[1990]

MALDECAPS

És sabut que algunes qüestions no poden ser tractades entre gent distingida perquè és de mala educació. Naturalment, això només és una excusa: entre gent distingida i educada es pot parlar de tot, amb raó de més. Però l’educació és un a priori que, com el valor, es concedeix per cortesia. I per màxima cortesia, amb segons qui, no es posa a prova. A les tres qüestions tradicionalment prohibides, caldria afegir-hi —amb independència del que dicti l’autoritat competent— l’art. O millor dit: en podran parlar els artistes entre ells, els llecs entre nosaltres, però quan nosaltres parlem amb ells la saragata és tan immensa perquè resulten ferides totes les susceptibilitats llurs que la més elemental prudència aconsella callar.

En aquest sentit, crec que mai no es lloarà prou el gest encoratjador d’Antoni Tàpies invitant la gent —val a dir, allò que Ferran Valentí en traduir les Paradoxes de Ciceró anomenà «lo vulgo e popular»— a opinar sobre un núvol i una cadira que coronen l’edifici de Domènech i Montaner, seu de la Fundació que duu el seu nom.

Se’m permeti dir, d’entrada, que les característiques de l’edifici concorden escassament amb l’obra que contenen. Ara, m’afanyo a dir que és possible que això pugui sorprendre un estranger i l’obligui a fer repetides i laborioses operacions mentals mentre camina breus passos. A un barceloní, gens. Un barceloní s’ha educat contemplant l’art romànic i gòtic en un palau de delirant pastisseria i en muntanya absurda; visitant Picasso en palau gòtic, i l’art modern en seu parlamentària.

Aquest brechtianisme arquitectònic —un estranyament ultrat i sense concessions— em sembla que pot explicar el majoritari corrent de simpatia que arreu es detecta —altra cosa és que es visiti— cap a la Fundació Miró. No es pot negar que és molt d’agrair el fet que hi hagi una correspondència entre edifici i obra artística. És més, l’obra de Sert projecta cap a un paisatge, posa en contacte amb una certa sensibilitat davant la matèria, obliga a experimentar sensacions de llums i formes que per si soles ja introdueixen en l’obra de Miró.

En l’edifici de Domènech i Montaner no hi ha res de Tàpies. O així m’ho sembla. I entenc que és degut a aquest fet que el pintor ha sentit la necessitat de personalitzar-lo, d’acostar-lo a la seva pròpia obra. Però de la mateixa manera que en la recerca de la senzillesa per part de Sert es pot trobar un cert sentit de l’obra de Miró, també en el núvol de Tàpies cal veure-hi la materialització del que és i mou el seu treball artístic. I aquí tornem a ser allà on érem al principi, en els temes prohibits. Ho recordo perquè com més vegades m’ho miro, més em convenço que aquesta monumental escultura al cim de l’edifici que conté la seva obra és la més exacta representació del maldecap.