LA INCONEGUDA

Aquella nit tot París resplendia als Italians. Feien la Norma. Era la darrera funció de Maria Felícia Malibran.

Tota la sala, als darrers accents de la pregària de Bellini, Casta Diva, s’havia aixecat i reclamava la cantatriu en un tumult gloriós. Hom tirava flors, braçalets, corones. Un sentiment d’immortalitat voltava l’augusta artista, gairebé morent, i que desapareixia tot cantant.

Al centre de les butaques de platea, un home molt jove, la fesomia del qual expressava una ànima resoluda i altívola, manifestava, trencant-se els guants de tant aplaudir, l’admiració apassionada que el dominava.

Ningú, en el món parisenc, no coneixia aquest espectador. No tenia l’aire provincià, sinó estranger. Amb els seu vestit bastant nou, però d’un esclat apagat i d’un tall irreprotxable, assegut en aquella butaca de platea, hauria semblat gairebé singular sense les instintives i misterioses elegàncies que ressortien de tota la seva persona. Tot examinant-lo, hom hauria cercat al seu voltant espai, cel i solitud. Era extraordinari: però, París no és la ciutat de les Coses Extraordinàries?

Qui era i d’on venia?

Era un adolescent esquerp, un orfe senyorívol —un dels darrers d’aquest segle—, un malenconiós castellà del Nord, escapat, feia tres dies, de la fosca d’un castell de Cornualla.

Es deia comte Felicià de la Vierge. Posseïa el castell de Blanchelande, a la Baixa Bretanya. Una set d’existència ardent, una curiositat pel nostre meravellós infern, havia pres i enfebrat, de cop i volta, aquest caçador, allà baix… Havia emprès el viatge, i allí estava, senzillament. La seva presència a París només datava del matí, de manera que els seus grossos ulls eren encara esplèndids.

Era la seva primera nit de jovenesa! Tenia vint anys. Era la seva entrada a un món de flames, d’oblit, de vulgaritats, d’or i de plaers. I, per atzar, havia arribat oportunament per oir el comiat de la que se n’anava.

Amb pocs moments n’havia tingut prou per acostumar-se a la resplendor de la sala, però, a les primeres notes de la Malibran, la seva ànima s’havia estremit. La sala havia desaparegut: l’hàbit del silenci de les boscúries, del vent enronquit dels esculls, de la fressa de l’aigua sobre les pedres dels torrents i de les majestuoses irrupcions del crepuscle, havien educat com a poeta aquell jove altívol, i, en el timbre de la veu que sentia, li semblava que l’ànima d’aquelles coses li trametia la pregària de retornar.

En el moment en què, transportat d’entusiasme, aplaudia l’artista inspirada, les seves mans s’aturaren: va restar immòbil.

Al balcó d’una llotja acabava d’aparèixer una dona jove de gran bellesa. Ella mirava l’escenari. Les línies fines i nobles de la seva silueta perduda s’aombraven amb les tenebres rogenques de la llotja, igual que un camafeu de Florència al seu medalló. Esblaimada, amb una gardènia als cabells bruns, i tota sola, recolzava al caire del balcó la mà, que traïa, per la forma, una nissaga il·lustre. A l’escot del vestit de moaré negre, velat amb randes, una gemma malalta, un òpal admirable, a imatge de la seva ànima, sens dubte, lluïa en un cercle d’or. Amb aire soliu, indiferent a tota la sala, semblava haver-se oblidat de si mateixa sota l’encant invencible d’aquella música.

L’atzar volgué, però, que girés, vagament, els ulls cap a la gentada. En aquell instant, els ulls del jove i els seus es trobaren, just el temps de fulgurar i apagar-se, un segon.

S’havien conegut mai?… No. No pas a la terra. Però que aquells que puguin dir on comença el Passat decideixin on aquells dos éssers s’havien ja, verament, posseït, car aquell sol esguard els havia convençut, d’una vegada i per sempre, que ells no dataven de llur bressol. El llampec il·lumina, d’un sol cop, les ones i les escumes de la mar nocturna i, a l’horitzó, les línies llunyanes d’argent que fa l’aiguatge: així la impressió, al cor d’aquell jove, d’aquell ràpid esguard, no fou gradual; fou l’íntim i màgic enlluernament d’un món que es descobreix! Tancà les parpelles com per retenir-hi les dues blaves claredats que s’hi havien perdut; després volgué resistir a aquell vertigen opressor. Aixecà novament els ulls vers la inconeguda.

Pensívola, ella encara recalcava el seu esguard en el d’ell, com si hagués comprès el pensament d’aquell esquerp enamorat i com si hagués estat cosa natural! Felicià va sentir-se empal·lidir: li vingué la impressió, amb aquell cop d’ull, que dos braços s’unien, llangorosos, al voltant del seu coll.

Era cosa feta! El rostre d’aquella dona acabava de reflectir-se al seu esperit com en un espill familiar, d’encarnar-s’hi, de reconèixer-s’hi!, de fixar-s’hi per sempre més, sota una màgia de pensaments gairebé divins! Amava amb l’amor primera i inoblidable!

La jove dama, però, desplegant el seu ventall, les randes negres del qual tocaven els seus llavis, semblava retornada a la seva inatenció. Aleshores, hom hauria dit que escoltava exclusivament les melodies de la Norma.

En el moment d’aixecar els seus binocles vers la llotja, Felicià va adonar-se que allò era una inconveniència.

—Però, estimant-la com l’estimo! —va dir-se.

Delint-se per la fi de l’acte, reflexionava.

Com parlar-li? Saber el seu nom! No coneixia ningú. Consultar, l’endemà, el registre dels Italians? I si fos una llotja d’atzar, comprada només per aquella nit? El temps l’esperonava, la visió era a punt de desaparèixer. Doncs bé! El seu carruatge seguiria el d’ella, ve-t’ho aquí. Li semblava que no hi havia altres mitjans. Després, ja veuria. En acabat va dir-se, en la seva candor sublim:

—Si m’estima, prou que se n’adonarà, i em deixarà algun indici.

Va caure el teló. Felicià abandonà la sala molt de pressa. Un cop va trobar-se al peristil, va passejar-se, simplement, per davant les estàtues.

Havent-se-li acostat el seu ajudant de cambra, va murmurar-li algunes instruccions; el criat va retirar-se a un racó i va romandre-hi molt atent.

El dilatat renou de l’ovació feta a la cantatriu va cessar de mica en mica, com tots els renous triomfals d’aquest món.

La gent davallava per l’escala principal.

Felicià, amb l’esguard fixat al capdamunt, entre els dos vasos de marbre, per on sortia el riu enlluernador de la multitud, va esperar.

No va veure ni els rostres radiants, ni les joies, ni les flors al front de les donzelles, ni els capmalls d’ermini, ni l’onada esclatant que s’escolava al seu davant, sota la llum, no va veure res.

I tota aquella gent aplegada va esvair-se aviat, de mica en mica, sense que la jove dama comparegués.

L’havia, doncs, deixada fugir sense reconèixer-la?… No! Era impossible.

Un vell criat, empolvorat, cobert de pells, romania encara al vestíbul. Als botons de la seva lliurea negra resplendien les fulles de murta d’una corona ducal.

De cop i volta, al dalt de l’escala solitària, ella comparegué. Tota sola! Esvelta, amb un mantell de vellut i amb els cabells amagats per una mantellina de randes, recalcava la mà enguantada a la barana de marbre. Destriava Felicià, dret vora una estàtua, però no semblava preocupar-se gaire per la seva presència.

Va davallar tranquil·lament. Havent-se-li atansat el criat, ella pronuncià algunes paraules en veu baixa. El lacai va inclinar-se i va retirar-se sense esperar més. Al cap d’un instant, hom va sentir la fressa d’un carruatge que s’allunyava. Ella, aleshores, va eixir. Davallà, sempre sola, els graons exteriors del teatre. Felicià tingué, tot just, temps de dir aquestes paraules al seu ajudant de cambra:

—Torneu tot sol a l’hotel.

En un moment va trobar-se a la plaça dels Italians, a algunes passes d’aquella dona. La multitud ja s’havia dissipat pels carrers del voltant. L’eco llunyà dels carruatges es perdia.

Feia una nit d’octubre, seca, estelada.

La inconeguda caminava molt lentament i com si no en tingués prou hàbit.

Havia de seguir-la? Calia, va decidir-s’hi. El vent de tardor li portava el perfum d’ambre, molt feble, que venia d’ella, el refrec sonor i rossegant del moaré sobre l’asfalt.

Davant del carrer de Monsigny, va orientar-se un segon. Després va caminar, indiferent, fins al carrer de Grammont, desert i amb prou feines il·luminat.

De sobte el jove s’aturà. Una idea va travessar-li l’esperit: era una estrangera, potser!

Un carruatge podia passar i emportar-se-la per sempre! I haver d’encarar, l’endemà i per sempre més, les pedres de la ciutat, sense trobar-la de bell nou!

Ser-ne separat, sense treva, per l’atzar d’un carrer, d’un instant que pot durar una eternitat! Quin esdevenidor! Aquest pensament va contorbar-lo fins a fer-li oblidar qualsevol consideració a les conveniències.

Va passar al davant de la jove dama, a la cantonada del carrer ombrívol, i aleshores va girar-se. Esdevingué horriblement pàl·lid i, recalcant-se al pilar de fosa del fanal, va saludar-la. Després, molt senzillament, mentre una mena de magnetisme enciser eixia de tot el seu ésser:

—Senyora —va dir—, ja ho sabeu; us he vist, aquest vespre, per primera vegada. Com que tinc por de no tornar-vos a veure, cal que us digui —i defallia— que us estimo! —acabà en veu baixa—, i que, si passeu de llarg, moriré sense tornar a dir aquestes paraules a ningú més.

Ella s’aturà, aixecà el seu vel i considerà Felicià amb una fixesa atenta. Després d’un curt silenci:

—Senyor —va respondre amb una veu la puresa de la qual deixava transparentar les més llunyanes intencions de l’esperit—, senyor, el sentiment que us dóna aquesta pal·lidesa i aquest posat cal que sigui, en efecte, ben profund perquè hi trobeu la justificació d’això que feu. No em sento, doncs, en cap manera, ofesa. Sereneu-vos i tingueu-me per una amiga.

Felicià no en fou estranyat, d’aquesta resposta: li semblava natural que l’ideal respongués idealment.

Les circumstàncies eren d’aquelles, tanmateix, en les quals tots dos havien de recordar, si n’eren dignes, que pertanyien a la raça dels que creen les conveniències i no pas a la raça dels que les comporten. Allò que el públic dels homes anomena, de totes passades, les conveniències no és sinó una imitació mecànica, servil i gairebé simiesca del que ha estat vagament practicat per éssers d’alta mena en circumstàncies generals.

Amb un transport d’ingènua tendresa, ell besà la mà que li era oferta.

—Voleu dar-me la flor que heu portat en els vostres cabells tota la vetlla?

La inconeguda es llevà, silenciosament, la flor esblaimada, de sota les randes, i, tot oferint-la a Felicià:

—Ara, adéu —digué— i per sempre.

—Adéu!… —barbotejà ell—. No m’estimeu, doncs! Ah! Sou casada! —exclamà de cop i volta.

—No.

—Lliure! Déu meu!

—Oblideu-me, però! Cal que així sigui, senyor.

—Però si us heu convertit, en un instant, en el batec del meu cor! Podria viure, sense vós? L’únic aire que voldria respirar és el vostre! El que dieu, ja no ho comprenc. Oblidar-vos!… I com?

—Una desgràcia terrible m’ha colpit. Fer-vos-en confessió seria entristir-vos fins a la mort. És inútil.

—Quina desgràcia pot separar els que s’estimen?

—Aquesta.

Tot pronunciant aital paraula va tancar els ulls.

El carrer s’allargava, absolutament desert. Un portal que donava a un clos petit, a una mena de trist jardinet, estava obert de bat a bat vora d’ells. Semblava oferir-los la seva ombra.

Felicià, com un infant irresistible, adorador, va conduir-la sota aquell cau de tenebres, tot embolcallant la cintura que hom li abandonava.

L’embriagant sensació de la seda tibant i tèbia que s’emmotllava al voltant d’ella li comunicà el desig febrós d’estrènyer-la, d’emportar-se-la, de perdre’s en el seu bes. Es féu resistència. Però el vertigen li llevava la facultat de parlar. No trobà sinó aquestes paraules, barbotejades i indistintes:

—Déu meu!, però com us estimo!

Aleshores aquella dona inclinà el cap sobre el pit de qui l’amava i, amb veu amarga i desesperada, féu:

—No us sento! Em moro de vergonya! No us sento! No sentiria el vostre nom! No sentiria el vostre darrer sospir! No sento els batecs del vostre cor, que colpeixen el meu front i les meves parpelles! No veieu el terrible sofriment que em mata? Sóc… ah! SÓC SORDA!

—Sorda! —exclamà Felicià, llampat per una freda estupor i estremint-se de cap a peus.

—Sí! Fa anys! Oh! Tota la ciència humana seria impotent per ressuscitar-me d’aquest horrible silenci. Sóc sorda com el cel i com la tomba, senyor! N’hi ha per maleir la llum del dia, però és veritat. Abandoneu-me, doncs!

—Sorda! —repetia Felicià, qui, a causa d’aquesta inimaginable revelació, havia romàs sense pensament, trasbalsat i sense poder ni reflexionar en el que deia—. Sorda?…

I després, de cop i volta:

—Però, aquest vespre, als Italians —exclamà—, aplaudíeu, tanmateix, la música!

Va aturar-se, pensant que ella no el devia sentir. La cosa esdevenia, bruscament, tan espantable que provocava el somriure.

—Als Italians?… —respongué ella, somrient també—. Oblideu que he tingut el lleure d’estudiar el posat de força emocions. I, ben mirat, no sóc pas l’única a fer-ho. Pertanyem a la categoria que el destí ens dóna i és deure nostre de mantenir-la. Aquella noble dona que cantava mereixia bé prou algunes marques supremes de simpatia. Penseu, altrament, que els meus aplaudiments diferien molt dels dels dilettanti més entusiastes? Jo havia conreat la música, en altre temps.

En oir aquestes paraules, Felicià va esguardar-la, un poc extraviat, i, esforçant-se a somriure encara:

—Oh! —digué—, us burleu d’un cor que us estima fins a la desolació? Vós us acuseu de no sentir i em responeu!…

—Ah! —féu ella—. És que… el que vós dieu, ho creieu personal, amic meu! Sou sincer; però les vostres paraules només són noves per a vós. Per a mi, reciteu un diàleg del qual he après, a l’avançada, totes les respostes. Fa anys que per a mi és sempre el mateix. És un paper en què totes les frases són dictades i exigides amb una precisió verament astoradora. El posseeixo en tanta de manera, que si jo acceptés (cosa que seria un crim) d’unir la meva aflicció, baldament no fos sinó per uns quants dies, al vostre destí, oblidaríeu, a cada instant, la confidència funesta que us he fet. La il·lusió, us la donaria completa, exacta i ni més ni menys com una altra dona, us ho asseguro! Seria, fins i tot, incomparablement més real que no pas la realitat. Penseu que les circumstàncies dicten sempre les mateixes paraules i que el rostre s’harmonitza sempre una mica amb elles. No podríeu creure que no us sento, de tant que jo endevinaria amb justesa. No hi pensem més, voleu?

Ell va sentir-se espantat, aquesta vegada.

—Ah! —digué—. Quines paraules tan amargues teniu el dret de pronunciar! Però jo, si és així, vull compartir amb vós encara que no sigui més que l’etern silenci, si cal. Per què voleu excloure’m d’aquest infortuni? Bé hauria participat de la vostra joia! I la nostra ànima pot suplir a tot el que existeix.

La jove dama tingué un surt, i va mirar-lo amb uns ulls plens de claredat.

—Voleu caminar una mica, tot dant-me el braç, per aquest carrer ombrívol? —digué ella—. Ens afigurarem que és un passeig ple d’arbres, de primavera i de sol! Tinc alguna cosa a dir-vos, jo també, que no tornaré a dir més.

Els dos enamorats, amb el cor oprimit per una tristesa fatal, caminaren, tot dant-se la mà, com a exiliats.

—Escolteu-me —digué ella—, vós que podeu sentir el so de la meva veu. Per què he conegut, tanmateix, que no m’ofeníeu? I per què us he respost? Ho sabeu?… Verament, és ben senzill que hagi adquirit la ciència de llegir, en els trets d’una cara i en els posats, els sentiments que determinen els actes d’un home. Però, el que és ben diferent, és que jo pressenti, amb una exactitud igualment profunda i, per dir-ho així, gairebé infinita, la valor i la qualitat d’aquests sentiments, així com llur íntima harmonia, en qui em parla. Quan heu emprès de cometre, envers mi, l’astorada inconveniència de suara, era jo l’única dona, potser, que podia copsar-ne, a l’instant mateix, la veritable significació.

Us he respost perquè m’ha semblat de veure lluir al vostre front el senyal inconegut que anuncia aquells el pensament dels quals, en lloc de ser obscurit, dominat i emmordassat per llurs passions, engrandeix i divinitza totes les emocions de la vida i destria l’ideal contingut en totes les sensacions que experimenten. Amic, permeteu que us faci saber el meu secret. La fatalitat, a la primeria tan dolorosa, que ha colpit el meu ésser material, ha esdevingut per a mi l’alliberament de força servituds! M’ha alliberat d’aquella sordesa intel·lectual de la qual són víctimes el major nombre de les altres dones.

Ha fet la meva ànima sensible a les vibracions de les coses eternes, de les quals els éssers del meu sexe només en coneixen, ordinàriament, la paròdia. Llurs orelles són tapiades a aquests meravellosos ecos, a aquestes prolongacions sublims! De manera que no deuen a l’acuïtat de llur oïda sinó la facultat de percebre el que hi ha només d’instintiu i d’exterior en les voluptuositats més delicades i més pures. Són les Hespèrides, servadores dels fruits encantats, la màgica valor dels quals ignoraran per sempre!… Ah!, jo sóc sorda… Però… i elles? què senten?… o, millor, què escolten, en les paraules que hom els adreça, sinó la fressa confosa, en harmonia amb el joc fisonòmic d’aquell que els parla? Així, doncs, inatentes, no al sentit aparent, sinó a la qualitat, reveladora i profunda, al veritable sentit, en una paraula, de cada mot, s’acontenten destriant-hi una intenció de falagueria que els basta folgadament. És el que elles anomenen el «positiu de la vida», amb un somriure d’aquells… Oh! ja ho veureu, si viviu! Ja ho veureu, quins misteriosos oceans de candor, de suficiència i de baixa frivolitat amaga, únicament, aquell deliciós somriure! L’abisme d’amor enciser, diví, verament estelat, com la Nit, que senten els éssers de la vostra naturalesa, assageu de traduir-lo a una d’elles!… Si les vostres expressions traspuen fins al seu cervell, s’hi deformaran, com una deu pura que travessa l’aiguamoll. De manera que, en realitat, aquella dona no les haurà sentides. «La Vida és impotent per satisfer aquest somni —diuen elles— i vós sou massa exigent!». Ah!, com si la Vida no fos feta pels vivents!

—Déu meu! —murmurà Felicià.

—Sí —continuà la inconeguda—, una dona no s’escapa d’aquesta condició de la seva naturalesa, la sordesa mental, a menys, potser, de pagar el seu rescat a un preu inestimable, com jo. Suposeu en les dones un secret perquè només s’expressen per actes. Altívoles, orgulloses d’aquest secret, que elles també ignoren, els plau de deixar creure que hom pot endevinar-les. I qualsevol home, afalagat de creure’s l’endevinaire esperat, malversa la seva vida per mullerar-se amb una esfinx de pedra. I cap d’ells no pot elevar-se anticipadament fins a aquesta reflexió: que un secret, per terrible que sigui, si no és mai expressat, és idèntic al no-res.

La inconeguda s’aturà.

—Sóc amarga, aquest vespre —continuà ella—, i ve’t aquí perquè: ja no envejava el que elles posseeixen, havent-ne constatat el servei que els fa, i que m’hauria fet a mi, sens dubte. Però vós sou aquí, vós, que en altre temps jo hauria amat en tanta de manera!… Us veig!… Us endevino!… Reconec la vostra ànima en els vostres ulls!… me l’oferiu, i no la puc acollir.

La jove dama amagà el seu front entre les mans.

—Oh! —respongué, en veu molt baixa, Felicià, amb els ulls plorosos—. Jo, almenys, puc besar la teva en l’alè dels teus llavis! Comprèn-me! Consent a viure! Ets tan bella!… El silenci de la nostra amor, la farà més inefable i més sublim, la meva passió se n’engrandirà, de tota la teva dolor, de tota la nostra melangia!… Cara muller! Et sóc unit en noces eternes, vine i viurem plegats!

Ella el contemplava amb els ulls també amarats de llàgrimes i tot posant la mà damunt el braç que l’abraçava:

—Vós mateix, ara, declarareu com n’és d’impossible —féu ella—. Escolteu, altra vegada! Vull acabar, en aquest moment, de revelar-vos tot el meu pensament… perquè ja no em sentireu més… i no vull ser oblidada.

Parlava lentament i caminava, amb el cap inclinat a l’espatlla del jove.

—Viure plegats!, dieu… Oblideu que, en acabat de les primeres exaltacions, la vida pren caràcters d’intimitat en els quals la manera d’expressar-se exactament esdevé inevitable. És un instant sagrat! I és l’instant cruel en el qual els que s’han casat inatents a llur parlar reben el càstig irreparable per la poca valor que han atorgat a la qualitat del sentit real, ÚNIC, en una paraula, que aquests mots rebien dels que els enunciaven. «Prou il·lusions», es diuen, creient així disfressar, sota un somriure trivial, el dolorós menyspreu que experimenten, en realitat, per llur mena d’amor, i la desesperança que senten de confessar-se-la a ells mateixos.

Perquè no volen reparar que no han posseït sinó el que desitjaven! Els és impossible de creure que (llevat del Pensament que transfigura totes les coses) tota cosa no és sinó il·lusió, aquí baix. I que tota passió, acceptada i concebuda només en la sensualitat, aviat esdevé més amarga que no pas la Mort per a aquells que s’hi han abandonat. Mireu al rostre els vianants, i veureu si m’enganyo. Però nosaltres, demà! Quan aquest instant hagués vingut!… Jo tindria el vostre esguard, però no pas la vostra veu! Tindria el vostre somriure… però no pas les vostres paraules! I pressento que no deveu parlar com els altres!…

La vostra ànima primitiva i senzilla deu expressar-se amb una vivacitat gairebé definitiva, veritat? Tots els matisos del vostre sentiment només poden, doncs, revelar-se en la música mateixa dels vostres pensaments. Sentiria bé prou que esteu tot ple de la meva imatge. Però la forma que doneu al meu ésser en els vostres pensaments, la manera com sóc per vós concebuda, i que només pot manifestar-se per algunes paraules trobades cada dia, aquesta forma sense línies precises i que, amb l’ajut d’aquests mateixos mots divins, resta indecisa i tendeix a projectar-se en la Llum per fondre-s’hi i passar a aquell infinit que portem en el nostre cor, aquesta realitat, fet i fet única, no la coneixeré mai! No!… Aquesta música inefable, amagada en la veu d’un enamorat, aquest murmuri d’inflexions inaudites que embolcalla i fa esblaimar, jo estaria condemnada a no sentir-la!… Ah! Aquell qui escrigué a la primera plana d’una simfonia sublim: «Així és com el Destí truca a la porta», havia conegut la veu dels instruments abans de sofrir la mateixa aflicció que jo!

Ell, en escriure, servava recordances! Però jo com podia recordar-me de la veu amb la qual acaben de dir-me: «Us estimo», per primera vegada?

Tot escoltant aquestes paraules, el jove havia esdevingut ombrívol: el que experimentava era terror!

—Oh —exclamà—. Però, en el meu cor, hi descloeu abismes de dissort i d’ira! Tinc el peu al llindar del Paradís i cal que tanqui, davant meu, la porta de totes les joies! No fóreu pas, al capdavall, la temptadora suprema?… M’apar que veig lluir, en els vostres ulls, una mena d’orgull per haver-me desesperat.

—Ves! Jo sóc la que mai no t’oblidarà! —respongué ella—. Com és possible d’oblidar els mots pressentits que hom no ha sentit?

—Senyora, ah!, mateu sense raó tota l’esperança jovençana que enterro en vós!… Tanmateix, però, si ets present allà on viuré, el vencerem plegats, l’esdevenidor! I si, amb més coratge, ens améssim? Deixa’t atansar!

Amb un moviment inesperat i femení, ella enllaçà els seus llavis als d’ell, en l’ombra, dolçament, per espai d’alguns segons. Després li digué, amb una mena de lassitud:

—Amic, us dic que és impossible. Hores hi ha de melangia, en les quals, irritat per la meva tara, cercaríeu ocasions de fer-la constar més vivament encara! No podríeu oblidar que no us sento… ni perdonar-m’ho, us ho asseguro! Seríeu fatalment menat, per exemple, a no parlar-me més, a no articular més síl·labes prop meu! Només els vostres llavis em dirien: «Us estimo», sense que la vibració de la vostra veu destorbés el silenci. Arribaríeu a escriure’m, cosa que, tanmateix, seria penosa! No, és impossible! No profanaré pas la meva vida per la meitat de l’Amor. Tot i ésser verge, sóc vídua d’un somni i vull restar insatisfeta. Us ho dic, no puc acceptar la vostra ànima a canvi de la meva. Vós, però, éreu destinat a retenir el meu ésser!… I és per això mateix que el meu deure és d’arrabassar-vos el meu cos. Me l’emporto! És la meva presó! Pugui ben d’hora ser-ne deslliurada! No vull pas saber el vostre nom… no vull pas llegir-lo. Adéu! Adéu!

Un carruatge lluïa a unes passes, al tombant del carrer de Grammont. Felicià reconegué vagament el lacai del peristil dels Italians, quan, en fer un senyal la jove dama, un criat baixà el marxapeu del cupè.

Aquesta deixà el braç de Felicià, es va deixar anar com un ocell i entrà al carruatge. Al cap d’un instant, tot havia desaparegut.

El senyor comte de la Vierge se’n tornà, l’endemà, cap al seu castell soliu de Blanchelande, i hom no ha sentit parlar-ne més.

Verament, podia vanar-se d’haver trobat, a la primera avinentesa, una dona sincera que, ben mirat, tenia, per fi, el coratge de les seves opinions.