Emès el 8-5-00

L’audiència

NOTÍCIA: «La caça d’un escarabat, premiada amb 183 milions».

Es veu que una companyia fumigadora americana regala un milió de dòlars a qui aconsegueixi capturar, viu o mort, un escarabat que han deixat anar pel país. I mira que Estats Units és gran. Llavors hi ha hagut un tio ja gran, casat, adult, amb fills, que ha agafat un escarabat i l’ha deixat anar. Vaja, el típic concurs amb escarabats. El bitxo porta pintat un codi de barres al damunt. Tu vius a Massachussets, per exemple, i veus passar un escarabat amb un codi de barres, i aferra-t’hi, fes-li coveta, no el matis, no l’esclafis perquè el codi de barres quedaria il·legible i llavors no et paguen el milió de dòlars. Tu veus els americans aquells grassos, i l’escarabat pensant «hosti que mariconets!». És com quan vas al súper a comprar botifarra blanca envasada al buit. El codi agafa mala forma, de la botifarra, una forma que tots tenim al cap, i la màquina no el llegeix. La caixera ha d’escriure tot el número. Que els fa una ràbia que es moren, a les caixeres, quan no entra. Jo les conec, a les caixeres. Elles a mi també, per això em fan aquella cara, últimament. [Cridant:] «Loooliiii! ¿A ti te entra la butifarraaa?». Que es va girar tot el Kampió! Tots allà: «¡Vamos a ver a la Loooli, vamos a ver a la Loooli!». I la Loli: «¡Chata, que pregunta!». Al meu barri hi ha una caixera que quan no li llegeix el codi, en lloc de tornar-lo a passar, pica a sobre el vidre: «Esto es problema de la célula!». I pummm! I jo,: «¡Jorrr, se va a hacer pupita!». Un dia m’ho va fer amb un paquet de Galletas Príncipe, i quan vaig arribar a casa eren Krispis de Kellog’s. Li vaig dir: «No me lo machaques tanto, Mari Puri». Em va dir: «¿Tiene tarjeta cliente?». Dic: «No, tengo tarjeta Príncipe!».

Aquesta iniciativa de deixar anar escarabats amb codi de barres es podria estendre a altres empreses. Telefónica podria fer el mateix, però amb voltors, Microsoft amb ratolins; el PP amb gavines; i l’Atlético de Madrid amb vaques boges, com que són carn de segona…

Un altre sector que no sap com fer-se notar és el de la música. Si no, mireu aquesta notícia: «Un grup britànic practica el sexe amb el públic en els seus xous en directe».

Es tracta del grup Rock-bitch, que traduït vol dir «arròs amb bacallà». Es veu que durant els seus concerts representen obres clàssiques dalt l’escenari, concretament la caidita de Roma amb els seus fans. Diuen que són els creadors dels heavy-métel. Lleig, també. Tenen una mala vida, els músics… El pitjor és que aquesta moda arribi a Espanya. Imagineu-vos el Fary fent el mateix entre Torito i Torito. O a les nostres folklòriques. Ja no serien les reines de la copla, serien les reines de la còpula. No m’imagino les folklòriques allí…

Les televisions també estan fent mans i mànigues per cridar l’atenció. En anglès, «hands and manguins for call the atention». Només cal veure el Gran Hermano, un programa d’origen holandès. De fet, això de donar la nota, deu ser innat en els holandesos [imitant Van Gaal]: «Y no migo a nadie».

Però, la televisió austríaca tampoc es queda curta. Atenció a la noticia: «Una televisió austríaca regala una operació d’augment de pits per guanyar públic femení». Aquí passa al revés: augmentem els pits de les presentadores per guanyar públic masculí. Som llatins.

Tot això és culpa de la lluita per les audiències. Quan només existia la Primera Cadena no passava això. Fins i tot la Carta de ajuste tenia audiència. Evidentment era gent dormint davant la tele, però com que el que compta és que estigui engegada… Jo en coneixia un que estava enganxat a la Carta de ajuste. Un paio malalt. Quan no podia veure-la, la gravava. De fet, la gravava cada nit, i després es feia una reposició dels millors moments de la setmana. Deia: «Avui, el blau marí el veig més pujat». Malalt. És aquell amic del Sergi Mas que quan estava avorrit se n’anava a tirar la cadena del vàter. La carta d’ajust sempre va precedida del comiat de la cadena. Us en recordeu de com acomiadava l’emissió Televisió Espanyola? Se sentia aquell senyor, que segur que portava bigoti, que deia: «Finaliza aquí la emisión de Televisión Española…». Amb aquella veu que dius: no és l’Abel Antón; és un senyor de [veu gruixuda] «Televisión Española». I a continuació entrava aquell videoclip de la Família Reial. Hosti, que guapo! Com ha canviat tot. O no ha canviat tant? Ara que ho penso…

I és que la manera d’acomiadar la programació diu molt de la cadena. Per exemple, a Antena 3 s’haurien d’acomiadar dient «así son las cosas, y así se las hemos contado». Clar, el Buruaga. I en lloc de posar imatges de la Família Reial, posar-les del Villalonga: a la cua d’un banc per fer un ingrés, mirant el saldo en un caixer, parlant pel mòbil…

Tele 5; en canvi, està creant un nou concepte de televisió. Per això crec que haurien d’acomiadar la programació amb la frase «¡no lloréis, joder, me voy a casar con ella!».

Pel que fa a TV3, amb aquells vents d’obertura política que corren, jo crec que hem de convidar a canviar l’avanç de programació i acomiadar l’audiència amb aquesta ja mítica cobla: «Ay, TV3, TV3, con ezo hombre tan guapoooo…». I el Pujol dient «ole, ole…»; i «bona nit i tapa’t».