ELS BANDOLERS
«Qu’est le Tiers-Etat? Rien
Que doit-il être? Tout».
SULLY, després SIEYÈS
Pibrac, Nayrac, parella de sots-prefectures bessones enllaçades per un camí veïnal obert sota el règim dels Orleans, cantussejaven, sota un cel meravellat, un perfecte acord de costums, d’afers, de maneres de veure les coses.
Com en altres bandes, el municipi s’hi distingia per les passions; com pertot arreu, la burgesia s’hi conciliava l’estima general i la seva pròpia. Tots, doncs, vivien en pau i alegria en aquestes localitats afortunades, quan una vetlla d’octubre s’esdevingué que el vell violinaire de Nayrac, trobant-se curt de diners, atracà, al camí gran, el majordom de la parròquia de Pibrac i, aprofitant-se de les ombres, li demanà algunes monedes en un to peremptori.
El campaner, esverat, no havent reconegut el violinaire, hi va accedir; però, de retorn a Pibrac, contà l’aventura de tal manera que, en les imaginacions enfebrades per la seva narració, el pobre músic de Nayrac aparegué com una colla de bandolers afamats, infestant el Migdia i desolant el camí gran amb llurs assassinats, llurs incendis i saqueigs.
Plens de sagacitat, els burgesos de les dues viles havien encoratjat aquestes rumors, tant és veritat que tot bon propietari tendeix a exagerar les faltes de les persones que fan pinta de voler mal als seus capitals. No era pas que haguessin estat enganyats! Havien anat a les fonts. Havien interrogat el virell després de beure. El virell s’havia traït, i sabien, ara, millor que ell, el quid de l’assumpte!… Tanmateix, rient-se de la credulitat de les masses, els nostres dignes ciutadans servaven el secret per a ells sols, com els plau de servar totes les coses que posseeixen: tenacitat que, d’altra banda, és el senyal distintiu de les persones sensates i instruïdes.
A mitjan novembre següent, en tocar les deu al campanar del Jutjat de Pau de Nayrac, tots ells entraren a la seva llar amb un aire més trapella que de costum i el barret, (Déu meu!), de gairell, de tal manera que l’esposa de cada un d’ells, saltant-li a les patilles, l’apel·là «mosqueter», la qual cosa pessigollejà dolçament llurs cors recíprocs.
—Saps, senyora N***? Demà, de matinet, me’n vaig.
—Ah, Déu meu!
—És l’època de cobrar: cal que vagi, jo mateix, a casa dels nostres masovers…
—No hi aniràs.
—I per què no?
—Els bandolers!
—Bah!… Ja n’he vist de pitjors!
—No hi aniràs!… —concloïen totes les esposes, com escau entre persones que s’endevinen.
—Mira, filla meva, mira… Preveient ja la teva angoixa i, per tranquil·litzar-te, hem convingut de marxar tots junts, amb els nostres fusells de caça, en una gran carretel·la, llogada amb aquesta finalitat. Les nostres terres són circumveïnes i tornarem al vespre. Per tant, asseca les teves llàgrimes i, convidant-me Morfeu, permet que em nuï tranquil·lament al front les dues puntes del mocador de cap.
—Ah! Des del moment que hi aneu tots junts, en bona hora: has de fer com els altres —murmuraren totes les esposes, sobtadament calmades.
La nit fou exquisida. Els burgesos somiaren assalts, carnatge, torneigs, llorers. Es despertaren, doncs, fresquets i disposats, amb el gai sol.
—Som-hi!… —murmuraren, tots, enfilant-se els mitjons després d’un gran gest d’indiferència, de manera que la frase fos oïda per l’esposa—. Som-hi! Ha arribat el moment. Només es mor una vegada!
Les dames, amb admiració, esguardaven aquests paladins moderns i els atapeïen les butxaques de pomades pectorals, a causa de la tardor.
Aquests, fent el sord als plors, s’arrencaren aviat dels braços que volien, en va, retenir-los…
—Un darrer bes!… —deien, tots, al replà del pis.
I arribaren, desembocant de llurs respectius carrers, a la plaça major, on ja alguns de la colla (els concos) esperaven llurs col·legues al voltant de la carretel·la, fent jugar, a la llum del matí, les bateries dels fusells de caça, dels quals renovaven els pistons, bo i arrugant el front.
Tocaren les sis. La carretel·la es posà en marxa als mascles acords de La Parisenca, entonada pels catorze propietaris rurals que l’omplien. Mentre, a les finestres llunyanes, unes mans febroses agitaven mocadors esmaperduts, i es distingia el cant heroic:
Avant! Caminem
Contra llurs canons!
a través del ferro i el foc dels batallons!
I, més enllà, amb el braç dret enlaire i amb una mena de bramul:
Correm a la victòria!…
Tot plegat escandit, al compàs, per les nombroses xurriacades amb les quals, el rendista que els conduïa, embolcallava, giravoltant el braç, els tres cavalls.
La jornada fou bona.
Els burgesos són uns alegres vividors, decidits en els negocis. Però en el capítol de l’honradesa… prou s’ha dit: íntegres com per fer penjar, per exemple, un noi per culpa d’una poma.
Cadascú dinà, doncs, a casa del seu masover, pessigà, a les postres, la galta de la filla, s’embutxacà el bossot de l’arrendament i, després d’haver intercanviat amb la família alguns proverbis ben sentits, com ara: «Els bons comptes fan els bons amics», o «Quan els gats són fora, les rates van a lloure», o bé «Qui treballa, a Déu fa oració», o, encara, «No hi ha ofici dolent», o «Qui paga el que deu, tota la resta és seu», i altres dites de costum, tots els propietaris, esmunyint-se de les benediccions convingudes, reprengueren llur lloc a la carretel·la col·lectora, que passà a recollir-los, així, de masia en masia, i, al capvespre, es posaren novament en ruta cap a Nayrac.
Això no obstant, una ombra havia baixat sobre llurs ànimes. Efectivament, certes contalles de pagesos feren saber als nostres propietaris que el violinaire havia fet escola. El seu exemple s’havia fet contagiós. El vell malvat, sembla ser que, s’havia reforçat d’una horda de lladres veritables, i —sobretot a l’època del cobrament— la ruta ja no era positivament segura. De manera que, a desgrat dels efluvis aviat dissipats, del claret, els nostres herois posaven ara sordina a la Parisenca.
Queia la nit. Els àlbers afinaven llurs siluetes negres sobre la carretera; el vent feia bellugar les bardisses. Enmig dels mil sorolls de la natura i alternant amb el trot regular dels tres meklenburguesos, s’oí, al lluny, l’udol de mal averany d’un gos perdut. Les rates-pinyades voletejaven entorn dels nostres pàl·lids viatgers, que el primer raig de lluna il·luminà tristament… Brrr!… Ara tots estrenyien els fusells entre els genolls amb un tremolor convulsiu: ara, sense fer soroll, s’asseguraven, de tant en tant, que la bossa fos degudament a la seva vora. Hom no resava mot. Quina angoixa, per a unes persones honrades!
De sobte, a la bifurcació de la carretera, oh terror!, unes cares esgarrifoses i contretes aparegueren; uns fusells relluïren; s’oïren peuades de cavalls, i un terrible Qui va! retrunyí en les tenebres, car, en aquell mateix instant, la lluna desapareixia entre dos núvols negres.
Un gran vehicle, abarrotat d’homes armats, barrava el pas de la carretera.
Què eren, aquells homes? Evidentment uns malfactors! Uns bandits! Evidentment!
Ai las!, que no! Eren la colla bessona de bons burgesos de Pibrac. Eren els de Pibrac!, els quals havien tingut, exactament, la mateixa idea que els de Nayrac.
Havent acabat els negocis, els plàcids rendistes de les dues viles es creuaven, bonament, a la carretera, en tornar a casa.
S’entreveieren, pàl·lids. La intensa paüra que es causaren, a causa de la idea fixa que havia envaït llurs cervells, havia fet aparèixer en totes aquelles cares bonasses els instints veritables —així mateix com un cop de vent passant per sobre un llac, fent-hi remolí, en fa pujar el fons a la superfície—, era natural que es prenguessin, els uns als altres, per aquells mateixos bandolers que, recíprocament, temien.
En un sol instant, llurs xiuxiueigs, a les fosques, els enfolliren d’aital guisa que, en la precipitació tremolosa dels de Pibrac per agafar, a fi de mostrar fermesa, les armes, havent-se enganxat al banc la bateria d’un dels fusells, un tret es disparà, i la bala anà a tocar un dels de Nayrac, trencant-li, al pit, una cassoleta d’excel·lent foie gras que feia servir, maquinalment, com a ègida.
Ah, aquell tret! Fou la guspira fatal que encén la pólvora. El paroxisme del sentiment que experimentaren els féu delirar. Un tiroteig nodrit i furiós començà. L’instint de conservació de llurs vides i de llurs diners els encegava. Omplien els fusells de cartutxos amb mà tremolosa i ràpida i disparaven a munts. Els cavalls caigueren; una de les carretel·les bolcà, vomitant a l’atzar ferits i bossots. Els ferits, en la commoció de llur espant, s’aixecaren de nou com a lleons i recomençaren a disparar-se els uns contra els altres, sense poder-se mai reconèixer, a causa de la fumera!… En aquella demència furiosa, si uns guàrdies haguessin aparegut sota els estels, no hi ha cap dubte que haurien pagat amb la vida llur abnegació.
En resum, allò fou una exterminació, car el desesper els havia comunicat l’energia més homicida: la que, en una paraula, distingeix la classe de les persones honorables quan se les empeny fins a la fi!
Mentrestant, els veritables bandolers (és a dir, la mitja dotzena de pobres diables, culpables, a tot estirar, d’haver robat alguns pans, alguns trossos de llard o quatre rals, ara aquí ara allà), tremolaven horriblement en una caverna allunyada, oint, dut per la ventada del gran camí, el soroll creixent i terrible de les detonacions i els crits espantosos dels burgesos.
Imaginant-se, efectivament, en llur esglai, que una batuda monstre s’havia organitzat contra ells, havien interromput la innocent partida de cartes al voltant de la gerra de vi i s’havien aixecat, lívids, esguardant llur capità. El vell violinaire semblava a punt de trobar-se malalt. Les seves llargues cames vacil·laven. Agafat per sorpresa, el bon home estava desconcertat. El que oïa superava la seva intel·ligència.
Amb tot, al cap d’alguns minuts de confusió, com fos que el tiroteig continuava, els bons bandolers el veieren, sobtadament, estremir-se i posar-se un dit meditatiu a la punta del nas.
Aixecant la testa:
—Nois —digué— és impossible! No es tracta de nosaltres… hi ha un malentès… és un quid pro quo… Correm, amb les nostres llanternes sordes, per donar socors als pobres ferits… El soroll ve de la carretera.
Arribaren, per tant, amb mil precaucions, apartant l’espessor de les mates, al lloc del sinistre, del qual la lluna il·luminava ara l’horror.
El darrer burgès supervivent, amb la pressa de carregar de nou la seva arma cremant, acabava de fer-se saltar ell mateix el cervell, sense voler-ho, per inadvertència.
Davant d’aquell espectacle formidable, de tots aquells morts que obstruïen la carretera ensagnada, els bandolers, consternats, romangueren sense paraula, embriacs d’estupor, sense poder creure el que veien llurs ulls. Una obscura comprensió de l’esdeveniment començà, des de llavors, a entrar en llurs esperits.
De sobte el cap xiulà i, a un senyal, les llanternes s’acostaren en cercle al voltant del músic.
—Oh bons amics meus! —remugà amb una veu horriblement baixa (i les seves dents petaven d’una por que semblava encara més terrorífica que la primera)—. Oh amics meus!… Recollim, ben de pressa, els diners d’aquests dignes burgesos! I travessem la frontera! I fugim, cames ajudeu-me! I no tornem a posar mai més els peus en aquest país!
I, com que els seus acòlits el consideraven, bocabadats i amb els pensaments en desordre, mostrà amb el dit els cadàvers, afegint, amb un estremiment, aquestes paraules absurdes, però elèctriques!, provinents, segurament, d’una experiència profunda, d’una eternal coneixença de la vitalitat de l’Honor del Tercer Estat:
—DEMOSTRARAN… QUE HEM ESTAT NOSALTRES!