Introducció

CARLES PUIGDEMONT

«Les limitacions a la projecció exterior del nostre país és un fet que palesa la manca de sobirania política».

Del manifest «Sí a la sobirania política de Catalunya».

«Sempre que parlo amb un català em diu el mateix». Jean-Luc, un jove francès, llicenciat en econòmiques, acabava d’escoltar la meva contesta a la pregunta de si jo era espanyol, i va fer un gest com si es tornés a topar amb la cançó de l’enfadós. Érem en una festa, a la qual assistia gent de diversa procedència, i m’havia sentit conversar amb unes companyes de les Illes Canàries, de manera que la pregunta era justificada. La resposta que vaig donar, positiva i negativa alhora —el meu passaport diu inevitablement que no sóc res més que espanyol, però la meva nació és Catalunya—, no el va sorprendre i ens vam posar a parlar, naturalment, d’Europa. De com es podia aspirar a la independència i ser al mateix temps partidari de la Unió Europea. «Sempre que parlo amb un estranger em fa la mateixa pregunta», li vaig contestar, i es va posar a riure.

L’anècdota serveix per il·lustrar allò que m’ha mogut a recollir, tant com m’ha estat possible, que probablement no sigui molt, la informació apareguda a la premsa escrita de l’estranger que tractés de Catalunya, en qualsevol dels seus aspectes. És a dir, la debilitat que tenim els catalans per procurar-nos una imatge exterior pròpia, la coqueteria de presentar-nos més com ens agradaria ser que no pas com som, per sort o per desgràcia, l’afany divertit de competir amb l’adversari en la conquesta de l’espai propagandístic. En definitiva, l’esquizofrènia permanent a què ens aboquen els prefixos «bi» i «co» que ens han enganxat a la nostra existència (bilingüisme, binacionalitat, cooficialitat), i que ens fa comportar de vegades d’una manera curiosa. Tan curiosa com ho pot ser, per exemple, el següent fet protagonitzat per un diputat del PSC durant unes vacances a l’estranger: quan va estar segur que ningú no el mirava, que no hi hauria fotògrafs que el comprometrien i que el gest que anava a fer passaria desapercebut, va enarborar la bandera independentista al vaixell amb el qual feia una travessa per les Landes.

Sobre aquesta actitud tan nostrada, que no coneix ni edat ni filiació política, Josep Vallverdú va escriure a la revista Presència dels dies 21-27 de juny de 1992 un article, titulat «L’altre passaport», en què entre altres coses deia: «Estem acostumats [quan viatgem a l’estranger] a aclarir que venim de l’Estat espanyol, i que som catalans. És una explicació que molts súbdits de la pell de brau, si són catalans, fan. Sentim la lògica necessitat de fer, almenys, una distinció, com si encara que no ens ho haguessin explicat, sabéssim que és molt i molt difícil que siguem reconeguts de manera diferenciada quan el nostre passaport oficial res no en diu». Els qui hagin viatjat amb un mínim de consciència nacional a la maleta sabran que el que diu Vallverdú és cert, i que també és cert que aquesta diplomàcia civil i anònima, aquesta tossuderia que ens fa ensenyar carnets i passaports de nacionalitat catalana a les recepcions dels hotels on ens inscrivim, compta amb força practicants. Hi ha una raó evident que explica aquesta actitud: ningú no confia que a l’estranger tinguin clar qui som i com som. Perquè no som amos del nostre propi dret a la imatge, o com a mínim no pas de gestionar-lo com més ens plagui sense haver de donar explicacions a ningú més que a nosaltres mateixos.

Però tot i aquesta sana obsessió que patim, és sorprenent comprovar com les informacions aparegudes a la premsa estrangera, sobretot en els episodis clau de la història moderna de Catalunya, rarament són objecte de l’interès dels historiadors. En poques ocasions es recorre a publicacions estrangeres per il·lustrar l’efecte d’una determinada acció, la visió que tenia el món lliure de fets que es produïen aquí en temps de privacions, l’abast que es podia donar a la resistència antifranquista i les reivindicacions nacionals. I més sorprèn si tenim en compte que és sobre aquesta projecció a l’exterior que els polítics, d’un costat i de l’altre, aboquen els seus esforços. Recordem, sinó, l’escàndol suscitat per la campanya publicitària de la Generalitat a la premsa internacional en què se situava Barcelona com a capital de Catalunya. O l’estreta vigilància a què els secretaris d’ambaixada sotmeten els presidents de les comunitats històriques que es desplacen a l’estranger, i com una presumpta infidelitat al pacte constitucional és esbombada oportunament pels canals habituals. Fins i tot hi ha periodistes de diaris espanyols que quan es desplacen en viatges del president Pujol segueixen molt més de prop els moviments protocol·laris i el tractament polític que li dispensen, que no pas el resultat del viatge en qüestió. I, naturalment, al revés: l’anomenada diplomàcia paral·lela del govern català té molt més d’interès a destacar algun dels seus èxits en el terreny protocol·lari que no en un altre àmbit.

Els fets demostren com n’és d’important, això que anomenem projecció exterior. Posem per cas: ¿hauria estat el mateix, per a Eslovènia, o hauria estat tan ràpid el seu reconeixement per la comunitat internacional, si el prestigiós diari anglès The Independent no hagués publicat un ampli dossier favorable, mesos abans de la declaració de sobirania? ¿I si Milan Kundera no hagués enviat una carta a Le Monde reclamant el suport de la intel·lectualitat europea envers aquesta causa? Segur que no.

Hi ha, però, dos moments de la història de Catalunya en què allò publicat pels mitjans de comunicació estrangers és (i serà) tingut en compte molt més de l’habitual: les declaracions de l’abat Escarré al corresponsal de Le Monde a Madrid, publicades el 14 de novembre de 1963, i els Jocs Olímpics de Barcelona. En el primer cas, com veurem, l’entrevista provoca un ampli ressò del problema nacional català i de la repressió franquista, que té les seves conseqüències polítiques, a part de comportar l’exili de l’abat de Montserrat. En el segon cas, no costa gaire de demostrar que si es va actuar d’una manera o altra va ser per crear determinada impressió a l’exterior, i que es va lliurar una batalla considerable en aquest sentit. Tot plegat, perquè ningú no dubta de la importància que té una doble pàgina al Time, un article al Financial Times o un dossier a la revista internacional GEO.

Quina és, aleshores, la imatge exterior que tenim? O quina és la que projectem? Aquest és un treball periodístic i, per tant, no respon directament a la pregunta. D’una banda, perquè hauria requerit una investigació científica, organitzada amb mètode acadèmic i consultant altres fonts d’informació que aquí no s’han consultat (seria interessant conèixer, per exemple, què diuen les enciclopèdies i llibres d’història publicats a l’estranger, les guies turístiques, les oficines d’informació espanyoles que hi ha al món). D’altra banda, la resposta té poca importància quan tot just ens trobem en l’intent de crear imatge exterior i no hi ha gaire res de consolidat. O quan el poc que hi ha és contradictori i confús.

El que sí que té sentit, en canvi, és veure com ha anat evolucionant aquesta imatge al llarg dels temps i quins han estat els factors i moments més decisius en la projecció internacional del nostre país, per entreveure cap a on ens dirigim, cosa de la qual em fa l’efecte que la premsa n’és el millor testimoniatge.

Cap a on ens dirigim, doncs? La temptació és pensar que no podem anar gaire enlloc més que a una dilució de la nostra personalitat. O, en el millor dels casos, a l’indòmit folklorisme i aspirar, com a màxim, que la nostra particularitat es converteixi en reclam turístic, en matèria de prospecte de tour operador, com passa amb els barrets i les cançonetes dels tirolesos o les coves on viuen els berbers de Tunísia, alegrement qualificades de «troglodites» per tots els guies turístics.

Vicent Partal va publicar el dia 11 de març de 1992 una crònica a El Punt titulada «Catawhat?» en la qual elaborava un retrat del que es desprèn de la nostra presència a la premsa de l’exterior, que semblaria que reforçaria aquesta impressió. Deia Partal: «Mai no ens posarem d’acord sobre els articles que ens dediquen. A uns ens sabrà a poc i a d’altres, massa. I el cas és que, en general, tots són molt iguals i repeteixen un missatge: Catalunya és una petita regió espanyola del nord-est, ferotge en la conservació de les seves tradicions i els seus costums, i moderna. I amb la mà al cor voleu dir que no és això? (He dit “és”. No he dit “serà” o “voldríem que fos”)».

Això és indiscutible. Però em penso que hi ha elements que permeten corregir una mica aquesta sensació. Utilitzant justament una reflexió del mateix Partal, que al final no va escriure, ens en podem fer a la idea. Quan es va acabar la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, va afirmar, d’una banda com a constatació d’una certa derrota i de l’altra com a mal menor: «Els catalans ja som escocesos».

Què significava exactament? A un whisky escocès, ningú mai no li demanarà si és britànic. Si un turista us diu que és escocès, tindrem cap dubte d’on és el seu país, de quina és la seva nacionalitat? No, és clar. Sempre que, naturalment, disposem d’unes mínimes nocions de geografia o, en el seu defecte, gaudim d’una certa afició pel futbol o el rugbi. Davant de quelcom que sigui escocès no ens caldrà cap explicació suplementària per situar-ho, implícitament, en el seu marc estatal actual, que és el del Regne Unit, i, per tant, el podem eludir sense problemes.

A això és al que es referia l’expressió citada. Que els catalans podem aspirar a evitar la inefable identificació de la nacionalitat que ens fan portar al passaport —espanyola o francesa— i a poder anar pel món sense haver de fer les explicacions a què al·ludia Vallverdú i que molts acostumem a donar quan algú ens interroga amb aquella angelical pregunta: «Cata… what?».

Seria aquesta una situació còmoda, suficient? Que cadascú cregui el que vulgui i faci el que consideri més convenient. Però és el model de projecció exterior a què em sembla que ens acostem més, i del qual encara estem molt lluny malgrat alguns avenços notables. En aquest treball hi ha alguns exemples d’això. I que ens vegin d’una manera o altra no depèn tant del periodista i del mitjà de comunicació sinó de la gent —polítics i societat en general— del país. I, de vegades, mirar-nos al mirall ens produeix un efecte extrany. Quan no som com voldríem ser, la nostra pròpia imatge ens pot crear rebuig o frustració. Però, i és el que confio, també es pot donar el cas que ens faci conèixer-nos millor i ens estimuli a perseguir la manera de ser més presentables davant del mirall.

CARLES PUIGDEMONT
Girona, 1994