Ressonàncies bàltiques i balcàniques

La proclamació de la independència de Lituània, l’onze de març de 1990, va ser l’inici d’una onada de canvis de fronteres que s’havien de produir durant els dos anys següents, i que acabarien configurant una nova Europa. Era un procés que alguns veien clar des d’abans que els lituans es declaressin independents, i entenien que no només afectaria l’est i el nord, sinó també l’Europa occidental i del sud, on les causes nacionals que hi havia adormides es desvetllarien pels nous aires que bufaven del Bàltic. Catalunya, que ja estava en el punt de mira dels principals mitjans de comunicació del món per la propera celebració dels Jocs Olímpics, havia de ser una d’elles.

El diari britànic Financial Times va treure al carrer, a finals de gener de 1990, un treball de política-ficció titulat «2020, una fantasia política», en el qual presentava un mapa de l’Europa futura que va causar sorpresa —i alarma— en diferents sectors. A part de confirmar els evidents processos d’independència de les tres repúbliques bàltiques, d’avançar la descomposició de Iugoslàvia, va pronosticar, entre altres, les independències d’Euskadi i Catalunya dintre d’una entitat que definia com els Estats Units de l’Oest d’Europa, que agruparia més o menys el que entenem per Unió Europea. El mateix diari londinenc publicava el 30 de gener de 1990 una informació sobre els problemes de corrupció a l’Estat espanyol el subtítol de la qual formulava una advertència: «Controlar les passions nacionalistes a les regions d’Espanya és difícil quan el Govern no està net». La informació explicava com el Parlament català i després el basc van aprovar una moció en favor del dret a l’autodeterminació, però també s’aventurava a afirmar que «ni Catalunya ni el País Basc podrien sobreviure econòmicament fora d’Espanya i, per definició, fora de la Comunitat Europea».