El Herald Tribune parla de la «GI»

Pocs mesos després, és el diari International Herald Tribune, editat conjuntament per The New York Times i The Washington Post, que tracta la qüestió. En un ampli dossier sobre la transformació que sofria Barcelona amb motiu dels Jocs, publicat el dia 6 de novembre de 1991, dóna compte de la remuntada nacionalista a Catalunya d’ençà del col·lapse soviètic. El subtítol afirmava que els «autonomistes envien un missatge a Madrid: “Som diferents”».

La informació entrava, sense embuts, dient que «Catalunya, animada pels moviments secessionistes a la Unió Soviètica i Iugoslàvia, lluita per una major autonomia del govern central de Madrid. Diu força sobre l’estat actual de les relacions entre les dues parts el que argumenten sobre una matèria aparentment trivial com és el canvi de nom de Gerona [el nom en espanyol castellà (els americans acostumen a diferenciar l’espanyol parlat a la Península del que es parla al seu continent) d’una de les províncies catalanes] pel de Girona (el seu nom en llengua catalana). Convergència i Unió, nacionalistes i conservadors que governen a Catalunya des de fa onze anys, van demanar el canvi. El govern socialista de Madrid, no obstant, vol que els noms català i castellà coexisteixin cara a cara al mateix temps. Mentrestant, uns quants conductors nacionalistes de Gerona, o Girona, s’han pres la llei pel seu compte i han canviat les lletres GE per les GI en les seves plaques de matrícula, a risc de ser multats».

Després de reproduir unes declaracions de Miquel Roca en les quals afirma que «els socialistes estan aterrits de reconèixer en un sentit oficial que Espanya és una nació pluricultural i plurilingüe», el diari internacional situa el lector en la història política del nostre país. «La Generalitat va ser establerta per primera vegada el 1354, i el palau gòtic al cor de la vella Barcelona és encara la seu del govern. El 1714, els últims vestigis d’autodeterminació van ser abolits pels Borbons», afirma. Assegura que la Constitució del 78 posà les bases d’un estat semifederal creant 17 autonomies, «diverses de les quals artificials», i explica la queixa catalana pel que fa a la qüestió dels impostos. Torna a citar Miquel Roca quan el polític català diu: «Res no es resoldrà fins que la resta d’Espanya entengui que Catalunya és diferent. No és que vulguem ser diferents; és que som diferents».

El director de La Vanguardia, Joan Tapia, a qui es demana l’opinió, es pregunta «com poden donar més a Catalunya sense molestar les altres comunitats?». Immediatament després, el Herald fa referència a una enquesta publicada pel diari barceloní segons la qual «només un 10% dels enquestats estan a favor de la independència».

En un moment del reportatge, el diari tracta de l’opinió de Pujol. «Jordi Pujol insisteix que Catalunya és una nació, no una regió —continua l’article—; un destacat cartell al nou aeroport de Barcelona diu, en català, “Catalunya, un país d’Europa”».

Així les coses, Le Monde Diplomatique dedica tota la tercera pàgina del número de desembre de 1991 a fer una anàlisi que titula «Espanya davant de l’explosió dels nacionalismes». L’article pretén reduir la creixent demanda d’autodeterminació que es respira tant al País Basc com a Catalunya a una simple qüestió financera, d’interessos egoistes de les zones riques confrontades a les zones pobres espanyoles. Per això no és cap sorpresa veure com hi apareix un Rodríguez Ibarra convertit en «portaveu d’una mena de rebel·lió del sud», a qui se li lloa el sarcasme i se li amnistia l’insult que en aquelles dates dedicava a Catalunya.

L’article comença amb una valoració irrefutable: «Si hi ha un país d’Europa occidental on l’onada nacionalista vinguda de l’Est ha esquitxat, sens dubte és Espanya». Immediatament, el periodista s’aventura en un terreny relliscós: «Els esquitxos independentistes dels països bàltics i de les repúbliques iugoslaves han revifat, al sud dels Pirineus, un debat que es creia tancat des de 1975 i del retorn de la democràcia: el de les relacions entre les “nacionalitats històriques”, essencialment els bascos i els catalans, i el “centre”, és a dir, Madrid. Tanmateix, les baralles dialèctiques sobre els conceptes d’independència, autodeterminació o autonomia són de vegades sostingudes per interessos financers més prosaics». És evident, doncs, que encara hi havia qui creia que el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya s’havia tancat immediatament després de ser aprovada la Constitució.

En la part que dedica explícitament a Catalunya, l’article comença afirmant que Europa exerceix de far dels nacionalistes moderats de la coalició CiU, i tot seguit es fa ressò d’unes declaracions de Jordi Pujol —de qui diu que manté contactes de fa temps amb els independentistes bàltics— en les quals afirma: «Com Lituània o Eslovènia, Catalunya és una nació: una nació que es recolza en una llengua, una cultura, una història i un sentiment col·lectiu». El reportatge continua així: «Pujol va rellançar amb fanfara el debat sobre l’independentisme a Catalunya, però ell no és adepte a aquesta filosofia. Senzillament ha entès que els esdeveniments de l’Europa de l’Est havien establert una nova relació de forces de la qual es tractava de treure profit».

«Pujol —continua més endavant l’article— exigeix, per allunyar de Catalunya l’espectre de la temptació bàltica, que els seus administrats es beneficiïn del mateix privilegi que els bascos [es refereix al model de finançament]. I això és del que no volen ni sentir a parlar les comunitats pobres del sud, que s’oposen a tota ruptura de la solidaritat nacional. […] President de la comunitat autònoma d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha esdevingut el portaveu d’aquesta mena de rebel·lió del sud. “Cal alçar la veu contra els qui utilitzen les amenaces independentistes per obtenir una sèrie d’avantatges en relació amb la resta del país”, afirma mentre blasma “la visió singular d’aquells que volen dos tipus d’autonomia: una de luxe per a aquells que parlen dues llengües, i una de segona categoria per als qui no parlen més que l’espanyol. Perquè tinguin dues llengües no vol dir que tinguin dues boques i que hagin de menjar el doble”».

L’article recull unes afirmacions de Felipe González sobre la qüestió autonòmica en què està convençut que la reforma del sistema de les autonomies constitueix «un dels principals objectius de la present legislatura» (la que es va acabar el 1993).

L’article conclou que Felipe González es troba sotmès a pressions contradictòries, i recorda que el president espanyol va prometre en un debat al Congrés «resoldre la quadratura del cercle. Va assegurar a la vegada que evitaria qualsevol discriminació entre regions… però que reconeixeria l’especificitat dels casos basc i català. Si el precedent bàltic no ha provocat encara la independència de cap regió espanyola, sí que ha causat, en canvi, seriosos mals de cap al govern de Madrid posant en qüestió fràgils equilibiris».