XIII

Mentre les dues dones prosseguien la seva fugida, l’exèrcit reial anava guanyant nous territoris en direcció contrària a la inicial, ara sempre cap al nord, deixant Tolosa per a una avinentesa millor. Arribades les tropes a Albi, el rei francès va fer arborar el seu penó damunt la catedral i va rebre jurament dels habitants de la vila. I va deixar a mans del seu cosí germà el comandament suprem de l’exèrcit.

Fatigat de tant cavalcar i malalt d’una infecció dels budells, Lluís VIII va prendre la ruta de França pel massís central, enllà de la terra occitana. La seva figura, esgrogueïda i pàl·lida, jeia penosament damunt una llitera folrada de seda blava amb flors de llis de color d’or, dins un carruatge arrossegat per mitja dotzena de cavalls guarnits de blanc. De tant en tant, el rei sofrent, coneixedor de la sort que l’esperava, s’incorporava a poc a poc per fer córrer amb les mans trèmules les cortines que li privaven la vista i per llançar un esguard envaït d’adéu a les terres i les viles que havia conquistat no feia gaire. Aviat, però, va haver d’allitar-se. I fou aleshores quan un dels seus companys, alarmat per una fi inevitable, va tenir la idea de mirar de guarir-lo amb un darrer remei, usat altres vegades amb resultat incert: ficar-li un noia jove al llit mentre dormia. I així va fer-ho. Però quan el rei se la va trobar nua entre els llençols, virtuós com era, va adreçar-li sense aspror aquestes paraules:

—Noia, mai no he vist en un cos tanta bellesa, però no puc caure en pecat per res del món.

I li va dir que se n’anés, i va demanar als seus companys d’armes que fessin per manera de casar-la amb honor.

Pocs dies després, el novembre de 1226, el rei de França va morir de disenteria als trenta-nou anys d’edat, i el seu cos embalsamat i cosit en una pell de bou fou transportat nord enllà, amagat dins la llitera entapissada ara, de dalt a baix, amb roba negra. Un seguici de bisbes i clergues precedia la comitiva portant brandons i cantant salmòdies, però no hauria de passar gaire temps perquè la notícia fos rebuda amb crits de joia a la terra tolosana i perquè el comte de Foix i el vescomte de Trencavell, amb l’ajuda d’un nombre considerable de faidits i a costa de l’excomunió de l’Església catòlica, s’alcessin en armes per recuperar el terreny perdut.

Mentrestant, ben alienes als revolts i als sobresalts de la gran història, les dues dones fugitives avançaven lentament cap al sud, sempre cercant rutes de poc trànsit. Ara caminaven a peu, car una de les dues someres s’havia accidentat en una pota i havien hagut de deixar-la. La segona bèstia, doncs, les ajudava a portar el lleugeríssim equipatge i a reposar els peus fatigats, ara l’una ara l’altra.

Un matí rúfol i ventós, precisament quan la marxa es feia més feixuga a causa del mal temps i del fort pendent d’una pujada, el bon cristià que les guiava va dir-los en veu baixa:

—D’ara endavant, caldrà que anem amb molt de compte.

—I doncs? —va demanar-li na Faurèsa.

—Aviat travessarem la línia per on, tot just fa un parell de setmanes, va avançar l’exèrcit del rei…

—Que potser trobarem els soldats?

—No ho crec pas… —va mirar de tranquil·litzar-les el guia—. Segons els meus càlculs, ara ja haurien de ser un tros ben lluny d’aquí…

Van prendre, doncs, totes les cauteles i van resar un nombre considerable de gratiae. Tanmateix, i a pesar de les paraules apaivagadores del seu company, la por de les dues dones podia més que no pas l’agusament extrem dels seus sentits. Un branquilló que espetegava al seu pas, el crit de qualsevol cornella esfereïda o la remor del vent entre les fulles, sobresaltava el seu ànim fins al mateix terror. I, més encara, els semblava ben bé que tot el bosc retrunyia dels batecs del seu cor…

Al final, però, no va passar res i van poder prosseguir la caminada sense problemes. Finalment, i sense haver vist enlloc ni un sol croat, ni la guarnició més petita, van creuar el pas de la Barra i van endinsar-se, esperançades, en terres del país de Foix. Tres hores enllà, i quan la nit ja s’ajocava damunt els camps fecundats de sembradura, na Faurèsa, la Vierna i el guia van atansar-se a les envistes d’un poble, Sant Joan de Verges, situat a la plana. Amagades rere un marge, van esperar que la foscor les embolqués completament i, a través d’un hort situat a la banda del darrere, van entrar en una casa de dos pisos tota feta de pedra, sens dubte l’habitatge d’una família benestant.

Es tractava, efectivament, de la llar de l’escrivà del poble, un home creient que, potser per la seva formació i la seva cultura, s’havia ofert a ser tresorer de l’Església de Déu en la seva contrada. Això vol dir que s’encarregava de percebre i de custodiar els donatius i llegats que els creients feien en benefici de la tasca dels bons homes i de les bones dones. Així mateix, tenia en secret un magatzem de queviures on guardava els dons en espècie que provenien de la gent més senzilla: ell mateix s’encarregava després de distribuir-los, amb equitat estricta, entre els homes i dones de l’Església que, anant d’un lloc a l’altre a propagar la paraula de Déu, recalaven a casa seva alguna nit.

Quan na Faurèsa i la Vierna van entrar a la casa, només hi havia l’esposa de l’escrivà, una dona eixuta de carns i summament discreta, incapaç de ferir algú amb un mot imprudent o una paraula de massa. A penes esbossat un somriure de benvinguda, la dona es va agenollar per tres cops amb el cap fins a terra. Les dues primeres vegades va dir:

—Benedicite. Bona cristiana, la benedicció de Déu i la vostra.

I na Faurèsa, ben acostumada a una rebuda tan cerimoniosa com aquesta, va respondre:

—De Deu la haiatz e de nos.^[10]

El tercer cop, alçant un xic el cap enlaire, la dona digué de terra estant:

—Dòna, pregatz Deus per aquesta peccaire, que Deus m’aport a bona fi.^[11]

I na Faurèsa s’hi tornà dient-li:

—Deus vos benedicat, e us fassa bona chrestiana, e us aport a bona fi.^[12]

Tot seguit, la dona de l’escrivà s’alçà de terra i, com a signe de pau, féu un doble bes de biaix a la boca de na Faurèsa i un altre al de la Vierna. Després, i per donar també la pau a l’home que les acompanyava, prengué el Llibre que portava la priora i el besà dues vegades, va passar-lo tot seguit al bon cristià i ell, al seu torn, va besar-lo. I és que és així que els creients, quan eren dintre casa o no hi havia gent forastera, feien el seu milhorier —acte de millorament o veneració— envers els bons homes i les bones dones de l’Església de Déu.

Fetes les salutacions de rigor, la dona es va interessar de seguida per totes les peripècies del viatge i va oferir aliment i hostatge a les dues fugitives. Després, asseguda al davant d’elles —i no pas al costat, per tal de posar de manifest que no eren pas de la mateixa condició—, els va explicar la situació del poble i els riscos que corrien. Al cap d’una estona, quan ja s’atansava el moment d’anar a dormir, l’escrivà va arribar finalment a casa seva. Era un home alt i escardalenc, de mans llargues i cara angulosa, que parlava amb veu severa i una precisió impecable. Va tancar la porta, va treure’s el capell i, visiblement commogut i alterat, va abreujar al mínim el ritu del milhorier davant na Faurèsa. I és que l’home portava notícies del Mas que li havien arribat aquella mateixa tarda.

Amb frases embarbussades i la cara compungida, l’escrivà va anar explicant l’entrada violenta dels soldats, la destrucció de la casa, la mort de la Maurina i, finalment, la foguera, amb la crema de bons homes i fidels. I mentre l’escoltaven, na Faurèsa anava mormolant un Pater noster i la cara se li trasmudava de sentiment i de dolor, a l’ensems que serrava les mans amb tota la força i vessava llàgrimes silencioses cara avall. La Vierna, per la seva banda, desfeta en sanglots en conèixer l’assassinat de la Maurina, esguardava espaordida l’aspecte de la priora, a qui mai no havia vist plorar.

I tots es van agenollar a terra i van elevar al cel pregàries incessants demanant a Déu que salvés d’una mala mort tots els fidels de l’Església i que concedís una bona fi a tants amics i coneguts que anaven caient, d’ací d’allà, sota la mà implacable i homicida dels homes del rei de França. I no hi va haver consol per a tanta pena, ni altres paraules que no fossin les oracions interminables fins que la son els va vèncer.

Quan la llum del dia va començar a deixondir les dues dones, el cor se’ls va encongir altra vegada, car se’ls va confirmar plenament la certesa d’allò que, en l’ambigüitat d’un entreson darrere l’altre, creien únicament haver somiat.

Per a la Vierna, la notícia de la mort de la Maurina va ser com un autèntic cop de mall, com si tot d’una s’haguessin desfet tots els castells de somni que havia anat construint en la més absoluta inconsciència. Ara va comprendre que no hi hauria retorn a la casa del Mas, que els breus anys passats en aquell ostal s’havien esvaït per sempre, sense continuació possible. Que mai més no tornaria a pentinar els cabells negres de la seva amiga, ni podria confiar-li els seus neguits, ni podrien riure plegades per qualsevol bestiesa…

D’altra banda, la Vierna mateixa, ignorant que la seva amiga hagués estat forçada, no arribava a comprendre un crim tan cruel sota l’espasa, quan segons tots els indicis ja s’estava construint a la plaça una foguera. I no podia treure’s del cap la idea que això excloïa, per força, la possibilitat que la Maurina hagués rebut el consolament abans de l’hora de la mort. Així és que l’esperit que l’habitava no s’hauria pogut salvar de cap manera i tal volta vagarejava per aquest món cercant un altre cos on poder envellir i fer penitència. Era una perspectiva esgarrifosa, no cal dir-ho, que a penes l’havia deixada dormir.

La Vierna, certament, sempre havia vist la mort com una realitat ben propera i, a força de topar-s’hi tan sovint, havia arribat a avesar-s’hi en un cert grau. D’altra banda, la idea del foc no li era tan horrífica com podia semblar: en primer lloc, pel simple fet que la foguera era la porta d’entrada al paradís; i en segon lloc, i molt principalment, perquè havia sentit explicar un grapat de vegades que «el foc no fa patir» i que Déu prenia sobre si mateix el dolor dels bons cristians: d’aquesta manera feia insensible al sofriment el cos d’aquells qui, sabent que allò que cremaria era obra del diable, s’havien exercitat tota la vida a menysprear aquest cos de carn.

El foc, doncs, no era pas el pitjor. El pitjor de tot era perdre l’ànima. La idea que una noia tan bona i tan dolça com la Maurina hagués sofert tant de mal inútilment va torturar dies i dies la Vierna, fins que es va decidir a parlar-ne amb na Faurèsa. I, com sempre, en el consell de la priora va poder pouar, un cop més, una mica de consol:

—És cert, Vierna, que l’ànima que no hagi estat batejada amb el consolament no pot tenir salvació. Però nosaltres, els pobres de Crist, no coneixem tots els misteris de Déu. I hi ha germans que creuen que aquell qui ha menat una vida entera de bon cristià, encara que una mort impensada i violenta vingui a trobar-lo sense haver estat consolat, és molt possible que pugui trobar en el martiri la porta d’entrada a la glòria…

Aferrada en aquesta idea, l’angoixa de la Vierna va anar esvaint-se lentament, al mateix temps que l’enyor i el desconsol per l’absència de l’amiga li anaven llaurant un altre solc profund a dins el cor, al costat dels que ja hi portava dels seus pares i de la seva tieta. I per més dies que passessin, per més que en el futur la vida li hagués de brindar tristeses i alegries a desdir, mai no podria treure’s del pensament la claror d’aquells ulls de color verd i la rialla d’aquells llavis…

La tristesa i el silenci van emparar-se de les jornades següents, durant les quals les fugitives van restar a Sant Joan de Verges, a la casa de l’escrivà i la seva dona, car no es veien amb forces de reprendre el camí. Durant els vint dies que s’hi van quedar, en dues ocasions va venir un bon home a visitar-les i a predicar la paraula de Déu davant una trentena de persones de confiança. I, a poc a poc, la vida de pregària i de treball, les notícies sobre places reconquerides pel comte de Foix i les atencions de la mestressa —que tot sovint els feia empastat d’anguila, bunyols de salmó i figues amb mel—, van anar fent més suau el dolor dels primers moments.

Quan la pau va apoderar-se altra vegada dels seus cors, va arribar el moment d’emprendre novament el viatge, car na Faurèsa es delia per cercar un indret tranquil on obrir casa pròpia altra vegada. Però durant algun temps va vacil·lar si tornar enrere, cap a algun vilatge del Lauraguès que ja havia canviat de mans sortosament o bé prosseguir endavant per la ruta del sud, fins travessar el petit congost que obria la vall de l’Arièja i arribar-se al cap i casal del país de Foix. Consultat el diaca de la zona, van decidir-se finalment per la segona opció.

La Vierna va alegrar-se’n sense reserves: d’una banda, perquè se li feia costa amunt de tornar a un paisatge on l’absència de la Maurina seria sens dubte insuportable; d’altra banda, perquè li feia tot l’efecte que, si algú havia de buscar-les —per exemple, un jove marxant de llanes que es deia Guilhem—, més aviat ho faria lluny de qualsevol escenari bèl·lic, en terra on l’Església no es trobés directament amenaçada.

Ben entrat, doncs, l’any de 1227, i amb el sarró proveït de pa i de peix, va arribar per a les dues bones dones el temps de recomençar la caminada. I quan fou arribat el moment de la partida, l’escrivà i la seva muller, tan estrictes i tan impassibles que semblaven quan els van conèixer, ara van fer-los adéu de bon matí amb la mà tremolosa i amb els ulls amarats de llàgrimes. Na Faurèsa va dir-los encara, a tall de darrer comiat:

—Gràcies…, i que el Pare dels bons esperits us guardi…