III
Ja tornem a ser a Setmana Santa. La Rosa passa per aquí abans d’anar a ofici, que avui és Divendres Sant.
—Tot bé, Aniol?
—Tot bé, Rosa.
Es mira l’estufa, que no s’hagi acabat el gas que, si no, malament rai, Déu nos en guard, que l’Aniol se’ns glaça. Quina obsessió que tenen.
La deixo fer, però li demano:
—Que han vingut, els Torralba?
—Em penso que sí…
—Ah, molt bé.
I tant que molt bé. Ara vindran tots a saludar-me, els grans i els petits. A veure com està la Mireia petita, i la Mercè i l’Àlvar. I la Sònia i en Jordi. I potser, potser, avui sí que hi haurà la Mireia. I la Mireia filla, segur. Quina mà de Mireies. Sort que la Fineta va tenir dos nois, i els va posar Miquel i Jaume, i no Aniol, que ja em diràs tu que això d’anar repetint noms no és un costum ben poca-solta. I els besnéts tampoc es diuen ni Fina ni Aniol, ni Miquel ni Jaume, gràcies a Déu.
La Mireia, la meva Mireia, tampoc no li havia posat el nom del pare al noi, però sí el de l’avi. En castellà, això sí, Javi. I a la nena li va dir com ella, però per a tot el poble era la Mireia filla. També li parlava castellà.
Van començar de passar els anys molt de pressa, perquè tot d’una els anys sembla que es posin d’acord per posar-se a córrer, sembla que vulguin afanyar-se per arribar qui sap on. Mentre els estàs passant, no te n’adones, és clar, però al cap d’un any i de dos, i de tres, i de deu, dius Reina Santa, que no us atrapo. I no hi ha res a fer.
Ens havíem instal·lat en una mena de tranquil·litat automàtica en què tot anava més o menys segons el previst. La Fineta creixia, en Javi s’estava fent un home i de vegades no pujava a can Torralba o bé pujava quan no hi havia la seva mare. La Mireia filla i la Fineta es tornaven nenes grans i nosaltres envellíem a poc a poc. Els Torralba els vèiem, com sempre, a l’estiu i per Setmana Santa. El senyor Emili, segons tots els indicis, continuava tancat in saecula saeculorum perquè no hi havia res a fer, deien, i, segons assegurava la Mireia quan li demanàvem per ell, fins i tot havien de vigilar perquè feia intents de suïcidi i deia que no podia més de viure. I jo per dintre pensava, doncs que el deixin morir, però llavors em deia que si la Mireia era la seva tutora, segur que ja li estava bé que no se li morís, i així la casa i la fàbrica i tota l’herència no passarien a mans d’en Javi i no tindríem una baralla familiar, que ja se sap que això dels diners, quan se’n tenen, és capaç d’enemistar qualsevol, per més que s’estimin les famílies.
Quan els Torralba eren a la casa, els vèiem més aviat pel carrer. Ens trucaven per si els podíem encendre les estufes de gas una estona abans si era Setmana Santa, i, a l’estiu, per si podíem ventilar perquè, si no, es veu que ho trobaven molt humit. I així ho fèiem. I entràvem al jardí a través del desmai, la Fina sola, o tots dos, o també amb la Fineta, que sempre estava contenta d’anar fins a la casa gran i veure aquell castell de princeses, com en deia ella. I a partir de l’endemà ja no en sabíem res més, dels Torralba, fins que no els trobàvem pel carrer.
La Mireia filla era una nena amb ulleres, molt seriota, que no s’assemblava gens a la nostra Fineta, tan alegre com un gínjol. Ens trobàvem mare i filla pel carrer, llavors s’entretenien a parlar amb nosaltres uns instants, Mireia, anda, saluda a Aniol, a Fina i a Fineta, que son nuestros masoveros, ordenava la Mireia a la seva filla, i la nena deia un hola sec i es quedava palplantada amb les seves ulleres goitant la Fineta, que era la que més l’atreia perquè devia considerar que no s’assemblava gaire a les nenes de la seva classe. Va a una escola privada, ens va comentar la seva mare un dia, és una escola anglesa i li estan ensenyant molt d’anglès, que és l’idioma del futur. Quan deia futur, la Mireia ajuntava molt els llavis, com si anés a fer un petó a algú, i tornaven a sortir-li morros de maduixa. Doncs jo faig francès, saltava la Fineta, que ho havia entès a mitges. La Fina, per darrere, li donava un cop, xxt, calla, que ningú t’ha demanat res. Però era cert el que deia, la Fineta feia francès a Saltamartí i nosaltres n’estàvem orgullosos perquè en aquell temps no hi havia gaire gent que sabés parlar aquesta llengua, i jo pensava immediatament en en Romeguera del fusell, que sí que en sabia, i tant, que en sabia. Potser massa i tot.
Molts anys més tard, la Fineta va enviar els seus fills un parell d’estius a estudiar anglès a ca la seva tieta Cinta, però no sé si la Mireia filla va saber mai que la Fineta, tan de poble, tenia família a Anglaterra i que es podia permetre aquests luxes. La Mireia mare sí que ho sabia, i alguna vegada li havia notat que tenia enveja perquè ella no tenia cap germana a Anglaterra i això per a ella era molt important. Ella tenia parents a Barcelona, però, és clar, no era el mateix, perquè a Barcelona no parlaven anglès. Vés a saber si no havia dut la Mireia filla a una escola anglesa per aconseguir estar a l’altura de la Cinta.
Primer, per a la gent de la Carena, la Cinta no havia estat més que una pobra noia enganyada per un soldat. Però després, quan van saber que havia aconseguit situar-se bé a Londres, la cosa va canviar. Ella vivia en un món avançat i nosaltres en un indret sense cap interès, endarrerit, pobre, on no podies parlar en veu massa alta perquè t’engarjolaven, on a les ciutats es vivia de l’estraperlo i als pobles gairebé també, on costava qui-sap-lo aconseguir un cotxe i on, per postres, teníem una moneda amb un valor minso.
Parlés anglès o no, la Mireia filla era una tibada. O potser és que ho era a la manera anglesa, qui sap. En aquell temps, la seva mare continuava volent-la relacionar amb els estiuejants, i continuava amb totes aquelles festes que organitzava els divendres d’estiu, però la veritat era que, després, a la filla se la veia molt aturada. Els altres nens dels estiuejants tampoc no la volien perquè no li agradava saltar i córrer ni fer excursions ni res. Sempre anava mudada i pendent de la mamà. Era rossa com un fil d’or i tenia els ulls blaus, clavada al cosí Francesc.
La seva mamà, per cert, no havia perdut ni un bri de la seva bellesa. Semblava que cada dia fos més maca i confesso que a mi em tenia astorat. Les de Barcelona tenen temps de cuidar-se, eh, deia la Fina remugant amb una enveja gens dissimulada. Ella sí que s’anava envellint a poc a poc. Va ser quan la Fineta i la Mireia filla tenien deu anys que la van operar. Ja feia temps que, de sobte, s’havia d’asseure o fins perdia el cap de tant de mal que tenia, segons m’explicava ella mateixa. I no parava de perdre sang perquè es veu que tenia tota mena de bonys que feien sang per dintre. I al final, el metge li va dir que l’única manera que li passés el mal era que tot havia d’anar fora, i així va ser. I, quan la van haver operat, la Fina va estar un temps sense poder fer res perquè s’estava recuperant, i va ser quan va començar de llegir. I a partir de llavors, sempre guardava una estona de temps al vespre per llegir. Potser temps enrere m’hauria sabut greu perquè m’hauria quedat sol, però amb la Fineta era una altra cosa. La nena no callava i m’explicava tot, tot el que havia fet durant el dia, i després deia que l’acompanyés a la seva cambra per dir-li bona nit, i allà que li expliqués un conte. I jo, que no llegia, vaig començar d’inventar-me contes. Primer ho feia sobre pastors o sobre pagesos, però després ella em va dir que si no hi havia princeses no li agradaven, i llavors hi vaig haver de fer sortir princeses, i no sé com m’ho feia que sempre hi feia sortir princeses franceses que vivien a Montpeller, i homes dolents que anaven amb un fusell i les raptaven.
I és que les coses que et passen, al final, totes veuen la llum. És com el blat de moro, que, si l’has plantat, sempre acaba traient el cap, o els fajols o les patates, o les mongetes de la Mireia petita. El camp ensenya moltes coses. I ensenya també que els canvis de la vida són com els de la terra. No saps mai si va venir algú abans i hi va plantar una mala herba que, tot d’una, t’apareix i l’has d’eradicar si no vols que et destrueixi tota la collita. O si hi va caure un dia la llavor d’una flor d’aquelles que fan tant de goig, i te n’admires però l’has d’anar a plantar al seu lloc perquè al mig de les mongetes no li toca. Sigui com sigui, si estàs al cas, si regues quan cal, si no mandreges, si estimes el que has sembrat, un dia ho recolliràs.
També és veritat que les desgràcies no vénen mai soles, i, al cap de poc d’haver operat la Fina, va morir la tieta Rita. I, un temps després, la meva sogra. La mort de la tieta Rita ens la va anunciar una companya seva de l’espectacle. Ella havia continuat venint cada Nadal, i l’últim ens deia que ja no estava per orgues, que no tenia ganes de ballar i de cantar, que només volia estar-se al seu pis mirant la televisió, aquella andròmina que acabava de convertir-se una mica en la mestressa dels menjadors, allà on se la podien comprar, com després va ser la reina de totes les cases sense excepció, i avui també ho és de la meva. Ells, els néts i els besnéts, ja no tenen la reina de la casa sinó la de cadascun d’ells, o sigui, la màquina que sempre porten al damunt. És que no s’asseuen ni a mirar la televisió, em diu de vegades la Fineta, exasperada. I a mi em ve per riure, perquè, ai, ves, abans ens queixàvem que la canalla mirava tota l’estona la televisió i, en canvi, no estaven per la conversa amb els grans.
Doncs la tieta Rita va morir i la meva germana i jo érem els únics parents que tenia. La vaig avisar, com l’havia avisat per la mort dels pares. Ella m’ho va agrair i em va dir que potser vindria un dia i m’explicaria tot el que havia passat durant el temps que havia estat fora, sobretot al començament. Després de tants anys de silenci es veu que tenia ganes de xerrar. I va venir i m’ho va explicar tot, ui, Aniol, em deia, és que tu no saps com va anar amb aquell soldat, em va abandonar així que vam ser a Anglaterra, com vaig poder ser tan ingènua. I després va esclatar la guerra europea. Aquí s’havia quedat tallada. És molt lluny, Anglaterra, demanava jo per demanar alguna cosa. Ella em mirava ben bé com la mare quan no sabia com animar el pare després de la guerra, i em deia, molt. Ara he vingut amb avió i això és ràpid, però llavors, amb aquell poca-solta de soldat, vam travessar tot França amb autobusos i vam haver d’agafar un vaixell fins a Anglaterra. Llavors la Cinta es mossegava el llavi per dir, i allà ja en va tenir prou de mi. Ens vam quedar a dormir a casa d’un amic seu i, quan em vaig despertar, ja no hi era. I l’amic, amb gestos, em va dir que havia marxat amb la xicota de tota la vida, que es veu que l’esperava per casar-se al seu poble. Jo no sabia que tenia xicota i no m’ho creia, primer, però no hi va haver res a fer, no sabia on començar-lo a buscar i de seguida em va quedar clar que, efectivament, s’havia oblidat de mi. L’amic no em va voler dir res més, es feia el sord o el cec o vés a saber què, perquè jo era molt clara quan li demanava amb les mans on havia anat el soldat. I, al final, ho vaig entendre molt bé quan ell, també amb les mans, em va dir que havia marxat per no tornar. I llavors què vas fer, vaig demanar jo escandalitzat. La Cinta va somriure en veure’m la cara, primer em vaig desesperar, és clar, i em vaig posar a plorar. L’amic es va entendrir i em va deixar quedar un parell de dies més. Vull dir que no em va fer fora, sort en vaig tenir, d’això, perquè encara feia fred i no sé on hauria anat a dormir. I jo no tenia diners i no sabia ni una paraula d’anglès, pots comptar. Jo cada vegada estava més sorprès, i com t’ho vas fer per sortir-te’n, Cinta. Doncs va ser l’amic del soldat el que em va portar a la fonda d’aquell poble del sud d’Anglaterra, a prop de la costa. Es veu que necessitaven algú que netegés. I allà em vaig quedar, netejant, i m’estava en un tros d’habitació que compartia amb l’altra noia que també netejava. M’hi vaig passar tres anys, primer volia guanyar diners i tornar, però llavors va esclatar la guerra i tot es va complicar. Mira, almenys em vaig oblidar del soldat, me’n vaig oblidar del tot. I vaig aprendre anglès per força. El meu marit el vaig conèixer allà. És escocès, vivia a Londres i havia vingut al poble de la fonda per negocis. Jo llavors ja podia parlar l’anglès bé. Ell s’hi havia d’estar dos dies i se n’hi va estar deu, per mi. Al cap dels deu em va donar la seva adreça de Londres i se’n va anar. La Cinta va envermellir quan va dir, vaig trigar una setmana a marxar. Vaig dir a la mestressa que em donés uns dies de vacances, per si havia de tornar, perquè no volia que em passés com amb el soldat, però no va anar així ni molt menys. I vaig anar a Londres.
Es veia que la Cinta tenia ganes d’explicar-me la seva història ben sencera. Parlava català tan bé com sempre, però semblava que tingués un préssec a la boca, era un català estrany. Vaig suposar que se li barrejava amb l’anglès després de tant de temps. Érem en unes cadires que ens havia preparat la Fina a l’era perquè s’hi estava bé. Ella fumava i feia argolles amb el fum quan el deixava anar. Em vaig fixar que tenia els dits ben grocs. Amb en Percy ens vam entendre de seguida, em va dir fent ganyotes perquè tenia el sol de cara, i ens hem entès fins ara. Quan em va veure a la porta de casa seva… Mare meva, ja va estar tot fet. Aquí, la Cinta, reia obertament. Però després tot d’una canviava de cara, llavors van començar els bombardeigs a Londres. Això va ser terrible, Aniol, terrible, vam estar de sort que no ens bombardegessin aquí, a la nostra guerra. Se li feien arrugues al front quan recordava en veu alta i deia a poc a poc, els refugis, la canalla que tenien por, la gent que ja no tornava perquè havien tocat casa seva, carrers derruïts, tot enfonsat. I, sobretot, aquell pànic, perquè hi va haver un moment en què pensàvem que ens envaïen els alemanys. Els anglesos es van espantar molt i a mi se’m va encomanar perquè deien coses increïbles del que feien els nazis als països que conquerien. Sobretot amb els jueus. Deien que se’ls enduien i que ningú no els tornava a veure. En Percy no és jueu, però en coneixem molts i llavors tenien molta por, molta. Jo em vaig quedar embarassada i vaig parir a casa amb una llevadora, perquè a l’hospital no s’hi podia anar, estava ple de ferits de guerra. Aquí tallava la història i s’estava uns segons callada, com si fes un minut de silenci per tots els morts d’aquella guerra. Després, tornava a fer una pipada al cigarret i em mirava per dir-me, saps, Aniol, jo crec que no em vaig adonar gaire de què passava a la nostra guerra, des d’aquí. Però, la d’allà, la vaig patir, i tant.
La Cinta es va estar uns dies amb nosaltres. L’altra vegada que havia vingut, ho havia fet amb el marit i la canalla, i els havíem vist poc perquè volien fer turisme a Barcelona i només havien pujat un dia a la Carena. Però aquella vegada havia vingut sola i tenia ganes de fer família, ens va dir. El seu Percy aquest cop s’havia quedat a Londres. La meva germana va saludar tot el poble i tothom li demanava pel marit pensant-se que era el soldat que se l’havia endut. Ella no els va pas dir el contrari. A la Fina, la Fineta i a mi, ens va fer bona companyia durant un parell de setmanes. Després, va marxar com havia vingut. Aquesta vegada, però, es va acomiadar amb tots els ets i uts i va convidar la Fineta a passar a Londres tot el temps que volgués.
Al cap d’uns mesos de morir la tieta Rita, va morir, doncs, també, la mare de la Fina. La meva dona es va veure tan afectada que fins i tot va deixar de llegir per una bona temporada, perquè cada vegada que agafava un llibre se li ennuvolaven els ulls i li acabaven rajant les llàgrimes. Jo veia que no es podia concentrar. Va ser de cop, i, tot i les baralles que es tenien, la Fina se l’havia estimat molt. Llavors va ser quan el seu pare es va quedar sol i, després d’un temps molt ensopit, va explicar a la seva filla que li havien fet una oferta de comprar la granja, i ell deia que no perquè la volia deixar a la Fina, i ens va demanar si hi volíem anar en aquell moment. I nosaltres ens ho vam pensar, i jo li vaig dir a la Fina, fem el que tu vulguis. Hi estava bé, a can Torralba, ara que ja havia passat tot, o que almenys jo em pensava que havia passat tot, i ara que la Mireia s’havia convertit en un somni no acomplert de joventut. La feina era constant però no feixuga, no hi havia pas tant tros de camp, que, en canvi, sí que ens permetia de viure amb tranquil·litat. I pensar a marxar de la Carena em trencava el cor. Però al cap i a la fi, la pubilla era la Fina i la casa era seva, o seria seva algun dia. I era una hisenda gran d’aquelles que no és convenient desaprofitar.
Però la Fina em va dir que no tenia cap ganes de marxar de la Carena i de can Torralba i que li feia molta mandra portar una granja. Que preferia tenir temps per llegir. M’ho va dir així mateix. I jo vaig fer, doncs em sembla molt bé. I ella va anar al seu pare i li va dir que ja se la podia vendre, la casa, que valia més tenir els diners. I el pare no s’ho va fer dir dues vegades, i va llogar un pis a la Carena per acabar-hi de passar els dies, perquè va dir que era més saludable que el Clot, on els ossos se’t tornen esponges de tant remullar-te. El vam convidar a venir a viure a casa i ens va dir que no. No volia destorbar, deia. No hi va haver maneres de convence’l. Però almenys d’ençà de llavors fins que va morir al cap d’uns anys, el vam veure pràcticament cada dia, i venia a casa a dinar cada diumenge. La Fineta n’estava molt, d’ell, hi passava moltes estones i vés a saber què s’explicaven, però a mi em fa l’efecte que ho sabien tot l’un de l’altre. I de vegades pensava, ai, quina pena que no hagi pogut estar-se amb els altres avis. A la meva mare li hauria agradat molt poder passar estones amb la seva néta.
Però les coses eren com eren, les coses són com són, i un bon dia vam rebre la visita sorpresa de la Mireia, que ja no venia mai a casa i que, a més, estava mig barallada amb els seus pares, de tal manera que només els seus fills anaven a passar estones amb els avis, això també ho havia explicat la mare de la Mireia a la Fina en un rampell de sinceritat, un dels dies que es van trobar al safareig. Perquè al safareig es feia safareig. De vegades amb en Pepet dèiem que ens agradaria ser dones per poder anar-hi i així saber tot el que passava al poble i a la comarca. Però ja no hi havia ni l’excusa de la presó per acostar-nos-hi. Ja no podíem anar a veure ningú que estigués tancat i ni tan sols s’hi guardaven eines. La porta estava tancada i barrada. Llavors ens posàvem a riure tots dos perquè la veritat era que ens hauria molestat molt que algú ens digués que o ell o jo teníem alguna cosa d’esgarriats, que és com en dèiem en aquell temps dels que eren marietes, o homosexuals, com en diuen ara.
La mare de la Mireia havia explicat a la Fina que la Mireia no volia saber res de les seves arrels a la Carena. I doncs, com és que hi ve i hi té la casa, va demanar la meva dona, disposada a saber-ho tot sobre el tema. La mare de la Mireia li va explicar que la casa era del senyor Emili però que, com que estava incapacitat, ella n’era la tutora i en podia fer el que li semblés. Que el dia que es morís el senyor Emili, la casa passaria a ser d’en Javi, però fins aleshores la mestressa era la Mireia. I que no era que no li agradés venir a la Carena, al contrari, que li agradava venir però per mostrar-se com a estiuejant, per ensenyar que ella ja no era del poble, perquè això havia estat molt important per a ella, des que era petita. La vaig fer anar a passar temporades a Barcelona amb els meus cosins, va explicar a la Fina, i jo em pensava que li aniria bé, i ja veus, Fina, com s’ha tornat la meva filla, si no la reconec, si no vol saber res de nosaltres, si només vol que tota la Carena estigui als seus peus perquè ella és de Barcelona, o això és el que diu. I fa aquelles festes amb estiuejants, i allà a dintre fa i desfà amb alguns senyors estiuejants, que a mi m’han arribat veus, i ja em diràs tu quin exemple pot ser això per a la seva filla. En Javi, ja ho veus, no puja mai, ja n’està tip. Hi parlo per telèfon tot sovint, m’estima molt. La Mireia filla és més tibada, això sí, però treu molt bones notes. Excel·lents, treu. I en Javi ja és a la universitat i estudia els animals, no sé com es diu això que fa. La dona va callar un moment per acabar dient tot mirant molt fixament la Fina, el súmmum és que els hagi parlat castellà als nens. I, per la cara que va fer, deia la Fina que ja es veia que allò la molestava de veritat.
La mare de la Mireia havia fet amb la Fina una bona desfogada, que després ella em va reproduir fil per randa. La veritat és que el que em va dir em va resultar interessant de debò, perquè vaig entendre el perquè de moltes coses, com allò de ser la mestressa de tot perquè feia de tutora de l’amo. I, quan la Fina va dir-me que feia i desfeia amb senyors estiuejants, és cert que vaig notar una petita punxada a l’altura del pit, però va ser un no res, com una rascadeta. Perquè si llavors ja no estava curat d’espants era per fer-m’ho mirar.
La veritat era que la Mireia continuava essent maca, molt maca. Ho vaig constatar un cop més quan ens va aparèixer aquell matí de juliol per demanar-me, amb una veueta com d’angelet baixat del cel, si li podia plantar un roser. Ara, vaig demanar, si ja no queden roses, vaig dir-li. Això és igual, les roses ja sortiran quan hagin de sortir, va fer ella. És que l’he vist a terra plaça, a Serd, i m’ha agradat, he pensat que quedaria bonic al jardí. Em va demanar que l’acompanyés i tots dos vam creuar la porta de fusta sense tocar la campaneta, i després el desmai, la frontera entre els de dins i els de fora, com en deia la Fina. El que no quedava clar era qui eren els de dins i qui els de fora. Però bé, era evident que hi havia una frontera. I, a fe de Déu que mentre la seguia vaig sentir un sotrac per dintre, com si el cor hagués decidit tirar amunt i se m’encengués un foc que m’escalfava la sang tot d’una. Cago’n l’os pedrer, com es movia, com remenava el cul. Prou, Aniol, em vaig dir a mi mateix amb la ferma intenció d’aturar-me per sempre tots aquells pensaments. Prou.
Al jardí hi feia fresca, es notava de seguida. S’hi està bé, aquí, vaig dir per trencar el glaç. Sí, sembla El Corte Inglés, va fer ella girant-se amb un somriure. El Corte Inglés formava part d’un paquet de novetats que havien de canviar-nos la vida a tots i molt especialment a les dones, perquè la Fina, entre altres novetats, va tenir una rentadora a casa i es va acabar el safareig. En tots els sentits.
Mira, Aniol, va fer la Mireia, el voldria aquí. Em va assenyalar un racó al costat del mur. D’acord, vaig fer jo, doncs ja el plantaré. Quan la Mireia no hi era, li retocava una mica el jardí, li arrencava les herbes i li esporgava els teis. No sóc jardiner però això ho havia fet sempre, ella m’ho havia demanat. Mira, doncs, que hi entrava, en aquell jardí, però cada vegada que ho feia em venien esgarrifances. El trobava fosc. A l’hivern, no, perquè els pollancres i el desmai perdien les fulles. Llavors el sol entrava a carretades allà a dintre. Però així que començaven de sortir les fulles i fins a ben entrada la tardor, allò era per ensopir qualsevol. És clar que ni els Torralba ni els seus convidats s’hi ensopien, això era evident. A més, hi havia la fonteta, que sempre rajava i que feia com una dringadissa musical que acompanyava el cant de tota mena d’ocells, perquè, és clar, als ocells sí que els agradava aquell lloc tan fresc. Fins i tot s’hi podia sentir un cucut quan arribava el bon temps. I hi havia diversos nius d’orenetes. Vols que et retalli el lligabosc, Mireia, vaig demanar-li aprofitant l’avinentesa. Vaig assenyalar-li les parets de la casa, goita, se t’hi està enfilant molt, et farà les parets humides. Ella va reflexionar un moment. Al final es va girar i em va dir, sí, tens raó, però ara no, a l’hivern. Queda prou bonic, oi, a les visites els agrada molt.
M’ho vaig mirar amb uns altres ulls, potser sí que era bonic perquè la casa era una casa verda. Però, és clar, acabaria tot ben humit, més del que ja ho era per tenir la porta i les finestres donant al Grèvol, al nord. Perquè sigui calenta una casa ha de mirar al Montseny o a la Plana, va explicar el paleta davant meu al senyor Xavier en el seu dia. Però ell es veu que no volia una casa calenta, sinó una casa que s’assemblés a les de Barcelona que tenien un jardí modernista. Doncs com vostè vulgui, li va respondre l’home. I així es va fer. I per això a l’hivern fins i tot la Fina quan hi feinejava a dins tenia fred. Allò era terrible. Va ser la Sònia la que ho va canviar tot i va fer obrir finestrals mirant al sud. Si no, aquí no ens hi podrem estar a l’hivern, va explicar al paleta d’una altra època molt més pròxima. Estic amb vostè, va fer ell. I s’hi van posar, i van obrir els finestrals cap a l’altra banda. I també van fer el tros d’hort i la piscina, i van tirar el mur a terra. Amb la Sònia, can Torralba va convertir-se en una casa alegre.
Amb la Mireia, per molt maca que ella fos, can Torralba no tenia res d’alegre. Doncs quan et vagi bé, Aniol, plantes el roser. Mira, ho veus, el tinc allà, en un test. Molt bé, vaig fer. Ella llavors em va demanar, quan vindràs a fer-ho. Jo vaig gratar-me el cap, dilluns, si vols, que demà és dissabte i volíem sortir a passejar amb la Fina. D’acord, va fer ella. Va somriure’m i jo em vaig sentir feliç respirant aquell perfum intens que desprenia mentre em deixava hipnotitzar pel clinc clinc de l’aigua que rajava de la font. Bé, doncs, adéu, va fer la Mireia bruscament com dient que ja podia tornar a casa. Adéu, adéu, vaig respondre despertant-me bruscament i anant cap al desmai. Quan vaig passar per davant de la porta d’entrada, la Mireia filla, que feia deures a la taula de fora, em va saludar amb una mà. Va fer exactament el mateix gest que havia fet el seu pare dotze o tretze anys abans.
Em començava d’empipar amb mi mateix per aquell embadocament meu cada vegada que veia la Mireia. Això pensava mentre travessava el tros per tornar cap a casa. I també ho pensava quan vaig veure la Fina llegint mentre la nostra nova rentadora de roba feia de les seves allà al costat amb una fressa que hauria espantat les feres. La Fina. Podia haver triat cap dona millor? La Mireia? Sí, sí, deia una veu dins el meu cap. I no, no, deia una altra veu, la Mireia m’hauria portat molts maldecaps.
Sento la porta. Són en Jordi, la Sònia i els nens. Sempre passen a veure’m tots quan arriben. La Mireia petita em fa un petó, primer. I després, la Mercè, i després, l’Àlvar em dóna la mà. Ja és gran, com ha crescut. Em poso a riure. Ja sé que són ordres dels seus pares, això dels petons i la mà, però em fa il·lusió, ves.
—Ja hi som tots! —diu en Jordi donant-me la mà, també.
Intento aixecar-me però em diuen que no cal. La Sònia també em fa dos petons. La Mireia petita llavors demana:
—Aniol, puc anar a mirar si hi ha mongetes?
Quina obsessió que té aquesta criatura amb les mongetes…
—Ara no en trobaràs pas! Això a l’estiu…
Ella sembla decebuda. Però al cap de poc, diu:
—Però puc anar-ho a mirar? Si us plau!
Em poso a riure:
—És clar que hi pots anar… si els teus pares et deixen anar-hi.
Els seus pares els tenen prohibit d’anar a remenar l’hort sense el meu permís. Diuen que és meu, tot i que jo no hi planto res, ja. Ho fan ells, la canalla. Fins fa un parell d’anys sí que ho feia jo. Ara em fa mandra. I, com que em fa mandra, no ho faig.
—Va tot bé? —demana la Sònia.
—Pots comptar, anem fent… —responc jo.
Què li he de dir. Per a ells sí que té molta importància que siguin aquí perquè vol dir que tenen festa, vol dir que canvien la seva rutina. Però per a mi sempre és tot igual. Abans, aquests que venien de vacances ho feien per Rams. Ara, cada vegada s’escurça més, això. Tan bonic que era veure els estiuejants amunt i avall tota la setmana… I ara, res. Res de res. Ara hem d’esperar Divendres Sant per veure algú. Si Nostro Senyor aixequés el cap diria que ens hem tornat tots uns descreguts. Abans encara es feia festa el Dijous Sant… i per Corpus i tot.
Abans. El roser, i el clinc clinc de l’aigua, aquell dringar constant que en Jordi em va explicar que posaven els moros als jardins perquè no se sentís què estaven dient, i ningú els sabés els secrets. Goita tu, que espavilats, els moros. Ho veus, Aniol, em deia en Jordi, si tu ets aquí i jo me’n vaig al costat de l’aigua a xerrar amb la Mireia petita, no ens sentiràs. I se n’anava i xerraven i em deia que tanqués els ulls, i realment jo no sentia res, res de res, només en algun moment un murmuri, però res que es pogués entendre. Deixa’ls anar, els moros. Se les van pensar totes.
Però aquella nit de juliol, la nit del dia del roser, no va parlar ningú, només nosaltres, que no teníem font i estany. La nena havia sortit a fora perquè perseguia un gripau, quan, de sobte, va entrar corrents i va dir, ve un home. La Fina i jo vam deixar el que fèiem i vam sortir a fora. Ja era ben fosc i, davant del desmai, vam veure la silueta d’un home que caminava cap a nosaltres i duia un ganivet a la mà. Primer no en fèiem cabal, però quan va ser més a prop, la Fina va cridar, a casa, tanquem-nos a casa! La Fineta va fer un xiscle, i jo em vaig haver de contenir per no fer-lo també. Un cop a dintre, vam tancar la casa amb pany i clau, tot, els porticons també, i ens vam quedar al mig de la cuina amatents a qualsevol fressa, tots tres tremolant com fulles. A mi em semblava que el cor em sortia d’allà on era i se n’anava qui sap on, de tal manera que tothom el podia veure i sentir, de tan de pressa que anava. La Fina es va senyar. I la Fineta ens va mirar ara a l’un, ara a l’altre, perquè ens veia als ulls alguna cosa que no anava com havia d’anar. Què passa, va demanar amb un fil de veu, perquè tots tres parlàvem en veu baixa. Res, res, només que un home amb un ganivet no fa gràcia, va respondre la Fina.
Les nostres tremolors no es van acabar fins al cap d’una estona, quan ens vam adonar que no passava res, que només cantaven els grills i volava algun ratpenat. Ens vam ficar al llit silenciosos, tots tres en el mateix perquè no volíem deixar la Fineta sola. Ella es va adormir al cap d’una estona. Nosaltres dos no vam dormir gens. Perquè aquella mena de fantasma que s’acostava amb un ganivet, si no era el senyor Emili, era ben igual que ell.