupa més, de l’assumpte de què estem parlant.

– És normal, que estigui preocupat -va dir en Tengo fent que sí amb el cap-. Té tota la raó.

L’espai que separava les celles negres i espesses del Professor es va reduir un centímetre.

– Però, igualment, encara que això pugui representar un perill per a l’Eri, tu em demanes que et deixi reescriure Crisàlide d’aire.

– Tal com li he dit abans, aquest desig que sento no té res a veure amb la lògica ni amb el sentit comú, i no el puc controlar. Evidentment, faré tot el que pugui perquè a l’Eri no li passi res, però tampoc no li puc prometre que no correrà cap perill. Això seria dir una mentida.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va tossir una vegada com per fer una pausa en la seva argumentació-. Sembla que ets una persona honesta, tot i les circumstàncies.

– Com a mínim, intento ser tan franc com puc.

El Professor es va observar un moment les mans, que s’havia posat damunt els genolls, com si fossin una cosa insòlita. En va mirar els dorsos i després les va girar i en va observar els palmells. Aleshores va alçar el cap i va parlar.

– ¿I, així, a en Komatsu li sembla que aquest pla pot funcionar?

– La seva opinió és que «en qualsevol assumpte sempre hi ha dues cares que cal considerar» -va dir en Tengo-: la cara bona i la cara no tan dolenta.

El Professor va riure.

– Una opinió força insòlita. Aquest Komatsu, ¿és molt optimista o confia molt en si mateix?

– Ni una cosa ni l’altra. Només és un cínic.

El Professor va fer lleugerament que no amb el cap.

– Doncs si és un cínic, vol dir que és molt optimista. O bé confia molt en si mateix. Ha d’anar per aquí.

– Potser sí que hi té tirada.

– Deu ser una persona complicada.

– Força complicada -va dir en Tengo-. Però no és gens ruc.

El Professor va sospirar lentament. Després es va girar cap a la Fukaeri.

– ¿Què et sembla, Eri? ¿Què en penses, tu, d’aquest pla?

La Fukaeri va fitar un punt indeterminat de l’espai durant un moment i després va dir:

– Em sembla bé.

El Professor va aportar les paraules que faltaven a la resposta concisa de la Fukaeri:

– O sigui, que no t’importa que aquest home reescrigui Crisàlide d’aire.

– No m’importa -va respondre la Fukaeri.

– Podria ser que tinguessis problemes, per culpa d’això.

La Fukaeri no va respondre: es va limitar a abrigar-se encara més bé amb el coll del càrdigan. Tanmateix, els gestos amb què ho va fer mostraven ben clarament la fermesa de la decisió que havia pres.

– Potser té raó, la noia -va dir el Professor, com si es donés per vençut.

En Tengo observava les petites mans de la Fukaeri, que s’havien convertit en punys.

– Hi ha un altre problema, però -va dir el Professor-. En Komatsu i tu voleu donar a conèixer Crisàlide d’aire i presentar l’Eri com a novel·lista. Però aquesta noia té un problema de lectura: dislèxia. ¿Ho sabíeu, això?

– Me n’he assabentat per sobre fa una estona, al tren.

– Segurament és de naixement. Per culpa d’això, sempre s’han pensat que té alguna mena de retard mental, a l’escola, però en realitat és una noia molt intel·ligent. Té una saviesa molt profunda. Però, igualment, el fet que tingui dislèxia no pot pas afavorir gaire el vostre pla, per dir-ho suaument.

– ¿Quanta gent hi ha, en total, que n’estigui al corrent?

– A part d’ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filla Azami i tu. No ho sap ningú més.

– ¿No ho saben, els professors de l’escola on va anar l’Eri?

– No. És una escola de poble molt petita. No deuen haver sentit parlar mai de la dislèxia. I, a més a més, hi va anar durant molt poc temps, a l’escola.

– Així, potser sí que podríem aconseguir d’amagar-ho.

El Professor es va mirar un moment en Tengo, com si estigués intentant valorar-lo.

– Sembla que l’Eri hi confia, en tu -li va dir al cap de poc-, tot i que no acabo d’entendre per què. Però…

En Tengo va callar, tot esperant que continués.

– Però jo hi confio, en l’Eri, i si ella diu que podem deixar l’obra a les teves mans, jo no puc fer res més que acceptar-ho. De tota manera, hi ha unes quantes coses relacionades amb ella que hauríeu de saber, si realment teniu la intenció de continuar amb el vostre pla -va dir el Professor, espolsant-se unes quantes vegades el genoll dret dels pantalons com si hi tingués algun fil-: on va viure, i com, quan era petita, i com va ser que jo me’n vaig fer càrrec. Si t’ho començo a explicar, ens hi estarem força estona.

– L’escolto -va dir en Tengo.

La Fukaeri es va redreçar al costat d’en Tengo. Encara s’aguantava el coll del càrdigan amb totes dues mans i el mantenia al voltant del seu.

– Molt bé -va dir el Professor-. Hem de recular a la dècada dels seixanta. El pare de l’Eri i jo vam ser amics íntims durant molt temps. Jo tenia deu anys més, però tots dos fèiem de professors a la mateixa facultat de la mateixa universitat. El nostre caràcter i la nostra visió del món eren força diferents, però congeniàvem molt. Tots dos ens havíem casat força grans, i tots dos havíem tingut una filla al cap de poc temps de casats, i com que vivíem a la mateixa residència, les nostres famílies sempre anaven juntes a tot arreu. La feina també ens anava bé: en aquella època, ens veníem com a «acadèmics agressius», i de tant en tant sortíem als mitjans de comunicació. Va ser una època plena d’alegria, per diverses raons.

»Però a mesura que s’acostava la fi de la dècada dels seixanta, el món va començar a fer pudor de socarrim. Als setanta, amb vista a la renovació del tractat de pau entre el Japó i els Estats Units, el moviment estudiantil va començar a intensificar-se, la universitat va ser clausurada, hi va haver xocs amb les forces d’ordre públic, es van produir sagnants enfrontaments interns i hi va haver morts. Tot això va fer que la situació es tornés força complicada, i jo vaig decidir deixar la universitat. Ja de bon principi no m’agradava gaire el món acadèmic, i en aquella època se’m va fer totalment insuportable. Tant me feien els qui anaven a favor del sistema com els qui hi anaven en contra: tot plegat, allò no era res més que un enfrontament entre organitzacions diferents. I jo, per començar, no hi confio, en les organitzacions, siguin grans o petites. Per l’edat que aparentes, tu llavors encara no hi devies ser, a la universitat, ¿oi?

– Quan jo hi vaig entrar les protestes ja havien estat totalment reprimides.

– Vas arribar acabada la festa.

– Sí.

El Professor va aixecar un moment les mans enlaire i després les va abaixar fins a col·locar-se-les damunt dels genolls.

– Jo vaig deixar la universitat, i el pare de l’Eri també en va sortir al cap de dos anys. En aquella època, ell compartia les idees revolucionàries de Mao Zedong i donava suport a la Revolució Cultural xinesa, perquè llavors pràcticament no teníem cap informació sobre fins a quin punt arribava a ser cruel i inhumana l’altra cara de la Revolució Cultural. Citar els textos de Mao Zedong es va convertir en una mena de moda, entre una part dels intel·lectuals. El pare de l’Eri va crear una organització d’estudiants, una mena d’exèrcit radical semblant a l’Exèrcit Roig, i va participar en la vaga de la universitat. Hi va haver estudiants d’altres universitats que van entrar a l’organització seguint-lo a ell. Durant un temps, el grup que liderava va arribar a ser força gran. A petició de la direcció de la universitat, les forces antiavalots hi van irrompre, el van detenir juntament amb els estudiants que s’hi havien fet forts i van presentar càrrecs en contra seva. Després, en vista dels fets, el van acomiadar. L’Eri encara era molt petita, i segurament no se’n recorda gens, de tot això.

La Fukaeri no va dir res.

– El seu pare es deia Tamotsu Fukada, i en sortir de la universitat va aplegar deu alumnes que havien format el nucli del seu Exèrcit Roig i van entrar tots a l’Escola Takashima. Com que la major part dels alumnes havien estat expulsats de la universitat, el més urgent era trobar un lloc on anar, i Takashima no era una mala opció. Se’n va parlar una mica, als mitjans de comunicació. ¿N’havies sentit res?

En Tengo va fer que no amb el cap:

– No, no res.

– La família Fukada hi va anar tota junta; és a dir, la seva dona i l’Eri el van acompanyar. Tota la família va entrar a Takashima. ¿Saps què és, oi, l’Escola Takashima?

– En sé quatre coses -va dir en Tengo-. És una mena de comuna en la qual tots els aspectes de la vida quotidiana són compartits, i que viu de l’agricultura. També treballen molt amb productes làctics, a tot el país. Neguen totalment la propietat privada, i tot el que posseeixen és propietat col·lectiva.

– Això mateix. En Fukada buscava la seva utopia al sistema de Takashima -va dir el Professor, amb aire trist-. Però no cal dir que les utopies no existeixen, per molt que les busquem, igual que la pedra filosofal o la joventut eterna. El que fan a Takashima, si vols saber la meva opinió, és fabricar robots incapaços de pensar. Et treuen els engranatges del cervell que et permeten pensar les coses per tu mateix. És un món com el que George Orwell va descriure a la seva novel·la. Però com ja deus saber, no n’hi ha pas poca, al món, de gent que el que vol és viure en aquest estat de mort cerebral. Perquè, al capdavall, és més fàcil així, perquè no has de pensar en res complicat i l’únic que has de fer és callar i seguir les ordres dels de dalt. I no passes gana. Potser sí que Takashima és la utopia, per a la gent que vol viure en un món com aquest.

»Però en Fukada no era aquesta mena de persona. Era una persona que volia pensar-ho tot per ell mateix, un home que s’havia guanyat la vida treballant professionalment en això. Evidentment, això ja ho sabia, de bon començament. Quan el van expulsar de la universitat es va endur els alumnes més intel·ligents, i, com que no tenia cap altre lloc on anar, va triar aquell per refugiar-s’hi de moment. Dit d’una altra manera: el que li interessava a ell eren els coneixements que li podia proporcionar el sistema de Takashima. El primer de tot, per a ells, era aprendre’n les tècniques agrícoles. Tant en Fukada com els estudiants havien crescut a la ciutat i no en sabien absolutament res, d’agricultura, igual que jo no sé com es construeix un coet. Per tant, n’havien d’aprendre els coneixements i les tècniques pràctiques partint de zero. I també tenien moltes coses a aprendre sobre distribució de mercaderies, les possibilitats i els límits de l’agricultura de subsistència o les regles concretes que han de regir la vida comunitària. Van viure durant dos anys a Takashima i hi van aprendre tot allò que hi havia per aprendre. Tots aprenien molt ràpid, quan els interessava. Van analitzar amb molta cura els punts forts i els punts febles de Takashima. Després, en Fukada va deixar Takashima amb un grup d’estudiants que el van seguir i se’n va independitzar.

– Takashima era divertit -va dir la Fukaeri.

El Professor va somriure.

– Sí que deu ser un lloc divertit, per als nens petits. Però quan creixen i arriben a una edat en què ja tenen criteri propi, la vida a Takashima es converteix en un infern, per a la majoria de nens, perquè senten el desig de pensar les coses per si mateixos i els de dalt els l’eliminen a la força. Com si els fessin un embenat al cervell.

– Un embenat -va preguntar la Fukaeri.

– A la Xina, antigament, a les nenes petites els posaven unes sabates que eren massa petites per a elles, perquè els peus no se’ls fessin grossos -va explicar en Tengo.

La Fukaeri va quedar callada mentre mirava d’imaginar-s’ho. El Professor va continuar.

– Evidentment, al nucli del grup escindit que liderava en Fukada hi eren ell i els estudiants que havien integrat la força inspirada en l’Exèrcit Roig, però van sorgir altres persones que s’hi volien afegir i el grup va anar creixent com una bola de neu, de manera que al final va ser més nombrós del que havien imaginat. Al seu voltant no hi havia pas poca gent que havia entrat a Takashima perseguint un ideal però que no en suportaven el funcionament i havien acabat desil·lusionats. Entre ells hi havia qui volia viure en una comuna a la manera hippie, estudiants d’esquerra frustrats per la derrota que havien sofert en les protestes universitàries i persones que havien entrat a Takashima farts de la societat convencional i volien viure en un entorn nou, més espiritual. N’hi havia de solters i d’altres, com en Fukada, que hi havien portat la família. Era com una gran reunió familiar, un grup de gent molt diversa, i en Fukada els feia de líder. Tenia una capacitat de lideratge innata, com Moisès, el guia dels israelians. Era molt intel·ligent, tenia dots d’orador i un gran discerniment. Tenia molt carisma, i era força robust. Sí, diria que feia just la teva alçada. De manera natural, la gent el situava al centre del grup i acceptava les seves decisions.

El Professor va separar les mans i va indicar la grandària del cos d’aquell home. La Fukaeri va observar la distància entre totes dues mans i després va mirar el cos d’en Tengo, però no va dir res.

– En Fukada i jo teníem caràcters i punts de vista totalment diferents. Ell era un líder nat, i jo era un llop solitari. Ell era una persona molt política, i jo sóc totalment apolític. Ell era un gegant, i jo un nan. Ell era guapo i tenia molta presència, i jo era un intel·lectual amb pinta estrafolària que no agradava gens a les dones. Però, tot i així, tots dos érem molt bons amics. Ens respectàvem i confiàvem l’un en l’altre. No exagero si dic que érem els millors amics que es poden tenir.

El grup que liderava en Tamotsu Fukada va trobar un poble deshabitat com el que buscaven a les muntanyes de Yamanashi, un poble on gairebé no vivia ningú perquè no hi havia joves que continuessin conreant els terrenys i la gent que hi quedava era massa gran per fer les feines del camp. Només van haver de posar-hi els diners per adquirir les cases i els terrenys, inclosos els hivernacles. L’ajuntament també els va donar subvencions amb la condició que continuessin l’explotació dels camps existents. També van obtenir descomptes fiscals, com a mínim durant els primers anys. A més a més, en Fukada tenia una font de capital pròpia, per bé que el professor Ebisuno no sabia d’on venien aquests diners, ni de quina manera els havia obtingut.

– En Fukada era molt reservat, en relació amb aquesta font de capital, i mai no en va revelar el secret a ningú, però, fos com fos, va treure d’algun lloc la quantitat no gens menyspreable de diners que necessitava per establir la comuna. Amb aquests diners van comprar maquinària agrícola i materials de construcció i van crear un fons de reserva. Van arreglar ells mateixos les cases que ja existien i van construir les instal·lacions necessàries perquè hi poguessin viure una trentena de persones. Això va ser el 1974. El nom que van escollir per a la nova comuna va ser el de Sakigake.

¿Sakigake?, va pensar en Tengo. Aquest nom li sonava, però, per molt que s’hi esforcés, no aconseguia recordar on l’havia sentit. Això el va posar insòlitament nerviós. El professor va continuar l’explicació.

– En Fukada estava mentalitzat que seria força dur dirigir la comuna durant els primers anys, fins que no s’haguessin adaptat al nou terreny, però tot va ser més fàcil del que havia previst. El temps els va ser molt favorable, i els veïns de la zona també els van ajudar, quan va caldre. A la gent li agradava el caràcter franc d’en Fukada, que era el cap del grup, i va quedar impressionada en veure els joves de Sakigake suant la cansada als camps per tirar endavant la collita. Els habitants de la zona els anaven a veure sovint i els donaven consells útils. D’aquesta manera, el grup va anar assimilant coneixements pràctics sobre l’agricultura i va aprendre a viure en contacte amb la terra.

Bàsicament, fins llavors Sakigake havia continuat funcionant amb els principis que havien après a Takashima, però hi van introduir algunes idees pròpies. Per exemple, es van passar totalment a l’agricultura ecològica. Van optar per no emprar pesticides químics per prevenir les plagues i van cultivar les verdures fent servir només adob orgànic. També van endegar un sistema de venda d’aliments per correu adreçat a les capes més benestants de la ciutat, perquè així podien fixar un preu unitari més alt. Van ser els precursors de l’agricultura ecològica. Van tenir molta vista. Com que la majoria dels membres del grup havien crescut en entorns urbans, sabien molt bé què és el que vol, la gent de ciutat: estaria disposada a pagar força diners, per tenir verdura bona i fresca, no contaminada. Van signar un contracte amb una empresa de distribució, van simplificar el procés d’enviament i van crear un sistema propi que els permetia fer arribar els aliments a la ciutat amb molta rapidesa. També van ser precursors en el fet de presentar com a atractiva la verdura que creix de la terra i no té un aspecte estàndard.

– Vaig visitar diverses vegades la granja d’en Fukada, i vaig parlar amb ell -va dir el Professor-. Se’l veia ple de vida, creava un entorn nou i hi provava noves possibilitats. Potser aquella va ser l’etapa més tranquil·la i satisfactòria de totes. I la seva família també semblava haver-se acostumat a aquella nova vida.

»També va augmentar el nombre de persones que havien sentit parlar bé de la granja de Sakigake i sol·licitaven d’entrar-hi. La venda per correu va fer que el seu nom s’anés coneixent cada vegada a més llocs, i els mitjans de comunicació també n’havien parlat com a exemple de comuna amb èxit. No eren pas poques les persones que tenien ganes de fugir de la realitat, on vivien ofegats pels diners i la informació, i volien viure enmig de la natura, guanyant-se el pa amb la suor del seu front, i aquesta era la mena de gent que se sentia atreta per Sakigake. Quan algú sol·licitava d’entrar-hi li feien una entrevista i un examen i, si semblava que els podia ser útil, l’admetien com a membre. No és que admetessin qualsevol persona que hi anés: els membres havien de tenir unes qualitats i uns principis morals alts. Buscaven gent que tingués coneixements d’agricultura i que fos prou forta per aguantar el treball físic tan dur que feien. També volien que hi hagués un nombre semblant d’homes i de dones, i per això les dones hi eren benvingudes. Amb l’augment de persones es va haver d’engrandir també l’explotació, però com que encara quedaven uns quants terrenys i edificis als voltants, no va ser difícil fer créixer les instal·lacions. Al començament, el nucli central del grup l’havien integrat persones solteres, però el nombre de famílies va anar augmentant gradualment. Entre els nouvinguts també hi havia persones amb formació universitària que es dedicaven a professions especialitzades, com ara metges, enginyers, professors o comptables. Aquesta mena de gent era ben rebuda, a l’organització, perquè els coneixements especialitzats eren útils.

– ¿En aquesta comuna també es va adoptar el sistema de propietat col·lectiva originària, com a Takashima? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, en Fukada va deixar de banda la propietat col·lectiva. Políticament era radical, però es mirava la cosa amb realisme i distància. El que perseguia era crear una comunitat més amable, i no pas una societat que funcionés com una colònia de formigues. El sistema que van adoptar va ser el de dividir el grup en diverses unitats dins les quals es desenvolupava la vida col·lectiva. Es reconeixia la propietat privada, i fins a cert punt també es repartien els beneficis. Si algú no estava content a la unitat a la qual pertanyia, podia passar a formar part d’una altra, i tothom era lliure d’abandonar la mateixa organització de Sakigake. També hi havia llibertat per relacionar-se amb l’exterior, i pràcticament no hi havia cap mena d’adoctrinament ni de rentat de cervell. En Fukada havia après a Takashima que un sistema natural com aquest, que deixava córrer l’aire, feia que el treball fos més eficient.

Sota la direcció d’en Fukada, l’economia de la granja de Sakigake havia anat sobre rodes, però al final la comuna es va dividir en dues faccions ben definides. Això era inevitable, des del moment que en Fukada va crear un sistema d’unitats que convivien en pau. Una era la facció violenta, el nucli de la qual estava integrat per les unitats dels antics membres de l’Exèrcit Roig que havia creat el mateix Fukada, i que tenia la revolució com a fi. Aquest grup considerava que la vida a la comuna agrícola era tan sols una de les fases que havien de conduir a la revolució. Havien de continuar treballant d’amagat mentre feien les tasques del camp fins que, arribat el moment, agafarien les armes i s’aixecarien: aquesta era la posició que mantenien fermament.

L’altra era la facció moderada, i, per bé que compartia amb la violenta l’oposició al sistema capitalista, se n’apartava políticament i tenia com a ideal viure en comunitat enmig de la natura practicant una economia de subsistència. A la granja, la facció moderada era la més nombrosa. Les dues faccions eren com l’oli i l’aigua. Atès que en la feina quotidiana dels camps els objectius eren els mateixos, no hi havia friccions, però quan el conjunt de la comuna havia de prendre alguna decisió que tingués a veure amb les directrius que la regien sempre hi havia dos punts de vista clarament separats. Passava sovint que no trobaven un terreny de debat comú, i en aquestes ocasions es produïen discussions molt violentes. Arribats a aquesta situació, era qüestió de temps, que es dividís la comuna.

A mesura que passava el temps cada vegada es va fer més difícil mantenir una posició de neutralitat a l’interior de la comuna. Al final, en Fukada també es va veure obligat a escollir entre una de les dues posicions. En aquella època ell ja s’havia adonat, més o menys, que al Japó de la dècada dels setanta del segle xx no hi havia espai ni suport per fer la revolució. A més, des de bon començament ell havia pensat en la revolució com en una possibilitat, o, dit d’una altra manera, com en una metàfora, o una hipòtesi. Creia que perquè la societat estigués sana hi havia d’haver qui defensés idees tan contràries al sistema i tan subversives com aquestes, que aquestes idees eren l’espècia que li permetia gaudir de bona salut. Tanmateix, l’objectiu que perseguien els estudiants que havia liderat fins aleshores era una revolució autèntica, que vessés sang de debò. Evidentment, en Fukada també n’era responsable: havia estat ell qui amb els seus discursos encesos, tan afins als temps que corrien, els havia ficat al cap tots aquests disbarats. No els havia avisat en cap moment que aquella revolució només era de mentida. Era un home honest, i molt intel·ligent. Com a intel·lectual també era excel·lent. Però, malauradament, era massa loquaç i tenia tendència a emborratxar-se amb les seves pròpies paraules, i, a un nivell profund, li faltava autocrítica i sentit de la realitat.

Arribada aquesta situació, la comuna Sakigake es va dividir. La facció moderada va continuar vivint al mateix poble amb el nom de Sakigake, mentre que la facció violenta es va traslladar a un altre poble abandonat que hi havia a cinc quilòmetres de distància i el va convertir en la base del seu moviment revolucionari. La família Fukada, com totes les altres, va decidir quedar-se amb la facció Sakigake. La separació va ser més o menys amistosa. Va tornar a ser en Fukada qui va obtenir capital d’algun lloc per finançar l’establiment de la comuna escindida. Després de l’escissió, totes dues comunes van continuar mantenint, formalment, una relació de col·laboració: s’intercanviaven productes que els calien, i, per motius econòmics, empraven els mateixos canals de distribució. Calia que s’ajudessin mútuament, si volien que les dues petites comunitats poguessin sobreviure.

Tanmateix, en realitat el contacte personal entre els membres de la comunitat original, Sakigake, i la nova comuna escindida es va interrompre així que es van separar, perquè els objectius que perseguien eren massa diferents. Tot i així, entre en Fukada i els estudiants radicals que havia liderat fins llavors hi va continuar havent una certa relació, fins i tot després de l’escissió. En Fukada sentia que tenia una gran responsabilitat envers els estudiants, perquè ell era qui en un principi havia creat l’organització i l’havia portat a les muntanyes de Yamanashi. No podia limitar-se a pensar en ell mateix i deixar-los de banda. A més a més, la comuna escindida necessitava la font de capital secreta d’en Fukada, per tirar endavant.

– Era com si en Fukada estigués partit en dos -va dir el Professor-. En realitat ja no creia que la revolució fos possible ni desitjable, però tampoc no la podia negar completament. Negar la revolució hauria estat com negar la vida que havia viscut fins llavors, com reconèixer, ni que fos a si mateix, que s’havia equivocat. Això no ho podia fer: era massa orgullós i, a més a més, tenia por dels conflictes que podrien esclatar entre els estudiants si els deixava sols, perquè en aquell moment en Fukada encara tenia una certa capacitat per controlar-los.

»Així, doncs, en Fukada va començar a viure anant i venint entre Sakigake i la comuna escindida. D’una banda era el cap de Sakigake, i de l’altra aconsellava la comuna de la facció violenta. Per tant, una persona que ja no creia en la revolució continuava alliçonant-ne altres sobre la mateixa qüestió. Alhora que duien a terme les tasques del camp, els membres de la facció escindida també s’entrenaven en l’ús de les armes i van començar a fer un adoctrinament ideològic estricte. A diferència d’en Fukada, es van tornar cada vegada més radicals des del punt de vista polític. La comuna va anar adoptant un secretisme estricte, fins que, arribat un cert moment, van deixar de permetre-hi l’entrada a persones de fora. En considerar-lo potencialment perillós, les forces de seguretat pública van començar a fer un cert seguiment d’aquell grup que predicava la revolta armada.

El Professor es va mirar altre cop els genolls dels pantalons, i després va tornar a alçar el cap.

– L’escissió de Sakigake es va produir el 1976; la Fukaeri se’n va escapar i va venir a casa l’any anterior. Va ser en aquella època que la comuna escindida va canviar de nom i es va passar a dir Akebono.

En Tengo va aixecar el cap i va cloure una mica els ulls.

– Un moment -va dir. Akebono. Aquell nom també l’havia sentit, n’estava segur. Però el record que en tenia també era molt vague, i no el sabia situar. L’únic que en va trobar van ser uns quants fragments aleatoris de coses que semblaven reals.- ¿Akebono no és pas aquell grup que va provocar aquell incident tan greu, no fa gaire temps?

– Exactament -va dir el professor Ebisuno, i va mirar en Tengo amb el posat més seriós que li havia vist fins aleshores-. Estic parlant d’Akebono, és clar; d’aquell grup que es va fer conegut quan es va enfrontar amb armes a la policia, a les muntanyes de Yamanashi, a prop del llac Motosu.

Un enfrontament armat, va pensar en Tengo. Recordava haver sentit parlar d’aquella història. Havia estat un incident molt greu. Però, per alguna raó, no aconseguia recordar-ne els detalls. Els fets estaven desordenats dins el seu cap, i quan intentava ordenar-los sentia com si li retorcessin el cos, com si la part de dalt i la de baix giressin en direccions oposades. Va sentir un dolor molt intens al centre del cap, i de sobte l’aire que l’envoltava es va fer més prim. Els sons li arribaven apagats, com si fos a dins de l’aigua. Li semblava que estava a punt de tenir un d’aquells «atacs».

– ¿Que et passa alguna cosa? -va preguntar el Professor amb aire preocupat. Li sentia la veu terriblement llunyana.

En Tengo va fer que no amb el cap i es va esprémer l’aire dels pulmons per parlar.

– Estic bé. Ara em passarà.

11

AOMAME

El cos és el santuari de la persona

Segurament es podrien comptar amb els dits les persones que havien perfeccionat les puntades de peu als ous fins al punt que ho havia fet l’Aomame. Cada dia n’estudiava les varietats possibles i les posava en pràctica als entrenaments. El més important de tot a l’hora de fer un cop de peu als ous era no vacil·lar absolutament gens. S’havia de llançar un atac despietat a la part més feble del contrari, amb la fúria d’un llamp, com quan Hitler no va dubtar a irrompre a Holanda i Bèlgica passant per alt la seva declaració de neutralitat i així va aconseguir crear un punt feble en la línia defensiva de França i fer-la caure amb facilitat. No es podia dubtar. Un instant de vacil·lació podia ser fatal.

En general aquesta era pràcticament l’única manera que una dona podia vèncer un home més alt i més fort que ella quan s’enfrontaven cara a cara. L’Aomame tenia aquesta profunda convicció. Aquella part del cos era el principal punt feble de les criatures conegudes com a homes, i la major part de vegades no estava prou ben protegida. Era un avantatge que no es podia desaprofitar.

Evidentment, l’Aomame, com a dona, no podia acabar d’entendre com era, concretament, el dolor que se sent quan et fan un bon cop de peu als ous. Tampoc no s’ho podia imaginar. El que sí que s’imaginava, més o menys, veient la reacció i l’expressió de la cara de l’home que n’ha rebut un, era que es tractava d’un dolor considerable. Cap home, per fort o per dur que fos, no semblava poder-lo suportar. I també semblava que hi havia implicada una pèrdua important de l’autoestima, en aquesta qüestió.

– És un dolor que et fa sentir com si el món s’estigués a punt d’acabar. No t’ho sabria explicar d’una altra manera. No és un dolor qualsevol -li va dir un home a l’Aomame, després de pensar-hi una mica, quan ella li va demanar que l’hi expliqués.

L’Aomame va rumiar una estona sobre aquest exemple. ¿Com si el món s’estigués a punt d’acabar?

– Doncs, dit al revés, ¿la fi del món deu ser com si et fessin una puntada de peu als ous? -va preguntar l’Aomame.

– Com que no hi tinc experiència, en la fi del món, no t’ho sabria dir, però potser sí -va dir el seu interlocutor, i va quedar un moment amb la mirada perduda-. L’únic que sents, en aquell moment, és una gran impotència. Que ets en un lloc fosc, desolat, i que ningú no et pot salvar.

Després d’aquesta conversa, l’Aomame, per casualitat, va veure una pel·lícula titulada A la platja que van fer una nit a la televisió, una pel·lícula nord-americana rodada a la segona meitat de la dècada dels seixanta. Esclatava una guerra mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica i una gran quantitat de caps nuclears volaven, com un estol de peixos voladors, entre els dos continents. La Terra quedava devastada i moria la gent de gairebé tot el món. Tanmateix, potser a causa dels vents o d’alguna altra raó, Austràlia, a l’hemisferi sud, era l’únic lloc on encara no havia arribat el núvol de cendra que causava la mort. Només era, però, una qüestió de temps: la destrucció de la humanitat era inevitable. La gent que quedava en aquella zona esperava que arribés el final sense poder-hi fer res, i cadascú passava els últims dies a la seva manera. Aquest era l’argument. Era una pel·lícula fosca, que no oferia cap possibilitat de salvació (en el fons tothom esperava que arribés la fi del món, però, va tornar a pensar l’Aomame veient la pel·lícula).

Fos com fos, mirant aquesta pel·lícula sola a mitjanit, l’Aomame va pensar: «Ja ho veig: és així, com et fa sentir un bon cop de peu als ous», i es va sentir prou satisfeta amb aquesta explicació.

En acabar la carrera d’educació física, l’Aomame havia treballat durant quatre anys en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i s’havia convertit en una jugadora vital de l’equip de softbol femení de l’empresa (era la llançadora principal i la quarta batedora). L’equip va obtenir molt bons resultats i va arribar a la final dels vuit millors equips unes quantes vegades. Tanmateix, el mes després que morís la Tamaki Ootsuka, l’Aomame havia deixat l’empresa i havia posat punt i final a la seva carrera com a jugadora de softbol, perquè no havia aconseguit tornar a tenir ganes de continuar competint en aquest esport. També tenia ganes de canviar la seva vida, i havia trobat feina com a instructora en un club esportiu de Hiroo gràcies a la recomanació d’un company de l’època de la universitat una mica més gran que ella.

Al club esportiu s’encarregava principalment de les classes de musculació i d’arts marcials. El club era famós i exclusiu, i cobrava una matrícula i unes quotes mensuals molt altes; també tenia molts socis famosos. L’Aomame hi havia organitzat unes quantes classes de defensa personal adreçades a dones. Aquest camp era l’especialitat de l’Aomame. Havia fet un ninot de roba pintat com si fos un home alt i fort, hi havia cosit un guant de treball de cotó negre a l’entrecuix perquè fes de testicles i havia fet que les sòcies hi practiquessin a fons els cops de peu. De vegades, a dins del guant hi entaforava dues pilotes d’esquaix per aconseguir més realisme, i les alumnes hi havien de fer cops de peus sense parar, de pressa i sense pietat. A la majoria de les dones aquest entrenament les entusiasmava, i la seva tècnica progressava de manera evident, però també hi havia socis -la majoria homes, és clar- que arrufaven les celles en veure l’escena, i els de la direcció del club s’havien queixat a l’Aomame que potser allò era fer-ne un gra massa. Com a resultat d’això, el director la va cridar i li va dir que a partir de llavors no s’excedís en l’entrenament dels cops de peu als testicles.

– Però a la pràctica és impossible, que una dona es pugui protegir de l’atac d’un home sense fer-li un cop de peu als ous -va replicar enèrgicament l’Aomame al director del club-. En general, els homes són més alts i més forts. L’única possibilitat de guanyar que tenen les dones és fent-los un atac ràpid als ous. Mao Zedong també ho deia: s’ha de buscar el punt feble de l’enemic i atacar-lo abans que ell ens ataqui a nosaltres. Aquesta és l’única oportunitat que té una guerrilla de derrotar un exèrcit formal.

– Com ja saps, el nostre és un dels clubs esportius més exclusius de la ciutat -va dir el director amb cara contrariada-. Molts dels nostres socis són famosos. Hem de preservar la seva dignitat en tots els aspectes. La imatge és molt important. Sigui quina sigui la raó per fer-ho, no queda gaire digne aplegar un grup de jovenetes i fer que practiquin els cops de peu a l’entrecuix d’un ninot mentre criden. Hi ha hagut casos de persones que han vingut a veure les instal·lacions amb la intenció de fer-se socis i quan per casualitat han vist la teva classe s’han fet enrere. Tant me fa, què diguessin Mao Zedong o Gengis Khan: a molts homes, aquesta imatge els incomoda, els irrita i els fa por.

L’Aomame no se sentia gens ni mica culpable per haver fet una cosa que incomodava, irritava i feia por als homes que eren socis del club. ¿Què era, aquesta incomoditat, comparada amb el dolor que senten les dones que pateixen una violació? Però no podia desobeir el seu superior i va haver de reduir dràsticament la intensitat de l’entrenament dels cops de peu a les seves classes de defensa personal. També li van prohibir fer servir el ninot. Per culpa d’això l’entrenament es va convertir en una cosa molt més formal i descafeïnada. Evidentment, per a l’Aomame les classes van perdre interès, i també hi va haver sòcies que se’n van queixar, però ella, com a treballadora que era, no hi va poder fer res.

Des del seu punt de vista, quan un home t’atacava fent servir tota la seva força, no hi havia pràcticament res que poguessis fer, si no podies recórrer a un bon cop de peu als ous. En un combat real és molt difícil que tècniques com la d’agafar el braç del rival i retorçar-l’hi esquena amunt et surtin bé. La vida real no és com a les pel·lícules. És millor no fer res i limitar-se a córrer que no pas intentar cap d’aquestes tècniques.

De tota manera, l’Aomame sabia executar uns deu cops de peu als ous diferents. Els havia provats amb un noi més jove que treballava amb ella, posant-li una conquilla. «Fan molt de mal els teus cops de peu als ous, encara que porti protector; para, sisplau», va cridar ell. No dubtaria ni un moment a posar en pràctica aquestes tècniques que havia perfeccionat, si en tingués la necessitat. Estava decidida a mostrar-li com era, la fi del món, al valent que s’atrevís a atacar-la, a obligar-lo a mirar fixament la vinguda del Regne, a enviar-lo directament a l’hemisferi sud amb els cangurs i els ualabis, a cobrir-lo amb les cendres de la mort.

Mentre pensava en la vinguda del Regne, l’Aomame anava fent glopets del seu Tom Collins a la barra del bar. Feia veure que havia quedat amb algú, i de tant en tant es mirava el rellotge, però en realitat no esperava ningú. Només buscava algun home adequat entre la clientela del bar. El rellotge marcava dos quarts de nou passats. Portava una brusa d’un blau clar sota una jaqueta beix Calvin Klein i una minifaldilla de color blau marí. Avui no portava el punxó de gel especial: reposava en pau al fons del calaix del moble, embolicat amb una tovallola.

El bar era a Roppongi, i era conegut perquè hi anaven moltes persones soles: el freqüentaven molts homes sols que buscaven una dona, i a l’inrevés. També hi havia molts estrangers. La decoració imitava la de la taverna de les Bahames on solia anar Hemingway. A les parets hi havia peixos espasa, i al sostre penjava una xarxa de pesca. També hi havia diverses fotografies de gent pescant peixos enormes, i un retrat de Hemingway, d’un Papa Hemingway alegre. A les persones que anaven allí no els interessava especialment que el novel·lista se suïcidés de gran amb una escopeta de caça a causa del patiment que li causava l’alcoholisme.

Aquell vespre també se li havien dirigit uns quants homes, però a l’Aomame no li n’havia agradat cap. Un parell d’estudiants universitaris que feien tot l’efecte de ser de la gresca la van provar de convidar, però ella no es va prendre ni la molèstia de contestar-los. Va rebutjar amb fredor un administratiu d’entre trenta-cinc i quaranta anys de mirada esquerpa dient-li que havia quedat amb algú. La majoria d’homes joves no li agradaven: roncaven i estaven molt pagats d’ells mateixos, però no tenien temes de conversa i era avorrit parlar-hi. Al llit anaven massa per feina, i no sabien com gaudir de debò del sexe. A ella li agradaven els homes de mitjana edat una mica castigats, i, si podia ser, que comencessin a quedar calbs. I que fossin nets i no tinguessin res de vulgar. A més a més, havien de tenir un cap de forma bonica. Però no era fàcil, trobar homes així, i per això es feia necessari buscar un terme mitjà.

L’Aomame va fer un sospir mentre mirava al seu voltant. ¿Per què era tan difícil de trobar l’«home adequat», en aquest món? Va pensar en Sean Connery; només de visualitzar la forma del seu cap, va sentir un dolor intens al cos. Si ara aparegués allí de sobte, faria el que fos, per lligar-se’l. Però, no cal dir-ho, Sean Connery no es presentaria pas en un bar per a persones soles de Roppongi decorat a l’estil de les Bahames.

Al gran televisor que hi havia al bar es veien unes imatges de Queen. A l’Aomame no li agradava gaire, la música de Queen, i per això evitava tant com podia mirar en aquella direcció i s’esforçava al màxim a no escoltar la música que sortia dels altaveus. Quan per fi es van acabar les imatges de Queen, en van passar unes d’Abba. Quin desastre, va pensar l’Aomame: li feia l’efecte que aquella nit seria espantosa.

L’Aomame havia conegut la mestressa de la Mansió dels Salzes al club esportiu on treballava. Havia participat en una de les classes de defensa personal de l’Aomame, una de les intenses sessions centrades a atacar el ninot que tan poc van durar. A més de menuda, era la persona de més edat de tota l’aula, però es movia amb agilitat i feia els cops de peu amb molta intenció. L’Aomame va pensar que, arribat el cas, segurament seria capaç de fer un cop de peu als ous del seu atacant sense dubtar. No parlava més del que calia i anava directa al gra, i això li agradava, a l’Aomame.

– No és que calgui saber-se defensar gaire, quan s’arriba a la meva edat -va dir la mestressa a l’Aomame al final de la classe, i va somriure amb elegància.

– No és una qüestió d’edat -va afirmar taxativament l’Aomame-: és una qüestió de com volem viure la nostra vida. És important que sempre estiguem en situació de poder-nos defensar a nosaltres mateixes. No ens podem resignar que ens ataquin en qualsevol moment. El sentiment crònic d’impotència fa molt mal, a la gent.

La mestressa va quedar un moment callada, mirant l’Aomame als ulls. Semblava que alguna cosa del que li havia dit, o del to de veu amb què ho havia dit, li havien causat una forta impressió. Després va fer que sí en silenci.

– És veritat, el que dius. Realment, tens raó. Tens les idees molt clares.

Al cap d’uns dies l’Aomame va rebre un sobre; l’havien deixat al seu nom al taulell de recepció del club. A dins hi havia una carta curta, escrita amb una cal·ligrafia molt bonica, en la qual la mestressa de la mansió li donava el seu nom i el seu número de telèfon i li demanava que, si era tan amable, li truqués quan tingués un moment.

Va respondre el telèfon un home que semblava ser un secretari, i que, així que l’Aomame va donar el seu nom, va passar la trucada. S’hi va posar la mestressa, que li va agrair que hagués trucat, i li va demanar si podien quedar totes dues per sopar, perquè volia parlar amb calma sobre un assumpte personal. L’Aomame va acceptar amb molt de gust, i la dona va proposar de quedar l’endemà al vespre, cosa que va semblar bé a l’Aomame. Només estava una mica estranyada, i es preguntava de què volia parlar, aquella senyora.

Van sopar juntes en un restaurant francès d’una zona tranquil·la d’Azabu. La mestressa devia ser una antiga clienta de la casa; els van donar una bona taula al fons del local i els va atendre molt amablement un cambrer força gran que semblava que la coneixia. La mestressa duia un vestit llis d’una sola peça, de color verd clar, molt ben tallat -semblava un model de Givenchy dels anys seixanta- i un collaret de jade. A mig sopar va venir el maître i la va saludar molt respectuosament. A la carta hi havia molts plats de verdures, de gust subtil i refinat. Casualment, la sopa especial del dia era de mongeta verda. La mestressa només va beure una copa de Chablis, i l’Aomame va demanar el mateix: tenia un gust igual de subtil i delicat que el del menjar. Com a plat principal, l’Aomame va demanar peix blanc a la graella; la mestressa, un plat només de verdures. La manera com se les menjava tenia la bellesa d’una obra d’art. Va comentar que quan s’arribava a la seva edat es podia viure menjant molt poca cosa, i va afegir, mig en broma, que «com més bona millor, però».

La mestressa va demanar a l’Aomame si li podria fer d’entrenadora personal: classes d’arts marcials, dues o tres vegades a la setmana. I, si podia ser, també volia fer estiraments.

– És clar, que puc -va dir l’Aomame-, però per poder fer sessions personals primer ho hauria de demanar a la recepció del club.

– Molt bé -va respondre la mestressa-. Però de la qüestió dels horaris m’estimo més parlar-ne directament amb tu. Voldria evitar la molèstia d’haver de quedar a través de terceres persones. ¿No et fa res, oi?

– No, és clar.

– Així, doncs, podem començar la setmana vinent -va dir la mestressa.

Aquí es va acabar el tema.

La dona va continuar:

– El que vas dir l’altre dia al gimnàs, quan vam parlar, em va impressionar. Allò sobre el sentiment d’impotència, i fins a quin punt pot fer mal a una persona, sentir-se impotent. ¿Te’n recordes?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Sí que me’n recordo.

– ¿Em permets que et faci una pregunta? -va dir la mestressa-. Serà una pregunta força directa, perquè és per estalviar temps.

– Pregunti’m el que vulgui -va respondre l’Aomame.

– ¿Ets feminista o lesbiana, tu?

L’Aomame es va posar una mica vermella i després va fer que no amb el cap.

– No. La meva manera de pensar és només personal. No sóc ni feminista ni lesbiana.

– Molt bé -va dir la mestressa, i tot seguit, com si s’hagués quedat alleujada, es va posar un tros de bròquil a la boca, el va mastegar amb molta elegància i va beure una miqueta de vi. Després va continuar parlant.- Suposant que haguessis estat feminista o lesbiana, no m’hauria importat gens ni mica; no hauria afectat gens la nostra relació. Però, si t’he de dir la veritat, em sembla que ens serà més fàcil de parlar, així. No sé si entens el que et vull dir.

– Em sembla que sí -va dir l’Aomame.

L’Aomame anava dues vegades a la setmana a la mansió de la mestressa i la instruïa en arts marcials. La filla de la mestressa havia fet lliçons de ballet quan encara era petita i hi havia una sala d’assaig amb miralls molt àmplia on totes dues podien moure el cos de manera metòdica i escrupolosa. A pesar de l’edat, la mestressa tenia un cos flexible que al llarg dels anys havia rebut molta cura i atenció, i progressava ràpidament. A part d’això, l’Aomame també li ensenyava a fer estiraments bàsics i li feia massatges per relaxar els músculs.

L’Aomame era molt bona, fent massatges de relaxació. En aquella assignatura havia tret les millors notes de la classe, a la universitat. Tenia gravats al cervell els noms de tots els ossos i de tots els músculs. Sabia perfectament quina funció i quines propietats tenia cada múscul, i la manera d’entrenar-lo i mantenir-lo en forma. El cos és el santuari de la persona, i, sigui el que sigui que s’hi veneri, l’Aomame tenia la ferma convicció que calia mantenir-lo fort, bell i net.

No n’havia tingut prou, amb la medicina esportiva general, i també havia après, per interès personal, la tècnica de l’acupuntura. S’havia passat anys aprenent-ne seriosament amb un professor xinès. El professor estava admirat de la velocitat amb què n’aprenia, i li havia comentat que amb els coneixements que tenia s’hi podria dedicar professionalment. L’Aomame aprenia de pressa i tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-ho tot sobre el funcionament del cos humà. I, sobretot, els seus dits estaven dotats d’un instint prodigiós: així com hi ha qui té el do de l’oïda absoluta o qui és capaç de trobar una veta d’aigua que corre sota terra, l’Aomame era capaç de trobar a l’instant els punts precisos que controlen les funcions del cos humà amb les puntes dels dits. No és que ningú l’hi hagués ensenyat: senzillament, els trobava de manera natural.

L’Aomame i la mestressa van començar a passar una estona prenent el te i parlant de coses diverses després de l’entrenament i el massatge. En Tamaru sempre portava un joc de te en una safata de plata. Com que durant el primer mes en Tamaru no va obrir la boca davant de l’Aomame, al final ella es va veure obligada a preguntar a la mestressa si aquell home no era pas mut.

Un dia, la mestressa va preguntar a l’Aomame si havia posat mai en pràctica el cop de peu als ous per protegir-se.

L’Aomame va respondre que només una vegada.

– ¿I va funcionar? -va demanar la mestressa.

– Va ser efectiu -va respondre l’Aomame amb compte i amb poques paraules.

– ¿Et sembla que funcionaria, amb en Tamaru, un cop de peu als ous?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Suposo que no. En Tamaru està preparat per fer front a una cosa com aquesta. No hi tens res a fer, si una persona que sap lluitar s’adona de les teves intencions. El cop de peu als ous només funciona per als aficionats que no hi estan acostumats.

– O sigui que tu saps que en Tamaru no és un «aficionat», ¿oi?

L’Aomame va triar les paraules.

– Sí. Té un aire diferent, de la gent corrent.

La mestressa va posar crema de llet al te i el va remenar una mica amb la cullereta.

– Per tant, aquella vegada tu te les vas haver amb un aficionat, ¿era un home fort?

L’Aomame va fer que sí amb el cap, però no va dir res. L’altre tenia una constitució robusta i se’l veia fort, però era arrogant i es va refiar perquè el rival era una dona. Mai cap dona no li havia fet un cop de peu als ous, i ni se li havia acudit que li pogués passar una cosa com aquesta.

– ¿Que va quedar ferit, l’home? -va preguntar la mestressa.

– No, no va quedar ferit. Només va sentir un dolor molt intens durant una estona.

La mestressa va callar un moment. Després va preguntar:

– ¿T’ha atacat mai cap home, a tu? No vull dir que t’hagi fet mal, només, sinó que t’hagi causat una ferida intencionadament.

– Sí -va respondre l’Aomame. No era la seva especialitat, dir mentides.

– ¿En pots parlar, d’això?

L’Aomame va negar lleugerament amb el cap.

– Em sap greu, però no m’és fàcil, parlar d’això.

– No passa res. És clar, que ha de ser difícil parlar d’una cosa com aquesta. No cal que en parlem, si no en tens ganes -va dir la mestressa.

Van quedar callades i van continuar prenent el te, mentre cadascuna pensava en coses diferents. Al final va parlar la mestressa.

– Però si algun dia et sembla que en pots parlar, ¿em podràs explicar què et va passar, llavors?

– Potser en podré parlar algun dia -va dir l’Aomame-. O potser em moriré sense poder-ho fer. Si li dic la veritat, ni jo mateixa ho sé.

La mestressa va mirar l’Aomame un moment. Després va dir:

– No t’ho pregunto pas per curiositat.

L’Aomame no deia res.

– A mi em sembla que vius amagant alguna cosa a dins. Una càrrega molt pesada. Ho vaig notar des de la primera vegada que ens vam veure. Tens uns ulls plens de força i decisió. La veritat és que a mi també em passa, això. Tinc un gran pes a dins. Per això t’entenc. No hi ha cap pressa. Però seria millor que algun dia te’n desfessis. Jo sóc una persona molt discreta, i també tinc molts recursos pràctics. Amb sort, potser et podria ajudar.

Quan al cap d’un temps li va explicar sense embuts tota la història a la mestressa, va ser com si a la vida de l’Aomame s’obrís una porta nova.

– Ei, ¿què beus? -va preguntar algú a l’Aomame a cau d’orella. Era una veu de dona.

L’Aomame es va girar i va alçar el cap per mirar qui parlava. Al tamboret del costat hi havia asseguda una dona jove amb una cua de cavall a l’estil dels anys cinquanta. Duia un vestit d’una sola peça amb un estampat de flors petites i, a l’espatlla, una petita bossa de mà de Gucci. Tenia les ungles pintades de color rosa pàl·lid. No és que fos grassa, però tenia la cara més aviat rodona, i se la veia molt agradable. Tenia els pits grossos.

L’Aomame va quedar una mica confosa, perquè no s’esperava que una dona li digués res. En aquell bar eren els homes qui es dirigien a les dones.

– Tom Collins -va dir l’Aomame.

– ¿Que és bo?

– No especialment. Però no és gaire fort, i pots anar bevent.

– ¿I per què es diu Tom Collins?

– No ho sé, això -va dir l’Aomame-. Potser és el nom de la persona que se’l va inventar. Tot i que no és que sigui un descobriment sensacional.

La dona va cridar el cambrer amb la mà i li va demanar un altre Tom Collins. Li van portar força de pressa.

– ¿Et fa res, que segui aquí? -li va preguntar la dona.

– No, està lliure. -«¿Què pregunta, si ja s’hi ha assegut?», va pensar l’Aomame, però no va dir res.

– ¿Suposo que no has quedat aquí amb ningú, oi? -va preguntar la dona.

L’Aomame no va respondre res, i la va observar en silenci. Devia tenir tres o quatre anys menys que ella.

– Escolta, no et preocupis, que jo no sóc de l’«altra banda»- li va dir la dona en veu baixa, com si li estigués fent una confidència-. Ho dic per si t’amoïna, això. Jo també prefereixo els homes, igual que tu.

– ¿Igual que jo?

– Dona, si véns aquí sola és perquè busques algun home que estigui bé, ¿no?

– ¿Ho sembla?

L’altra va tancar una mica els ulls.

– Això se sap. Aquí la gent hi ve per això. A més a més, diria que no t’hi dediques professionalment.

– És clar, que no -va dir l’Aomame.

– Escolta, ¿per què no formem un equip? Als homes els és més fàcil parlar amb dues dones que van juntes que amb una que està sola. Nosaltres dues també ens ho passarem més bé juntes, que no pas soles, i ens sentirem més segures. Jo sóc força femenina, d’aspecte, i tu ets molt xicotot, i em sembla que pot funcionar força bé.

«Xicotot», va pensar l’Aomame. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.

– Però encara que formem equip potser ens agrada un tipus d’home diferent, ¿no? ¿Vols dir que funcionarà?

L’altra va arrufar una mica els llavis.

– És veritat, ara que ho dius. El tipus d’home… Bé, doncs, ¿quina mena d’homes t’agraden, a tu?

– De mitjana edat, si pot ser -va dir l’Aomame-. Els joves no m’agraden gaire. I que comencin a estar una mica calbs.

– Ah -va dir la dona, sorpresa-. O sigui que de mitjana edat. A mi m’agraden més aviat els nois joves, animats i guapos, i els homes de mitjana edat no em diuen gran cosa. Però bé, si això és el que t’agrada a tu, ho podria provar. Més que res, com a experiència. ¿Estan bé, els de mitjana edat? El que vull dir és si el sexe està bé, amb ells.

– Depèn de l’home -va dir l’Aomame.

– És clar -va dir la dona, i va tancar una mica els ulls, com si analitzés una teoria científica-. Evidentment, no es poden fer generalitzacions, sobre el sexe. Però, ¿si n’haguessis de fer alguna?

– No està malament. No ho poden fer moltes vegades, però ho fan a poc a poc. No tenen pressa. Si tens sort, et fan córrer uns quants cops.

L’altra hi va rumiar una mica.

– M’ha fet venir curiositat, això que has dit. Potser que ho provi.

– Com et sembli -va dir l’Aomame.

– Ei, ¿has provat mai de fer sexe amb quatre persones? Allò de canviar de parella a mig fer.

– No.

– Jo tampoc, però ¿en tens ganes?

– Em sembla que no -va dir l’Aomame-. Em sembla bé, que formem equip, però si alguna vegada arribem a fer sexe juntes, abans voldria conèixer-te una mica millor. Si no, podria ser que no ens entenguéssim, a mig fer.

– D’acord. Trobo que tens tota la raó. ¿Què t’agradaria saber sobre mi, per exemple?

– Doncs, per exemple… Sí: ¿a què et dediques?

La dona va fer un glop de Tom Collins i va tornar a deixar la copa damunt del rodal. Després es va netejar els llavis amb el tovalló de paper com si se’ls colpegés. Va comprovar el color del pintallavis que havia quedat al tovalló.

– És força bo, això -va dir la dona-. ¿És ginebra, la base?

– Ginebra, suc de llimona i soda.

– És veritat, que no es pot dir que sigui un gran descobriment, però no està gens malament, de gust.

– Me n’alegro.

– Bé, doncs, que a què em dedico. És una qüestió una mica complicada. Encara que et digui la veritat, potser no t’ho creuràs.

– Ja ho diré jo primer, doncs -va dir l’Aomame-. Jo faig d’instructora en un club esportiu, sobretot d’arts marcials i d’estiraments.

– ¿Arts marcials? -va dir l’altra dona, amb expressió de sorpresa-. ¿Com allò que feia Bruce Lee?

– Només com allò.

– ¿I ets bona?

– Més o menys.

La dona va somriure i va alçar la copa com si anés a brindar.

– Doncs, així, potser podem formar un equip invencible, nosaltres dues, perquè encara que no ho sembla fa força temps que practico l’aikido. I la veritat és que sóc policia.

– Policia -va dir l’Aomame. Es va quedar amb la boca una mica oberta, i no li va sortir cap més paraula.

– Sóc de la policia metropolitana. No ho sembla, ¿oi? -va dir l’altra.

– No gens -va dir l’Aomame.

– Però és veritat, de debò. Em dic Ayumi.

– Jo em dic Aomame.

– Aomame. ¿És el teu nom de debò?

L’Aomame va fer que sí enèrgicament.

– Quan dius que ets policia, ¿vols dir que portes uniforme i pistola i vas patrullant pels carrers amb un cotxe de policia?

– Jo em vaig fer policia per fer tot això, però de moment no ho he aconseguit -va dir l’Ayumi, i va agafar un brètzel salat d’un bol ple a vessar i el va mossegar sorollosament-. El que ara faig, principalment, és posar-me un uniforme que sembla de broma, passejar-me en un microcotxe de policia i vigilar les infraccions de trànsit. Evidentment, tampoc no em deixen portar pistola, perquè un ciutadà qualsevol que aparqui el seu Toyota Corolla davant d’una boca de rec no cal intimidar-lo amb una pistola. Als entrenaments de tir trec força bons resultats, però ningú no s’hi fixa. Només perquè sóc una dona, un dia sí i l’altre també em fan voltar pels carrers amb una porra amb punta de guix apuntant hores i números a l’asfalt.

– La pistola amb què dispares, ¿és una Beretta semiautomàtica?

– Sí; ara tots la portem. Per a mi, la Beretta pesa una mica massa. Quan està totalment carregada, em sembla que fa gairebé un quilo.

– El pes total és de 850 grams -va dir l’Aomame.

L’Ayumi es va mirar l’Aomame amb els ulls que faria l’amo d’una casa de préstecs en calcular el valor d’un rellotge.

– Escolta, Aomame: ¿com és que saps una cosa tan de detall?

– Sempre m’han interessat, les armes en general -va dir l’Aomame-. Encara que no n’he disparada mai cap, de debò.

– Vaja -va dir l’Ayumi, com si hagués quedat convençuda-. De fet, a mi m’agrada, disparar amb pistola. És veritat, que la Beretta pesa força, però el retrocés, quan dispares, no és tan fort com amb els revòlvers d’abans, i, amb prou pràctica, una dona menuda la pot fer servir sense problemes. Però els de dalt no pensen així: pensen que una dona no seria capaç de fer servir una arma de foc, perquè els de la direcció són tots una colla de masclistes feixistes. Jo vaig treure molt bona puntuació, en l’ús de la porra, millor que la de la majoria dels homes, però ningú no m’ho valora. Només em fan bromes porques. Que sí que hi tinc traça, a agafar la porra, o que els ho digui a ells, si vull practicar-hi més, i coses així. Tenen la mentalitat de fa un segle i mig, aquests paios.

L’Ayumi es va treure un paquet de Virginia Slims de la bossa i amb uns gestos que revelaven molta pràctica en va agafar un, se’l va posar a la boca i el va encendre amb un petit encenedor d’or. Va expulsar el fum a poc a poc, cap al sostre.

– ¿I com se’t va acudir fer-te policia? -va preguntar l’Aomame.

– En principi no en tenia cap intenció, de ser policia. Però no tenia ganes de fer el treball d’oficina típic, i tampoc no tenia cap habilitat especialitzada, i per tant el marge que tenia per escollir era limitat. I quan feia quart a la universitat vaig fer els exàmens d’ingrés de la policia metropolitana. No sé per què, tinc força parents policies. De fet, el meu pare i el meu germà gran ho són, i també tinc un oncle que fa de policia. Bàsicament, la policia és una societat de gent que es coneix, i si tens algú que hi treballa és més fàcil entrar-hi.

– Una família de policies.

– Això mateix. Però abans d’entrar-hi no hauria dit mai que hi hagués tanta discriminació entre homes i dones. Al món de la policia les dones són com una mena de ciutadans de segona classe. Només ens encarreguen feines avorridíssimes, com sancionar les infraccions de trànsit, seure a l’escriptori a fer paperassa, anar per les escoles primàries per fer educació viària, escorcollar les dones sospitoses, i coses així. Hi ha molts homes que són clarament menys competents que jo que contínuament els envien a fer coses molt més divertides. Per quedar bé davant de la galeria, els de dalt diuen que hi ha igualtat d’oportunitats entre homes i dones, però en realitat no és pas tan senzill. Al final et fan perdre les ganes de treballar. M’entens, ¿oi?

L’Aomame va assentir.

– Em posa furiosa, això, de debò.

– ¿Que no tens xicot?

L’Ayumi va fer una ganyota, i es va quedar mirant el cigarret llarg i prim que sostenia entre dos dits.

– A la pràctica és molt i molt difícil, per a una dona policia, trobar parella. Com que ens van canviant els torns, els horaris no et coincideixen amb els d’algú que tingui una feina normal i corrent, i llavors, quan sembla que la cosa es comença a encarrilar, quan els dius que ets policia, normalment els homes es fan enrere a l’instant, com un cranc que s’escapés per la sorra. ¿No et sembla horrorós?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– I, per tant, l’única possibilitat que et queda és sortir amb algú que treballi al mateix lloc, però llavors el problema és que no n’hi ha cap amb cara i ulls, només inútils que l’únic que saben és fer bromes picants. Hi ha els qui són rucs de naixement i els qui només pensen a fer carrera, i para de comptar. I aquests són els qui s’encarreguen que la nostra societat sigui segura. Ja pot tremolar, el Japó.

– Però tu ets bonica, i sembla que hauries de tenir èxit amb els homes -va dir l’Aomame.

– Bé, no és que no tingui èxit. Mentre no digui on treballo, és clar. O sigui que aquí sempre dic que treballo en una empresa d’assegurances.

– ¿Hi vens sovint, aquí?

– No es pot dir que hi vingui «sovint». De vegades -va dir l’Ayumi. I, després de pensar-hi un moment, va dir, com si fes una confidència:- De tant en tant, tinc ganes de sexe. O, si vols, d’estar amb un home. És com una cosa cíclica. Llavors m’arreglo, em poso una roba interior ben espectacular i vinc aquí. I quan trobo algú que està bé, ho faig tota la nit. Llavors em calmo durant un temps. No sóc una nimfòmana ni una maníaca sexual, sinó que solament tinc un desig sexual saludable, i un cop m’he esbravat, ja en tinc prou. No busco res que duri. L’endemà torno a ser a la feina, posant multes als cotxes mal aparcats. ¿I tu?

L’Aomame va agafar la copa de Tom Collins i en va xuclar una mica sense fer soroll.

– Bé, més o menys el mateix, diria.

– ¿No tens parella?

– No en vull tenir. No m’agraden, les complicacions.

– ¿És una complicació, estar amb un sol home?

– Bé…

– Però de vegades et vénen tantes ganes de fer-ho que no et pots aguantar -va dir l’Ayumi.

– A mi m’agrada més dir que tinc «ganes d’esbravar-me».

– ¿I què et sembla, dir que tens «ganes de passar una nit en gran»?

– Tampoc no està malament.

– Sigui com sigui, de trobar algú que no pari en tota la nit.

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

L’Ayumi va posar els colzes a la barra i hi va pensar un moment amb les mans a les galtes.

– Diria que tenim força coses en comú, nosaltres dues.

– Potser sí -va reconèixer l’Aomame. Però l’altra era policia i ella assassinava gent. Estaven en bandes oposades de la llei. Era una diferència prou important, aquesta.

– Fem això -va dir l’Ayumi-: totes dues treballem a la mateixa companyia d’assegurances. El nom de l’empresa no el podem dir. Tu tens més experiència i jo fa menys que hi treballo. Avui, a la feina, ens ha passat una cosa no gaire agradable, hem vingut a ofegar les penes amb alcohol i ens hem posat bastant alegres. ¿Què et sembla, aquesta història?

– Em sembla bé, però jo no en sé gairebé res, d’assegurances.

– Deixa-m’ho a mi, això. Me’n surto força bé, xerrant amb la gent.

– Tot teu -va dir l’Aomame.

– Per cert, darrere nostre hi ha una taula amb dos homes que fan pinta de ser de mitjana edat i que ja fa una estona que van fent mirades pertot arreu -va dir l’Ayumi-. Gira’t dissimuladament i mira què et semblen.

L’Aomame es va girar discretament, tal com li havia dit l’Ayumi. Dues taules més enllà hi havia asseguts dos homes de mitjana edat. Tots dos portaven vestit i corbata i tenien la pinta de ser empleats que havien acabat la feina i havien sortit a esbargir-se una mica. Els vestits no eren vells, i les corbates estaven ben triades. Com a mínim, tenien un aspecte polit. L’un devia tenir més de quaranta-cinc anys, i l’altre, menys. El més gran era prim i tenia la cara ovalada i el naixement dels cabells una mica cap enrere. L’altre feia l’efecte d’haver format part de l’equip de rugbi quan anava a la universitat, però que últimament la falta d’exercici li hagués fet començar a posar pes: encara conservava un rostre juvenil, però al voltant de la mandíbula ja se li acumulava una capa de greix. Tots dos bevien whisky amb aigua i xerraven animadament, però efectivament anaven buscant per tot el local amb la mirada.

L’Ayumi va analitzar la parella.

– Pel que sembla, no estan gaire acostumats a venir a aquesta mena de lloc. Tenen ganes de lligar, però no saben com acostar-se a les noies. I segurament tots dos estan casats; fan cara de sentir-se força culpables.

L’Aomame es va sorprendre dels dots d’observació de l’Ayumi. ¿Devia haver deduït tot això mentre totes dues parlaven? Potser era perquè pertanyia a una família de policies.

– Aomame, tu et deus estimar més el que és una mica calb, ¿oi? Jo em quedaré amb el que està més fort, doncs. ¿Et sembla bé?

L’Aomame es va tornar a girar. La forma del cap del que era una mica calb no estava malament. Estava a anys llum de Sean Connery, però se li podia donar un aprovat. Al capdavall, aquella nit havia hagut de suportar la música de Queen i després la d’Abba. No podia demanar gaire.

– Sí, em va bé. Però, ¿com ho hem de fer, perquè ens convidin, aquests dos?

– No podem esperar que se’ns faci de dia. Hi hem d’anar nosaltres, amb un somriure ben agradable però ferm -va dir l’Ayumi.

– ¿Ho dius de debò?

– És clar. Hi vaig jo i hi parlo una mica, ja ho veuràs. Tu espera’t aquí -va dir l’Ayumi. Va fer un bon glop de Tom Collins i es va fregar els palmells de les mans. Tot seguit es va penjar amb decisió la bossa de mà de Gucci a l’espatlla i va fer un gran somriure.

– Va, és hora de treure la porra.

12

TENGO

Vingui a nosaltres el Vostre Regne

El professor es va girar cap a la Fukaeri.

– ¿Podries portar una mica de te, Eri, sisplau? -va dir.

La noia es va aixecar i va sortir de la sala de visita. La porta es va tancar sense soroll. El Professor va esperar sense dir res que en Tengo, assegut al sofà, respirés normalment i acabés de tornar en si. Es va treure les ulleres de pasta negra, en va netejar els vidres amb un mocador que no semblava gaire net, i se les va tornar a posar. Alguna cosa negra i petita va passar rabent pel cel davant de la finestra. Potser era un ocell, o potser l’ànima d’algú que volava fins a la fi del món.

– Em sap greu -va dir en Tengo-. Ja estic bé. No passa res. Continuï, sisplau.

El Professor va assentir i va continuar parlant.

– La desaparició de la facció de la comuna Akebono després del violent enfrontament armat es va produir l’any 1981, fa tres anys. Aquest incident va tenir lloc quatre anys després que l’Eri vingués a viure aquí. Però, de fet, el problema d’Akebono no té relació amb el que comentem aquí.

»Quan va venir a viure amb nosaltres, l’Eri tenia deu anys. L’Eri que es va presentar a la porta sense avisar era totalment diferent de la que jo havia conegut fins llavors. Sempre havia estat una nena callada que no parlava amb la gent que no coneixia, però amb mi havia estat molt afectuosa des de petita i em parlava molt. Quan va venir, però, havia deixat de parlar amb tothom, com si n’hagués perdut la capacitat. Quan hi parlaves, per respondre’t només podia fer que sí o que no amb el cap.

El Professor parlava més de pressa i amb una veu força més clara. En Tengo es va adonar que volia aprofitar que la Fukaeri no hi era per continuar amb la història.

– Em sembla que li devia costar força, arribar fins aquí dalt. Per molt que tingués diners i la meva adreça escrita en un paper, havia viscut sempre en un ambient molt isolat, i a més a més no parlava, de fet. Però, tot i així, va anar agafant tots els mitjans de transport amb el paper a la mà i al final va arribar a la porta de casa.

»Es notava a primera vista que li havia passat alguna cosa dolenta. La van cuidar entre la senyora que ajudava a casa i l’Azami. Uns dies després, quan l’Eri va començar a donar signes d’estar una mica més calmada, vaig trucar a Sakigake i vaig demanar per parlar amb en Fukada, però em van dir que les circumstàncies no permetien que s’hi posés. Vaig preguntar quines eren aquestes circumstàncies, però no em van respondre. Després vaig dir que volia parlar amb la seva dona. Em van dir que ella tampoc no s’hi podia posar. Al final no vaig poder parlar amb cap dels dos.

– ¿Els va dir, llavors, que havia acollit l’Eri a casa seva?

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, em va semblar que mentre no ho pogués dir directament a en Fukada era millor no comentar-ho. Evidentment, després vaig intentar posar-me en contacte amb ell un munt de vegades, de totes les maneres possibles, però no ho vaig aconseguir mai.

En Tengo va arrufar les celles.

– ¿O sigui que durant aquests set anys no ha pogut parlar amb els seus pares ni una sola vegada?

El Professor va fer que sí.

– En set anys no hi he tingut cap contacte.

– ¿I durant set anys els pares de l’Eri no han intentat saber on era la seva filla?

– Sí, hi he pensat molt, en això, i no té cap mena de sentit. Els pares de l’Eri se l’estimaven moltíssim, i per a ells la seva filla era el més important. Si l’haguessin hagut de confiar a algú, només me la podrien haver enviat a mi. Tots dos havien tallat la relació amb les seves famílies, i l’Eri va créixer sense conèixer els seus avis. Si l’Eri havia d’anar a viure amb algú, havia de ser amb mi, i ells li havien dit que si passava alguna cosa havia de venir a casa meva. Però, d’ells dos, no em va arribar ni una sola paraula. És inconcebible.

– Ha dit que Sakigake era una comuna oberta, ¿oi? -va preguntar en Tengo.

– Exactament. Des que va ser fundada, Sakigake havia funcionat sempre com una comuna oberta. Però des d’una mica abans que l’Eri se n’escapés havia començat a mostrar una tendència a restringir el contacte amb l’exterior. El primer que m’ho va fer notar va ser que la comunicació amb en Fukada es va anar fent cada cop més difícil. En Fukada sempre havia estat un bon corresponsal, i m’enviava cartes molt llargues en què em parlava de coses que havien passat a la comuna, o del que pensava, o el que fos. Va arribar un moment que això es va acabar. Si jo li enviava una carta, no em responia; si li trucava, no aconseguia que li passessin la trucada; encara que aconseguís que s’hi posés, la conversa era molt breu i limitada, i en Fukada parlava sense gens de ganes, com si sabés que algú ens estava escoltant.

El Professor va ajuntar les mans sobre els genolls.

– Vaig anar a Sakigake força vegades, perquè havia de parlar amb en Fukada sobre l’Eri i només hi podia parlar en persona, si ni les cartes ni les trucades de telèfon no servien de res. Però no em van deixar entrar a les instal·lacions. A l’entrada em feien fora amb males maneres, i per molt que intentés d’enraonar-hi, no em feien cas. Un dia les instal·lacions de Sakigake van aparèixer envoltades d’una tanca alta i a tots els de fora ens feien marxar de l’entrada.

»Des de fora no hi havia manera de saber què hi passava, a dins. El secretisme d’Akebono, que era la facció violenta, s’entén: el seu objectiu era fer la revolució amb l’ús de les armes i tenien coses a amagar. Però a Sakigake només explotaven pacíficament una granja d’agricultura ecològica i sempre, des del començament, havien tingut una actitud amistosa envers el món exterior. Per això els apreciaven, la gent de la zona. Però ara, aquella comuna semblava una fortalesa. L’actitud i la cara de la gent de dins havien canviat com de la nit al dia. Els veïns estaven tan perplexos com jo, davant del canvi que s’havia produït a Sakigake. Em moria de preocupació, pensant que a en Fukada i a la seva dona els pogués haver passat alguna cosa greu. Però en aquell moment jo no hi podia fer res, a part de cuidar i educar l’Eri tan bé com pogués. I així van passar set anys, sense que n’aconseguís ni la més mínima informació.

– ¿No sap ni tan sols si en Fukada és viu? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No. No en tinc cap pista. Intento no pensar el pitjor, però no és normal que en Fukada no hagi dit absolutament res durant set anys. L’únic que puc pensar és que els ha hagut de passar alguna cosa. -Aquí va abaixar la veu.- Potser els retenen a la força. O potser ha passat alguna cosa encara més terrible.

– ¿Encara més terrible?

– Vull dir que no podem descartar la pitjor possibilitat. Sakigake ja no és el col·lectiu pacífic, dedicat a l’agricultura, d’abans.

– ¿Vol dir que aquesta organització s’ha començat a encaminar cap a una direcció perillosa?

– Jo ho penso. Segons la gent de la zona, el nombre de persones que entren i surten de Sakigake és molt més gran que abans. N’entren i en surten cotxes sovint, molts amb matrícula de Tòquio. I també s’hi veuen força cotxes grossos de luxe, que no són gaire freqüents, al camp. També es veu que el nombre de persones que integren la comuna ha augmentat dràsticament, així com el d’edificis i instal·lacions i el que contenen. S’han dedicat molt activament a comprar els terrenys del voltant a baix preu: també tractors, excavadores i mescladores de ciment. Continuen amb la feina agrícola, com abans, i sembla que això ha de ser una font important d’ingressos: la marca de verdures Sakigake és cada vegada més coneguda, i ara fins i tot n’envien a restaurants que es promocionen amb els productes frescos. També tenen contractes amb supermercats de luxe. Se suposa que els beneficis han augmentat d’acord amb aquestes activitats. Però sembla que, a més de l’agricultura, desenvolupen alguna altra activitat. Per molt bé que els vagi, no és possible que amb l’agricultura es pugui finançar una expansió d’aquestes proporcions. I la impressió que tenen els veïns és que, sigui el que sigui que fan a dins de Sakigake, no deu ser pas una cosa fàcil de donar a conèixer al públic, si l’han de mantenir tan en secret.

– ¿Vol dir que han tornat a l’activitat política? -va preguntar en Tengo.

– No deu ser activitat política -va respondre immediatament el Professor-. Sakigake funcionava seguint una línia diferent de la política. Precisament per això va arribar un moment que es van haver de separar d’Akebono.

– Però després va passar alguna cosa a dins de Sakigake i l’Eri en va haver de fugir.

– Va passar alguna cosa -va dir el Professor-. Un fet prou significatiu perquè hagués d’abandonar els seus pares i fugir tota sola. Però l’Eri no feia cap intent de dir-ne absolutament res, de tot això.

– ¿Vol dir que no en podia parlar perquè va tenir un xoc, o perquè va patir un mal psicològic massa greu?

– No, no semblava que l’Eri no pogués parlar-ne perquè hagués tingut un xoc, o perquè tingués por d’alguna cosa, o perquè se sentís sola o insegura sense els seus pares. Senzillament, estava insensibilitzada. Però, tot i així, es va adaptar a viure a casa sense problemes. Fins i tot va ser una mica decebedor.

El Professor va mirar la porta de la sala de visita i tot seguit va tornar a dirigir la vista cap a en Tengo.

– Encara que li haguessin fet alguna cosa, a l’Eri, jo no volia forçar-la a explicar-me què havia passat. Vaig pensar que el que necessitava, segurament, era que passés el temps. Per això no em vaig atrevir a fer-li cap pregunta, i, encara que no en digués res, vaig fer veure que no hi donava importància. L’Eri sempre estava amb l’Azami. Quan l’Azami tornava de l’escola, menjaven de pressa i corrents i es tancaven totes dues a la seva habitació. No sé què hi feien, allà; potser només es dedicaven a mantenir alguna mena de conversa. Però jo no hi vaig ficar el nas i vaig deixar que fessin el que volguessin. A més a més, deixant de banda el fet que no parlés, no teníem absolutament cap problema per conviure amb l’Eri. Era una nena intel·ligent i feia cas de tot el que li dèiem. Es van convertir en amigues inseparables, amb l’Azami. Però en aquella època no anava a l’escola, perquè no hi pots fer anar una nena que no diu ni una sola paraula.

– ¿Fins llavors havia viscut tot sol amb l’Azami, vostè?

– La meva dona va morir fa deu anys -va dir el Professor, i després va fer una petita pausa-. Un cotxe va xocar per darrere amb el seu i va morir a l’acte. L’Azami i jo ens vam quedar sols. Una parenta llunyana meva vivia en aquesta zona i era ella qui em portava la casa, i també qui em cuidava les nenes. Tant per a mi com per a l’Azami, va ser molt dur, que es morís la meva dona, perquè va ser una mort molt sobtada i no havíem tingut temps de fer-nos-en a la idea. O sigui que per a nosaltres va ser un motiu d’alegria, que l’Eri vingués a viure a casa nostra. Encara que no pogués parlar, el sol fet que estigués amb nosaltres tenia el curiós efecte de calmar-nos. I durant aquests set anys, l’Eri ha anat recuperant la capacitat de parlar, encara que hagi estat a poc a poc. Des que va venir aquí, la seva habilitat per mantenir una conversa ha millorat de manera evident. Als altres els pot semblar que parla d’una manera curiosa, que no és normal, però per a nosaltres el seu progrés ha estat molt notable.

– ¿Que va a l’escola, ara, l’Eri?

– No, a l’escola no hi va. Formalment hi està matriculada, però a la pràctica no podia seguir el ritme de les classes. Per això, jo i els alumnes que venien a casa miràvem de trobar temps per fer-li classes particulars, tot i que no es pot dir que li haguem donat una educació organitzada, sinó solament trossos dispersos d’informació. Com que a ella li costava llegir, vam procurar de llegir-li llibres en veu alta, quan en teníem l’ocasió, i també li vam comprar llibres gravats en cintes. Aquesta és pràcticament tota l’educació que ha rebut. Però és una noia increïblement intel·ligent. Quan li interessa assimilar una cosa, l’assimila molt ràpidament, i d’una manera molt eficient; hi té un talent aclaparador. En canvi, quan una cosa no li interessa, ni se la mira. La diferència entre totes dues actituds és molt gran.

La porta de la sala de visita encara no s’havia obert. Estava trigant força temps, la Fukaeri, a fer bullir l’aigua i preparar el te.

– I, llavors, l’Eri li va explicar la història de Crisàlide d’aire, ¿oi? -va preguntar en Tengo.

– Tal com t’he dit, als vespres l’Eri i l’Azami es tancaven totes dues a l’habitació. No sé què hi feien: era el seu secret. Però sembla que va arribar un moment que el centre de les seves converses va ser la narració que feia l’Eri. L’Azami agafava notes o bé gravava el que explicava l’Eri i ho transcrivia amb el processador de textos que tinc al despatx. A partir d’aquell moment, l’Eri va començar a recuperar gradualment els sentiments. La capa d’indiferència que la cobria per complet va desaparèixer, va recuperar una mica l’expressió de la cara i va tornar a semblar l’Eri d’abans.

– ¿Va ser llavors quan es va començar a recuperar, oi?

– No del tot; només parcialment. Però tens raó. Segurament, l’Eri es va començar a recuperar quan va explicar aquesta història.

En Tengo hi va pensar una mica, i després va canviar el tema de conversa.

– ¿Ho va comentar, a la policia, quan va deixar de tenir notícies d’en Fukada i la seva dona?

– Sí, vaig anar a la policia local. No vaig dir res de l’Eri, però els vaig explicar que feia temps que no podia parlar amb uns amics que eren a Sakigake i que em feia por que no els hi retinguessin a la força. Però en aquell moment ells no hi podien fer res. La granja de Sakigake era propietat privada, i la policia no hi podia entrar a menys que tingués proves que s’hi havia comès algun delicte. Vaig protestar molt, però no vaig aconseguir que em fessin cas. I a partir del 1979, les circumstàncies van fer impossible que la policia hi entrés per dur-hi a terme cap investigació.

El Professor va negar diverses vegades amb el cap, com si pensés en el que havia passat llavors.

– ¿Que va passar alguna cosa, el 1979? -va preguntar en Tengo.

– Aquell any, Sakigake va obtenir el reconeixement com a fundació religiosa.

En Tengo es va quedar un moment sense paraules.

– ¿Com a fundació religiosa?

– És realment increïble. En algun moment, la granja Sakigake s’havia convertit en la fundació religiosa Sakigake. El governador de la prefectura de Yamanashi els en va concedir l’autorització. Un cop van aconseguir el reconeixement com a grup religiós és molt difícil que la policia pugui entrar a les seves instal·lacions per investigar-hi, perquè això suposaria violar la llibertat de culte que garanteix la constitució. I sembla que Sakigake va posar les qüestions legals en mans d’un advocat que va adoptar una actitud molt inflexible, a la defensiva. La policia de la regió no s’hi pot enfrontar.

»Jo també vaig quedar glaçat, quan la policia em va explicar que s’havien convertit en una fundació religiosa. Va ser una galleda d’aigua freda: primer no m’ho creia, i fins i tot quan me’n van ensenyar la documentació i ho vaig veure amb els meus propis ulls, em va costar d’assimilar-ho. Feia molt temps que em tractava amb en Fukada, i en coneixia bé el caràcter i el tarannà. Jo havia tingut força relació amb les religions perquè em dedicava a l’antropologia cultural, però ell, a diferència de mi, era un home profundament polític, que sempre parlava a partir de la lògica. Més aviat sentia aversió envers la religió en general. Encara que hi hagués alguna raó tàctica per fer-ho, m’és difícil pensar que podria sol·licitar el reconeixement com a fundació religiosa.

– A més a més, deu ser força difícil, aconseguir aquest reconeixement.

– No necessàriament -va dir el Professor-. És veritat que es fan moltes investigacions i que s’ha de passar per tot un seguit de tràmits oficials molt complicats, però si pots fer servir influències polítiques de sotamà és relativament fàcil anar superant aquestes proves. Per començar, la línia que separa una religió de debò i una que no ho és és molt fina; no hi ha cap definició clara, i tot depèn de la interpretació. I quan hi ha un cert marge d’interpretació, també hi ha marge perquè hi entrin els interessos i la influència política. Un cop has aconseguit ser reconegut com a fundació religiosa, pots obtenir reduccions fiscals i estàs força protegit des del punt de vista legal.

– Per tant, Sakigake va deixar de ser solament una comuna agrícola i es va convertir en una organització religiosa. I una organització religiosa increïblement tancada.

– Una nova religió. Parlant clar, es va convertir en una secta.

– No ho acabo d’entendre. Devia passar alguna cosa molt important, perquè es produís un canvi tan gran com aquest.

El Professor es va mirar els dorsos de les mans; els tenia plens de pèls grisos retorçats.

– És veritat. No hi ha dubte que havia de passar alguna cosa molt grossa per provocar aquest canvi. Hi he pensat durant molt de temps, i he considerat diverses possibilitats, però no ho entenc. ¿Quina mena de cosa podia haver passat? Van adoptar una posició de secretisme absolut i impedeixen que se sàpiga res, del que hi passa a dins. I, a més a més, des de llavors no n’han tornat a parlar, d’en Fukada, que havia estat el líder de Sakigake.

– I fa tres anys es va produir l’enfrontament armat i Akebono va desaparèixer -va dir en Tengo.

El Professor va fer que sí amb el cap.

– Ha estat la facció de Sakigake, que a la pràctica havia tallat tota relació amb Akebono, la que ha sobreviscut i ha continuat creixent molt de pressa com a fundació religiosa.

– És a dir, que l’incident armat no va representar un cop gaire important, per a Sakigake.

– No -va dir el Professor-. Ben al contrari: els va servir de publicitat. Són molt llestos, i tot ho aprofiten en benefici seu. Però, igualment, això va passar després que l’Eri en sortís. Tal com t’he dit abans, el que va passar no va tenir cap relació directa amb l’Eri.

Feia l’efecte que el professor volia canviar el tema de conversa.

– ¿Ha llegit Crisàlide d’aire? -li va preguntar en Tengo.

– És clar.

– ¿I què en pensa?

– És una història molt interessant -va dir el Professor-. I molt suggerent. Però si t’he de ser sincer, no sé a què es refereix. No sé què significa, la cabra cega, ni la gent petita, ni la crisàlide d’aire.

– ¿Li sembla que la història pot fer referència a coses concretes que l’Eri va viure a Sakigake, o que hi va presenciar?

– Podria ser. Però és difícil saber fins a quin punt és realitat i fins a quin punt és imaginació. Sembla una mena de mite, i també es pot llegir com si fos una al·legoria força intel·ligent.

– L’Eri m’ha dit que la gent petita existeix de debò.

En sentir-ho, el Professor va mostrar una cara de preocupació. Després va parlar:

– ¿O sigui que penses que la història que s’explica a Crisàlide d’aire va passar de debò?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– El que vull dir és que tots els detalls de la història estan explicats amb molt realisme i precisió, i que això és una de les raons importants perquè la novel·la tingui tanta força.

– I el que tu vols fer és reescriure la història a partir del context que dóna però fent servir les teves frases, i així presentar «això» a què el text fa referència d’una manera més clara. ¿És així?

– Sí, si tot va bé.

– El meu camp d’estudi és l’antropologia cultural -va dir el Professor-. Professionalment ja m’he retirat, però espiritualment encara n’estic imbuït. Un dels objectius d’aquesta disciplina és comparar les imatges individuals que té cada persona per descobrir-hi els elements universals que tots compartim i després tornar aquesta informació als individus. D’aquesta manera, la gent pot fer-se conscient que alhora que té una vida pròpia i personal també forma part d’alguna cosa més àmplia. ¿Ho entens, el que et vull dir?

– Em sembla que sí.

– Potser és el mateix, el que tu estàs intentant fer.

En Tengo va obrir les mans damunt dels seus genolls.

– Sembla molt difícil.

– Però també sembla que ha de valer la pena intentar-ho.

– Ni tan sols sé si estic qualificat per fer-ho.

El Professor va mirar en Tengo a la cara. Ara hi havia una llum especial, als seus ulls.

– El que jo vull saber és què li va passar, a l’Eri, quan era a Sakigake. I també què els va passar a en Fukada i la seva dona. Durant aquests set anys he fet tot el que he pogut per esbrinar-ho, però al final no he aconseguit ni una sola pista: el mur que tenia al davant era massa gruixut, i massa fort, perquè jo el pogués destruir. Pot ser que a la història de Crisàlide d’aire hi hagi amagada la clau per resoldre aquest enigma. Si hi ha cap possibilitat que sigui així, per petita que sigui, jo aposto per continuar. No sé si tu estàs qualificat o no per fer-ho, però en tens un concepte molt alt, de Crisàlide d’aire, i ara hi estàs immers. Potser això sol ja fa que ho estiguis, de qualificat.

– Hi ha una pregunta a la qual vull que em respongui clarament amb un sí o amb un no -va dir en Tengo-. Si avui he vingut aquí, és per fer-li aquesta pregunta. ¿Em dóna permís perquè jo reescrigui Crisàlide d’aire?

El Professor va fer que sí amb el cap, i després va dir:

– Vull llegir Crisàlide d’aire un cop l’hagis acabada de reescriure. I sembla que l’Eri té molta confiança en tu: ets l’única persona en qui confia, a part de l’Azami i de mi, és clar. Per tant, ho pots intentar. Et confio l’obra. En resum: la meva resposta és que sí.

Un cop van deixar de parlar, un profund silenci es va instal·lar a la sala, com si fos un designi del destí. Just llavors la Fukaeri va tornar amb el te, com si hagués calculat quant trigarien a acabar de parlar.

El camí de tornada el va fer sol. La Fukaeri havia sortit a passejar el gos. En Tengo va demanar que li cridessin un taxi per anar a l’estació a l’hora que sortia el tren i d’allí va anar fins a Futamatao. Després, a Tachikawa, va agafar el tren de la línia Chûo.

A l’estació de Mitaka dues persones van seure davant d’en Tengo, una mare i una filla d’aspecte molt polit. Totes dues portaven roba que no era cara, ni nova, en absolut, però era neta i molt ben cuidada. Les peces blanques eren immaculadament blanques, i totes estaven molt ben planxades. La filla devia fer segon o tercer de primària, més o menys; era una nena d’ulls grossos i trets bonics. La mare era prima, duia els cabells recollits al darrere, portava ulleres de pasta negra i traginava una bossa d’una roba gruixuda i descolorida. La bossa estava repleta d’alguna cosa. Els trets de la mare també eren força bonics, per bé que als costats exteriors dels ulls aflorava un cansament psicològic que devia fer-la semblar més gran que no era. Tot i ser només mitjan abril duia un para-sol tan fermament enrotllat al voltant de l’eix que més aviat semblava una porra.

Totes dues van estar-se tota l’estona callades, sense aixecar-se del seient. La mare semblava planificar alguna cosa mentalment. La filla, asseguda al seu costat, no portava res i es mirava les sabates, el terra o els anuncis que penjaven del sostre, i de tant en tant també feia una llambregada a en Tengo, que seia de cara a elles. Li devien cridar l’atenció les dimensions del seu cos i les seves orelles retorçades. Els nens petits sovint es miraven en Tengo d’aquesta manera, com si miressin un animal estrany però inofensiu. Aquesta nena observava les coses que hi havia al seu voltant sense moure pràcticament gens el cos ni el cap, sinó tan sols els ulls.

Mare i filla van baixar a l’estació d’Ogikubo. Quan el tren va reduir la velocitat la mare va agafar el para-sol i de sobte es va posar dreta sense dir res. Amb la mà esquerra agafava el para-sol, i amb la dreta, la bossa de roba. La filla no va trigar gens a fer com ella: es va aixecar de pressa del seient i va baixar del tren darrere la seva mare. Quan es va aixecar va tornar a fer un cop d’ull a en Tengo. En aquesta mirada hi havia una lluïssor estranya, com si li demanés alguna cosa, o se’n queixés. Era una lluïssor molt tènue, però en Tengo la va notar. Aquella nena li enviava algun senyal: això va ser el que va sentir en Tengo. No cal dir, però, que encara que li hagués enviat un senyal, en Tengo no hi podia fer res. No sabia quina era la seva situació, i no tenia dret a intervenir-hi. La nena va baixar del tren amb la seva mare a l’estació d’Ogikubo i en Tengo va continuar assegut, en direcció a la pròxima estació. Al seient on havia estat la nena s’hi van asseure tres noies de secundària obligatòria que, semblava, tornaven a casa després d’haver fet un examen de preparació i es van posar a xerrar molt animadament en veu alta. Tanmateix, durant una estona encara li va durar la impressió que li havia produït aquella nena silenciosa.

Els ulls d’aquella nena van fer pensar a en Tengo en una altra nena, una que havia anat a la mateixa classe que ell durant dos cursos, els de tercer i quart de primària. Aquella nena feia els mateixos ulls que la que acabava de veure. Observava en Tengo de la mateixa manera. I…

Els pares d’aquella nena eren creients d’un grup religiós anomenat Testimonis de Jehovà. Eren una confessió cristiana que anunciava la fi del món, molt activa en la tasca evangelitzadora, i seguien al peu de la lletra tot el que hi ha escrit a la Bíblia. Per exemple, no consentien en cap cas les transfusions de sang. Per això, si tenien un accident de trànsit i resultaven greument ferits, les seves possibilitats de sobreviure eren molt més reduïdes que les de l’altra gent. També eren contraris a les operacions quirúrgiques importants. A canvi, com a membres del poble escollit de Déu, quan arribés la fi del món no moririen i viurien durant el Mil·lenni o Regne de Crist.

Aquella nena, igual que la que acabava de veure, tenia uns ulls grossos i bonics, uns ulls que impressionaven. També tenia uns trets bonics, però la seva cara sempre estava coberta per una mena de vel opac, com si volgués fer invisible la seva existència. Tret que calgués, no deia res davant de la gent. La cara tampoc no mostrava les seves emocions. Sempre tenia els llavis fermament closos, formant una línia recta.

Al començament, en Tengo es va interessar per aquella nena perquè els caps de setmana anava a evangelitzar amb la seva mare. Així que poden caminar, els pares de les famílies de Testimonis de Jehovà s’enduen els fills a evangelitzar amb ells. Des dels tres anys, van caminant casa per casa, sobretot amb la mare, repartint un llibret que es titula Abans del diluvi i donant a conèixer la seva doctrina. Expliquen de manera entenedora a la gent el nombre incomptable de fets de l’actualitat que anuncien la fi del món. Ells anomenen Jehovà el seu Déu. Òbviament, a la majoria de les cases els fan fora de males maneres i els tanquen la porta als nassos, perquè la seva doctrina és massa intolerant, parcial i allunyada de la realitat -o, com a mínim, massa allunyada del que la majoria de gent creu que és la realitat-. De tant en tant, però, també hi ha alguna persona disposada a escoltar-se’ls seriosament, perquè al món hi ha gent que busca interlocutors, independentment del que vulguin explicar. I, entre aquestes persones, també molt de tant en tant, n’hi ha alguna que assisteix a les seves reunions. Així, doncs, van tocant el timbre casa per casa buscant aquesta sola possibilitat entre un miler. Dur a terme aquest esforç per fer obrir els ulls ni que sigui a una part molt petita de la humanitat és la santa missió que els ha estat encomanada. I com més dura és la seva tasca i més alt l’objectiu a què aspiren, més brillant serà la glòria que aconseguiran.

Aquella nena anava amb la seva mare evangelitzant per les cases. La mare portava una bossa de roba plena d’exemplars d’Abans del diluvi en una mà i, normalment, un para-sol a l’altra. Uns passos enrere la seguia la nena, com sempre amb els llavis tancats formant una línia recta i la cara inexpressiva. En Tengo s’havia creuat amb ella un munt de vegades, quan voltava amb el seu pare fent la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK. En Tengo reconeixia la presència de la nena, i ella reconeixia la d’en Tengo. Cada vegada apareixia una lluïssor furtiva als ulls de la nena. Però, evidentment, no es deien res; ni tan sols se saludaven. El pare d’en Tengo estava massa enfeinat mirant de millorar el seu rendiment laboral, i la mare d’ella estava massa enfeinada voltant per explicar la fi del món que havia d’arribar. Els dos nens tan sols es miraven un instant, quan es creuaven els diumenges mentre caminaven apressadament darrere dels seus pares.

Tota la classe sabia que ella era membre dels Testimonis de Jehovà. Per «motius religiosos», ella no participava en les activitats relacionades amb el Nadal, ni anava a les excursions o les visites que es feien a santuaris xintoistes o temples budistes. Tampoc no participava a les diades esportives ni cantava l’himne de l’escola ni l’himne nacional. Aquella actitud, que no es podia considerar sinó exagerada, va fer que quedés força aïllada a la classe. A més a més, abans de menjar-se el dinar de l’escola havia de recitar una pregària especial, i calia que la digués amb veu força alta, de manera que tothom la sentís perfectament. Com és natural, els altres nens se sentien molestos, amb aquella pregària, i ella, de ben segur, tampoc no devia tenir gens de ganes de fer allò davant de tothom. Però li havien inculcat que abans dels àpats havia de recitar aquella pregària, i no podia deixar de fer-ho encara que cap altre testimoni de Jehovà no la veiés, perquè Jehovà, des de dalt del cel, ho veu tot, i no se li escapa res.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

La memòria és molt curiosa. Tot i haver-la sentit feia vint anys, era capaç de recordar aquesta oració d’una tirada. Vingui a nosaltres el Vostre Regne. Quan anava a primària, en Tengo, cada vegada que sentia aquesta oració, es preguntava com devia ser, aquell regne, i si hi devia haver NHK. Segur que no. I si no hi havia NHK, segur que tampoc no se’n cobrava l’impost, és clar. Per tant, potser el millor seria que aquell regne vingués tan aviat com fos possible.

En Tengo no havia parlat mai amb la nena, perquè tot i ser a la mateixa classe no n’havia tingut l’ocasió. Ella sempre estava sola, allunyada dels altres, i, si no calia, no deia res a ningú. La situació no convidava a anar-hi a parlar expressament. Però, en el fons, en Tengo li tenia simpatia. Compartien el fet de ser diferents dels altres, perquè els dies de festa havien d’anar amb els seus pares tocant el timbre casa per casa. Encara que la tasca evangelitzadora i la de cobrament d’impostos fossin diferents, en Tengo sabia perfectament fins a quin punt feia mal, a un nen, que l’obliguessin a dur-la a terme. Els diumenges, els nens havien de jugar amb els altres nens fins a tenir-ne prou, i no pas amenaçar la gent perquè pagués un impost o anunciar una fi del món terrorífica. Això, en tot cas, ho havien de fer els grans, si és que n’hi havia cap necessitat.

En Tengo solament havia donat la mà a aquella nena una sola vegada, amb motiu d’un petit incident. Va ser quan feien quart, a la tardor. Un dia, durant un experiment de química, un company de classe que seia a la mateixa taula que ella li va deixar anar paraules molt dures perquè havia comès un error amb el procediment, en Tengo no recordava exactament quin. Llavors el nen se’n va començar a riure perquè anava per les cases a evangelitzar, repartint llibrets plens de bestieses. I li va dir «Jehovà». Va ser un incident molt curiós, perquè més que atacar-la o burlar-se d’ella, tots feien com si no existís, com si se l’haguessin treta del cap. Però com que l’experiment de física s’havia de fer en grup no la podien excloure, i les paraules que li van amollar estaven plenes de verí. En Tengo era al grup de la taula del costat, però no va ser capaç de fer veure que no havia sentit res. No sabia per què, però no podia deixar que la cosa quedés així.

Va anar a l’altra taula i va dir a la nena que vingués amb el seu grup. Ho va fer sense pensar-hi gaire, sense dubtar, gairebé com si fos un acte reflex. Després li va explicar amablement com s’havia de fer l’experiment. La nena va escoltar amb molta atenció el que li deia en Tengo, ho va entendre i no va tornar a fer el mateix error. Després d’estar dos cursos a la mateixa classe, aquella era la primera vegada que en Tengo li dirigia la paraula, i també va ser l’última. Ell treia bones notes, era gran i fort, i tothom s’hi fixava. Per això no hi va haver ningú que se’n rigués per haver-la protegit -o, almenys, ningú que ho fes davant seu-. Tanmateix, com que havia ajudat la «Jehovà», va semblar que, sense que ningú en digués res, la seva reputació a la classe havia baixat una mica de categoria, com si es pensessin que per haver-se relacionat amb la nena, ella li hagués encomanat part de la seva brutícia.

Tanmateix, en Tengo ni tan sols se’n va adonar, perquè ell sabia perfectament que aquella nena era completament normal. Si els seus pares no haguessin estat testimonis de Jehovà, ella hauria estat educada com qualsevol altra nena i tots l’haurien acceptada. Segur que també hauria tingut bons amics. Però pel sol fet que els seus pares eren testimonis de Jehovà, a l’escola la tractaven com si fos invisible. Ningú no feia l’intent de parlar amb ella, ni tan sols de mirar-la. En Tengo trobava que allò era molt injust.

Ell i la nena no van tornar a parlar, perquè no en tenien necessitat, ni tampoc no en van tenir l’ocasió. Però, si alguna vegada es trobaven les seves mirades, ella es posava una mica nerviosa, i s’envermellia: en Tengo ho notava. O potser era que l’havia molestada, que en Tengo l’anés a ajudar quan feien l’experiment de química; potser estava enfadada perquè s’hauria estimat més que ell no hagués fet res i l’hagués deixada estar. En Tengo no ho acabava de tenir clar, això; encara era un nen, i no sabia deduir els matisos dels sentiments dels altres a partir de la seva expressió.

I un dia aquella nena li va agafar la mà a en Tengo. Va ser una tarda de principi de desembre que feia un temps molt clar. Per la finestra es veia un cel molt alt i un núvol blanc i recte. Després de netejar l’aula, un cop acabades les classes, en Tengo i ella es van quedar tots dos sols. No hi havia ningú més. La nena, com si hagués pres una decisió, va caminar ràpidament a través de l’aula, va arribar fins on era en Tengo i es va quedar dreta al seu costat. I llavors, sense dubtar, li va agafar la mà i el va mirar fixament a la cara des de baix -en Tengo era deu centímetres més alt-. Ell, sorprès, també la va mirar a la cara. Els seus ulls es van trobar. En Tengo va ser capaç de descobrir en les seves pupil·les una profunditat transparent que no havia vist fins aleshores. La nena es va estar molta estona agafant-li la mà, sense dir res. Molt fort, sense afluixar ni un moment. Després l’hi va deixar anar de sobte i va sortir de la classe mig corrent, fent voleiar els baixos de la faldilla.

En Tengo, que s’havia quedat sense paraules, es va estar una estona allà plantat, sense entendre res de res. El primer que va pensar és que havia estat de sort que ningú no els havia vist; no era capaç ni d’imaginar-se el rebombori que hi hauria hagut, en aquell cas. Va mirar al voltant i va quedar alleujat, i, després, profundament perplex.

Potser la mare i la filla que havien segut de cara a ell des de Mikata fins a Ogikubo també eren testimonis de Jehovà. Potser anaven a evangelitzar, com cada diumenge. Aquella bossa de roba tan plena bé ho podia estar d’exemplars d’Abans del diluvi. El para-sol que portava la mare i la lluïssor que havia travessat els ulls de la filla havien recordat a en Tengo la nena silenciosa que havia estat companya seva de classe.

O no, potser aquelles dues del tren no eren testimonis de Jehovà, sinó tan sols una mare i una filla totalment normals i corrents que anaven a alguna mena de lliçó. Potser a dins de la bossa de roba hi havia partitures de piano, o un joc de materials de cal·ligrafia, o alguna cosa per l’estil. «Segur que estic massa susceptible», va pensar en Tengo, que va tancar els ulls i va sospirar lentament. El temps passava d’una manera estranya, els diumenges, i les imatges es distorsionaven d’una manera sorprenent.

En arribar a casa, es va preparar un sopar senzill i se’l va menjar. Es va adonar que no havia dinat. Va pensar que després de sopar trucaria a en Komatsu: estava segur que voldria saber el resultat de la reunió. Però com que era diumenge no devia ser a l’editorial, i en Tengo no sabia el número de telèfon de casa seva. Bé, tant era: si tenia ganes de saber com havia anat, ja li trucaria ell.

Quan el rellotge marcava les deu passades i ja estava pensant que era hora de ficar-se al llit va sonar el telèfon. Va pensar que seria en Komatsu, però quan va agafar l’auricular va sentir la veu de la seva amiga casada.

– Escolta, no tindré gaire temps, però, ¿puc venir una estona a casa teva, demà passat a la tarda? -li va preguntar.

De fons se sentia, fluixa, música de piano. Semblava que el marit encara no havia tornat a casa. En Tengo hi va estar d’acord. Si ella venia, hauria d’interrompre momentàniament el treball de reescriptura de Crisàlide d’aire, però mentre escoltava la veu de la seva amiga es va adonar que desitjava intensament el seu cos. Va penjar, va anar a la cuina, es va servir un got de Wild Turkey i se’l va veure sol, dret davant de la pica. Després es va ficar al llit, va llegir unes quantes pàgines d’un llibre i es va adormir.

Així es va acabar el llarg i estrany diumenge d’en Tengo.

13

AOMAME

Una víctima nata

Quan es va despertar es va adonar que tenia molta ressaca. L’Aomame no en solia tenir mai: per molt que begués, l’endemà tenia el cap clar i podia posar-se en marxa així que es llevava. Per a ella, això era un motiu d’orgull. Però, per alguna raó, precisament aquell dia tenia un dolor intens als polsos i una boirina que li entelava la ment. Sentia com si al voltant del cap tingués un anell de ferro que s’anés fent més estret. La busca de les hores ja marcava més de les deu. La llum del matí que s’acostava al migdia li feia mal al fons dels ulls, com si li hi clavessin agulles. El soroll de les motos que passaven pel carrer del davant ressonava a l’habitació com una màquina de tortura.

Havia dormit al seu llit despullada, sense res posat, però no recordava gens ni mica com havia arribat fins a casa. A terra hi havia llençada de qualsevol manera, feta un embolic, tota la roba que portava la nit passada; semblava que se l’havia treta ella mateixa, com arrencant-se-la del cos. La bandolera era damunt la taula. Va passar per sobre la roba escampada a terra per anar fins a la cuina i es va beure, seguits, uns quants gots d’aigua de l’aixeta. Després va anar al lavabo, es va rentar la cara amb aigua freda i es va mirar el cos despullat al gran mirall de la porta. Es va examinar detingudament tots els racons del cos, però no hi va notar cap marca. Va fer un sospir d’alleujament: era una sort. Tot i així, a la meitat inferior del cos notava una mica la sensació que tenia sempre després d’una nit de sexe intens: una pesantor dolça que semblava sorgir al fons mateix del seu cos. També es va adonar que tenia una lleugera molèstia a l’anus. «Ostres, tu», va pensar, i es va prémer les temples amb els dits: sí que havien anat lluny, aquells paios. Però no recordava res que li hagués de saber greu.

Amb la consciència encara nebulosa es va dutxar amb aigua calenta recolzant-se a la paret amb una mà. Es va fregar tot el cos amb sabó per eliminar-ne els records -o alguna cosa sense nom, semblant als records- de la nit passada. Va rentar-se la vagina i l’anus amb una cura especial. També es va rentar els cabells. Es va raspallar les dents per eliminar l’olor espessa que li feia la boca, tot i el fàstic que li produïa la pudor de menta de la pasta. Després va plegar el conjunt de roba interior i mitges del terra de l’habitació i el va llançar al cove de la roba bruta per no veure’l.

Va examinar l’interior de la bandolera que hi havia damunt la taula. La cartera hi era, i a dins hi havia totes les targetes de crèdit i del banc. La quantitat de diners que hi portava era gairebé la mateixa: aparentment, l’únic que havia pagat la nit abans era el trajecte del taxi amb què va tornar a casa. Només n’havien desaparegut els condons. Els va comptar i n’hi havia quatre menys. ¿Quatre? A la cartera hi havia una nota ben plegada amb un número de telèfon de la ciutat, però de qui era aquell número de telèfon era un misteri absolut.

Es va tornar a estirar al llit per reposar una estona i va recordar tot el que va poder sobre la nit abans. L’Ayumi havia anat a la taula dels homes, s’hi havia posat a parlar alegrement, havien començat a beure tots quatre i s’havien entonat. Després havien fet el més habitual: havien reservat dues habitacions en un hotel de negocis de prop d’allà. Tal com havien quedat, l’Aomame s’ho va fer amb el dels cabells esclarissats i l’Ayumi amb el jove que estava més fort. No havia estat gens malament. S’havien banyat junts i després s’havien esplaiat amb el sexe oral. No s’havia descuidat del condó, abans de la penetració.

Al cap d’una hora havia sonat el telèfon de l’habitació i l’Ayumi li havia preguntat si podien anar-hi, per tornar a beure junts una estona. L’Aomame hi havia estat d’acord, i al cap de poc havien arribat l’Ayumi i l’home que estava amb ella. Llavors havien demanat whisky i gel al servei d’habitacions i se l’havien begut entre tots quatre.

No aconseguia recordar què havia passat, després. Quan van tornar a estar tots quatre junts li devia haver pujat la borratxera de sobte, potser per culpa del whisky -l’Aomame no bevia whisky, normalment-, o perquè no estava sola amb un home, com sempre, sinó que tenia una companya i havia abaixat la guàrdia. Recordava borrosament que després havien intercanviat les parelles i hi havien tornat, ella al llit amb el més jove i l’Ayumi al sofà amb el que era una mica calb. Sí, havia anat així. I després… Després hi havia una boirina espessa. No recordava res. Bé, tant era: millor oblidar-ho sense trencar-s’hi el cap, si no se’n recordava. S’havia deixat anar i havia perdut el món de vista: només això. Segurament, tampoc no la tornaria a veure més, aquella colla.

Però, ¿segur que se l’havia posat, el condó, la segona vegada? Era això, el que l’amoïnava. No podia pas ser, que per una cosa així es quedés embarassada, o agafés una malaltia venèria. Però segurament no passaria: per molt borratxa que anés i per molt que hagués perdut el món de vista, l’Aomame el cuidava molt, aquest aspecte.

¿Tenia algun compromís de feina, avui? No, no en tenia cap. Era dissabte i mai no agafava res, els dissabtes. No, s’equivocava: havia quedat amb la mestressa de la Mansió dels Salzes per anar a Azabu a les tres de la tarda i fer una sessió d’estiraments. En Tamaru li havia trucat uns dies abans per dir-li que la mestressa havia d’anar a l’hospital per fer-se alguna mena de revisió, i que si podien passar la sessió de divendres a dissabte. Se n’havia oblidat completament. Però encara tenia quatre hores i mitja, fins a les tres de la tarda. Segurament, a aquella hora el cap ja no li faria mal i el tindria més clar.

Va preparar cafè ben calent i es va obligar a fer-se’n passar unes quantes tasses gola avall. Després, vestida solament amb el barnús, es va estirar al llit boca amunt i es va passar el matí sencer mirant el sostre. No tenia ganes de fer res, només de mirar el sostre. No hi havia res d’interessant, al sostre, però no es podia queixar: els sostres no estaven pensats per entretenir la gent. El rellotge va marcar les dotze en punt, però no tenia gens de gana. El soroll dels motors de les motos i els cotxes encara li ressonava dins el cap. Era la primera vegada que tenia una ressaca amb tots els ets i uts.

Tot i així, el sexe semblava haver tingut una influència positiva, en el seu cos. L’experiència d’haver estat abraçada, observada completament nua, acariciada, llepada, mossegada i penetrada, i d’haver tingut diversos orgasmes, havia aconseguit desfer aquella mena de ressentiment que tenia al cos. Òbviament, la ressaca era molt molesta, però també tenia una sensació d’alliberament que la compensava amb escreix.

Però, ¿fins quan continuaria fent això?, es va preguntar. ¿Fins quan ho podria continuar fent? Aviat faria trenta anys, i no trigaria gaire a veure els quaranta a l’horitzó.

Tanmateix, va deixar de pensar en aquesta qüestió. Ja hi reflexionaria amb calma un altre dia. De moment, encara no hi havia cap termini que l’obligués a afanyar-se. Per pensar-hi seriosament, li caldria…

Llavors va sonar el timbre del telèfon, com un brogit esfereïdor a l’orella de l’Aomame, com si anés en un tren que travessés un túnel a tota velocitat. Es va aixecar com va poder del llit i va agafar l’auricular. El gran rellotge de la paret marcava dos quarts d’una.

– ¿Aomame? -li van preguntar. Era una veu de dona una mica ronca: la de l’Ayumi.

– Sí -va dir l’Aomame.

– ¿Estàs bé? Tens una veu com si t’acabés d’atropellar un autobús.

– Ja és això, més o menys.

– ¿Tens ressaca?

– Sí, déu n’hi do -va dir l’Aomame-. ¿Com és que tens el meu número de telèfon?

– ¿No te’n recordes? El vas escriure en un paper i me’l vas donar. I em vas dir que a veure si tornàvem a quedar aviat. Tu també hauries de tenir el meu a la cartera.

– ¿Ah, sí? No recordo res.

– Mm… Ja m’ho pensava, que potser no te’n recordaries. Per això t’he trucat, perquè estava preocupada -va dir l’Ayumi-. No sabia si hauries arribat a casa, encara que et vaig ficar en un taxi en una cruïlla de Roppongi i li vaig donar l’adreça.

L’Aomame va sospirar.

– No me’n recordo, però es veu que hi vaig arribar. Quan m’he despertat era al meu llit.

– És una sort.

– ¿Què fas, ara?

– Sóc a la feina, com ha de ser -va dir l’Ayumi-. Des de les deu que volto amb el minicotxe patrulla, posant multes de trànsit. Ara faig un descans.

– Vaja! -va dir l’Aomame, admirada.

– Tot i que ho noto, que no he dormit prou. Però m’ho vaig passar molt bé, ahir. Mai no m’havia divertit tant. I va ser gràcies a tu.

L’Aomame es va prémer els polsos amb els dits.

– Si et dic la veritat, de la segona meitat no me’n recordo gaire. O sigui, des que vosaltres dos vau venir a la nostra habitació.

– Vaja; això sí que és una llàstima -va dir l’Ayumi amb veu seriosa-. Va ser una passada, després. Vam fer un munt de coses, tots quatre, coses que no et creuries mai, com en una pel·lícula porno. I nosaltres dues també vam fer un número lèsbic despullades. I després…

L’Aomame la va aturar, confosa.

– Em sembla molt bé, però, ¿segur que es van posar el condó? No me’n recordo, i estic preocupada.

– És clar, que sí. Pots estar tranquil·la, perquè jo sóc molt escrupolosa, amb això, i me’n vaig assegurar. A més de posar multes de trànsit, també vaig als instituts del districte i reuneixo les noies a la sala d’actes i els ensenyo com es posa correctament un condó, i aquesta mena de coses.

– ¿Com es posa un condó? -va preguntar l’Aomame, astorada-. ¿Per què els ho ha d’ensenyar, això, la policia, a les noies d’institut?

– En principi, l’objectiu d’anar pels instituts és donar informació sobre el perill que et violin en una cita, què cal fer davant un assetjament, de quina manera es poden evitar les agressions sexuals, i coses d’aquestes, però jo també els explico això altre, de passada, com a aportació personal. Els dic que, com que fins a cert punt és inevitable que tinguin relacions sexuals, que com a mínim vagin amb compte amb els embarassos i les malalties venèries. Bé, encara que davant dels professors no parlo tan clar. I per això, la qüestió del condó s’ha convertit en una mena de deformació professional, per a mi. Per molt que hagi begut, no me’n descuido mai. No te n’has de preocupar gens ni mica. Estàs neta i immaculada. On no hi ha condó, no hi ha penetració: aquest és el meu lema.

– Moltes gràcies. Em deixa més tranquil·la, sentir-te dir això.

– Escolta, ¿no vols que t’expliqui tot el que vam fer, ahir a la nit?

– Un altre dia -va dir l’Aomame, i va expulsar tot l’aire espès que tenia acumulat als pulmons-. Ja me’n donaràs els detalls en un altre moment. Ara no. Tinc la sensació que si m’ho expliques ara, m’explotarà el cap.

– Molt bé, ja t’ho explicaré un altre dia -va dir l’Ayumi, amb veu alegre-. Però escolta, Aomame. Avui hi he estat pensant tota l’estona, des que m’he despertat: ¿no et sembla que podríem formar un bon equip, nosaltres dues? ¿T’importaria, que et tornés a trucar? Vull dir si em vénen ganes de tornar a fer el que vam fer ahir.

– No, és clar -va dir l’Aomame.

– Que bé!

– Gràcies per trucar.

– Que et recuperis -va dir l’Ayumi, i va penjar.

Gràcies als cafès i al descans, a les dues de la tarda tenia el cap molt més clar. Per sort, ja no li feia mal, i només li havia quedat una lleugera pesantor a tot el cos. Va sortir de casa amb una bossa d’esport. Evidentment, no hi portava el picador de gel especial, sinó tan sols una muda de roba i una tovallola. Com sempre, en Tamaru la va sortir a rebre a l’entrada.

La va fer passar a un solàrium de forma estreta i allargada. La gran finestra de vidre que donava al jardí era oberta, però n’havien passat les cortines de puntes perquè no els poguessin veure des de fora. Al costat de la finestra hi havia una filera de plantes de fulles molt boniques. Pels petits altaveus del sostre sonava una música barroca tranquil·la: una sonata per a flauta de bec i clavecí. Al centre de la sala hi havien col·locat una llitera per a massatges, i al damunt ja hi estava estirada la mestressa, de bocaterrosa. Portava un barnús blanc.

Quan en Tamaru va sortir de l’habitació, l’Aomame es va posar la roba còmoda que feia servir quan s’havia de moure. Des de la llitera, torçant el coll, la mestressa va observar com l’Aomame es treia la roba. A l’Aomame no li importava que altres dones la veiessin despullada: per a una esportista, aquesta és la cosa més natural del món, i la mestressa també es quedava pràcticament despullada, quan li feia els massatges, perquè així era més fàcil comprovar l’estat dels músculs. L’Aomame es va treure la brusa i els pantalons de cotó i es va posar una samarreta i uns pantalons de teixit de punt llis. Després va plegar la roba que s’havia tret i la va deixar apilada en un racó de la sala.

– Tens un cos molt fibrat -va dir la mestressa. Després es va alçar, es va treure el barnús i es va quedar amb un conjunt prim de seda.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Abans, jo també tenia un cos com aquest.

– Ja ho sé -va dir l’Aomame, i va pensar que realment devia ser així. Fins i tot llavors, que ja havia passat dels setanta anys, el seu cos conservava ben clarament les traces de l’època en què era jove: no havia perdut la forma, i els pits encara eren prou ferms. L’alimentació moderada i l’exercici diari n’havien preservat la bellesa natural. L’Aomame també suposava que a això s’hi havia afegit, a més a més, un cert grau de cirurgia plàstica, per eliminar les arrugues provocades pel temps i refermar els llavis.- Encara ara té un cos molt bonic -li va dir.

La mestressa va torçar una mica els llavis.

– Moltes gràcies. Però no es pot ni comparar amb el d’abans.

L’Aomame no hi va respondre, a això.

– D’aquest cos en vaig gaudir força, jo, i també vaig fer que altres en gaudissin. ¿Saps què vull dir, oi?

– Sí, que ho sé.

– ¿I tu? ¿Tu també en gaudeixes?

– De vegades -va dir l’Aomame.

– Potser no n’hi ha prou, de gaudir-ne de vegades -va dir la mestressa, sense deixar la posició de bocaterrosa-. Se n’ha de gaudir com cal mentre s’és jove, del cos, fins a tenir-ne prou, perquè quan et fas gran i deixes de poder-ho fer, els records d’altres temps serveixen d’escalf.

L’Aomame es va recordar de la nit passada. Encara notava lleugerament la sensació d’haver estat penetrada per l’anus. ¿Li donaria escalf, aquest record, quan fos vella?

Va posar les mans damunt del cos de la mestressa i va començar a estirar-ne els músculs a consciència. La pesantor que sentia una estona abans havia desaparegut. Així que s’havia canviat de roba i els seus dits havien tocat el cos de la dona, se li havien despertat completament els sentits.

Va anar palpant d’un en un els músculs de la mestressa, com si resseguís els camins en un mapa. Recordava amb detall el to, la duresa i els reflexos de cadascun, tal com un pianista recorda les notes d’una extensa composició. L’Aomame estava dotada d’una memòria molt precisa, per als cossos, i encara que ella se’n pogués oblidar, les puntes dels seus dits els recordaven. Si el tacte d’algun múscul era diferent del de sempre, per poc que fos, l’estimulava des d’angles diferents, amb diferents graus de força, i n’observava la reacció: si era de dolor, d’alleujament o d’insensibilitat. Quan descobria alguna part que estava tensa no es limitava a relaxar-la amb un massatge, sinó que ensenyava a la mestressa com podia estirar-la ella mateixa. Evidentment, hi havia parts de les quals era molt difícil que ella sola en pogués eliminar la tensió; llavors, l’Aomame les hi estirava a consciència. Tanmateix, el que els músculs agraeixen més és que la pròpia persona els treballi cada dia.

– ¿Li fa mal, aquí? -va preguntar l’Aomame. El múscul d’on arrencava la cuixa estava molt més tens que els altres dies, com si estigués petrificat. Li va posar la mà a l’obertura de la pelvis i li va moure molt lleugerament la cuixa en un angle determinat.

– Molt -va dir la mestressa fent una ganyota.

– Molt bé. És bo, que senti el dolor. Seria molt mal senyal, que no el sentís. ¿Es podrà aguantar, si li faig una mica més de mal?

– És clar que sí -va dir la mestressa. No calia que es molestés a preguntar-ho: la mestressa era molt soferta, i aguantava la majoria de coses sense dir res; podia fer ganyotes, però no cridava. L’Aomame havia vist moltes vegades cridar de sobte homes grans i forts. Per això mai no podia deixar d’admirar-se de la seva força de voluntat.

L’Aomame va col·locar el colze dret com a punt de recolzament per fer palanca i li va tornar a torçar la cuixa. Es va sentir un espetec sord i l’articulació es va moure de lloc. La mestressa va empassar aire, però no va dir res.

– Ara ja estarà bé -va dir l’Aomame-; no li farà tant de mal.

La mestressa va fer un gran sospir. Tenia el front ple de perles de suor.

– Gràcies -li va dir amb un fil de veu.

L’Aomame es va passar tota una hora estirant tot el cos de la mestressa, estimulant-li els músculs, estirant-los, relaxant-ne les articulacions. Això comportava haver-li de fer força mal, però sense dolor no s’arreglava res. Ho sabia l’Aomame i ho sabia la mestressa, i per això totes dues van passar aquella hora sense dir-se gairebé res. En algun moment es va acabar la sonata per a flauta de bec i el reproductor de discos compactes va quedar en silenci. No se sentia res, a banda dels cants dels ocells que s’acostaven al jardí.

– Tinc la sensació que el cos se m’ha tornat molt més lleuger -va dir la mestressa al cap d’una estona. Estava de bocaterrosa, esgotada. La tovallola grossa que hi havia damunt de la llitera s’havia enfosquit amb la suor.

– Me n’alegro -va dir l’Aomame.

– És una sort, tenir-te. Segur que m’ho passaria molt malament, si desapareguessis.

– No es preocupi, que de moment no tinc cap intenció de desaparèixer.

La mestressa va fer un petit silenci, com si dubtés, i després li va preguntar:

– Em fico on no em demanen, però, ¿t’agrada algú?

– Sí, que m’agrada algú -va dir l’Aomame.

– És una sort.

– Però, per desgràcia, a aquesta persona, jo no li agrado.

– Potser és una pregunta una mica estranya -va dir la mestressa-, però, ¿com és, que tu no li agrades, a aquesta persona? Objectivament, penso que tu ets una jove molt atractiva.

– Perquè aquesta persona ni tan sols sap que jo existeixo.

La mestressa va estar-se una estona cavil·lant sobre el que havia dit l’Aomame.

– ¿I, per part teva, no tens ganes de fer-li saber que existeixes?

– De moment, no -va dir l’Aomame.

– ¿I hi ha alguna raó? Vull dir perquè tu no t’hi vulguis aproximar.

– N’hi ha unes quantes, de raons. Però la principal té a veure amb com em sento jo.

La mestressa va mirar l’Aomame a la cara, com si estigués admirada.

– He conegut força gent estranya, fins ara, però potser tu ets la que ho ets més.

L’Aomame va relaxar una mica els llavis.

– No sóc especialment estranya, jo. Només sóc honesta amb els meus sentiments.

– Un cop has decidit el que vols fer, ho mantens.

– Exactament.

– I ets força tossuda, i t’enfades fàcilment.

– Potser això també és veritat.

– Però ahir et vas deixar anar, ¿oi?

L’Aomame es va posar vermella.

– ¿Se n’ha adonat?

– Se’t veu a la pell. I se sent per l’olor. Et queden rastres d’home al cos. Amb els anys aprens moltes coses.

L’Aomame va arrufar molt lleument el front.

– Ho necessito, de tant en tant. Encara que sé que no és per estar-ne gaire orgullosa.

La mestressa va estirar el braç i va posar suaument la seva mà damunt la de l’Aomame.

– És clar. De vegades cal, això. No t’hi has d’amoïnar. No t’estic pas renyant. Però em fa l’efecte que podries ser feliç d’una manera més «normal»; això d’unir-te amb la persona que estimes i acabar amb un final feliç.

– Tant de bo anés així. Però és molt difícil, ¿no?

– ¿Per què?

L’Aomame no va contestar. No era fàcil d’explicar.

– Si tinguessis ganes de parlar amb algú sobre qüestions personals, parla amb mi, sisplau -va dir la mestressa. Va treure la mà de damunt de la de l’Aomame i es va eixugar la suor amb una tovallola de mà.- Sigui el que sigui. Potser podria fer alguna cosa, per ajudar-te.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que no pots solucionar, deixant-te anar de tant en tant.

– Té tota la raó.

– Tu no has fet res, que et faci ser pitjor -va dir la mestressa-. Absolutament res. Això ho saps, ¿oi?

– Sí que ho sé -va dir l’Aomame. Això era el que pensava: no havia fet res que la fes ser pitjor. Però igualment després, en quedava un rastre silenciós. Com el pòsit al fons d’una ampolla de vi.

Fins i tot ara l’Aomame se’n recordava sovint, de què va passar després de la mort de la Tamaki Ootsuka. I quan recordava que ja no hi podria tornar a parlar sentia un dolor intens, com si la partissin en dues. La Tamaki havia estat la primera amiga íntima que havia tingut mai. Es podien explicar qualsevol cosa, sense amagar-se res. Abans de la Tamaki no havia tingut cap amiga com aquesta, i després d’ella no en va trobar cap més. Ningú no la podia substituir. Si no l’hagués coneguda, la seva vida hauria estat molt més miserable, molt més trista, que no pas ara.

Tenien la mateixa edat i jugaven juntes a l’equip de softbol de l’institut municipal on estudiaven. L’Aomame s’havia dedicat amb passió al softbol durant la secundària obligatòria i la superior. Al principi ho havia fet amb recança, només per acabar de completar l’equip perquè faltaven jugadores, però després es va convertir en la seva raó de viure. S’aferrava a aquest esport tal com algú s’aferra a un pal de la llum perquè no se l’endugui una ventada molt forta. Necessitava alguna cosa com aquella, per viure. I, a més, encara que ella mateixa no se n’hagués adonat, tenia unes qualitats excepcionals, com a esportista. Tant a la secundària obligatòria com a la superior va ser la jugadora més important de l’institut, i gràcies a ella el seu equip es divertia i aconseguia bones classificacions als campionats. Això li va donar una mena de confiança en si mateixa -no exactament confiança, però sí una cosa semblant-. A dins de l’equip ella tenia una existència no gens insignificant, i, per petit que fos aquest món, hi ocupava una posició ben definida, cosa que la feia més feliç que cap altra, perquè algú la necessitava.

L’Aomame era llançadora i quarta batedora, i era literalment la principal llançadora i batedora que tenien. La Tamaki jugava com a segona base i era un puntal de l’equip, del qual també era capitana. Era de constitució petita, però tenia uns reflexos excel·lents i una gran intel·ligència. Llegia les situacions molt de pressa i en tota la seva complexitat. Cada vegada que es llançava la pilota sabia cap on havia d’encarar el cos, i així que el batedor la picava veia perfectament la direcció en què anava i corria a cobrir la posició. Hi ha molt pocs jugadors capaços de fer això. Van ser incomptables les vegades que l’equip va salvar una situació adversa gràcies al seu discerniment. No era capaç de batre la pilota tan lluny com l’Aomame, però la seva batada era precisa i segura, i corria molt de pressa. A més a més, tenia uns grans dots de líder. Mantenia l’equip unit, planificava estratègies, donava consells útils a totes les jugadores i animava tothom. Era molt exigent amb les jugadores, però tenia la seva confiança. Gràcies a ella, l’equip millorava dia a dia i havia arribat a la final del torneig de Tòquio. També havia participat a la lliga nacional. Tant l’Aomame com la Tamaki havien estat seleccionades com a jugadores de l’equip de la regió de Kantô.

L’Aomame i la Tamaki es reconeixien mútuament les virtuts i es van anar fent amigues amb tota naturalitat, sense que cap fes el primer pas, fins a esdevenir inseparables. Quan l’equip feia una sortida passaven molta estona juntes. S’explicaven les coses sense amagar-se res. Quan feia cinquè de primària, l’Aomame havia decidit separar-se dels seus pares per anar a viure amb un oncle matern. A casa de l’oncle s’havien fet càrrec de la situació i l’havien acollit com un membre més de la família, per bé que, igualment, no ho era pas, de la família. L’Aomame se sentia sola i tenia necessitat d’afecte. Vivia sense res on agafar-se, sense saber on havia d’anar a buscar un sentit a la vida, o un objectiu per viure-la. La família de la Tamaki era benestant i tenia una bona posició social, però la relació entre els pares era nefasta, i l’ambient a casa, desolador. El pare gairebé no hi anava mai, i de tant en tant la mare patia deliris, i de vegades també tenia mals de cap molt forts i s’estava dies seguits al llit, sense poder-se llevar. Era gairebé com si la Tamaki i el seu germà petit haguessin estat abandonats. Els dos nois solucionaven la majoria dels àpats anant a buscar menús per emportar-se a restaurants o establiments de menjar ràpid del barri. Tant l’Aomame com la Tamaki tenien raons diferents per dedicar-se apassionadament al softbol.

Aquelles dues noies solitàries i amb problemes tenien un munt de coses per explicar-se. Un estiu, a les vacances, havien fet un viatge totes dues soles. I un vespre que se’ls havien esgotat els temes de conversa s’havien ficat al llit de l’habitació de l’hotel i s’havien acariciat mútuament els cossos despullats. Havia estat un fet inesperat que tan sols va passar una vegada; no es va tornar a repetir, ni tampoc en van parlar mai. Tanmateix, el fet que hagués passat va fer que la seva relació es fes més profunda, més plena de complicitat.

Després d’acabar l’institut i començar a estudiar educació física a la universitat, l’Aomame havia continuat practicant el softbol. Gràcies a ser coneguda a tot el país, havia estat reclutada per una universitat privada que oferia estudis d’educació física i havia rebut una beca d’estudis especial. I, naturalment, també s’havia convertit en una jugadora fonamental per a l’equip. Mentre jugava a softbol s’havia interessat per la medicina esportiva i havia començat a estudiar-ne seriosament. També li interessaven les arts marcials: volia absorbir tots els coneixements i les habilitats tècniques que pogués mentre estava matriculada a la universitat. No tenia temps per passar-se el dia sense fer res.

La Tamaki havia entrat a la facultat de dret d’una de les universitats privades de més prestigi del país. En acabar l’institut s’havia apartat de les competicions de softbol. Per a ella, que treia molt bones notes, el softbol no havia passat de ser una simple dedicació provisional. La seva intenció era aprovar l’examen oficial de jurisprudència i convertir-se en advocada. Tanmateix, encara que totes dues seguissin camins diferents, l’Aomame i ella havien continuat sent amigues inseparables. L’Aomame vivia en una residència d’estudiants on no havia de pagar res perquè la universitat la n’havia eximit, i la Tamaki anava cada dia a la facultat des de la mateixa casa desolada -però còmoda, des del punt de vista econòmic- on havia viscut sempre. Menjaven juntes una vegada a la setmana, i durant l’àpat no paraven de xerrar. Per molt que parlessin, mai no se’ls acabaven els temes de conversa.

La Tamaki havia perdut la virginitat la tardor que feia primer. Havia estat amb un estudiant que feia un curs més i era membre del mateix club de tenis que ella. Després d’una trobada del club ell l’havia convidat a anar a casa seva i pràcticament l’havia violada. No és que el noi no li agradés. Precisament per això havia acceptat la seva invitació i havia anat sola a casa seva. Però per a ella havia estat un xoc que ell la forcés a mantenir-hi relacions sexuals, i que mostrés una actitud tan rude i egoista. A causa d’això, havia deixat el club de tenis i durant un temps havia caigut en una depressió. Aparentment, aquell incident li havia generat un intens sentiment d’impotència. Va perdre la gana i es va aprimar sis quilos en un mes. El que la Tamaki havia esperat d’aquell noi era comprensió i delicadesa. Si almenys l’hi hagués demanat, si almenys li hagués deixat temps per preparar-se, per a ella no hauria estat cap problema, lliurar-li el seu cos. La Tamaki no ho podia entendre de cap manera. Però, ¿per què s’havia hagut de posar tan violent? No en tenia cap necessitat, de fer una cosa com aquesta.

L’Aomame l’havia consolat i li havia aconsellat que el castigués d’alguna manera. La Tamaki, però, no hi havia estat d’acord: deia que la culpa havia estat seva, perquè no havia anat prou amb compte, i que ja era massa tard, per anar-lo a acusar de res. Ella també tenia part de culpa, per haver accedit a anar a casa seva. Potser l’únic que podia fer era oblidar-ho, va dir. Però l’Aomame entenia fins a un punt dolorós el greu impacte emocional que aquest incident havia tingut en la seva amiga. No es tractava d’una qüestió superficial, com la d’haver perdut la virginitat: era un problema que afectava la part més profunda i sagrada de la seva ànima, que ningú no tenia dret a trepitjar. I el sentiment d’impotència podia malmetre una persona fins a límits insospitats.

Per això l’Aomame havia decidit castigar-lo ella mateixa. Havia fet que la Tamaki li donés l’adreça del noi, havia ficat un bat de softbol en un tub gros de plàstic per guardar plànols i havia anat cap allí. Aquell dia, la Tamaki havia anat a Kanazawa per assistir a un servei religiós en memòria d’un parent, o una cosa per l’estil, i això li serviria de coartada. Havia comprovat amb antelació que el noi no seria a casa. Va trencar el pany amb un tornavís i un martell i hi va entrar. A continuació, va embolicar el bat amb unes quantes voltes de tovallola i, fent tan poc soroll com va poder, va començar a destrossar tot el que hi havia a la casa: el televisor, el llum de peu, el rellotge, els discos, la torradora, els gerros, tot el que es podia trencar, sense deixar-hi res. Va tallar el fil del telèfon amb unes tisores. Va arrencar les tapes dels llibres i els va escampar per terra, i va buidar el tub de pasta de dents i el pot de crema d’afaitar damunt la catifa. Va llançar salsa damunt el llit. Va estripar les llibretes que hi havia als calaixos. Va partir els llapis i els bolígrafs. Va trencar totes les bombetes. Va fer forats a les cortines i als coixins amb unes tisores. També va tallar amb les tisores totes les camises que hi havia dins de l’armari. Va tirar un munt de quètxup damunt dels calçotets i els mitjons dels calaixos. Va treure els fusibles de la nevera i els va llençar per la finestra. Va treure el topall de la cisterna del vàter i el va trencar. També va trencar el telèfon de la dutxa. La destrucció que va fer va ser meticulosa, exhaustiva i a consciència. Quan va acabar, l’habitació s’assemblava molt a una fotografia que havia vist al diari feia un temps del centre de Beirut després de ser bombardejat.

La Tamaki era una noia intel·ligent -les notes de l’Aomame no es podien ni comparar amb les seves- i una jugadora de softbol que als partits jugava amb molta concentració, sense abaixar mai la guàrdia. Quan l’Aomame es trobava en un mal pas, la Tamaki s’acostava al monticle immediatament i li donava consells útils, li somreia animadament, li feia un cop al cul amb el guant i se’n tornava a defensar la seva posició. Tenia una visió molt àmplia, un cor molt càlid i un bon sentit de l’humor. En els estudis també era molt treballadora i s’expressava molt bé. Si hagués continuat estudiant, de ben segur que hauria estat una advocada excel·lent.

Tanmateix, amb els homes el seu discerniment perdia pistonada fins a un extrem difícil de creure. A la Tamaki li agradaven els homes guapos: li entraven pels ulls. Des del punt de vista de l’Aomame, aquesta tendència era gairebé malaltissa. Per meravellós que fos el caràcter d’un home, per excel·lents que fossin les seves capacitats, i per molt que aquest home se li acostés, si no li n’agradava l’aspecte, la Tamaki no s’hi sentia gens atreta. Per alguna raó, els homes que li interessaven sempre eren guapos de cara i buits per dintre. I quan es tractava d’homes, la Tamaki era terriblement tossuda i no escoltava el que li deia l’Aomame. Normalment parava atenció als consells de la seva amiga i els tenia en compte, però quan li criticava el noi amb qui sortia, no se l’escoltava gens. Havia arribat un moment que l’Aomame s’havia rendit i havia deixat de donar-li consells, perquè no volia discutir per aquest motiu i acabar perdent la seva amistat. Al capdavall, es tractava de la vida de la Tamaki: no podia sinó deixar-li fer el que volgués. Fos com fos, mentre havia estat a la universitat, la Tamaki havia sortit amb molts nois, i sempre hi havia acabat havent algun problema: la traïen, la ferien i, al final, la deixaven. I ella, cada vegada, es posava histèrica. Havia avortat dues vegades. En les relacions amb l’altre sexe, la Tamaki era una víctima nata.

L’Aomame no sortia amb ningú fix. De vegades la convidaven i ella acceptava, i entre aquells nois n’hi havia alguns que no estaven malament, però aquelles relacions mai no arribaven a ser gaire estretes.

– ¿Penses continuar sola i ser verge per sempre? -li havia preguntat la Tamaki.

– És que estic molt ocupada -havia respost l’Aomame-. Amb prou feines si puc acabar tot el que he de fer, cada dia. No tinc temps per sortir amb un noi.

En acabar a la facultat de dret, la Tamaki havia continuat a la universitat per preparar l’examen de jurisprudència. L’Aomame havia trobat feina en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i havia continuat jugant al softbol a l’equip de l’empresa. La Tamaki, naturalment, anava cada dia a la universitat des de casa seva, i l’Aomame vivia en una residència que la seva empresa tenia a Yoyogi-Yahata. Menjaven juntes una vegada a la setmana, com quan estudiaven, i parlaven de tot sense cansar-se’n mai.

Als vint-i-quatre anys la Tamaki s’havia casat amb un home dos anys més gran que ella. Quan es va prometre havia deixat d’assistir a les classes de postgrau i havia renunciat a continuar els estudis de dret, perquè el seu marit no l’hi permetia. L’Aomame només l’havia vist una vegada. Era fill d’un home molt ric i, com era d’esperar, tenia una cara bonica però mancada de profunditat. Era aficionat als iots. Sabia parlar i se’l veia prou intel·ligent, però no era una persona considerada, i les seves paraules eren buides. Era la mena d’home que sempre havia atret la Tamaki. Fins i tot feia l’efecte de tenir una part sinistra. A l’Aomame ja no li havia agradat de bon començament; potser a ell tampoc no li havia agradat gaire, l’Aomame.

– No pot pas anar bé, aquest casament -havia dit l’Aomame a la Tamaki. No volia parlar més del compte, però és que ara es tractava d’un casament, i no d’un joc d’enamorats qualsevol. No podia quedar callada i fer veure que no s’adonava del que feia la que durant tant de temps havia estat la seva millor amiga. Aquella va ser la primera vegada que discutien violentament. La Tamaki s’havia posat histèrica, en veure que l’Aomame era contrària al seu casament, i li havia deixat anar unes quantes frases molt dures, entre les quals algunes de les que ella tenia menys ganes de sentir. L’Aomame no havia assistit al casament.

Tanmateix, l’Aomame i la Tamaki no havien trigat gaire a reconciliar-se. Molt poc després de tornar del viatge de noces, la Tamaki, sense avisar, s’havia presentat a la residència de l’Aomame per disculpar-se. Li havia demanat que oblidés tot el que li havia dit l’última vegada. No sabia què li havia passat: havia estat pensant en ella durant tot el viatge de noces. L’Aomame li havia respost que no es preocupés, per això, que estava tot oblidat. I després s’havien abraçat molt fort, i havien fet broma, i havien rigut.

Tot i així, després del casament, les oportunitats que tenien de veure’s havien disminuït molt. S’escrivien sovint, i també parlaven per telèfon, però a la Tamaki semblava que li costava molt trobar moments lliures per poder quedar. Posava l’excusa que estava molt enfeinada, portant la casa, que això de ser mestressa de casa a temps complet era força dur. Però l’efecte que feia, el to de veu amb què ho deia, era que al seu marit no li agradava gaire, que quedés amb gent de fora de casa. A més a més, la Tamaki vivia amb els seus sogres, i no podia sortir quan volia. A l’Aomame tampoc no l’havia convidada mai, a anar a la seva nova casa.

De tant en tant, la Tamaki deia a l’Aomame que la seva vida de casada anava bé: el marit la tractava bé i els seus sogres eren molt amables. També vivia amb tota llibertat. De vegades, els caps de setmana, anaven a Enoshima a navegar amb iot. No li sabia greu, especialment, haver deixat els estudis de dret, perquè la pressió que han de suportar els advocats és força gran. Al capdavall, potser aquella vida tan corrent era la més adequada, per a ella. En algun moment tindrien fills i es convertiria en una mare avorrida qualsevol. ¿I l’Aomame, que no es buscava parella? La veu de la Tamaki sempre era alegre, i no hi havia cap raó per dubtar del que deia. «Doncs, quina sort», li deia l’Aomame, i se n’alegrava de debò: s’estimava molt més haver-se equivocat, en la qüestió del casament, que no pas haver-la encertada. Potser la Tamaki havia trobat el seu lloc a la vida, pensava. O bé s’esforçava a pensar-ho.

Com que no tenia ningú més que pogués considerar amic, en començar a veure menys la Tamaki, l’Aomame s’havia trobat amb més hores per omplir, durant el dia. Ja no era capaç de concentrar-se tant en el softbol com abans; quan la vida de la Tamaki es va anar allunyant de la competició, ella no hi va poder mantenir el mateix grau d’interès. L’Aomame tenia vint-i-cinc anys, però encara era verge. De vegades, quan no aconseguia calmar-se, es masturbava. No es trobava especialment sola: per a ella era dolorós, mantenir una relació gaire estreta amb una altra persona. S’estimava més estar sola que no pas això.

La Tamaki s’havia suïcidat tres dies abans de fer vint-i-sis anys, un vespre de tardor que bufava molt de vent. S’havia penjat a casa seva. L’havia trobat el seu marit la nit del dia següent, en tornar d’un viatge de feina.

– A casa no teníem cap problema, i ella no s’havia queixat de res. No se m’acut, per què es pot haver suïcidat -havia dit el marit a la policia. Els pares del marit havien dit el mateix.

Però era mentida. Tant físicament com psicològicament, la Tamaki estava plena de ferides que li havia causat el sadisme violent i incessant del seu marit. El comportament del marit era molt proper a la paranoia, i els seus pares ho sabien, més o menys. La policia també ho havia suposat en fer l’autòpsia i comprovar l’estat del cos, però, formalment, no havia obert cap cas. Havien cridat el marit i l’havien interrogat, però la causa de la mort era clarament el suïcidi, i quan ella havia mort el marit era a Hokkaidô en un viatge de feina. No l’havien acusat de res. Tot això ho havia explicat el germà de la Tamaki a l’Aomame uns dies després, en privat.

Hi havia hagut violència des del començament, i amb el temps aquesta violència s’havia anat fent més terrible i contínua. La Tamaki, però, no podia escapar del malson on s’havia ficat. No n’havia dit ni una sola paraula a l’Aomame, perquè ja sabia d’entrada què li hauria dit, ella, si li hagués demanat consell: que fugís immediatament d’aquella casa. Però això no ho podia fer.

Just abans del suïcidi, al final de tot, la Tamaki havia enviat una llarga carta a l’Aomame. Al començament de la carta deia que ella havia estat equivocada des del començament, i que l’Aomame sempre havia tingut raó. La carta acabava de la manera següent:

El dia a dia és un infern. Però jo, d’aquest infern, no tinc manera de fugir-ne, perquè no sé on podria anar. M’empresona un terrible sentiment d’impotència. M’hi vaig ficar jo mateixa, m’hi vaig tancar amb clau i la vaig llançar molt lluny. Evidentment, aquest casament va ser un error, tal com deies tu. Però el problema més greu no és el meu marit, ni la meva vida de casada, sinó jo mateixa. Em mereixo tot el dolor que sento; no en puc donar la culpa a ningú més. Tu ets l’única amiga que tinc, l’única persona del món en qui puc confiar. Però ja no tinc salvació. Recorda’m sempre, si pots. Tant de bo haguéssim pogut continuar jugant a softbol per sempre, totes dues juntes.

Mentre llegia la carta, l’Aomame s’havia sentit molt malament. No podia deixar de tremolar. Havia trucat un munt de vegades a casa de la Tamaki, però ningú no agafava el telèfon: només sortia el missatge gravat. Havia agafat el tren i havia anat fins a casa seva, al barri d’Okuzawa, a Setagaya. Era una mansió molt gran, envoltada per un mur altíssim. Havia trucat a l’intèrfon, però, tal com s’esperava, no li havia respost ningú; només se sentia un gos bordant a dins. L’únic que podia fer era rendir-se i tornar a casa. Evidentment, l’Aomame no ho podia saber, però en aquell moment la Tamaki ja havia deixat de respirar. Estava sola, penjant d’una corda que havia lligat a la barana de l’escala, en una casa on regnava el silenci, només trencat pels trucs del telèfon i el timbre inútil de la porta.

L’Aomame gairebé no s’havia sorprès gens, quan li van dir que la Tamaki havia mort; de ben segur que ja s’ho esperava, en el fons. Tampoc no havia sentit tristesa. El que havia sentit, més aviat, després de donar una resposta escaient, penjar l’auricular, seure en una cadira i deixar passar força temps, havia estat com si se li vessessin tots els fluids del cos. Durant molta estona no s’havia pogut alçar de la cadira. Havia trucat a la feina per dir que no es trobava bé, havia agafat uns quants dies lliures i s’havia tancat a casa sense fer res. No menjava, no dormia, gairebé no bevia ni aigua. Tampoc no havia anat al funeral. Li feia l’efecte que a dintre seu alguna cosa s’havia capgirat de sobte, amb un so sec, i sentia amb molta intensitat que a partir d’aquell moment ja no tornaria a ser la d’abans.

Llavors havia determinat que havia de castigar aquell home, que passés el que passés l’havia de fer fora del món, perquè, si no, de ben segur que trobaria alguna altra dona per repetir el que ja havia fet.

L’Aomame havia invertit molt temps preparant un pla calculat fins a l’últim detall. Sabia en quin punt exacte del clatell calia una agulla molt llarga per provocar una mort instantània. És clar que no tothom era capaç de fer-ho, però ella sí, que n’era. El que necessitava era entrenar els dits per trobar en poc temps aquell punt tan extremament precís i aconseguir un estri adequat per dur-ho a terme. Havia reunit diverses eines i s’havia passat moltes hores ideant-ne una d’especial que semblava un petit picador de gel amb una agulla molt llarga i prima, amb una punta tan fina, freda i esmolada com un determini despietat. Després s’hi havia entrenat a consciència, de diverses maneres. I quan va creure que estava preparada, havia posat en pràctica el seu pla. Havia enviat aquell home de cap al Regne del Cel sense vacil·lar, amb fredor i precisió. Després fins i tot havia dit una pregària, una pregària que li havia sortit gairebé automàticament.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

Havia estat després d’això que, cíclicament i amb molta intensitat, l’Aomame havia començat a sentir la necessitat de buscar cossos d’home.

14

TENGO

Una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai

En Komatsu i en Tengo havien quedat al lloc de sempre, la cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku. El preu del cafè no era gens barat, però els seients estaven força separats i s’hi podia parlar sense por que els altres clients sentissin la conversa. L’aire era relativament net i la música sonava a un volum baix, que no molestava. Com sempre, en Komatsu va arribar vint minuts tard. Ell no arribava mai a l’hora, i en Tengo no feia mai tard: era gairebé una norma establerta. En Komatsu portava una cartera de pell per guardar-hi documents, la jaqueta de pota de gall acostumada i un polo de color blau marí.

– Perdona que arribi tard -va dir en un to que feia pensar que no creia que s’hagués de disculpar. Semblava de més bon humor de l’habitual i tenia els llavis entreoberts en forma de lluna creixent.

En Tengo es va limitar a assentir sense dir res.

– Perdona que t’hagi fet córrer. Déu n’hi do, la feinada que has tingut -va dir en Komatsu, mentre seia davant seu.

– No és que vulgui exagerar, però durant aquests deu dies no he sabut si era viu o mort -va dir en Tengo.

– Però te n’has sortit. Vas aconseguir que el tutor de la Fukaeri te’n donés permís i has reescrit la novel·la de cap a peus. No està gens malament. És tot un èxit, per a algú que viu tan fora del món com tu. M’has deixat parat.

En Tengo va passar per alt aquest elogi.

– ¿Has llegit aquella mena d’informe que et vaig fer sobre la història de la Fukaeri? ¿Aquell text llarg?

– Sí, que l’he llegit, és clar. L’he llegit amb molta atenció. I mira que n’arriba a ser, de complicada, la història! Sembla una part d’una novel·la riu. I a més a més, no ho hauria dit mai, que el tutor de la Fukaeri fos aquell professor Ebisuno tan famós. Que n’és, de petit, el món! ¿I va dir res, el Professor, sobre mi?

– ¿Sobre tu?

– Sí, sobre mi.

– No res, especialment.

– Doncs, és estrany -va dir en Komatsu, força sorprès-. El professor Ebisuno i jo havíem col·laborat, fa temps. Li havia anat a buscar algun original al despatx de la universitat. Fa molt temps, quan jo encara era un jove editor.

– Potser és que ja no se’n recorda, si fa tant de temps. Fins i tot em va preguntar quina mena de persona era, en Komatsu.

– Apa! -va dir amb una ganyota, i fent que no amb el cap-. No pot ser. És totalment impossible. No oblida absolutament res, aquest home. Té una memòria prodigiosa, i en aquella època vam parlar d’un munt de coses. Però bé, tant és: és molt difícil de tractar. Per cert, segons el teu informe, ens podria portar complicacions, la situació en què es troba la Fukaeri.

– No és que ens podria portar complicacions: és que tenim, literalment, una bomba a les mans. La Fukaeri no és una noia corrent, en tots els sentits de la paraula. No és només una noia bonica de disset anys. Té dislèxia i no pot llegir cap llibre, a la pràctica. Tampoc pot escriure com cal. També va tenir alguna mena de trauma i sembla que ha perdut els records que hi tenen a veure. Va créixer en una espècie de comuna i gairebé no ha anat a l’escola. El seu pare era el líder d’una organització revolucionària d’extrema esquerra i va estar relacionat directament amb aquell enfrontament armat que va provocar el grup Akebono. L’home que la va acollir havia estat força famós com a antropòleg cultural. Si la novel·la es converteix en notícia, els mitjans de comunicació en bloc començaran a revelar fets força «sucosos». Hi haurà un rebombori sensacional.

– Sí que podria ser que destapéssim la capsa dels trons -va dir en Komatsu. Tanmateix, el somriure encara no li havia desaparegut dels llavis.

– Així, doncs, ¿aturem el pla?

– ¿Que aturem el pla?

– Això s’ha fet massa gros. És massa perillós. Hem de tornar a canviar el manuscrit per l’original.

– No és tan fàcil, això. Ja he enviat el text de Crisàlide d’aire tal com l’has deixat tu a la impremta i n’estan fent les galerades. I així que les tinguin les enviaran immediatament a l’editor, al cap de publicacions i als quatre membres del jurat. Ara ja no els puc anar a dir: «Perdoneu, m’he equivocat. Feu veure que no heu vist res i torneu-me el text».

En Tengo va sospirar.

– Què vols: el temps no es pot fer tornar enrere -va dir en Komatsu. Es va posar un Marlboro a la boca, va tancar una mica els ulls i el va encendre amb un llumí de la cafeteria.- Ja hi pensaré jo, en què hem de fer a partir d’ara; tu no cal que pensis res. Encara que Crisàlide d’aire guanyi el premi, intentarem que la Fukaeri surti tan poc com sigui possible, en primer pla. Ens inventem una bona història de l’estil de «la jove novel·lista misteriosa que no vol aparèixer en públic». I jo faré d’editor que porta la qüestió i actua com a portaveu. No et preocupis, que ja ho tinc tot pensat.

– No és que posi en dubte la teva capacitat, però la Fukaeri no és com les altres noies. No és de la mena que callen i fan el que els diu la gent. Un cop ha decidit fer una cosa, la fa, independentment del que li diguin. El que no li interessa, li entra per una orella i li surt per una altra. No et serà tan fàcil.

En Komatsu, sense dir res, va fer girar unes quantes vegades la capsa de llumins al palmell de la mà.

– Però, escolta, Tengo: sigui com sigui, arribats a aquest punt, tots dos hem de fer el cor fort. En primer lloc, tu has reescrit Crisàlide d’aire d’una manera esplèndida. És molt millor que el que jo m’esperava. Gairebé perfecta. Sens dubte, ara guanyarà el premi i se’n parlarà. A hores d’ara no la podem amagar en un calaix. Per a mi, això, seria un crim. I, tal com t’acabo de dir, el nostre pla va endavant.

– ¿Un crim? -va dir en Tengo, mirant en Komatsu.

– ¿Coneixes aquesta màxima? -va dir en Komatsu-: «Tota art, tota recerca, com també tota acció i tot propòsit tendeixen, pel que sembla, vers algun bé. Per aquest motiu, hom ha fet veure encertadament que el bé és allò vers el que tot tendeix».

– ¿Què és, això?

– Aristòtil: l’Ètica Nicomaquea. ¿Has llegit Aristòtil?

– Gairebé gens.

– L’hauries de llegir. Segur que t’agradaria, a tu. Jo, quan em quedo sense llibres per llegir, torno als filòsofs grecs. No te’n canses mai; sempre hi aprens alguna cosa.

– ¿I què em vols dir, amb aquesta citació?

– Que les coses condueixen al bé. Que el bé és la conclusió de totes les coses. Que els dubtes val més deixar-los per demà -va dir en Komatsu-. Això, és el que et vull dir.

– ¿I què en diu, Aristòtil, sobre l’holocaust?

En Komatsu va fer resplendir encara més la lluna creixent dels seus llavis.

– Aquí, Aristòtil parla principalment de les arts, el coneixement i la tècnica.

Ja feia uns anys que en Tengo es tractava amb en Komatsu, i durant aquell temps n’havia pogut veure totes dues cares. Al món de l’edició, en Komatsu vivia com un llop solitari i semblava que pogués fer el que volgués. A molta gent l’enganyava, aquesta aparença, però, si s’observaven atentament les circumstàncies que l’envoltaven, es feia evident que el seus moviments eren molt precisos i calculats. Expressant-ho en termes d’escacs, després de llegir la partida s’avançava uns quants moviments. Era veritat, que li agradaven les intrigues, però, quan en tramava alguna, traçava una línia molt clara i anava molt amb compte a no traspassar-la en cap moment. Fins i tot es podria dir que era una mica aprensiu. La major part dels estirabots que deia només eren comèdia de cara a la galeria.

En Komatsu anava amb molt de compte a cobrir-se les espatlles de diverses maneres. Per exemple, cada setmana escrivia una columna sobre literatura a l’edició vespertina d’un diari en la qual lloava o criticava diversos novel·listes. Les columnes crítiques són força enceses, i ell n’era especialista, a escriure aquesta mena de textos. La columna era anònima, però tots els del ram sabien qui n’era l’autor. No cal dir que a ningú no li agrada, que el critiquin en un diari. Per això, els novel·listes anaven amb compte de no estar-hi malament. Quan la revista els demanava un text, intentaven no haver de dir que no. Com a mínim, acceptaven algun encàrrec de tant en tant. Si no, no sabien què hi podia aparèixer escrit, a la columna.

A en Tengo no li agradava gaire, aquella faceta calculadora d’en Komatsu. Si d’una banda es reia del món literari, de l’altra n’aprofitava el funcionament en benefici propi. Tenia un instint excepcional, com a editor, i havia tractat molt bé en Tengo. En general, els consells que li donava sobre com escriure narrativa eren molt valuosos. Tanmateix, en Tengo intentava mantenir una certa distància amb en Komatsu. No volia acostar-s’hi massa i acabar-se ofegant amb ell, si de sobte fallés alguna cosa i es trobessin amb l’aigua al coll. En aquest sentit, en Tengo també era de prendre moltes precaucions.

– Tal com t’acabo de dir, la reescriptura que has fet de Crisàlide d’aire és gairebé perfecta. És impressionant -va continuar dient en Komatsu-. Però hi ha una part, solament una, que voldria que canviessis. No cal que sigui ara. Ja està prou bé, de moment, per guanyar el premi. Ho pots fer quan ja hagi guanyat i s’hagi de publicar a la revista.

– ¿Quina part és?

– Quan la gent petita acaba de fer la crisàlide d’aire, apareixen dues llunes. La noia mira al cel i veu que n’hi ha dues. ¿Te’n recordes, d’aquesta part?

– És clar, que me’n recordo.

– Si em deixes dir el que penso, jo trobo que no n’hi ha prou, amb aquesta referència. No queda prou ben explicat. Voldria que ho descrivissis més concretament, amb més detalls. Això és l’únic que et demanaria.

– Potser sí, que la descripció és massa simple. El que a mi em feia por era posar-hi massa explicacions i fer que el text de la Fukaeri perdés ritme.

En Komatsu va alçar la mà en què tenia el cigarret.

– Mira-t’ho així, Tengo. Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ¿Oi que sí? Però hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una història introduïm una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant detall i tanta precisió com sigui possible. Les descripcions que poden ser insuficients, o bé que han de ser insuficients, són les que presenten coses que gairebé tots els lectors sí que han vist.

– Ja t’entenc -va dir en Tengo. Era veritat, el que deia en Komatsu.- Tornaré a escriure amb més detall la part en què apareixen les dues llunes.

– Molt bé. Així estarà perfecte -va fer en Komatsu. Després va apagar el cigarret.- A part d’això, no hi tinc res més a dir.

– M’alegra molt, que m’alabis el que he escrit, però aquesta vegada no puc dir que me n’alegri gaire, sincerament -va dir en Tengo.

– Tu millores molt de pressa -va afirmar en Komatsu a poc a poc, com si volgués fer ressaltar cada paraula-. Millores com a escriptor, com a novel·lista. D’això, te n’hauries d’alegrar sincerament. Has d’haver après moltes coses, sobre en què consisteix narrar una història, reescrivint Crisàlide d’aire. I això segur que et servirà molt, quan escriguis la teva pròxima novel·la.

– Tant de bo hi hagi una pròxima novel·la.

En Komatsu va fer un gran somriure.

– No et preocupis: has fet el que havies de fer. La pròxima vegada et toca a tu. Ara, el que has de fer, és seure a la banqueta i observar tranquil·lament com va el joc.

Va venir la cambrera i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo se’n va beure la meitat. Després es va adonar que no en tenia gens de ganes, de beure aigua.

– ¿Va ser Aristòtil, qui va dir que era la lògica, la voluntat i el desig, que creaven l’ànima de les persones? -va preguntar en Tengo.

– Això ho va dir Plató. La diferència entre Aristòtil i Plató és tan gran, per exemple, com la que hi ha entre Mel Tormé i Bing Crosby. Sigui com sigui, antigament les coses eren més senzilles -va dir en Komatsu-. ¿No ho trobes divertit, imaginar-te que la lògica, la voluntat i el desig es troben al voltant d’una taula i comencen a discutir acaloradament?

– Suposo que cap dels tres no convenceria els altres, però.

– És això, el que m’agrada de tu -va dir en Komatsu, aixecant l’índex enlaire-: aquest sentit de l’humor que tens.

«No en té res, això, d’humor», va pensar en Tengo, però no va dir res.

Després de deixar en Komatsu, en Tengo va entrar a la llibreria Kinokuniya, es va comprar uns quants llibres, va anar a un bar d’allà al costat i es va posar a llegir els llibres que havia comprat. Era en aquests moments, quan es relaxava més: anava a una llibreria a comprar llibres que acabaven de sortir, entrava en un local de la zona i els obria amb una beguda a la mà.

Per alguna raó, però, aquell vespre no es podia concentrar en la lectura. Veia vagament la imatge de la seva mare davant seu, tal com apareixia a la visió que tenia durant els atacs, i no se n’anava. S’abaixava els tirants blancs, treia uns pits molt ben formats i deixava que un home li xuclés els mugrons. L’home no era el seu pare. Era més alt i més jove, i també força guapo. Al llit infantil, en Tengo, encara un nen, tancava els ulls i dormia respirant profundament. Mentre deixava que l’home li xuclés els mugrons, la mare tenia una expressió d’èxtasi. Aquella expressió s’assemblava una mica a la que feia l’amiga d’en Tengo quan arribava a l’orgasme.

Una vegada, en Tengo, per curiositat, li havia demanat si no es posaria un conjunt de roba interior blanc, alguna vegada.

– D’acord -havia dit ella, rient-; la pròxima vegada me’n posaré un, si t’agraden aquestes coses. ¿Tens alguna petició més? Faré tot el que em diguis, o sigui que no siguis vergonyós i demana’m tot el que vulguis.

– M’agradaria que et posessis una brusa blanca, quan vinguis; com més senzilla, millor.

La setmana següent, ella havia vingut amb una brusa blanca i un conjunt de roba interior blanc. Ell li havia demanat que es tragués la brusa i que s’abaixés els tirants dels sostenidors, i li havia xuclat els mugrons, de la mateixa manera i en la mateixa posició que l’home de la seva visió. En aquell moment havia tingut una mena de mareig, com si se li instal·lés una boirina al cap i perdés la noció del que l’envoltava. A la meitat inferior del cos li havia sorgit una sensació tèrbola que se li havia escampat molt ràpidament per tot el cos, i quan se’n va adonar tremolava i tenia una ejaculació molt intensa.

– ¿Ei, què passa? ¿Ja t’has escorregut? -li havia preguntat ella, sorpresa.

En Tengo no acabava d’entendre què havia passat, però havia ejaculat damunt del conjunt de roba interior, a la zona dels malucs.

– Perdona -s’havia disculpat-; no tenia intenció de fer-ho.

– No cal que em demanis perdó -li havia dit ella, com si volgués animar-lo-; això ho rento amb una mica d’aigua i ja està. És el mateix de sempre, ¿no? Si fos salsa de soia o vi negre, potser sí, que em costaria de netejar-ho.

S’havia tret la combinació, havia anat al lavabo i havia netejat les parts tacades d’esperma amb aigua, fregant una mica. Després l’havia penjat a la barra de la dutxa perquè s’eixugués.

– Potser t’has excitat massa -havia dit amb un somriure afectuós. Després havia acariciat la panxa d’en Tengo amb el palmell de la mà.- T’agraden, els conjunts blancs, ¿oi, Tengo?

– No és això -havia respost ell, però no li podia explicar pas, l’autèntic motiu pel qual li havia demanat allò.

– Si tens alguna altra fantasia, me la pots confessar, sigui la que sigui, perquè t’ajudaré a fer-la realitat. A mi també m’agraden, les fantasies. Qui més qui menys, tothom necessita tenir fantasies per viure. ¿No t’ho sembla? ¿I què, doncs? ¿Vols que torni a venir amb el conjunt blanc, la pròxima vegada?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No cal. Amb una vegada ja n’hi ha prou. Moltes gràcies.

En Tengo pensava sovint si l’home jove que en aquella visió li xuclava els mugrons a la seva mare devia ser el seu pare biològic, perquè l’eficient cobrador de l’impost de l’NHK que se suposava que era el seu pare no s’assemblava amb ell en cap sentit. En Tengo era alt i cepat i tenia el front ample, el nas estret i les orelles rodones i arrugades. El seu pare, en canvi, no tenia gaire presència: era baix i grassonet, tenia el front estret, el nas xato i les orelles punxegudes com les d’un cavall. La seva expressió de cara i la d’en Tengo també eren pràcticament oposades en tot: la d’en Tengo era tranquil·la i afable, mentre que la del seu pare era nerviosa i plena d’avarícia. La majoria de la gent, quan els veia junts, feien el comentari que no semblaven pas pare i fill.

Tanmateix, era més per una qüestió d’inclinacions i tarannà que no pas d’aspecte físic que en Tengo sentia una certa incomoditat amb el seu pare. No hi havia res en ell que indiqués que tenia algun interès intel·lectual. Sens dubte, el seu pare havia rebut una educació insuficient: era d’una família pobra i no havia tingut el temps de formar-se un marc intel·lectual propi i coherent. Fins a cert punt en Tengo se’n compadia, per les circumstàncies que li havien tocat de viure. Tot i així, però, el desig bàsic d’assolir un cert nivell de cultura general -desig que en Tengo considerava més o menys natural en les persones- era pràcticament absent, en el cas del seu pare. Fins a cert punt dominava els coneixements pràctics que necessitava per viure, però no mostrava cap indici, ni un, de voler-se esforçar per millorar com a persona, de tenir una visió més àmplia i més profunda del món en general.

Tot i viure treballant tot el dia en un món tan reduït, seguint unes regles tan estrictes, no semblava que aquella estretor i aquell aire corromput li provoquessin cap dolor. Mai no l’havia vist amb un llibre a les mans, quan era a casa; ni tan sols amb un diari -deia que ja n’hi havia prou de mirar els informatius de l’NHK-. Tampoc li interessaven gens la música i les pel·lícules. Ni tan sols anava de viatge. L’únic que li interessava una mica era la ruta de cobrament que tenia assignada: feia un mapa de la zona, el marcava amb bolígrafs de diferents colors i quan tenia un moment lliure se l’estudiava, com un biòleg que intentés dividir els cromosomes.

En canvi, des de petit, en Tengo havia estat conegut com el nen prodigi de les matemàtiques, i sempre havia tret molt bones notes en aquesta assignatura. Quan feia tercer de primària era capaç de resoldre problemes de secundària superior. En les altres assignatures treia unes notes molt superiors a la mitjana sense haver-se d’esforçar realment. I quan tenia temps lliure, devorava llibres. Tenia una gran curiositat, i absorbia coneixements de totes les disciplines possibles amb la mateixa eficiència que una pala mecànica extreu terra. Per això, cada vegada que veia el seu pare era incapaç d’empassar-se que la meitat de gens que s’hereten del pare biològic li vinguessin d’aquell home tan estret de mires i tan poc interessat a aprendre res.

La conclusió a què va arribar en Tengo quan encara era un nen era que el seu pare autèntic devia parar en un altre lloc. Alguna circumstància que no coneixia havia fet que anomenés pare aquell home, però en realitat el criava algú que no tenia cap relació de sang amb ell, tal com els passava als nens dissortats de les novel·les de Dickens.

Per a en Tengo, quan era un nen, aquesta possibilitat era alhora un malson i un desig molt intens. Va devorar els llibres de Dickens. Primer havia llegit Oliver Twist, i després es va obsessionar amb aquest escriptor. N’havia llegit gairebé totes les obres que hi havia a la biblioteca, i, mentre descobria el món que presentaven, no parava d’imaginar-se tot de coses sobre si mateix. Les històries que imaginava -o els deliris que tenia- es feien cada vegada més llargues i més complicades. El patró bàsic era sempre el mateix, però el nombre de variacions era incomptable. Per la raó que fos, allò no era casa seva, es deia a si mateix: estava engabiat per error en un lloc que no li corresponia, i de ben segur els seus pares el trobarien algun dia, gràcies a una casualitat afortunada. I a la fi el traurien d’aquella gàbia estreta i horrible i el tornarien al lloc que li corresponia, i podria gaudir lliurement d’uns diumenges bells i tranquils.

El seu pare estava content que les seves notes fossin tan excepcionals. N’estava fins i tot orgullós, i en presumia amb la gent del barri. Alhora, però, es notava que en el fons no li acabava d’agradar del tot, que el seu fill fos tan intel·ligent i capaç. Quan en Tengo estudiava al seu escriptori el destorbava de tant en tant, potser expressament: l’enviava a fer algun encàrrec, o trobava alguna excusa qualsevol per renyar-lo amb severitat. Sempre el renyava pel mateix: ell treballava cobrant l’impost de l’NHK i s’havia d’estar tot el dia caminant sense parar, cansant-se com un ruc i de tant en tant aguantar que l’insultessin, mentre que en Tengo, en canvi, tenia una vida fàcil i afortunada. Ell, quan tenia més o menys l’edat d’en Tengo, havia de treballar a casa, i de vegades el seu pare o els seus germans l’amenaçaven amb rifles. No li donaven prou menjar, i el tractaven com si fos un animal de càrrega. Que no es pensés que era algú, en Tengo, només perquè a l’escola tragués bones notes. Mai no parava de repetir el mateix.

A partir d’un cert moment, en Tengo va començar a pensar que potser l’odiava, aquell home, que potser li tenia enveja per la manera com era, o per la situació en què es trobava. Però, ¿podia passar, realment, que un home tingués enveja del seu propi fill? Evidentment, en Tengo, que era tan sols un nen, no ho podia saber. Tanmateix, no podia deixar de notar aquella mena de «mesquinesa» que sorgia del que deia i del que feia, i de sentir una repulsió física. Però no, no era tan sols enveja: de tant en tant en Tengo sentia que aquell home odiava alguna cosa que hi havia a dins del seu fill. El seu pare odiava alguna cosa que formava part d’ell; no la podia consentir.

Per a en Tengo, les matemàtiques es van convertir en una bona via d’escapament. Refugiant-se al món de les fórmules trobava una manera de fugir dels problemes de la realitat. Des de ben petit es va adonar que en tenia prou, d’encendre l’interruptor que tenia dins del cap, per traslladar-se a aquest altre món sense cap esforç, i que mentre viatjava per aquest món coherent i sense fi era totalment lliure. Recorria les giragonses del passadís d’un edifici enorme i obria sense parar les portes que hi havia, totes amb un número escrit. Cada vegada que descobria una habitació nova, els rastres horribles de la realitat que havia deixat enrere es feien més subtils i desapareixien completament. Per a ell, aquell món regit per fórmules era un amagatall ordenat i completament segur. N’entenia les regles més bé que ningú i hi sabia escollir les rutes més adients. Ningú no el podia seguir. Mentre era en aquell món es podia oblidar per complet de les regles i les obligacions que li imposava la realitat.

Si les matemàtiques, per a en Tengo, eren com un meravellós edifici fantàstic, el món que presentaven les històries de Dickens era com un espès bosc encantat. Mentre que les matemàtiques s’alçaven enlaire sense parar, el bosc s’engrandia sense dir res sota la seva mirada, alhora que les fosques arrels dels arbres s’enfonsaven obstinadament dins la terra. Allà no hi havia mapes, ni portes amb números escrits.

Des de la primària fins a la secundària obligatòria havia viscut immers en el món de les matemàtiques, perquè se sentia fascinat per aquella llibertat tan absoluta i clarament definida, i perquè la necessitava per viure. Però des que havia entrat a l’adolescència, la sensació que potser amb allò no n’hi havia prou s’havia anat fent cada vegada més forta. Mentre era al món de les matemàtiques no hi havia cap problema: tot anava tal com estava previst. Res no li impedia entrar-hi. Però quan en sortia i tornava al món de la realitat -no podia deixar de tornar-hi-, es trobava en la mateixa gàbia miserable que abans. Res no s’havia arreglat, sinó que, ben al contrari, sentia que les cadenes s’havien fet més pesades. Així, doncs, ¿per a què servien, les matemàtiques? ¿Eren solament un mecanisme d’evasió transitori? ¿No servien solament per empitjorar la realitat?

A mesura que creixien aquells dubtes, en Tengo havia anat posant una distància mental entre ell i el món de les matemàtiques. Alhora, el bosc de les històries l’atreia cada vegada més. Òbviament, llegir novel·les també era una manera de fugir, i quan tancava el llibre, havia de tornar a la realitat. Tanmateix, havia arribat un punt que es va adonar que la frustració que sentia quan tornava del món de les novel·les a la realitat no era tan intensa com quan tornava del de les matemàtiques. ¿Per què devia ser? Després de pensar-hi molt havia arribat a una conclusió: era evident que al bosc de les històries tot estava interrelacionat, i per tant era impossible, per principi, trobar-hi respostes clares. Aquesta era la diferència amb les matemàtiques. El que feien les històries, molt en general, era parlar d’un problema per mitjà d’uns continguts diferents. Era gràcies a la naturalesa i la direcció d’aquella transferència que se suggeria, narrativament, una solució possible. Després, en Tengo tornava a la realitat amb aquestes indicacions suggerides, que eren com un tros de paper on hi ha escrita una fórmula màgica inintel·ligible. De vegades no eren coherents i no es podien posar en pràctica immediatament, però potser es podria fer en el futur. Potser algun dia seria capaç de treure’n l’entrellat, i aquesta possibilitat el reconfortava profundament.

A mesura que s’havia anat fent gran, en Tengo es va anar sentint cada vegada més interessat per la naturalesa d’aquestes indicacions narratives. Fins i tot ara, que ja era gran, les fórmules eren una de les coses que li donaven més alegries, a la vida. Quan ensenyava matemàtiques als alumnes de l’acadèmia, no s’havia d’esforçar gens perquè les fórmules li produïssin la mateixa felicitat que quan era un nen. Volia fer entendre a tothom l’alegria que proporcionava aquella llibertat intel·lectual, perquè era una cosa meravellosa. Ara, però, ja no podia entrar sense reserves en aquell món regit per les fórmules, perquè sabia que, per molt que s’hi endinsés, no hi trobaria la resposta que buscava, en realitat.

Quan feia cinquè de primària, en Tengo, després de pensar-hi molt, havia dit una cosa al seu pare.

Que volia deixar d’anar amb ell a cobrar els impostos de l’NHK, tal com havia fet fins llavors. Que volia aprofitar aquelles hores per estudiar, llegir o anar a jugar. Igual que el seu pare havia de fer la seva feina, ell n’havia de fer unes altres. Que volia viure d’una manera normal, com tothom.

En Tengo només havia dit això: amb poques paraules, però anant al gra.

El seu pare, evidentment, s’havia enfadat moltíssim. Li havia dit que tant era, el que fessin les altres famílies, que allò no tenia res a veure amb la seva: ells tenien la seva pròpia manera de funcionar. Que no es fes l’important. ¿Què era, una vida normal? Ell no en tenia ni idea, de què era una vida normal. En Tengo s’havia limitat a callar i no l’havia contradit. Ja sabia d’entrada que tant era, el que digués, perquè el seu pare no se l’escoltaria. Molt bé, doncs, havia dit el pare: no podia continuar mantenint un ganàpia que no creia. Ja podia marxar de casa immediatament.

Tal com li havia dit el seu pare, en Tengo havia fet la bossa i se n’havia anat de casa. Ja ho tenia decidit, i no li feia gens ni mica de por que el seu pare s’enfadés, l’escridassés o es donés per vençut -encara que, en realitat, no s’hi va donar-. Ben al contrari: s’havia sentit alleujat, quan va veure que el seu pare li donava permís per fugir de la gàbia.

Tanmateix, un nen de deu anys no té mitjans per mantenir-se sol. Com que no tenia cap més remei, aquell dia, després de l’escola, havia exposat amb tota sinceritat les circumstàncies en què es trobava a la tutora de la seva classe. Li havia explicat que no tenia on dormir, aquella nit, i la càrrega que representava per a ell haver de fer la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK amb el seu pare cada diumenge. La tutora era una dona soltera d’uns trenta-cinc anys. No es podia dir que fos gaire bonica, i portava unes ulleres de cul de got, però era una persona bona i sensible. Era menuda i tenia un caràcter reservat i afectuós, però, tot i el seu aspecte, de vegades mostrava cops de geni, i quan s’enfadava es convertia de sobte en una altra persona que era impossible d’aturar. Ningú no se’n sabia avenir, que tingués dues cares tan diferents. A en Tengo, però, li agradava força, aquella professora, i no li feia por ni quan s’enfadava.

La dona havia escoltat les explicacions d’en Tengo, havia entès com se sentia i se n’havia compadit. Aquella nit l’havia acollit a casa seva. Havia posat una manta al sofà de la sala d’estar i havia fet que hi dormís. L’endemà, també li havia preparat l’esmorzar. I al vespre següent havia acompanyat en Tengo a casa seva i havia mantingut una llarga conversa amb el seu pare.

En Tengo no sabia quin havia estat el contingut d’aquella conversa perquè l’havien fet sortir de l’habitació, però, al final, el seu pare va haver d’enterrar la destral de guerra. Per molt enfadat que estigués, no podia treure de casa el seu fill de deu anys. La llei establia que els pares estaven obligats a mantenir els seus fills.

El resultat de la conversa havia estat que en Tengo seria lliure de passar els diumenges com li vingués de gust. Durant el matí hauria de fer les feines de casa, però després podria fer el que volgués. Aquell va ser el primer dret definit que en Tengo va obligar el seu pare a concedir-li des que havia nascut. El seu pare s’havia enfadat i no li havia dirigit la paraula durant un temps, però a en Tengo no li feia ni fred ni calor. Havia aconseguit una cosa molt més important: fer el primer pas cap a la llibertat i la independència.

Després d’acabar la primària, en Tengo havia estat molt de temps sense veure la seva tutora. La podria haver vista si hagués assistit a alguna de les trobades d’antics alumnes de què de tant en tant l’avisaven, però en Tengo no tenia cap intenció d’anar a aquella mena d’actes. Gairebé no en tenia ni un sol record agradable, de la seva estada en aquella escola. Tot i així, però, de vegades pensava en aquella professora que, a més d’acollir-lo una nit a casa seva, havia aconseguit convèncer una persona tan tossuda com el seu pare. No la podia oblidar tan fàcilment.

L’havia tornat a veure quan anava a segon curs de secundària superior. En aquella època en Tengo formava part de l’equip de judo, però s’havia fet mal al tou de la cama i durant dos mesos no va poder competir. Mentrestant, l’havien posat, temporalment, de percussionista de la banda de l’institut. Faltava molt poc per al concurs de bandes, però dels dos percussionistes, un havia canviat de sobte d’institut i l’altre havia agafat una grip molt virulenta, i els de la banda de metall l’havien posat en aquell compromís dient-li que qualsevol que sabés agafar les banquetes ho podia fer. El professor de música s’havia adonat que en Tengo s’havia lesionat la cama i tenia força temps lliure, i l’havia fet assistir als assajos amb la condició que li donaria molt menjar i que faria els ulls grossos amb el treball de final de semestre.

En Tengo no tenia ni la més mínima experiència en el camp de la percussió, ni tampoc s’hi havia interessat mai, però quan ho va provar va quedar ben parat de fins a quin punt s’adeia amb el funcionament del seu cervell. Sentia una alegria espontània en subdividir els temps, anar-los assemblant i convertir-los en una successió de sons efectiva. Veia mentalment l’esquema que dibuixaven els sons, i absorbia els diversos patrons rítmics de la mateixa manera que una esponja xucla l’aigua. El professor de música li va presentar algú que feia de percussionista en una orquestra i va anar a casa seva perquè li ensenyés una mica a tocar la timbala. Amb unes quantes hores de classe va aprendre quina era l’estructura general de l’instrument i la manera de tocar-lo. Com que les partitures s’assemblaven a les fórmules matemàtiques no li va costar gaire aprendre a llegir-les.

El professor de música havia quedat entusiasmat amb el gran talent musical d’en Tengo. Li va dir que tenia un talent innat per als ritmes complexos, i una oïda també excel·lent, i que, si s’hi dedicava, potser podria convertir-se en músic professional.

La timbala era un instrument difícil de tocar, però tenia una profunditat i una força especials, i oferia unes possibilitats infinites a l’hora de combinar-hi sons. Aquells mesos assajaven fragments dels diversos moviments de la Sinfonietta de Janacek, arranjats per a banda de metalls, amb la intenció d’interpretar-los a la secció de peces lliures del concurs de bandes. La Sinfonietta de Janacek era una peça complicada d’interpretar, per als alumnes d’institut. I al començament de la fanfara la timbala sonava sense parar ni un moment. El professor de música, que era el director de la banda, havia triat aquesta peça perquè comptava que podria disposar dels excel·lents percussionistes que tenien. Tanmateix, per les raons ja esmentades, s’havia trobat de sobte sense percussionistes i es va desesperar. Per aquest motiu, la tasca que havia de dur a terme en Tengo, que només era un substitut, era molt important. En Tengo, però, no havia sentit cap pressió i va fruir de la interpretació de tot cor.

Un cop acabada la seva intervenció al concurs sense cap entrebanc -no van resultar guanyadors però van aconseguir una distinció-, la professora l’havia anat a trobar i l’havia felicitat dient-li que havia tocat meravellosament.

– T’he reconegut així que t’he vist -va dir aquella professora menuda (en Tengo no va aconseguir recordar-ne el nom)-. He pensat que l’intèrpret de la timbala ho feia molt bé, i quan he alçat la vista he descobert que eres tu. Ets molt més alt que abans, però t’he reconegut immediatament, per la cara. ¿Quant fa, que vas començar amb la música?

En Tengo li va fer cinc cèntims de com havia anat tot. Ella, en sentir-lo, va quedar admirada.

– Quin munt de talents que tens!

– És molt més fàcil el judo -va dir en Tengo, rient.

– Per cert, ¿com està, el teu pare? -li va preguntar ella.

– Està molt bé -va dir en Tengo, però només era un formulisme. No era cosa seva, si el seu pare estava bé o no, i tampoc no era una qüestió en la qual volgués pensar gaire. En aquella època en Tengo ja vivia en una residència d’estudiants i feia temps que no havia parlat amb el seu pare.

– ¿Com és, que ha vingut aquí? -va preguntar en Tengo.

– La meva neboda toca el clarinet a la banda d’un altre institut, i m’ha demanat que vingués perquè feia un solo -va dir ella-. ¿Que continuaràs amb la música?

– Quan tingui bé la cama, tornaré al club de judo, perquè així segur que no passaré gana. Al meu institut hi donen molta importància, al judo. T’ofereixen un lloc a la residència i et paguen tres menjars al dia. Si estigués a la banda, no ho tindria, tot això.

– Intentes dependre el mínim del teu pare, ¿oi?

– És que és com és -va dir en Tengo.

La dona va somriure.

– És una llàstima, però, amb aquest talent tan gran que tens.

En Tengo va tornar a mirar aquella professora menuda, i va recordar el dia que l’havia deixat dormir a casa seva. Li va venir al cap la imatge de l’apartament endreçat i funcional on vivia: les cortines amb puntes i els testos amb plantes; la taula de planxar i els llibres a mig llegir; el petit vestit d’una sola peça, de color rosa, penjat a la paret; l’olor del sofà on havia dormit. Després es va adonar que la dona que tenia dreta davant seu estava nerviosa com una noieta. Es va tornar a adonar que ja no era un nen indefens de deu anys, sinó un jove alt i fort de disset. Se li havia eixamplat el pit, li havia sortit barba i tenia desig sexual per donar i per vendre. I quan estava amb una dona més gran que ell se sentia curiosament relaxat.

– M’ha agradat molt, veure’t -va dir la professora.

– Jo també he estat molt content, de veure-la -va dir en Tengo. I era el que sentia realment, però per molt que s’hi esforcés no va aconseguir recordar-ne el nom.

15

AOMAME

Amb fermesa, com si posessis llast a un globus

L’Aomame parava molta atenció a la seva alimentació diària. El centre dels àpats que es feia cada dia eren els plats amb verdura, als quals afegia peix, especialment blanc. De tant en tant menjava una mica de pollastre. Només triava productes frescos, i emprava el mínim de condiments. Evitava els aliments amb massa greix i menjava la quantitat adequada de carbohidrats. A les amanides no hi posava salses, sinó tan sols oli d’oliva, sal i suc de llimona. No es limitava a menjar moltes verdures, sinó que en comprovava al detall els nutrients i procurava combinar-les de la manera més equilibrada possible. Es creava menús personalitzats, i fins i tot quan menjava al club d’esports explicava què volia menjar, exactament. «Oblideu-vos del càlcul de les calories» era una de les frases que repetia més sovint. Si triaves els aliments correctes i en menjaves la quantitat adequada, no t’havies de preocupar de comptar res.

Tanmateix, tampoc no era qüestió de seguir sempre aquesta dieta tan estoica, i quan li venien moltes ganes de menjar-ne, corria a algun restaurant i demanava un bistec ben gruixut o unes costelles de xai, perquè pensava que quan no et podies aguantar les ganes de menjar un aliment determinat era perquè per alguna raó el cos el necessitava i t’enviava un senyal. En aquests casos seguia la veu de la natura.

Li agradava beure vi i sake, però, per cuidar el fetge i controlar els nivells de sucre, només en bevia amb moderació, per la qual cosa havia fixat tres dies sense alcohol a la setmana. L’Aomame creia que el cos era el santuari de la persona i que s’havia de cuidar perquè sempre estigués sa i bonic. Sense gens de pols, immaculat. Què s’hi venerava, allí, era una qüestió diferent, que es podia deixar per a més tard.

Al seu cos, de moment, no hi havia gens de greix sobrer: tot era múscul. Cada dia es despullava completament davant del mirall i ho comprovava amb molta atenció. No és pas que estigués fascinada pel seu cos, sinó més aviat al contrari: tenia els pits massa petits, i a més a més no eren iguals, i el pèl públic semblava un herbassar arrasat pel pas d’un exèrcit d’infanteria. Quan se’l mirava no podia deixar de fer una ganyota. Però, tot i així, de greix no en tenia: no hi havia cap tou de carn sobrera que es pogués pessigar.

L’Aomame vivia d’una manera modesta. Allò en què es gastava d’una manera més deliberada els diners era el menjar. No li sabia greu gastar en alimentació, i només bevia vi de bona qualitat. Quan alguna vegada menjava a fora, escollia un restaurant on prestaven molta atenció i molta cura a la cuina. Tanmateix, gairebé no hi tenia cap interès, en les altres coses.

No li interessaven gaire la roba, el maquillatge o els accessoris. Per anar a treballar al club esportiu en tenia prou de vestir-se de manera informal, amb uns texans i un jersei, i un cop a dins del club es passava el dia en xandall; evidentment, no es posava accessoris. Gairebé mai no tenia compromisos que l’obliguessin a empolainar-se per sortir: no tenia xicot, ni quedava per sortir amb ningú. Des que la Tamaki Ootsuka s’havia casat no tenia cap amiga amb qui quedar per menjar juntes. Quan buscava algú per passar-hi la nit es maquillava i es vestia bé, però això passava una vegada al mes, com a màxim. No necessitava gaire roba.

Quan calia anava a les botigues d’Aoyama i es comprava un vestit nou de femme fatale, un o dos accessoris que hi combinessin i un parell de sabates de taló alt, i amb això ja feia. Normalment portava sabates planes i els cabells recollits al darrere. Es rentava bé la cara amb sabó i en tenia prou amb la base de maquillatge perquè li quedés molt lluminosa. Si tenies un cos sa i net, no et calia res més.

Ja de petita s’havia acostumat a fer una vida senzilla i sense ostentacions. Des que tenia ús de raó havia tingut l’ordre i l’austeritat gravats al cervell. A casa no tenien cap mena de luxe; la paraula que s’hi sentia més sovint era «malaguanyat». No tenien televisor ni rebien el diari. A casa seva, fins i tot la informació es considerava «innecessària». Molt poques vegades hi havia carn o peix a taula, i l’Aomame va obtenir els nutrients indispensables per créixer del menjar de l’escola, principalment. Tots els estudiants en deixaven, queixant-se que era molt dolent, però ella fins i tot s’hauria menjat el dinar dels altres.

Sempre portava roba que els havia donat algú. Entre els creients es feien trobades per intercanviar la roba que ja no necessitaven. Per això, a part de l’uniforme de gimnàstica de l’escola i coses per l’estil, mai no li van comprar roba nova, ni recordava haver portat mai roba o sabates que fossin exactament de la seva talla. Les combinacions de colors i de dissenys també era horrible. Si a casa haguessin estat tan pobres que no haguessin pogut viure d’altra manera, s’hi hauria resignat, però la seva família no era pobra en absolut. El seu pare feia d’enginyer i tenia un sou i uns estalvis com els de tothom. Havien escollit viure una vida tan extremament modesta per una qüestió de principis.

Fos com fos, la seva vida era molt diferent de la que feien els nens del seu voltant, i per aquesta raó no va tenir cap amiga durant molt de temps. No tenia roba per posar-se si sortia amb alguna amiga, ni tampoc la possibilitat d’anar enlloc. No li donaven diners per gastar, i encara que l’haguessin convidada a alguna festa d’aniversari -cosa que, per sort o per desgràcia, no va passar mai-, no hauria pogut comprar ni un petit regal.

Per això odiava els seus pares i odiava profundament el món dels seus pares i les idees que hi imperaven. El que ella volia era tenir una vida normal, com la de tots els altres. No demanava luxes: en tenia prou amb una vida ben normal i modesta. Si tingués això, ja no demanaria res més, pensava. Volia fer-se gran tan aviat com fos possible, deixar els seus pares i viure sola fent la vida que ella triés: menjar només el que volgués menjar, gastar lliurement els diners que tingués a la cartera, posar-se roba nova que li agradés, portar sabates de la seva mida, anar on volgués, tenir un munt d’amigues i intercanviar amb elles regals molt ben embolicats.

Tanmateix, en fer-se gran, l’Aomame va descobrir que per estar bé, a ella li convenia fer una vida austera i ordenada. El que buscava no era posar-se ben guapa per anar a algun lloc amb algú, sinó posar-se un xandall i passar l’estona sola a casa seva.

Després de la mort de la Tamaki, l’Aomame havia deixat la feina a l’empresa de begudes esportives i la residència on havia viscut fins aleshores i s’havia traslladat a un apartament de lloguer amb una habitació i cuina americana a Jiyugaoka. No es podia dir que fos gaire espaiós, però hi havia pocs trastos. Malgrat que la cuina estava totalment equipada, hi havia només els mobles indispensables i molt pocs objectes personals. Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. Cada vegada que veia la roba i les sabates ben endreçades a dins de l’armari sentia un dolor al pit i li costava respirar. Aquella imatge de llibertat i benestar li recordava, per paradoxal que fos, la manca de llibertat i la pobresa de quan era petita.

Sovint es preguntava què devia voler dir, que algú arribés a ser lliure. Encara que aconseguís escapar-se d’una gàbia, ¿no era només per trobar-se en una altra de més grossa?

Cada vegada que enviava a l’altre món l’home que li havia indicat, la mestressa de la mansió d’Azabu li lliurava una recompensa: un feix de bitllets molt ben embolicat amb paper, sense el nom del remitent o del destinatari i sense adreça, que trobava en un apartat de correus. L’Aomame rebia la clau de l’apartat d’en Tamaru, n’agafava el que hi havia i l’hi tornava. Dipositava els diners tal com estaven embolicats, sense comprovar-ne el contingut, en una caixa forta del banc, com qui amaga els diners entre dos totxos de casa seva.

L’Aomame no es podia gastar ni tan sols el sou de cada mes i, en conseqüència, tenia força diners estalviats. Per això no tenia cap necessitat d’aquells diners, tal com va dir a la mestressa d’Azabu la primera vegada que en va rebre una recompensa.

– És només una formalitat -li havia dit la mestressa amb veu baixa i tranquil·la, com si la volgués convèncer-: pensa-hi com si fos un pas més del procés. Per tant, has d’acceptar-la. Si els diners no et fan falta, te’ls guardes i ja està. I si no els vols de cap manera, els pots donar anònimament a alguna organització. Ets lliure de fer-ne el que vulguis. Però si em vols fer cas, el millor seria que no els toquessis durant una temporada i els guardessis en un lloc segur.

– Però jo no vull rebre diners, per fer una cosa com aquesta -va dir l’Aomame.

– Entenc el que sents. Però, gràcies al fet que tu fas desaparèixer aquests desgraciats, les seves dones no han de passar pel tràngol del judici per divorciar-se ni han de lluitar per la custòdia dels seus fills. I tampoc han de viure més amb la por que el marit les vagi a trobar i les pegui fins que ningú no les reconegui. Poden cobrar l’assegurança de vida i rebre una pensió. Pensa en aquests diners que et donen com en una forma d’agrair-te el que has fet. Has fet el correcte, sense cap mena de dubte. Però no es pot fer de franc. ¿Saps per què?

– No, no ho sé -va respondre l’Aomame amb tota sinceritat.

– Doncs, perquè tu no ets cap àngel, ni cap déu. Sé perfectament que els teus actes sorgeixen d’uns sentiments purs, i per això mateix puc entendre que no vulguis rebre diners a canvi. Tanmateix, els sentiments massa purs, massa immaculats, també tenen el seu perill. No és gens fàcil, per a una persona de carn i ossos, alimentar un sentiment d’aquesta mena. Per això cal que el mantinguis ben a prop de terra, amb fermesa, com si posessis llast a un globus. És per a això, la recompensa. Per correcte que sigui el que fas, i per purs que siguin els teus sentiments, això no vol dir que puguis fer qualsevol cosa. ¿M’entens, ara?

Després de pensar-hi un moment, l’Aomame va fer que sí amb el cap.

– No ho acabo d’entendre, però de moment faré el que em diu.

La mestressa va somriure. Després va fer un glop d’infusió.

– No els ingressis al compte. Si els de l’oficina de recaptació d’impostos ho veuen, es preguntaran d’on han sortit. Guarda’ls en metàl·lic, en una caixa forta del banc. Algun dia et faran servei.

L’Aomame va dir que així ho faria.

Mentre preparava el sopar, després de tornar del club, va sonar el timbre del telèfon.

– ¿Aomame? -va dir una veu de dona una mica ronca. Era l’Ayumi.

L’Aomame es va posar l’auricular a l’orella i va abaixar els fogons mentre parlava.

– ¿Què, t’ha anat bé, la feina de policia?

– He posat multes d’aparcament a tort i a dret i ara tothom m’odia. Jo no faig com els homes, i vaig per feina.

– Com ha de ser.

– ¿Què estàs fent?

– Preparo el sopar.

– ¿Estàs lliure, demà passat? ¿A la nit, vull dir?

– Sí, que estic lliure, però no vull fer com l’altre dia. Vull reposar una mica, en aquest sentit.

– Sí, a mi també em va bé, reposar una mica, d’això. Però fa dies que no ens veiem i m’agradaria veure’t per parlar una mica amb tu, si pot ser.

L’Aomame hi va pensar un moment, però no es va poder acabar de decidir, tan de sobte.

– Perdona, però és que m’has agafat amb coses al foc -va dir l’Aomame-, i ara no puc estar per tu. ¿Et fa res, tornar-me a trucar d’aquí a trenta minuts?

– D’acord, d’aquí a trenta minuts et truco.

L’Aomame va penjar i va acabar de fregir el peix. Després va fer sopa de miso amb brots de soia i s’ho va menjar amb arròs integral. Va veure mitja llauna de cervesa i la resta la va llençar a la pica. Va rentar els plats, va seure al sofà a descansar un moment i llavors l’Ayumi va tornar a trucar.

– Havia pensat que, si pot ser, podíem sopar juntes -va dir l’Ayumi-. És molt avorrit, menjar sempre sola.

– ¿Sempre menges sola?

– Com que visc en una residència que inclou els menjars sempre xerro amb la gent, durant els àpats, però de tant en tant em vénen ganes de menjar bé, en un lloc tranquil i amb calma. Si pot ser, en un lloc una mica elegant. Però no hi vull anar sola. Suposo que m’entens, ¿no?

– És clar que sí.

– Però no tinc amb qui anar-hi, ni home ni dona. Tothom que conec és més d’anar de taverna. I he pensat que potser tu hi vindries amb mi, si és que no et molesta.

– No em molesta gens -va dir l’Aomame-. Molt bé, anirem a sopar a un lloc elegant. Fa temps que no ho faig, jo, tampoc.

– ¿De debò? -va fer l’Ayumi-. Que contenta que estic!

– Demà passat et va bé, ¿oi?

– Sí, demà passat estic lliure. ¿Coneixes algun bon restaurant?

L’Aomame li va dir el nom d’un restaurant francès de Nogizaka. En sentir-lo, l’Ayumi va empassar aire.

– Aomame, ¿que no és aquell restaurant tan famós, aquest? Deu ser caríssim, i en alguna revista vaig llegir que havies de reservar amb dos mesos d’antelació, per tenir taula. Amb el meu sou, em sembla que no me’l puc permetre.

– No et preocupis: el xef, que n’és el propietari, és soci del club on treballo, i li faig d’entrenadora personal. També li faig una mica d’assessora de nutrició, a l’hora de fer els menús. Si l’hi demano, ens colarà davant d’altres reserves i ens farà un bon preu. Encara que, a canvi, potser no ens donarà una taula gaire bona.

– Per mi, com si hem de sopar dins d’un armari.

– Posa’t ben elegant, ¿eh?

Després de penjar, l’Aomame es va sorprendre una mica del fet que sentís una simpatia tan espontània per aquella policia jove. No havia sentit mai res així des que la Tamaki Ootsuka havia mort. Evidentment, el d’ara era un sentiment molt diferent del que havia tingut envers la Tamaki, però, tot i així, feia molt temps que no menjava a soles amb algú, o que no li molestava la idea d’anar a menjar amb companyia. A més a més, era amb una noia que treballava a la policia. L’Aomame va sospirar: el món era una capsa de sorpreses.

L’Aomame portava un vestit d’una sola peça de mitja màniga d’un color blau grisenc, un petit càrdigan blanc a les espatlles i unes sabates de taló de Ferragamo. S’havia posat arracades i un braçalet prim d’or. Havia deixat a casa la bandolera -i, evidentment, el picador de gel- que duia normalment i portava un petit moneder de La Bagagerie. L’Ayumi duia una jaqueta negra de disseny simple de Comme des Garçons, una samarreta beix amb un gran escot, una faldilla évasée amb estampat de flors, la bossa de Gucci de l’altra vegada, unes petites arracades de perles i sabates de taló baix de color beix. Estava molt més bonica i elegant que el dia que s’havien conegut. I, sobretot, no semblava pas que fos policia.

Van quedar al bar, on van prendre un còctel mimosa, i després van seguir el cambrer fins a la taula, que no estava gens mal situada. El xef va venir a saludar-les i va parlar amb l’Aomame. Els va dir que el vi era regal de la casa.

– Em sap greu, però ja està oberta i en falta la quantitat del tast. Ahir se me’n van queixar i en vaig haver de treure una altra, però, de fet, no hi ha cap problema amb aquest vi. El client era un polític molt conegut que als seus ambients té fama de ser un entès en vins, però que en realitat no en sap gran cosa. El que passa és que davant de la gent se’n queixa, per fer veure que hi entén. Em va dir que potser era una mica massa aspre, aquest borgonya. I jo, com que era qui era, vaig haver de fer el paperot de dir-li: «Sí, té raó. Potser sí, que és massa aspre. Segur que els importadors no l’han mantingut en les condicions adequades. Ara mateix els canvio l’ampolla. És increïble, com hi entén. Com se n’ha adonat!», i fer portar una altra ampolla. No el podia pas ofendre. Bé, no és que ho pugui anar explicant gaire a tothom, però només vam haver d’inflar una mica el compte, per quedar en paus. Total, ells ho passen com a despeses de representació. Però, igualment, el que no pot fer, el restaurant, és servir a un client una ampolla que ens ha rebutjat un altre client.

– I has pensat que a nosaltres no ens importaria.

El xef va picar l’ullet.

– Segur que no us fa res, ¿oi?

– És clar, que no ens fa res -va dir l’Aomame.

– Res de res -va dir l’Ayumi.

– ¿Que és la teva germana petita, aquesta noia tan guapa? -va preguntar el xef a l’Aomame.

– ¿Ho sembla? -va preguntar l’Aomame.

– No us assembleu, però feu una mica aquesta impressió -va dir el xef.

– És una amiga -va dir l’Aomame-. Fa de policia.

– ¿De debò? -va dir el xef, tornant a mirar l’Ayumi amb cara de no creure-s’ho-. ¿Dels que porten pistola i patrullen pels carrers?

– Encara no he disparat mai a ningú, però -va dir l’Ayumi.

– Suposo que no he dit res que no hagués de dir, ¿oi? -va dir el xef.

L’Ayumi va fer que no.

– Res de res.

El xef va somriure i es va agafar les mans davant del pit.

– Aquest borgonya és excel·lent, i el puc recomanar sense por a qualsevol client, sigui qui sigui. És d’una zona que té molta tradició, i d’un bon any, i si me’l demana un client normal li surt per uns quants bitllets de cinc mil iens.

Va venir un cambrer i els va omplir les copes amb el vi. L’Aomame i l’Ayumi van brindar. En xocar suaument, les copes van fer un so que semblava el de les llunyanes campanes del paradís.

– Ei, no havia begut mai un vi tan deliciós com aquest -va dir l’Ayumi després de fer-ne un glop, amb els ulls mig tancats-.Però, ¿qui és pot queixar, d’aquest vi?

– Hi ha gent que es queixa per tot -va dir l’Aomame.

Després totes dues van examinar el menú a fons. L’Ayumi en va llegir els plats dues vegades de dalt a baix, amb la mirada penetrant d’un advocat eficient que llegís un contracte important i procurés que no se li escapés res o no contingués cap trampa enginyosa. En considerava totes les clàusules i condicions i reflexionava sobre quines conseqüències podien tenir. Valorava acuradament els guanys i les pèrdues que comportaven. A l’altra banda de la taula, l’Aomame l’observava amb un profund interès.

– ¿Ja ho has decidit? -va preguntar l’Aomame.

– Més o menys -va dir l’Ayumi.

– ¿Què demanaràs, doncs?

– Sopa de musclos, amanida de tres porros i cervell de vedella d’Iwate al vi de Bordeus. ¿I tu?

– Sopa de llenties, assortit tebi de verdures de primavera i rap a la papillota amb acompanyament de polenta. Potser no lliga gaire amb el vi negre, però com que ens l’han regalat, no em puc queixar.

– Ens ho deixarem tastar, ¿oi?

– És clar -va dir l’Aomame-. I, si et va bé, d’entrant podem compartir unes gambes arrebossades.

– Fantàstic -va dir l’Ayumi.

– Si ja has decidit què vols, és millor que tanquis la carta -va dir l’Aomame-, perquè, si no, el cambrer no vindrà mai.

– Tens raó -va dir l’Ayumi, tancant la carta amb recança i deixant-la damunt la taula. Al cap de poc va venir el cambrer i els va prendre nota.

– Als restaurants, quan acabo de demanar, sempre tinc la sensació que m’he equivocat -va dir l’Ayumi quan el cambrer va haver marxat-. ¿A tu no et passa?

– Encara que t’equivoquis, només és menjar. Si ho compares amb els errors que fas a la vida, no té gaire importància.

– Tens raó, és clar -va dir l’Ayumi-. Però per a mi és força important. Sempre m’ha passat, des que era petita. Sempre, però és que sempre, després de demanar, pensava: «Ostres! En lloc d’una hamburguesa, hauria hagut de demanar croquetes de gamba!». ¿Tu sempre has estat tan tranquil·la, a l’hora de demanar?

– Jo vaig pujar en una casa on, per diverses històries, no hi havia el costum d’anar a menjar a fora. Mai. Des que tinc ús de raó no recordo que anéssim ni una sola vegada a cap restaurant de cap mena, i fins que no vaig ser força gran no vaig saber què era, mirar una carta, triar els plats que t’agradaven i demanar-los. Un dia sí i l’altre també m’havia de menjar el que em posaven sense dir res. No em podia queixar encara que fos dolent, que me’n posessin poc o que no m’agradés. Si et dic la veritat, ni tan sols ara, no m’importa gaire.

– ¿Ah, sí? No m’ho acabo d’imaginar, quina era la teva situació, però no fa pas aquest efecte. Sembla que estiguis acostumada a venir a aquesta mena de restaurants des de petita.

Havia estat la Tamaki Oostuka, que les dominava a la perfecció, qui l’havia introduïda en totes aquestes coses: li havia ensenyat pacientment, fins a l’últim detall, com t’has de comportar quan entres en un restaurant elegant, com has de triar els plats perquè no et mirin malament, com has de demanar el vi, quines postres has d’escollir, com has de tractar el cambrer, quina és la manera correcta de fer servir els coberts. L’Aomame també havia après de la Tamaki com havia d’escollir la roba, quins accessoris calia posar-se i com s’havia de maquillar; per a ella, tot això era un descobriment. La Tamaki era d’una família rica de Yamanote, i la seva mare, que feia molta vida en societat, era extremament exigent en qüestió de vestit i maneres. Per aquest motiu, quan encara anava a l’institut, la Tamaki tenia un coneixement molt sòlid d’aquestes qüestions mundanes, i entrava als ambients propis dels adults sense gens de timidesa. L’Aomame havia absorbit aquest savoir faire amb avidesa; segurament, si no hagués tingut la sort de tenir una professora tan bona com la Tamaki, hauria acabat sent una persona ben diferent de com era ara, fins al punt que de vegades tenia la sensació que la Tamaki encara vivia, i que s’amagava dins seu.

Al començament, l’Ayumi estava força nerviosa, però es va anar relaxant a poc a poc, a mesura que prenien el vi.

– Escolta, Aomame, et volia fer una pregunta -va dir l’Ayumi-. Si no em vols contestar, no em contestis, però tinc ganes de preguntar-t’ho. No t’enfadaràs, ¿oi?

– No m’enfadaré.

– Encara que et pregunti una cosa estrambòtica, no ho faig amb mala intenció. Això que quedi clar, ¿eh? És que tinc molta curiositat. Però hi ha gent que s’enfada moltíssim, quan li fas aquesta pregunta.

– No et preocupis, que jo no m’enfadaré.

– ¿Segur? Tots diuen el mateix, però després s’enfaden.

– Jo sóc diferent. O sigui que no pateixis.

– ¿Et va passar, de petita, que algun home et fes alguna cosa rara?

L’Aomame va fer que no.

– Només t’ho volia preguntar. Millor, que no et passés -va dir l’Ayumi. Després va canviar de tema.- Escolta: ¿has tingut mai xicot? Vull dir, algú amb qui hagis sortit seriosament.

– No.

– ¿Ni un de sol?

– Ni un de sol -va dir l’Aomame. Després de dubtar una mica va continuar:- La veritat és que fins als vint-i-sis anys vaig ser verge.

L’Ayumi es va quedar un moment sense paraules. Va deixar la forquilla i el ganivet, es va fregar els llavis amb el tovalló i es va quedar mirant la cara de l’Aomame amb els ulls mig tancats.

– ¿Una dona tan guapa com tu? No m’ho crec.

– És que no hi tenia gens ni mica d’interès.

– ¿En els homes, no hi tenies interès?

– Només hi ha hagut una persona, que m’hagi agradat -va dir l’Aomame-. Quan tenia deu anys me’n vaig enamorar i li vaig agafar la mà.

– Et vas enamorar d’un nen quan tenies deu anys. ¿I ja està?

– Ja està.

L’Ayumi va agafar la forquilla i el ganivet i va fer les gambes a talls ben petits mentre rumiava.

– ¿I ara on és, aquest noi? ¿Què fa?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No ho sé. Quan fèiem tercer i quart de primària anàvem a la mateixa classe d’una escola d’Ichikawa, a la prefectura de Chiba, però a cinquè jo vaig venir a estudiar a una escola de Tòquio, i des de llavors no l’he tornat a veure, ni hi he parlat. L’únic que sé, d’ell, és que, si encara és viu, ara ha de tenir vint-i-nou anys; potser en farà trenta a la tardor.

– ¿O sigui que mai no has intentat esbrinar on és, ara, aquest noi, i què fa? No crec que fos gaire difícil, descobrir-ho.

L’Aomame va tornar a fer que no amb decisió.

– Mai no he tingut ganes d’intentar esbrinar-ho.

– És molt estrany. Jo segur que faria servir tots els mitjans possibles per descobrir on viu. Si t’agrada tant, només l’has de trobar i dir-li en persona que l’estimes.

– No ho vull fer, això -va dir l’Aomame-. El que vull és trobar-me’l un dia, en algun lloc, per casualitat. Per exemple, creuar-me amb ell al carrer o pujar al mateix autobús.

– Una trobada del destí.

– Sí, més o menys -va dir l’Aomame, i va fer un glop de vi-. Aquell dia li diré clarament el que sento: que ell és l’única persona de qui m’he enamorat en tota la meva vida.

– Trobo que és increïblement romàntic, això -va dir l’Ayumi amb aire fastiguejat-, però em fa l’efecte que la probabilitat que realment us trobeu és força petita. A més a més, si fa vint anys que no l’has vist, pot ser que li hagi canviat la cara. Encara que te’l trobessis pel carrer, potser no el reconeixeries.

L’Aomame va fer que no.

– Per molt que li hagi canviat la cara, el reconeixeria a primer cop d’ull. És impossible que m’equivoqui.

– Si n’estàs segura…

– N’estic segura.

– I tu creus que aquesta trobada casual es produirà i l’únic que fas és esperar-la.

– Per això sempre estic a l’aguait, quan vaig pel carrer.

– Vaja… -va dir l’Ayumi-. Però, encara que n’estiguis tan enamorada, no et fa res anar-te’n al llit amb altres homes. Vull dir, des dels vint-i-sis anys.

L’Aomame hi va pensar un moment, i després va continuar.

– Només són coses puntuals, això. Després no en queda res.

Hi va haver una estona de silenci durant el qual totes dues es van concentrar en el menjar. Després va parlar l’Ayumi.

– Potser em fico on no em demanen, però, ¿et va passar alguna cosa, quan tenies vint-i-sis anys?

L’Aomame va fer que sí.

– Em va passar una cosa que em va fer canviar molt. Però no és qüestió de parlar-ne ara, aquí. Perdona.

– No, i ara -va dir l’Ayumi-. Espero no haver-te molestat, amb aquesta espècie d’interrogatori.

– Gens ni mica -va dir l’Aomame.

Van arribar les sopes i se les van prendre en silenci. Mentrestant, la conversa va quedar interrompuda. La van reprendre després de deixar les culleres i que el cambrer els retirés els plats.

– Però, ¿no tens por, Aomame?

– ¿Por de què, per exemple?

– Doncs, de no trobar-te mai de la vida aquest home, posem per cas. Evidentment, no són impossibles, les trobades casuals. Me n’alegraria molt, que et passés. I t’ho desitjo de debò. Però la qüestió és que la possibilitat que no us acabeu trobant és força gran. I, encara que us trobéssiu, podria ser que ell ja estigués casat, i que tingués dos fills i tot. ¿Tinc raó, no? Si passés això, tu potser t’hauries de passar la resta de la vida sola, sense poder-te unir amb l’únic home que estimes. ¿No et fa por, pensar això?

L’Aomame va observar el vi negre de la seva copa.

– Potser sí, que em fa por. Però, com a mínim, estimo algú.

– ¿Encara que potser ell no t’estimi a tu?

– Encara que sigui només una sola persona, si ets capaç d’estimar algú amb tot el cor tens una esperança de salvació. Encara que potser no puguis estar amb aquesta persona.

L’Ayumi s’ho va rumiar una estona. El cambrer va venir a omplir-los les copes de vi. L’Aomame en va beure un glop i va tornar a pensar que l’Ayumi tenia raó: ¿qui es podia queixar d’un vi tan magnífic com aquell?

– Aomame, és increïble, que t’ho prenguis amb aquesta filosofia.

– No m’ho prenc amb filosofia. Senzillament crec que és així.

– Jo també vaig estar enamorada -va dir l’Ayumi, en to de confessió-. Del noi amb qui vaig tenir la primera relació sexual, poc després d’acabar l’institut. Tenia tres anys més que jo. Però aviat se’n va anar amb una altra. Després vaig estar força malament, jo. Va ser bastant dur. Ja hi he renunciat, a estar amb ell, però encara no me n’he recuperat del tot, del mal que em va fer. Era un paio bastant poca-solta, que jugava a dues bandes, i que anava de qui sap què. Però, tot i saber-ho, me’n vaig enamorar.

L’Aomame va fer que sí amb el cap. L’Ayumi va agafar la copa i va beure una mica de vi.

– Ara encara em truca, de vegades, i em diu de quedar. Evidentment, l’únic que vol és fer-s’ho amb mi. Jo ja ho sé, i per això no hi quedo. Si el torno a veure, m’ho tornaré a passar horrorosament. Però tot i que el cap em digui que no, el meu cos encara en té ganes. Em moro de ganes que m’abraci. I això es va acumulant i de tant en tant em vénen ganes d’esbravar-me. No ho sé, si entens què vull dir.

– Sí, que ho entenc -va dir l’Aomame.

– De debò que no val la pena, aquest paio. És un egoista, i no és que fos gaire bo, al llit. Però, com a mínim, jo no li feia por, i quan estàvem junts em tractava increïblement bé.

– No els podem triar, aquesta mena de sentiments -va dir l’Aomame-, perquè són ells els que ens envaeixen quan volen. No és com quan tries els plats de la carta.

– Però quan t’equivoques i després et sap greu, sí, que és igual.

Van riure totes dues. Després va parlar l’Aomame.

– Tant amb les cartes, com amb els homes, com amb el que sigui, ens pensem que som nosaltres, qui tria, però en realitat potser no triem nosaltres. Potser ja està decidit des del principi, i nosaltres només fem veure que triem. Potser això del lliure albir només és una fantasia que ens hem cregut. De vegades ho penso.

– Si només fos una fantasia, la vida seria força depriment.

– Potser sí.

– Però si som capaços d’estimar algú amb tot el cor, encara que sigui una persona terrible, encara que no aconseguim que ens estimi a nosaltres, la vida, com a mínim, no serà un infern, per molt depriment que sigui.

– Exactament.

– Però, escolta, Aomame -va dir l’Ayumi-: a mi em fa l’efecte que el món no és gens lògic, i que no és pas gaire amable, amb nosaltres.

– Potser tens raó -va dir l’Aomame-. Però ara ja no el podem tornar.

– Ja ens ha passat, el termini de devolució -va dir l’Ayumi.

– I hem llençat el rebut.

– Ja ho pots ben dir.

– Però no cal patir-hi. Aquest món s’acabarà en un tres i no res -va dir l’Aomame.

– Serà molt divertit.

– I llavors vindrà el Regne del Cel.

– Me’n moro de ganes -va dir l’Ayumi.

Van menjar postres, van prendre un cafè i van pagar el compte a mitges -els va sortir increïblement barat-. Després van anar a un bar de la vora a prendre un còctel.

– Ei, aquell home d’allà potser és del tipus que t’agrada a tu, Aomame.

L’Aomame li va fer un cop d’ull. Hi havia un home alt de mitjana edat assegut sol a la barra, prenent-se un martini. Era el tipus d’home de mitjana edat que a l’institut treia bones notes i era bon esportista, i que ha anat fent anys sense canviar gaire. Se li començaven a esclarissar els cabells, però tenia un rostre molt juvenil.

– Potser sí, però avui no em ve de gust, un home -va dir l’Aomame categòricament-. A més a més, això és un bar elegant.

– Ja ho sé. Només t’ho deia.

– Un altre dia.

L’Ayumi va mirar l’Aomame.

– ¿Amb això vols dir que un altre dia sortiràs amb mi? Vull dir, per anar a buscar homes.

– És clar -va dir l’Aomame-. Podem sortir juntes.

– Que bé! Em sembla que si anem juntes, podem aconseguir el que vulguem.

L’Aomame bevia un daiquiri; l’Ayumi, un Tom Collins.

– Per cert, l’altre dia, per telèfon, em vas dir que havíem fet un número lèsbic -va dir l’Aomame-. ¿Quina mena de coses vam fer, si es pot saber?

– Ah, sí -va dir l’Ayumi-. No gran cosa. Només vam fer veure una mica que érem lesbianes, per animar la festa. ¿No em diguis que no et recordes de res? Perquè estaves força animada, tu.

– No recordo absolutament res, ni poc ni molt.

– Doncs ens vam despullar i ens vam tocar una mica els pits l’una a l’altra, i ens vam llepar allà baix…

– ¿Ens vam llepar allà baix?! -va dir l’Aomame, i després va mirar espantada al seu voltant, perquè la seva veu havia sonat massa forta en el silenci del bar. Per sort, semblava que ningú no havia sentit el que acabava de dir.

– Només ho vam fer veure, dona. No vam fer servir la llengua.

– Quin desastre -va sospirar l’Aomame, mentre es premia els polsos amb els dits-. Quines coses de fer, també!

– Em sap greu -va dir l’Ayumi.

– No passa res, no et preocupis. La culpa és meva, per emborratxar-me d’aquella manera.

– Però ho tenies molt maco, tu, allò d’allà baix. Semblava nou de trinca.

– És que és com si fos nou de trinca.

– ¿Perquè només ho fas servir de tant en tant?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Això mateix. Escolta, ¿per casualitat no tens pas una veta lesbiana, tu?

L’Ayumi va negar amb el cap.

– Va ser la primera vegada a la vida que feia això. De debò. Però jo també estava força beguda, i vaig pensar que amb tu no m’importaria fer-ho. Només fer-ho veure, per divertir-nos una estona. ¿I tu, Aomame? ¿Què me’n dius?

– A mi tampoc no em va, això. Però una vegada, només, quan anava a l’institut superior, ho vaig fer amb una bona amiga meva. No és que ho volguéssim fer, però entre una cosa i l’altra, vam acabar al llit.

– Sí, segurament passen, aquestes coses. ¿I t’ho vas passar bé?

– Sí, em sembla que sí -va dir l’Aomame amb sinceritat-. Però només ho vam fer aquella vegada. Vaig pensar que no havia de ser així, i no ho vaig tornar a repetir.

– ¿Vols dir que no havies de ser lesbiana?

– No, això no. No és que ser lesbiana em semblés una cosa dolenta, o bruta, ni res d’això. El que vull dir és que em va semblar que no havia de tenir aquesta mena de relació amb aquella noia. Aquella amistat era molt important, per a mi, i no volia que canviés per una cosa com aquesta.

– Ah -va dir l’Ayumi-. Aomame: si no et fa res, ¿que em podria quedar a dormir a casa teva, aquesta nit? No me’n vull anar a la residència, ara. Quan hi torni, desapareixerà a l’instant, aquesta atmosfera d’elegància que hem aconseguit crear durant tot el vespre.

L’Aomame va fer l’últim glop del daiquiri i va deixar la copa damunt de la barra.

– Et pots quedar a dormir, però no vull coses rares, ¿eh?

– Sí, és clar. No vull venir per això. Només tinc ganes d’estar una mica més amb tu. Tant me fa, on hagi de dormir, perquè jo sóc de les que dormen a terra, si cal. I a més a més, demà no treballo, i em puc llevar tard.

Van tornar a l’apartament de Jiyugaoka en metro. El rellotge marcava que eren poc abans de les onze. Totes dues havien agafat un puntet agradable i tenien son. Van preparar el sofà per dormir-hi i l’Aomame va deixar un pijama a l’Ayumi.

– ¿Puc quedar-me una estona al llit? Vull estar una estona més amb tu. No faré res, t’ho prometo -va dir l’Ayumi.

– Molt bé -va dir l’Aomame. Es va sorprendre en pensar que una dona que fins al moment havia matat tres homes i una policia en actiu es fiquessin al mateix llit. El món era ben boig.

L’Ayumi es va posar al llit i va passar tots dos braços al voltant de l’Aomame. Els seus mugrons ferms premien amb força el braç de l’Aomame. L’alè li feia olor d’alcohol i de pasta de dents.

– Aomame, ¿no et sembla que tinc els pits massa grossos?

– No m’ho sembla pas. Els tens molt bonics.

– Però sembla que hagis de ser una mica curta, si tens els pits grossos. I quan corro, em van amunt i avall. I quan els estenc a l’estenedor, els sostenidors, és com si hi pengés dos bols d’amanida, un al costat de l’altre.

– Es veu que als homes els agraden, així.

– I a més a més, tinc els mugrons massa grossos.

L’Ayumi es va descordar un botó del pijama, es va treure un pit i en va ensenyar el mugró a l’Aomame.

– Mira, que grossos que els tinc. ¿No són estranys?

L’Aomame li va mirar el mugró. Era veritat, que no era petit, però tampoc no n’hi havia per atabalar-s’hi. Era una mica més gros que els de la Tamaki.

– Els tens molt bonics. ¿Qui t’ho ha dit, que els tens massa grossos?

– Un home. Em va dir que no havia vist mai uns mugrons tan grossos.

– No havia vist gaires mugrons, aquest home. És normal, aquesta mida. El que passa és que jo els tinc massa petits.

– Doncs jo penso que tu tens uns pits molt bonics. Són molt elegants, i et fan semblar intel·ligent.

– Apa! Els tinc massa petits, i tenen formes diferents. És un pal, quan he d’anar a comprar sostenidors, perquè cada pit és d’una talla diferent.

– Vaja. A tots ens amoïnen coses diferents, a la vida.

– Exactament -va dir l’Aomame-. O sigui que ja pots dormir.

L’Ayumi va allargar la mà cap avall i va intentar ficar els dits dins el pijama de l’Aomame. Ella li va agafar la mà i la va apartar.

– No. M’ho has promès, ¿oi?, que no faries coses rares?

– Perdona -va dir l’Ayumi, i va enretirar la mà-. Sí, és veritat, que t’ho he promès. Dec estar borratxa. Però és que jo t’admiro molt, Aomame; sóc com una pobra estudiant d’institut que va al darrere d’una companya més gran.

L’Aomame callava.

– Escolta, segur que tu guardes el que penses que és el més important que tens per a aquell noi, ¿no? -va dir l’Ayumi en veu baixa, com si mormolés-. Em fa molta enveja, això. Que tinguis algú per a qui et puguis reservar.

Potser sí, va pensar l’Aomame. Però, ¿què devia ser, per a ella, el més important que tenia?

– Va, dorm -va dir l’Aomame-. T’abraçaré fins que t’adormis.

– Gràcies -va dir l’Ayumi-. Em sap greu molestar.

– No cal que et disculpis -va dir l’Aomame-; no em molestes pas.

L’Aomame sentia la respiració càlida de l’Ayumi al costat del seu cos. Va bordar un gos al lluny, i algú va tancar una finestra de cop. Durant tota aquella estona, l’Aomame va estar amanyagant els cabells de l’Ayumi.

L’Aomame va sortir del llit i hi va deixar l’Ayumi adormida. Semblava que li tocaria a ella, dormir al sofà aquella nit. Va treure una ampolla d’aigua mineral de la nevera i se’n va beure dos gots. Després va sortir a l’estreta terrassa de l’apartament, es va asseure en una de les cadires d’alumini i va observar la ciutat. Era una nit tranquil·la de primavera. La brisa portava el so llunyà de la carretera, que semblava la remor d’un mar artificial. Passava de mitjanit i ja no hi havia tants neons encesos.

Realment sentia molt d’afecte per l’Ayumi, i volia estar al seu costat. Durant molt temps, des de la mort de la Tamaki, havia evitat establir cap relació estreta amb ningú. No havia tingut ganes de tenir noves amigues. Per alguna raó, però, amb l’Ayumi es podia obrir amb tota naturalitat. Fins a cert punt també li podia explicar com se sentia. «Però ella no té res a veure amb tu, és clar», va dir l’Aomame dirigint-se a la Tamaki que hi havia dins seu; «tu ets especial, perquè ens vam fer grans totes dues juntes. Ningú no es pot comparar amb tu».

L’Aomame es va asseure de manera que pogués tirar el cap enrere i va mirar el cel. Encara que els seus ulls observessin el cel, la seva atenció vagava entre records llunyans: el temps que havia passat amb la Tamaki, les coses de què havien parlat, la vegada que es van acariciar el cos l’una a l’altra… Però, mentre pensava, es va adonar que el cel d’aquella nit no era del tot igual que el de les altres nits. Hi havia alguna cosa diferent; algun detall, petit però innegable, fora de lloc.

Va trigar una estona a descobrir on era, el detall que havia canviat, i un cop el va haver descobert li va caldre fer un gran esforç per admetre’l. La seva ment no donava crèdit a allò que li mostrava la vista.

Al cel hi havia dues llunes, una de petita i una de grossa. El recorrien una al costat de l’altra. La grossa era la de sempre, gairebé plena, de color groc. Al seu costat, però, n’hi havia una altra de diferent, una lluna de forma insòlita, irregular. Era d’un to verdós, com si estigués coberta de molsa. Allò era el que li mostrava la vista.

L’Aomame va tancar una mica els ulls i va mirar fixament les dues llunes. Després va tancar els ulls, va respirar fondo durant una estona i els va tornar a obrir. Esperava que tot tornés a ser com sempre i hi hagués una sola lluna, però tot era exactament com abans. No era una il·lusió òptica, ni un problema de visió seu. Sense cap dubte, ni cap possibilitat d’error, hi havia dues llunes perfectament visibles al cel: una de groga i una de verda.

Va pensar a despertar l’Ayumi per preguntar-li si realment hi havia o no dues llunes, allà, però s’hi va repensar. Potser li diria: «Però, ¿què t’esperaves, si no? Tenim dues llunes, des de l’any passat». O bé: «Però, ¿què dius, Aomame? Només n’hi ha una, de lluna. ¿Vols dir que no hi tens algun problema, a la vista?». Li digués el que li digués, la seva resposta no li resoldria el problema; només serviria per complicar-lo.

Es va cobrir la part inferior de la cara amb totes dues mans i va continuar observant les dues llunes fixament. No hi havia dubte que passava alguna cosa, va pensar. El cor li bategava de pressa. O bé passava alguna cosa al món o bé li passava alguna cosa a ella: o una cosa o l’altra. ¿El problema era el pot, o bé la tapa?

Va tornar a dintre, va tancar la porta de vidre amb el passador i va córrer la cortina. Va treure una ampolla de brandi de l’armari i se’n va posar una copa. Se sentia la respiració de l’Ayumi, que dormia de gust al llit. L’Aomame es va anar prenent el brandi xarrupant-lo mentre la mirava, amb els dos colzes damunt la taula de la cuina i esforçant-se a no pensar en el que hi havia al darrere de la cortina.

Potser el que passava, va pensar, és que la fi del món estava començant, realment.

– I arribarà el Regne del Cel -va dir l’Aomame, en veu baixa.

– Me’n moro de ganes -va respondre algú, en algun lloc.

16

TENGO

Em fa molt content, que t’hagi agradat

Després d’estar-se treballant deu dies en Crisàlide d’aire per convertir-la en una obra nova i lliurar-la a en Komatsu, en Tengo va poder gaudir d’uns dies tranquils com la mar en calma. Anava a fer classes a l’acadèmia tres dies a la setmana i quedava amb la seva amiga casada. La resta del temps s’estava a casa, sortia a passejar o escrivia les seves pròpies històries. D’aquesta manera va passar l’abril. Van florir els cirerers, van sortir els brots nous, les flors de les magnòlies es van descloure i l’estació va anar avançant pas a pas. Els dies transcorrien ordenadament, plàcidament, sense incidents. Aquesta, precisament, era la vida a la qual aspirava en Tengo: cada setmana conduïa automàticament a la següent sense entrebancs.

Tanmateix, en aquesta vida s’havia manifestat un canvi. Un canvi positiu. Mentre escrivia, en Tengo es va adonar que a dins seu havia sorgit una mena de deu nova. No és que en sortís un doll d’aigua gaire gran, sinó més aviat una petita font entre les pedres. Tanmateix, per poca que fos, l’aigua en sorgia sense parar, sense pressa, sense nervis; n’hi havia prou de quedar-se esperant que s’acumulés entre les pedres. Quan n’hi hagués prou, la podria recollir amb les mans, i després només s’hauria d’asseure davant de l’escriptori i anar posant per escrit el que havia recollit. D’aquesta manera la història aniria progressant tota sola.

Potser era concentrar-se exclusivament en la reescriptura de Crisàlide d’aire el que li havia permès enretirar la roca que impedia que brollés aquesta font. En Tengo no n’acabava d’entendre el perquè, però sens dubte s’havia produït l’efecte de «llevar aquella tapa tan pesada». Sentia com si tingués el cos més lleuger i hagués sortit d’un lloc estret, i ara pogués estirar amb tota llibertat braços i cames. Potser Crisàlide d’aire havia aconseguit desvetllar alguna cosa que sempre havia tingut a dins.

També es va adonar que al seu interior havia sorgit una mena d’ambició. Era una cosa que en Tengo no recordava haver sentit mai gaire, des de petit. A l’institut i a la universitat l’hi havien dit sovint, els entrenadors de judo i els companys d’equip més grans: «Tu tens qualitats, ets fort i t’entrenes molt, però no tens ambició». I potser era veritat: per alguna raó, en Tengo no tenia aquell sentiment intents de «vull guanyar, sigui com sigui». Per això, moltes vegades arribava a les semifinals o a la final, tal com s’esperava d’ell, però llavors perdia clarament el combat decisiu. I això no li passava solament amb el judo, sinó en tots els aspectes de la vida. Potser estava massa tranquil, o no tenia l’actitud de voler aguantar fins al final. Amb les novel·les li passava el mateix. No escrivia malament, i era capaç d’inventar històries força interessants, però no tenien la força de l’autor que posa la seva vida en risc per atreure l’atenció del lector. En acabar-les de llegir, tothom en treia la impressió que hi faltava alguna cosa. Per això, tal com li havia dit en Komatsu, sempre quedava entre els finalistes del concurs de nous autors però no havia guanyat mai.

Tanmateix, després de reescriure Crisàlide d’aire en Tengo es va enrabiar amb si mateix per primera vegada a la vida. Mentre hi havia treballat s’havia concentrat totalment en la feina; es limitava a picar pedra sense pensar en res. Però després d’acabar-la i donar-la a en Komatsu l’havia envaït un profund sentiment d’impotència. Quan aquest sentiment es va fer encara més profund, del fons de l’estómac li va sorgir una mena de ràbia, una ràbia que anava dirigida contra ell mateix. Havia agafat una història d’una altra persona i l’havia reescrit per cometre un frau. I, a més a més, hi havia treballat amb molta més passió que no pas en les seves pròpies obres. Quan hi pensava, sentia vergonya d’ell mateix. ¿Que no havia de descobrir les històries que duia a dintre i explicar-les amb les paraules adequades, un novel·lista? ¿No li feia vergonya? Segur que podria escriure alguna cosa igual de bona, ell, també, si s’hi posés de veritat. ¿O no?

Tanmateix, això ho havia de demostrar.

En Tengo va decidir llençar d’un plegat tots els textos que tenia començats i es va posar a treballar en històries completament noves. Va tancar els ulls i va parar detingudament l’orella al borbolleig de la petita font que hi havia dintre seu. A la fi les paraules van començar a sorgir de manera natural, i, a poc a poc, prenent-se tot el temps del món, en Tengo les anava aplegant als seus textos.

Va arribar el maig i en Komatsu li va trucar després de temps de no fer-ho. Era al vespre, abans de les nou.

– Ja està -li va dir l’editor. Hi havia un lleu to d’entusiasme, en la seva veu, cosa força estranya en ell.

D’entrada, en Tengo no va entendre a què es referia, en Komatsu.

– ¿De què parles?

– ¿Com, que de què parlo? De Crisàlide d’aire: fa un moment que li han donat el premi per a nous autors. Tots els membres del jurat hi han estat d’acord; ni tan sols han hagut de discutir. És normal, de fet, amb una obra amb tanta força com aquesta. Bé, la qüestió és que tot tira endavant. La glòria ens espera. A veure si estem a l’altura.

En Tengo va mirar el calendari de la paret. Era veritat, que aquell era el dia que es reunia el jurat del concurs. Estava tan immers en l’escriptura de les seves històries que no sabia ni a quin dia eren.

– ¿I ara què passarà? Vull dir, ¿quines són, les dates?

– Demà sortirà als diaris. Hi haurà articles a tots els diaris nacionals. Potser també hi haurà alguna foto. Ja només per això serà notícia, amb una noia de disset anys tan guapa. Potser no està bé, que ho digui, però l’impacte informatiu serà molt diferent, de si el premi l’hagués guanyat un professor de matemàtiques d’una acadèmia que no s’ha despertat com a novel·lista fins als trenta anys.

– Com de la nit al dia -va dir en Tengo.

– La cerimònia de lliurament serà el 16 de maig, en un hotel de Shimbashi. Aquell dia també hi hauria una roda de premsa.

– ¿I hi serà, la Fukaeri?

– Hi haurà de ser. Només aquesta vegada. No pot ser, que el guanyador del concurs de nous autors no vagi a la cerimònia de lliurament. Si aquesta vegada no l’espifiem, després adoptarem una estratègia totalment críptica; farem callar els periodistes dient que ho sentim, però que a l’autora no li agrada aparèixer en públic. Així no se’ns veurà el llautó.

En Tengo va mirar d’imaginar-se la Fukaeri fent una roda de premsa al saló d’un hotel: la filera de micròfons, els flaixos de les càmeres. No se’n va acabar de sortir.

– Komatsu, ¿de debò que li vols fer fer una roda de premsa?

– Si no en fa una, no s’empassaran la història.

– Segur que serà un desastre.

– Doncs, tu ets el responsable d’evitar que sigui un desastre.

En Tengo va quedar callat al telèfon. Tenia un mal pressentiment, sinistre com un estol de núvols foscos que s’apleguessin a l’horitzó.

– Ei, ¿que encara hi ets?

– Sí que hi sóc -va dir en Tengo-. Però, ¿es pot saber què vols dir, amb això que jo en sóc el responsable?

– Doncs, que has de preparar la Fukaeri perquè sàpiga exactament com s’ha de presentar i com ha de reaccionar durant la roda de premsa. Explicar-li quina mena de preguntes li poden fer, i aquesta mena de coses. Li has de fer una llista de les respostes que ha de donar a les preguntes que li poden fer i aconseguir que se les aprengui de memòria. Tu ets professor en una acadèmia, i deus saber com fer-ho.

– ¿I ho he de fer jo, això?

– Sí. No sé per què, però la Fukaeri confia molt en tu. Si l’hi expliques tu, t’escoltarà. No serviria de res, que ho intentés jo; ni tan sols m’ha volgut veure, encara.

En Tengo va fer un sospir. Si depengués d’ell, s’estimaria més no tenir res més a veure amb tota la qüestió de Crisàlide d’aire. Ja havia fet el que li havien demanat i ara es volia concentrar en la seva pròpia obra, però tenia el pressentiment que no li seria tan fàcil. I els mals pressentiments tenen un índex d’encert molt més alt que no pas els bons.

– ¿Que estàs lliure, demà passat al vespre?

– Sí, estic lliure.

– A les sis, a la cafeteria de Shinjuku de sempre, doncs. La Fukaeri hi serà.

– Escolta, Komatsu: jo, això, no ho puc fer. No sé gaire com van, les rodes de premsa; no n’he vist mai cap.

– Tu vols ser novel·lista, ¿no? Doncs, imagina-t’ho. ¿Que no és la feina dels novel·listes, imaginar-se coses que no han vist mai?

– Però, ¿no vas ser tu, qui em va dir que quan hagués acabat de refer Crisàlide d’aire ja no hauria de fer res més, que em podria quedar a la banqueta mirant tranquil·lament el partit?

– Tengo: si ho pogués fer jo, ho faria amb molt de gust. A mi no m’agrada, haver de demanar coses a la gent. Però com que jo no ho puc fer, et truco i et demano per favor que ho facis tu. Si ho comparéssim amb una barca que baixa pels ràpids d’un riu, jo, ara, estic massa ocupat amb el timó, i no me’n puc apartar. Per això et passo els rems. Si tu em dius que no ho pots fer, la barca es capgirarà i potser acabarem tots al fons del riu, ofegats. La Fukaeri i tot. I això no vols que passi, ¿no?

En Tengo va tornar a sospirar. ¿Com era, que tot, sempre, es conjurava per embolicar-lo a ell?

– Molt bé. Miraré de fer-hi el que pugui, però no et puc assegurar que vagi bé.

– Moltes gràcies. Te n’estic molt agraït. Perquè sembla que la Fukaeri té decidit que només vol parlar amb tu -va dir en Komatsu-. I una altra cosa. Crearem una empresa nova.

– ¿Una empresa?

– Una empresa, una oficina, una agència… Digues-ho com vulguis. Una empresa per portar la carrera literària de la Fukaeri. Serà una societat fictícia, és clar. Oficialment serà aquesta empresa qui pagarà el premi a la Fukaeri. El seu representant serà el professor Ebisuno. Tu també treballaràs per a aquesta empresa. Hi tindràs un càrrec, el que sigui, i també cobraràs d’allà. Jo també en formaré part, sense que el meu nom es faci públic, perquè si es descobreix que hi estic ficat, podríem tenir problemes. D’aquesta manera repartirem els beneficis. Tu només hauràs de signar uns quants documents. De tota la resta ja me n’encarregaré jo, perquè tinc un conegut que és molt bon advocat.

En Tengo hi va pensar un moment.

– Escolta, Komatsu: ¿no me’n pots mantenir al marge, a mi, d’aquesta empresa? No vull els diners. M’ho vaig passar molt bé, reescrivint Crisàlide d’aire. Hi vaig aprendre moltes coses. El més important era que la Fukaeri guanyés el premi, i ara la prepararé tan bé com pugui perquè la roda de premsa vagi bé. Fins aquí, faré el que pugui. Però no m’hi vull enredar, amb aquesta empresa. Ara sí, que tot això es converteix en un frau organitzat.

– Ja no ens en podem fer enrere, Tengo -va dir en Komatsu-. ¿Un frau organitzat? Potser és veritat, ara que ho dius; potser en pots dir així. Però això, tu, ho sabies des del començament. ¿Que no era reescriure aquesta història mig fantàstica de la Fukaeri i presentar-la al món com si fos solament seva, l’objectiu que teníem des de bon començament? Tinc raó, ¿no? És normal que hi hagi diners pel mig, i necessitem un sistema per administrar-los. Això no és un joc de criatures. Ara ja no et serveix, l’excusa de dir que tens por, que no hi vols tenir res a veure, i que ens podem quedar els diners. Si volies baixar de la barca, hauries d’haver-ne baixat abans, quan el corrent encara era tranquil. Ara ja has fet tard. Per crear l’empresa hem de ser un mínim de persones, i no hi podem ficar ningú que no sàpiga de què va, tot això. Hi has de ser tant sí com no, a l’empresa. La cosa tira endavant, i tu hi estàs ficat fins al coll.

En Tengo va pensar un moment, però no va tenir ni una sola bona idea.

– Tinc una pregunta -va dir en Tengo-. Tal com ho expliques, sembla que el professor Ebisuno té la intenció de participar de ple en aquest projecte, i que ja ha acceptat crear la societat fictícia i ser-ne el representant.

– El Professor, com a tutor de la Fukaeri, està informat de tot, ho ha acceptat i m’ha donat llum verda. Després de parlar amb tu, l’altra vegada, li vaig trucar immediatament. Sí que es recordava de mi, és clar. El que passa és que volia que tu li expliquessis què en pensaves, de mi. Estava impressionat, de fins a quin punt ets capaç de veure com són, les persones. ¿Es pot saber què li vas dir, sobre mi?

– ¿Què en treu, el professor Ebisuno, de participar en aquest projecte? No crec que ho faci pels diners.

– Jo no ho sé, tampoc. No tinc ni idea de què vol, aquest home.

– Doncs, si no ho saps tu, que no se sap mai què vols, deu ser ben difícil d’endevinar.

– Bé -va dir en Komatsu-. Pel que en sé, no crec que estigui interessat en els diners, ell, però és un home molt estrany.

– ¿I fins a quin punt ho sap, tot això, la Fukaeri?

– Del que no és públic, no en sap res de res, i tampoc no n’hi ha cap necessitat. La Fukaeri confia en el professor Ebisuno, i tu també li caus bé. És per això, que et demano que ens donis un cop de mà.

En Tengo es va canviar l’auricular de mà. Semblava que havia de continuar implicat en els esdeveniments.

– Per cert, el professor Ebisuno ja no forma part del món acadèmic, ¿no? Va deixar la universitat, i ja no escriu llibres, tampoc.

– Sí, va tallar completament amb el món acadèmic. Era un investigador excel·lent, però aquest àmbit no li interessava especialment. Per començar, no li agradaven gaire les institucions ni l’autoritat, i més aviat havia estat sempre un heterodox.