L’europeïtat indiscutible
En general, tots els reportatges que la premsa estrangera dedica a Catalunya en aquells anys immediatament després de la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 92 persegueixen presentar als seus lectors com és la ciutat i el país en qüestió. I una de les característiques que es destaca arreu és l’europeïtat dels catalans, fins i tot contrastada amb el tradicional aïllacionisme espanyol. És el que constata la revista Swiss Review of World Affairs en una de les seves edicions de 1988. «Mirat des d’Espanya, Europa comença a Catalunya», sentencia un llarg article titulat «Catalunya, el pont d’Espanya cap a Europa». Segons aquesta revista, escrita en anglès, «la reticència dels espanyols envers Europa no és compartida pels catalans. Ells emfasitzen amb orgull que ja eren europeus abans que fossin espanyols». L’article té, a partir d’aquí —quan comença a explicar que Catalunya formava part de l’Imperi carolingi—, un eminent contingut històric. És, de fet, una lliçó d’història, força ben explicada i resumida, que serveix per situar el lector en els fets més importants ocorreguts al llarg dels mil anys d’existència com a país.
També toca la vessant europea de Catalunya la revista francesa L’Express, que el 4 de novembre de 1988 publica una entrevista a Jordi Pujol i unes referències a la Barcelona olímpica.
La revista trimestral Leaders, en el seu número dels mesos de gener, febrer i març de 1989, publica un article escrit pel president de la Generalitat titulat «Una nació 1.000 anys jove». El febrer del 89, la revista Vie Publique escriu sobre Pujol, qui defineix com a «Rei de Catalunya». El mateix febrer és la revista anglesa Eurobusiness que dedica un dossier a Catalunya, sota el títol «Més que un joc» i un subtítol que diu: «De les disset regions d’Espanya, Catalunya s’endevina com la que pot fer el millor paper en el mercat únic europeu de 1992. La seva capital, Barcelona, es desborda amb l’excitació de la pre-olimpíada. Però, malgrat tot, això no farà que els catalans s’enganyin sobre els problemes més mundans que han d’afrontar».
La revista aporta al lector, generalment vinculat al món dels negocis i les inversions, les dades que necessita per saber com rutlla l’economia catalana. Només de començar, cita unes declaracions de Jordi Pujol segons les quals «Catalunya és una regió pobra entre les riques d’Europa, però és una regió rica entre les pobres d’Espanya». Segons l’articulista, Pujol prefereix el paper «d’una regió pobra d’Europa».
«A Espanya, Catalunya té un poder econòmic decisiu», afegeix el reportatge, que dóna les xifres de la producció industrial i les dels principals sectors econòmics del país. Parla també de les obres olímpiques i en destaca el retard amb què anaven en aquella època.
«L’organització dels Jocs no deixa de tenir els seus alts i baixos. Durant una visita per examinar l’evolució dels preparatius dels Jocs, Gunnar Ericsson, dirigent suec del Comitè Internacional Olímpic, va deixar clar que no creia pas que l’administració pública de Catalunya fos tan eficient com caldria. Va dir que se li posaven els nervis de punta quan veia tots els problemes que encara hi havia per resoldre».
«A més —continua el reportatge— hi ha desacords entre Madrid i Catalunya sobre la llengua. Amb el retorn a la democràcia, el 1977, i la restauració d’un cert grau d’autonomia a les regions històriques, hi ha hagut un ressorgiment de les llengües regionals d’Espanya, inclòs el català (els orígens del qual provenen de la francesa llengua d’oc). […] En temps de Franco el català va ser prohibit fins i tot en els epitafis […] És políticament inconcebible per als Jocs que no hi hagi quatre llengües oficials: anglès, francès, espanyol i català. Per al senyor Pujol, orgullós president de Catalunya i pare de set fills, això no és suficient».
El dossier acaba donant dades sobre les inversions estrangeres a Catalunya i explicant com els viatges del president Pujol han tingut els seus efectes en aquest terreny.
Continuant en aquesta mateixa línia d’assenyalar l’europeïtat de Catalunya, l’International Herald Tribune publica en la seva edició del 30 de maig del 89 un ampli dossier titulat «Catalunya: mirant cap a Europa». A més de donar les mateixes dades que publicava Eurobusiness en matèria econòmica, i d’insistir unes quantes vegades que Catalunya «és la més desenvolupada i variada regió d’Espanya», el Herald tracta d’explicar la personalitat pròpia del país. «Catalunya té l’aspecte d’un altre país. Tenen la seva pròpia llengua i el seu govern autònom. Les dues cadenes de TV catalanes, dirigides per la conservadora Generalitat quasi com a arma de propaganda, sempre es refereixen a Espanya com “l’Estat espanyol”, mai com a “país”, per tal de diferenciar Catalunya i subtilment insinuar que és, també, un país».
L’article al·ludeix a la rivalitat entre Madrid i Barcelona, exemplificant-ho naturalment amb el símil futbolístic. «Els partits que enfronten el Barcelona i el Real Madrid són la causa de moltes excitacions nacionalistes, i si el Barça perd no és inusual per als catalans de culpar l’àrbitre de la desfeta».
Quant a Pujol, el diari internacional assegura que és «tenaç» i «incansable promotor de Catalunya», i que ha estat rebut a l’exterior pels governs estrangers «quasi com si fos un cap d’Estat, cosa que ha provocat el mal humor del govern socialista de Madrid».
«A Pujol li agrada de promoure Catalunya com una mena de Califòrnia d’Europa», afegeix el reportatge, que reconeix que és una imatge no gaire allunyada de la realitat. «Catalunya té quasi una atmosfera de febre d’or, exemplificada en els altíssims preus de les cases».
A més de dedicar un article a la Barcelona olímpica, el diari destaca l’atractiu turístic de la Costa Brava i publica una foto de Calella, de la qual diu que és «el lloc preferit pels residents de Girona». L’article, datat a «Gerona. Spain», comença parlant de la ciutat d’una manera inicialment demolidora: «Aquesta antiga capital és coneguda a la Costa Brava com a ciutat per als dies ennuvolats, un lloc per ocupar unes hores quan el sol ha abandonat temporalment les platges i no hi ha res millor a fer».
Però ràpidament corregeix aquest tòpic dient que «alguns afortunats visitants de Catalunya estan descobrint que Girona i les seves verdes rodalies contenen plaers suficients per omplir també molts dies assolellats». El reportatge destaca l’encant del barri vell, de la catedral, els museus i els cafès, i diu que els restaurants solen servir «generoses racions de distingida cuina regional que sovint combina la carn i el marisc», a més d’esmentar la inevitable botifarra amb mongetes (concretament, «mongetes amb botifarra») i la típica «crema catalana».
En parlar de la Costa Brava es refereix a «Playa de Aro», «San Feliu de Guixols» i l’«Empordan» (una barreja catanyola dels mots Ampurdán i Empordà). Parla de l’estany de «Bañolas» i de la zona volcànica de la Garrotxa, Besalú, Castellfollit, Olot i Santa Pau.