23

Divendres, 4.20 hores

Poseidon Street està una mica allunyat del centre del poble de Beverly i a prop de l’aigua. És un típic carrer perifèric de Nova Anglaterra, d’arbres arrenglerats, un barri de cases petites colonials de dos pisos amb finestres diminutes i teulades rostes a tocar incongruentment de cases més noves amb més presència i finestres més amples. El número 14 de Poseidon Street, on viu la família Dunleavy, és una d’aquestes cases més noves, un edifici de tres plantes de fusta de roure, d’estil georgià fals, pintat d’un marró mostassa retro. Al jardí del davant hi ha un bonic auró vermell del qual penja un gronxador. A la llum ambiental del carrer, s’hi veuen joguines, una pilota de futbol i un guant de beisbol sobre la gespa.

La Rachel i en Pete han aparcat a l’altre costat del carrer, a l’ombra d’un gran salze inclinat encara amb unes quantes fulles.

No poden evitar semblar lleugerament sospitosos. Per sort, tot i que aquest no és un barri on es dormi al cotxe, sí que és d’aquells en què la gent fa veure que no veu algú mig adormit en un vehicle a les quatre de la matinada.

En Pete mira l’activitat a les xarxes socials dels Dunleavy al portàtil.

—Encara no s’han despertat —diu.

—En Mike es llevarà d’aquí una hora, després, la Helen, i després, els nens. En Mike de vegades agafa el tren de South Station a les sis, de vegades a dos quarts de set —li explica la Rachel.

—Hi hauria d’anar amb cotxe, no hi ha trànsit a aquesta hora —diu en Pete—. Ei, saps amb què hem de vigilar?

—Què?

—Les etiquetes GPS de les sabates. Molts pares helicòpter posen etiquetes GPS a les motxilles i les sabates dels nens. Així, si desapareixen, els poden trobar amb una aplicació en cosa de segons.

—Ho dius de debò? —diu la Rachel, espantada.

—I tant, si agafem un nano amb un d’aquests trastos, tindrem l’FBI enganxat al cul abans no sapiguem d’on han sortit.

—Com ho podem evitar?

—Puc escanejar el nen per veure si transmet. I llavors llençar l’iPhone i les sabates amb GPS, i ja n’hi hauria prou.

—La Helen sembla de les que presumiria de fer servir aquest sistema per trobar els fills, però no ho ha comentat —diu la Rachel, sorprenent-se a ella mateixa per l’amargor de l’observació. Recorda la frase de Tàcit sobre que sempre odiem a qui hem fet mal. O a qui estem a punt de fer mal, en aquest cas.

—Potser tens raó —diu en Pete—. Però igualment comprovarem les sabates.

Vigilen la casa i beuen cafè i esperen.

Al carrer no hi ha ni mica de vida. L’època del lleter fa temps que ha quedat enrere. El primer que sortirà a passejar el gos no apareixerà fins a quarts de sis.

La primera indicació que algú s’ha llevat a la casa dels Dunleavy és a les 6.01, quan en Mike retuiteja un tuit de Tom Brady. Després es desperta la Helen i comença a entrar a Facebook. Fa like a una dotzena de posts dels seus amics i comparteix un vídeo sobre les dones soldat que lluiten contra Estat Islàmic a Síria. La Helen és demòcrata moderada. El seu marit sembla republicà moderat. Es preocupen pel món, el medi ambient i els seus fills. Són inofensius, i en unes circumstàncies completament diferents, la Rachel es podria imaginar sent amiga seva.

Els nens també són molt macos. Ni consentits, ni maleducats, només uns nens fantàstics.

—Mira això —diu en Pete—. La Helen acaba de penjar a Instagram una foto del Seafarer Restaurant de Webb Street, a Salem.

—Ara també és a Facebook —diu la Rachel.

—Diu que esmorzarà allà amb la seva amiga Debbie. A quant queda, Salem, d’aquí?

—No gaire. Cinc minuts, potser deu si hi ha trànsit.

—No és l’ideal. Però esmorzar amb una amiga ha de durar com a mínim tres quarts, oi?

La Rachel branda el cap.

—No ho sé. Si és només cafè i muffins, podria ser menys. Però també és veritat que anirien a l’Starbucks, si només volguessin fer un cafè i muffins. Per què? En què penses?

—Penso que quan en Mike se n’hagi anat i els nens siguin a l’escola i la Helen a esmorzar, la casa serà buida.

—I què?

—Hi entro per la porta del darrere. Exploro. I provo de pujar un software espia nostre a l’ordinador de la família.

—Ho pots fer?

—I tant.

—Com?

—Entrar-hi és bastant fàcil, com vas comprovar tu mateixa a cals Appenzeller. La tècnica d’espionatge la vaig aprendre del meu col·lega Stan quan vaig treballar per a ell després de deixar el cos.

La Rachel branda el cap.

—No ho sé.

—Ens donarà avantatge. Sabrem què pensen. Tota aquesta merda es farà molt real quan tinguem en Toby.

—És segur?

—Hi ha res de segur en el que fem?

En Mike Dunleavy finalment se’n va a treballar a un quart de vuit. Va amb cotxe fins a l’estació de tren de Beverly i deixa el BMW a l’aparcament. La Helen surt amb els nens a les 8.01. No fa tant de fred per anar amb anoracs d’hivern, però la Helen els ha abrigat fins dalt igualment. La Rachel troba que estan molt bufons amb aquells abrics tan grossos i els barrets i les bufandes.

—Els vols seguir? —pregunta en Pete.

La Rachel fa que no.

—No cal. La Helen ens ho farà saber quan els deixi a l’escola i arribi al restaurant.

Es queden al Volvo a esperar i, exacte, a un quart de nou la Helen penja a Facebook una selfie feta dins del Seafarer.

En Pete dona un cop d’ull al carrer. Un noi amb edat d’anar a la universitat llança a cistella una mica més avall, i a l’altre costat del carrer, una nena surt de casa seva i comença a saltar en un llit elàstic.

—Mira allà: la porta està tancada, la nena en aquell llit elàstic està sola. Seria perfecta —diu en Pete.

—Sí —convé la Rachel—. Però aquest no és el pla.

—No? D’acord, doncs hi entro.

La Rachel li agafa la mà.

—N’estàs segur, de fer això, Pete?

—Necessitem tota la informació que puguem aconseguir sobre aquesta gent. Per a un atac, reculls tota la que pots durant dies, de vegades setmanes, abans de moure’t. Però nosaltres no tenim dies o setmanes, o sigui que hem d’aconseguir el màxim d’informació al més de pressa possible.

La Rachel veu que el que diu en Pete té tot el sentit del món.

—I per això hi entraré ara que la casa està buida, en principi. Si resulta que hi ha el boig de l’oncle Kevin amb una escopeta, suposo que ho tinc fotut. Si no he tornat d’aquí quinze minuts o així, ves-te’n.

—Què hi vols fer?

—El que pugui en quinze minuts.

—D’acord, això seria a dos quarts de nou.

—Sí.

—Què vol dir si no has tornat a dos quarts de nou?

—Vol dir que d’una manera o altra estic en perill. No parlaré, esclar, però tu hauries de passar a l’objectiu B, o encara millor, fes una llista d’objectius completament nova de la qual jo no en sàpiga res.

—Et trucaré si hi ha cap problema al carrer.

—D’acord, però si les coses es posen lletges, ves-te’n.

En Pete es penja la motxilla a l’espatlla, comprova que ningú no l’estigui mirant i corre cap a la tanca que hi ha entre la casa dels Dunleavy i una petita àrea de bosc embotida entre la platja i el carrer. La Rachel veu que s’enfila a la tanca i salta al pati del darrere.

Para atenció per si sent crits o el boig de l’oncle Kevin que dispara l’escopeta, però no se sent res.

Pel retrovisor, observa la nena de l’altre costat del carrer que juga al llit elàstic. No sembla que la vigili ningú. La porta de la casa està ben tancada. Seria fàcil, de fet, acostar-s’hi i endur-se-la.

«Mare de Déu, qui pensa aquestes coses? En què coi t’has convertit, Rachel?».

Engega el telèfon i mira l’hora: 8.22.

Tanca els ulls i pensa en la Kylie. Deu haver pogut dormir? Coneixent-la, segurament ha estat pensant en la mare i el pare tota la nit, preocupada per ells.

«Déu meu, Kylie, ja vinc. Faré que tornis. No et perdré mai més de vista. Seré més bona mare. Estaràs segura. S’acabaran les xarxes socials. No confiaré en ningú. Un barret de paper d’alumini».

Torna a mirar el mòbil: 8.23.

Una furgoneta blanca passa a poc a poc pel carrer, la mena de furgoneta blanca atrotinada que sempre és mal senyal. El conductor, però, no es fixa en ella i la furgoneta continua.

Regira la butxaca de l’abric buscant el tabac d’en Marty, però no el troba. En algun lloc un gos borda com un boig.

On és? Els Dunleavy no tenen gos. Ella ho sabria.

Potser els veïns? Potser el gos de la casa del costat ha vist en Pete que entrava a la casa i l’ha reconegut com a intrús?

El telèfon diu 8.28.

Engega la ràdio. És una d’aquelles interminables reposicions de Car Talk. Un dels dos germans diu fàstics del microbús Volkswagen.

Ara són les 8.31.

On és en Pete?

El gos borda més fort.

La nena baixa del llit elàstic, cull el que sembla una llauna de refresc i torna a pujar-hi.

«No és bona idea, princesa. No amb aquest vestit tan bonic», pensa la Rachel.

Són les 8.34.

Pel retrovisor apareix un cotxe del Departament de Policia de Beverly.

—Oh, no —murmura la Rachel. Gira la clau al contacte del Volvo i el fiable motor rugeix.

El cotxe patrulla comença a baixar pel carrer a poc a poc. Hi van dos agents. Venen de dret cap a ella.

Ara són les 8.37.

Els lladrucs del gos encara són més forts.

El cotxe de policia es va acostant.

Posa el Volvo en primera, el peu esquerre a l’embragatge, el dret a punt sobre l’accelerador.

La nena del llit elàstic fa l’inevitable i s’acaba abocant el refresc per sobre. Comença a cridar. Els dos agents es giren per mirar-la.

Per sobre la tanca dels Dunleavy apareix en Pete. Salta a la petita àrea de bosc, corre cap al Volvo i puja al seient del darrere panteixant fort.

—Tira! —diu.

—Tot bé? —pregunta la Rachel, alarmada.

—Sí. Bé. Tira!

La Rachel deixa anar l’embragatge i arrenca. Va cap a l’est, cap a Manchester, i després cap al nord, a Ipswich i la Route 1A. Els polis no la segueixen. En Pete és al darrere, remena el mòbil.

—Va tot bé? —torna a preguntar ella.

—Sí, bé.

—Què ha passat?

—Res. Bufar i fer ampolles. La finestra de darrere era oberta i en dos segons era a dintre. He trobat un PC de taula en un estudi del pis de baix que encara estava engegat. Hi he ficat un cuc. No he trobat cap telèfon de casa, o sigui que no hi he pogut posar micròfon, per desgràcia. Molta gent ja no té fix. Però tan bon punt facin anar l’ordinador, podré llegir el seu correu electrònic, Skype, FaceTime i contrasenyes d’iMessage.

—Hòstia santa —diu la Rachel, impressionada.

—Sí —respon en Pete.

—T’ho va ensenyar el teu amic Stan, tot això?

—La majoria. Sempre he tingut una mentalitat una mica fora de la llei, jo.

—Sí, en Marty ja em va explicar que vas robar un cotxe i vas anar fins al Canadà quan tenies onze anys.

—No, no hi vaig arribar, al Canadà. I en tenia dotze —diu en Pete amb falsa modèstia.

—Has superat el límit de quinze minuts.

—Ja ho sé. He trobat l’habitació d’en Toby. He investigat una mica. Un nen normal. Sense problemes de salut, que hagi vist. Li agraden els Red Sox, els X-Men i un programa de la tele que es diu Stranger Things. Un nen totalment normal.

—Servirà, doncs? —pregunta la Rachel amb un deix de tristesa.

—Sí, servirà —contesta en Pete.

Passen el pont i entren a Plum Island.

La Rachel badalla quan arriben a casa.

—Quan has dormit per última vegada? —li pregunta en Pete amb preocupació.

Ella passa de la pregunta.

—Faré més cafè. Tenim feina.

La Rachel puja a dalt a buscar la pissarra blanca de l’habitació de la Kylie. Obre la porta, mig esperant que hi hagi la Kylie amagada, que tot plegat sigui una broma cruel i de mal gust.

És buida, però l’habitació fa l’olor de la nena. Aquell perfum barat, Forever 21, que li agrada tant. La col·lecció de petxines, la roba que sobresurt del cabàs de la roba bruta, els llibres d’astronomia i d’Egipte. Una capsa amb totes les targetes d’aniversari que ha rebut. Els pòsters de Brockhampton i la versió de Keira Knightley d’Orgull i prejudici. Les carpetes de deures ben endreçades. El muntatge fotogràfic d’amics i família.

La Rachel nota que comença a tentinejar. Agafa la pissarra blanca, surt al passadís i tanca la porta amb suavitat.

A baix tracen la vida del petit Toby en un diagrama de flux. Fa classes de tir amb arc aquell mateix dia a la tarda i diumenge. Plega a les set i torna a casa caminant. Aquesta és l’oportunitat.

—El club d’arquers es reuneix en un lloc que es diu Old Customs Hall, a la vora de l’aigua, a Beverly. Des d’allà fins a la casa dels Dunleavy hi ha una mica menys d’un klick caminant —diu en Pete, mirant el Google Maps.

—Què és un klick?

—Perdona… un quilòmetre. He fet la ruta amb Google Street View unes quantes vegades ja. Des de l’Old Customs Hall puja per Revenue Street, gira a l’esquerra per Standore Street, després a la dreta per Poseidon Street, i ja és a casa. No hauria de trigar més de set o vuit minuts. Potser deu, a tot estirar.

És un període força curt i ho saben.

—L’hem d’enxampar entre les set i les set i deu. De fet, si volem que vagi bé, l’hem d’agafar quan sigui a Standore Street, perquè a Revenue Street hi haurà massa gent fent un tomb, i no ens el podem endur just davant de casa seva, a Poseidon, perquè potser sa mare l’espera —diu la Rachel.

En Pete es frega la barbeta. És una oportunitat molt justeta, sí, tant temporalment com geogràficament, però no ho comenta. Han fet tota la preparació pensant en aquest nen. La Rachel reprimeix un badall.

—Per què no fas una becaina i jo me’n vaig cap allà amb el cotxe i repasso tota la ruta aquest cop? —suggereix en Pete.

—No em cal fer cap becaina. Anem.

—Ara?

—Sí.

Surten, pugen al Volvo i arriben a Beverly en quinze minuts. El poble potser és un pèl massa a la vora del de la Rachel per anar bé, però no hi poden fer res.

Ara hi ha més moviment. Hi ha, pensa la Rachel, una quantitat preocupant d’imbècils passejant el gos o voltant tranquil·lament. Imbècils, perquè, si no, per què haurien d’anar tan despreocupats i contents quan el cel s’esfondra? I s’ha esfondrat. L’Old Customs Hall és a prop de l’aigua, i també és un lloc habitual per passejar el gos i fer un volt.

—Previsió del temps actualitzada —diu en Pete, mirant el portàtil—. Plugim aquest vespre, però pluja no. Amb una mica de sort, n’hi haurà prou per dissuadir la gent de sortir a passejar, però no serà tant perquè la seva mare el vagi a buscar.

—Quan torni la Kylie, no la deixaré anar enlloc tota sola fins que tingui cinquanta anys —murmura la Rachel, sabent que això és una patètica afirmació que a bona hora arriba.

Des de l’Old Customs Hall, segueixen per Revenue Street i Standore Street i pugen per Poseidon Street, un camí d’uns tres minuts per una típica zona residencial de Nova Anglaterra, sense res d’especial. Standore Street està vorejat per grans castanyers primaris que encara tenen fulles.

—Una cobertura excel·lent —observa en Pete.

Tomben i tornen cap al centre del poble.

—Molt bé, el pla és aquest —anuncia la Rachel—. U, anem amb cotxe fins a l’Old Customs Hall. Dos, esperem que els nens pleguin. Tres, seguim en Toby per Revenue i Standore Streets. Sisplau, Déu meu, fes que en Toby vagi sol. Quatre, aturem el cotxe al seu costat. Cinc, l’agafem i el fiquem a dintre. Sis, toquem el dos.

—Vols que l’agafi jo?

Ella fa que sí.

—I jo conduiré.

—D’acord.

El mira.

—Hi ha moltes coses que poden anar malament, Pete. M’alegro que estiguis amb mi.

En Pete pensa en aquella nit a Camp Bastion, el setembre del 2012, quan tot va sortir malament. Es mossega el llavi.

—Sí, anirà bé, Rach —diu.

—Però encara que tot vagi bé —respon ella, desconsolada—, igualment serà absolutament terrible.