1990: la dimensió planetària

L’any següent, el 1990, la projecció catalana adquireix dimensió planetària perquè acapara l’atenció no només dels diaris i revistes d’Europa, sinó que s’accentua l’interès de la premsa dels Estats Units i del Japó. A part del que veurem més endavant en relació amb les extrapolacions fetes per la premsa a partir de la revolta nacionalista a l’antiga URSS i a l’antiga Iugoslàvia, la proximitat dels Jocs i l’entrada en la dècada dels noranta provoca un creixent interès per Catalunya.

El Financial Times del 30 de gener publica un ampli dossier a propòsit de Catalunya mentre que el magazine de The New York Times parla de Barcelona en la seva edició del 4 de març. Amb un títol que juga amb el nom Gaudí (Gaudy en anglès vol dir quelcom semblant a «cridaner» des d’un punt de vista estètic), a qui es converteix en principal atractiu de la ciutat, l’escriptor Patrick Marnham fa una semblança de la ciutat que és «la capital de Catalunya, una regió del nord-est d’Espanya».

Els carrers són «calles», el mercat de Sant Josep és el de «San José», les Rambles són «las Ramblas», la plaça Reial és la «plaza Real», la qual amb les seves palmeres i la seva font al mig sembla, als ulls de l’escriptor, andalusa, i el que hi ha al capdavall de les Rambles és el «Barrio Chino». Segons l’articulista, a Barcelona la gent balla pel carrer a tothora, tan sols perquè els agrada ballar.

El Tokyo Shimbun publica l’abril del 90 un reportatge sobre Catalunya; el 25 del mateix mes és el Fuji Evening News que ho fa, i el dia 28 torna a ser The Times que difon més informació sobre Barcelona, amb una gran foto de la Sagrada Família, bàsicament des d’un punt de vista turístic. El maig de 1990 el setmanari anglès The Observer dedica un capítol de la sèrie «Espanya i les seves regions» a la «regió» de Catalunya. El 21 del mateix mes, el japonès Nihon Keizai escriu un ampli reportatge sobre Catalunya, encapçalant un dels articles amb l’expressió «Viva Catalunya» i una foto de la Sagrada Família. El mateix dia, el també japonès Asahi Evening News s’esplaia explicant els atractius de Catalunya per invertir-hi i per viure-hi, tot això coincidint amb la visita que una delegació catalana, encapçalada pel president Pujol, feia al país del sol naixent. Per això publica un missatge de Jordi Pujol i un article titulat «Catalunya, ideal per a les inversions».

El dia onze de juny dues de les més prestigioses publicacions del món coincideixen a parlar de Catalunya: la revista Time i la Forbes, aquesta a través d’un suplement publicitari. La primera titula el seu reportatge, bàsicament dedicat a Barcelona, amb una pregunta: «La ciutat més dinàmica d’Europa?». El reportatge, d’un parell de planes, és una exaltació dels tòpics de la ciutat, dels noms dels artistes més famosos (Dalí, Gaudí, Miró) i un repàs als llocs més populars de Barcelona. La periodista destaca, en un moment donat, que es pot comprar un souvenir en una parada de «militants separatistes: un adhesiu de l’Snoopy portant una bandera catalana». L’inevitable passeig per «las Ramblas», descrit com si es tractés d’una escena de Fellini, tanca el reportatge.

El suplement publicitari aparegut a Forbes presenta Catalunya com «la factoria d’Espanya», i reprodueix un mapa en què el Principat ocupa mig País Valencià. A la primera pàgina surt publicada la fotografia del president Pujol amb el president George Bush, en la breu trobada que van tenir el febrer de 1990 als Estats Units. L’article està destinat a fer conèixer la vessant comercial i industrial del país, i, aprofitant la celebració dels jocs, suggerir que és un bon lloc per invertir-hi. «L’any 1992 —acaba el publireportatge— serà transcendent per a Catalunya, amb les Olimpíades, la plena integració a la Comunitat Europea i el debut del mercat únic. Per això l’aspecte de Catalunya canviarà de manera considerable i la regió serà una de les més dinàmiques d’Europa».

El divendres 16 de novembre, el Financial Times torna a dedicar un ampli reportatge a Catalunya, aquesta vegada des d’un punt de vista molt més polític.

Conté un perfil de Jordi Pujol, titulat: «El president camina per la corda fluixa nacionalista», dit en el sentit d’aquell que s’ho juga tot amb risc, i un altre de Pasqual Maragall. És un retrat diferent dels apareguts fins ara, que acostumaven a tractar Pujol sense el més mínim rigor crític. En aquest text, al costat de les facetes plausibles del president —el seu domini de les llengües, per exemple— també figuren episodis com el cas Banca Catalana o, el que és més demolidor encara, el que es va publicar sobre ell en el llibre Ja sóc aquí aparegut després de la mort de Josep Tarradellas. Precisament l’autor del perfil tria una cita de Tarradellas per començar el seu article: «A Josep Tarradellas, el president català empès a l’exili pel general Franco al final de la guerra civil espanyola [evidentment, és un error, perquè Tarradellas no va ser president fins anys més tard, després de Josep Irla], no li va agradar mai el seu actual successor, Jordi Pujol. “Un dels trets principals de Jordi Pujol és no escoltar mai ningú i suposar que només ell és en possessió de tota la veritat relativa a Catalunya”, va escriure Tarradellas en les seves memòries».

Segons l’articulista, Pujol és «una curiosa barreja de Franz Josef Strauss, el desaparegut líder tradicionalista bavarès, i Lothar Späth, igualment conservador, líder de la veïna Baden-Württemberg. Pujol, que parla fluidament alemany (tan bé com el francès, l’anglès, l’italià i el castellà), els admira tots dos, però prefereix veure’s com alguna cosa més que una simple regió. “Nosaltres no som una regió”, insisteix, “som un país. Som més semblants al Quebec que a Baviera”. ¿El Quebec secessionista o el Quebec federalista lleial? Pujol assegura que “el nacionalisme català és perfectament compatible amb el patriotisme espanyol”, però no diu mai que Catalunya sigui feliç amb l’autonomia que els ha estat concedida». A través del prisma nacionalista, diu el periodista, «Madrid, franquista o democràtic, és per definició incapaç d’entendre els “desitjos” dels catalans i sempre intentarà de subjugar-los (és a dir, tractant-los com a espanyols i no pas com a catalans). “Ens hem de defensar nosaltres mateixos”, diu Pujol».

«“Volem que Espanya prosperi”, diu. “Quan vostè parli de Catalunya, oblidi’s de l’Ulster o del País Basc” […] El senyor Pujol sap que ha de ser el punt de referència del nacionalisme i no deixar espai perquè respirin els incipients grups terroristes catalans», acaba assegurant el reportatge.

Quant al perfil de «Pascual» Maragall, el text exalta el «personal appeal» de l’alcalde de Barcelona i el presenta com «un alcalde per a les Olimpíades», amb un carisma quasi excepcional. El text comença amb les declaracions d’una hostessa: «En la meva vida no he votat mai socialista, però votaré per Maragall. Es mereix continuar essent alcalde de les Olimpíades».

El dossier continua amb un retrat de Catalunya titulat «Un club regional exclusiu» en què el periodista detalla amb força precisió els eixos entorn dels quals giren les relacions, a diversos nivells, entre Catalunya i Espanya. En el lead de la informació, el reportatge explica que «Catalunya és la regió econòmicament més vigorosa. Però sovint està en disputa amb la capital. Els seus líders creuen que la seva cultura característica és constantment amenaçada pels centres del poder espanyol. Des de Madrid, Peter Bruce —l’autor— suggereix que el resultat final podria no ser feliç».

Per al Financial, «Catalunya, bonica i poblada per algunes de les persones més creatives i laborioses d’Europa, té un complex de persecució crònic. La Diada nacional, l’Onze de Setembre, celebra la seva desfeta militar més gran (per les forces borbòniques en la Guerra de Successió espanyola de 1714). Avui, la Generalitat encara esprem cada gota de culpa espanyola durant la dictadura de Franco, que va prohibir l’ús de la llengua catalana i va tractar el país com a mera província». Per il·lustrar aquest sentiment de persecució, el periodista explica els problemes de protocol que hi va haver durant la visita de l’aleshores líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov a Barcelona. «Per què és tan sensible aquesta regió?», es pregunta. «Catalunya és de lluny la unitat econòmica més poderosa d’Espanya. Genera prop del 20% del PIB, més que cap altra regió espanyola […] La seva desocupació és de l’ordre del 14,3%, per sota de la mitjana estatal […] És un lloc afortunat. Voltat pel mar i per algunes de les millors platges del Mediterrani i pels Pirineus, el rerepaís és teutònicament net i ordenat. Les carreteres són bones. Els telèfons funcionen. Barcelona és “el” gran museu vivent del Modernisme… Un nou aeroport, nous metros, rondes, hotels, apartaments deixaran la Barcelona postolímpica amb suficients infraestructures per convertir-se en el principal eix cultural i comercial del sud d’Europa».

A causa de la política del govern central d’atraure inversió estrangera cap a les zones més deprimides de l’Estat, diu el reportatge, per primera vegada Catalunya té la sensació de tenir una competència espanyola. «Ara Madrid podria ser més elegant que Barcelona». Segons el periodista, «les conseqüències polítiques d’això són dobles. D’una banda, la suposada amenaça reforça el nacionalisme català […] De l’altra, el segon efecte del canvi espanyol ha estat atraure els nacionalistes a una curiosa aliança amb el dimoni espanyol a Madrid. Felipe González, o el seu partit socialista, podrien governar perfectament amb el suport dels nacionalistes catalans durant la primera meitat del proper segle. A canvi, Madrid senzillament ha de continuar repartint engrunes d’autonomia i mantenir la mateixa estima per Barcelona. Els catalans volen jutges i policies que puguin com a mínim contestar en català. Volen la seva pròpia força policial. Volen que Madrid els asseguri neutralitat quan presenti les demandes catalanes per als fons comunitaris d’ajuda al desenvolupament. Tot això significa eixamplar, o simplement aplicar més àgilment, l’estatut d’autonomia».

L’última part del reportatge està dedicada a aclarir que el nacionalisme català no és separatista. «“Ser català és ser espanyol —diu Pujol— però no iguals a la resta d’Espanya. El nacionalisme català és perfectament compatible amb el patriotisme espanyol”. Joan Tapia, director del diari independent de Barcelona La Vanguardia, hi està d’acord: “És nacionalisme, no separatisme”. Algú proper al president opina que “el concepte que som un club que parla català per excloure l’espanyol és una idea creada a Madrid, no pas aquí” […] “Madrid pot haver creat el mite de l’exclusivitat catalana, però això és problema de Catalunya”».

El dossier del Financial conté a més un perfil de l’empresari Carles Ferrer Salat, una informació sobre les relacions de CiU a Madrid i la seva implicació en la política espanyola (parla de Miquel Roca, el qual, en el perfil de Maragall, apareix citat com a «Miguel»), un reportatge sobre la qüestió financera, un altre sobre algunes de les empreses més emblemàtiques del país i un altre sobre la vessant cultural.

L’any 1991 és un període d’impasse entre l’allau informativa del 90 —en què els esdeveniments internacionals van contribuir a dimensionar l’existència de la realitat nacional catalana— i l’esclat del 1992. Al 91 l’interès es va concretant entorn de la ciutat de Barcelona i l’organització dels Jocs. Una prova d’això és l’ampli reportatge aparegut al suplement Élan del setmanari The European del 28 de juny, en què explica «de quina manera Barcelona treu partit dels Jocs». Per exemple, transformant el Poblenou a l’estil dels docklands de Londres: «En el lloc de vells magatzems, factories, la via del tren i de la fastigosa i pol·luïda platja es crearà un ventilat complex de cases, botigues i parcs». Al llarg de l’article es parla de la transformació de la ciutat, del gran carisma de Maragall… però al final diu: «Si el baró Pierre de Coubertin pogués donar la seva opinió sobre tot això, probablement faria una ganyota i se’n lamentaria. Però conclouria que millor aquestes olimpíades que no cap».

El 31 de juliol, Le Monde constata la inquietud que es viu un any abans de la inauguració de l’Olimpíada, titulant «Barcelona: atenció, obres!». «Barcelona —escriu el corresponsal— compta els dies i creua els dits. Un any abans de l’obertura dels Jocs, la capital catalana no sap pas si ha d’estar impacient o bé angoixada. En una visita a Catalunya, Joan Antoni Samaranch [Juan Antonio a l’original] (català), del Comitè Olímpic Internacional, s’ha mostrat molt satisfet de l’estat actual dels preparatius… Però no sempre ha pogut estar tan optimista. Des del 17 d’octubre de 1986, data de la designació de la seva ciutat en detriment de París, no han faltat elements d’inquietud: retards en les obres, querelles polítiques, conflictes de competències entre les autoritats municipals, regionals i nacionals». Cap al final de la informació el periodista dóna crèdit a la versió oficial que ja circulava i que mesos més tard, a l’estiu del 92, havia de donar peu a la batuda contra l’independentisme. El periodista arriba a creure’s que el «terrorisme» local esdevé més perillós que el de l’Orient Mitjà. «Si la situació internacional, especialment a l’Orient Mitjà, sembla tranquil·litzar les autoritats espanyoles, el terrorisme local els fa ser més desconfiats. Oficialment, el moviment independentista català Terra Lliure ha renunciat a la lluita armada, però ningú no assegura que alguns “durs” no persisteixin en aquesta línia».