La regionalització
Poques setmanes després, el 26 de gener de 1983, el diari britànic The Times insereix en la seva edició un dossier sobre Catalunya en què tracta tant de la qüestió econòmica com de la nacional. Però és a partir d’aquest període que comença el que podríem anomenar la «regionalització» de Catalunya. És a dir, la projecció del país fonamentalment des de les vessants econòmica i comercial, i en la qual la qüestió nacional passa a un discretíssim segon terme, almenys fins que la premsa estrangera es mostra interessada a conèixer (més o menys a partir de 1987) de quina manera és el país que acolliria els Jocs del 92.
El dossier té diverses parts. La peça central és un retrat de la situació política i social del moment, poc temps després de la victòria del PSOE a les generals del 28 d’octubre del 82. «Res no és igual —comença el reportatge— en la política catalana des que el Partit Socialista va guanyar les eleccions generals […] Els resultats van ser una desagradable sorpresa per als polítics nacionalistes catalans», i tot seguit explica com el PSC va obtenir un milió i mig de vots mentre que CiU no arribava als vuit-cents cinquanta mil. També es fa ressò que els socialistes van obtenir un bon resultat en totes les províncies catalanes, i que en canvi Convergència només va obtenir un bon resultat a Girona, «capital d’una regió fonamentalment rural i muntanyosa, i històricament el bastió del sentiment català».
En una altra part, ofereix un retrat de «sis prominents catalans», que són el guitarrista Lopátegui —nascut a València—, l’antic diputat d’ERC al Parlament català de la República i col·laborador dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, Francesc Viadiu, el cardenal Narcís Jubany, l’aleshores secretari d’Estat per a l’Esport, Romà Cuyàs, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona d’aleshores, Josep Maria Figueras i, finalment, Lluís Foix, de La Vanguardia. Complementen el dossier un reportatge sobre Banca Catalana, la cultura, el vi i la llengua catalana. Un anunci de la Generalitat informava de «35 bones raons per anar a conèixer Catalunya». Les raons que pesaven més eren de tipus infraestructural, econòmic i industrial.
La projecció del país com a «regió» desenvolupada, atractiva per als inversors estrangers, que sabia combinar la seva particularitat amb una pertinença a Espanya, fou constant en aquella època a partir, sobretot, dels viatges de Jordi Pujol a l’estranger. La intensa activitat del president de la Generalitat fora de les nostres fronteres va provocar una evident difusió de Catalunya, fonamentalment en tant que regió moderna i desenvolupada. No van faltar, per descomptat, declaracions polítiques de Pujol insistint que Catalunya era «una nació», però els viatges tenien, en la majoria de casos, un exclusiu caràcter de promoció comercial.
Gràcies a aquella activitat de promoció, trobem referències de Catalunya arreu del món: des de l’Argentina —on es produeix una curiosa expectació davant l’arribada del «president de Catalunya»—, fins a Califòrnia, on en parlen des de Los Angeles Times al diari escrit en espanyol La Opinión de Los Angeles.
Aquesta tendència es trencarà a partir de finals del 86 i principis del 87, quan Barcelona és nomenada seu dels Jocs Olímpics del 92. S’acabarà la veda, i els mitjans de comunicació internacionals tornaran a parlar, com veurem, del fet català.