DUC DE PORTLAND

«Gentlemen you are welcome to Elsinore».

SHAKESPEARE. Hamlet

«Espera’m; no deixaré, certament, d’unir-me a tu

en la buidor d’aquest freu».

EL BISBE HALL

Cap a la fi d’aquestes darreres anyades, al seu retorn d’Orient, Ricard, duc de Pòrtland, el jove lord abans cèlebre a tota Anglaterra per les seves festes nocturnes, els seus victoriosos pura sang, el seu art de boxador, les seves caceres de guineus, els seus castells, la seva fabulosa fortuna, els seus viatges aventurers i els seus amors, havia desaparegut bruscament.

Una sola vegada, un capvespre, hom havia vist la seva daurada carrossa secular travessant, amb les cortinetes tirades, al triple galop i envoltada de cavalcadors que duien atxes, Hyde Park.

Després —reclusió tan sobtada com estranya—, el duc s’havia retirat al seu castell pairal; s’havia fet habitant soliu d’aquell massís casal amb merlets, bastit en velles èpoques, enmig de jardins ombrívols i d’herbeis boscosos, al cap de Portland.

Allà, per tot veïnatge, hi havia un far vermell, que il·luminava a tothora, a través de la broma, els feixucs vapors, que es balandrejaven a alta mar i entrecreuaven llurs línies de fum a l’horitzó.

Una mena de senderó decantat vers la mar, una sinuosa via, oberta entre esteses de roques i vorejada, de cap a cap, de pins salvatges, obre, al capdavall, el seu reixat d’or, tot feixuc, damunt l’areny mateix de la platja, submergit a les hores de la marea.

Sota el regnat d’Enric VI, n’eixiren llegendes, d’aquest castell-fortalesa, l’interior del qual, a la llum dels vitralls, resplandeix de riqueses feudals.

A la plataforma que uneix les set torres, vetllen encara, entre biaix i biaix, en un indret un grup d’arquers, en l’altre algun cavaller de pedra, esculpits, al temps de les croades, en actituds de combat.[3]

De nit, aquestes estàtues (les cares de les quals, ara esborrades per les pluges atuïdores de la tempesta i els gebres de molts anys d’hivern, constitueixen expressions manta vegada canviades pels retocs del llamp), ofereixen un aspecte vague que es presta a les visions més supersticioses. I quan, sollevades en masses multiformes per una tempesta, les ones s’afuen, en l’obscuritat, contra el promontori de Pòrtland, la imaginació del vianant perdut que s’acuita pels arenys —ajudada, sobretot, per les flames escampades per la lluna sobre aquestes ombres granítiques—, pot pensar, davant d’aquest castell, en algun etern assalt sostingut per una heroica guarnició de soldats fantasmes contra una legió de mals esperits.

Què significava aquest isolament del despreocupat senyor anglès? Sofria algun atac d’esplín? Ell, un cor tan nadiuament joiós! Impossible!… Alguna influència mística duta del seu viatge a Orient? Potser sí. A la cort se n’havien inquietat, d’aquesta desaparició. Un missatge de Westminster havia estat adreçat, per la reina, al senyor invisible.

Recolzada vora un canelobre, la reina Victòria s’havia atardat, aquell vespre, en l’audiència extraordinària. Al seu costat, en un tamboret d’ivori, seia una jove lectora, la senyoreta Helena H***.

Una resposta, segellada en negre, arribà de part de lord Portland.

La donzella, havent obert el plec ducal, recorregué amb els seus ulls blaus, somrients lluïssors del cel, les poques ratlles que contenia. De cop i volta, sense dir paraula, el presentà, closes les parpelles, a Sa Majestat.

La reina, doncs, va llegir, ella mateixa, en silenci.

A les primeres paraules, el seu rostre, habitualment impassible, semblà amarar-se d’una gran sorpresa trista: fins i tot va estremir-se. Després, muda, acostà el paper a les bugies enceses. Deixant caure, tot seguit, damunt les lloses, la lletra que es consumia:

—Senyors —digué a aquells pars que es trobaven presents, a algunes passes—, no tornareu a veure el nostre estimat duc de Portland. No ha de seure més al Parlament: l’en dispensem per un privilegi necessari. Que el seu secret sigui servat! No us inquieteu més per la seva persona, i que cap dels seus hostes no cerqui mai d’adreçar-li la paraula.

I, després, dant comiat, amb un gest, al vell correu del castell:

—Direu al duc de Portland el que acabeu de sentir —afegí, després d’una llambregada a les cendres negres de la lletra.

En acabat d’aquestes paraules misterioses, Sa Majestat s’aixecà per retirar-se a la seva cambra. Tanmateix, però, en veure que la seva lectora romania immòbil i com adormida, amb la galta recalcada damunt el jovenívol braç blanc, abandonat sobre els moarés púrpura de la taula, la reina, encara sorpresa, murmurà dolçament:

—Em seguiu, Helena?

Com que la noia persistia en la seva actitud, hom s’acuità envers ella.

Sense que cap pal·lidesa hagués traït la seva emoció (un lliri, com pot empal·lidir?), havia caigut exànime.

Un any després de les paraules pronunciades per Sa Majestat, durant una tempestuosa nit de tardor, els vaixells de pas, a algunes llegües del cap de Portland, veieren el castell il·luminat.

Oh! No era pas la primera de les festes nocturnes ofertes, cada temporada, pel lord absent!

I hom en parlava, perquè llur ombrívola excentricitat arribava al fantàstic, mancades com eren de la presència del duc.

No era pas a les cambres del castell, que aquestes festes eren dades. Ja ningú no hi entrava. Lord Ricard, qui habitava solitàriament a la torrella, semblava haver-les oblidat.

D’ençà del seu retorn, havia fet recobrir, amb immensos miralls de Venècia, els murs i les voltes dels esbarjosos soterranis d’aquell estatge. El paviment n’era enllosat, ara, de marbres i mosaics esclatants. Només tapissos de punt alt, entreoberts pels serrells, separaven una rastellera de sales meravelloses on, sota fulgurants balustres d’un or tot lluïssor, apareixia una instal·lació de mobles orientals brodats amb arabescos preciosos, enmig de floracions tropicals, de brolladors flairosos en conques de pòrfir, i belles estàtues.

Allí, per una amical invitació del castellà de Portland, «recós d’haver de ser-ne sempre absent», s’aplegava una multitud brillant, la flor de la jove aristocràcia d’Anglaterra, de les més seductores artistes o de les més belles despreocupades de la gentry.

Lord Ricard estava representat per un dels seus amics d’abans. I començava aleshores una nit principescament lliure.

Únicament, en el lloc d’honor del festí, la butaca del jove lord restava buida, i l’escut ducal que en rematava el respatller romania sempre velat per una llarga glassa de dol.

Els esguards, ben d’hora fets joganers per l’embriaguesa o el plaer, se’n desviaven de grat vers presències més enciseres.

Així, a mitjanit, s’ofegaven, sota terra, a Portland, a les voluptuoses sales, enmig de les capitoses aromes de les flors exòtiques, els besars, el renou de les copes, cants embriagats i músiques.

Però, si un dels convidats, en aquella hora, s’hagués aixecat de taula, i, per respirar l’aire de la mar, s’hagués arriscat al defora, en l’obscuritat, pels arenys, a través de les rauxes dels vents desolats d’alta mar, hauria reparat, potser, un espectacle capaç de contorbar el seu bon humor, almenys per la resta de la nit.

Tot sovint, en efecte, cap a aquesta mateixa hora, pels torterols de la via que davallava cap a l’oceà, un gentleman, embolcallat amb un mantell, recobert el rostre amb una careta d’estofa negra a la qual s’havia adaptat una capulla circular que amagava tota la testa, s’encaminava, amb la lluïssor d’un cigar a la mà llargament enguantada, cap a la platja. Com per una fantasmagoria d’un gust antiquat, el precedien dos servents de cabells blancs; dos més el seguien a algunes passes, tot alçant fumoses atxes rogenques.

Al davant d’ells anava un infant, també en lliurea de dol; i aquest patge agitava, una vegada per minut, el curt batec d’una campana, per advertir la gent, de lluny, que es retiressin al pas d’aquell caminant. I l’aspecte d’aquesta petita host deixava una impressió tan glaçadora com el seguici d’un condemnat.

Davant d’aquest home s’obria el reixat de la riba: l’escorta el deixava sol i ell, aleshores, avançava fins al marge de les ones. Allí, com a perdut en una pensívola desesperança i embriagant-se de la desolació de l’espai, romania taciturn, semblant als espectres de pedra de la plataforma, sota el vent, la pluja i els llampecs, davant del bruel de l’oceà. Després d’una hora d’aquest somieig, el melancòlic personatge, sempre acompanyat dels llums i precedit del funerari campaneig, reprenia, cap a la torrella, el senderó per on havia davallat. I tot sovint, defallint pel camí, s’aferrava a les asperitats de les roques.

El matí que havia precedit aquesta festa de tardor, la jove lectora de la reina, sempre més de dol d’ençà del primer missatge, pregava a l’oratori de Sa Majestat, quan una nota, escrita per un dels secretaris del duc, li fou remesa.

Només contenia aquestes dues paraules, que ella va llegir amb una esgarrifança: «Aquesta nit».

És per això que, cap a mitjanit, una de les embarcacions reials havia atracat a Portland. Una jovençana forma femenina, d’ombrívol mantell, n’havia davallat tota sola. La visió, després d’haver-se orientat a la platja crepuscular, s’havia acuitat, corrent envers les atxes, cap a la banda del dringar dut pel vent.

A l’arena, recolzat en una pedra i agitat, ara i adés, d’un surt mortal, l’home de la careta misteriosa estava estirat damunt del seu mantell.

—O dissortat! —exclamà, amb un sanglot i amagant-se la cara, la jove aparició, en arribar, nua la testa, al seu costat.

—Adéu! Adéu! —respongué ell.

Hom sentia, al lluny, cants i rialles, vinguts dels soterranis de l’estatge feudal, la il·luminació reflectida del qual ondulava damunt les ones.

—Ets lliure!… —afegí ell, deixant caure de bell nou el seu cap damunt la pedra.

—Ets alliberat! —respongué la blanca apareguda, tot enlairant una creueta d’or envers el cel ple d’estels, davant l’esguard de qui ja no parlava.

Després d’un llarg silenci, i com que ella romania talment davant ell, closos els ulls i immòbil, en aquella actitud:

—A reveure, Helena! —murmurà aquest, amb un pregon sospir.

Quan, després d’una hora d’espera, els servents s’acostaren, destriaren la donzella agenollada a l’arena i pregant vora de llur senyor.

—El duc de Portland és mort —digué ella.

I, recalcant-se a l’espatlla d’un d’aquells vells, tornà a l’embarcació que l’havia emmenada.

Tres dies després hom podia llegir aquesta nova al Diari de la Cort:

«La senyoreta Helena H***, la promesa del duc de Portland, convertida a la religió ortodoxa, va prendre ahir el vel a les Carmelites de L***».

Quin era, doncs, el secret pel qual acabava de morir el lord poderós?

Un dia, durant els seus llunyans viatges a Orient, havent-se allunyat de la seva caravana als voltants d’Antioquia, el jove duc, tot conversant amb els guies del país, sentí parlar d’un captaire del qual hom s’apartava amb horror i que vivia, tot sol, al mig d’unes ruïnes.

Se li va acudir la idea de visitar aquell home, perquè ningú no defuig el seu destí.

Doncs bé: aquest Llàtzer fúnebre era, aquí baix, el darrer dipositari de la gran lepra antiga, de la lepra seca i sense remei, del mal inexorable del qual només Déu podia ressuscitar, en altre temps, els Jobs llegendaris.

Tot sol, doncs, Portland, a desgrat de les pregàries dels seus guies horroritzats, gosà afrontar el contagi entrant a la mena de caverna on se sentia la ranera d’aquell pària de la Humanitat.

I en ser allí, per una fanfarronada de gran gentil home (intrèpida fins a la follia, àdhuc), tot donant un grapat de monedes d’or al miserable agonitzant, el pàl·lid senyor havia volgut, de totes passades, estrènyer-li la mà.

Al mateix instant un núvol havia passat pels seus ulls. Al vespre, sentint-se perdut, havia abandonat la ciutat i l’interior de les terres i, d’ençà de les primeres escomeses, havia tornat a la mar per intentar un guariment a la seva casa pairal o morir-hi.

Però, davant dels estralls ardents que es declararen durant la travessia, massa veié el duc que no podia conservar altra esperança que una fi pròxima.

Tot acabat! Adéu, jovenesa, esclat del nom antic, promesa amorosa, posteritat de la raça! Adéu, forces, joies, fortuna incalculable, bellesa, esdevenidor! Tota esperança, l’havia engolida la concavitat de la terrible estreta de mà. El lord havia heretat del captaire. Un segon de bravata —un moviment massa noble, millor—, s’havia emportat aquesta existència lluminosa en el secret d’una mort desesperada…

Així finà el duc Ricard de Portland, el darrer leprós del món.