Pròleg
CARLES PUIGDEMONT
130è president de la Generalitat de Catalunya
Els temps (ens) canvien
Recuperar un llibre editat fa més de vint anys només té sentit si se’n fa una actualització que li retorni l’interès i que sàpiga situar-lo sota la llum d’avui que en permeti una mirada de present i no de passat. Per això, quan vaig saber que en Carles Ribera estava treballant en la revisió del Cata… què? amb aquesta voluntat, em vaig alegrar molt. Estava en bones mans i sabia que en sortiria una versió posada al dia, que completaria un període en què s’han produït avenços i situacions inimaginables quan vaig entregar l’original a l’editorial a finals de 1993. Un període que ja és indispensable per entendre la història d’aquest país, en el qual Catalunya s’ha revelat com un actor molt rellevant de la informació internacional, d’una manera sostinguda i intensa com mai abans no s’havia donat. És un període, alhora, en què s’ha produït la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació, que han globalitzat el coneixement de realitats fins en aquell moment difícils de projectar al món, i que han canviat radicalment la manera d’entendre la mateixa comunicació. Diaris que eren referència fa dues dècades avui han desaparegut o han quedat diluïts en un magma de noves capçaleres electròniques i nous canals de distribució de continguts, i l’ofici de periodista s’ha revisat de dalt a baix. La principal font d’ingressos continua essent la publicitat, però el pastís s’ha de repartir amb nous canals i nous operadors, no necessàriament liderats per periodistes o amb vocació informativa, i la premsa en paper ha anat perdent vendes als quioscos i intenta aturar la davallada ineluctable del nombre de subscriptors mentre veu amb preocupació l’envelliment progressiu dels qui encara la renoven cada any. La seva caiguda d’influència és prou evident perquè les estratègies de colonització de l’imaginari social passen ara més per la «xarxalització»[1] que no pas per la difusió editorial.
Avui el contrast entre l’època en què vaig recollir la informació per a la primera edició del llibre i la d’avui és massa intens com per intentar traçar una mera continuació del treball allà on jo el vaig deixar. És impossible; de fet, avui l’estudi del mateix període donaria resultats molt diferents perquè m’haurien estat accessibles dades i continguts que aleshores era impossible de trobar. Ho vaig notar quan durant uns anys vaig publicar una columna setmanal a la revista Presència titulada justament «Cata… què?», en la qual anava actualitzant el que anava apareixent a la premsa estrangera gràcies, ara ja sí, a l’incipient i totpoderós algoritme revolucionari del cercador Google. En una setmana trobava molts més continguts que en mesos de recerca per hemeroteques polsoses i desendreçades.
Buscar entre diaris antics era molt difícil. Jo havia anat acumulant retalls apareguts en diaris estrangers, devorava les rúbriques de revistes de premsa que apareixien en diaris d’altres països, gràcies a les quals podia detectar en una publicació ignota un fil que, si l’estirava, potser m’aportaria noves referències. D’aquí les referències que faig a un parell de frases de J. V. Foix a l’inici del llibre. D’aquella acumulació ordenada de retalls en va sortir, al cap dels anys, una caixa cada dia més voluminosa que, amb la febrada olímpica, es va omplir definitivament. Un dia vaig pensar que, si era capaç de trobar una mínima informació sobre alguns períodes de la història recent, en podria fer un reportatge llarg que es podria presentar en forma de llibre. Al final, emprenyant uns i altres i ficant el nas en carpetes plenes de retalls que gairebé ningú no havia consultat mai en alguns arxius del país, en va sortir el reportatge llarg que estava buscant.
Una desgràcia domèstica ocorreguda fa pocs anys va provocar la inundació de la nostra casa i l’espai on jo guardava els llibres que no em cabien a la llibreria, i molts documents personals que m’havien acompanyat al llarg de la meva vida (obres de teatre escrites en la meva adolescència, fotografies, documentació diversa antiga i recent) van desaparèixer en forma de pasta de paper. Per desgràcia, la voluminosa caixa amb totes les còpies dels originals que vaig consultar també va quedar destruïda i la vaig haver de llençar, amb tota la resta.
Avui sóc un devorador d’hemeroteques digitals. És una de les poques aficions que em reconec. Tant li fa si és per trobar una dada a consciència com per, simplement, capbussar-me a l’atzar a la recerca de les sorpreses que proporciona la història inèdita i inexplorada dels afers i dels personatges intranscendents. Però això ja seria matèria per a un altre llibre. El que compta, per a mi, és que mantinc una gimnàstica que fa dècades que practico i que confio, malgrat els canvis sobtats amb què et sorprèn la vida, continuar practicant en el futur.
CARLES
PUIGDEMONT
130è president de la Generalitat de Catalunya
Girona, febrer de 2016