A COLÒMBIA

Diego Pinato mirava encuriosit per la finestreta mentre sobrevolava la selva en un helicòpter de doble turbina estrenat el mes passat. Altres vegades havia fet aquell mateix trajecte per controlar de primera mà —com li agradava fer-ho— les seves plantacions de coca, però sempre ho havia fet amb una avioneta, amb la dificultat que comportava no poder aterrar allà on li interessava. Ara —tenint el potent helicòpter— ja estaven canviant de lloc els dos laboratoris, que serien pràcticament invisibles, en no haver de tenir la pista d’aterratge a prop.

Per una indicació seva, l’expert pilot va aterrar al costat d’un camp, mentre dues dotzenes de treballadors tornaven a abaixar el cap i continuaven recollint fulles. En Diego i el seu home de confiança, seguits de prop pels dos guardaespatlles armats amb fusells metralladors, van baixar i van estar agafant algunes fulles i portant-se-les a la boca, mentre assentien.

Passats uns minuts es van enlairar i van repetir l’operació en un altre camp. Van inspeccionar els dos laboratoris que dintre de dues setmanes ja serien operatius i els dos que encara funcionaven a ple rendiment. En el camí de retorn cap a la seva finca, situada als afores del poble d’Ebéjico, a una seixantena de quilòmetres de Medellín, la mà dreta d’en Diego va entendre que no volia conversa i el va observar mentre mirava per la finestreta, absort en els seus pensaments.

El seu oncle Andrés sempre havia confiat molt en ell i li havia anat donant cada vegada més responsabilitats, però la detenció del seu cosí gran i la mort del petit, en pocs mesos de diferència, havien fet que en Diego passés a ser l’home operatiu del càrtel. El seu oncle continuava manant, però la pèrdua d’un fill i la seguretat que mai no tornaria a veure el gran en llibertat, l’havien reclòs en si mateix anímicament i a casa seva físicament.

Abans de volar cap a les plantacions, en Manu, el seu secretari li havia comunicat que la policia havia interceptat dos paquets més a Figueres i un a Roses. Estaven de mala sort, amb la petita distribució. A diferència de la bona sort que tenien «i que duri», va pensar mentre somreia distretament, amb els enviaments importants fins a Galícia. Traslladar la tona de coca —era partidari de no moure mai més quantitat en un sol viatge— fins a la zona de l’Empordà tampoc no era cap problema: la darrera vegada ho havien fet en diferents autobusos de l’Imserso, amb maletes camuflades entre les dels passatgers. Però estaven perdent massa paquets d’un quilo i de mig. I perdre paquets volia dir perdre gent! Un paquet, una detenció com a mínim. «La coca són diners, la gent és substituïble… però sobretot em toca molt els collons que cada dos per tres ens enxampin paquets. Els responsables d’altres zones es deuen estar petant de riure i això no és bo per a mi. És un símptoma de feblesa. I s’ha d’acabar!».

Quan estaven aterrant a la pista de la seva finca, en Diego somreia.

—Julián —va dir, agafant al seu home de confiança pel muscle, així que van baixar—, digues-li a en Manu que vull parlar ara mateix amb Espanya amb un telèfon de màxima seguretat. Que me’l porti a la terrassa. I vine tu també i fes portar aquell cava tan bo de Peralada. Hem de fer despesa en els llocs d’on traiem el diners —va dir posant-se a riure sorollosament.

A la terrassa, a sota d’un ventilador gegant que girava prou lentament per no molestar, una dona amb uniforme els va servir el cava i es va retirar. Van brindar i van anar bevent i fumant gruixuts Cohibas, mentre en Diego els anava explicant el pla i en Julián i en Manu reien i el felicitaven repetidament. Va agafar el telèfon i va parlar amb el seu home a Galícia.

—Hola Johnny. Para bé les orelles, que farem una jugada divertida. Ens centrarem en la ciutat de Figueres, per posar-ho fàcil a la policia. Parla amb l’home que tenim allà i que et faci una llista de noms i adreces postals de… quatre de les seves persones que estiguin cremades: de les que sàpiga segur que la policia els controla. I també els noms i les adreces postals particulars de… dos jutges, dos fiscals, tres polítics importants i un comandament policial de cada cos, que es veu que allà en tenen molts. També hi podem afegir… l’amant d’algun d’ells. Serà més divertit.

»Que t’ho faci ràpid. Mentrestant prepara un paquet per cada un. Tots els paquets iguals: per posar-los-ho ben fàcil. Als de la nostra gent hi poses un quilo de farina i a tots els altres un quilo de coca. Amb un… vint per cent de puresa ja n’hi haurà prou, tampoc no cal llençar els diners.

»L’endemà d’haver portat els paquets a Correus, que algú faci una trucada anònima a algun cos policial de Figueres, dient que estan a punt d’arribar una vintena de paquets amb coca.

»Sí… una altra cosa… Truca també a un diari de la zona.

»Sí… llàstima que no pugui ser allà per veure-ho.

A LA REDACCIÓ D’EL PUNT. GIRONA —Cinc dies després

El sotsdirector del diari va agafar maquinalment el telèfon amb la mà esquerra, sense apartar la vista de la pantalla, mantenint la dreta sobre el ratolí.

—Sí? Ara mateix? Tan important és? Ja baixo —va dir amb desgana, abans de penjar el telèfon.

Es va fregar els ulls cansats de tant llegir la pantalla, va aixecar-se i es va estirar. Va intentar fer memòria i només recordava cinc o sis vegades anteriors que la telefonista el fes baixar a escoltar una gravació. Gairebé totes elles havien estat amenaces de bomba que semblaven serioses. Què deuria ser aquesta vegada?

—Què és això tan important, Anna? —va dir entrant darrere el taulell.

—Posa’t això i escolta, que ara te la poso —va dir, donant-li uns auriculars—. A mi em sembla creïble. És una dona que parla castellà amb un clar accent gallec.

En Jordi va agafar els auriculars i va seure a la cadira del costat de la telefonista mentre se’ls posava i la noia clicava sobre una trucada feta uns minuts abans: a les sis quaranta-tres.

«Escolti amb atenció, perquè no ho repetiré. Ahir van sortir de La Corunya vint paquets de cocaïna amb destí a Figueres. Són vint paquets iguals i viatgen per correu normal. Per correu, no per missatger».

—Vols tornar-la a escoltar?

En Jordi va moure el cap amunt i avall pensativament i va tornar a escoltar amb atenció. Al cap d’un moment va fer un senyal rotatiu amb l’índex de la mà dreta i l’Anna va tornar a clicar.

—Què et sembla? —va preguntar l’Anna, quan en Jordi es treia els auriculars.

—Que té molt d’interès en deixar-ho clar. Que s’ho havia estudiat bé abans de trucar… Sembla que vol que fem alguna cosa. Ara falta saber perquè —va dir, mentre s’aixecava—. I m’agradaria saber si també ha trucat a la policia.

Mentre pujava l’escala va buscar a l’agenda del mòbil. Quan va entrar al seu despatx es va començar a neguitejar esperant que el corresponsal de Figueres despengés el seu.

—Hola Xevi. Hauries d’anar a Correus ara mateix. M’és igual que estiguis acabant d’escriure la notícia, ja esperarem que tornis. No hi estaràs pas tant. Parla amb la persona de més confiança que tinguis allà. Segurament demà arribaran vint paquets iguals, enviats des de La Corunya. És possible que la policia els estigui esperant. Has d’aconseguir fotografiar-los tots junts i un per un, de manera que es vegi bé el nom i l’adreça de la persona destinatària. No. No pots fer-ho per telèfon. Vés-hi!

A CORREUS FIGUERES

Des de darrere el taulell, la funcionària amiga del corresponsal d’El Punt a Figueres va escoltar el que li deia amb veu molt baixa, per evitar que l’home que feia cua darrere seu sentís res del que deien.

—No fa ni cinc minuts han entrat dos policies al despatx del director —va respondre ella, amb veu encara més fluixa—. Els conec i sé que són Nacionals. Segurament vénen pel mateix que tu. Els paquets no han pas arribat. Depèn de l’hora que els portessin a Correus, pot ser que arribin demà al matí. Jo faig torn de tarda, però em deixaré caure per aquí a les deu, què es l’hora que ens sol arribar la furgoneta de Girona. Si vols arribar abans que els polis, val més que a aquella hora estiguis al bar d’aquí al costat. Tan bon punt vegi els paquets et faig un truc. El que no sé és com ho podré fer perquè els puguis fotografiar… L’entrada al magatzem està terminantment prohibida pel personal que no és de Correus… Hosti! No fotis! Jo haig de fer les fotografies?… I tant! Com a mínim un dinar al castell d’Orriols!… És clar que sé com funciona la càmera. Totes van igual… Va, dóna-me-la! Mira, maco, si surten borroses em pagues un curs de fotografia!… Sí, ja et trucaré, però tu sigues aquí al costat.

L’endemà el corresponsal d’El Punt va haver de tornar al bar poc abans de la una perquè amb la furgoneta de les deu no havien arribat els paquets. La funcionària va poder fotografiar els paquets, sense que ningú no la veiés. No va tenir temps de trucar-lo i va decidir anar al bar a portar-li la càmera. Quan sortia de l’edifici entraven els dos policies de paisà i un tercer que portava una gossa cocker de color daurat amb una corretja.

Així que la gossa va ser a prop dels paquets va semblar que havia embogit de contenta. Els policies ja en van tenir prou del festival caní i el guia de la gossa va sortir de l’edifici per donar-li el premi.

Els altres dos policies van prendre nota dels destinataris dels paquets, entre esbufecs, renecs i somriures de complicitat. Després van anar al despatx del director i li van dir que els guardés a part fins a nova ordre.

A LA COMISSARIA DELS NACIONALS

—La mare que em va parir! —va repetir una vegada més el comissari caminant amunt i avall del seu despatx, com un animal engabiat. Els tres policies que li acabaven de donar la notícia s’havien aixecat de les cadires, en aixecar-se el seu cap—. La mare que em va parir! Segur que no hi ha cap error? —va tornar a preguntar.

—Segur, senyor comissari. Hem pres bona nota de tots els noms i les adreces i…

—I del contingut —va tallar el comissari—, n’esteu completament segurs?

—Del tot, senyor —va dir el guia de la gossa—. Fa molts anys que trobem droga amb la Tuca i mai no l’havia vist tant esverada com aquesta vegada. Segur que els paquets tenen droga i… venint de Galícia, el més probable és que sigui cocaïna.

—Però… no pot ser que dos dels nostres hi estiguin implicats: un inspector de la brigada fiscal i el sergent! És impossible! I el jutge degà i la jutgessa nova!

—La jutgessa nova és de Cambados —va apuntar tímidament un dels policies.

—M’és igual que sigui gallega, collons! És jutgessa i no podem anar-la a detenir, així com així, quan reculli el paquet! I els picoletos? I els Mossos? Ens hem d’enemistar amb tots els altres cossos policials? I amb els jutges! I amb la fiscalia! Sabeu que significa això? Ho sabeu? —va dir apujant encara més el to de veu.

—No, no…

—Significa el meu desterrament! I no a qualsevol lloc… —va dir abaixant gairebé exageradament la veu—. Ja em veig en una comissaria perduda a Fuerteventura o a El Hierro. O potser a Melilla… —va dir gairebé a punt de posar-se a plorar.

Va seguir un silenci en el qual el comissari es lamentava de no haver agafat vacances la setmana passada, com li havia demanat la seva esposa. Si ho hagués sabut! Ara estaria tan feliç a Segòvia… Segurament al seu restaurant favorit amb la seva colla d’amics davant un cochinillo i un bon vi, mentre la seva dona la faria petar a casa amb les germanes i les cunyades.

El comissari ja tenia la mà dreta a la butxaca dels pantalons per treure’s el mocador per eixugar les llàgrimes que ja no podia contenir, quan un dels policies va obrir la boca:

—Potser… —va dir, mentre aixecava la mà esquerra amb l’índex estirat.

—Potser, què? —va dir el comissari, amb la remota possibilitat de que es tractés d’un adverbi d’esperança.

—No… que estava pensant…

—Digues! Digues que estaves pensant! —va dir el comissari més impacient que havien vist mai.

—Que… com que només ho sabem nosaltres i el director de Correus… si en parléssim amb ell… ens oblidéssim del tema i… algú fes una trucada anònima a la Guàrdia Civil…

—La mare que em va parir, Martínez! —va esclatar el comissari, embogint d’alegria—. Et juro que si et presentes a sotscomissari faré tot el que estigui a les meves mans perquè aprovis a la primera.

—Moltes gràcies, senyor comissari —va respondre en Martínez content—. I… si de passada… la trucada anònima només parlés de divuit paquets i retiréssim els que van adreçats als nostres companys?

—Seràs un bon sotscomissari, Martínez. Seràs un bon sotscomissari! Que siguin disset. Traieu també el de la tal… Mariona —va dir el comissari, envermellint lleugerament.

A LA CASERNA DE LA GUARDIA CIVIL - L’endemà

El comandant va tenir una conversa molt semblant a la que hi havia hagut el dia abans a la comissaria dels Nacionals, amb els dos agents antidroga que havien anat a Correus.

Després de molt rumiar, el comandant va ordenar que parlessin amb el director de l’oficina de Correus i que algú fes una trucada anònima a la comissaria de Mossos dient que havien arribat tretze paquets amb droga a Correus.

AL JUTJAT - L’endemà cap al tard

El jutge de guàrdia va escoltar amb molta atenció el que li explicava el cap de la comissaria de Mossos, referent als deu paquets de droga que hi havia a Correus, amb el detall dels destinataris.

—Gràcies, inspector. Deixi-ho a les meves mans. El mantindré informat del procediment a seguir —va dir el jutge aixecant-se i encaixant amb el sorprès inspector, a qui va acompanyar fins a la porta del despatx, agafant-lo amicalment per l’espatlla.

Novament assegut a la taula del seu despatx, el jutge llegia el llistat dels deu noms on hi havia dos col·legues seus, dos fiscals, dos polítics amb qui li interessava quedar bé i quatre persones desconegudes. Va mirar el rellotge i va veure que eren dos quarts de vuit. Per garantir el màxim de secret, el jutge va buscar ell mateix el número de telèfon de l’oficina de Correus, va trucar-hi des del seu mòbil, va demanar el nom del director i que el passessin amb ell.

—Bona tarda. Sóc el magistrat del Jutjat número 9 de Figueres. Tenen sistema de gravació de trucades?

—Sí, senyor. Naturalment que en tenim, però les trucades fetes des del telèfon del meu despatx no es graven. Pot parlar amb tota tranquil·litat.

—D’acord. Vostè té deu paquets que els Mossos han vingut a inspeccionar?

—Efectivament.

—Doncs hauria d’agafar els sis que jo li diré i portar-los al meu despatx, ara mateix.

—Com vostè ordeni. Digui’m els noms, que els anotaré i ara mateix els hi porto.

A CORREUS

Al cap de dos minuts, el director de Correus li demanava els sis paquets a la funcionària, cansada de veure empetitir-se el piló. Els hi va donar i el director va marxar, acomiadant-se fins l’endemà, després de dir-li que ja podia donar curs normal als quatre paquets que quedaven.

La funcionària va continuar amb la seva feina fins a l’hora de plegar. Les companyes van anar acomiadant-se fins que es va quedar sola. Va estar una estona rumiant. El periodista d’El Punt li queia molt bé i semblava que li tirava la canya. Va considerar que havia arribat l’hora de passar-se de la ratlla. Va trucar-lo i el va convidar a sopar a casa seva.

Va agafar els quatre paquets, els va encabir a la bossa i va tancar l’oficina.

L’endemà a migdia, el corresponsal de Figueres trucava al sotsdirector del diari.

—Res, Jordi, res. Una broma. Sí, sí. Havia de ser una broma per força. No, noi. Els paquets no portaven droga. Aquesta veu? És que he dormit poc i malament. I tinc diarrea. Ja pots comptar: em vaig fer un bon tip de magdalenes calentes abans d’anar-me’n al llit.